Aquest és el vídeo del Partit Popular que pretén denunciar que a Catalunya l'ensenyament públic es fa en la llengua pròpia del país. És la més novedosa de les entregues de la factoria conservadora al YouTube [fotos de la presentació]. Un intent d'estil vidalquadrista per recuperar l'espai que l'anterior PP, el de Josep Piqué, va deixar en exclusiva de Ciudadanos. El tàndem Daniel Sirera-Xavier García Albiol és això: un retorn a les posicions lerrouxistes de l'etapa d'Aleix Vidal-Quadras. Amb aquests plantejaments i sense retirar el recurs contra l'Estatut, com somnia el PP aconseguir el suport de CiU l'endemà de les eleccions? El PP juga al tot o res. Una aposta per l'espanyolisme més ranci que li permeti governar en solitari, sense dependre de ningú. Us ho imagineu?
José Montilla [web i institucional] ha preferit la prudència, la tranquil·litat o el pragmatisme, diguem-li com vulgueu, en lloc d'una entrada a la Presidència de la Generalitat més rupturista i atrevida a l'estil Pavía. El seu primer govern és continuïsta. Només sis consellers s'estrenen aquest matí al Palau de la Generalitat en aquest càrrec. Les cares noves són les dels socialistes Joaquim Llena (Agricultura, Alimentació i Acció Rural) [bloc abandonat], Ernest Maragall (Educació) i Mar Serna (Treball), i dels republicans Joan Puigcercós (Governació i Administracions Públiques)[bloc], Carme Capdevila (Acció Social i Ciutadania) i Joan Manuel Tresserras (Cultura i Mitjans de Comunicació).
Qui més renova, doncs, és ERC, ja que els tres nous consellers socialistes són càrrecs de dins de l'anterior Govern: Ernest Maragall n'era el Secretari, Llena era el número dos d'Agricultura, i Serna ocupava el càrrec de directora general a Treball amb Valls i Rañé. Així doncs, l'aire fresc pròpiament dit, bufarà gràcies a l'entrada de Puigcercós, de la diputada Capdevila i Tresserras, que s'estrenen al Govern.
El PSC sacrifica, finalment, del govern bipartit maragallista Ferran Mascarell (Cultura), Jordi Valls (Treball), Jordi William (Agricultura), Carme Figueras (Benestar) [bloc abandonat], Xavier Sabaté (Governació) [bloc], iJoan Manuel del Pozo (Educació) i el dirigent de Ciutadans pel Canvi Josep Maria Vallès (Justícia). El retorn dels independentistes al Govern, la reducció de departaments (nomenaments i competències) i la incorporació de tres nous consellers del PSC expliquen la sortida d'aquests càrrecs de l'executiu.
Han salvat la pell, i patint fins al final, els socialistes maragallistes i catalanistes Joaquim Nadal (Política Territorial i Obres Públiques) i Montserrat Tura (Justícia en lloc d'Interior), la nadalista i maragallista Marina Geli (Salut)i el maragallista i montillista alhora (el senyor dels equilibris) Antoni Castells (Economia i Finances), aquest últim amb escassa inquietut i nerviosisme. Montilla ha optat pels equilibris de les diferents famílies socialistes. No ha sorprès amb cap nomenament de perfils d'aparell o de sectors més pro-PSOE, per entendre'ns. És a dir, ni un perfil tipus Corbacho o Bustos. El mal resultat electoral obliga a la pau interna, i no seria intel·ligent generar tensions entre els sectors més catalanistes i els més espanyolistes o entre maragallistes i montillistes, per fer reduccionisme.
Els ecosocialistes Joan Saura (Interior, Relacions Institucionals i Participació)[web] i Francesc Baltasar (Medi Ambient i Habitatge) continuen al capdavant dels departaments que ja ocupaven, però amb l'afegitó (discutit internament) d'Interior per al dirigent d'ICV. A Interior, Saura hi posa com a mà dreta el fins ara diputat gironí Joan Boada [bloc], que serà el número dos del departament, on continuarà l'expolicia Joan Delort, com a secretari més específic. En canvi, Baltasar fitxa per a Medi Ambient i Habitatge com a número dos l'exalcalde d'Iniciativa de Rubí Eduard Pallejà.
Els republicans que tornen al Govern són el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira [bloc] i Josep Huguet [bloc] amb una macroconselleria d'Innovació, Universitats i Empresa. Esquerra, doncs, sacrifica Josep Bargalló, exconseller primer que presidirà l'Institut Ramon Llull; Anna Simó, extitular de Benestar i Família; Marta Cid, exconsellera d'Educació; i no tornen a l'executiu per raons diferents i notòries els extitulars de Governació Joan Carretero, pràcticament retirat de la política, i l'efímer Xavier Vendrell, aquest últim a petició pròpia per centrar-se en l'organització del partit. El sacrifici d'exconsellers, però, s'esmorteeix amb la presència de Bargalló, Cid, Simó i Vendrell entre els escons republicans del Parlament.
Entre la presa de possessió d'aquest dimecres dels consellers i la configuració definitiva de l'organigrama governamental es mouran peces. L'encaix definitiu proporcionarà la foto del primer govern Montilla, del primer executiu d'Entesa Nacional pel Progrés. D'entrada, però, és un executiu de continuïtat socialista, que no trenca amb l'herència de Maragall (en el cas de Tete Maragall, inclús hi manté el cognom), amb renovació i empenta republicana, que reforça el lideratge polític del Govern de Catalunya perquè els principals dirigents de les tres forces polítiques són a l'administració (Montilla, Carod, Puigcercós i Saura), però que frustra la promesa partitat home-dona i atorga escasses concessions a l'entrada de perfils independents i professionalment potents. Potser el cas de Tresserras, per Esquerra, n'és l'excepció.
Jordi Pujol entra pràcticament corrents al Palau que va ocupar durant 23 anys. Arriba justet a l'acte. Un parell de minuts tard. Però el guanya el ministre d'Indústria, Joan Clos, que és l'última autoritat, i en entrar al saló Sant Jordi coincideix amb les esposes dels protagonistes de la jornada, Diana Garrigosa i Anna Hernàndez, mullers de Pasqual Maragall i José Montilla, respectivament. I respectivament també, President sortint i President entrant. Els periodistes seguim la retransmissió que fa TV3 a través d'un circuit intern a l'auditori del Palau de la Generalitat, ja que el saló Sant Jordi és reservat per a les autoritats.
A diferència de fa tres anys, en la presa de possessió de Maragall, no hi assisteix el president espanyol i secretari general del PSOE Zapatero. L'agenda internacional li ha atorgat una bona coartada per adduir la seva absència. Hi envia, en representació seva, Jordi Sevilla, que recordareu que és aquell ministre a qui els periodistes van grabar en un acte públic mentre confessava al sindicalista de CCOO Fidalgo que "Catalunya no està preparada per tenir un President xarnego". Parlava de Montilla, a qui el seu company de Consell de Ministres descartava com a possible candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat. Doncs, Sevilla, el ministre més antipàtic amb la reforma estatutària catalana, per cert, va fracassar com a futuròleg. Montilla no només va ser el cap de llista socialista, sinó que ahir va prendre possessió com a 128è President de la Generalitat. (No us perdeu el vídeo de VilawebTV en què Sevilla respon les preguntes de l'amic periodista Andreu Barnils.)
Catalunya és des d'ahir una "pàtria més gran" d'Europa, entre d'altres motius per tenir a la Presidència José Montilla Aguilera, "un dels altres catalans", va afirmar Maragall en un discurs de comiat que jo qualificaria com l'última maragallada en el càrrec. Va ser un discurs mític, per desmanegat però profund, típicament maragallista. Ja sé que alguns lectors m'ho critiqueu, però què voleu que us digui, aquest home el trobo ara molt més entranyable que tres anys enrere.
Maragall, ara ja expresident, va abandonar el Palau entre llàgrimes de personal que ha treballat a Presidència. Vaig veure com un grapat de funcionàries o càrrecs de confiança ploraven a llàgrima viva, com si d'un funeral es tractés. Aplaudit llargament, després del seu discurs, Maragall va cedir definitivament el testimoni a Montilla Aguilera, que almenys ha aconseguit que la premsa escrita d'aquest dimarts no publiqués els noms dels consellers, cosa que el seu precedessor i exalcalde olímpic no va poder evitar.
Com que els temps avancen, en lloc de publicar-ho en paper el mateix dia de la presa de possessió, amb el 128è President han estat les versions digitals dels diaris, concretament El Periódico, qui va avançar la composició del nou Consell Executiu (avui pren possessió), pràcticament coincidint amb el discurs de Montilla (vídeo de VilawebTV). Del paper a Internet. Tres anys són un gran avenç.
Però aquests tres anys serveixen també perquè canviïn moltes coses, inclús l'ambient que ahir es respirava al pati dels Tarongers. No tenia res a veure amb la presa de possessió de Maragall. L'austeritat del càtering estava en consonància amb la contenció i prudència montillista, un estil molt diferent al maragallisme. Només un personatge esperpèntic com Javier Gurruchaga em feia recordar el relleu presidencial del 2003. L'excés del relleu Pujol-Maragall ha donat pas a una discreció en el relleu Maragall-Montilla que predica el nou President en les seves intervencions. I la d'ahir, per cert, marcada per la lectura d'un poema de Salvador Espriu triat de La pell de brau. És per això que Montilla, amb emoció continguda, i acompanyat per dona, germans i pares, es va presentar com "el més humil dels servidors del poble de Catalunya".
Després de l'entrega televisiva de diumenge a la nit, amb el reportatge de Montserrat Besses a TV3, José Montilla, President, queda empatat amb Pasqual Maragall (busqueu-los a TV3 a la carta). Tots dos, el President entrant i el President sortint, han tingut la seva quota de pantalla a mode d'homenatge [Adéu Maragall, arriba Montilla]. El reportatge de Montilla, el treballador, va tenir més audiència diumenge (630.000 espectadors) que el de dijous de Maragall (598.000). A algú l'ha sorprès una informació poc coneguda, com és el càncer que Montilla va patir coincidint amb l'embaràs de la seva dona, Anna Hernàndez, de trigèmins. Però en aquest llibre ja s'explicava.
La qüestió és que l'homenatge a Maragall ens genera una certa complicitat, malgrat les recents discrepàncies i les decepcions més doloroses. Maragall, en la mesura que ja és un cadàver polític, no amenaça res ni ningú i, per tant, esdevé entranyable, innofensiu. Encara no l'hem acomiadat que, per dir-ho d'alguna manera, ja el trobem a faltar. En canvi, el massatge televisiu a Montilla és una altra història. Bàsicament perquè encara ha de demostrar si és millor President que no pas candidat. [L'estil Montilla] El primer està per veure. Del segon no cal insistir-hi, oi?
Si heu vist el reportatge de TV3 sobre Montilla President, m'agradaria saber què us va semblar. Feu comentaris.
Em llevo cansat i empiocat. No em trobo massa bé, la veritat. Escolto Catalunya Ràdio mentre faig el ronso al llit. M'havia proposat d'arribar al Parlament cap a les 10 del matí i ser a lloc quan intervinguésArtur Mas. Però no puc. Vaig anar a dormir cap a les 4 de la matinada, després d'haver escrit Adéu Maragall, arriba Montilla. Tinc pràcticament una hora de viatge fins a Barcelona, i em costa d'arrencar. Dutxa llarga i esmorzar a peu dret davant la tele de la cuina. Ara fanJosep-Lluís Carod-Rovira. És la retransmissió del debat d'investidura que conclourà amb l'elecció de José Montilla com a 128è President de Catalunya.
Mentre vaig cap al Parlament, escolto la Cati al cotxe per seguir el debat. És quan Carod, el virtual vicepresident de la Generalitat, predica això del "catalanisme de pluja fina". La seva intervenció té profunditat. És la reformulació del catalanisme d'ERC. El fragment que escolto del líder republicà no conté cap referència a la independència o la sobirania. Ara va de "catalanisme", amb xirimiri o sense, de "patriotisme social", com sosté Montilla, etc. Però els clàssics de "nacionalisme", "independentisme" i, si molt m'apuren, "sobiranisme", estan condemnats a l'extermini en el llenguatge parlamentari d'aquesta vuitena legislatura.
Esquerra ha superat un tràngol molt important. Podia haver patit una clatellada a les urnes i haver passat a la dura oposició uns quants anys més. El resultat de l'1-N (el seguiment de la jornada en aquest bloc) i el pacte d'Entesa Nacional pel Progrés [pdf] han permès el retorn d'ERC a l'executiu. L'escalfor del govern sempre agrada, però en aquest nou executiu silenciós i de gestió els partits d'esquerres hauran de reformular el seu discurs. De moment, qui més hi està cedint, i reorientant els plantejaments ideològics són ERC, especialment, i una mica també ICV-EUiA. Amb Montilla i l'Entesa en marxa (dimarts hi ha la presa de possessió i el President farà públic el seu Consell Executiu), el PSC és qui més còmode i menys renúncies sembla que hagi hagut de fer. Almenys m'ho sembla.
M'acosto al Parlament, deixant a la meva dreta el zoo. Els vehicles estacionats al Parlament excedeixen, escandalosament, la mitjana nacional (ai, ara no sé si es pot dir nacional, però crec que sí) d'adhesius del CAT a les matrícules o al costat de les mateixes. Hi ha molt de CAT a l'entorn del Parlament. Entro al Palau del Parlament, a can Ernest Benach [bloc], vaja, i hi ha un munt de periodistes per tot arreu. A la sala de premsa on hi ha els ordinadors pràcticament no s'hi pot estar. Falten cadires per seure i la impressora no va, per a desesperació, entre d'altres, de Francesc-Marc Àlvaro.
Al Passos Perduts, em trobo un company periodista de l'ACN, en Josep Maria Pasqual, que és notícia (llegiu Comunicació21). M'explica les interioritats de l'assumpte, però em demana que no ho escampi. I així queda. Em trobo el company d'El Punt i plumillaSalvador García-Arbós, el mític Gaddafi, però no aquest. Coincidim amb un altre il·lustre gironí, l'escriptor i plumilla d'El Periódico i històric col·laborador d'El Punt Josep Maria Fonolleras. Quedem que anirem a dinar plegats, i quan diem això s'incorporen dues polítiques del PSC també gironines. Conec, finalment, la Pia Bosch, a qui no tenia el gust d'haver tractat. Ha estat la primera delegada de la Generalitat, a les comarques gironines, of course.
Dinem un menú de 12 euros, a l'Arrel, nosaltres no som en Salvador Sostres, i aquí no hi ha tòfona blanca. Arriba la taula del costat, d'una quinzena de comensals. Entren de cop. Són tots diputats d'Esquerra. Els conec pràcticament a tots, personalment o virtualment. Un d'ells precisament, també gironí, era notícia. És l'alcalde de Banyoles i extreballador d'El Punt Pere Bosch [bloc abandonat], que sona com a possible delegat de la Generalitat. En la negociació per a l'Entesa Nacional, ERC ha arrencat del PSC la delegació del Govern a les comarques gironines. Pia Bosch s'haurà de conformar amb l'escó del Parlament quan plegui algun dels seus companys que aspiren a repetir com a consellers.
En Xavier Vendrell s'acosta a la taula i ens diu: "Mira la colla de Girona!" I té tota la raó del món, perquè certament els gironins van amunt i avall plegats pels passadissos del Parlament i pels restaurants del Born. És el tàndem García-Fonalleras, amb qui m'ho passo molt bé. Fins al punt que no m'enrecordo que estic empiocat. Però ho estic. La panxa em fa mal i tinc un pèl de fred.
Arribo a la feina. Segueixo la sessió per TV3 i Vilaweb [Montilla, investit president]. Parla Joan Saura, l'estable. Abans d'anar a dinar ho havia fet Josep Piqué, que s'aferra al tema lingüístic. Piqué, insisteixo, és el millor orador d'entre els dirigents d'aquest nou Parlament, juntament amb Carod. Quan li toca al president de Ciutadans, Albert Rivera, puguen el volum a la redacció del diari. A veure què diu. Xerra en castella, seguint el guió previst. Però Rivera i els ciudadanos tindran més d'un ensurt. D'entrada, la rèplica de Montilla és magistral. Primera al front. "Es queixen que només parlem d'identitat i l'únic que n'ha parlat fins ara ha estat vostè", li ha vingut a dir.
Tot evoluciona sense sorpreses. Això no és l'Assemblea de Madrid, aquí no hi ha cap Tamayo. Màxima expectació quan li toca votar a la consellera en funcions ploramiquesMontserrat Tura [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?]. Diu sí, però ho va amb paradinha inclosa. Aiiii, s'ha dit a l'hemicicle, en conya.
La votació ja la sabem, oi? 70 a favor i 65 en contra. El tripartit conjurat de la unitat suma. Montilla és President (La Vanguardia). Una mica d'emoció en les seves paraules [pdf], però continguda. Com tot ell. Vol que els catalans el respectin i estimin. S'ho haurà de guanyar. Simpaties entre les files nacionalistes, cap ni una. Li donen la mà i para de comptar. Fredor inclús entre els socialistes. Sí, petons i encaixades, però la foto de Montilla i Maragall abraçant-se no la tenim. Contenció, deia.
En Martí Estruch, redactor en cap de Vilaweb, ha estat al matí al Parlament quan tocava. No com jo. Ha escrit aquesta crònica. Brillant. Entre en Sostres i ell, em quedo amb en Martí, no fotem. [Salvador Sostres: "Fill de puta"]
Des de vés a saber on, l'amic blocaireMarc Vidal m'envia l'enllaç de l'apunt Obsessions. Tinc pendent parlar un dia a fons d'en Marc.
És tard, i segueixo fluixot. No puc fer un repàs a la catosfera política, però seria interessant navegar-hi. Una altra estona serà. Bon cap de setmana.
Dijous al matí al Parlament de Catalunya. Sessió del debat d'investidura de José Montilla com a 128è President de la Generalitat, que acabarà aquesta tarda de divendres amb la votació. Últimes hores de Pasqual Maragall com a President. TV3 li ha dedicat un homenatge a Maragall, primer amb un reportatge rigorós i molt ben fet i després amb un recull dels millors moments del mític Polònia. (Aquí els trobareu.) Adéu Maragall!
El discurs de Montilla (aquí trobareu vídeos i talls de veu i aquest és el pdf) no és d'aquells que fa vibrar un país. Més aviat el contrari. El discurs de qui avui serà elegit 128è President de Catalunya ha estat una injecció de realisme, una carpetada definitiva a la Catalunya convulsa del maragallisme i el postpujolisme que es repensava el seu encaix a l'Estat espanyol amb la reforma estatutària. Una convulsió política creativa, capaç d'il·lusionar el 30-S al Parlament, però també generadora de tensions entre aquells que no volen soroll. "Que els catalans deixin d'emprenyar!" Ha arribat l'hora de la calma, del que Zapatero anomena sosiego.
El carisma dels Jordi Pujol i Pasqual Maragall, amb aquella combinació de seny i rauxa tan típicament catalana, amb aquella herència del catalanisme de tota la vida, ha passat a la història, senyors. Aquest dijous al Parlament hem assistit a l'acte de defunció d'aquest concepte patriòtic, estil polític i perfil institucional. Passem pàgina a la Catalunya de l'autogovern bastit en la transició democràtica. Sense Pujol i Maragall, el discurs d'investidura de Montilla [L'estil Montilla] és la certificació d'això. És l'hora d'aparcar la reivindicació nacional, de guardar el debat identitari al calaix. Arriba Montilla, benvingut President! És el que hi ha. Agradi o no. I aquest President no vol soroll, i com que és català d'adopció i catalanista de destí, pretén trencar l'equilibri típicament català entre el seny i la rauxa. Hi haurà molt més seny que rauxa. O això diuen...
L'arquitecte socialista del primer tripartit ha assumit l'autoria de la seva obra, el balanç de l'accidentat govern Maragall, que va començar tripartit i va acabar bipartit, i amb uns consellers en funcions que mostraven les cares de pomes més agres que feia temps que observava al Parlament. Montserrat Tura pagava, amb la cara. Però no era pas l'única. N'hi ha que no les tenen totes. Penso, per exemple, en Joaquim Nadal. Ai, Nadal, que ets als socialistes el mateix que Josep Bargalló representa als republicans. ¿Si Esquerra sacrifica Bargalló per oferir imatge de necessària renovació, i acabar amb l'herència maragallsita més mediàtica, què faran amb el súperconseller i portaveu que ha hagut d'aguantar el govern els últims mesos?
L'arquitecte del primer tripartit, deia, s'ha presentat com a pont entre l'herència de Pasqual Maragall i l'Espanya plural del company Zapatero. Aquest és l'únic objectiu del futur President: que l'encaix de la nació catalana no grinyoli en el puzzle plural del company José Luis. És l'hora de la gestió, prenguem nota. S'ha acabat la política amb majúscules quan aquesta fa més mal que bé, i manté el govern i l'administració en el Dragon Khan permanent. La gestió, el benestar social i el desenvolupament de l'Estatut reformat que tants maldecaps i boicots ens ha provocat. Per aquesta via, Montilla Aguilera sí que està disposat a incorporar nous patriotes. Només a través de les polítiques socials. Ja no toca la reivindicació, ara va de pencar amb eficiència perquè els catalans se sentin millor a Catalunya. Aquesta és la pàtria de Montilla. Més socialista que nacionalista. De Maragall, en canvi, no podríem dir el mateix, oi?
Així les coses, doncs, la sessió parlamentària ja us ho podeu imaginar com s'ha presentat. Avorrida, sincerament. De la mateixa manera que la posada en escena del segon tripartit [L'Entesa neix al Parlament] no va tenir res a veure amb la teatralitat i simbolisme del Pacte del Tinell (en pdf), el discurs d'investidura de Montilla no el podem comparar amb el de Maragall. Menys il·lusió i menys ingenuïtat, també. Més austeritat i més pragmatisme. Un discurs i un programa de govern (aquí el document del Govern d'Entesa Nacional pel Progrés, al web d'ICV, i el pdf al web del PSC) repartits de qualsevol manera pels passadissos del Parlament amb clip i grapa. ¿On han quedat els espirals i la tapa dura ben presentada de fa tres anys?
Del discurs calculadament poc compromès i ambigu (s'ha estalviat d'esmentar la MAT o el Quart Cinturó, per posar dos exemples) de José Montilla, em quedo amb el fragment final (pdf):
"Catalunya necessita bons projectes, pensats amb rigor i acordats socialment, perquè la llarg comuna del nostre futur sigui sòlida –sòlida–, àmplia i acollidora, amb generosos espais per compartir amb els veïns i amb vista al món. Això és el que vol Catalunya, i això és el que em comprometo a fer. Vaig acabant. Sóc un home del treball, un treballador i em sento orgullós que sigui així. Més que un ideòleg, un polític, em sento un treballador de la política. Un home que ha fet dels valors del treball la seva norma de conducta moral i la seva guia personal, una persona que ha comprovat la relació directa entre l’esforç i el resultat, entre el sacrifici i l’èxit. I això és el que vull ara per a Catalunya. Seré el primer treballador per a Catalunya i per als catalans i catalanes, ningú no treballaré més que jo, els ho asseguro, i el treball té recompensa. I espero rebre la confiança de la majoria dels parlamentaris de la cambra. I sóc conscient també que sense la confiança dels catalanes i les catalanes, l’aritmètica parlamentària no serà suficient.
Jo tinc confiança en mi mateix, en Catalunya i en la seva gent, la que parla i la que escolta, la que escoltem i la que hem de sentir; tinc passió pel que faig. No competiré estèticament, però vull ser dels primers en l’exemple ètic; no competiré en oratòria, però vull ser el primer en dir el que penso i en fer el que dic; no competiré en promeses, però seré el primer en complir els meus compromisos. Hi ha una passió dins meu: la passió del servei públic. Sempre ho he fet, és la meva identitat bàsica: servei, compromís, esforç, lluita i confiança. Sóc discret, però transparent; no crido, però ser dirigir; no gesticulo; però sabré gestionar; no faig rialles, certament; però sóc feliç de poder servir el meu país; sóc reservat, sí, però estic segur, convençut i decidir a fer honor a la trajectòria moral i política del fil roig del catalanisme polític i dels compromisos cívics que van marcar Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. Són per a mi els meus mestres i referents. Respecto i admiro la experiència i la història, però no visc condicionat pel passat. Ara és l’hora de la Catalunya del present i del futur. Visca Catalunya!"
L'efecte Montilla es va notar poc o molt. Depèn de com es miri. Per als que entenen que l'efecte representava centrar l'atenció mediàtica en campanya, l'efecte va durar pocs dies. Per als que entenen que l'efecte era protagonitzar una campanya discreta i gens sorollosa, l'efecte va ser més eficaç i va durar més dies. En tot cas, no passarà pas a la història l'efecte Montilla associat a l'elecció i llençament electoral del primer secretari del PSC, exministre d'Indústria, expresident de la Diputació de Barcelona i exalcalde de Cornellà. No serà motiu de tesis doctorals, vaja.
Una altra cosa, ben diferent, és l'estil Montilla. Aquí la cosa varia. Aquí ja tenim (i tindrem) més matèria d'estudi. Més d'un universitari aprovarà la carrera analitzant l'estil Montilla en qüestió. De moment, l'objectiu de l'estil Montilla és trencar i marcar distàncies amb l'estil Maragall, un propòsit gens menyspreable, per altra part [Maligning Montilla]. La discreció, el secretisme i la prudència que envolten la cocció del plat anomenat Tripartit 2.0, és a dir, l'Entesa Nacional pel Progrés, bé mereixen una estrella Michelin per al xef major José Montilla. [L'Entesa neix al Parlament]
El dirigent socialista ha aconseguit el triple salt mortal [Setanta-dues hores històriques]. Reeditar el tripartit, que és allò que més ruptura podia produir a l'Espanya de Zapatero i a la Catalunya de Mas, destrossar qualsevol fonament que aixequessin aquests dos el famós 21 de gener [Mas fa dissabte a La Moncloa], però amb una sang freda, calma i mà esquerra que han estat capaces de tranquil·litzar l'empresariat (Rosell, Valls i Lara han obert boca, però per secundar el nou tripartit demanant confiança i prudència: molta feina i poc soroll), esmorteir el cop al comitè federal del PSOE, i involucrar Zapatero en el compromís amb la Catalunya postmaragallista, que, al capdavall, és el compromís en la Catalunya postpujolista. [Cap dia de gràcia a l'Entesa Nacional pel Progrés]
En clau interna, el repte tampoc no era fàcil. Montilla [web] havia de guanyar l'autoritat que el càrrec de President es mereix però que no ha estat capaç d'aconseguir allà on s'ho havia proposat: a les urnes. Per tant, reforçar-se com a governant quan has fracassat com a candidat no és gens fàcil. L'estil Montilla demostra que una operació complicadíssima com aquesta és possible, almenys fins ara. Fredor, discreció i projecció d'un sentit de l'autoritat interna que ni Maragall deu haver somniat. El cordovès havia d'aconseguir el suport dels independentistes (dels dos bàndols, vull dir: del clan de l'avellana carotista i de tota la resta, amb l'aparell puigcercotista al capdavant). Ja tenia per descomptat el vist-i-plau de l'ecosocialista, amb qui simplement es tractava de tancar una negociació en termes de redefinició de quotes de poder, siguem sincers.
Fins a la data, només Joan Saura, a través de Jordi Guillot, ha trencat el disseny de silenci fins a la presa de possessió de Montilla. Potser estava pactat. Guillot va sortir a dir que Saura desplaçaria Montserrat Tura d'Interior, l'últim bastió del maragallisme, juntament amb Ferran Mascarell, a les institucions del país [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?]. Iniciativa feia la feina bruta del PSC, que té la necessitat de renovar càrrecs en aquesta segona oportunitat al capdavant de la Presidència de Catalunya. La manca de feeling entre Tura i el sector baixllobregatí no és cap secret, o, dit d'una altra manera, és un secret a veus [Tribuna Catalana: L'adéu amarg de Montserrat Tura]. Descartada Tura com a responsable dels Mossos (n'ha fet balanç), desbancada, doncs, la consellera més mediàtica dels governs (breus i accidentats) de Maragall, la resta era pura feina de recol·locació. Saura ja va per feina.
Fa una colla de dies que sabem que hi haurà Govern, anomenat d'Entesa Nacional pel Progrés. Però no sabem gairebé res més. Es manté un silenci polític i mediàtic sense precedents a Catalunya els últims anys. I això no és cap broma. Alguna cosa gruixuda tenim entremans. Només sabem que els puntals dels partits que formen la reedició del tripartit en versió lifting seran al partit i al govern alhora. Parlo de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós (una aposta que equilibra moltes coses, i que d'entrada genera estabilitat preventiva), parlo de José Montilla i Joan Saura i potser també d'Antoni Castells i Joaquim Nadal. No en sabem res més. I això és bo? És diferent, per començar.
L'única filtració periodística, la de l'esboç de programa de govern publicat per La Vanguardia, apunta a les files ecosocialistes. [La Vanguardia desafia Montilla i el seu govern] Ni els socialistes ni els republicans, causants de les crisis del maragallisme interruptus, hi tindrien a veure. Curiós. Al PSC i a ERC potser hi ha algun conseller en funcions, pels primers, i algun exconseller, pels segons, dolgut per la seva no-continuïtat o retorn al Govern. Però a part de Tura, a qui no cal preguntar-li perquè amb la cara se li entén tot, la resta mantenen una mutisme inèdit. El que no prega per la continuïtat a primera línia de l'executiu, creua els dits per rebre algun premi de consolació institucional. I els que tenen algun número de figurar en les travesses, preguen, creuen els dits i callen, en un patiment personal sense precedents. És l'estil Montilla, capaç de fer patir tants i tants càrrecs polítics al mateix temps i durant tants dies.
Demà i divendres es farà al Parlament la sessió d'investidura. Montilla serà escollit President divendres a la tarda, i dimarts és probable que prengui possessió al Palau de la Generalitat. Hi serà Zapatero com fa tres anys, al balcó de la Generalitat? Sembla que l'austeritat montillista no ho recomana. No serà, doncs, fins dimecres o més enllà que Montilla donarà a conèixer els noms del seu govern. Ho farà ell, i no cada partit pel seu compte com fa tres anys. Vol projectar autoritat i cohesió. També té la necessitat de centrar l'atenció mediàtica fins a la presa de possessió, i després la pluja de noms.
Voldria pensar que l'anunci serà públic i solemne. Seria molt lleig que haguéssim de llegir l'exclusiva a El Periódico, per citar un mitjà...
Un lector m'envia el comentari que ha escrit per intercedir entre dos blocaires sobiranistes en evident conflicte ideològic, arran del pacte per a la formació del Govern d'Entesa Nacional pel Progrés. Es tracta del diputat electe per CiU, alcaldable a Girona i periodista Carles Puigdemont [bloc], i el regidor d'ERC a Sant Joan de Mollet (Gironès), dissenyador gràfic i promotor del domini .ctRicard Vaqué [bloc], a la foto.
Reprodueixo íntegrament el comentari que el pacificador de sobiranistes enfrontats ha escrit en aquest intens teva-meva entre Puigdemont i Vaqué, a tall d'exemple de la ferida que s'està produint (irreparable per a tota una generació, diuen alguns pessimistes):
"Anonymous said...
Bé, com deia en l'anterior comentari m'agradaria dir la meva sobre aquest conat d'enfrontament entre els nacionalistes Ricard Vaqué (ERC) i Carles Puigdemont (CiU). Us he de dir que ho lamento però alhora estic convençut que aquesta discussió servirà per veure cap on hem de tirar. Us demano disculpes per l'anonimat però vosaltres crec que ja sabeu qui sóc i la meva tasca actual no em permet sortir a la llum.
En primer lloc, com ja sabeu, em considero independentista i per tant no cal que us digui què he votat. Sóc independentista perquè crec que Catalunya tota sola, sense arrossegar el mort d'Espanya, ens permetrà viure molt millor i, en segon lloc, per una qüestió d'autorespecte. Només les nacions amb estat tenen garantit el respecte que es mereixen com a poble. Exercir de català les 24 hores del dia al nostre propi país és molt feixuc. Cansa.
Dit això i abans d'encarar la reflexió de futur vull apuntar com se m'ha posat la reedició del tripartit. Jo era, i sóc encara, partidari del pacte nacional des de la meva no militància política.
En primer lloc, amic Vaqué, jo no hauria fet mai president José Montilla. En aquest sentit em remeto a l'article demolidor de l'admirat Víctor AlexandreNo és això, companys d'Esquerra
Un home que nega els drets històrics de Catalunya, que presenta esmenes al projecte de reforma de l'Estatut l'endemà d'aprovar-se al Parlament, que parla bé el català després de més de trenta anys malgrat la seva via política amb el que això denota de manca d'integració, o que vota contra el control dels aeroports per part de les institucions catalanes no pot ser mai president del nostre país. I de motius n'hi ha més però no m'hi vull estendre però Catalunya és una nació massa dèbil encara com per permetre's posar un personatge d'aquestes característiques al capdavant.
Per tant ERC crec que s'equivoca. I s'equivoquen Carod i Puigcercós per voler salvar la Catalunya social com a garantia de la Catalunya nacional. Parlem clar i sense eufemismes. Voler salvar la Catalunya xarnega està molt bé com a intenció però la Catalunya que encara avui entenem com a xarnega perquè no s'ha integrat no la salvarà ERC. Perquè ERC potser farà molts esforços i impulsarà moltes polítiques socials però aquesta Catalunya no li agrairà mai. I des d'aquí el meu agraïment als que sí s'han integrat i han fet d'aquesta terra el seu espai natural. El Tripartit 1.0 va suposar per a ERC caure en la temptació de fer de Jordi Pujol i donar una oportunitat a Espanya que ja no es mereixia
I a tu, amic Carles, t'he de dir que com a votant d'ERC he acabat fart de sentir-me com una crossa d'altres formacions. Per què sempre se'm demana que voti en funció dels altres? Per què només es critica l'equidistància a ERC?. L'any 1999 quan es veia a venir que, després d'una minoria l'any 1995, no es tornaria a obtenir cap majoria absoluta Jordi Pujol no es va pronunciar sobre possibles aliances i finalment va acabar governant gràcies al PP. No era equidistància això?
CiU ha demostrat molt poca volada. L'Artur Mas només va dir que no pactaria amb el PP i que volia tenir una àmplia majoria que tothom donava per fet que no obtindria. Per tant la necessitat de pactar era sabuda per CiU i sempre va callar sobre les preferències. No és equidistància això? I sabent que sola no faria res com és que no ha intentat abonar el terreny amb ERC, en comptes de carregar constantment acusant ERC de ser el papu culpable de tot i rematar la jugada amb un DVD que és un insult a la intel·ligència i que demostra que tracta els conciutadans com una colla d'imbècils. Es pot començar un DVD fent veure que el Tripartit 1.0 és un pacte entre mafiosos?
Carles, crec que a CiU s'han pensat que l'assentament d'ERC com a tercera força i espai consolidat dins la societat catalana va ser una mena de riuada que tornaria al llit fluvial. CiU no ha entès que aquest espai hi és i per molt de temps i que, quan molts dels seus votants li han donat suport, no ha estat per votar indirectament Artur Mas sinó per governar com a tal i procurar fer president Carod-Rovira. Fins que això no s'encaixi a la casa convergent no hi ha res a fer.
CiU s'ha equivocat de ple i és ben humà que no l'hagi encertat. De tot se n'aprèn i especialment de tractar amb la gent. Ho dic perquè CiU ha estat traïda dues vegades per Zapatero. Els catalans ja ho vàrem ser en el seu conjunt quan el president dels espanyols va incomplir la seva paraula de respectar l'Estatut del 30 de setembre. Però CiU també ho ha estat per haver-se pensat que el gran mentider espanyol facilitaria la presidència a Artur Mas.
Però com que la política és crua i freda i he de triar, prefereixo que ERC governi que no pas que Mas sigui president amb el PSC. Quants més consellers amb voluntat independentista hi hagi millor.
Ho veieu, però? A Espanya no hi hem de fer res. Mentre en depenguem ni aigua. Ja serem amics quan siguem independents però continuar confiant-t'hi és, com a mínim, d'autèntics gamerusos.
Tots hem quedat fotuts per culpa d'Espanya i ERC i CiU, especialment. Sembla clar doncs a què ens hem de dedicar i si pot ser a partir d'avui millor que demà.
Aquesta setmana passada un il·lustre blocaire polític m'advertia del vostre enfrontament i comentàvem que això no pot ser. Em deia que si a CiU hi hagués un miler de Puigdemonts el panorama s'assemblaria molt al que tots desitgem en els ambients polítics del Principat. I li dono la raó.
Parlem de futur amics Carles i Vaqué?. L'entesa entre ERC i CiU ha d'arribar tard d'hora i això és tan cert com que demà sortirà el sol. Venen eleccions municipals i aquestes haurien de servir per fer els primers pactes nacionals en l'àmbit local i comarcal. I a Girona això crec que és possible. No vull ni imaginar que les degradades relacions CiU-ERC per culpa de la reedició del tripartit puguin malmetre una possible aliança a la plaça del Vi del Girona.
Cada dia estic més convençut que Carles Puigdemont serà el proper alcalde d'aquesta bella ciutat. Crec que té un discurs, una imaginació, una experiència, uns coneixements i una visió de Catalunya dins del món que el fan la persona ideal per encapçalar el que jo definiria com a ?esperit de Girona?. Un esperit que hauria de ser el de la reconquesta de la convivència i coalició política entre CiU i ERC. Una Girona nacional com a referent del primer gran pacte entre CiU i ERC que faci visible allò que tots volem i que no hem pogut gaudir encara. Un esperit que tant de bo s'escampés a Barcelona, Lleida, Tarragona i tantes altres metròpolis de la nostra nació per arribar a la plaça de Sant Jaume i el dia de demà a les Nacions Unides.
Per cert, m'hi comptareu a aquesta arrossada de la pau?.
Prop d'un miler de persones han ocupat aquest dissabte a la nit la plaça Sant Jaume al crit de "Mas President" i contra els perdedors de les eleccions i artífexs de la reedició del tripartit José Montilla i Josep-Lluís Carod-Rovira, aquests últims autèntics "botiflers", segons deien. Han cantat Els Segadors i El virolai. Confusió i descoordinació inicials, perquè els anònims promotors no deuen estar garie acostumats a convocar manifestacions via SMS i Internet. [Blocs de Convergència i anti-tripartit]
A última hora, una part dels manifestants, d'estètica ben diferent a la dels que protestaven el dia anterior, s'han desplaçat fins davant del Liceu. Una autèntica metàfora, aquesta. El tripartit, blindat en el poder, ocupava el Gran Teatre del Liceu, acompanyant infantes Cristines i Urdangarins, mentre a l'exterior el nacionalisme diguem-ne conservador, protestava enfrontant-se a un ampli dispositiu antiavalot dels Mossos d'Esquadra que, tot sigui dit, encara no comanda el conseller Joan Saura.
Mentre tot això succeïa, Unió Democràtica celebrava el seu 75è aniversari amb un sopar amb un altre miler de persones, però diferents. L'amfitrió Josep Antoni Duran comptava amb Jordi Pujol i Artur Mas, a part del líder del PNB, Josu Jon Imaz, entre els convidats. La federació nacionalista tanca files en una etapa difícil com l'actual. Guanyar les eleccions no els és suficient. Han faltat 3 diputats per trencar l'artimètica favorable per a les esquerres. Duran ha avançat que CiU farà patir un Zapateroingenu a Madrid, però tampoc no faran "el tonto". Mas en cap moment ha donat senyals de debilitat, malgrat el cop. I Pujol inclús xerrava i somreia divendres amb Montilla en l'acte d'homenatge a Antoni Gutiérrez Díaz, Guti. Repartiment de papers per a una obra que pretén evitar el desànim i la desorientació d'una força que fins i tot quan és a l'oposició projecta la imatge de partit de govern.
Manifestacions al marge, els nacionalistes i els independentistes indignats amb l'aposta d'ERC pel PSC encara estan fent la digestió. Han de digerir que fan Montilla President. Digestió pesada per als que veien Mas fent-se la foto amb Pasqual Maragall en el relleu a la Presidència. Mentre el nou format de català emprenyat, que diria Enric Juliana, feia aquesta pesada digestió, els consells nacionals del PSC i d'ERC feien via al matí per aprovar l'Entesa. Ràpid, ràpid. A Esquerra, consell nacional plàcid. Cent-seixanta dos a favor, dos en contra i deu abstencions. Al PSC, consell nacional lleugerament autocrític. Montserrat Tura no s'ha aixecat de la cadira quan Montilla i Maragall entraven al consell nacional [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?] Montilla, se sent molt còmode en l'eix esquerra-dreta. Maragall, amb les seves cabòries.
Com que al PSC li convé falcar el nou govern en l'eix esquerra-dreta, observo que s'està deixant molt de banda (potser massa) l'altre eix que té aquest país encara anormal nacionalment parlant, que és l'eix catalanisme-espanyolisme. (Les seleccions, per exemple) Cohesió social és projecte nacional. I viceversa!
Alguns articles en premsa que he llegit les últimes hores i cal recomanar:
Encara que sigui un pèl tard, però per ser coherent amb la resta de forces polítiques, recopilo les reaccions dels blocaires d'ICV-EUiA al resultat electoral i el posterior pacte de govern. Anteriorment ho he fet amb ERC [*], CiU [*] i PSC [*].
L'entrega del Palau de la Generalitat a José Montilla, això que algunsmanifestants titllen de traïció, es va gestar en poques hores. Entre 48, 72 o 96 hores. Els serrells de la negociació encara estan per resoldre, amb disputes incloses. A diferència de fa tres anys, amb el primer tripartit, que no va pas provocar discrepànciesreconegudes amb Zapatero, ara la discreció és major. L'estil Montilla és això. Negociar als despatxos amb el cul de ferro, si cal. Mantenir-ho tot en secret fins al moment oportú. Que el futur executiu (cuinat abans?) sigui encara un misteri, i que els negociadors de les tres forces [entrevistes a VilawebTV] s'hagin conjurat per evitar les fuites informatives és la millor prova que el futur President de la Generalitat vol tancar l'etapa de l'ensurt diari maragallista.
Amb tot, hi ha relliscades notables. La més sonada es va produir dilluns al migdia, quan Jordi Guillot va comparèixer davant la premsa a la seu d'ICV per anunciar, entre d'altres coses, que Joan Saura assumiria el Departament d'Interior, és a dir, el comandament polític dels Mossos d'Esquadra i la corresponsabilitat de la seguretat pública en aquest país. L'entorn de la consellera Montserrat Tura i ella mateixa es van assebentar pels periodistes. Tura encara no ha paït la decisió dels montillistes de sacrificar-la, almenys apartant-la del departament que dirigia amb gran èxit mediàtic. [Biel Barnils: La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura]
Ferran Mascarell, conseller en funcions de Cultura, també serà sacrificat, en aquest cas no per satisfer l'augment de la quota de poder ecosocialista sinó per cedir la cartera als republicans. Josep-Lluís Carod-Rovira (que es compara amb CiU) havia promès en campanya que ERC ocuparia aquesta conselleria en cas de governar. Dit i fet. Alguns diuen que Mascarell ha estat el millor conseller de Cultura de la Generalitat democràtica, però em sembla massa agosarat tractant-se d'un mandat tant breu, el de l'exregidor barceloní. Mascarell es deu estirar els cabells blancs que té només de pensar que haurà estat un breu conseller de Cultura circumstancial quan bé podria haver ocupat la vacant de Joan Clos a l'alcaldia de Barcelona, en lloc del delfí nicaragüenc Jordi Hereu.
Tura i Mascarell són segurament les víctimes més sonades d'entre l'executiu bipartit que Pasqual Maragall té per exhaurir el seu mandat com a President de la Generalitat. Tots dos catalanistes i maragallistes. Tots dos amb projecció i molts números, ella com a possible candidata a la Presidència i ell com a possible candidat a l'alcaldia de Barcelona.
La reflotació de la nau socialista, molt en hores baixes per un fracàs de resultat electoral (Artur Mas li ho retreu) que quedarà dissimulat per la continuïtat al poder, no està exempta de tensions internes. Montilla és discret, seriós i ferm, en la negociació de l'anomenat Govern d'Entesa Nacional pel Progrés. No hi ha tant de soroll com si al capdavant hi fos Maragall. [Aquest dijous, Maragall i Montilla s'han reunit al Palau.] A més, l'empresariat més conservador ja li llença floretes, mentre ERC fa de CiU al Congrés omplint el cove i CiU amenaça amb fer d'ERC al Senat.
Però la seva derrota a les urnes no li permet treure gaire pit. S'ho haurà de guanyar a la Presidència, allò que no va guanyar l'1-N. Haurà de demostrar que la imatge d'home fet a si mateix, treballador i obstinat, és certa. Haurà de demostrar això, i no pas que és un gran conspirador. Perquè el PSC no es pot permetre anar deixant cadàvers com Tura i Mascarell per les cantonades. Amb un cadàver, el de Maragall, ja n'hi ha hagut prou. Diria jo...
Observo amb una certa preocupació com les últimes hores l'exitació s'ha apoderat de la catosfera política. Els blocs són el reflex de la indignació que el pacte d'esquerres ha provocat entre militants, simpatitzants i electors de CiU, i inclús d'altres partits. És lògic que els blocs expressin aquest sentiment de malestar, que visualitzin la profunda ferida entre sobiranistes i la divisòria que es marca irremediablement entre càrrecs i votants de CiU i d'ERC. Una ferida que invalida qualsevol entesa seriosa entre nacionalistes i independentistes de cara a futures legislatures, si es donessin les circumstàncies. Això serà per a una generació o més.
Em roda això pel cap les últimes hores, i aquest dimecres llegia El tripartit i el seny de CiU, del company Narcís Genís [bloc], que es refereix a l'anotació Serenitat, escrit pel diputat socialista al Congrés per Girona Àlex Sáez [bloc]. En Nisso també esmenta el company, amic i diputat electe de CiU al Parlament per Girona Carles Puigdemont [bloc], de qui diu: "El veig lluny de la serenitat que li demana l'Àlex, només cal llegir el que ha escrit aquests darrers dies en el seu bloc Ja ens prenen per babaus,Catalunya dividida, Cal acceptar la crítica."
Tinc amics a tots els partits, i no voldria perdre'n cap. Comprenc la decepció que senten els càrrecs i votants de CiU. En Carles Puigdemont, alcaldable de Girona, és un dels amics que tinc a la federació nacionalista, i llegint el que escriu aquests dies pateixo. La Montserrat Candini, alcaldable de Calella, el meu poble, també està dolguda, i al seu bloc em remeto. O el regidor de Barcelona Jaume Ciurana [bloc], o l'edil de Mataró Joaquim Fernàndez [bloc], per citar-ne alguns.
Vull pensar que l'opció d'ERC de pactar amb el PSC i ICV-EUiA, tal i com han anat les coses, és el mal menor. Comparteixo part d'això que escriu el company i amic Joan Ventura, Ara va de bo. Però també comparteixo part del que es desprèn a l'article De rendicions, del també company i amic Vicent Partal. I crec que hi toca força també l'economista Ramon Tremosa, avui, amb Generació Montilla. La síntesi, en el meu cas, és un sabor agredolç.
Potser sóc més contradictori que d'altres. Deu ser el resultat de viure en un país que e
