Arran del reportatge Fora de context: president Benach del programa Entre línies, emès dilluns per TV3, sobre l'activitat del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, l'escriptor i articulista Sergi Pàmies va publicar ahir una peça a les planes salmó de La Vanguardia, titulada La izquierda se maquilla. (A sota adjunto el text sencer de l'article.) A mi em sembla molt bé que Pàmies [fitxa i wiki] critiqui el reportatge de la televisió pública catalana sobre l'activitat de la segona institució del país. Un reportatge que té vigència i justificació precisament per la recent polèmica sobre els accessoris del seu vehicle oficial [En defensa del President del Parlament de Catalunya]. Però el que no pot fer Pàmies, el rebel, és la conyeta fàcil i anar indocumentat pel món. Escriu Pàmies a La Vanguardia: "Se habló de la dedicación, el sacrificio, las cuatro horas diarias en coche, los momentos de ocio, su faceta de "president 2.0" (así lo definió su colaborador Saül Gordillo, una de nuestras eminencias en nuevas tecnologías soberanistas), sus perros, su casa de campo..." No sóc cap col·laborador del president del Parlament. Sóc periodista, tal i com indicava el titolet en pantalla. No treballo al Parlament ni per al seu president. No formo part del seu equip ni res que se li assembli. Simplement em van demanar que opinés sobre l'activitat de Benach a la xarxa, i això és el que vaig fer. I la conyeta aquesta d'"una de nuestras eminencias en nuevas tecnologías soberanistas" és sobrera, crec jo. No sóc cap eminència, d'entrada. Tinc moltes coses a aprendre, i només m'he dedicat a usar eines a Internet i para de comptar. Però tampoc no sé si existeixen noves tecnologies sobiranistes i noves tecnologies espanyolistes o noves tecnologies progressistes i noves tecnologies conservadores. Existeixen noves tecnologies, i els continguts i usos són un altre tema. Si titllar-me de sobiranista és un insult o un menyspreu per part de Pàmies, em sembla patètic. Tan patètic com ridiculitzar Benach perquè llegeix diaris escrits en català com El Punt i l'Avui. Jo mai no l'he titllat a ell de res, perquè les etiquetes i el sectarisme sí que són 1.0, molt propi dels "analògics" i dels nostàlgics.
En El
intermedio (La Sexta) del lunes salieron a la calle a preguntar qué programas de
televisión gustan a la gente. Es una encuesta recurrente, aunque siempre
sorprende comprobar que los encuestados intentan parecer más culturalmente
correctos de lo que indican los índices de audiencia. Thais Villas, la reportera
encargada de interpretar una escena mil veces repetida, planteaba este dilema:
"¿Eres más de Informe semanal o de Dónde estás, corazón?".Y viendo que casi
todos respondían que de Informe semanal,Villas los remataba con una pregunta
para la que no tenían respuesta: "¿Sabes quién lo presenta?". La sección en
cuestión se llama Barrio rico, barrio obrero.El nombre sorprende, ya que si
parafrasea la gran serie Hombre rico, hombre pobre,lo lógico sería hablar de
barrio pobre en lugar de obrero.Así pues, es legítimo sospechar que pobre
aplicado a un barrio debió de parecerles demasiado irrespetuoso a los
responsables del programa, cuyo contenido no esconde sus simpatías y tendencias.
Sin embargo, si esa es la razón para intentar hacer pasar obrero como sinónimo
maquillado de pobre,contradice los postulados de un formato que, desde el primer
día, ha proporcionado grandes momentos de buen humor. Puestos a cogérnosla con
papel de fumar demagógico, ¿por qué no llamarla Barrio empresarial, barrio
obrero?
Otro momento sospechoso: el reportaje sobre el presidente Ernest
Benach de Entre línies (TV3). A primera vista, fue una reivindicación de los
innegables valores de la política, informativamente justificada por los cinco
años de presidencia del Parlament. Se habló de la dedicación, el sacrificio, las
cuatro horas diarias de coche, los momentos de ocio, su faceta de "president
2.0" (así lo definió su colaborador Saül Gordillo, una de nuestras eminencias en
nuevas tecnologías soberanistas), sus perros, su casa de campo… Vimos a sus
adversarios políticos subrayando las virtudes de Benach, se habló de su iPod, de
su Facebook, le vimos comprando huevos, marcando perfil humano y leer periódicos
como El Punt y el Avui (curiosamente no salió leyendo Mundo Deportivo,con el que
colabora). Pero, teniendo en cuenta lo reciente de la aparatosa polémica sobre
el coche oficial y sus accesorios, incluso pensando bien uno no podía dejar de
pensar que se trataba de un ejercicio de propaganda encubierta. Pensando mal, en
cambio, se trataba de un ejercicio de propaganda descarada.
El periodisme, en temps de crisi, es reivindica. Crisi del sector i una certa desorientació de cap a on anem, en plena revolució digital. Cal més i millor periodisme. Ara que hi ha més canals que mai i que la informació circula per tot arreu s'imposa l'autocrítica, una major exigència. Les redaccions han de canviar més encara. Juan Varela escriu Redacciones para periodistas al pie de la noticia. Vinculo això amb la notícia que El Punt tanca redaccions i aposta pel teletreball. A l'Agència Catalana de Notícies (ACN) aviat farà 10 anys que es va implantar el teletreball. Periodistes que fan feina des d'allà on passa la notícia, portàtil, càmera i micro en mà. De casa al lloc de la notícia. Això, combinat amb dues redaccions, la de Girona i la de Barcelona, on els redactors de taula i els responsables temàtics i directius comparteixen espai, el clàssic centre de treball. Amb l'aposta tecnològica i pel teletreball, l'ACN va ser pionera. I cal reivindicar-ho.
El periodista Xavier Bosch va abandonar ahir la direcció de l'Avui. Es va acomiadar amb un article a la pàgina tres, curiosament l'espai reservat els diumenges a l'exdirector del diari Vicent Sanchis. L'efímer director signava la peça Una escletxa de llibertat, en què feia balanç dels seus mesos al capdavant del projecte i carregava contra els polítics. Un fragment de l'article és aquest: "Ja se sap que els nostres polítics, insaciables, aspiren a tenir una
premsa amb torticoli: que miri cap a l'altra banda mentre ells
manipulen la realitat. En aquest sentit, el periodisme és un ofici
amenaçat entre els interessos econòmics que tant laminen la
independència del professional i una classe política que, en comptes de
ser més il·lusionant en els seus projectes i més eficaç en la seva
gestió, mai no en té prou de pressionar i de superar les regles del joc
fins al llindar de l'ètica."
Nova tongada de tancament de repetidors de Televisió de Catalunya al País Valencià. La Ribera Alta i la Costera, sense TV3. [ACN: La Generalitat Valenciana tanca els repetidors de TV3 de Llosa de Ranes i Alginet]. El procés judicial iniciat en el seu moment no té aturador, i en això s'escuda el govern espanyol socialista [ACN: El govern espanyol admet que els repetidors de TV3 al País Valencià "seguixen sent il·legals"]. Quan un govern addueix motius legals és que no té voluntat política, en un 99,99% dels casos. La política és l'art del possible, i és obvi que el govern espanyol no ha esgotat totes les possibilitats i lque 'únic art que ha demostrat és el de les dilacions i la més absoluta manca d'interès i sensibilitat pel plurilingüisme de l'Estat. Quina és, doncs, la diferència entre Francisco Camps, president valencià del PP, i Maria Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta espanyola del PSOE, coneixedora de Catalunya i suposada amiga i aliada del PSC a La Moncloa? En aquest episodi, costa -i molt- de cercar les famoses "vuit diferències" que es buscaven en els diaris entre un dibuix i l'altre. Són idèntics, els dibuixos. És per això que el conseller Joan Manuel Tresserras ha manifestat, en nom del Govern i no a títol individual de Cultura i Mitjans de Comunicació, fet que és rellevant, el malestar amb les reiterades allargues de La Moncloa [ACN: El Govern considera "inacceptable" l'actitud de l'Estat després del tancament de nous repetidors de TVC al País Valencià]. Aquesta notícia suposa més del mateix [Tresserras a l'ACN: "L'Estat incompleix impunement"]. Aquest és el llegat del ministre Joan Clos, heretat per Miguel Sabastián, i bloquejat per Fernández de la Vega. La reciprocitat no arriba al País Valencià perquè el govern espanyol té grans temors d'obrir la caixa de Pandora i que, com sempre, el cas català es multipliqui. Hi ha moltes reciprocitats possibles gràcies a la TDT entre canals públics de comunitats veïnes. I això es veu que espanta. L'Espanya plural els espanta. Després de predicar-la tant, sobretot en l'època del tarannà de ZP, ara resulta insultant veure com no se la creuen.
sgordillo |
Mitjans |
divendres, 28 de novembre de 2008 | 19:36h
El tancament de l'únic diari escrit en gaèlic [wiki] a Irlanda, La Nua, mobilitza l'Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), que està recollint signatures de suport. El rotatiu desapareixerà a finals d'any per manca d'ajuts econòmics. El governamental Foras Na Gaelgie, responsable de garantir la preservació de la llengua irlandesa en aquest país, va decidir a l'octubre que deixaria de subvencionar La Nua. Potser Internet esdevé l'alternativa per mantenir la cita amb els lectors en gaèlic. La Nua va ser fundat l’any 1984 a Belfast, durant una de les etapes més “conflictives” del país, tal i com la defineix Dónal Mac Giolla, el seu director. La seva desaparició tanca un dels capítols més importants de la llengua a Irlanda. Si voleu donar suport a La Nua, feu arribar un correu a comunicacio@premsacomarcal.cat i enviaran totes les mostres de suport al govern irlandès, al director i a l'editor de La Nua.
sgordillo |
Mitjans |
divendres, 28 de novembre de 2008 | 10:51h
El president del grup municipal de CiU a l'Ajuntament de Barcelona i candidat nacionalista a l'alcaldia, Xavier Trias, va visitar ahir l'Agència Catalana de Notícies (ACN), en la tradicional ronda d'entrevistes amb càrrecs institucionals i personatges públics del país [Fotogaleria ACN]. El cap de l'oposició de Barcelona va criticar la política urbanística del govern municipal [ACN: Trias acusa l'Ajuntament d'especular per finançar els projectes i li demana que compri sòl immediatament]. També va entrar a valorar la decoració nadalenca de la ciutat [ACN: Trias diu que la il·luminació de Nadal de Barcelona "fa pena"]. El líder de CiU al consistori es va mostrar confiat d'un canvi al govern municipal, ja que les últimes enquestes apunten una davallada del PSC a la ciutat i dibuixen una alternativa clara en CiU, segons va comentar.
El setmanari The Economist publicarà aquest divendres la carta al director que l'ambaixador de Catalunya al Regne Unit, Xavier Solano [bloc], va escriure [pdf en anglès] per rebatre els tòpics i les tergiversacions sobre el país i l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol aparegudes en el reportatge The party's over. (La carta apareix titulada així: Spain and its regions.) L'atac al més mínim sentit de l'objectivitat és brutal [The Economist i la caverna mediàtica], i la reacció del Govern ha estat l'habitual de l'era Gutenberg: la carta al director, fet, per cert, que indigna l'economista Xavier Sala i Martín [Avergonyit]. És el mateix que feien els governs de Jordi Pujol quan el mateix The Economist presentava (interessadament) una Catalunya deformada. Carta al director, aleshores de Carles Duarte, i tal dia farà un any. Una nació sense estat, sotmesa a les pressions mediàtiques de dimensió i interessos estatals, pateix d'això. Manca de resorts suficients per respondre i mantenir una política activa de desmitificació de les fabulacions i les distorsions. Més enllà dels anuncis de pàgina sencera a la premsa internacional i les cartes al director, poc més es pot fer en l'actual estadi. Una altra cosa, però, és que cal ser conscients que en l'era digital les lògiques canvien. La xarxa és una gran aliada per desmuntar operacions com aquesta de The party's over. A Internet, no hi ha qui pari la festa i les nacions sense estat no hi estan pas excloses.
Això és un no parar. Un altre mitjà digital s'afegeix a l'extensa llista de diaris electrònics que disposaran de les informacions de l'Agència Catalana de Notícies (ACN). I no es tracta d'un mitjà qualsevol, sinó d'un dels pioners de la informació a la Internet catalana: Vilaweb, el diari que dirigeix Vicent Partal [bloc]. [Vilaweb incorpora les informacions de l'Agència Catalana de Notícies]. Vilaweb destaca en aquest espai les notícies de l'ACN, amb una distribució per seccions (última hora també). Difondrà les notícies amb fotografies incloses. Vilaweb manté el lideratge en català a l'OJD Interactiva, amb 370.000 usuaris únics mensuals. La seva aposta per l'ACN és un pas més en la consolidació de l'agència pública en l'àmbit d'Internet, on impera la normalitat del català i l'oferta amplíssima de portals en la llengua pròpia. La signatura del contracte entre l'ACN i Vilaweb la vam fer dimarts amb la directora general del diari, Assumpció Maresma (a la foto), a la seu de l'agència a Barcelona.
Dues novetats del sector de la comunicació durant la mateixa jornada. El fins ara director adjunt de l'Avui Toni Cruanyes [wiki] serà el director del diari [ACN: Toni Cruanyes serà el nou director en funcions de l'Avui en substitució de Xavier Bosch]. Les travesses eren moltes i variades. Finalment, s'ha imposat una certa continuïtat respecte l'etapa iniciada amb la marxa de Vicent Sanchis i el breu regnat de Xavier Bosch. Es queda, al front de la direcció del rotatiu, un periodista de 34 anys que ocupava el segon lloc de comandament. Cruanyes (a la foto) havia anat perdent suports en les últimes especulacions, però és ben bé que mai es pot dir blat fins que és al sac i ben lligat. Sonaven noms de dins i de fora del diari.
Avui també s'ha fet públic el canvi de cap d'informatius de la ràdio nacional [ACN: Agustí Esteve relleva Jordi Lucea en la direcció dels informatius de Catalunya Ràdio] Agustí Estevedirigirà els informatius de Catalunya Ràdio, mentre que Santi Carreras passarà de la provisionalitat a l'estabilitat en el càrrec de cap de programes. Carreras ocupava aquest càrrec des que Neus Bonet el va deixar vacant per dirigir i presentar El matí de Catalunya Ràdio. Jordi Luceapassa d'informatius de la ràdio a dirigir el potent portal 3cat24, desplaçant a Jaume Masdéu, que hi era al capdavant del mitjà digital des que va deixar de ser cap d'informatius de TV3. Masdéu torna a Brussel·les. Molts canvis, doncs, a les redaccions de l'Avui i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que estrena organigrama.
(Només una observació per a tots aquells companys que em fan broma amb això del "lobby del Maresme". Potser acaben tenint raó. Cruanyes és de Canet de Mar, i Santi Carreras, de Mataró.)
Aula 102 de la Facultat Blanquerna. El professor de periodisme Enric Xicoy [bloc] defensa la seva tesi doctoral sobre el tractament que els diaris catalans van fer del conflicte basc durant la treva entre 1998 i 2000 [Penúltim esglaó]. L'Enric em va convidar amb un correu, i hi he assistit [foto]. Allà m'he trobat amb l'Albert Sàez, director de la tesi. Entre el públic hi eren Toni Aira [bloc], Francesc Marc Àlvaro i Marçal Sintes, entre d'altres. Mai no hi havia anat, a la defensa d'una tesi doctoral, i és una experiència molt recomanable. Hi ha avis que visiten diàriament obres públiques, curiosos que assisteixen de públic a judicis i tafaners que es deixen caure pel parquet de la borsa. Una altra modalitat és la de l'assistent a defenses públiques de tesis doctorals. Manuel Cuyàs ho recomanava diumenge a la contra d'El Punt [Del Montseny a Namíbia]. El títol del treball de Xicoy al llarg d'una dècada és "Interpretació periodística del conflicte basc. Avui, El Periódico i La Vanguardia
(Setembre 1998-abril 2000)". Resulta interessant el joc entre el doctorand, amb el suport del director de tesi, i els membres del tribunal, en el cas d'ahir, els doctors Miquel Rodrigo Alsina, Ferran Sàez Mateu, Salvador Cardús i Ros, Txema Ramírez de la Piscina Martínez i Petxo Idoyaga Arróspide. Les dures intervencions dels membres del tribunal ajudaran a millorar el text en cas que finalment es publiqui com a llibre. Alguns dels doctors del tribunal van fer ahir més èmfasi en l'estil redaccional poc acadèmic, segons ells, que no pas en l'obstinada dedicació que Xicoy ha abocat a la tesi (L'Enric escriu habitualment en el seu bloc, sobre el conflicte basc). Una feina de formigueta de deu anys que serveix per desmitificar i posar-nos davant del mirall. Els mitjans, els catalans inclosos, no en són aliens, al conflicte basc. Felicitats, Enric!
Que no sembli ara que m'he obsessionat amb els Mossos d'Esquadra... Al marge de l'episodi de la càrrega contra els fotoperiodistes [Interior es disculpa per la càrrega dels Mossos], avui s'ha publicat aquesta notícia: ACN: Presó per a quatre mossos que van torturar un home detingut per error. Tortura, amb aquesta contundència i claredat. Llenguatge directe, lluny del llenguatge trampós que festeja amb el políticament correcte. Tortura, i sentència exemplar. La mateixa contundència que també es va expressar contra aquells agents que van agredir un detingut a l'interior d'una caserna i que van ser enxampats gràcies a la instal·lació d'una càmera oculta. Com a policia moderna que vol defugir els vicis d'altres cossos que han funcionat en etapes no democràtiques, els Mossos han de fer un esforç suplementari d'exemple. Precisament per això em sorprèn el tractament de favor que alguns mitjans ofereixen als Mossos d'Esquadra quan algun dels seus agents és jutjat o acusat. ¿Per què els quatre agents condemnats per tortura han aparegut en la notícia de la televisió pública catalana amb el rostre ocultat digitalment? D'això se'n diu tracte de favor. Perquè si l'acusat, un cop condemnat amb sentència ferma, hagués estat un ciutadà qualsevol, segurament hauria sortit amb la cara ben visible. ¿Per què els agents que organitzen passadissos d'altres detinguts en operacions mediàtiques han de tenir el privilegi dels mitjans de comunicació de tapar-los la cara i preservar-los la identitat quan són ells els condemnats?
Una portaveu del Departament d'Interior de la Generalitat ha demanat disculpes per la càrrega dels Mossos d'Esquadra contra els fotoperiodistes que cobrien a Barcelona la manifestació d'estudiants contra el pla de Bolonya [Els Mossos agredeixen els fotoperiodistes]. La reacció -almenys en el cas de l'Agència Catalana de Notícies (ACN)- arriba un pèl tard, però és benvinguda [Denúncia contra l'agressió dels Mossos als fotoperiodistes]. Al Departament d'Interior no tothom comparteix l'opinió que la càrrega hagi estat "modèlica", com sosté el secretari general d'Interior, Joan Boada. Agredir fotoperiodistes sabent que ho eren i que hi estaven treballant [vídeo], no pot ser mai considerat com a "modèlic" i aquesta opinió és compartida pels responsables de comunicació del departament que encapçala Joan Saura, segons m'han fet saber personalment aquesta tarda. D'altra banda, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) celebrarà aquest divendres una reunió interna per analitzar l'actuació dels Mossos, les agressions als professionals de la informació i aprofundir en un protocol per a futures manifestacions. D'entrada, el Col·legi de Periodistes ja va anunciar que posa els serveis jurídics a disposició dels fotoperiodistes agredits. Aquesta tarda també he trasllat personalment al degà del Col·legi de Periodistes, Josep Carles Rius, el mateix que vaig transmetre per escrit al president de la Comissió de Defensa i Ètica Professional, Eduard Sanjuan, sobre l'agressió dels Mossos al fotoperiodista de l'ACN Albert Salamé. L'assumpte, doncs, no s'arxiva ni s'oblida.
A Catalunya no hi ha democràcia. Un miler de persones es van manifestar dissabte davant del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) per denunciar-ho. [ACN: Ciutadans (C's) reuneix més d'un miler de persones davant el CAC per denunciar "la manca de llibertat d'expressió"]. Com que l'adjudicació de freqüències de ràdio no ha satisfet determinats grups empresarials de comunicació, l'escàndol ha estat notable i s'ha engegat la màquina de la protesta i la denúncia contra el suposat règim dictatorial imperant en aquesta part de la península. La campanya arriba per terra (paper), mar (Internet) i aire (ràdio). Dirigida, com no podia ser de cap altra manera, des del quilòmetre zero, centre de l'univers [ACN: La FeSP denuncia que empreses de mitjans i partits polítics intenten desestabilitzar el CAC]. Catalunya disposa d'un ens regulador per a l'audiovisual, fet que homologa el nostre país a nivell europeu. En canvi, l'Estat no disposa d'un organisme d'aquestes característiques.
El CAC admet que hi ha hagut pressions, però defensa que el concurs ha estat impecable. El periodista Juan Varela escriu Más radio catalana para Cataluña. Fins i tot els companys espanyols que no participen de la Brunete mediàtica se n'exclamen. Però només s'explica pel desconeixement. A Catalunya, la ràdio de proximitat és molt potent. La ràdio pública i, més concretament, la municipal, molt nombrosa i arrelada. I, per acabar-ho d'arrodonir, la llengua d'aquesta ràdio de llarga tradició (recordeu el boom de les emissores municipals amb els primers ajuntaments democràtics) és majoritàriament la catalana. Aquestes dues anomalies en el context espanyol -molta ràdio pública i l'escenari de normalització de la llengua pròpia del país a les ones- no s'entén o no es vol entendre per interessos polítics i empresarials. D'aquí ve la campanya de criminalització del CAC, un organisme, per cert, massa desconegut pels ciutadans fins ara. Si ara el coneixen és interessadament. Articles relacionats en aquest bloc: Tresserras a l'ACN: "L'Estat incompleix impunement" The Economist i la caverna mediàtica Bona sintonia amb Godó
Altíssim nivell a les terceres Jornades Internacionals de Premsa Gratuïta [bloc] a Barcelona. A part de les intervencions de la jornada inaugural [Jornades Internacionals de Premsa Gratuïta a Barcelona] em quedo amb la ponència del suec Bengt Engwall [fitxa i vídeo], que va donar una lliçó de multimèdia i producció de continguts multiplataforma. Realment interessant. Divendres, els organitzadors, l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG), em van fer moderar una taula rodona sobre el futur dels diaris gratuïts metropolitans, amb els directors a Barcelona de Metro, Xavier Gual; de 20 Minutos, Toni Ayala; i de Gente, Saida Antràs. També hi va participar Andrea Pulido, d'ADN Colòmbia, i que prèviament havia exposat el projecte de llençament del primer gratuït a les quatre ciutats més importants d'aquell país.
sgordillo |
Mitjans |
divendres, 21 de novembre de 2008 | 22:28h
Les denúncies per les agressions dels Mossos d'Esquadra als fotoperiodistes ja han arribat al Col·legi de Periodistes de Catalunya [Els Mossos agredeixen els fotoperiodistes]. Com a director de l'Agència Catalana de Notícies (ACN), he enviat aquest divendres una carta, amb fotografies adjuntes, per denunciar l'actuació policial en la càrrega d'ahir a Barcelona en la manifestació d'estudiants contra el pla de Bolonya [vídeo]. La carta va adreçada a Eduard Sanjuan, president de la Comissió de Defensa i Ètica Professional del Col·legi de Periodistes, ja que el fotoperiodista de l'ACN Albert Salamé va ser un dels agredits. El CPC ha reaccionat [El Col·legi posa els seus serveis jurídics a disposició dels fotògrafs ferits pels Mossos d'Esquadra]. Si no serveix per a res la denúncia, com a mínim que se sàpiga que aquest tipus d'actuació policial atempta contra el dret a la informació i l'obligació dels professionals a fer la seva feina. Si això és "modèlic"...
Càrrega dels antiavalots dels Mossos d'Esquadra [web] contra els estudiants que es manifestaven aquest matí a Barcelona contra el pla de Bolonya. Quan la policia carrega en una manifestació sempre hi ha algú que rep. Normalment són els manifestants, els que reben els cops. Sovint són policies i manifestants, els agredits. És menys habitual, però no excepcional, que també rebin els professionals de la informació, els fotoperiodistes especialment. La persona que apareix en la fotografia que acompanya aquest apunt és José Colón, un freelance que publica al diari Público. Vuit punts de sutura al llavi per l'agressió dels policies en la càrrega d'aquest matí. [Cientos de estudiantes ocupan la Universidad de Barcelona] Els Mossos han anat a sac, no s'han tallat ni un pèl. El fotògraf de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) Albert Salamé també ha resultat agredit, però no tan escandalosament com Colón i d'altres companys fotoperiodistes. La càrrega destralera dels Mossos arribarà al Col·legi de Periodistes de Catalunya. La feina dels policies, el dret de manifestació i el deure dels professionals de la informació a complir les seves obligacions haurien de ser compatibles. Ni bracalets ni petos ni enganxines. Els Mossos d'Esquadra no distingien res aquest matí a l'hora de repartir. ¿Què en diu, d'això, el Comitè d'Ètica de la Policia que presideix Carlos Jiménez Villarejo i les comissions que ha creat el departament de Joan Saura sobre bones pràctiques policials?
Barcelona, capital de la reflexió sobre el sector de la comunicació. La tercera edició de les Jornades Internacionals de Premsa Gratuïta [web], organitzada per l'Associació Catalana de la Premsa Gratuïta [web] que presideix Josep Ritort [bloc], arriben en un context estratègic i delicat alhora. El repte de la digitalització i l'aposta per Internet i les dificultats actuals per la baixada de la publicitat -únic ingrés de les publicacions gratuïtes, ja siguin en suport paper o digital- augmenten l'interès d'aquestes jornades. Inaugurades ahir pel conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, i l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que van destacar el pes dels mitjans gratuïts, van comptar amb les intervencions del periodista Gurmesindo Lafuente, exdirector d'ElMundo.es i impulsor i director de l'innovador Soitu.es (a la foto); i també del publicista Lluís Bassat [ACN: Bassat augura que el futur de la publicitat passarà per "la premsa escrita"]. Bassat va ser massa 1.0, més del mateix. No obstant, va advocar per la premsa escrita com a mitjà per difondre publicitat en detriment de la televisió, que encara reté una part important del pastís. Bassat va destacar l'audiència de la premsa gratuïta i va proposar als editors i professionals que apostin pel rigor, l'opinió de signatures creïbles (interpretació per complementar la informació pura i dura) i prioritzar els continguts en funció del target que busquen els principals anunciats: elèctriques, automoció, alimentació i telecomunicacions. En canvi, prèviament, Gurmesindo Lafuente va ser més provocador per a un auditori que comença a tolerar la música de la irrupció d'Internet, però amb prudència. Lafuente va sentenciar la fi de la premsa en paper per la revolució digital que vivim. Llàstima que l'arribada dels polítics, que van marxar en acabar els seus discursos, va obligar els organitzadors a escurçar l'exposició de Sindo, un autèntic referent per al periodisme digital de l'Estat i el món de parla castellana. Lafuente, que va sortir del diari de Pedro J. Ramírez perquè l'edició digital agafava massa volada i anava al marge de la línia periodística de l'edició impresa, també va reclamar rigor. Segurament aquest és el repte professional d'avui, i la premsa gratuïta en pren bona nota aquests dies en les jornades de Barcelona. Rigor per guanyar credibilitat en temps de crisi. Tot això, però, amb unes dades encoratjadores per a l'ACPG que ha proporcionat el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura [web]. La foto del baròmetre reforça la premsa gratuïta de proximitat, atès el lideratge d'audiència en un munt de comarques del país. Reptes, realisme en temps difícils, però també força en el territori. Per cert, el compromís de la majoria de mitjans gratuïts amb la llengua pròpia del país és prou evident, cosa que no poden afirmar ponents com Bassat, que va intervenir en castellà "porque aquí somos bilingues". Més provincianisme.
Aquest dijous participo en la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio, el programa que dirigeix i presenta la periodistaNeus Bonet. Serà la meva segona tertúlia en el programa líder d'audiència a Catalunya en la franja dels matins, i compartirem conversa amb la periodista d'El PeriódicoNeus Tomàs i l'articulista de l'AvuiIu Forn [wiki]. L'anterior tertúlia la vam fer des de la delegació de Madrid de Catalunya Ràdio. Aquesta serà des de Barcelona.
