Pel Facebook circula una campanya de suport al "Yes, we can" italià, que és el "Si può fare" del Partito Democratico de Walter Veltroni [entrada protegida a la wiki]. De moment només una vintena d'internautes s'hi han afegit, al grup La Catalogna con il Partito Democratico. El vídeo de campanya i aquest altre, titulat "Mi fido di te" (cliqueu a baix), són molt bons, tot i que allunyats d'aquell famós "Yes, we can" de suport a Barack Obama. Itàlia no són els Estats Units, però el fenomen Obama s'extén i Veltroni pretén canalitzar la renovació i regeneració democràtica a l'estil del candidat demòcrata dels EUA. A més, els catalans que donen suport a l'exalcalde de Roma i rival de Silvio Berlusconi a través de la xarxa social coincideixen en alguns casos formant part dels grups pro-Obama. Els meus contactes al Facebook que han promogut el grup català pro-Veltroni tenen una altra coincidència: són nacionalistes. És el cas de l'inquiet Joan Maria Piqué [perfil], periodista de l'Avui i activista digital a la web participativa, la 2.0.
sgordillo |
Europa |
divendres, 28 de desembre de 2007 | 11:12h
Ara que estem en confiança crec que us puc confessar que el viatge va tenir tres moments àlgids. Tres captures per al record. Primer va ser una caipirinha la nit de diumenge en un local brasiler de Brussel·les. Imagineu-vos la festessa d'un diumenge de desembre a la nit a la capital belga... L'animada conversa amb els companys d'escapada va compensar sobradament la fredor de l'oferta nocturna. Un català que treballa a la Comissió Europea i defensava aferrissadament el federalisme en el cas de l'Estat espanyol va servir per animar la taula, on ell estava en franca minoria però precisament la seva capacitat argumental va igualar la disputa dialèctica. El PSC necessita joves com aquest.
El segon moment va ser una altra conversa, dilluns a la tarda en una cervesseria artesanal propera a la Grand-Place de Brussel·les, entre els periodistes de la comitiva. La crosta famosa de Joan Ferran va fer acte de presència —ella, que no hi era convidada— i va encendre els ànims sobre els mitjans públics, la professió i el nacionalisme que tot ho empastifa. El català, s'entén. De l'altre ningú no en parla, pero haberlo haylo. La cosa no va sortir de mare, tot i que allà, cervesa en mà, hi havia un parell de professionals dels mitjans directament al·ludits, que van suportar estoïcament la carregada per part d'un company d'un rotatiu que veu crostes a pertot.
El tercer moment per al record, i aquest sí que és l'àlgid, va ser la trobada amb el comissari de Transports, Jacques Barrot [web i wiki]. Quin geni! L'esbroncada va ser forta. Tot va començar perquè l'home va perdre els papers el minut u de partit. La primera pregunta va ser sobre el TGV, concretament sobre els problemes de retard pel desinterès de l'Estat francès en el tram Perpinyà-Montpeller. Vés quina cosa, li vam preguntar! El comissari Barrot desconeixia —o ho feia veure amb un teatre que hauria seduït el propi Mouirnho— que el TGV tingués cap mena de problema de Perpinyà en amunt. Només portava papers sobre el tram de Perpinyà en avall, i el maltractament al qual va sotmetre els seus dos soferts assistents va ser de pel·lícula. Mai vist. Mentre els periodistes preguntaven, l'assistent del costat li escrivia les respostes a una velocitat de vertígen. Però el comissari Barrot és massa comissari. O potser tenia una mala tarda. Dolentíssima. Agafa les notes i les rebotia sobre la taula, o desautoritzava l'assistent verbalment davant de tothom. Per a sorpresa nostra i dels traductors, que en acabada la trobada ens van confessar no haver assistit mai abans a un episodi d'aquestes característiques amb el comissari francès. El nom de comissari ja diu coses, oi?
Doncs, la segona pregunta ho va acabar d'adobar tot. Li vam preguntar per la "pèrdua de drets" dels viatgers als aeroports, arran d'aquestes mesures excessives que et fan deixar pràcticament en pilotes i indefens sota un arc metàl·lic que xiula i davant d'uns senyors uniformats amb cara de pomes agres. Doncs al comissari Barrot no se li acut res millor que començar a picar contra la taula demanat que algú de nosaltres li aportés la solució als requeriments de seguretat que precisament els aeroports. Quin geni! Finalment, la cosa es va apaivagar i fins i tot ens va demanar comprensió per la seva manera espontània d'haver-nos atès. El millor de tot és que almenys la nostra sessió de boxa amb el comissari europeu haurà servit perquè hi participi properament, i amb especial interès pel TGV, en la cimera franco-espanyola que se celebrarà properament amb Sarkozy i Zapatero al capdavant. L'amigaCarla Bruni no hi serà pas, però l'enèrgic comissari Barrot sí. A primera filera. (La foto, amb el mòbil, pretenia captar algun dels impactes sobre la taula del gran Barrot, al centre amb cabell blanc.)
sgordillo |
Europa |
divendres, 28 de desembre de 2007 | 08:40h
Digueu-me ingenu, però servidor es pensava que això del Parlament Europeu era una cosa seriosa i que els eurodiputats eren rigorosos. Res més lluny de la realitat. La veritat és que haig d'agrair a l'eurodiputat David Hammerstein [web i bloc] la dosi de realisme, l'autèntica presa de contacte amb la dura realitat, vaja. Hammerstein, eurodiputat valencià d'Els Verds i membre de la Comissió d'Indústria, Recerca i Energia, compareixia davant de la comitiva de periodistes catalans i balears que visitàvem la seu parlamentària de Brussel·les. No se li va ocórrer res millor que anunciar davant nostre que la comissió de peticions del parlament acabava d'acceptar a tràmit la petició de la plataforma contrària al traçat del TGV pel costat de la Sagrada Família, és a dir, partidària del traçat pel litoral i no pel centre de Barcelona. L'enrenou que va provocar l'esmentat europarlamentari va ser històric. Primer, perquè cap dels eurodiputats amb qui va coincidir en l'entrada i sortida de la seva aparició va contradir-lo. Segon, perquè la suposada informació va coincidir, en poques hores, amb altres notícies com que el Canal Segarra Garrigues vulnera la legislació de medi ambient de la Unió Europea i que Mario Monti proposa soterrar la MAT. L'anunci de Hammerstein sobre un nou entrebanc, encara que fos un pur tràmit, en el traçat d'una infraestructura maleïda a Catalunya —el tren d'alta velocitat— va fer-nos anar de bòlit. El problema és que la versió de Hammerstein no coincidia amb la realitat, era rotundament falsa, perquè posteriorment una eurodiputada socialista va contradir-lo i el propi protagonista de l'incident va haver de rectificar. Li va carregar el mort, pobre, al seu assistent. Una mala experiència, aquest primer contacte amb Hammerstein.
sgordillo |
Europa |
dijous, 27 de desembre de 2007 | 12:17h
"Escric, però sóc desordenat. El bloc m'ajuda a arxivar els meus escrits, a trobar-los fàcilment." Per a l'eurodiputat del PSC Raimon Obiols el bloc ha estat una autèntica descoberta. Primer, per la gestió fàcil dels propis articles. Segon, per la interactivitat que aconsegueix en un context de "política mediatitzada i mèdia polititzats". Els blocs són una escletxa, petitíssima encara, en el sistema de partits de pensament únic, i permeten que polítics amb un nivell intel·lectual notable com Obiols llueixin. Posi el bloc de Raimon Obiols al costat dels d'altres polítics i veurà la diferència. També és cert que l'edat i la trajectòria de qui va ser etern aspirant a la presidència de la Generalitat contra Jordi Pujol i, si se'm permet, contra Felipe González, afavoreix el manteniment d'un bloc que està molt per sobre del d'aquells que miren la política a la curta, d'avui per demà. Brussel·les, la política internacional i mantenir-se en un segon terme no claudicant també hi ajuden. No claudicant, dic, perquè des de la distància Obiols ha impulsat Convenció pel futur [bloc], un moviment regenerador del socialisme i l'esquerra que, en clau catalana, algú ha interpretat com un contrapunt a la baixllobregatització del PSC. En l'òrbita de Convenció pel futur, que ha aplegat un miler de persones en diversos actes públics a Catalunya, hi ha el conseller Antoni Castells. (A la foto, Raimon Obiols i, dreta, l'eurodiputada socialista Maria Badia, també blocaire, que va cloure el dinar al Parlament Europeu amb unes breus paraules.)
sgordillo |
Europa |
dimarts, 25 de desembre de 2007 | 11:52h
L'eurodiputat d'ICVRaül Romeva és un dels membres de la cambra europea que ens atén amablement. Després d'oferir-nos una xerrada i sotmetre's a les nostres preguntes —ben diverses, des de temes d'energia i transports fins a drets humans— ens acompanya en el dinar al Parlament Europeu. Tinc la fortuna de dinar al seu costat, i a la mateixa taula ens acompanya Raimon Obiols, del PSC. Romeva va ser —i si m'equivoco em rectifiqueu— el primer eurodiputat català amb bloc, i la veritat és que l'eina li ha proporcionat una presència mediàtica i una proximitat notables. Sense el seu bloc, Romeva hauria estat pràcticament desaparegut. Amb ell, ha aconseguit protagonisme i, el que és millor encara, una interactivitat i relació amb els internautes que apropa la política europea als problemes reals. Romeva és, juntament amb Joan Herrera, Dolors Camats [bloc] i Màrius Garcia [bloc], membre d'una nova fornada de dirigents ecosocialistes amb capacitat real de liderar la formació política en un futur no gaire llunyà.
sgordillo |
Europa |
dimarts, 25 de desembre de 2007 | 01:25h
A Brussel·les hi ha 1.300 corresponsals acreditats. Més que no pas a Washington. Cada migdia a la Comissió Europea [wiki] fan un briefing que serveix als periodistes per orientar la seva jornada informativa. El dia que hi anem, dilluns de la setmana passada, diversos periodistes catalans coincideixen a la sala de premsa (a la foto), majestuosa, de dimensions que res tenen a veure amb els espais que les institucions catalanes reserven per a aquestes funcions. Un dels periodistes que hi trobem és el delegat de l'ACN a Brussel·les, Albert Segura, que en pocs mesos ja s'ha familiaritzat amb la ciutat, les institucions europees i les informacions que interessen en clau catalana. Un dinar de treball posterior de la comitiva amb el portaveu adjunt de la Comissió Europea, Amadeu Altafaj, també català, ens aplega en la taula d'un restaurant proper amb alguns dels corresponsals catalans: l'esmentat Albert Segura; Nando Senoguera, de Catalunya Ràdio; Laia Forés, de l'Avui; i Eliseo Oliveras, d'El Periódico, aquest últim el degà dels professionals catalans a la capital belga. El dinar resulta un pèl accidentat perquè els corresponsals van de bòlit, amb notícies com aquesta i aquesta. I l'endemà hi aniran amb aquesta, aquesta i aquesta altra, totes el mateix dia. Ja deu ser causalitat.
sgordillo |
Europa |
dilluns, 24 de desembre de 2007 | 00:01h
La setmana passada vaig viatjar a Brussel·les, juntament amb altres periodistes, convidat per la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, una oficina que dirigeix Manel Camós i que compta amb Albert Royo com a cap de premsa. Van ser dues jornades —repartides en una i dues mitges— intenses i, per a mi personalment, molt interessants. He creat la categoria d'articles Europa per anar agrupant alguns apunts que escriuré els propers dies. He penjat les meves fotos a l'àlbum Brussel·les del meu Flickr. El tema del català a la UE està complicat, ja que Europa mira primer els estats abans d'acceptar noves llengües oficials. I què volem reclamar al Parlament Europeu o a la Comissió Europea si al Congrés espanyol Manuel Marín tot just acaba una legislatura marcada per l'hostilitat al català des de la presidència de la cambra. Sense estat propi, ben poca cosa hi ha a fer. I això sobta més quan et trobes que bona part dels alts càrrecs europeus amb els quals ens vam entrevistar eren catalans i, amb nosaltres, parlaven en la llengua pròpia.
