Haig de treure'm del cap d'un cop aquests processos electorals
espanyols. Però no vull dir d'un cop de roc, ni de martell o piconadora
si anem afinant. El que vull dir és que d'una vegada haig de treure'm
del cap els resultats i processos electorals espanyols. Ben de la mà
d'aquesta idea va la preocupació per que, quan fem l'estat propi, i
organitzem les bases de la organització política (diguem-ho així?), com
farem per dissenyar una eina que garanteixi uns processos electorals
acceptables, en el que en diem la era de la comunicació i la
informació? I vull dir que m'encurioseix, no que ho trobi dificultós.
Quina cosa més dolenta ha de ser l'unionisme, que hagi d'amagar
informació independentista, que hagi de fer enganyifa perquè no té
arguments, que hagi de pervertir la separació de poders per a
mantenir-se, que hagi de jugar a fer amenaces, i fer-les, i torturar, fer "desaparèixer", i
perseguir, i etc., per tenir lloc, quina misèria!
I que necessiti d'una constitució que no s'aguanta per enlloc, i que marca paternalismes en els tractes entre comunitats, Papà
estat-nación-España diu el que es pot i el que no es pot fer; es pensa que pot dir fins i tot què és o no "real" o real; i després
diu: "ves?? que no ves como todo va como yo lo digo???". Confonen dos
sentits de "dir". Entre d'altres barbaritats.
Veig que aviat farà l'any, i sovint penso que n'hauria de fer més d'aquests de petits. Quedi aquí per tenir-ho més proper. I també per mirar bé aquestes apel·lacions impunes al "dret de conquesta".
També fa temps d'una guerra. I algunes acceptacions crec que estan lligades a la imposició d'aquest i"drets" espanyols. Com es ven, compra, i aguanta això?
Recullo també una notícia d'escriptura relacionada amb la barbaritat de la guerra a l'Irak:
Llàgrimes sobre Bagdad, el darrer llibre de la Gemma Pasqual i Escrivà, premi Barcanova 2007 de literatura juvenil Bagdad, primavera del 2003. Mentre els tambors de
Llàgrimes sobre Bagdad, el darrer llibre de la Gemma Pasqual i Escrivà, premi Barcanova 2007 de literatura juvenil
Bagdad, primavera del 2003. Mentre els tambors de guerra amenacen la ciutat, l'Erfan, una nena de tretze anys, representa la seva darrera funció. «El
llac dels cignes». La seva única preocupació és ballar, la seva
il·lusió és arribar a ser la gran Pavlova iraquiana. Viu feliç amb la
seva família, els pares, la Bibi i la seva germaneta petita, la Mawj,
fins que un gran terrabastall canvia la seva confortable vida de soca-rel: la guerra esborra totes les seves il·lusions i la transporta a un altre món, ple de penúries, sense aigua, sense llum, on la prioritat és sobreviure. L'Erfan aprendrà a subsistir en aquesta nova vida, fent pinya amb les restes
de la seva família i amb els nous amics que trobarà pel camí, valorarà.
la importància de les petites coses i descobrirà l'amor. Malgrat tot,
no perdrà mai l'esperança que algun dia el seu país retrobi la pau i
ella pugui tornar a ballar.(more)(less)
- La Llei en un sentit absolut: "Se cumplirá la ley!!" - L'ús venjatiu i abusiu de la capacitat legislativa: "Hem d'il·legalitzar tal i tal partit!!" - I altres detalls d'aquest tipus que estem veient.
No m'estranya que tinguin problema per a condemnar el franquisme i des-legitimar els seus "judicis". Quina vergonya!
Hi ha semblances terribles. En un sentit suau de ‘semblança’,
i en un sentit fort de ‘terrible’.
Per exemple: Les que ens fem i fabriquem entre confiança i fàstic, quan diem allò de “la confiança fa fàstic”.
Jo trio, millor, per confiar, alguna cosa com la definició
que recull un diccionari: “Seguretat de qui compta amb el caràcter, la
capacitat, la bona fe, la discreció, d’algú”.
O “relació que
existeix entre persones que es tenen confiança”.
Hi ha qui fa. Hi ha qui s'ho mira, o ho veu per nassos; però.
Però diu coses com ara: "no, no pot ser veritat! Perquè, si ho fóra, seria molt greu." Una trampa.
Jo diria que aquest és un greu problema epistemològic. I si ens ho mirem segons com un greu problema de mala educació. I de conseqüències socials desastroses.
Pensar d'aquesta mena de conseqüències em recorda alguns moments en que el mal era tant gran (gros?), que hagués volgut no sobreviure'l perquè no fos cas que la gent que m'aprecia arribés a saber d'ell, i d'aquest patiment. El problema no era allò que alguns en diuen la inexplicabilitat (que a cops he escoltat); sinó la consciència de la facilitat d'engany, barrejada amb estima i solidaritat. Una trampa que no porta enlloc, però que no és estúpida. Com sí que penso ho és la gravetat de que parlo al principi.
Dedicada avui, especialment, als blocaires que publiquen per a l'alfabetització en la informació i la comunicació. ((No és molt bonic, però és clar))
"Embolics Jo
diria que som majors d’edat, però tenim por. Sinó no m’explico com és
que hi ha qui apel·la al dret de conquesta impunement. Per altra banda
diria que no es pot parlar pròpiament de dret de conquesta, i que la
manca de coratge no és el pitjor dels mals.
(...)
Jo, pel que pugui, sempre intentarè contrarestar aquest estrany dret de
conquesta, i seguiré als qui van haver lluitat i lluiten per la
llibertat responsable."
Dedicada avui, especialment, als blocaires que publiquen per a l'alfabetització en la informació i la comunicació. 
