Infraestructures  Conferència de l'economista Ramon Tremosa [ web] a Tribuna de Barcelona, el fòrum d' El Periódico que presenta Antoni Serra Ramoneda. Introdueix el doctor Joan Hortalà, i Tremosa [ wiki] es llueix —i de quina manera— amb el seu Catalunya serà logística o no serà. "Com més logística, més lliures", afirma Tremosa, que hi veu una oportunitat estratègica irrepetible. Els ports de Barcelona i Tarragona, comptant el ventall que va de Palamós a Alacant, són una de les portes d'entrada de la Mediterrània més important, situada en l'onzè lloc del món d'un rànquing elaborat pel professor Richard Florida i que ha mostrat l'economista català [ Narcís Sastre: Ramon Tremosa, Richard Florida i les megaregions]. Tremosa ha estudiat el model català i el flamenc, a nivell econòmic, política a banda. Ha comparat i ha posat l'antena entre els empresaris, i el resultat és una proposta per ampliar el delta del Llobregat com a base logística aeroportuària guanyada al mar i un centre de logística d'entre 400 i 500 hectàrees a l'Anoia: entre quatre poblacions governades totes elles pel PSC però que no es posen d'acord. Els seus arguments, els de Tremosa, són sòlids i el seu plantejament, ambiciós i valent. Escoltant-lo aquest dilluns al migdia un se n'adona que hi ha país, que hi ha futur, i que hi ha dirigents. Tremosa hauria de ser el conseller —o el ministre, en un estat català— d'Economia del futur.
 Moure's per l'àrea metropolitana és una autèntica odissea. Escoltin les emissores de ràdio i sabran entendre la indignació ciutadana. Un cabreig acumulat que explota per antena, que s'expressa en cartes al director, en escrits i comentaris a la xarxa i també en declaracions televisives a peu dret. Això no s'aguanta. El vot de Catalunya va ser determinant en la victòria de Zapatero el 14-M. Milió i mig de sufragis per a Montilla com a cap de llista del PSC al Congrés per Barcelona. La incògnita és fins a quin punt aquest malestar es tradueix a les urnes. Vots pel PP? No tant això sinó una abstenció que comprometi l'aportació catalana a la causa zapatista. Una pèrdua de vés a saber quants dels 21 diputats del PSC actuals. Pagarà Chacón els plats trencats de Magdalena Álvarez i la seva colla d'amics ministerials?
De moment, per intentar evitar-ho, Zapatero ha fet un aterratge d'emergència [ El Zapatero de l'Hospitalet no és el del Carmel], seguit d'un article d'opinió del president espanyol a La Vanguardia demanant disculpes. Montilla i els alcaldes metropolitans capitanejats per Corbacho respiren tranquils. Algú dóna la cara, però la foto i l'article no són suficients per a CiU. El seu dirigent Felip Puig adverteix d'una protesta seriosa (i no com la minoritària de dilluns) si no s'atura el caos ferroviari. Ara li retreuen a CiU, per variar, que pactés el traçat actual i que donés suport al PP d'un altre Álvarez, l' Álvarez Cascos. Política de retrovisor. L'endèmica desinversió no tapa ni arregla el desgavell actual, la prepotència i menyspreu ministerial dels amics de Magdalena Álvarez. No ve de nou. Tota la legislatura ha anat així la cosa. I ara els hi entren les presses. La confiança està perduda, el desànim escampat i el record d'allò que havia estat una ciutat olímpica, la Barcelona de fa 15-20 anys, un miratge, una metàfora d'allò que vam ser i ara ja no som.
 Zapatero visita les obres del TGV a Catalunya per sorpresa, en resposta al seriós advertiment de José Montilla, amb el seu "Esto no puede seguir así". Els 21 diputats del PSC al Congrés i el milió i mig de vots estan en perill la propera primavera. El diumenge del míster Marshall de La Moncloa ja no impressiona ningú —provoca la ironia d'un exigent Joan Puigcercós—, més enllà del seu mea culpa i de la sorprenent "confiança absoluta" que el president espanyol mostra en la ministra de Foment [ Toni Dalmau: La ministra no vol apretar a còrrer]. Per molt que el calendari no permeti forçar una crisi de govern a pocs mesos de les eleccions, cal tenir valor per seguir confiant en Magdalena Álvarez, a qui, per cert, el PSC li va tapar les vergonyes a l'agost. Almenys aquest octubre queda clar que la culpa del desgavell ferroviari és del govern estatal. Ho reconeix Zapatero [ vídeo], a qui se li acaben els anuncis electoralistes que habitualment treu del barret de copa. No hi ha més conillets o el mag ha perdut les seves dots davant d'un públic que el rep al Baix Llobregat, en el feu del socialisme metropolità, amb certa desconfiança. I, casualitats de la vida, amb esvorancs pràcticament en directe. El baixllobregatí vol seguretat, i Zapatero deixa de ser el salvador que un dia va aterrar al barri barceloní del Carmel enmig d'aplaudiments i donant lliçons de com es fan les coses. Zapatero-1, Nadal-1. La venjança dels esvorancs! Imagineu-vos, doncs, com s'ha de veure el sofert i fidel baixllobregatí de vot socialista. Zapatero al mando de la nave [ Miquel Iceta: Zapatero assumeix tota la responsabilitat], Montilla i Corbacho patint. Aquesta inoportuna crisi de les infraestructures estatals a Catalunya, en plena recta final del mandat de Zapatero, (encara) no té conseqüències demoscòpiques en l'última entrega del Centre d'Estudis d'Opinió. Però això no vol dir que no n'hi acabi havent. Els calendaris i la normalització del servei no estan garantides. (La qualitat i rapidesa del servei és un altre debat. I aquí ja vaig explicar la meva odissea de l'agost en Rodalies.) És per això que Enric Juliana conclou la seva crònica d'aquest diumenge així: "Como en Portugal - como en 1640-, la Península también cruje en
Catalunya. La relación de fuerzas se está modificando del Atlántico al
Mediterráneo. Y cuando un orgullo está herido, cuidado con las
zalamerías. Le esperan cuatro meses muy difíciles al de León. Si en
marzo gana, también él podrá exclamar porreiro, pá! Que traducido al
catalán, idioma hoy rendido al tuteo, sería quina llet, nen!"(Casualitat també que l'editorial de la revista Info Catalunya, que el Govern distribueix per totes les llars, signat per José Montilla es tituli: "Ara toca invertir i gestionar amb eficàcia." Caldria afegir "amb recursos i competències transferides a Catalunya per part de l'Estat". Però seria un títol massa llarg, i aconseguir-ho tampoc no serà fàcil.)
"AENA, però, ha ubicat a la terminal més moderna del Prat els vols de baix cost d’Iberia (Clickair) i el pont aeri a Madrid, vols que són de punt a punt. Ja que a la T-Sud hi arribarà l’AVE, que a tots els aeroports del món alimenta vols intercontinentals, sobta que a la T-Sud es prioritzin tants vols de curt radi. Relegar a la terminal vella l’aliança Skyteam, en canvi, que avui és qui ofereix més vols directes als EUA, revela què vol AENA al Prat: baix cost i alimentació de Barajas. Germà Bel [ web], coautor del llibre Aeroports i Poder, ho resumeix així: “En un restaurant és normal que qui menja un entrepà vagi a la barra, mentre que qui menja a la carta vagi al reservat; per què al Prat qui menja entrepà (Iberia) va al reservat (T-Sud)? Per què el Prat ha d’apostar per qui no aposta pel Prat?” Vegeu tots els plans de negoci que Iberia ha dipositat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors ( www.cnmv.es): un únic hub a Madrid." De T-Sud = T5 de Barajas, a l' Avui, de Ramon Tremosa [ web] [ Aeroport i nació]
La blocosfera es va avançar a tothom. El debat de les infraestructures circula per la xarxa des de fa mesos. Quan el març passat l'empresari sabadellenc Jordi Cuixart proposava la campanya en xarxa per un aeroport intercontinental gestionat des de Catalunya [vegeu l'apunt Aeroport intercontinental amb gestió individualitzada] més d'un es pensava que estàvem davant d'una nova expressió de frikisme o emprenyamenta catalana. Però tant el manifest com la iniciativa d'aquest blocaire ara es demostren reveladors. Primer és la xarxa, després l'empresariat en aquella foto a l'IESE, posteriorment la classe política catalana a remolc i així fins a situar el futur del Prat entre les prioritats del Govern de Catalunya per tombar el centralisme d'AENA i de l'Estat espanyol. Cuixart, qui t'ho havia de dir? L'agitació digital complementava una altra agitació més influent i decisiva, la intel·lectual. I aquí és de justícia reconèixer les figures de Germà Bel [ web] i Ramon Tremosa [ web]. Ahir es va presentar el llibre de Bel i Xavier Fageda Aeroports i poder, amb el President Pasqual Maragall de convidat estelar. No estava tan inspirat com en el discurs de l'altre dia quan va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat, però va dir que tenir un aeroport transoceànic és més important que ser nació o no. Llàstima que a l'Estatut(et) hi manqui tant una cosa com l'altra. Ni aeroport ni nació, perquè recordareu que som una nació de preàmbul a ulls del Congrés dels Diputats. En l'actual país convuls, políticament parlant, en què vivim és possible combinar el combat per un aeroport d'interessos catalans i la lluita sobiranista ( amb front comú inclòs). Com deia l'altre dia un personatge curiós de la Barcelona de sobretaula, si el metro arriba fins a Arenys de Mar llavors ja tindrem la independència. "Perquè la comprarem", diu. Infraestructures i sobirania. Aeroport i nació. Van en paral·lel. (No us perdeu l' entrevista de Vilaweb a Germà Bel.) Apunts d' Infraestructures
 "No es farà ni s'ha de fer", però el President Jordi Pujol ha plantejat avui com a possible resposta civil a la "vergonya" dels serveis i les inversions de l'Estat a Catalunya el "tancament de caixes o vaga fiscal". Bona aquesta. En una tertúlia dominada pel "català emprenyat" que escriu i descriu Enric Juliana, el President Pujol ha deixat anar una afirmació molt contundent. Recuperem l'esperit del Doctor Robert. Tornem al tancament de caixes. El català emprenyat, protagonista dominical dels relats de Juliana als fulls de La Vanguardia, treu pit. Ara es fa el "milhomes". L'expressió no és meva, és d'en Juliana, d' aquest diumenge mateix. Ara resulta que té raó d'existir, el català emprenyat. Perquè hi ha motius. A dojo. Ja anem avançant. Ara resulta —per la via constructiva i no ridiculista anem millor— que cal més reivindicació, fins i tot la vaga fiscal. Benvinguda sigui la idea. Això ja no és cosa de quatre jovenets excitats. És cosa d'un Pujol —boníssim, en estat pur davant dels micròfons de Xavier Graset a Catalunya Ràdio—, d'un Juliana i de l'amic Manuel Cuyàs. Era per tot això que havíem de votar que sí a l'Estatut? Per fer el pas del català emprenyat i fer-nos el milhomes? O algú reconeixerà algun dia que el "sí" a l'Estatut retallat no era el camí, i els fets ens donen la raó? Algú pensa admetre-ho? (No entenc per què L'oracle ha estat tot el dia sense penjar la tertúlia al seu arxiu d'àudio. Per escoltar-la, hem hagut d'anar a aquest arxiu del web de CiU.) Mentrestant, alguns segueixen obsessionats en supeditar la política catalana al resultat a Madrid. D'altres, plantegen refundar el catalanisme. Uns, autoanomenats nacionalistes, menyspreen el sobiranisme. D'altres, no s'acaben de decidir a fer el pas sobiranista. I així anem... pendents (qui ens ho havia de dir) de Jordi Pujol.
 Llegia ahir l'interessant article del conseller Joaquim Nadal a l' Avui titulat Preparant el futur i pensava que estava a mig camí de la carta als Reis al nou ciutadà barceloní Víctor Morlán i la petició preventiva de perdó per tot el que està caient. L'article era un llistat dels projectes d'inversió que el Departament de Política Terrritorial i Obres Públiques reclama al Ministeri de Foment després que el secretari d'Estat Morlán digués que el problema de la infrainversió a Catalunya era culpa de la manca d'impuls i planificació de la Generalitat. El conseller Nadal, murri com és, feia l'article a l'Avui (no trobo l'enllaç) en què recordava les grans infraestructures depenents de l'Estat que encara estan per fer. Amb un to optimista que evitava el victimisme tradicionalment atribuït als governs de Jordi Pujol —dic "atribuït", no se m'escandalitzi ningú ara!—, el titular de les obres públiques del país s'avançava a allò que acabaria sent notícia el mateix dia a la tarda: que el President José Montilla li havia demanat un mapa de les infraestructures per convertir-lo en el full de ruta imminent. És a dir, un paper per anar a can Zapatero a demanar un canvi de rumb en la desinversió endèmica de l'Estat [ Catalunya rep per habitant la meitat que Aragó i Astúries]. Entre els projectes esmentats en l'article en qüestió, Nadal citava tres que afecten la meva comarca. El desdoblament de la via del tren de la línia de la costa a partir d'Arenys de Mar ("perllongament desdoblat de la línia del Maresme", diu el conseller), els carrils laterals gratuïts paral·lels a l'autopista de peatge del Maresme ("com a alternativa a la N-II", afirma) i la nova N-II entre Tordera i Caldes de Malavella. La doble via de tren hauria de millorar el transport públic de l'Alt Maresme fins a Barcelona. Els laterals de l'autopista haurien de descongestionar una N-II convertida en via urbana en el seu tram costaner del Maresme. I les obres a l'N-II de Tordera cap a Girona haurien d'acabar amb la vergonya d'un tram insuficient i perillós i, de passada, connectar l'autopista del Maresme a Tordera amb l'autopista de la Jonquera a Maçanet de la Selva. Vull pensar que el conseller Nadal pensa trencar-se la cara davant de Foment per aquests tres projectes que afecten el Maresme. No ho puc entendre d'altra manera. Però el meu dubte, i dubtar-ho em provoca unes suors fredes tremendes, és si els polítics i les administracions del Maresme tenen els deures fets o els agafarà aquesta oportunitat històrica amb els pixats al ventre. Perquè si el Maresme, i la resta del país també, no aprofita que Foment, i l'Estat en general, s'han de rentar la cara de la desinversió endèmica a pocs mesos d'unes eleccions espanyoles disputadíssimes per fer entrar projectes que acumulaven pols als calaixos ministerials més val que s'ho facin mirar tots plegats. O aprofitem ara —i exigim que es fan bé les coses, amb uns estudis d'impacte raonables que en cap cas esdevinguin l'excusa habitual per postposar les licitacions d'obres—o llavors sí que haurem de donar la raó a Alberto Ruiz Gallardón quan diu que la culpa és nostra i només nostra. I comprendreu que, encara que sigui el menys dolent del PP espanyol, no em faci gaire gràcia haver de donar-li la raó. Hem d'aprofitar la conjuntura, i comprendreu que aquesta crida ja denota prou tristesa per al nostre autogovern. El diputat d'ERC Joan Ridao [ bloc] parla avui en aquest article a La Vanguardia d'unitat d'acció en matèria d'infraestructures, deixant de banda la picabaralla partidista en clau catalana. Resulta sorprenent, al Maresme estant, llegir les declaracions que feia ahir l'expresident Pasqual Maragall a Prada, on va advocar per la política de peatges per compensar la desinversió estatal a Catalunya. El conseller Joan Puigcercós no ha trigat a replicar l'expresident i fer un toc a Montilla. Però dic que és sorprenent això de "la via privada" de Maragall perquè la prolongació de l'autopista del Maresme entre Mataró i Palafolls es va haver de fer amb peatge —estava projectada una autovia gratuïta— precisament perquè l'Estat es va gastar tots els diners en la Barcelona olímpica. És a dir que el llavors alcalde de Barcelona va pesar més en la seva influència amb el PSOE i el govern espanyol i es va endur la inversió estatal cap a la seva ciutat deixant el Maresme en mans dels peatges, és a dir, en mans d'ACESA, en l'època de Josep Manuel Basáñez. Per què no contemplava "la via privada" per a la Barcelona del 92 quan era alcalde? O per què no s'arremangava més per negociar una millor fórmula de finançament en la reforma estatutària quan era president? M'ho pregunto com a maresmenc que sóc. Més apunts a Infraestructures.
 La protagonista de la jornada és Magdalena Álvarez. Els grups de l'oposició al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya (PP i CiU) i els socis dels socialistes en el Govern de Catalunya i també aliats parlamentaris del PSOE a Madrid (ERC i ICV-IU) han demanat avui la dimissió de la titular del Ministeri de Foment. Ella s'ha fet la boja, com era d'esperar, i ha dit que només plegarà si li ho demana Zapatero. És clar. Res de nou. Més del mateix. Això de les compareixences parlamentàries estiuenques va molt bé per omplir els diaris a l'agost, que van fluixos de temes. Però al ciutadà li genera una indiferència profunda. Avui era Álvarez al Congrés, ahir eren Pizarro, Atienza i els consellers Nadal i Castells al Parlament. Al pas que anem, els polítics canviaran les típiques entrevistes estiuenques a peu de platja per les anades parlamentàries amb voluntat purament decorativa. Avui el PSC s'ha quedat sense aliats catalans (ERC i ICV) ni aliats puntuals espanyols (CiU). A l'home de Montilla a Madrid, el diputat Daniel Fernández [ bloc] li ha tocat tapar les vergonyes de la ministra. I inclús defensar-la, que ja té mèrit. Part de raó té Álvarez quan diu que els dèficits d'ara són fruit de l'herència del PP, que la segona legislatura es va deixar anar del tot i va girar l'esquena a Catalunya. Ja no necessitava el suport de CiU. Però en un país seriós alguna responsabilitat hauria d'assumir qui actualment encapçala de tot el desgavell de les infraestructures i d'un servei de transport públic patètic. Però això passa en països seriosos deia... El PSC ha hagut de tapar al Congrés les vergonyes d'Álvarez, que, al pas que va, farà bo un dels seus predecessors, que també es deia Álvarez: Francisco Álvarez Cascos. Que ja és dir. Que els socialistes facin pinya parlamentària amb el PSOE és un tema. Un altre tema és comparar el PSC amb el PSN, com ha fet en aquesta entrevista a El Punt el dirigent de CiU Artur Mas. Diu Mas: " El secretari d'organització del PSOE [José Blanco, bloc] va dir que la
política d'aliances la decidia l'executiva federal. No va fer cap
excepció i ningú l'ha desmentit. Al PSOE en el fons ja li anava bé el
tripartit a Catalunya." Home! El PSC no és el PSN, no fotem. I dir que el tripartit satisfés el PSOE en el seu moment també em sembla una desproporció.
No oblidem el pacte Mas-Zapatero [Mas fa dissabte a La Moncloa]. El PSOE volia sociovergència a Catalunya com a pas previ a la sociovergència a Espanya que desitja ara. Que li ho preguntin a Duran Lleida, si no. Una altra qüestió és que, consumat el segon tripartit que Montilla va forçar contra la voluntat del PSOE, ara resulti que Zapatero no tingui més remei que posar-se les piles i evitar creure que el PSC és el PSN i que el pes electoral —de cara a la tardor— de Catalunya és el mateix que el de Navarra. Res més lluny de la realitat. L'incendi que l'Estat té a Catalunya certament posa en el mateix vaixell el PSOE i el PSC. Per la relació entre governs espanyol i català i pel perjudici electoral que els socialistes puguin arribar a tenir a la tardor. El tema de fons no és si Magdalena Álvarez ha de dimitir o no. Tant se val. És purament gestual, com això del resident a Barcelona Víctor Morlán. La mare dels ous —permeteu-me que en dubti— és, com sempre, el finançament i l'Estatutet. En definitiva, si el PSOE interpreta de debò que té un problema seriós a Catalunya. I solucionar-ho passa per posar diners i deixar de fer funambulisme com fins ara, amb el joc aquest del poli bo — Maria Teresa Fernández de la Vega— i del poli dolent — Pedro Solbes—. Un numeret massa vist. Les peticions de dimissió de la senyora Álvarez, un tema d'estiu per omplir diaris. I para de comptar. (D'altra banda, crec que el regidor vallenc i blocaire socialista Jaume Pros ha escrit que Foment i/o Rodalies són una fàbrica d'independentistes. O alguna cosa per l'estil.)
 A 1/4 de 9 del vespre sortíem de la terminal amb les maletes sota el braç. A 2/4 de 9 trèiem el bitllet de Renfe. A 3/4 de 9 sortíem en autocar des de l'estació fantasmagòrica de l'aeroport. [capítols I, II i III] I a les 9 arribàvem a l'estació de França. [capítols IV i V] Hem d'agafar el tren que va cap a Blanes, que ens durà fins a Calella, una població a 60 quilòmetres de Barcelona que a l'estiu multiplica la seva població per 4 o per 5. És el motor de la indústria turística. D'allò que despectivament anomenen turisme "de sol i platja" perquè és "a comarques", rotllo Calella i Lloret de Mar. Però quan el mateix turisme d'espardenya és a la capital llavors l'anomenen "turisme urbà", com si fos de major qualitat quan en realitat l'impacte —i la contaminació— són els mateixos ja sigui a la riera de Lloret o Calella o a les Rambles de Barcelona. Però no ens desviem del tema... La història és que a l'estació de França encara haurem d'esperar 30 minuts fins que arrenqui el tren de Blanes, per l'anomenada línia de la costa. Els dos turistes holandesos ens acompanyen, pobrets. (A la foto, els dos nois, amb motxilla, mentre miren un panell informatiu amb les sortides de l'estació de França.) Xerrem una estona, ja a dins del comboi, del país que acabem de visitar i de la Calella que properament ells descobriran. Fem temps fins que sorti el tren. A mesura que va arribant gent, el comboi s'omple d'usuaris que no paren de dir pestes del servei ferroviari. Que si un retard d'una hora i mitja en un tren regional, que si l'avaria a l'estació de Sants, que si arribar fins a Tordera es farà etern... Malhumor i indignació. Cap novetat respecte les últimes setmanes. L'últim avió que havíem agafat, des de Londres, a l'aeroport de Heathrow, havia trigat 1 hora i 3/4 en arribar al Prat. En canvi, el trajecte des de l'aeroport del Prat fins a Calella durarà 2 hores. Ja veieu: 2 hores per fer 74 quilòmetres a l'entorn d'una de les metròpolis més fashions i guais del planeta. Si Miquel Biada [ wiki i web] aixequés el cap... Per cert, sabeu que el trajecte Mataró-Barcelona dura el mateix temps ara que fa 150 anys quan es va inaugurar el primer ferrocarril de la Península? Així ens van les coses.
 A l'interior de l'estació de França, un dels espais més triats com a escenari de rodatge d'anuncis i pel·lícules, en una ciutat que cada dia que passa esdevé més un gran plató, hi ha un parell d'informadores de Renfe. D'aquestes de l'armilla fluorescent de plena crisi. Una manera de fer veure a la gent que han entès el missatge i que s'ho prenen seriosament. Armilles per a tot informador rellogat! Les dues noies estan, cap a les nou del vespre, certament derrotades, se suposa que esgotades després de tants retards, enrenous i malhumors de viatgers desesperats. La paradeta d'informació (com s'aprecia a la foto) és una mica irrisòria, com si fos un qualsevol lloc per recollir signatures en favor de causes justes. Jo proposo que aprofitin la mateixa paradeta, ridícula en un escenari imponent com l'estació de França, per recollir signatures contra la centralització de Renfe i la desinversió i tots els despropòsits que els últims mesos pateixen els viatgers catalans, els turistes que hi fan cap —a Catalunya— i tota mena de víctima.
 Som camí de l'estació de França. Anem en autocar. Dos joves turistes holandesos amb ganes de festa també s'han enfilat a l'autocar. La destinació és la mateixa que la nostra: Calella. Els propòsits, ben diferents. Ells hi van de vacances mentre nosaltres en tornem. Ells faran sol i platja i, de nit, molt de mal discotequero, mentre nosaltres descansarem a casa. Els nois anaven perduts. No és per a menys. Això de l'autocar no figurava entre els seus càlculs. Els hi diem que estiguin tranquils, que ja els guiarem perquè anem a allà mateix. Per la ronda litoral, a quarts de nou de diumenge, afortunadament s'hi va prou bé. És el segon diumenge d'agost. L'autocar ens fa passar pel passeig de Colom. L'allau humana de les Rambles de Barcelona a la façana marítima té forma de turista, més que mai. Turistes a pertot. L'autocar llogat per Renfe s'atura a pocs metres de l'estació de França. Ironies de la vida. S'atura just davant de la seu de la delegació de l'Estat a Catalunya, l'edifici històric al Pla de Palau al costat de l'estació. Ja és curiós que l'autocar ens deixi allà mateix: davant de les portes de l'Estat, la seu que ocupa el patidor Joan Rangel. Un edifici on, per cert, s'hi ha instal·lat el resident a Barcelona Víctor Morlán, entrevistat avui a La Vanguardia, per cert. Una filera d'autocars ocupa tot el carril de carrer davant de la vorera. Des de la delegació del govern espanyol fins a l'aparcament de l'estació de França. De les cues d'immigrants que busquen papers a una altra mena de col·lapse: el dels autobusos, turistes i resignats usuaris i clients de Renfe.
 Amb aquest xoc —estació fantasma, informació a cop de crit, sense rètols ni pantalles que avisin de la incidència— i carregat de pes, diposites les maletes allà on et diuen i t'enfrontes a l'última aventura del llarg viatge abans d'arribar a casa. Després de voltar per països no gaire desenvolupats —diríem— i després de fer milers de quilòmetres en tot tipus de transport, la gran injecció d'adrenalina la proporciona Renfe. Costum de la casa. I seria injust dir que no estàvem avisats. Que sí [ La residència del senyor Morlán]. En favor de la informadora excitada s'ha de dir: a) Que parla català (sempre és una agradable sorpresa). b) Que parla anglès (agost, temporada alta, Barcelona capital turística mundial...). c) Que és educada i respon una re-pregunta meva (digueu-me desconfiat). d) Que et remet a una homòloga seva de l' estació de França. Un cop carregades les dues maletes a l'autocar, self service of course, i amb la sobredosi d'hiperrealisme en dos minuts que t'ha proporcionat el servei de Rodalies, comprendreu que em faci una certa gràcia aquesta fotografia de les banderes de l' aeroport del Prat. Els símbols, que no faltin. Sobta que una de les tres banderes, pel que explico, correspongui a la de la Unió Europea. Però l'és.
 Una dona atabalada, excitada diria jo, crida a l'estació de l'aeroport perquè els potencials usuaris i resignats clients de Renfe no estiguin desinformats. La dona duu una armilla d'aquelles fluorescents que ara tothom porta a sobre, ja siguis un conductor penjat a la carretera amb problemes de motor, ciclista o motorista sense problemes, ja siguis policia, operari de qualsevol servei, manobre, venedor d'entrades en un concert o et dediquis a la professió més insòlita. L'armilla groga no te la treu ningú, i, pel que es veu, et concerneix un estatus especial. La qüestió és que la dona, a part d'armilla llampant, té una xapa amb la i d'informació i, a sota, la indicació "Renfe". Oh, perill! A més, va dotada d'un walki-talki (s'escriu així?). La seva funció és indicar als usuaris i resignats clients de Renfe que pugin a una flota d'autocars que la companyia ferroviària té estacionats davant de l'estació. Si li dius la teva destinació, la informadora estressada et diu "estació de França" o "estació de Sants" i t'indica l'autocar que t'hi durà, en funció d'on vulguis anar. Volia dir "sempre i quan hi vulguis anar", però no seria correcte, perquè no tens dret d'elecció. Ja tens el bitllet de 3,10 euros a la mà, i cara de tonto. Resignat usuari —i no només resignat client—, també. Per tant, autocar tant sí com no. Com que aquest és un país una mica d'estar per casa, ja m'enteneu, just davant de l'accés als autocars llogats per Renfe i als quals ens dirigim per indicació d'una dona també llogada per la companyia amb motiu de no sé quina crisi... hi ha vorera aixecada per obres que dificulta el trànsit entre el món ferroviari virtual i el món de l'autocar de socorrs. Els autocars ho arreglen tot. (La foto indica la rasa, la vorera en obres, part de la flota d'autocars, etèctera. Ja us podeu fer una idea de la imatge del bonic retorn a Catalunya. Entre que se t'acaba el viatge i que et trobes aquest pati, més valdria tornar a agafar el primer avió i fugir. Però no ho farem. La fotocrònica continua.)
 Quan arribes a l' aeroport del Prat et trobes, essent diumenge a les vuit del vespre, una instal·lació encara prou digna. Menys saturada que a la sortida, que semblava que allò havia de rebentar amb l' overbooking típic de l'operació sortida, una expresió que en termes aeroportuaris no sé si s'utilitza tant com quan parles de carreteres. A la sortida, El Prat estava com un ou. A la tornada, ahir, encara era digerible. Anar de punta a punta de la terminal no va ser pas cap odissea. Hi has d'anar —fins a l'altre extrem— perquè l'accés a l'estació de Renfe de l'aeroport s'ha de fer a través d'aquella passarel·la que va estar mesos i mesos en obres i inoperativa. Afortunadament, el pont que connecta aeroport i estació està operatiu, però, ai las!, la cinta aquella que t'arrossega no funciona. Encara, vull pensar. Quan arribes a l'estació t'esperes veure algun tren, oi? Doncs, no. Cap ni un. La platja de vies —crec que es fa servir aquesta expressió— era un oasi. Una estació despullada de trens i de passatgers. Solitària. Què passa aquí? Doncs que en aquest país els trens de Rodalies no van! Com no hi havia caigut? L'amuntegament de carros de l'aeroport just davant de la taquilla i de les màquines expenedores de bitllets és la primera complicació, sobretot perquè quan t'hi acostes ho fas amb maletes. Mentre l'A. extreu els bitllets de la màquina —3,10 euros per anar fins a Calella (Alt Maresme)—, detecto que a l'estació no hi ha trens ni n'hi haurà. Estació fora de servei. Diumenge 12 d'agost, quarts de 9 del vespre. Aeroport de Barcelona, capital olímpica i referent turístic mundial.
 Tafanejant la premsa internacional a l' Aeroport de Heathrow veig la portada d' El País. Sembla (ho dic així perquè he estat dues setmanes fora) que la indignació popular s'ha disparat aquests dies d'agost. Fins al punt que Fomento creï un centre de coordinació a Barcelona per afrontar la crisi. Motiu? El desgavell de Rodalies, el caos a l'aeroport del Prat de cada estiu, la desinversió estructural de l'Estat en infraestructures a Catalunya, l'apagada de Barcelona que encara cueja i un episodi també tercermundista a l'autopista... Em fa gràcia que la portada del diari destaqui amb especial interès el fet que el segon del ministeri, el secretari d'Estat d'Infraestructures Víctor Morlán (foto) hagi decidit quedar-se a viure a Barcelona fins a final d'any per coordinar-ho en persona. I què? Més enllà del gest, de cara a la galeria i que arriba tard [ Gràcies, Renfe], la residència del secretari d'Estat no resoldrà la crisi, el desgavell ni l'endèmica desatenció del govern espanyol. Llegit a Londres, i després d'haver estat tot el diumenge viatjant (vaixell, tren, cotxe i tres avions per fer més de 8.000 quilòmetres), la notícia fa molta llàstima. He patit més per l'arribada a El Prat i les possibilitats de tornar a casa en transport públic a una hora raonable (hem aterrat passades les 8 del vespre) que no pas per tota la resta. Demà escriuré la crònica del trajecte El Prat-Calella en Rodalies. [Més articles d' Infraestructures]
 Ho planteja Enric Juliana aquest diumenge en la seva crònica de La Vanguardia, Meditaciones en torno a una taza de café. "¿Qué haría hoy Acció Catalana? Seguramente, tomar la bandera de la
centralidad económica, del aeropuerto y de la metrópolis, por tanto, y
proponer que el día de la constitución de los nuevos ayuntamientos haya
pronunciamientos unánimes." El subdirector i delegat a Madrid de La Vanguardia proposa que s'aprofiti la constitució dels ajuntaments resultants de les eleccions municipals del 27 de maig per aprovar mocions en suport a la gestió descentralitzada de l'aeroport de Barcelona. Ja ho veieu. L'aeroport com a caball de batalla un cop desaprofitada i mig perduda l'oportunitat històrica estatutària. Benvinguts siguin a la causa sobiranista, encara que sigui a través de les pistes del Prat, l'empresariat i la classe político-mediàtica d'ordre. Després de la demostració de força empresarial [ "Important, això d'avui", magnífica crònica d'urgència de Martí Estruch], amb el pacte de no interferència política, havíem quedat que era l'hora de la societat civil. Tocava recuperar la filosofia pujolista del peix al cove, per anar esgarrapant aeroports i xarxes de rodalies. Si els ensurts ho permeten, és clar. Com que Rodríguez Zapatero necessita missatges clars —i catalans, si m'ho permeteu— no és mala idea aquesta d'aprofitar la constitució dels ajuntaments per tancar files a l'entorn d'una reclamació sorgida des de la base —és l'hora de reconèixer el mèrit dels Ramon Tremosa [ web millorada], Germà Bel [ web amb domini.cat] i Pedro Nueno [ fitxa]— amb complicitat empresarial i recel polític. Un clam a favor de l'economia, del país i la seva gent. Un clam contra el centralisme anacrònic que només té un referent similar a prop: Romania. [ Aeroport intercontinental amb gestió individualitzada]
 L'empresari sabadellenc i blocaire Jordi Cuixart em fa arribar el Manifest per un aeroport intercontinental amb gestió individualitzada i el web d'aquesta plataforma reivindicativa impulsada, entre d'altres, per l' Associació Catalana de Professionals. És increïble com la societat catalana ha aconseguit situar el debat de les infraestructures a primera línia, en l'eix central del debat mediàtic del país. Mentre a les Espanyes es tiren els plats pel cap pel procés de normalització del País Basc, i el PP es llença al carrer en un clima de crispació que alguns testimonis titllen de "guerracivilista", sembla que el debat català és més interessant i estratègic. Les infraestructures [aquí trobareu els articles anteriors d'aquest bloc] com a revàlida d'una negociació estatutària de la qual tothom diu ara no haver-se agradat gaire. Un bon impuls i reconducció en matèria d'infraestructures podria diluir el mal sabor de boca del culebrot estatutari. No serà fàcil, però. L'única esperança és veure l'ampli consens que s'ha instal·lat entre forces polítiques, econòmiques i socials, i la coincidència mediàtica en una direcció molt clara: cal més descentralització i més inversió. Una mica en la línia d'aquella teoria segons la qual els desgavells centralistes són una factoria de consciència sobiranista [ Gràcies, Renfe].
 Els catalans mai agrairem prou a Renfe la seva obstinada contribució al sobiranisme de pluja fina. Això és. La companyia ferroviària és avui una autèntica factoria de construcció de consciència nacional entre els soferts usuaris del transport públic de rodalies. Quin servei a la causa! Quina efectivitat! Cada avaria, cada retard, cada incident a la xarxa de rodalies del Principat comporta un augment de la indignació popular fàcilment traduïble en anti-centralisme. Renfe és la millor aliada de l'independentisme tranquil, pacífic i intel·ligent. D'aquell que no es deixa endur per la passió del cor, sinó que prioritza la fredor del cap. El caos de la companyia ferroviària comandada des de Madrid esdevé argumentari sobiranista indubtable. Qui s'ho hauria d'imaginar. La inculcació per part de Renfe del discurs sobiranista entre les classes populars del país no té precedents en aquesta Catalunya que alguns anomenen postnacional. Fa més camí la inestimable col·laboració de l'empresa del ferrocarril que no pas el més depurat dels discursos catalanistes del millor polític del moment. No siguem, doncs, desagraïts amb Renfe i amb la inefable ministra de Foment Magdalena Álvarez. El debat de les infraestructures, amb el desastre del ferrocarril de rodalies en l'aspecte tangible, amb el teló de fons del monstre incert de la terminal sud del Prat, el xiuxiueig permanent dels peatges que s'han de pagar malgrat accident o col·lapse, i altres batalles més economicistes com l'execució de l'obra pública a càrrec del presupuesto, són la revàlida d'una reforma estatutària que va nèixer maleïda. "Són les infraestructures, estúpid!" Perduda la batalla sobiranista de la foguerada del 30-S i del 18-F, sotmesos a un clima que alguns diputats catalans socialistes al Congrés qualifiquen de "guerracivilista" a la villa y corte, l'única esperança és que la pressió ciutadana i el desacomplexament empresarial aboquin l'administració estatal al vertigen d'apropar-se al mirall i mirar-se les vergonyes d'un model centralista que té en Renfe i el Prat les icones d'allò que mai no hauria de ser a l'inici del segle XXI. Rodalies ha de recaure en mans de l'autogovern català, però no a qualsevol preu. Qui és el guapo que rep ara la patata calenta d'un servei caòtic sobre una infraestructura pràcticament abandonada? I a aquestes alçades de la pel·lícula, per què tants escrúpols i reticències a l'aposta alemanya de l'aliança Star Alliance quan la clarivident Ibèria no se n'amaga i, si molt m'apureu i per posar un exemple, el poder econòmic espanyol prefereix una Endesa alemana antes que catalana? Seguiu el debat a la catosfera política: Poliblocs Per cert, dijous hi haurà boicot d'usuaris a l'estil passa-ho que es neguen a pagar el bitllet a Renfe. [Adjunto un correu a la resta de l'article]
 A aquestes alçades, a ningú se li escapa que el debat de les infraestructures serà, un cop evidenciada la decepció estatutària ( Pérez Tremps no plegarà del Constitucional i l'Estatut queda en mans dels magristrats conservadors), l'autèntica clau de volta. [ Pressió mediàtica per un aeroport intercontinental] La tertúlia d'ahir al matí a Catalunya Ràdio va resultar prou clarificadora. Primer AENA i el futur de l'aeroport del Prat [ "Campanya per un aeroport intercontinental a Barcelona"] i a continuació l'escàndol de Rodalies de Renfe. La situació comença a resultar insostenible, i l'evidència que cal un model aeroportuari decidit ( legalment) des de Catalunya i que el traspàs de Rodalies a la Generalitat sí que és patriotisme social i política d'esquerres de veritat clama el cel. Aquest dijous el professor de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona Ramon Tremosa [ web] publica un article contundent titulat "Hub" intercontinental a l' Avui. Acaba així: "L’acte del 22 de març demana que operin a l’Estat espanyol dos grans hubs, que a Itàlia ha beneficiat tant Milà com Roma i que ha estat un joc de suma positiva (beneficis per als dos jugadors) i no de suma zero (el que guanya un ho perd l’altre). La societat civil no es mobilitzaria si preveiés una decisió eficient i si se sentís representada pel govern català. La nova terminal del Prat no és una qüestió identitària sinó de gestió, però el president Montilla no exigeix transparència al govern central sobre els criteris de la seva adjudicació. El silenci és presagi de claudicació als designis dels alts funcionaris de l’Estat com va passar, per exemple, amb la negativa del conseller Castells a quantificar percentatges de participació d’impostos o a detallar mecanismes reguladors de la solidaritat en el finançament del nou Estatut. Per què es mobilitza la societat civil? Per no ser còmplice del president Montilla en la seva dòcil acceptació del centralisme i per elevar els costos a aquest govern català d’acceptar una decisió ineficient." Últimes reaccions a la bloquesfera: - Joan Ridao, portaveu d'ERC al Parlament: Esquerra instarà el Govern que pressioni l'Estat per agilitar l'adjudicació de la terminal sud del Prat- Joan Puig, diputat d'ERC al Congrés: Una nació també és aeroport- Jordi Eduard Perales (ERC): Aeroports i la meva llengua materna- Carles Macián (ERC): Sense aeroport intercontinental, no hi ha nació- Josep Maria Terricabras: El futur de l'aeroport del Prat i I també la Renfe- Xavier Mir: Un aeroport perquè s'hi enlairi una nacióActualització: - L'Estrany: Aeroport (I) i Aeroports - Sí ministre: i això del "hub" es menja?- Carlos Serrano (PSC): Montilla y el HUB- Roc Fernàndez (CDC): Renfe- Quim Ferrer (CDC): La vergonya de les rodalies[Seguiment de la bloquesfera política a Poliblocs]
|
CategoriesApunts de llibres Adhesió a iniciatives en xarxa The first catalan newspaper Jornades de Granollers Amb blocs o mitjans digitals Bloc campanya Parlament Campanya a Corts espanyoles A polítics i/o blocaires Eleccions presidencials 2008 Arran d'un viatge a Brussel·les Apunts de pel·lícules Projectes estratègics per al país Dret a decidir en infraestructures La meva comarca Apunts sobre els mèdia i periodisme Apunts de la campanya Sobre el llibre Sobre blocs i webs polítics Articles en premsa tradicional Retrats circumstancials Sobre el portal de blocs polítics Anotacions més llegides o comentades Actualitat política interpretada Inclassificables Apunts de videos en xarxa Constància blocaire d'elles
Visites al bloc
Visites a la portada
-
Avui: 96 visites
-
Aquesta setmana: 2936 visites
-
Aquest mes: 10003 visites
-
Des de l'inici: 774338 visites
Visites a les entrades
-
Avui: 242 visites
-
Aquesta setmana: 3900 visites
-
Aquest mes: 13863 visites
-
Des de l'inici: 489532 visites
Els meus enllaços
000. PRESENTACIó
001. EINES
-
Llistat recollit en aquest bloc
-
Rànquings blocs en català
-
Amics de les TIC
-
Directori de blocs en català
-
Servei de blocs en català
-
Servei de blocs en català
-
Plataforma blocs en català gratuïta
-
Directori de blogs en català
-
Per "subscriure't" a blocs i webs
-
La catosfera ara mateix
-
Rànquing de webs en català
-
Directori de blocs en català
-
Blocosfera i web 2.0
-
Directori de blocs dels Països Catalans
-
|
