Convergència passa a l'ofensiva en matèria d'immigració. Obre les portes de la Casa Gran als nous catalans. Ítems: el català és llengua d'integració; tots som Catalunya; podeu ser catalans sense esborrar la vostra identitat; Catalunya és un país d'empenta, un poble sentimental; aquí valorem l'actitud; i, finalment, les portes de la Casa Gran estan obertes a vosaltres. Aquest vespre l'Auditori Axa Winterthur de Barcelona ha quedat desbordat pel públic assistent a l'acte Tots som Catalunya. Artur Mas parla als nous catalans. Montserrat Candini [bloc i Facebook], Meritxell Borràs [bloc] i Àngel Colom [bloc i Facebook] han precedit Artur Mas [vídeobloc i Facebook], que ha respost preguntes d'uns representants dels nous catalans. Colom, que ha posat el millor del seu activisme al servei de la causa de Mas i de la Casa Gran, amb aquelles complicitats recuperades lentament i silenciosament entre CDC i ERC, ha presentat el secretari general de CDC com l'Obama català, el proper President de Catalunya. Obama es va creure el canvi anys enrere, i va seduir totes les classes americanes. Mas, amb aquesta aposta per la integració desacomplexada, sense la torticoli de la nostàlgia, sense pensar en Antoni Comas ni Josep Maria Sala a les fires d'abril, superant la caspa dels García Prieto i d'altres, es proposa un discurs kennedià: el futur és la vostra conquesta. Estimeu Catalunya com l'estimem nosaltres, no renuncieu als vostres orígens, i el futur serà compartit, de tots. L'acte ha estat molt lluït, un èxit de públic que ha obligat càrrecs institucionals i militants convergents a romandre drets. Ha servit per presentar el web nouscatalans.cat, amb grup de Facebook inclòs. De Casablanca a l'Arbós, de Montevideo a Barcelona, del Pakistan a L'Hospitalet... Aquests són els trajectes dels nous catalans del segle XXI, aquests que han fet créixer el país un milió i mig més d'habitants. La versió 2.0 d'aquell relat que ens va bastir Paco Candel. I de la mateixa manera que Jordi Pujol [web] va festejar Candel i tot el que representava, ara Artur Mas festeja aquests nous catalans que tant tindran a dir-hi en el futur del país.
Estem a l'equador del Govern d'Entesa. Dos anys del segon govern d'esquerres. Conferències, balanços i enquestes han marcat l'última setmana de novembre. L'enquesta d'El Periódico dibuixava la possibilitat aritmètica d'un nou tripartit, mentre la d'ahir de La Vanguardia frustra aquest escenari per un marge escàs. El panorama demoscòpic no és cap sacsejada respecte l'actual. Tot queda força igual. L'enquesta del diari de Zeta és menys satisfactòria que la del rotatiu de Godó per als interessos de CiU, que en cap cas obtindria un tomb que suposés governar en minoria. El pacte s'imposaria, i precisament la cultura de pacte és la que costaria encara en aquest segon govern d'esquerres, segons es desprèn de les afirmacions dels dirigents i de les interpretacions periodístiques. Precisament La Vanguardia posava dissabte l'accent en el fet que mediàticament l'única figura que brillaria seria la del President José Montilla. La notícia, però, anava il·lustrada amb la visita a les obres de la dessalinitzadora del Prat en què Montilla apareixia volgudament acompanyat del vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira i del conseller Joan Saura per visualitzar tripartit. Precisament Carod-Rovira va deixar anar una frase carregada d'intenció en el seu discurs de balanç de dos anys de Govern d'Entesa que va pronunciar a la Torre Agbar. Va dir que la política comunicativa de l'executiu és excessivament austera i que no ajuda a difondre l'acció de govern.
De la lectura d'aquest cap de setmana no pot passar per alt l'article de l'excap de premsa de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, el periodista Miquel Martín, a El Singular Digital. Amb el títol d'El Vietnam del Govern d'Entesa, Martín fa balanç de l'equador de la legislatura posant èmfasi en l'aspecte comunicatiu, especialment en l'absència d'una figura de portaveu que aglutini el conjunt de membres que integren el Consell Executiu.
El pla B passa per una gran demostració del rebuig popular al carrer. Si el Tribunal Constitucional més deslegitimat de la història fa una altra ribotada a l'Estatut de Catalunya aprovat en referèndum, caldrà fer molt de soroll. Un soroll unitari, i preservar l'esperit compartit dels partits catalans. El PSC està per la labor, però un prudent José Montilla no vol ensenyar les cartes abans d'hora. No vol quedar-se quiet si la retallada es produeix, segons va dir a la conferència que va pronunciar dilluns al Palau de la Generalitat. El President Montilla no farà curt en la resposta. Però demana unitat. Artur Mas demana també una reacció contundent, i parla d'un nou referèndum. Curiosament, Pasqual Maragall subscriu la idea del referèndum i advoca per una gran manifestació [vídeo]. Un milió de persones al carrer si toquen "una coma" de l'Estatut. Si els socialistes catalans, arribats el cas, no afluixen i mantenen el pols amb el PSOE i amb les institucions de l'Estat que incompleixen lleis orgàniques o les interpreten voluntàriament a la baixa, aquí poden passar coses. Mas, Montilla i Maragall, però, no fan res més que apuntar idees que anteriorment han verbalitzat els independentistes. Resposta popular i reacció unitària dels partits catalans. Encara resultarà que la unió és possible, i que la defensa del text aprovat pels ciutadans aplega partidaris del sí i del no. Aquests últims amb un plus de responsabilitat.
Més partit i més esquerra al Govern. Més Joan Saura, però amb renovació i l'accés de Joan Herrera [bloc] a la secretaria general. El número dos i possible successor està apuntat. La víctima propiciatòria de la renovació, com en tots els congressos de partit, és perfectament identificable. Un dels hereus del PSUC, Jordi Guillot [bloc]. Curiosament, Guillot ha estat el mestre de la majoria de joves dirigents ecosocialistes. Juntament amb Jaume Bosch, Guillot ha estat el generós promotor de cares noves a la cúpula d'ICV, i ara li toca cedir pas per mantenir Saura (en la seva recta final) ben reforçat internament. El president d'Iniciativa i número tres del Govern també ha hagut de fer gestos: cedeix la presidència del grup parlamentari en favor de Bosch, que, al seu torn, entrega a Dolors Camats [bloc] el front mediàtic. Però més enllà de la renovació, la novena Assemblea Nacional d'Iniciativa [bloc] ha visualitzat que una força minoritària al Govern no hi pot ser a qualsevol preu. Hi ha dos peatges: la menor dedicació al partit -i aquí és on Saura ha fet autocrítica i ha dit que farà més de president- i la renúncia a posicions ecologistes i esquerranoses. L'aposta pel sobiranisme que defensava Raül Romeva [bloc], en canvi, ha quedat en stand by. És curiós veure com els partits d'esquerres que governen s'autoexigeixen més esquerranisme. ICV-EUiA i el PSOE a nivell espanyol. En canvi, ERC s'autoimposa més eix nacional, mentre el PSC fa bandera del centrisme: ni cap a la dreta ni cap a l'esquerra. Centrisme i estabilitat. Ara la gràcia serà veure com casa la necessitat d'ERC i d'ICV-EUiA de marcar més perfil propi amb l'aposta per l'estabilitat i l'absència de soroll que predica el PSC.
Ahir escrivia Suspensions sospitoses i apuntava que existia la possibilitat que Zapatero i Montilla es reunissin avui en secret a La Moncloa. Efectivament, ha estat així [ACN: Zapatero i Montilla s'han reunit a La Moncloa per abordar el finançament]. El secretisme i l'efectivitat a l'hora de situar les negociacions al marge del focus mediàtic canvia radicalment l'escenari d'enfrontament obert que existia a l'estiu entre els governs català i espanyol i entre socialistes d'aquí i d'allà. L'estira-i-arronsa no es viu a través dels mitjans, amb declaracions i contradeclaracions que poc ajudaven a l'entesa entre membres del comitè federal del PSOE. A diferència de l'estiu calent, ara la negociació no es limita al finançament de Catalunya (que ja incompleix els terminis de l'Estatut) sinó que s'amplia a les necessàries mesures per afrontar la crisi econòmica.
El president espanyol Zapatero suspèn pràcticament a última hora el viatge d'aquest dimecres a Barcelona [ACN: Zapatero suspèn la seva visita a Barcelona per l'anul·lació de l'acte de l'Associació Espanyola de Directius]. Dos actes públics i una entrevista amb l'alcalde Hereu. No estava previst que es reunís amb cap membre del Govern. Lleig. Especialment en el context actual. Curiosament el president català Montilla serà a Madrid [agenda]. Algú especula amb la possibilitat d'una trobada entre els presidents espanyol i català. Però seria fora d'agenda oficial, és clar.
Resulta que tots aquells que van callar entre la publicació de la primera informació per part del diari ABC i la compareixença del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach [bloc, bloc institucional, Facebook, Twitter i Twitxr], dilluns en roda de premsa, per anunciar que feia retirar el televisor, l'escriptori i el reposa-peus, i demanant perdó públicament, són els que ara el critiquen perquè ha fet marxa enrere. On eren dijous, divendres, dissabte, diumenge i el mateix dilluns? Ara, un cop el President del Parlament ha hagut de cedir a l'ofensiva [ABC, 1 - Benach, 0], apareixen per retreure-li que no hauria hagut de fer retirar els "accessoris polèmics". Tard i malament, arriben les suposades mostres de suport. Els mitjans i els polítics del país han quedat en evidència. Una vegada més. Perquè la clau és diferenciar quan l'atac pretén erosionar una institució o un polític. I aquí l'atac anava per a la institució, encara que alguns no vulguin veure-ho. Afortunadament, els internautes catalans han reaccionat massivament a favor de la segona institució del país, i això ja és curiós. L'activisme digital, amb un President que precisament s'ha caracteritzat pel seu perfil 2.0. A la xarxa social Facebook [Facebook està de moda entre els internautes catalans], han aparegut en un parell de dies diversos grups de suport a Benach. Són aquests:
El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que és la segona institució del país, està sent objecte d'un assetjament mediàtic i de vilipendi polític des que dijous passat el diari espanyol ABC publiqués una informació sobre el seu cotxe oficial que contenia alguna errada. El Parlament ha renovat, perquè tocava després de quatre anys i 250.000 quilòmetres recorreguts, la flota de vehicles oficials en règim de renting a què tenen dret els membres de la mesa de la cambra catalana i els presidents dels grups parlamentaris, és a dir, de tots els colors polítics. La renovació de la flota ha suposat un estalvi de 72.000 euros, tot i que s'han substituït alguns dels Volkswagen Passat per uns Audi A6. Això els que han tingut cotxe d'empresa ho saben. Sovint les empreses ofereixen vehicles suposadament més cars a preus més barats en funció de les unitats que tingui l'empresa en qüestió. Si l'empresa té una flota important, els preus per unitat baixen i això permet d'accedir a algun model bo a un preu econòmic. Els que han tingut cotxe d'empresa també saben que sovint un company d'un mateix nivell o categoria salarial o laboral disposa d'uns complements en el seu vehicle que un altre company no té, per una simple qüestió d'estoc de la companyia de renting. Pagant l'empresa un mateix preu, aquest o aquell assalariat poden conduir models diferents o models amb acabats diferents. Però això només ho saben els que han tingut cotxe d'empresa, que no és res més que una millora de sou en espècie, una pràctica cada cop més habitual entre directius i executius de societats de tamany mitjà o alt. Se'n farien creus, estimats lectors, dels vehicles que acaben conduint determinats càrrecs no pas massa importants d'empreses tampoc no massa importants. Però això succeeix en l'àmbit de la privada.
El motiu de persecucció mediàtica, però, no és cap altre que les millores per valor 9.276 euros que el President del Parlament va fer introduir en el vehicle oficial. Un vehicle, per cert, que és de la mateixa gamma que el de l'anterior President, el desaparegut Joan Reventós. Les millores, com és sabut per tothom, són una taula de treball, un reposapeus, una pantalla de televisió i connexió per a mp3. El vehicle oficial del President de la Generalitat, José Montilla, també disposa d'un d'aquests complements, concretament del que teòricament deu ser més car: la pantalla de televisió. Els famosos 9.276 euros són el principal argument per a la demagògia més interessada, per a l'escàndol forassenyat. És lògic, en la mesura que la tecnologia i la societat evolucionen, que Benach i Montilla diposin en els vehicles oficials dels càrrecs que democràticament ostenten d'una sèrie de prestacions que ni Reventós ni Pujol tenien ni, segurament, necessitaven.
Els famosos 9.276 euros, que són desproporcionats amb els 90.000 euros que en termes de tarifa publicitària deu costar l'espai informatiu que se li ha destinat a la informació, no s'han destinat a la instal·lació de, posem per cas, un moble bar o una nevera. Estem parlant d'una taula de treball i d'una pantalla. Eines per a treballar, en definitiva. ¿Quantes hores de feina farà el President del Parlament en aquella tauleta, lògicament feta a mida, i adaptada a l'ordinador portàtil que Benach utilitza intensivament a diari? ¿Quants diners de l'erari públic costarien aquestes hores si Benach no les pogués aprofitar en els seus habituals desplaçaments en el cotxe? ¿I si tot el que Benach podrà fer aprofitant els 250.000 quilòmetres en quatre anys al davant de la polèmica tauleta a mida ho hagués d'encarregar a personal del Parlament? Quant costaria això? Nou mil euros? O més?
¿Costaria més diners una habitació d'hotel a càrrec del Parlament durant quatre anys si Benach hagués decidit no seguir vivint a Reus? Segurament sí. I si hagués decidit abandonar Reus entre setmana li haurien dit de tot i més. Però, és clar, Benach té el vici de compatibilitzar el càrrec amb la residència. I té el vici de carregar-se l'agenda oficial d'actes i més actes que, per desgràcia, suposen un munt de quilòmetres i no s'organitzen tots a Barcelona i l'àmbit metropolità. Té la mania de voltar arreu del país. I té la mania de tornar a casa, encara que sigui a altes hores de la matinada. Té la pervesa obsessió de dormir a Reus, al mateix domicili de la seva família. ¿Qui donava lliçons de la conciliació de la vida familiar i la laboral? O és que per ser membre de la mesa del Parlament o president hauria de ser obligatori l'empadronament al barri del Born, a tocar del parc de la Ciutadella per poder-hi anar a peu o en bicicleta. O potser es pot exigir a Benach vagi de Reus a Barcelona en bicicleta?
La demagògia està servida. O és que volem un President del Parlament que faci el numeret com el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. Si Catalunya és com Cantàbria, anem per aquesta via. Però llavors que ho facin també els alcaldes i regidors d'un munt d'ajuntaments (els que envaeixen espais de vianants inclosos), els presidents i diputats de les diputacions provincials i així fins a l'últim càrrec públic d'aquest país. Que es critiqui un alcalde perquè ha hagut de menester vehicle oficial (alguns es fan portar per un agent i cotxe de la policia local) és habitual en la política menuda, en la proximitat més crua. Però convertir el cotxe del President del Parlament en motiu de debat públic com si fos el vehicle de l'alcalde d'un ajuntament de tamany mitjà, ja passa de taca d'oli.
Aquest culebrot m'ha recordat els meus temps de periodista de política municipal, quan els alcaldes que gosaven fer-se dur en cotxe oficial eren vilipendiats per l'oposició. Política de vol gallinaci també per a la segona institució del país? És per això que sobta la reacció que ha tingut el conseller Joan Saura, que ha fet el joc a la premsa més sensible a la realitat catalana i més respectuosa amb les institucions d'autogovern i sobirania [Enric Canela: Conseller contra President del Parlament]. Que ho digui Saura és sorprenent, i només es pot interpretar en clau de rivalitat a l'esquerra del PSC. Un episodi més d'allò de "dos es barallen i un tercer se'n beneficia" [Montilla i Companys], i que té el precedent més recent en la picabaralla pel cas de Lluís Companys.
Obligarà Saura el seu company de federació i membre de la mesa del Parlament, el comunista Jordi Miralles, a prescindir del cotxe oficial i anar en bicicleta pel Principat? O al president del grup parlamentari d'ICV-EUiA? O demanarà als Mossos d'Esquadra que comprin cotxes més barats i menys equipats? Què tal un Smart en lloc dels Volkswagen Passat Avant que condueixen els de Trànsit? Són més econòmics, estèticament quedarien bé en temps de crisi i, a més, contaminen molt menys, oi? Per cert, és Saura el responsable dels Mossos, és a dir, de l'escorta que diàriament treballa amb Benach. Això tampoc no és un capritx personal, sinó una obligació, un peatge del càrrec institucional. Com ho és haver d'anar en un cotxe blindat i amb mesures de seguretat per evitar atemptats. Això el ciutadà del carrer tampoc no ho deu saber, però Saura sí que ho sap.
Espero que l'interès periodístic per aquests detalls en el vehicle del President del Parlament, tractant-se d'un diari d'àmbit estatal, s'estenguin properament a altres responsables institucionals. Què tal saber el mateix del president del Congrés espanyol, José Bono? O dels presidents dels parlaments autonòmics? Per no parlar dels presidents de diputacions o alcaldes de grans ciutats. Grans ciutats on el transport públic sí que està garantit, no com a la Catalunya que viu fora de l'àmbit metropolità.
(Algú pensarà que escric aquest apunt per això, però s'equivoca. És la necessitat de reclamar una mica de dignitat política, ciutadana i periodística i de reivindicar la necessària confiança en les nostres institucions. Siguin del color que siguin.)
Aquests dies és recomanable el bloc del periodista i escriptor Pere Meroño, que segueix diàriament les novetats del judici als acusats del crim de la indigent Rosario Endrinal al caixer automàtic del carrer Guillem Tell de Barcelona. Meroño és autor del llibre El crim del caixer automàtic, i aquest cas l'ha seguit amb molt d'interès. El crim d'aquesta dona esdevé mediàtic a partir del moment que els investigadors difonen les imatges. Ja les recordareu perfectament. Tres joves que entren al caixer a agredir expressament Rosario, després l'enganyen perquè els obri la porta un cop s'havia protegit d'ells quedant-se a dins del caixer, i finalment és cremada viva. La flamarada i, especialment, l'entrada d'un dels acusats carregat amb un bidó ple d'inflamant és colpidor. Més colpidor encara resulten les riallades dels agressors, que es prenen tot el procés com un excitant divertiment. Ara declaren que no li volien fer mal. Les imatges els condemnaran perquè sembla insostenible aquesta versió. I llavors em pregunto si altres agressions d'aquest estil, encara que no amb el mateix final tràgic, són jutjades amb la contundència necessària quan no hi ha ressò mediàtic i unes imatges repugnants però aclaridores com aquestes.
Quan dos es barallen, un tercer surt guanyant. És el que li pot passar a ERC i ICV-EUiA, que es tiren els plats pel cap amb l'operació "dignitat Companys" i després d'oferir un espectacle curiós entre socis de govern va i surt el tercer, que és el PSC, a través de la seva figura políticia i institucional més alta, que és el President Montilla, i diu el que diu. I el que diu és molt potent. Perquè si això ho hagués dit Pujol o Maragall tothom hauria atribuït les declaracions a una concessió de cara a la galeria. Però amb Montilla, això no s'interpreta així. Diu el que diu, i ho diu ell. Poca broma. Alguns socialistes espanyols ridiculitzen tot plegat dient que Montilla s'ha contaminat d'una malaltia anomenada nacionalisme. Català, s'entén. En canvi, els retrets a Catalunya van en direcció contrària. Espanyolista! Però al marge d'uns i altres hi ha un terreny serè d'anàlisi en què hi entra la possibilitat de l'evolució d'un personatge que s'està construint. Ho fa, en aquest cas, sobre les bases i les arrels d'un cas que commou. Ho fa tocant la fibra. I ho fa mentre els seus socis de Govern es barallen. Declaracions com aquestes últimes del President són d'una significació profunda. Ara el repte que té plantejat és que d'aquí a un parell d'anys no el puguin acusar del mateix que ara s'acusa a Fernández de la Vega. De vendre fum (paraules) i incomplir els compromisos (fets), com li acaba de retreure un contundent Puigcercós.
Zapatero festeja Duran, però Duran té un congrés intern (un més) i té una pressió a Barcelona que es diu Mas, el forjador d'unitats catalanes reforçat després del debat de política general. El nacionalisme català que aprovava pressupostos sistemàticament a la dreta espanyola ha canviat, perquè les coses han canviat, i de quina manera. Duran intenta connectar amb contingut econòmic, un terreny que domina i que reforça la seva posició d'aliat possible o interlocutor necessari de l'executiu socialista. Però l'esmena a la totalitat és damunt la taula, i a dia d'avui el PSOE només té el recurs de bascos i gallecs per salvar uns pressupostos que probablement no contemplen totes les mesures de xoc necessàries per a afrontar una crisi que ara sí és crisi però mesos enrere no es podia ni esmentar. Galeuscat, novament en entredit. Els bascos i els gallecs governen (i surten molt més barats a les arques de l'Estat en l'actual context). Els nacionalistes catalans, no. I això també incrementa la pressió perquè el tradicional festeig entre socialistes i Duran no vagi in crescendo. Sense suport català al pressupost espanyol (al marge d'un PSC que fa maniobres per evitar mals majors), els focus d'interès segueixen sobre la guillotina del Tribunal Constitucional (ara interpretativa, ara demolidora, tot és pura especulació en un tribunal que té més fuites d'informació que un congrés de blocaires) i sobre els números de l'avi Solbes.
El diari La Vanguardia avança avui que El Constitucional ultima una sentencia que cercena aspectos clave del Estatut. És una immoralitat que l'actual Tribunal Constitucional, en l'etapa de major desprestigi de la seva història, sigui el botxí del text aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Al marge que aquest text patís ja una bona ribotada en relació amb l'Estatut aprovat ara fa tres anys pel Parlament de Catalunya, el famós del 30-S. Ni la llengua ni el finançament ni la bilateralitat, i això de "nació" absolutament aigualit i supeditat a una sobirania major que és la d'un Estat que la té plena, la sobirania. No hi ha res a fer, i punt. Més retallades sobre el paper i la literalitat estatutària que s'afegeixen a una sistemàtica maquinària d'incompliments respecte els autogoverns en general (comunitats, municipis...), i contra el català en particular. La tècnica, en aquest cas la jurídica, al servei d'una causa política, en aquest cas la centralista. CDC i ERC ja han reaccionat. ¿Hi ha pla B o tot dependrà (novament) de la improvisació i dels interessos partidistes a curt termini? Si el Constitucional tira pel dret i els partits catalans no saben estar a l'alçada de les circumstàncies, que ningú no se sorprengui d'una desmobilització definitiva o d'una reacció imprevisible. Quan es duen les coses al límit, passa el que passa.
¿Qui hauria de dir que el President José Montilla reuniria els expresidents de la Generalitat Pasqual Maragall i Jordi Pujol i els expresidents del Parlament Joan Rigol i Heribert Barrera per fer-se una foto d'unitat d'enorme càrrega política? Un front català de gran significat, el d'aquest dilluns al Palau de la Generalitat, la setmana després de l'acord unitari de finançament a la cambra catalana. Montilla [web], la roca, tira endavant i no hi ha qui el pari. Una foto que ell es pot permetre, però que a Maragall [web] li haurien retret fins i tot els seus. Montilla pujoleja, i Pujol [web] correspon, en una mena d'idil·li que uneix dues visions molt diferents que van convergint encara que sigui per la força del càrrec, el pes de la institució i la necessitat de la responsabilitat compartida. Aquesta foto d'avui té molta profunditat. Però precisament perquè estem davant del miratge del 30-S i perquè la unitat ha estat clau a l'entorn de la cambra catalana, no entenc l'absència de l'actual President del Parlament, Ernest Benach [bloc]. ¿Ha estat una absència intencionada del President Montilla? Si és així, és una autèntica llàstima, perquè Benach, agradi o no, és el president de la cambra que va aprovar l'Estatut del 30-S i de la cambra que, en aquesta següent legislatura, ha de vetllar per evitar els incompliments, que no són ni seran pocs. Una gran foto, però incompleta o no-íntegra, com vulguin. ¿Potser és perquè el President Benach és l'únic d'aquests polítics en actiu, a part del President Montilla?
Resum d'una setmana que té com a col·lofó una nit de dissabte màgica. La reconciliació definitiva amb l'equip d'en Pep Guardiola. Ara sí. Ara va de debò. Si la nit va ser màgica des del sofà, no em vull imaginar les emocions que hauria tingut al camp. Brutal. Passem pàgina. La setmana, marcada pel debat de política general al Parlament de Catalunya. Debat de la consolidació. La consolidació d'Artur Mas com a líder de l'alternativa. Impecable en oratòria, com en els temps en què feia anar de corcoll a Pasqual Maragall. Anys enrere, a l'Ajuntament de Barcelona. Durant la passada legislatura, com a cap de l'oposició al primer tripartit. Mas és precís, impecable. A estones, demolidor. Però la diferència respecte els seus anys d'opositor al maragallisme, és que ara hi té José Montilla al davant. I Montilla és una roca. Té una resistència a prova de Mas. Perquè tothom va sortir reforçat del debat. Montilla, alleugit en un moment delicat per la incertesa del finançament i pel context de crisi econòmica. Més estabilitat per al segon tripartit, resaven els titulars de premsa. Fins i tot dels mitjans crítics amb el Govern. Artur Mas també va sortir enfortit, gràcies al mèrit compartit pel pacte català al Parlament en exigència del compliment estatutari pel finançament. Madrid, escolta! El cap de l'oposició va compensar el seny de l'acord amb el tripartit amb un duríssim repàs a l'acció de govern. Seny corresponsable i rauxa opositora en temps de crisi. Molt convergent. I Joan Puigcercós, en el seu debut com a líder republicà en un debat d'aquestes característiques també ha superat la setmana amb satisfacció [Primer debat de política general 2.0 al Parlament]. Mentre Montilla pujoleja [El discurs del President Montilla] fins al punt que alguns socialistes el troben massa semblant al President Jordi Pujol [Manuel Cuyàs: El ple dels valors], Puigcercós, l'enyorat al Palau de la Generalitat, va recuperar l'equidistància amb una metàfora que va captar l'atenció dels mitjans: les dues pastilles de Matrix. Vostè decideix, President. Vostès decideixen, parlamentaris. O la pastilla per adormir-se (més del mateix, la dolça decadència, l'oasi que va ser i no tornarà a ser-ho) o la pastilla del realisme (que només es pot combatre amb ambició i capacitat de risc). El risc, però, de Puigcercós, va ser controlat en el discurs. Mirant més cap al quilòmetre zero d'on provenen tots (o gairebé) els mals. Incompliments, mentides, vergonya... Puigcercós va madrilenyitzar el Parlament amb una intervenció més de diputat al Congrés que de diputat de dolces formes i relativisme imperant al Parlament de Catalunya. No obstant això, el Parlament, amb una última jornada d'infart pel pacte in extremis de la literalitat estatutària que tothom llegeix com vol o li convé, va ser escenari novament edulcorat [El miratge del 30-S]. Tot això mentre a la resta del món mundial, la que cau és grossa.
(Per cert, és curiós com Montilla rep aplaudiments per pujolejar, mentre que els socialistes vilipendiaven Maragall quan cometia qualsevol acte sospitós de nacionalista. Al final resultarà que al President Montilla se li permetrà, des de la lògica del PSC més dur, que pujolegi mentre amb Maragall deien allò d'"aquest no és dels nostres". Montilla farà molt més que Maragall en aquest terreny, i ho farà amb major comprensió.)
El debat de política general va començar dimarts al Parlament de Catalunya [El discurs del President Montilla]. Dimarts era 30 de setembre. Dimarts va fer 3 anys de l'aprovació de la reforma estatutària a la mateixa cambra. Tothom recordarà que d'aquella jornada històrica va quedar l'esperit del 30-S, símbol de l'ambició nacional i de la unitat catalana. La foto del 30-S va ser la de Maragall i Mas. Una foto que va incomodar a La Moncloa. El Parlament de Catalunya va ser l'escenari de l'aprovació d'un nou Estatut que Espanya no podia digerir, i així es va confirmar amb les retallades posteriors en els tràmits i els pactes nocturns previs a la ratificació en referèndum pel poble català. L'esperit del 30-S ha tornat al Parlament aquesta mateixa setmana. Ahir es va tancarin extremisl'acord de finançament, la proposta unitària catalana, que no és res més que un acte de reiteració d'allò que literalment diu l'Estatut i que, no per obvi, resulta trascendent. És una manera d'aguantar la pressió, de tancar files a casa abans d'afrontar l'envestida de fora. Els polítics catalans van entenent la lliçó: la ciutadania no acceptaria més divisió, més campi-qui-pugui en un moment vital per al país. Els dos grans partits no han tingut més remei que posar-se d'acord, instigats per actors no menys importants: els socis minoritaris del Govern. I el joc d'equilibris s'ha tancat, amb la incògnita de com anirà a partir d'ara. A diferència de fa 3 anys, ara Mas tenia a Montilla en el lloc de Maragall. Però han canviat moltes coses en aquests anys: el desànim, per un costat, i l'exigència, per l'altre. L'esperit del 30-S tenia molt d'exigència i d'ambició nacionals. Esperem que el miratge del 30-S, tres anys després, no tingui més de resignació que d'ambició. Si els polítics aspiren a recuperar la confiança del país (una idea que ha donat moltes voltes dialèctiques en aquest debat de política general [el primer 2.0]), només ho aconseguiran sobre la base de l'ambició. I la unitat real és el primer pas per mantenir l'ambició.
Debat de política general al Parlament de Catalunya en un context complicat per al President José Montilla pràcticament en l'equador de la legislatura. La crisi econòmica global i la negociació del finançament català encara no resolta amb el govern espanyol contribueixen a la incertesa generalitzada. Són temps difícils, però el President Montilla ha intentat combatre el desànim a cop de llistín i d'injecció de confiança col·lectiva en el seu segon debat de política general. Montilla ha fet de Jordi Pujol, que farcia els seus discursos d'obertura dels debats de política general amb el llistín telefònic, és a dir, una acurada i extensa relació de tots i cadascun dels projectes i accions de govern. Un llistat que es feia pesat, i això no ha canviat just el dia que el govern espanyol ha anunciat una inversió de l'Estat a Catalunya de 4.626 milions d'euros per al 2009 (no satisfent a tothom). Però a part del llistín pujolià, el President Montilla ha pronunciat una última part de discurs de gran profunditat al marge dels titulars més de gestió [notícies]. Després d'anunciar austeritat, de reiterar les set vegueries, de comprometre's a resistir amb el finançament i amb els aturats, de predir un alentiment però compliment dels projectes, de generar confiança antiapocalíptica i de llençar una mesura sobre educació, entre d'altres, Montilla ha fet una intervenció de sensibilitat nacionalista. Ha dit coses potents en aquest terreny, però sense la capacitat de seducció suficients. A Montilla crec que li succeirà una cosa curiosa amb els anys. Els seus discursos, seguits en directe són una cosa. Però escrits, i llegits amb una certa perspectiva (penso més en els historiadors que en els periodistes), en seran una altra de molt diferent. La història li farà justícia, perquè ningú no s'imaginava que un president socialista digués el que Montilla ha dit avui al Parlament, o el que ve dient des de fa uns mesos [President en construcció]. També és cert que després de tot el que ha dit, ha deixat entreoberta la porta de l'acord amb el govern de Madrid, gairebé posant la catifa per al pacte. I aquesta dutxa escocesa, molt pujolista d'altra banda, d'una de freda i d'una de molt calenta, pot desconcertar. Però Pujol, quan es lligava la bandera al cap, transmetia una passió i un nacionalisme capil·lar que certament no emet Montilla. L'actual President és més d'ítems com els que ha citat per acabar el seu discurs: treball, tenacitat, rigor i ambició.
Aquesta Diada, a part del tema estrella del finançament i la unitat dels partits catalans, ha destacat per l'èxit de la campanya perquè l'estelada estigués present als ajuntaments del país. El mapa fa goig. A Gràcia també, com mostra la foto. L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ho considera una manca de respecte. Vaig sentir Hereu a L'oracle, el programa de Xavier Graset a Catalunya Ràdio, justificant això de la manca de respecte i adduint la legalitat vigent. És curiós veure com, quan els convé, la legalitat és l'excusa per a adoptar determinades decisions polítiques. Alguns alcaldes es neguen a fer onejar per un miserable dia, el de la Diada Nacional de Catalunya, l'estelada perquè la llei no ho preveu. Els polítics prenen decisions polítiques, i els juristes, judicials. I quan pengen o no fan penjar un determinat símbol fan política, i no cal donar-hi més voltes. ¿Per què, si no, els alcaldes que es neguen a penjar l'estelada no compleixen les votacions democràtiques i majoritàries de determinats plens municipals en què els electes amb majoria decideixen que sí, que hi volen l'estelada a la façana de l'ajuntament? ¿Si el mandat d'un ple és aquest, per què no són tan disciplinats i ordenats com quan volen acatar la llei de símbols i banderes?
O un altre exemple. Onze de Setembre. Caserna de la Guàrdia Civil de Calella. Banderes hissades? Una. Quina? L'espanyola. Per què aquests no compleixen la llei? El nou Estatut diu claríssimament que als edificis oficials de l'Estat a Catalunya (això inclou edificis militars, casernes, etc) hi ha de ser present la senyera. No l'estelada, només la senyera. I se salten l'Estatut a la brava. (Una altra consideració és que ens pugui agradar més o menys, de veure-la en determinats edificis.) Però no havíem quedat que la llei s'havia de complir? ¿O és que la llei només la tenim present a l'hora d'ofegar expressions polítiques legítimes, democràtiques i pacífiques, adoptades per persones escollides a les urnes? I, a més, per un dia no passaria res, senyor Hereu. A Gràcia se salten la llei per la Diada. En altres dependències públiques, ho fan tot l'any i aquí ningú no diu res. Oi?
Més que perplexitat, catalans emprenyats o catalanistes indignats, a mi m'agrada més la idea de l'ambició i l'exigència. Quan algú té ambició, exigeix. Si l'exigència (i l'autoexigència, sobretot) no compleix les expectatives es pot caure en el desànim i la desorientació. Però una exigència i ambició nacionals ben conduïdes han de portar lluny, més enllà de l'horitzó de la perplexitat. Com que tinc la teoria de la basquització de la política catalana, vull pensar que les expressions d'emprenyada, indignació i perplexitat amaguen al darrere una resposta molt més profunda. En la línia de l'ambició col·lectiva. Mai com ara hi ha hagut una consciència tan clara de la necessitat d'un bon finançament, d'allò que representa l'autogovern vinculat als recursos (diners i competències) i a l'inevitable diàleg de tu a tu amb Madrid, amb el poder estatal desacomplexat i arrauxat, ja sigui en mans d'uns o altres. Que determinades forces polítiques defensin quotes d'autogovern, parlin de concert econòmic i es decantin cap a posicionaments tradicionalment exclusius del sobiranisme o de l'independentisme és un gran símptoma. Quan governava Pujol, l'únic que havia de negociar amb l'Estat era ell. L'oposició d'esquerres no comptava gaire. La foto avui és una altra, molt diferent. Es parla de fronts catalans i de necessària unitat. I sentir dir segons què a segons quins polítics, si fem una abstracció i agafem el gran angular hauria de ser vist com un èxit col·lectiu. En clau nacional, s'entén. Ara només falta que els polítics estiguin a l'alçada del català ambiciós i exigent, que és una figura que anirà agafant cos. No ens queda cap altra sortida.
La societat catalana està perplexa. L'estat de perplexitat respon a la pèrdua de lideratge econòmic, a una certa desorientació davant dels canvis globals i a l'onada immigratòria. En pocs anys han passat massa coses de cop. Dels famosos 6 milions hem saltat als 7 i escaig, l'autogovern queda a prova amb un creixement poblacional excepcional i tot plegat amb unes eines minses. La globalització, que és una oportunitat, ens ha agafat amb el pas canviat. Per acabar-ho d'arrodonir, l'escena política s'ha mogut d'un oasi que potser tampoc no era tant a un postpujolisme accidentat. L'Estatut, ai las!, no ha resolt els problemes, sinó que n'ha introduït de nous. I mentrestant, la resta de l'Estat ha fet una estirada espectacular, que ja venia d'abans. Madrid s'ha quedat la política i hi ha afegit l'economia. Espanya s'ha desacomplexat, mentre aquí el procés era a l'inversa. Només cal viatjar per l'Estat per comprovar-ho: no estan tan malament com ens pensàvem fa uns anys, i nosaltres no estem tan bé com predicàvem. Infraestructures, serveis públics i una sensació de qualitat de vida que es respira per les Espanyes que et deixa... perplex!
