Eleccions 2008  Carme Chacón serà la primera dona al capdavant del ministeri de Defensa, i Celestino Corbacho rellevarà Jesús Caldera al ministeri de Treball. Aquesta és la foto per al PSC en el nou executiu de Zapatero, que fa un gir que els mitjans interpreten cap al centre. Cops d'ullet al nacionalisme basc i català, mans lliures amb una segona votació que prospera en solitari i distensió —almenys formal— amb el principal partit de l'oposició, que viu un debat intern propi dels perdedors després de les eleccions. Aquesta distensió podria donar peu a enteses en grans temes d'estat entre PSOE i PP, i això en clau catalana prou bé que sabem què vol dir. De l'Espanya plural i del federalisme promès hem passat a l'Espanya unitària i "pluralista". El valor del llenguatge, de les paraules. Ni plurinacional ni plural. Pluralista i encara gràcies. Aquest és el que ens espera en l'arrencada de la segona legislatura —ai, les segones legislatures dels presidents espanyols!— d'un Zapatero que manté la guerra freda amb Montilla i enfoca més cap a tot els colors del verd del País Basc que no pas cap a la seca i maltractada Catalunya. Festeig amb dosis controlades amb Duran, però l'estratègia de sempre del poder espanyol quan s'ha d'entendre amb el poder basc, els seus concerts i els seus drets històrics. Ells sí que en tenen. I Duran és una manera de fer la guerra psicològica a un tripartit que el va fer pujar al balcó del Palau de la Generalitat el dia que Maragall era president amb els vots dels descentrats Carod i Saura. Ara que han passat més de quatre anys, és Zapatero qui menysté el segon tripartit, el del President Montilla, i un PSC —amb Chacón llavors com a principal animadora— que el va catapultar fins a la glòria. Una glòria que va venir de molt pocs vots en el congrés del PSOE i que va esdevenir la desgràcia de Bono, un senyor que des de fa pocs dies es dedica a administrar les guies telefòniques a mode de càstig respecte tot allò que excedeixi l'Espanya "pluralista", que és una Espanya on només es parla un idioma al seu parlament i en què el màxim de diversitat possible és la dels moderats i assenyats penebistes i socialcristians catalans. És el centre, estúpid! Maragall ja no és al balcó, i l'arribada de Montilla al mateiix balcó encara no ha capgirat l'ordre de les coses, que havíem quedat que era un ordre de recel mutu entre PSOE i PSC. L'últim maragallista també ha caigut en desgràcia. Sí, em refereixo a Joan Clos, que s'ha vist desplaçat per Corbacho en un moviment que exemplifica què està passant al PSC: l'assalt de la família de dirigents baixllobregatins que jubila el socialisme catalanista de tota la vida. Del vell socialisme al nou socialisme. Del catalanisme federalista de molta teoria però que no havia tocat mai poder a Catalunya a un catalanisme més pragmàtic, més de gestió i poderío. El catalanisme al consell de ministres de Zapatero tindrà les cares de Chacón i Corbacho. D'Esplugues i de l'Hospitalet al cel. Ni Serra ni Lluch ni Majó ni Solé Tura de l'època de Felipe. Els cognoms —i jo no en faig causa en aquest sentit, perquè crec sincerament en la integració d'aquest país esponja i perquè em dic com em dic— són Chacón i Corbacho, símbol de la nova Catalunya, o, millor dit, de la Catalunya emergent. I els ministeris, gens "territorialitzables". Defensa, com Serra en els anys en què calia fer entrar la democràcia a les casernes militars, és per a tothom, per a tota l'Espanya unitària que dèiem abans. I Treball, tres quarts del mateix. Treball per a tothom, i bons aliments. Llàstima que Foment no hagi caigut en mans catalanes, nosaltres que l'únic que volíem era xuclar la sang de la resta de l'Estat i abusar fins al final, com sempre se'ns presuposa als catalans a la resta de la península. La Diputació de Barcelona esdevé el trampolí ideal del poder socialista a Catalunya. Montilla va saltar a la Presidència de la Generalitat previ pas pel Ministeri d'Indústria. Ara és Corbacho qui es mourà de can Serra, en aquell magnífic despatx a la Rambla Catalunya, al ministeri de torn de Madrid. Alguna cosa va voler dir aquella visita llampec que Zapatero va fer al Gornal, acompanyat de Corbacho i una gentada de veïns de l'Hospitalet de Llobregat que l'aclamava malgrat els esvorancs del TGV i el retard i tota la mandanga. Potser sense Corbacho —el rellevarà Bartomeu Muñoz?—, ara les vegueries podrien prosperar en la nova divisió territorial i administrativa del Principat? O això és qüestió més de fons, i, per tant, de partit? Restem a l'espera de veure si el PSC se'n surt en el seu intent de col·locar més fontaners que ministres, més càrrecs intermitgos que tallin el bacallà que no pas cares boniques que pronuncien discursos i es fan fotos [ Xec en blanc a Zapatero o pluja final del PSC a Madrid?]. Que Vegara no sigui ministre va en aquesta direcció. Caldrà veure quants Vegaras situa el PSC en l'estructura decisiva del nou govern Zapatero, el centrat, i a veure si entra algun Miquel Iceta a La Moncloa. Tal i com estan les coses entre Palau de la Generalitat i La Moncloa serà un èxit que així sigui.
 De la mani a l'urna hi ha un abisme. Alguna lliçò autocrítica hauria de treure el sobiranisme de la patacada del 9-M, venint d'on veníem: de la marxa de l'1-D. Entre CiU, ERC i ICV- EUiA, formacions que participaven d'aquella expressió popular de rebuig al menyspreu de l'Estat especialment en matèria d'infraestructures, la pèrdua de vots supera el mig milió als comicis d'aquest març en relació amb els de fa quatre anys. Mig milió de vots perduts que podrien atribuir-se a formacions d'això que s'anomena "obediència estrictament catalana". Mig milió no són cap broma, i qui ha pagat la factura més cara és ERC, i així van les coses aquests dies: consellers que abandonen el Govern per fer partit, presidents de partit que decideixen atrinxerar-se únicament en el Govern, i crítics — uns i altres— que apareixen amb més ressò que mai per l'avançament del congrés intern al juny. Mig milió, 350.000 dels quals corresponen als independentistes. Però a CDC també apareixen veus autoritzades que demanen autocrítica —perquè conservar els 10 escons no és per llençar coets—, a la federació nacionalista augmenta la tensió interna ja prevista abans dels comicis —l'estratègia del líder de CDC i la del líder d'UDC van per bandes diferents, i els interessos segurament també—, els sobiranistes de CDC es multipliquen en plataformes... I a ICV-EUiA l'alegria tampoc caracteritza aquests dies l'estat d'ànim d'unes cúpules que acceleren la renovació (també prevista) al consistori de Barcelona i d'unes bases desconcertades per la davallada, encara més preocupant, del seu referent estatal que és IU, en el cas d'EUiA. Ni una campanya desacomplexadament independentista, ni una campanya que pretenia arrencar la dignitat nacional ni una campanya pensada per aturar el vot útil als socialistes han fet possible, en el cas de republicans, nacionalistes i ecosocialistes, respectivament, que l'únic partit catalanista absent en la jornada de l'1-D —em refereixo al PSC, sí al PSC— s'hagi endut el gat a l'aigua, amb 25 diputats i més d'un milió i mig de vots, que tampoc no és cap broma. Més enllà de la bipolarització d'una campanya més televisiva i internàutica que mai centrada amb la cara dels dos únics aspirants a ocupar La Moncloa i més enllà de la normalitat respecte l'agitació ciutadana del 2004, inclús al marge de la professionalitat i mestratge dels socialistes amb el seu "Si tu no hi vas, ells tornen", aquí ha passat alguna cosa. Per què milers i milers de joves catalans es queden a casa, tot i ser crítics amb el president espanyol? Per què els sobiranistes es queden a casa? Per què les fuites de vot dels perdedors han anat en una única direcció, la dels socialistes? Per què cap força —al govern o a l'oposició a Catalunya— ha capitalitzat un desgast inexistent per als socialistes malgrat les crisis ferroviàries, de subministrament elèctric, o els nombrosos incompliments del govern amic de Madrid? És un problema exclusivament de lideratges polítics i electorals del catalanisme o potser és que estem a les portes de la desaparició definitiva de l'eix nacional (Catalunya-Espanya) en uns comicis estatals? En definitiva: per què els 700.000 —posem 700.000, 500.000 o els que fóssim— de la riuada de Via Laietana en avall vam deixar en mans de la por al PP el designi de les eleccions més decisives per al futur del país? [Els meus apunts de la Manifestació 1-D i de les Eleccions 2008]
 Fa anys, deuria ser el 2001, vaig anar a presentar-me al llavors alcalde de Mataró, Manuel Mas, com a nou director d'El Punt del Maresme. Passat aquests anys crec que puc confessar l'escena que en aquell despatx d'alcaldia vam viure juntament amb el directiu de l'empresa editora que m'acompanyava. Lluny d'una trobada protocol·lària i educada de presentació, aquella reunió va esdevenir un autèntic malson. Manuel Mas estava indignat com una mala cosa per un article antic de Jordi Bilbeny en què l'escriptor i historiador independentista deuria expressar la seva discrepància sobre vés a saber quina actuació municipal de l'excel·lentíssima autoritat local. La qüestió és que Manuel Mas ens va etzibar una esbroncada monumental, inexplicable per a mi. Però aquest era l'estil de Mas; alcaldada rere alcaldada fins a la victòria final. En sortir de la reunió, vam haver d'ingressar d'urgència en el primer bar que vam trobar per consumir algun Gelocatil per l'insuportable maldecap que em va entrar i alguna beguda per refer-nos mínimament de la tortuosa recepció que ens havia (s)ofert l'alcalde socialista de la capital del Maresme. Explico aquesta anècdota perquè des que Manuel Mas va abandonar forçadament l'alcaldia de Mataró i va obtenir la seva compensació al Congrés dels Diputats, la visceralitat amb la qual tracta determinats plantejaments ideològics —especialment els sobiranistes— s'ha agreujat preocupantment. És superior a les seves forces. El centralisme jacobí el domina fins al punt de malparlar i insultar suposats companys de viatge que en algun moment l'han votat com a alcalde a ell mateix o al seu successor Joan Antoni Baron, han fet President de Catalunya el seu primer secretari de partit José Montilla o el seu expresident de partit Pasqual Maragall, o han donat suport a la investidura com a president espanyol el secretari general del PSOE Rodríguez Zapatero. El seu recent apunt al bloc titulat Un grapat de frikis (i també Ara i aquí. Segrestats) ha provocat la resposta del republicà Antoni Soy [ bloc] amb l'escrit Tranquil Manel, tranquil. Si ho llegiu veureu com paeix Manuel Mas l'obtenció de 25 diputats del PSC a les eleccions del 9-M. Les ressaques són molt dolentes, sobretot quan tenim una certa edat. (Per cert, una xafarderia que ve al cas. En la recta final de la campanya, un destacat dirigent socialista mataroní em va fer una broma que deia així: "Si tu no hi vas [a votar], ell [en Mas] torna [a Mataró]" I potser això explicaria l'extraordinari resultat del PSC a la capital del Maresme.)
 Neix Esquerra Positiva, un moviment que aplega un centenar de militants republicans a l'entorn d'un manifest en què es proposa que Puigcercós [ bloc] lideri el partit a nivell electoral i que Carod [ bloc] ho faci a nivell intel·lectual. El tàndem, doncs, seria la solució a l'actual debat intern, proposada pel nou col·lectiu de base. L' ACN n'informava ahir a la tarda: Cent militants d'ERC promouen un manifest que aposta per Puigcercós com a líder polític i electoral, i que Carod lideri el discurs ideològic. Una proposta que és just la contrària de la defensada per Carretero [ web i vídeo], que aquesta nit amb Terribas ha advocat per una alternativa a l'actual direcció de Puigcercós i Carod. Per cert, aquest últim reclama joc net. Una petició que indica fins a quin punt hi ha tensió interna. Mentrestant, Puigcercós agraeix la tasca de Ridao [ bloc] i pren el relleu en una nova etapa. Qui manté una intensa activitat editorial en els mitjans aquests dies és Bertran [ bloc i web], acompanyat de Renyer [ bloc]. Un personatge de les galàxies d'ERC que apareixen a les seccions de política —no d'astronomia— dels diaris des de l'endemà mateix de les eleccions és Benach [ bloc], que aposta en aquesta fase irritada per demanar serenitat. Per cert, aquesta nit al 59 segons de TVE la majoria de periodistes no han atiat el foc, sinó que han aplaudit la salut d'un partit que té democràcia interna i afavoreix la confrontació oberta de candidats. [ Poliblocs] [ Blocosfera republicana]
"Per acabar els propers dies crec que desconnectaré. Fins dimarts
vinent, a carregar piles i descansar, a una ciutat, a l’estranger, a
consumir cultura i menjar bé." De i ara..., de Joan Herrera [ bloc]
 Un dels efectes col·laterals de la dimissió del dirigent d'ERC Joan Puigcercós [ bloc] com a conseller de Governació, i de la seva substitució per part del fins ara alcalde de La Seu d'Urgell, Jordi Ausàs [ bloc], és el relleu a l'alcaldia de la capital de l'Alt Urgell. Ausàs ja s'ha acomiadat del consistori: L'últim ple. El pacte nacional es va imposar a La Seu per frenar els socialistes, i un Ausàs que anava a la baixa va pactar cedir l'alcaldia a l'equador del mandat municipal a mans del cap de llista de CiU, el diputat al Parlament de Catalunya Albert Batalla [ bloc]. Provinent de la pedrera de polítics nacionalistes de la JNC, Batalla havia d'assumir l'alcaldia a mig mandat després de signar el pacte CiU-ERC. Però el fet que Ausàs hagi hagut de rellevar Puigcercós a Governació precipitarà l'arribada de Batalla a l'alcaldia. El jove sobiranista explica el repte a l'apunt L'alcaldia de La Seu. En clau estricta del tripartit, la sortida de Puigcercós ha comportat la "pèrdua" de l'alcaldia d'una capital de comarca, però en clau dels partidaris del pacte anomenat nacional ha posat un relatiu focus mediàtic en una població on, a diferència de Barcelona, l'entesa és entre sobiranistes per marginar el PSC. No serà pas premonitori?
"Ahir, dimarts, va ser, en canvi, el dia dels metges. Vaig haver d'anar a Can Ruti a l'oncòleg i després a la tarda a altres metges. La
notícia positiva és que tota la analítica dels ganglis i del nòdol que
em van extraure confirma que no tinc cap cèl·lula maligna i que per
tant a Déu gràcies estic curat. Ara hauré de passar uns petits controls
però no cal que faci ni ràdio ni quimio. Que content que estic!" De Gràcies de tot cor, a tothom, de Josep Antoni Duran Lleida [ bloc]
 Catalunya ha entregat un xec en blanc a Zapatero, malgrat els (diversos) incompliments del president espanyol. Qui entregarà el xec a Madrid serà el PSC, que haurà de vetllar perquè el PSOE hagi entès el missatge: no hi ha catalans emprenyats, hi ha catalans exigents i comprensius. Exigents amb l'Estatut, el finançament i una certa idea de federalisme. Montilla va ser el primer exigent, al Palau Sant Jordi dirigint les seves paraules a Zapatero. Feia la impressió que el PSC, gens disposat a debilitar els companys confederals amb la creació d'un grup parlamentari propi, feia un advertiment abans que Zapatero es trobés per sorpresa una mà de diputats socialistes catalans al Congrés. I ara que el PSC obté el seu millor resultat a Catalunya —per damunt de l'any 82, el de la majoria absoluta de Felipe— l'estratègia de Nicaragua no passa per proposar ministres, sinó secretaris d'Estat i fontaners a La Monclosa. Nicaragua sap que el més important no és el ministre, sinó el cos que l'envolta, amb pes polític i un nivell de decisió diària important. I sap que a La Moncloa necessita molts Miquels Icetas. Recordeu que Iceta va ocupar càrrecs a La Moncloa quan Narcís Serra era vicepresident del govern espanyol amb Felipe. El debat, doncs, no és si Chacón segueix de ministra amb Clos, Vegara, Corbacho o amb qui sigui. El debat és si el PSOE accepta una pluja fina de socialisme català en les estructures del nou executiu. Per aconseguir això —interlocució, contactes, portes obertes i bon rotllo a Madrid—, el PSC no pot dedicar-se a llençar aigua al vi de Zapatero, ara que aquest últim obre el ball dels pactes i de les negociacions per a la seva investidura amb CiU i el PNB. Aquest dilluns i dimarts, mentre els focus mediàtics apunten a la moguda previsible d'ERC —perquè això ja se sabia que passaria, de fet era un sacseig intern ajornat, un duel etern que algun dia havia d'arribar—, els socialistes i els nacionalistes s'han dedicat a la finezza. Molta professionalitat: Duran diu que espera que el truquin i que ha de ser Zapatero que mogui fitxa, Mas demana als seus que no fiquin el dit a la nafra de la ferida republicana i que no xulegin perquè el catalanisme no està per tirar coets —i obre les portes de la casa gran—, Iceta accepta que el PSOE convidi qui vulgui al ball inicial, tira floretes a Duran i inclús admet que torni a sonar el nom de Bono —vés quina cosa!— com a president estrident del Congrés (amb la lleidatana Cunillera de vicepresidenta), mentre Montilla pilota una minicrisi de pa sucat amb oli comparada amb el Dragon Khan maragallià. El Govern no perilla. Almenys avui, a l'espera del congrés intern d'Esquerra i del pas prudent d'uns mesos d'arrencada de la segona legislatura de Zapatero. Després ja es veurà, oi? ( Antoni Soy torna a escriure al seu bloc, i reprèn l'activitat amb l'apunt No és això company Uriel, en què respon Uriel Bertran, que va escriure Puigcercós, fugida d'estudi. Per cert, Joan Herrera torna al bloc per escriure Quina nit electoral...)
 Montilla no és Maragall, i ahir mateix va quedar encarrilada la minicrisi de govern amb l'esperada sortida de l'executiu de Puigcercós [ bloc] per aturar la via d'aigua a Esquerra. El republicà Jordi Ausàs [ bloc], que governa amb CiU a La Seu d'Urgell i que a mig mandat havia de cedir l'alcaldia al nacionalista Albert Batalla [ bloc], serà nomenat pel President Montilla com a nou conseller de Governació. (La notícia ha estat avançada per l' ACN, i l'han recollit mitjans com Avui.cat i El Periódico.) Ausàs anava de cap de llista al Congrés per Lleida, i s'ha quedat sense escó. En la seva tria com a conseller hi ha un factor territorial —és del Pirineu, cosa que agrada per a escollir els consellers de Governació—, un factor de procedència —és alcalde i representa un municipalisme majoritari al país— i un factor d'equilibri intern —no és un declarat de cap dels dos sectors oficialistes interns del partit. Ausàs ha estat la tercera via enfront de la discussió entre el puigcercotista Jaume Oliveras i l'opció proposada per Carod de nomenar titular de Governació el candidat Joan Ridao [ bloc] i salvar-lo del galliner del grup mixt al Congrés. En el cas de Ridao, el càrrec de conseller està maleït. En aquesta ocasió, però, posar Ridao de conseller hauria suposat un missatge equívoc. Encara que Ridao no en tingui la culpa, de la clatellada de diumenge, hauria semblat de cara a l'elector que el perdedor tenia premi. I també hauria semblat que a ERC, el cap de llista al Congrés és una trola elecció rere elecció. Primer Carod, ara Ridao... Amb el retorn de Puigcercós en cos i ànima al carrer Calàbria, es dóna el tret de sortida a allò que mediàticament tothom esperava: la pugna interna. La pèrdua de 5 escons hi ajuda i impossibilita cap intent d'amagar-ho. Tots els focus tornen a apuntar cap a ERC, que ha avançat el congrés al juny per no prolongar el debat intern, amb el també esperat retorn a l'escena dels crítics Carretero [ web] i Bertran [ bloc i web]. Un diari titularà avui "Empieza el baile". Un altre, "Guerra oberta a ERC". Només el temps dirà si els dirigents republicans fan bons aquests pronòstics en format de titulars o, per contra, si afronten la necessària reflexió interna des de la responsabilitat.
Quan ja érem a l' Snooker hem sabut que CiU guanyava l'onzè escó i li prenia al PP. Era aquell escó (el segon) que li ballava a ICV a Barcelona. Al final, CiU ha millorat resultats i això converteix Duran en un autèntic home. L'obtenció de l'escó nacionalista ha provocat una topada entre Vallès i Zaragoza. Al final, la cap de premsa nacionalista se n'ha ensortit. I CiU millorava el resultat del 2004. Però això és una anècdota al costat de l'eufòria socialista que aquesta nit es respirava al conegut bar barceloní on periodistes (i últimament també polítics) celebren les nits electorals. Zaragoza, Ferran, Bolaño, Poveda, Balmón, Colomer i tants d'altres han gaudit d'una nit màgica, envoltats d'una gentada periodística sota els efectes de la victòria socialista. Una autèntica festa, no exempta d'algun comentari de preocupació pel futur de les relacions PSC-PSOE i del desenllanç final del segon tripartit. Totes les mirades, de polítics socialistes i periodistes de tota mena, apunten a ERC. Quin embolic, anuncien. El futur del Govern de Catalunya depèn, en bona part, de la clatellada d'aquest 9-M. De 8 a 3, sense entendre fins a quin punt el vot útil anti-PP i el vot jove de fa quatre anys se li ha anat de les mans. I aquest era el tema del conversa dels únics representants dels republicans a la copa de l'Snooker, que eren els valents Trilla i Martín. Cap polític d'ERC entre els consumidors de cerveses a 4,25 euros i cubates a no sé quant. La representació nacionalista, encapçalada per la veterana Vallès, comptava també amb Llop i Gonzàlez. Nit d'alegria nacionalista, malgrat que el gran resultat de Duran dificulti els profunds debats interns a la federació. Mentrestant, entrava per telèfon la senadora Candini, sense ser ella conscient de la celebració que allà s'hi estava fent. Finalment, l'andanada sectària dels Miró i Ardèvol no li ha fet mal a la candidata de CiU. L' overbooking a la barra de l'Snooker era notable, al final. I com que ja tenim una edat i demà a primera hora toca fer feina, la retirada a temps haurà resultat una victòria. Bona nit!
Les nits electorals televisades tenen un punt de cruesa. Els d'Iniciativa han sortit a celebrar els dos escons per Barcelona: Herrera i Buenaventura. Mentre parlava Herrera, Terribas ha anunciat en directe que el segon escó d'ICV-EUiA es perdia en favor del PP. Per tant, passaven de dos a un escó. Les cares desencaixades mentre Saura tancava precipitadament la seva intervenció.
La seu del PSOE a Madrid és una festa. Zapatero eufòric. Serien 3 escons més que fa 4 anys amb un 87% escrutat. A 9 diputats de la majoria. Zapatero comença recordant les víctimes del terrorisme. Agraeix la victòria. Blanco destaca d'entre la resta de dirigents que l'acompanyen. Ha repetit les frases dels debats televisius. Després, al carrer Nicaragua, compareix Montilla. (Mentrestant se sap que Llamazares plega com a coordinador general d'IU.) Montilla esmenta Zapatero i a la seu del PSC tothom crida "presidente, presidente, presidente". Resultat històric del PSC, recorda Montilla, que "barra el pas a la dreta". Catalunya ha estat decisiva. Veig Vegara i Corbacho. Algun ministrable més...
Surten al Majèstic Duran, Mas, Pujol, Ortega, Sánchez Llibre, Espadaler, Puig, Trias i Madí, entre d'altres. Hi ha satisfacció a CiU. Conservar els 10 escons amb tanta polarització PSOE-PP és un èxit. "Qui vulgui fer alguna cosa en la política espanyola haurà de comptar amb CiU", proclama Duran. Els escons de CiU poden estar al servei del PSOE, que no arribaria a la majoria absoluta. 167 + 10 = legislatura estable.
Cares llargues a ERC. Surt Joan Ridao, amb Carod al costat, Benach al darrere, i Portabella, Vendrell, Huguet i Llansana entre els que l'acompanyen. Bipolarització, por al PP i desànim nacional. És l'explicació de Ridao per a una davallada evident. A aquestes hores: 5 escons menys. Però en relació al 2000: 2 més. ERC sabia que els 8 diputats del 2004 eren impensables. Però aquests resultats estan per sota de les seves expectatives. Què passarà internament? Perilla el Govern? De moment, Carod ha posat la pressió al PSC per la imminent negociació del nou sistema de finançament de Catalunya. Carod fa autocrítica: mals resultats. Els seus votants s'han quedat a casa. Qui ha capitalitzat el vot anti-PP han estat els socialistes, a qui Carod acaba de felicitar.
Amb el 36% escrutat, el PSC obté 26 escons. Surt una exultant Carme Chacón. Han fet la millor campanya. "Si tu no hi vas, ells tornen" és un encert en la línia del vot anti-PP. En qualsevol cas, malgrat tots els problemes dels socialistes (rodalies, TGV, apagades, etc) se'n surten amb un resultat històric. Millor que el de l'any 82, quan Felipe va tenir la primera majoria absoluta. Zapatero serà president, amb un PSC més nombrós que mai al Congrés. Aquesta nit el crit de "visca, visca, visca Catalunya socialista" és més cert que mai.
A TV3 Joaquim Nadal (PSC), Pere Macias (CDC), Joan Puigcercós (ERC), Xavier García-Albiol (PP) i Francesc Baltasar (ICV).
Nadal: "El resultat pel partit socialista serà molt bo"
Macias: "Espero alguna sorpresa agradable per a CiU"
Puigcercós: "Amb aquest sondeig tindríem un mal resultat"
García-Albiol: "El PP té molt vot ocult"
Baltasar: "S'haurà aconseguit l'objectiu de barrar el pas a la dreta"
El PSOE guanya i el PP perd, segons tots els sondejos. Aquests finalment concedeixen a CiU 9-11 i els d'ERC varien força: del 3-4 al 6-7. La forquilla és massa gran per a ERC, però estabilitzen el resultat de CiU. Marina Llansana ha felicitat per avançat del resultat a CiU, preguntada per Mònica Terribas. Però ha dit que l'única força del Govern que defensarà amb veu pròpia els interessos de Catalunya al Congrés serà ERC. Queda molta nit.
Durant tot el dia els diferents sondejos a peu d'urna concedien la victòria al PSOE, en algun cas amb majoria absoluta o molt a tocar. Zapatero serà president. Rajoy té els dies comptats. El PSC obtindria uns resultats per damunt de fa quatre anys, i a partir d'aquí la lectura en clau catalana dependrà del resultat definitiu. Els sondejos indiquen que CiU i ERC perdrien escons. Quants? La nit és llarga.
Internet posa de manifest que la jornada de reflexió és un anacronisme, una cotilla legal que s'explica perquè venim d'on venim: d'una dictadura. La famosa Junta Electoral Central imposa, en base a normes legals, una sèrie de límits antiquats i immadurs. Un d'aquests és la jornada de reflexió, que dècades enrere es podia arribar a "garantir". ¿Però des que existeix Internet, quin sentit té determinar una mena de silenci artificial el dia abans de les eleccions? Amb la televisió i la ràdio —públiques a l'arrencada democràtica i després amb un ventall més ampli amb les privades— i la complicitat dels diaris, sí que es podia decretar la "reflexió" forçosa. ¿Però en l'era de la revolució digital, amb els blocs, la web participativa i tot l'enrenou de polítics, periodistes i ciutadans debatent a la xarxa, quin sentit té imposar una jornada de reflexió? Internet demostra que tenim una justícia cega i lenta, ancorada en el passat [ Un 15% dels internautes catalans llegeix blocs]. Ja es mereixen un descans el dia abans de les eleccions, els polítics. Però el que la Junta Electoral Central no podrà dictar mai més és el silenci durant la jornada de reflexió en l'època de la conversa a Internet. Aquest dissabte, polítics catalans que tuitegen han fet campanya in extremis [ Els polítics gironins són els que més "tuitegen".] I segurament és impossible fixar la frontera legalista entre allò que és "fer campanya" i allò que és comportar-se amb naturalitat com un "ésser digital". El problema és que a la Junta Electoral Central, com a la majoria de tribunals de justícia, els "éssers digitals" deuen ser invisibles. Per cert, una recomanació que m'arriba per correu: Ferran Sáez Mateu: Reflexionar.
|
CategoriesApunts de llibres Adhesió a iniciatives en xarxa The first catalan newspaper Jornades de Granollers Amb blocs o mitjans digitals Bloc campanya Parlament Campanya a Corts espanyoles A polítics i/o blocaires Eleccions presidencials 2008 Arran d'un viatge a Brussel·les Apunts de pel·lícules Projectes estratègics per al país Dret a decidir en infraestructures La meva comarca Apunts sobre els mèdia i periodisme Apunts de la campanya Sobre el llibre Sobre blocs i webs polítics Articles en premsa tradicional Retrats circumstancials Sobre el portal de blocs polítics Anotacions més llegides o comentades Actualitat política interpretada Inclassificables Apunts de videos en xarxa Constància blocaire d'elles
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaços
000. PRESENTACIó
001. EINES
-
Llistat recollit en aquest bloc
-
Rànquings blocs en català
-
Amics de les TIC
-
Directori de blocs en català
-
Servei de blocs en català
-
Servei de blocs en català
-
Plataforma blocs en català gratuïta
-
Directori de blogs en català
-
Per "subscriure't" a blocs i webs
-
La catosfera ara mateix
-
Rànquing de webs en català
-
Directori de blocs en català
-
Blocosfera i web 2.0
-
Directori de blocs dels Països Catalans
-
Rànquing de blocs
-
Per compartir continguts
-
Els blogs de Cultura21.cat
-
Per comentar blocs polítics
-
Per valorar l'èxit del teu bloc
-
L'Enciclopèdia Catalana en obert
-
Independentisme "a vol d'ocell"
-
El teu escriptori arreu i gratuït
-
Per penjar-hi les teves fotos
-
Per penjar-hi els teus àudios
-
Xarxa de blogs
-
Cercador de notícies en català
-
Xarxa de continguts sobiranistes
-
Blocs de directe!cat
-
Programari lliure
-
Televisió en directe en català
-
Per compartir continguts
-
Bloc col·lectiu sobiranista
-
Fent un volt per la xarxa
-
Agregador parlamentari de Joselito
-
Portal de blocs polítics en català
-
La política catalana a la xarxa
-
Encara no ets .cat?
-
Revistes d'accés obert
-
Televisió cultural catalana
-
Informàtica i programari en català
-
Per cercar a la blocosfera
-
Rànquing de webs i blocs
-
Traductor que inclou el català
-
L'enciclopèdia lliure
-
Directori de la Generalitat
-
Blocs comercials en català
-
L'ús del català a Internet
-
Xarxa de Blocs Sobiranistes
-
Per penjar-hi els teus vídeos
001. YOUTUBE
01. BLOCS DEL PSC
|
