Lluny queden els anys de les majories absolutes als ajuntaments. Socialistes o convergents, el mapa municipal català era un repartiment de feus electorals. Fa vuit anys ja es va produir la ruptura d'aquest model bipartidista. Va ser quan Esquerra va irrompre als ajuntaments. Des del 1999, doncs, ja era cosa de tres o, en el cas de la Catalunya més urbana, inclús de quatre, amb Iniciativa.
Durant aquests dos últims mandats s'han anat produint moviments en el mapa municipal del Principat. I els comicis del 27-M han estat l'eclosió d'aquests moviments. Han passat coses curioses. Majories absolutes inesperades. Patacades també imprevisibles. Algunes de sospitades. I un replantejament del format anomenat tripartit. Des d'aquest dissabte n'hi ha molts, de tripartits. No només d'esquerres.
El tripartit de Barcelona (assaig del que es va copiar a la Generalitat), per exemple, ha fet aigües. I només es conserva el de Girona, en les capitals de demarcació. A Lleida, el PSC té majoria absoluta. I a Tarragona, la desaparició d'ICV ha deixat un bipartit PSC-ERC. Els socialistes s'apoderen, doncs, dels quatre logos que lluiran avui en algun diari estatal quan intenti mostrar en un mapa el repartiment d'alcaldies entre PSOE i PP. A Catalunya, tot socialista.
Les quatre alcaldies de les capitals de demarcació són socialistes. Però aquests logos no poden amagar una certa sacsejada. CiU, tot i no governar la Generalitat, ha recuperat posicions i ha tornat a alcaldies perdudes fa 8 o 12 anys. També ha entrat en governs que mai de la vida hauria dit: Badalona. O ha recuperat en l'últim moment ajuntaments on el PSC ha estat el més votat: Blanes, per exemple.
La Catalunya municipal és més heterogènia que mai, malgrat els logos. Hi ha pactes de tots els colors: CiU amb ERC (a La Seu i Tortosa) i CiU amb el PSC (a Banyoles), tripartits a banda (com a Mataró o Manresa). També n'hi ha de curiosos, que responen a lògiques locals: ICV amb CiU i el PP. A Cerdanyola del Vallès, per posar un cas. I així fins als casos més rars que ens puguem imaginar: ERC amb el PP, trànsfugues precoços, etcètera. Anècdotes al marge.
Ara vindran els consells comarcals i les diputacions. En el cas d'aquestes últimes tot sembla força clar: presidència socialista a Barcelona amb tripartit d'esquerres, presidència nacionalista a Tarragona amb suport dels conservadors espanyolistes, i presidència independentista a Lleida i Girona amb l'ajut interessat dels socialistes a canvi d'enviar CiU a galeres.
Per cert, ahir, en força ajuntaments es va qüestionar el sentit democràtic d'alguns pactes que marginen la força més votada a l'oposició. Hi puc estar d'acord, relativament. Però com que tots ho han fet... I com que les regles del joc les marquen els mateixos polítics, poca llàstima em fan. Només han de fer una cosa: posar-se d'acord tots plegats per canviar les regles, si realment ho volen. Que es respecti la llista més votada (a pertot i per llei!). Però per què ningú no parla ja de llistes obertes? O és que ahir no tocava, això?
Peu de (la meva) foto: les mans de la regidora Lorena Sánchez, ahir amb els vots del ple de constitució de l'Ajuntament de Calella: 9 a favor de Josep Maria Juhé (PSC) [bloc], 7 per Montserrat Candini (CiU) [bloc] i 1 en blanc, el de l'edil del PP.
Mentre a Catalunya es perpetra allò que alguns ja anomenen el convergenticidi, que consisteix bàsicament en arraconar la federació nacionalista a totes les institucions del país, a l'Estat tot es remou novament amb la vista posada en les eleccions de la tardor o de la primavera, segons convingui.
Encara no hem paït el resultat del 27-M ni el frenètic repartiment d'alcaldies i presidències d'administracions supramunicipals, que tornem a pujar a la muntanya russa de la política estatal amb un PP envalentonat i un Zapatero que intenta reaccionar ficant De Juana Chaosa la presó. Rajoy treu pit, convençut més que mai del seu ingrés a La Moncloa. Amb un PP que té indissimulada moral de victòria, això s'anima. Aquí i allà.
Perquè Catalunya torna a estar pendent d'Espanya. Tornem a mirar la política espanyola, supeditats tots els partits catalans a la sort de Zapatero i Rajoy, al resultat d'unes eleccions que poden tenir rèpliques a Catalunya si l'aritmètica situa CiU com a àrbitre de la política espanyola i debilita o reforça els socis del tripartit.
Sembla que ens perdonaran la vida. Que la retallada estatutària del Tribunal Constitucional no serà tal, bàsicament perquè la postposaran fins després dels comicis a Corts espanyoles i llavors no convindrà ni a Zapatero ni a Rajoy una esporgada monumental. La solució intermitja s'anomena "sentència interpretativa", que és la manera de no tombar del tot l'Estatut ja retalladet però anar-lo reduint a la caricatura d'una versió 2.0 del text del 79. Cap inquil·lí de La Moncloa, l'actual o l'aspirant conservador, es pot permetre una sentència que destrossi la reforma estatutària que tants maldecaps ens ha donat. L'abús electoralista ja està fet, per a què enganyar-nos. I un cop ha prosperat el despropòsit, ara toca dissimular-ho amb una última retalladeta que excessivament insultant. A ulls espanyols, vull dir.
Mentre a Catalunya el tripartit (amb l'excepció de Barcelona pretesament alliçonadora) actua de forma implacable allà on l'aritmètica ho permet (la llei és una cosa i el respecte a la voluntat popular ja són figues d'un altre paner!), Duran reforça el seu espai entre catifes del Congrés a l'espera d'un duel (l'enèssim) amb Mas per fixar les regles del joc: on es decidirà el pacte amb majúscules? Perquè CiU està abocada al paper d'àrbitre a l'Estat com a salvavides. I l'equidistància entre Zapatero i Rajoy (si ETA decideix no decantar la balança amb alguna majoria absoluta en format d'explosiu) és un terreny en què Duran es pot sentir còmode, però altres sensibilitats de la federació no gaire. És evident, en qualsevol cas, que un Zapatero necessitat de CiU podria actuar com a element desestabilitzador d'un tripartit que Montilla va fer sense l'aprovació de Ferraz ni de La Moncloa, que aviat és dit.
Més pendents de Madrid, doncs. Un Madrid entregat en cos i ànima al PP, excusa prèvia per a la retòrica frase segons la qual "Madrid no és Espanya". No sé pas què dir-vos. Perquè si Madrid acaba sent Espanya, i si les municipals i autonòmiques de l'altre dia són premonitòries, ens trobem davant d'un escenari divertit divertit. I dic divertit perquè els analistes polítics tornen a tenir feina per endavant. Zapatero perdSimancas i Sebastián. L'alto-el-foc és formalment història, De Juana torna a ser la torna, ANB ara fa nosa i la mà dura és la recepta que tot ho cura. Sobretot quan vas curt de vots. Qui havia parlat d'apatia?
Per cert, quan parlo de convergenticidi dec exagerar. A CiU encara li queden l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i la Diputació de Tarragona. Com se m'havia passat...
Tothom hi ha perdut, en aquestes eleccions. El 27-M ha castigat els partits tradicionals a través d'una abstenció preocupant i el suport a opcions considerades "alternatives". La factura que ERC i ICV paguen en aquestes municipals té molt a veure amb el pacte tripartit posterior a l'1-N i amb el procés estatutari. L'acció de govern també desgasta, i ara li ha tocat a les forces minoritàries de la majoria de tripartits municipals. Ara ploren amb els mateixos ulls que ho va fer el PSC fa quatre anys als municipis.
El cas és que Jordi Portabella [web] ha sorprès tothom aquest dimecres anunciant el seu pas a l'oposició, fet que impossibilita la reedició del tripartit a l'Ajuntament de Barcelona. Jordi Hereu [web] serà alcalde sense el suport d'ERC. Això canvia notablement el panorama municipal. Per primer cop s'ha visualitzat que un canvi polític és possible a Barcelona, segurament amb un candidat que rellevi a Xavier Trias [web]. Però també s'ha visualitzat que el tripartit no és invencible. De fet, Esquerra necessita —encara que sigui per pur egoïsme electoral i estratègic— traslladar la idea que ha entès el missatge. Hi ha d'haver vida més enllà del tripartit, i Portabella està pagant cara una política d'aliances que fa anys es va iniciar a Barcelona ciutat i que des de les dues últimes eleccions al Parlament s'ha consolidat al Govern de la Generalitat. [Lluís Pérez (JERC): Les eleccions 2007 (a casa)]
Esquerra recupera l'equidistància, encara que sigui per accident. Les urnes no perdonen, i els senyals d'alarma s'han encès al carrer Calàbria, on observen els resultats poble a poble amb preocupació i miren de reüll cap al Pirineu [Josep Perera (ERC): Es confirmen els dubtes sobre l'actual direcció d'ERC]. La decisió de Portabella d'abandonar l'oferiment de pacte de govern i ingressar a les fredes files de l'oposició municipal, malgrat que sigui com a àrbitre, és tant traumàtica com necessària per als republicans. És, de fet, el gest imprescindible per recuperar el crèdit perdut. I què millor que aprofitar l'especificitat d'unes municipals per fer-ho?
La salut de determinats tripartits municipals és més fràgil que la del tripartit de la Generalitat precisament perquè el seu recurregut ve de lluny. Barcelona, bressol i prova pilot de l'entesa entre les esquerres, pot oferir ara una nova manera d'entendre la correlació de forces: que mani Hereu, amb el suport d'Imma Mayol [web], i l'actitud d'oposició responsable que puguin formular Portabella i Trias, i amb un Alberto Fernández [web] sempre entregat al cos a cos i al tremendisme. És allò que han hagut de fer tants i tants alcaldes del país: administrar els governs no sempre amb majoria absoluta, buscant el pacte i l'acord amb la resta de forces. Tant greu és això?
Sorgiran ara veus d'escàndol i denúncia. Les típiques acusacions contra ERC en el sentit de caricaturitzar-la com una força inestable, irresponsable, impulsiva i imprevisible, entre molts d'altres retrets de manual. Un clàssic. Però resulta sorprenent que els mateixos que poden aplaudir la corresponsabilitat dels independentistes a l'hora de fer José Montilla President siguin els que ara criminalitzin un exercici d'higiene democràtica com és prendre decisions en funció del veredicte de les urnes, és a dir, escoltar els ciutadans i intentar actuar en conseqüència. [Isaac Garcia (ERC): Davallada d'Esquerra a les municipals]
Portabella pren una decisió que l'honora. Ho fa mentre molts companys seus de partit han pagat més car encara el veredicte de les urnes: amb les dimissions o retirades dels candidats d'ERC a Matadepera, Berga, Vic... L'efecte Portabella es podria reproduir en altres ajuntaments del país. La força de Barcelona és evident, i la càrrega política (en clau interna i externa) de l'aposta de Portabella també. ERC pot trencar el guió previst abans del 27-M. El guió era traslladar el tripartit allà on fos possible, passant per damunt de les forces més votades si l'aritmètica ho permetia. [Carles Campuzano (CiU): ERC i la crisi del model del tripartit] Però en política hi ha guions que s'estripen l'endemà de les eleccions. D'això en dèiem democràcia, oi?
Un canvi a Girona
A part del cap i casal, Esquerra podria reforçar més que mai el seu perfil propi exercint l'equidistància de temps enrere. L'efecte Portabella garanteix que les diputacions de Girona i Lleida quedin en mans de CiU, amb pacte amb ERC. També obre esperances en ciutats (com Manresa) on un altre tripartit és possible. Llegeixo, per exemple, Girona necessita un canvi, de Narcís Sastre [bloc]. Circulen correus electrònics que advoquen per un acord a la basca entre CiU, ERC i ICV a la capital del Gironès, amb el periodista Carles Puigdemont [web i bloc] a l'alcaldia.
De fet, un jove independent com Oriol Ponsatí-Murlà ha engegat el bloc Girona necessita un canvi, perquè per primer cop en la història democràtica de la ciutat existeix una possible alternativa de govern a la del PSC. Els socialistes acumulen gairebé tres dècades de poder municipal, i el fet que ERC no sigui imprescindible en el tripartit gironí d'Anna Pagans [web] sumat a l'efecte Portabella podrien fer repensar la candidata republicana Cristina Alsina [bloc].
El mateix deu succeir amb el republicà Xavier Sàez [bloc] a Lleida, on la majoria absoluta del socialista Àngel Ros [web] trenca els equilibris existents fins ara. De la mateixa manera, que semblaria estrany que el republicà Sergi de los Ríos [bloc] rebutgés un acord amb Josep Fèlix Ballesteros [web i bloc] a Tarragona, on l'alternança sí que passa per un acord d'esquerres que giri full a l'entesa CiU-PP de l'històric convergent Joan Miquel Nadal.
El mapa municipal està més mogut que mai. Qui havia parlat de Catalunya postnacional? Qui havia fet de profeta d'un país adormit i avorrit?
Em sembla extraordinàriament saludable veure una extensa peça informativa de les CUP al programa de Mònica Terribas, després que hagi entrevistat Jaume Matas. Em fa basarda —però ho respecto— veure la peça posterior dedicada a Josep Anglada, líder del partit xenòfob que ha donat la sorpresa el 27-M. Minuts de pantalla per a un partit ultradretà que pot arribar a tenir la clau de la governabilitat d'algun ajuntament.
És el que tenim. La immigració és l'argument que l'espai polític català més sarkozista ha intentat utilitzar en una campanya ensopida que, lògicament, ha anat acompanyada d'una abstenció de campionat. La integració és l'única arma contra els problemes de la immigració. Prometre mà dura i vincular immigració amb delinqüència o terrorisme és una drecera política arriscada. Però Sarkozy ho aguanta tot. Que prenguin nota del primer govern del mandatari francès: transversalitat amb la incorporació de dirigents socialistes i integració amb fills de la immigració magribina. El somni americà a París es diu Sarko. On és el nostre somni català?
Sarko ha donat una lliçò. Primer amb una victòria rotunda. Amb una participació rècord, envejable certament. Segon, amb una capacitat de sumar sensibilitats que descol·loca les Segolenes Royals que es presentin pel camí. Aquells que s'inspiren en el nou president francès, que en prenguin nota: el lideratge és la recepta miraculosa contra l'abstenció i el desànim.
Lluny dels seus plantejaments polítics i ideològics, però, cal admetre algunes habilitats que aquí mobilitzarien un xic més. O és que no hi entenc gota?
Hem superat unes eleccions municipals desconcertants. Tothom hi perd, però tot queda més o menys igual. Poc canvi. El PSC, hegemònic (però a la baixa en número de vots). CiU aguanta (amb regust amarg: pèrdua de l'alcaldia de Tarragona i la Diputació de Lleida i fracàs dolç a Barcelona). ERC, descol·locada (mira les CUP, retorna la veu de la consciència de Puigcerdà i repensa l'estratègia d'aliances). ICV, incrèdula (víctima del vot útil socialista, del desgast de govern i d'una abstenció que castiga). El PP, marginal a Catalunya (Badalona al marge) però amb la mirada posada en La Moncloa, en un calendari variable: tardor o primavera.
Les municipals ja són història. Ara toca el festival dels pactes. Si Esquerra recupera la teoria de l'equidistància, a CiU encara tenen algun respir. No tot ho tenen perdut. Que si Figueres, que si la Seu d'Urgell, que si la Diputació de Girona... Però el tripartit és una màquina d'articular majories, al marge de qui hagi guanyat les eleccions. Perquè en la Catalunya postpujolista fa anys que ens han ensenyat que amb les urnes no n'hi ha prou: el pacte, és el pacte, estúpid!
Com que ERC no ho té fàcil (el PSC t'abraça aquí, però t'ofega allà, i no li ho preguntis a ICV que et respondrà el mateix), CiU encara tindrà sort i obtindrà salvavides d'última hora. Qui t'ho havia de dir? De l'escombrada definitiva del mapa a la supervivència conjuntural. Les fuites són múltiples i complexes. D'ERC a la CUP. D'ICV a la CUP. D'ERC i d'ICV al vot útil que monopolitza el PSC. D'ERC a CiU. De CiU al PSC, i viceversa. Del PP a PxC o a C's. I vés a saber quines combinacions màgiques. Tantes com municipis, barris i carrers tingui aquest país. És la gràcia (o la desgràcia, si l'artimètica proporciona consistoris fraccionats i ingovernables) d'unes eleccions municipals. Cada municipi és un món. I qui la fa, la paga!
La saturació de cites electorals i el debat estatutari passen factura, que arriba a Catalunya en forma d'una abstenció per damunt de la mitjana estatal. Decepció per una abstenció creixent, mal símptoma per a l'actual sistema democràtic. Els ajuntaments reben la patacada d'aquest esgotament electoral. Alguna cosa profunda es mou en l'ànima de determinada ciutadania cansada.
Segurament els ajuntaments ja no són el que eren. El 1979 havien de resoldre molts problemes d'unes viles i ciutats abandonades, víctimes de l'urbanisme franquista i d'un creixement demogràfic descontrolat. Ara, el 2007, les viles i ciutats tenen molts d'aquests problemes resolts, i els problemes nous són d'un abast supramunicipal. En aquesta línia, seguretat i immigració com a arma electoral en mans de candidatures xenòfobes fan forat en determinats municipis.
L'habitatge i l'urbanisme, en mans de candidatures alternatives com la CUP, carregades de discurs nacional desacomplexat, també han fet camí. En algunes ciutats han fet mal a ERC i en d'altres, a ICV-EUiA. Ara les CUP tenen sobre la taula un debat estratègic: quin paper han de jugar en aquells consistoris on l'aritmètica els situa com a possibles àrbitres de pactes.
Han estat estranyes, aquestes eleccions. No es pot fer una radiografia nítida, perquè la cosa ha anat molt per barris. Hi ha resultats sorprenents i contradictoris. Depèn molt de les particularitats locals. Crec que ha pesat més el factor local que no pas l'ideològic. L'eterna discussió d'unes eleccions municipals.
Però sí que es poden dibuixar uns traços d'urgència: CiU fa un bon paper tot i perdre Tarragona i no fer el tomb amb Xavier Triasa Barcelona; el PSC s'aprofita de la retirada de Joan Miquel Nadal a Tarragona i es col·loca com a primera força a les quatre capitals de demarcació, conservant la poderosa Diputació de Barcelona, i Jordi Hereucontinuarà d'alcalde amb un tripartit en què ERC i ICV-EUiA queden un pèl tocats; ERC es manté com a tercera força, però rellisca en algunes ciutats i haurà de jugar amb els pactes de maquillar els resultats; i ICV-EUiA posa cara de pomes agres i pateix el mateix mal que els republicans: un cert desgast per l'acció de govern a Catalunya.
El mapa municipal no canvia gaire, amb l'excepció de Tarragona i de les alcaldies que ballaran els propers dies en funció dels pactes (l'aritmètica del tripartit pot arraconar CiU, però els republicans poden donar cert joc als nacionalistes en algunes institucions). Al regust agre de l'abstenció [activa] s'afegeix la foto fixa que proporcionen les eleccions al País Valencià i les Illes Balears. El PP manté la majoria absoluta al País Valencià i es queda a un escó a les illes. I, en clau estatal, la victòria del PP per davant del PSOE que dibuixa un escenari de tardor calenta per a un Rodríguez Zapatero que té el calendari electoral a les seves mans, però la pressió de les urnes a favor de Rajoy.
Dèiem que hi havia esgotament electoral. Doncs, el que ens espera.
Vaig començar la campanya dient que seria una lluita contra l'abstenció [Tot un paisatge contra l'abstenció]. Aquesta mitjanit es tanca la campanya amb una crida massiva a la participació. Pràcticament a la desesperada, perquè els partits són conscients de l'esgotament ciutadà. Massa eleccions seguides i un excés de política en el dia a dia de la gent. Aquest cúmul, afegit a una campanya de propaganda en què el pes de Barcelona incomoda la resta del país i amb temes recurrents com el binomi inseguretat-immigració i un pèl d'habitatge, desmotiva i desmobilitza.
Els últims dies he compartit converses amb gent que no sap què votar. Molts indecisos. I també alguns abstencionistes dedicits, actius. Avui és un dia per a la reflexió. Cal debatre's internament, treure les contradiccions internes que un pugui tenir. Votes en clau local, per la sintonia amb les persones, encara que això entri en possible conflicte amb la teva ideologia? O votes en clau general, més ideològica, deixant de banda l'oferta local? O tens un problema més profund perquè ni un plantejament ni l'altre acaben de lligar? Avui és aquell dia de digestió lenta i pesada, de conversa de cafè i repàs a la campanya. Política i més política, al capdavall. Encara que siguis abstencionista actiu, el tema és la política (malgrat el fantasma de l'abstenció). Les jornades de reflexió són així. Mentre els partits ja pensen en els pactes postelectorals.
Aquestes eleccions no són només unes municipals. Per al Principat sí, però al País Valencià i a les Illes s'hi juguen molt i molt. Demà serà interessant seguir de prop els resultats als ajuntaments i de cara als governs valencià i balear.
El PSC és el partit que més aviat s'hi va posar, en això de les noves tecnologies. No vull dir que fos el primer a tenir web, sinó el primer a fer una aposta estratègica seriosa. I espero que no se m'emprenyin els altres partits. El número de blocs, però especialment el treball en xarxa amb webs territorials del partit, en són una part de la prova. No l'única.
També em sembla just deixar escrit que CiU va ser el primer a tenir-hi presència a la xarxa, que a partir de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya ha reaccionat i ha incrementat força la seva bloquesfera. PSC, CiU i ERC estan en un nivell alt, quant a recursos i innovacions digitals. El cas d'ERC és curiós perquè la seva força als blocs, que encaixa molt amb un perfil de militant jove molt actiu com a internauta, ha superat últimament inclús el pes de la pròpia web. Blocs per davant de web, ha estat l'opció republicana. Web i blocs en paral·lel, la socialista. I primer web i després blocs com a complement novedós, la nacionalista.
Dit això, i per tancar les ciberanàlisis d'urgència (de partits d'obediència catalana) escrites durant la campanya municipal més ensopida que recordo, avui toca referir-me més detalladament a la propaganda digital del PSC. Han creat una plana especial Municipals 2007, en què trobareu tots els seus 777 candidats a alcalde. Els socialistes, que han fet servir el lema Noves idees, han intentat evitar que la cibercampanya amb de Jordi Hereu [web, videobloc institucional, YouTube i més YouTube] tapés la dels altres candidats del territori. És per això que han dotat de pàgines web als caps de llista de les ciutats i poblacions més importants (com Celestino Corbacho, per exemple). I això no ha anat en detriment de la seva xarxa de blocs, que ha crescut igualment.
Convergència i Unió s'ha apuntat decididament a la videocampanya. Ha reforçat el seu canal CiUtv. El vídeo, una de les revolucions de la campanya. És la novetat per a una xarxa de blocs de CiU que creix aquests dies. Degoteig accelerat de noves bitàcoles polítiques que només miren l'horitzó del 27-M.
A veure quantes (de tots els partits) sobreviuen l'endemà de les eleccions.
Si la xarxa és una gran eina per a la majoria de partits, encara ho és més per als petits. I més encara la bloquesfera. Un partit que ha trobat en els blocs una magnífica manera de comunicar i fer xarxa és la CUP, que en aquestes eleccions ha fet un salt important, amb mig centenar de llistes. Poca broma amb les Candidatures d'Unitat Popular que encara donaran alguna sorpresa.
Aquí trobareu els CUPaires amb blocs, que ja en són una vintena, segons el portal de blocs polítics en català Poliblocs. És la cinquena força política del Principat en número de blocs. Per davant del PP i d'EUiA. Han sabut aprofitar els blocs per escampar-se a Internet, fent xarxa en el territori i guanyant proximitat amb simpatitzants i votants. Amb campanyes i missatges que han fet fortuna i han connectat amb determinat sector de la població: l'habitatge i l'urbanisme, per exemple. L'ecologia i la justícia social (a través d'un problema greu com el de l'habitatge) s'afegeixen a la causa nacional que històricament han defensat des de la CUP.
Els caps de llista de les principals ciutats i pobles on la CUP serà en els comicis del 27-M tenen blocs. Entreu-hi i veureu l'aposta que han fet per la cibercampanya. Quan un partit no té recursos com els parlamentaris ha de fer servir l'enginy. La CUP, amb un perfil de militant-candidat molt jove i combatiu a la xarxa, ha vist l'oportunitat que li proporciona la bloquesfera.
Recta final de la campanya municipal. La traca final arriba en format SMS. La telefonia mòbil és el nou mitjà de comunicació que serveix per fer propaganda i demanar el vot fins a l'últim moment. Però recordeu que tant els blocs com els missatges de mòbil també estan regulats en campanya. La Junta Electoral limita la propaganda en webs i SMS.
El mòbil és el mitjà de comunicació més personal, i l'iPod ho pot acabar sent també. Són personals i menys transferibles que no pas un ordinador, per molt "personal" que sigui. L'ordinador, portàtil o no, ja és un electrodomèstic més de la llar. I ara el telèfon mòbil és l'autèntic mitjà personal. És teu i només teu, a no ser que hagis de compartir-lo amb d'altres per qüestió de saldo (una pràctica molt d'adolescents).
Entre ahir i avui m'han arribat dos missatges d'aquests de campanya. Són de la meva ciutat, Calella. I diuen:
"El dia 27 tu pots fer possible el canvi a Calella. Suma't al compromís. Vota Montserrat Candini. Vota Convergència i Unió."
"Tots amb en Josep Maria!! Acte fi d campanya divendres 25 a les 21 h. pla.catalunya. Us hi esperem! passa-ho"
Amb llistes arreu dels Països Catalans, Esquerra es presenta en aquestes eleccions amb l'objectiu de quedar novament per davant d'ICV-EUiA en el conjunt del Principat i d'incrementar el seu pes municipal sense que li afecti negativament la reedició del tripartit al Govern de Catalunya. Si hi ha algun eslògan de campanya que sobta, aquest és el famós Utilitza'ns. Algú dirà que el lema Noves idees, aplicat a un poderós PSC hegemònic als grans ajuntaments des del 1979, també és agosarat. Però la duresa de voler-se presentar, amb tant poca traça, com el vot útil queda un pèl forçat.
L'aposta dels independentistes en aquesta cibercampanya (regulada) es basa en els blocs d'Esquerra. Una tongada de blocs de candidats que mai de la vida haurien escrit un diari personal a la xarxa si no fos perquè les directrius del seu partit van en aquesta línia: la proximitat a Internet s'obté via bloc. A la nova fornada de candidats blocaires cal afegir els ja existents, que en el cas d'ERC suposen el segon partit polític (el PSC conserva el liderat si mireu el rànquing de Poliblocs) en número de bitàcoles en llengua catalana. Aquí hi trobeu el llistat de la nova fornada d'alcaldables republicans blocaires.
Al País Valencià, Esquerra rep pressions periodístiques i de sectors propers al Compromís (integrat pel Bloc, EU i Els Verds) perquè es retirin in extremis de la cursa electoral per evitar "fer perdre" qualsevol vot contra la majoria absoluta del PP a les Corts Valencianes. Una curiosa manera de construir un país, aquesta. Demanar la retirada d'una força... Internet actua com a suport de proximitat en la campanya d'Esquerra al País Valencià (alguns blocs de València ciutat, entre ells el del seu líder, Agustí Cerdà [bloc]), tot i que hi ha molta propaganda al carrer. "S'hi han gastat molts calers", m'explicava l'altre dia un il·lustre activista valencianista. A les Illes Balears, en canvi, sí que hi ha hagut unitat a l'entorn del Bloc per Mallorca, que incopora Esquerra, PSM-Entesa Nacionalista i EU-EV. Les enquestes indiquen un possible tomb a les Illes, però sobre la pèrdua de la majoria absoluta conservadora al País Valencià hi ha demoscòpia per a tots els gustos i el resultat és més incert.
Descobreixo l'existència de la Iniciativa Ciutadana per la Responsabilitat Política, que impulsa mesures per garantir la seriositat i l'execució dels compromisos electorals. En la campanya de les eleccions municipals del 27-M, la xarxa de persones que constitueix RESPOLIS, ha presentat a Barcelona i a Sabadell dues iniciatives per exigir als candidats de qualsevol partit que compleixin les promeses si guanyen les eleccions. "Demanem la revocació automàtica a les dues ciutats, és a dir, que si al cap de 2 anys el govern municipal no ha complert la majoria dels seus compromisos, dimiteixi."
"A Barcelona, demanem a més a més que aquesta dimissió comporti la convocatòria d'eleccions pel periode de 2 anys restant de la legislatura. A Sabadell, demanem als candidats d'incloure, entre les promeses del seu programa electoral, una llista de propostes sorgides d'una consulta ciutadana (totalment o parcial, i tot puntuant el valor de cada proposta per poder comptar després si han complert o no)", s'explica en un correu que m'envia Germà Pelayo.
El correu afegeix: "Si algun partit declara formalment acceptar aquestes condicions (és possible que alguns hi estiguin temptats si els que signem som molts) vota'l en conseqüència el proper 27 de maig. Participa en la construcció d'una política sense mentides, i per la justícia social!"
Pots signar: * Per SMS = 659 328 465 (dóna nom, ciutat on votes, i telèfon o altra forma de contacte)
* Al portal web: Barcelona http://bcn.respolis.cat Sabadell http://sbd.respolis.cat
* Per correu-e : Barcelona respolis@gmail.com Sabadell respolis.sbd@gmail.com
Acabava de penjar l'apunt Cibercampanya: ICV quan començava a llegir un correu que feia dies que tenia pendent d'obrir del periodista Jordi Lon Quintana [bloc], en què em suggereix de tractar el fenomen d'Els Verds en aquestes eleccions. Ell ha escrit la reflexió Els Verds: camí cap a la unitat? Pel seu perfil d'ecoperiodista —no sé si li sabrà greu que l'empri— i pels seus coneixements, el seu és un bloc molt interessant per al debat sobre Els Verds en aquestes eleccions i en el panorama polític català en general. I hi ha molts Verds. Un pantone verd molt ampli que, sumat a la peculiaritat d'unes eleccions com les municipals, convida a l'anàlisi més menuda i detallada en funció de cada vila o ciutat. Hi ha ecologistes a dins de candidatures socialistes, ecosocialistes, independentistes, alternatives, independents, veïnals... Hi ha tot un món.
A part d'en Jordi, recomano el Bandera Negra, del periodista Xavier Borràs.
La campanya catalana de les municipals del 27-M té l'epicentre a Barcelona. La segona ciutat de major interès mediàtic sembla que és Tarragona, on el tomb és possible segons l'enquesta de La Vanguardia. La correlació de forces a la capital del país (el debat gira a l'entorn de l'habitatge), el resultat final de Tarragona i els equilibris per a les noves diputacions són les incògnites d'aquestes eleccions. Sorpreses, sempre n'hi poden haver. Però el panorama municipal no es presenta excessivament mogut a priori.
A Barcelona, ICV aspira a superar ERC en número de vots. Encara que Imma Mayol funcioni bé en el debat de TV3, superar CiU (amb suport incòmode del PP) o el PSC no és una hipòtesi que contempli cap enquesta. Almenys fins ara. No obstant això, la candidata ecosocialista marca perfil propi i es distancia dels socis de govern. És de manual. L'eslògan proposa la idea d'Imma Mayol, alcaldessa.
Però la qüestió era parlar de la cibercampanya d'ICV. El web de la candidata conté espai per al vídeo. En canvi, no sé trobar un compte propi de Mayol al YouTube, on tots els partits hi tenen vídeos. Em sobta l'escàs predicament dels ecosocialistes a la gran videoteca de la xarxa. Potser lliga amb la idea que l'altre dia m'expressava una dirigent d'ICV: "La nostra gent treballa massa i no dedica gaire temps a comunicar l'acció política o de govern." I segurament no va mal encaminada. L'aposta d'ICV és modesta, a la xarxa. Lluny de l'atenció que altres partits dediquen a millorar la seva presència a Internet. Una novetat recent és el directori de blocs ecosocialistes, d'actualització automàtica i mecànica a partir, en bona part, de les dades de Poliblocs.
Anit vaig escriure Duel blocaire Puigdemont-Alsina a Girona, en què explicava la meva impressió de la cibercampanya gironina. Bàsicament em centrava en les novetats, especialment el vídeo i el bloc. L'Àlex Hernàndez, cap de premsa del PSC a les comarques gironines, m'ha enviat un correu per fer-me adonar d'un error meu d'apreciació. Deia textualment que trobava "falta de sensibilitat per la xarxa" en la candidatura d'Anna Pagans, alcaldessa i aspirant a la reelecció. Ho deia sense saber de l'existència d'aquest web, amb adreça annapagans.cat però amb redirecció. Em sembla un acte de justícia admetre que el meu judici de valor es basava en una informació incompleta. De fet, a dins de la pàgina hi trobo un espai de blocs dels membres de la candidatura socialista, com Pere Simón [bloc], Pia Bosch [bloc] o Àlex Sàez [bloc].
Trepitjo Girona i percebo el canvi de paisatge urbà provocat per la campanya municipal. Anna Pagans, Carles Puigdemont, Cristina Alsina... ocupen fanals i tot tipus de mobiliari. La Girona del postnadalisme es debat amb dues dones a primera fila. L'alcaldia de Girona no perilla per al PSCa priori, però vés a saber si l'aritmètica esdevé finalment capriciosa i la presidència de la Diputació també està en joc fins a l'últim minut en les negociacions. Tot sembla ben lligat per al tripartit gironí, però no oblidem que la Diputació és en mans del "pacte nacional" que no va prosperar al Parlament de Catalunya. Alcaldies, consells comarcals i diputacions seran a les meses de negociació. CiU no ho té perdut del tot (les enquestes apunten una millora la ciutat, i resistència al territori), i caldrà esperar la tria d'una ERC que a les comarques gironines pot predicar l'equidistància nacional predicada fa mesos.
La cibercampanya gironina està dominada pel blocaire Puigdemont, que estrena web de candidat nacionalista amb una àmplia oferta de vídeo i prometent aire fresc. La videoelecció gironina arriba de la mà d'aquest periodista posat a fer de polític, que ha inclòs una curiosa aplicació: la d'oferir el contacte directe via correu o xat. La competència blocaire en aquesta cibercampanya la propicia l'alcaldable republicana, actual tinent d'alcalde, amb aquest bloc (el web és l'antic del partit). Alsina substitueix un històric com el desaparegutFrancesc Ferrer i Gironès [web].
De l'alcaldessa i aspirant a la reelecció [wiki] —substituta d'un altre històric com l'exalcalde Joaquim Nadal, ara conseller al Govern— només trobo aquest web del PSC. (El seu posicionament al Google és nefast!) Falta sensibilitat per la xarxa, en la candidatura de Pagans. En canvi, l'ecosocialista Joan Olòriz manté una presència digna: web i un bloc del seu equip. El candidat d'ICV-EUiA és menys conversacional a la xarxa que no pas el nacionalista Puigdemont o la republicana Alsina.
Ironies de la ciberpolítica per a un Olòriz a qui l'aferNúria Pòrtulas [YouTube i web] ha complicat seriosament la vida electoral del 27-M. Iniciativa té un problema seriós a Girona, aliè a Olòriz, però que pot repercutir en la seva marca electoral. I qui més se'n pot beneficiar és Jordi Navarro [bloc], cap de llista de la CUP. Una altra novetat en aquests comicis és Núria Vilà, cap de llista del Partit Republicà Català, que té unes joventuts amb bloc.
Lluny de la cibercampanya apareix la cap de llista del PPConcepció Veray, màxima representat a Girona del que representa el candidat 1.0. Els alcaldables 2.0 no es limiten a cartells i mítings reiteratius. Internet és un mitjà emergent, i Veray fa com la majoria de candidats del PP a Catalunya: ignorar les noves tecnologies. Potser és que tenen massa clar el perfil del seu votant.
[Seguiu la campanya blocaire nacional a Poliblocs]
M'arriba a aquestes hores de la nit un missatge al mòbil. Prové d'un amic periodista i diu: "La meva porra a Barcelona: PSC 12, CiU 11, ERC 6, ICV 6, PP 6, C's 0" Què en penseu? Feu comentaris amb les vostres travesses.
