Obama [web] és el primer president global. President de la primera potència mundial, Obama arriba en un moment inigualable. Després de vuit anys tristos i nefastos de Bush i just en l'era de la revolta digital, de l'explosió de la web 2.0. L'èxit d'Obama no s'entendria sense la xarxa [El president d'Internet]. És la clau de volta [Internet key to Obama victories]. Estem davant del primer candidat digital global [Obama, un candidato digital]. Per als que fa mesos que en venim parlant [Yes, we can], l'obamania ens provoca una sensació estranya. Estem molt i molt contents del seu triomf rotund [ACN: Obama arrassa en els estats clau i es converteix en el 44è president dels Estats Units]. Però, al mateix temps, ens sap greu aquest excés mediàtic i hipòcrita que envolta la victòria d'Obama. Escric en primera persona del plural perquè sospito que és un sentiment compartit. Obama, sí, d'acord. Serà bo per als Estats Units i, en conseqüència, serà bo per al món. Venint del bel·licisme i el capitalisme salvatge de Bush, el quaranta-quatrè president dels EUA és una esperança. El canvi ha arribat a Amèrica, efectivament. No li serà fàcil operar a la Casa Blanca en una situació complicadíssima com l'actual a escala mundial. Cal relavititzar-ho tot una mica, perquè la sobredosi d'eufòria és preocupant. Estem prudents, però expectants. Il·lusionats, però realistes. Són els Estats Units.
Una altra de les reaccions que contribueix al sabor agredolç és l'apropiació indeguda de la figura i de l'èxit del candidat demòcrata. Fa mesos, quan Obama va desbancar Hillary Clinton, el dirigent del PSOE José Blanco, àlies Pepiño, va escriure al seu bloc un apunt memorable en el que literalment deia que no s'havia pronunciat sobre la seva predilecció pel senador afroamericà "per no interferir" en el procés de primàries del Partit Demòcrata. Ahir, sentint Leire Pajín [bloc] a Catalunya Ràdio, vaig tenir una impressió de vergonya aliena semblant [Obama]. La jove dirigent del socialisme espanyol va venir a dir que Obama havia guanyat perquè l'havia fet guanyar Zapatero, i llavors va enllaçar amb la idea recurrent segons la qual estem davant d'un tiempo nuevo. O sigui, que Obama guanya perquè era el candidat del PSOE i perquè era el rival del republicà Bush, enemic declarat de Zapatero, i del seu successor a la cursa presidencial McCain. El surrealisme arriba a extrems com assistir a la forçada satisfacció del PP, que per boca de Jorge Moragas venia a dir tres quarts del mateix, és a dir, que Obama era el candidat del carrer Génova. El diputat conservador català i mà dreta de Rajoy a la seu del PP estava orgullós de la victòria del candidat que representa un canvi radical respecte Bush, el mateix de la foto de les Açores acompanyat d'Aznar i Blair.
Si provoca un cert rebuig l'apropiació que el PSOE i el PP fan d'Obama, encara indigna més el paper de determinats mitjans de comunicació del país. Sembla increïble que per anar a Grant Park des de qualsevol racó del nostre país calgui passar indefectiblement per la Puerta del Sol o La Moncloa. La mania d'incloure la versió monclovita o, per defecte, espanyola en el relat del tomb històric protagonitzat pels Estats Units i per Obama demostra un provincianisme escandalós. Que les relacions entre el govern de l'Estat espanyol i la nova administració nordamericana milloraran és evident, i té un interès periodístic diguem-ne que opinable en aquest punt de la pel·lícula. Ja tindrem temps d'aprofundir-hi. Però que Catalunya i els seus mitjans -especialment els públics- hagin d'interpretar la victòria d'Obama en funció del balanç que en faci La Moncloa o determinats dirigents polítics espanyols no té ni solta ni volta. Que primer ens expliquin Obama des de Catalunya. O des d'Europa [ACN: El Parlament Europeu demana a Obama que faci un discurs en el seu plenari]. Però caure en la perversió d'aquell eslògan de campanya segons el qual "si guanya Zapatero guanya Catalunya" i convertir-lo en un "si guanya Obama guanya Zapatero" o, més ridícul encara, "si guanya Zapatero guanya Obama", és una tonteria molt grossa. Bàsicament perquè Espanya és aquell país que s'ha d'agenollar per ocupar una cadira al G-20 i ha d'entrar per la porta del darrere en el teatre aquest de la refundació del capitalisme. Com si la refundació depengués de Zapatero i del seu tarannà.
(El vídeo que acompanya aquest apunt és del vídeobloc d'Artur Mas. El dirigent nacionalista s'hi ha llençat de cap, a la vinculació amb el triomf d'Obama. Però, cal dir-ho tot, en el seu cas l'aposta és coherent amb d'altres de menys exitoses mediàticament parlant com la seva vinculació amb anteriors candidats demòcrates com Al Gore i Kerry.)
Una altra de les reaccions que contribueix al sabor agredolç és l'apropiació indeguda de la figura i de l'èxit del candidat demòcrata. Fa mesos, quan Obama va desbancar Hillary Clinton, el dirigent del PSOE José Blanco, àlies Pepiño, va escriure al seu bloc un apunt memorable en el que literalment deia que no s'havia pronunciat sobre la seva predilecció pel senador afroamericà "per no interferir" en el procés de primàries del Partit Demòcrata. Ahir, sentint Leire Pajín [bloc] a Catalunya Ràdio, vaig tenir una impressió de vergonya aliena semblant [Obama]. La jove dirigent del socialisme espanyol va venir a dir que Obama havia guanyat perquè l'havia fet guanyar Zapatero, i llavors va enllaçar amb la idea recurrent segons la qual estem davant d'un tiempo nuevo. O sigui, que Obama guanya perquè era el candidat del PSOE i perquè era el rival del republicà Bush, enemic declarat de Zapatero, i del seu successor a la cursa presidencial McCain. El surrealisme arriba a extrems com assistir a la forçada satisfacció del PP, que per boca de Jorge Moragas venia a dir tres quarts del mateix, és a dir, que Obama era el candidat del carrer Génova. El diputat conservador català i mà dreta de Rajoy a la seu del PP estava orgullós de la victòria del candidat que representa un canvi radical respecte Bush, el mateix de la foto de les Açores acompanyat d'Aznar i Blair.
Si provoca un cert rebuig l'apropiació que el PSOE i el PP fan d'Obama, encara indigna més el paper de determinats mitjans de comunicació del país. Sembla increïble que per anar a Grant Park des de qualsevol racó del nostre país calgui passar indefectiblement per la Puerta del Sol o La Moncloa. La mania d'incloure la versió monclovita o, per defecte, espanyola en el relat del tomb històric protagonitzat pels Estats Units i per Obama demostra un provincianisme escandalós. Que les relacions entre el govern de l'Estat espanyol i la nova administració nordamericana milloraran és evident, i té un interès periodístic diguem-ne que opinable en aquest punt de la pel·lícula. Ja tindrem temps d'aprofundir-hi. Però que Catalunya i els seus mitjans -especialment els públics- hagin d'interpretar la victòria d'Obama en funció del balanç que en faci La Moncloa o determinats dirigents polítics espanyols no té ni solta ni volta. Que primer ens expliquin Obama des de Catalunya. O des d'Europa [ACN: El Parlament Europeu demana a Obama que faci un discurs en el seu plenari]. Però caure en la perversió d'aquell eslògan de campanya segons el qual "si guanya Zapatero guanya Catalunya" i convertir-lo en un "si guanya Obama guanya Zapatero" o, més ridícul encara, "si guanya Zapatero guanya Obama", és una tonteria molt grossa. Bàsicament perquè Espanya és aquell país que s'ha d'agenollar per ocupar una cadira al G-20 i ha d'entrar per la porta del darrere en el teatre aquest de la refundació del capitalisme. Com si la refundació depengués de Zapatero i del seu tarannà.
(El vídeo que acompanya aquest apunt és del vídeobloc d'Artur Mas. El dirigent nacionalista s'hi ha llençat de cap, a la vinculació amb el triomf d'Obama. Però, cal dir-ho tot, en el seu cas l'aposta és coherent amb d'altres de menys exitoses mediàticament parlant com la seva vinculació amb anteriors candidats demòcrates com Al Gore i Kerry.)
