El president d'ERC, Joan Puigcercós [bloc], és un candidat en construcció. La posada en escena d'aquest dijous, amb la conferència Una mirada republicana als valors, ho certifica per si algú en tenia cap dubte [ACN: Puigcercós actualitza els valors republicans en el seu llançament com a candidat]. Fins i tot hi han assistit el vicepresident del Govern i expresident del partit Josep-Lluís Carod-Rovira [bloc], fet que normalitza i pacifica internament, i Uriel Bertran [bloc]. No hi era, en canvi, Joan Carretero [web]. La presència de Carod [vegeu el vídeo de l'ACN] té una lectura clara, atès que tots els allà presents sabien perfectament que el contingut de la conferència era una excusa com qualsevol altra per visualitzar el tret de sortida de la cursa de Puigcercós com a presidenciable. Informacions en premsa durant els dies previs així ho apuntaven, amb tot luxe de detalls, d'altra banda. Es nota la mà del cap de premsa Jordi Trilla [Facebook]. Sabent-ho, doncs, la presència a primera fila de Carod, flanquejat per Joan Ridao [bloc] i Ernest Benach [bloc], té una interpretació, que, per cert, no va en la línia estigmatitzada de l'enfrontament i la divisió interna. Tots els corrents del partit, a l'entorn de Puigcercós en un acte que ha aplegat notables representants de la societat catalana -els clàssics Jordi Porta de l'Òmnium i Eliseu Climent d'Acció Cultural, a primera línia- i alts dirigents només de Convergència (Felip Puig) i d'Unió (Josep Maria Pelegrí), de la patronal (Joan Rossell) i inclús de Telefónica (Quim Faura). El PSC hi ha enviat la diputada Carme Figueras, i els sindicats cap màxim dirigent a excepció dels de la Intersindical. D'Iniciativa i d'Esquerra Unida, cap cara visible.
Fredor a les esquerres catalanes. Fredor que s'entén un cop acabada la conferència que ha pronunciat Puigcercós, el presidenciable in péctore. Bàsicament perquè s'ha dedicat a desmuntar els tòpics de l'esquerra acomodada en allò que se'n diu políticament correcte. Puigcercós ha tirat de valors de sempre per renovar el discurs d'una Esquerra que pretén oferir més propostes al marge de la marca independència. Puigcercós ha pujolejat (el President José Montillaja no és l'únic) i ha fet el triple salt mortal: reivindicar-se d'esquerres, però recorrent als valors republicans i reclamant un republicanisme modern. El líder d'ERC s'ha presentat més republicà que independentista, aquest dijous a Barcelona. Esquerra recupera l'erra de Republicana, que és la manera de tornar a l'equidistància després que ERC s'ho jugués tot a la carta única d'Esquerra i després que l'hagin acusat, des del front nacional, d'abdicar de Republicana i "de Catalunya".
És el presidenciable d'aquesta nova Esquerra Republicana de Catalunya . Se sent identificat amb la "laïcitat positiva" que difón el president francès Nicolas Sarkozy, i aquí enllaço amb el títol provocador d'aquest apunt. De la mateixa manera que Sarkozy, àlies Sarko, refunda el capitalisme, renova el discurs de la dreta francesa i aixeca la moral d'una grandeur que estava en hores molt baixes, amb dosis d'hiperactivitat, un estil agressiu i provocador i, a voltes, de populisme per via sentimental -parlo de la relació amb Carla Bruni-, el Puigcercós d'aquest vespre també vol renovar i refundar. Parla de la família, de l'educació, de l'esforç, del talent, de la creativitat, de la integració, malparla del multiculturalisme posat de moda a la Barcelona guai, i de les renúncies en nom d'una integració cultural mal entesa. Puigcercós es munta un discurs que l'allunyi de la imatge d'home d'aparell, de professional de la política. Es treu la camisa de quadres i es vesteix de diumenge, micròfon fashion col·locat a l'estil Madona en un escenari auster presidit per una senyera que institucionalitza i per les quatre barres vermelles, amb una pantalla gegant entremig. Puigcercós, que no mitineja i que pretén marcar un perfil diferent, segueix el text de la conferència pràcticament al peu de la lletra, mentre no mou els peus de terra. No aprofita el recurs del micro inalàmbric, perquè encara no se sent prou còmode en aquesta nova etapa d'home de partit convertit en candidat informal a la presidència de la Generalitat.
Arrenca amb un discurs ple de cites i d'una profunditat a la qual molts dels allà presents no hi estaven acostumats quan el que tocava era anar "a escoltar en Puigcercós". Construir-se com a candidat i elaborar un discurs, diferenciat i ampli alhora, renovador però fidel a les arrels del partit alhora, no és fàcil. I llavors hi apareix, citat en més d'una ocasió, el nou ideòleg encobert d'aquesta nova ERC que Puigcercós vol encapçalar i que ja no és Carod, sinó el conseller Joan Manuel Tresserras. Però si Tresserras és un pensador, un intel·lectual en tota regla, Puigcercós és (o ja hem de dir era?) tot el contrari. En aquest sentit, el de Ripoll, que jubila la camisa de quadres, s'investeix de l'estil que tant sedueix a la resta d'Europa, i que no és el de Zapatero sinó el de Sarkozy. Puigcercós enllaça amb Sarko en l'aspecte rupturista, en el candidat que diu "jo sóc aquí" i que no s'acomplexa per parlar de família -sense semblar d'Unió, és clar-, d'educació, de religió i de religions, de laïcitat i... d'autoritat. I vét aquí. Perquè aquest dijous Puigcercós s'ha presentat com el pare d'una gran família que és el seu partit, on no tothom s'estima, però en temps de crisi hi ha de prevaldre el lideratge i l'autoritat interna. La mateixa que el president dels republicans reclama per a les famílies i les escoles del país. No autoritarisme, sinó autoritat, precisa.
Mentre el socialista Ferran Mascarell fa manetes a la porta d'entrada de la Casa Gran del Catalanisme d'Artur Mas, el PSC no hi és a la posada de llarg de Puigcercós. Ni Miquel Iceta ni José Zaragoza. A primera filera, Puig i Pelegrí es freguen les mans. Mascarell festeja amb Mas, Unió juga amb el PSC i viceversa, i Puigcercós fa gestos -que li corresponen- amb Convergència. La recepta del virtual cap de cartell republicà ja no són les pastilles de Matrix que va esmentar en el debat de política general al Parlament. La pastilla és una dosi de valors per evitar el Prozac col·lectiu. La recepta d'un Puigcercós que pujoleja quan estira les orelles del públic assistent (no eduquem els nostres fills, ho deleguem tot a l'escola , que està marcada per l'èpica diària dels mestres, diu) té dosis de front nacional. Per un clar distanciament dels tòpics de la vella esquerra i un recentrament del discurs d'ERC que no incomoda els nacionalistes sinó tot el contrari.
El passat juliol em posicionava contra la moció de censura al president del Barça, Joan Laporta [Moció de censura? Ara no toca]. Segueixo pensant que no era oportuna, i segueixo creient que Laporta [wiki] ha fet una gran contribució a la recatalanització del club. Però després de veure el derbi contra l'Espanyol de dissabte a la nit, començo a tenir dubtes que Laporta estigui capacitat per al càrrec que ocupa i, ja sense cap mena de dubte, que pugui aspirar a una segona etapa pública en l'àmbit de la política. Quan alguns polítics desacreditaven Laporta com a possible valor del catalanisme en una hipotètica etapa del postarturmasisme o del postcarodisme, pensava que s'amagaven enveges i interessos ocults. "El critiquen perquè té possibilitats", pensava jo, innocentment. Però després de veure'l anit per televisió, absolutament fora de lloc, a la llotja de l'estadi Lluís Companys, enmig dels gravíssims incidents [vídeo] entre aficionats violents dels dos equips [les portades d'avui] que van obligar a aturar el partit i amb invasions de camp per part de seguidors pericos, vaig arribar a la conclusió que Laporta no duraria ni cinc minuts en política. Algú li deuria dir una inoportunitat, potser un insult. Sospito que algun aficionat de l'Espanyol el deuria culpar dels incidents protagonitzats (i iniciats amb llençament de bengales) pels Boixos Nois, i ell no es va saber contenir i es va comportar com un energúmen. El Barça [wiki] no es mereix aquest Jan Laporta. Es mereixia el Jan de l'Elefant Blau, el jove advocat independentista atrevit i valent que va donar la sorpresa renovadora contra Lluís Bassat [wiki] i companyia. Puc arribar a entendre que l'improperi que li deurien dir l'indignés, ja que ell n'és aliè, ha estat víctima dels violents en primera persona i ha estat dels pocs presidents a plantar cara als Boixos Nois. Ho puc entendre. Ha de dur escorta i s'ha jugat la pell per dir-los prou. Però això no justifica la violència verbal i gestual que va demostrar, en directe per TV3, a la llotja de Montjuïc. Em va recordar el Laporta embogit a no sé quin estadi anglès contra no sé quin rival de Champions. L'impassible i educat Marc Ingla era un dandi, un autèntic senyor, al costat d'un excitat Laporta aquell dia. Anit, el President José Montilla i el delegat de l'Estat Joan Rangel [bloc i Facebook] —els dos homes més tranquils de Catalunya— van al·lucinar amb el numeret de Laporta. I alguns espectadors també. Al loro, Jan.
Han hagut de sortir Chaves i Guerra, i un talGómez, a bordar contra el President Montilla. No entenen que José Montilla, Pepe Montilla, aquell amb qui compartien reunions del comitè federal del PSOE, s'hagi plantat d'aquesta manera. Si no claudica el President, acabaran dient que ha embogit, que ja no és socialista i altres barbaritats. No han entès res. No s'ho prenen seriosament. Ara es dediquen a atacar Montilla per insolidari, a treure el clàssic espantall del PP i mirar pel retrovisor que ens situa en l'època de CiU, culpable del model de finançament pactat en el seu moment amb Aznar i autora d'altres mals recurrents per a la nostàlgia interessada. La crisi econòmica esdevé l'excusa perfecta per vestir la coartada, per justificar l'enèssim incompliment. Però els socialistes catalans ja ho han reiterat una i mil vegades: que abans s'estimen Catalunya que Zapatero. Montilla està construint el seu personatge, és un president en construcció que està perfilant el relat del governant que afronta l'hora de la veritat. Cada dia que passi i no claudiqui ho tindrà més difícil per fer marxa enrere, i de moment aguanta. No es tracta de comparar-lo amb Pujol, perquè segurament les circumstàncies i els personatges són massa diferents. Però fa la impressió que el Palau de la Generalitat, el càrrec de president d'una nació sense estat com Catalunya i la injecció de realisme, sumada a una situació dramàtica de les finances de l'administració catalana, fan que hi hagi una certa simbiosi, una mena de metamorfosi entre Montilla i Pujol. Montilla pujoleja de la mateixa manera que Pujol montilleja. Qui ens ho havia de dir? Qui ens havia de dir que Zapatero dilapidaria en temps rècord la confiança guanyada a les urnes de Catalunya, on cada cop és més insostenible (sobretot mediàticament) defensar la seva coherència i honradesa. Qui ens havia de dir que Montilla estaria mantenint el pols històric d'aquests dies. Un pols que, almenys fins ara, afegeix mèrit al president en construcció que és Montilla. Perquè l'estira-i-arronsa entre el PSC i el PSOE no sembla que sigui teatre, oi?
(Ja sé que algú em tornarà a dir ingenu, però que ho faci amb un to que no contribueixi al tremendisme amb què Vicenç Villatoro critica els comentaris i la participació a Internet.)
Joan Rangel no havia desaparegut del mapa ni s'havia retirat políticament. Ha estat a primera línia institucional com a delegat de l'Estat a Catalunya des que Zapatero va accedir a La Moncloa. Rangel va deixar la Diputació de Barcelona per convertir-se en l'home de l'executiu estatal a Catalunya, i des de llavors ha tingut èpoques més agradables i algunes de desagradables. La vida de delegat del govern espanyol a Catalunya no és fàcil, perquè només solen tenir protagonisme mediàtic quan alguna cosa va malament. Les medalles, en canvi, van més buscades. Ja sigui per part d'altres institucions o dels màxims responsables de l'administració estatal des de Madrid. Però per què titulo que torna Joan Rangel? Doncs perquè el nas em diu que aquest home, que va ser alcalde de Caldes d'Estrac, primer secretari del PSC del Maresme i vicepresident de la Diputació de Barcelona, ofereix símptomes de "reaparició". Me'l trobo al Facebook, amb aquest perfil que supera el centenar d'amics, i acaba d'obrir bloc. S'ha animat a fer el salt a la xarxa per fer reflexió política, marcar perfil propi al marge d'un càrrec de discreció obligada i projectar-se novament com a dirigent maresmenc que és i membre de l'executiva socialista al carrer Nicaragua. La xarxa permet combatre una discreció segurament mal entesa, en el seu cas per excessivament prudent, vull dir.
Hi ha molts PSC's dins del PSC. Moltes sensibilitats i ànimes conviuen a dins d'aquest partit. Sovint dic que el PSC del Maresme probablement és el que millor representa el promig del PSC català: equilibri de metropolità i rural-comarcal. Hi ha perfils molt diversos a la plaça de les Tereses de Mataró i la realitat dels municipis —des d'un Mataró fins a un Sant Iscle de Vallalta— són un ventall ampli d'allò que els socialistes representen en l'àmbit municipal. I dins del PSC del Maresme, de la mateixa manera que últimament parlo en aquest bloc de l'arrauxat diputat al Congrés Manuel Mas [Altre cop Manuel Mas i la seva crosta contra TV3] em sembla de justícia —per a mi— recordar l'assenyat Joan Rangel. No tot són Manuels Mas, a can PSC del Maresme. També hi ha gent seriosa i prudent, que sap combinar el càrrec que li ha tocat ocupar —abans alcalde i diputat, ara delegat estatal— des d'una catalanitat i d'un progressisme de matisos necessaris dins d'aquest gran complex que és el PSC.
Quan aquest dimecres esmorzava i llegia la doble plana de Jordi Barbeta a La Vanguardia titulada Convergència, en busca de la ilusión perdida, m'ha cridat l'atenció que el periodista hi posés tant d'èmfasi en el fet que Artur Mas [vídeobloc] encara no havia trobat la seva dona per a la nova direcció de CDC. Zapatero té Leire Pajín. Rajoy té Cospedal. I al PP a Catalunya la pugna era, precisament, entre dues dones: Sánchez-Camacho i Nebrera. Després de molts anys, les dones arriben al poder dels partits. Les cuines dels partits eren exclusivament masculines fins que ha arribat aquesta estiuenca tongada de congressos. A Esquerra van estar-hi a punt, perquè minuts abans que l'sms atribuït a Amorós fos enviat indiscriminadament en el pitjor intent de boicot electoral de la història interna de partits —i el pacte Puigcercós-Benach es trenqués—, qui havia de ser vicesecretària i virtual número 3 dels republicans havia de ser una dona: Llansana.
Les dones estan a les cuines, i no per a rentar plats, sinó com a xefs. A la cuina convergent, la que sortirà aprovada del 15è congrés de Convergència, hi haurà una dona. Ahir em va venir al cap el nom de la dona que Mas buscava desesperadament: Montserrat Candini [bloc i web], la senadora i cap de llista de CiU de la meva ciutat, Calella. "Però si tenen a la Montse!", m'exclamava internament entrepà en mà. "Potser ets massa poc objectiu, Saül. A tu et sembla que la Montse ho faria molt bé i que té el perfil, però ho dius perquè ets de Calella i la coneixes bé", em preguntava en un exercici intern d'autocrítica. Pres l'entrepà i el cafè amb llet de rigor, acabat de fullejar el diari, he donat per acabada la cabòria sobre la dona que Mas buscava desesperadament per a la cúpula nacionalista sortint del congrés d'aquest cap de setmana.
Però, vés quina cosa, a mitja tarda a la redacció de l'ACN han començat a circular noms i... hi figurava el de Montserrat Candini [Candini ocuparà la secretaria executiva d'àmbit sectorial en la nova direcció de CDC]. L'havia encertat —internament, en els meus pensaments— de ple. Candini és la Pajín, la Cospedal, de Convergència. I llavors m'ha vingut al cap l'apunt Més Candini, menys Miró Ardèvol que vaig escriure durant la campanya electoral del passat març. Un apunt premonitori perquè mireu les voltes que fa la vida. L'exconseller Josep Miró i Ardèvol [wiki] va demanar als seus cristians ultra conservadors i cercles d'influència que boicotegessin Candini en les votacions per al Senat. La trobaven massa progressista, i calia castigar-la a les urnes. Afortunadament, el boicot no va perjudicar Candini en la seva elecció com a senadora. I al cap d'uns mesos, resulta que Miró i Ardèvol ha abandonat Convergència, mentre la senadora Candini serà escollida com a dirigent del partit, l'única dona a la cúpula, obrint el pinyol, amb el seu perfil progressista i sobiranista, i enllaç perfecte entre Artur Mas i Felip Puig.
El vicesecretari Xavier Vendrell [wiki] ha capitalitzat mediàticament el congrés d'Esquerra. Ha estat l'únic membre de l'executiva proposada per Joan Puigcercós i Joan Ridao tombat per la militància, per 157 vots (1.288 en contra, 1.131 a favor, 231 en blanc i 6 nuls). Els afins a Josep-Lluís Carod no l'hi volien, però tampoc no l'acabaven d'acceptar alguns dels afins a Puigcercós. El seu nom va ser un dels motius de la discòrdia entre els puigcercotistes i els oficialistes del tàndem d'Ernest Benach i Rafel Niubò. I possiblement va ser el desencadenant de la ruptura del pacte que estava emparaulat, amb la participació d'un SMS que farà història [Quan Esquerra sí sorprèn]. Vendrell [fitxa] ha concentrat el vot de càstig a Puigcercós i a l'aparell que fins dissabte ell representava. Ha rebut de tots costats. De dins de l'oficialisme, de dins del puigcercotisme i, lògicament, de fora, amb els crítics al capdavant. Ha pagat els plats trencats. Segurament la seva era una caiguda previsible. Segurament havia arribat l'hora de retirar-lo de l'executiva per visibilitzar la renovació que Puigcercós i Ridao necessiten ara expressar. Segurament hi han contribuït episodis recents mediàtics, com aquella famosa calçotada, el culebrot de la carta financera i —hi podríem afegir— el documental sobre Terra Lliure. Massa en primera línia, massa en el punt de mira.
Però el debat no és si Vendrell havia de sortir o continuar a l'executiva. El debat és si Vendrell es mereix haver sortit com n'ha sortit, és a dir, absolutament maltractat. Té sentit que un partit seriós exposi un dels seus quadres més destacats a un càstig cruel com el de dissabte? Amparant-nos en la democràcia interna dels republicans, sí que tindria sentit. Però aquí el que falla no és la decisió sobirana i legítima de les bases —aquelles que xiulen a Iceta, Madí i Trias, per cert— sinó l'olfacte i la responsabilitat dels que l'hi porten, a votació. Un partit seriós no pot posar Vendrell, el qüestionat Vendrell, entre els noms a votació si no té la certesa que hi sortirà escollit. Una cosa és no proposar la seva continuïtat a l'executiva —que hauria estat el més prudent—, i una altra de molt diferent és deixar-lo venut en públic.
Malgrat la cruesa, probablement a Vendrell li sembli més just això últim, i és possible que superi el tràngol pensant que si és la decisió democràtica de les bases, benvinguda sigui. Però això no ho fa cap altre partit. Val la pena recordar que si la manifestació sobiranista del 18 de febrer de 2006 [Som una nació... sense por!] va ser un èxit, va ser en molt bona part gràcies a Vendrell, entre d'altres. Els homes dels aparells són impopulars de mena. Els homes dels aparells de formes directes i aparença contundent, encara hi són més. Però la impopularitat no hauria de marcar la retirada de la primera línia política a una persona a qui fins i tot els crítics i els oficialistes afins a Carod li reconeixen (ara) una capacitat de treball i una honestedat incontestables. "Això no s'ho mereix", m'ha dit aquest diumenge un dirigent. "És una gran injustícia", m'ha comentat el dirigent d'un altre partit. Qui no conegui Vendrell pot donar-lo, equivocadament, per mort. Però no continuar a l'executiva no serà la seva fi, políticament parlant.
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, es mostra en aquesta entrevista a Vilaweb TV especialment proper i relaxat. Ho dic perquè em sobta alguna expressió que hi fa servir, més col·loquial d'allò a què el conseller ens té acostumats. Tresserras és el conseller més ben valorat del Govern, segons diverses enquestes. Malgrat les dificultats que ha patit, en assumptes com els papers de Salamanca o la presència de TV3 al País Valencià, la seva està sent una gestió respectada i amb un ampli consens d'aprovació en el món catalanista. Tresserras és un orador brillant, precís i meticulós amb el llenguatge, un acadèmic i intel·lectual de primer nivell. Transmet una imatge seriosa de conseller amb forta càrrega institucional. El rigor, la calma i la seriositat que transmet el titular de Cultura i Mitjans de Comunicació, però, és compatible amb un posat més relaxat, com el que mostra en aquesta entrevista. No sé si aquesta actitud té a veure amb el fet que en cap de les travesses —serioses— sobre hipotètiques remodelacions de Govern el seu nom hi figuri sensatament.
Aquest dimecres m'ha trucat l'Esteve Terradas [bloc] per donar-me una notícia. Diu que deixa l'Ajuntament de Mataró. És regidor socialista des de les segones eleccions democràtiques, les del 1983. Tota la vida al consistori, tota la vida fent política municipal a la capital del Maresme. Bona part de la seva trajectòria fent política a nivell comarcal. El PSC de Mataró i del Maresme no s'entendrien sense ell. A l'ombra de Manuel Mas [bloc], últimament acompanyant Joan Antoni Baron [bloc]. Artífex dels pactes tripartits al Consell Comarcal i a la majoria de consistoris del Maresme. Relleu de Josep Clofent i Joan Rangel [Facebook] a la federació maresmenca del partit. Diputat a la institució provincial. En aquest mandat, retirat de la política comarcal, retirat de la vida interna de partit, només es dedicava a l'Ajuntament, fent de tinent d'alcalde de Presidència, a tocar d'un Joan Antoni Baron que s'ha anat desprenent de la vella guàrdia socialista, de les patums heretades de l'època Mas (amb qui, per cert, últimament no paro de polemitzar). Només té Ramon Bassas [bloc i Facebook], que governa el PSC de Mataró amb mà de ferro mentre al grup municipal assisteixen a una renovació estranya. Si demà Baron digués que se'n va, cosa difícil, només hi ha dues persones a can PSC que podrien assumir l'alcaldia. Un és Bassas, que tot ho controla i domina. Però és també un veterà —del 1991—, i no representaria la renovació. És massa de l'època Mas com per ser —sempre hipotèticament— el relleu de Baron. L'única alternativa renovadora i solvent és una dona i es diu Alícia Romero [Facebook]. És jove, està preparada i té la política a la sang. Tot això indigna algun gelós i/o mediocre del seu grup, però Romero —que és una tinent d'alcalde en qui es va fixar en el seu dia l'insigne Remigi Herrero, el mític Remi, per la via del tracte caldenc (de Caldes d'Estrac)— és l'únic que té el PSC de cara al futur.
Esteve Terradas, que acaba de decidir que fins a aquí hi ha arribat i que decideix posar punt i final a l'etapa municipal mataronina, hauria pogut competir per la successió de Manuel Mas si s'ho hagués proposat. També hauria pogut competir per la plaça de diputat al Parlament que Clofent deixava vacant després d'un relleu mal gestionat a la plaça de les Tereses. I fa temps que hauria pogut deixar l'acta de regidor per atendre les ofertes de Rangel, que és el delegat del govern de l'Estat a Catalunya. Finalment, Rangel se'n surt i li pren el talent i el nas polític de Terradas a l'alcalde Baron. S'endú Terradas per fer-li fer de cap de gabinet, en substitució, precisament, de Montse Pérez, que se centrarà en l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat, que és d'on va sortir José Montilla, ni més ni menys. Pérez amb Antonio Balmón [bloc], l'alcalde del postmontillisme a Cornellà. I Terradas amb Rangel, exalcalde de Caldes, responsable directe que la Fundació Palau i Fabre estigui en aquesta vila maresmenca. Volta el món, i Rangel i Terrradas tornen al Born. De fet, hi tornaran, perquè la delegació del govern Zapatero a Barcelona s'ha allunyat provisionalment del Born, de Pla de Palau, per situar-se al carrer Mallorca mentre durin unes obres a l'edifici de l'antiga Duana barcelonina.
Quina casualitat que m'hagi trucat Terradas, amb qui he compartit tantes hores de relació polític-periodista dels meus anys a El Punt del Maresme. Quina casualitat, perquè precisament l'altre dia vaig saludar a Valls Antoni Fogué, el nou president de la Diputació de Barcelona, i vaig pensar que aquest era un càrrec que hauria pogut correspondre a Rangel. Perquè qui va posar les bases de l'actual Diputació moderna és Rangel, i curiosament qui va rellevar Rangel el dia que aquest va marxar a la delegació de l'Estat va ser Fogué, a qui ara li ha arribat la seva oportunitat de la mà d'un Bartomeu Muñoz de generositat, diguem-ne, obligada. Crec que m'estic anant una mica, que l'arbre va creixent i no acabaríem mai. La qüestió és que crec que Rangel ha fet bé de fitxar Terradas perquè l'Esteve és un animal polític. El critiquen perquè és un pèl esquerp, però els que el coneixem amb una certa confiança sabem que és de la conya, i que té un sentit de l'humor profund. Les sobretaules a cop de xupito de grapa ho certifiquen. Sort, Esteve!
Ja ho veieu. L'exministre de Defensa i candidat a la secretaria general del PSOE que es va enfrontar a Zapatero, l'ultranacionalista espanyol José Bono, serà el proper president del Congrés dels Diputats, amb la catalana Teresa Cunillera de vicepresidenta de la mesa. Aquesta és la proposta del comitè federal del PSOE, i Pepe Blanco comença aquest dimarts les negociacions per ensortir-se'n. L'èxit electoral de Zapatero, d'entrada, comportarà això: el canvi d'un suportable Manuel Marín per un Bono que el farà sant, i el canvi de Carme Chacón —que abans de ser ministra ocupava una vicepresidència del Congrés— per Cunillera, que és aquella diputada que va haver de salvar en sessió parlamentària les vergonyes de la ministra de Foment Magdalena Álvarez en ple fàxec de Rodalies i TGV a Catalunya. El PSC, que en campanya havia posat el crit al cel amb la candidatura de Bono al Congrés, fa un exercici més dels molts de vindran properament d'allò que s'anomena realpolitik. I la realpolitik que vindrà passa per acceptar la proposta indigerible de Bono, l'agent 007 de l'espanyolisme ranci a les files socialistes. Bono, a part de ser el ministre que va imposar la bandera espanyola a Montjuïc i dilatar tot el que va poder i més la cessió del castell a Barcelona, és autor d'afirmacions vergonyants en l'època de l'Espanya suposadament plural. Bono és aquell que, ja d'entrada, adverteix que amb ell a la presidència de la cambra baixa espanyola, l'ús del català, l'euskera i el gallec serà absolutament inviable, innegociable per molt reglament que s'hagi de modificar.
Per tant, gràcies al PSC i a aquells grups que hi donin suport, el català continuarà formant part d'aquells episodis de pataleta als quals ens tenien acostumats els Joan Tardàboys. Amb el català fora del reglament quatre o vuit o dotze anys més, doncs, serà pràcticament impossible de demanar a les autoritats i els parlaments europeus que reconeguin la nostra llengua com a parla d'ús oficial. Si al Congrés no hi ha català, i no veiem durant aquesta legislatura la foto d'una colla de diputats espanyols amb auriculars seguint la feina de traductors oficials —de les llengües oficials a l'Estat, vull dir—, no ens en sortirem a nivell europeu. I d'aquest atzucac no hi ha manera de sortir-ne. Amb l'agent 007 de l'espanyolisme ranci, de la gomina nostàlgica, de la retòrica barroca i l'autoritarisme castrense, encara menys. Comença la legislatura de la realpolitik. Benvinguts.
Els professionals de la realpolitik, però, tenen una càpsula mediàtica a punt per a la confusió i la distracció. El protagonista es diu José Antonio Alonso, també en vies d'esdevenir exministre de Defensa per ocupar la vacant de López Garrido com a portaveu del grup parlamentari socialista al Congrés. La càpsula conté grans dosis de debat que exita el públic intern: Alonso és independent i no té carnet del PSOE. Es veu que això és excel·lent, una prova més de l'extraordinària generositat del seu amic Zapatero. La confusió l'aporta Rodríguez Ibarra, que vol quetothom tingui carnet.
Finalment el Parlament de Catalunya ha aprovat el nomenament del periodista Albert Sáez com a president del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que és l'ens que governa les televisions i ràdios públiques del país, les de la Generalitat vaja. Nació Digital és un mitjà que titula molt bé les seves informacions, i el títol que ha fet a la notícia —en base a la informació servida per l'ACN— ha estat: Albert Sáez assumeix la presidència de la CCMA amb un fort plantejament nacional. I aquesta és la clau de volta. El component "nacional". No "nacionalista", sinó "nacional".
Segurament els partits no han estat prou a l'alçada de les circumstàncies, en l'aplicació d'una llei ambiciosa que desgovernamentalitza —quina paraula!— els mitjans públics i els sotmet al control i nomenament del Parlament de Catalunya, que diuen que és on roman la sobirania popular. S'hauria pogut aconseguir més, certament [notícies]. Però em sorprèn que certa gent malparli de la llei i de tot plegat, com si en aquest país es poguessin donar gaire lliçons de maduresa democràtica, d'independència, etcètera. Venim d'on venim. Fins ara els directius de "la Corpo" eren nomenats digitalment pel Govern. Un exministre del PSOE, per exemple, ha estat director general fins ara. Ho dic amb respecte i consideració, però cal dir-ho. No és el mateix Albert Sáez (a la foto de l'ACN, a la dreta) i un consell de govern pactat i votat al Parlament que el sistema governamental imperant fins avui. Tot és millorable, però no és el mateix.
Confesso que en aquest assumpte no puc ser objectiu ni imparcial, i el lector es mereix que ho adverteixi. Bàsicament perquè he treballat des de l'ACN sota la presidència d'Albert Sáez, a qui no coneixia personalment. He tingut la sort de treballar-hi, i amb ell i d'ell hi he après molt. Aquest matí he rebut un sms seu que suposo que era genèric, d'aquells que s'envien a molts destinataris. Deia: "Gràcies per tot!" M'ha fet il·lusió rebre'l. No transcriuré aquí què li he respost, però jo li haig de donar les gràcies a ell. No només perquè confiés en mi en el seu dia per encarregar-me que dirigís l'ACN, sinó per tot allò que he après des del dia que em va cridar. Felicitats, Albert!
La nit electoral, Ariel Santamaria, acabat de ser escollir regidor de l'Ajuntament de Reus, es mostrava decebut. La Coordinadora Reusenca Independent (CORI) confiava aconseguir "entre 4 i 6 regidors". O almenys això deia als periodistes Santamaria, un peculiar personatge de Reus que vesteix com Elvis Presley i que ha aconseguit l'acta de regidor al segon intent. Visiteu el seu web per conèixer-lo millor. No té pèrdua. Santamaria és el líder de la CORI [wiki] i màxim exponent d'una ideologia anomenada Juantxisme [wiki]. Ha atret el vot de joves, independentistes i anti-sistema. També ha captat el vot descontent de l'oposició nacionalista. La CORI ha fet mal a les urnes a opcions que anirien de CiU a la CUP. Un amplíssim ventall.
Aquestes són les propostes del programa electoral de la CORI [pdf]. Perquè us feu una idea, el programa municipal d'aquesta gent preveu la construcció d'un follòdrom públic, la instal·lació d'un polígraf a la sala de plens per evitar que els càrrecs electes diguin mentides, repintar la façana de l'Ajuntament de color rosa per convertir Reus en una icona mundial del moviment homosexual, la col·locació de plaques solars per a assecar marihuana i que els urbans vagin amb GPS perquè qualsevol ciutadà hi pugui recórrer en cas que necessiti foc per encendre la seva cigarreta. O aquesta última, d'ahir mateix.
Davant d'aquest terratrèmol juantxista i del protagonisme mediàtic que ha adquirit Santamaria, l'alcalde de Reus, el socialista Lluís Miquel Pérez [bloc abandonat], amb el suport de la resta de grups municipals, ha optat per marginar aquest excèntric edil. Santamaria no té l'accés que a determinats mitjans públics que li correspondria com a electe i cap de llista d'una candidatura amb representació municipal. Rep un tracte discriminatori amb l'objectiu de tallar-li les ales i ofegar-lo políticament. Però aquesta ofensiva postelectoral contra el representant friqui reusenc se li pot girar en contra a l'alcalde i a la resta de polítics diguem-ne institucionals. D'entrada, Santamaria està recollint adhesions i obté la complicitat d'alguns ciutadans que ni tant sols el van votar. No estaran alimentant-lo sense voler-ho?
El cas de la CORI és digne d'estudi. Santamaria és el primer regidor del moviment anti-sistema friqui [wiki] a Catalunya. Dit amb tot el carinyo del món. I amb tota l'admiració per la imaginació incontrolable que demostren els membres de la CORI i els seus entusiastes seguidors. Però no deixa de ser això: excentricitat i friquisme en estat pur. Sa, divertit i potser higiènic. Però friquisme al capdavall. I això hauria de fer reflexionar la resta d'opcions polítiques. Per què determinada ciutadania demanda d'aquestes ofertes electorals? Potser perquè els ajuntaments ja estan prou bé i les ciutats, prou endreçades? Vivim tan bé que podem dedicar-nos al vot protesta en forma d'un Elvis qualsevol? Reflexionem-hi. No és cap broma.
En Marc Roca escriu la seva crònica del funeral i homenatge a Xirinacs. En Toni Ibàñez escriu la crònica (amb moltes fotos) i les seves reflexions. A Nació Digital també trobareu vídeos del funeral i homenatge, en què hi ha participat Víctor Alexandre: Ara ens toca a nosaltres (comiat a Xirinacs). Tribuna, Directe, Racó Català i Vilaweb no han decebut en la cobertura informativa. De les televisions (nacionals o no, públiques o privades) més val que ni en parlem. No hi ha res a fer. S'imposa la connexió en directe (amb els diners que costa!) per saber com una iaia de l'Ebre fa una arrossada abans que no pas el funeral que aplega el catalanisme.
Per als mitjans espanyolistes, el debat d'ara és l'assistència de Josep Lluís Carod al funeral a Santa Maria del Mar. La Generalitat, amb el seu president en funcions Carod, ret homenatge institucional als "amics dels terroristes", vomiten. C's i el PP el primers. Carod (ERC) no era pas l'únic polític, ja que també hi eren —com a màxims exponents de cada partit— Felip Puig (CDC) i Dolors Camats (ICV), i la notòria absència del PSC, si bé Ramon García-Bragado hi assistia com a alcalde de Barcelona en funcions. Però és Carod qui, com ja és habitual, s'endú les clatellades de la premsa de la dreta espanyolista.
Lluís Maria Xirinacs, que va ser Macià el 1977, segons Jaume Ciurana, és la veu de la consciència nacional. Ara més que mai. Josep Maria Pasqual va escriure ahir Xirinacs incòmode, i avui Salvador CotEl segon Xirinacs. Interpretacions de primera.
Vaig conèixer Carles Fontserè en la inauguració d'una de les seves exposicions a Pineda de Mar gràcies a l'amic Joan Pujadas. Ahir al migdia, després que la ràdio donés la notícia, no vaig trigar a trucar en Pujadas, que mantenia relació amb aquest personatge entranyable i la seva esposa. Les seves històries com a taxista a Nova York eren sensacionals. I precisament la setmana passada vaig visitar l'exposició estable de la Fundació Tharrats de Pineda, on hi ha obra del mític cartellista de la República.
"I anem perdent una generació i una part de la història. Els seus
cartells són indispensables per explicar, i il·lustrar, els anys de
guerra, el seu llarg exili a París, a Mèxic, a Nova York és la epopeia tràgica de tants catalans, i el seu esforç en la Comissió de la Dignitat pel retorn dels "Papers" robats i que es trobaven a Salamanca
una de les lluites més gratificants de la societat civil catalana,.
Aspecte de vell profeta, mans de dibuixant, geni d'artista, ànima
llibertària."
Que la catosfera és viva i potent ho demostra l'agilitat amb què reaccionen els blocaires del país. Sovint amb més reflexes culturals, saviesa, compromís democràtic i nacional i generositat històrica que no pas d'altres que es dediquen a blasmar dels blocs i de la xarxa en general. Que n'aprenguin!
Serveixi com a mostra aquest recull (si me'n deixo, afegiu-les a comentaris):
sgordillo |
Perfils |
divendres, 17 de novembre de 2006 | 03:13h
L'històric dirigent d'Unió Democràtica de CatalunyaJoaquim Xicoy, expresident del Parlament de Catalunya i exconseller de Justícia, va morir ahir als 81 anys. El president de la Generalitat, Pasqual Maragall [web abandonada], ha decretat jornada de dol nacional a tot el territori aquest divendres, dia 17. Avui, precisament, se celebrarà la sessió constitutiva [pdf] del Parlament de la VIII legislatura, en què sortirà reelegit com a president de la cambra Ernest Benach, d'ERC [bloc institucional i bloc de campanya]. Durant la sessió es recordarà l'expresident difunt, que dissabte passat va participar en l'acte de celebració del 75è aniversari del seu partit. Precisament al web d'Unió hi ha imatges de Xicoy en aquesta celebració. En la sessió d'avui, CiU presentarà i votarà la companya de partit de Xicoy i també exconsellera de la Generalitat Núria de Gispert com a candidata a la presidència del Parlament.
L'adéu a Guti ha tingut ressò a la bloquesfera, bàsicament ecosocialista i socialista. Tot i ser del Maresme, nascut a Premià de Mar i resident de Sant Pol de Mar, no el vaig entrevistar mai. Recordo alguna conversa telefònica, però mai vaig arribar a tractar-lo a fons. Per tant, no sóc d'aquells que quan sent "Guti" dóna per fet que estem parlant del futbolista.
Tot i tenir-lo perfectament ubicat, i de reconèixer-lo com una figura de la lluita antifranquista i dirigent històric del PSUC, no vaig arribar a interessar-me tant per ell com per altres comunistes com Gregorio López Raimundo, per exemple. Per a mi, i això segurament respon a una qüestió generacional, la figura del Guti va quedar eclipsada pels vells lluitadors antifranquistes, com l'esmentat López Raimundo, o a un altre nivell Josep Serradell, àlies Román. Eclipsat per aquells que manaven a ICV en els meus inicis com a periodista, com Rafael Ribó. Eclipsat per aquells que, geogràficament, m'eren més propers, com José Luis López Bulla o Paco Frutos, mataroní adoptiu afincat a Pineda de Mar i calellenc resident a Madrid, respectivament. Els Maxi Antequera, de Blanes, o els Salvador Milà, de Mataró, eren de tracte habitual. Però no sé per quins motius de temps i espai la figura del Guti se'm va allunyar. Deu ser per tot plegat que m'és difícil escriure sobre Antoni Gutiérrez Díaz. Prefereixo, doncs, deixar relacionades les anotacions que he pescat entre els blocs polítics del país.
Diumenge, 31 d'octubre, va morir a Mataró Josep Serradell, àlies Roman, als 88 anys. Demà, dia 2, rebrà un acte de comiat al tanatori de Mataró. Vaig visitar Josep Serradell a finals de setembre del 2003 a la residència Can Boada de Mataró, on hi vivia des de la mort de la seva dona, Margarida Abril, l'estiu d'aquell any. Nascuda a Argentona el 1910, Margarida Abril va ser una destacada dirigent comunista i obrera tèxtil. La seva recent defunció, el 13 d'agost, em va fer interessar per la figura i trajectòria política d'ella i del seu marit, peces clau de la lluita comunista en la clandestinitat i l'exili. Ho explica el fet que Santiago Carrillo, que va ser màxim dirigent del Partit Comunista d'Espanya (PCE), assistís a l'enterrament de Margarida Abril.
