(un comentari, de catalanòfob en acció: "Jajaja venga CATALANES PESTOSOS HIJOS DE PUTA. Sigan forochateando un
poco más, que si llegais a 300.000 mensajes os dan un premio al más
retard. Venga, que vídeos de un retrasado mental cantando (buscad
IAN - I BELIVE IN A THING CALLED LOVE) tiene ya 639.000 aprox. Venga,
sigan sigan, que viva el forochat sin sentido y que viva catamierda y
el premio al más retard.
La verdad, tengo ganas de pegarle una paliza a un catalán, no sé por qué...
")
"en tu primer comentario lo puedo poco entender pero me lo imajino el no
poder luchar contra un gobierno que detras hay fachas suele ser molesto
para una sociedad pero tambien es porque lo equibocais la forma de
espresaros "cataluña no quiere la idepencencia lo que cataluña quiere
el la Republica" el
segundo tema que planteas del idioma no se que pensar Madrid perdio
hace tiempo su Castellano antiguo y no por ello intentan recuperarla
como el catalan deveis dejar evolucionar el idioma."
Responc: "Això sí que és impressionant, perquè als costat del que abans
plantejaves em costava pensar en altra cosa amb gaire més xoc.
Compares castellà antic i català actual. A que ve aquesta comparança? Sembla que també diguis que el castellà és la llengua o idioma d'evolució del català, què cony és això que dius?
Del primer que dius el millor és canviar de tema, el que jo diria és
que caminem cap a la independència, la república, un nou i ferm
republicanisme es pressuposa en qualssevol cas com a possibilitat de
fer polítiques decents, per dir-ho ara curt.
També m'interessaria que m'expliquis a que et refereixes quan dius això de un govern amb fatxes al darrera.
rellegeixo unes coses que recollia al juliol sobre els processos de pau i una conferència del sr. Alex Reid. I em trobo amb aquest comentari. No l'entenc bé, ja li assenyalo en la resposta. Però m'ha semblant interessant de presenta-vos com canta un parell dels arguments unionistes. Són una mena de coses que em costa d'anomenar arguments, però entenc que millor ens convé veure clar que no són acceptables, ni que es presentin com arguments, ni que siguin acceptats per altres raons; que és el que veiem.
"OleSupportSpain: Porque no hablas en catalan? jajajaja cuando hay problemas bien que
saltan con el mejor idioma CASTELLANO pero este es un pais libre ni te
digo que SI ni te digo que NO, pero como se suelen decir los padres a
sus hijos "si no quieres vivir con nosotros buscate tu propio
apartamento, nosotros te ayudamos en el aval""
Responc:
"
Un problema té vostè OleSupportSpain,
No som els seus fills.- pressupòsit i seus signes de prepotència i fatxenderia. Amb qui parla?
I,
això de que hi ha superioritats lingüístiques és només un invent de
polítics impotents. Que són, o acostumen a ser els mateixos que els qui
confonen la potència i la prepotència.
La resta del que planteja no tinc idea de per on va.
Com a dona us crido, a tots aquests que goseu parlar en termes de "la
familia como dios manda" que us aneu a pastar fang. Us en faig
còmplices.
Com a ciutadana....
Un homenatge de dolor, com el que he trobat abans, i tantes altres vegades, al bloc Coc Ràpid.
"(...) I la nostra veu desolada tan sols pot cridar i denunciar."
És fonamental, com li comento a Came-Laura Gil, la crida i la denúncia són fonamentals.
No ha passat gaire estona i haviem de plorar una altra víctima.
Segueixo sense tenir una idea clara de com incidir en els canvis socials que facin impossible les complicitats amb assassins, i segur que hi ha complicacions i feina. Cal fer-la, i aportar el que puguem. Sense aturar-nos.
Penso que un bon inici és assenyalar aquestes complicitats, són ben a la vista, i com assenyala lo montseny a un comentari:
Indignant, doloros, terrible. 'Aquells':
('Aquells que es manifesten en contra de altres formes d'unio entre els
que s'estimen, enfrontant-se obertament, en guerra, a favor del que
ells anomenen 'familia tradicional', resten muts, complices davant
d'aquest fets terribles, indignants, dolorosos, d'arrel fascista,
masclista, 'familiar i tradicional').
Seguim manifestant el nostre rebuig a tota forma de mal. La doble moral 'd'aquells' alimenta aquests crims.
Des que observo amb una mica d'atenció els discursos polítics faig diferència entre els qui ens volen estúpids i submisos, i els qui tenen respecte interpersonal. Els qui parlen amb déu cada dia o es creuen directament alguna encarnació, no passen ni a aquesta consideració; simplement penso que són una aberració que no sé com és que ens permetem, i una marca clara de que els processos electorals de la nostra democràcia exageren la representativitat de criminals, corruptes, i pactes de negociats (no negociadors, que pot ser ens confonguem) fora de lloc, entre d'altres coses.
Els primers m'interessen només per a fer balanç i observació de la misèria, i mirar de contrarestar en el que hi arribi la intoxicació que promouen. Els segons m'interessen per a recolzar-los en la mesura que pugui fer-ho. El president Montilla (i en aquest cas diria que el seu partit i promotor central en bloc) és el primer grup.
El que diuen aquests representants o personatges té el valor de paraules d'una persona a qui importa un rave la societat, la convivència democràtica, i el respecte interpersonal (i penso que cal remarcar-ho perquè encara ven el conte de la "concòrdia de la mentida i els silencis", per exemple).
Avui trobo de bon matí un exemple que, a més, fa molta pena de veure'l. Primer perquè ho diu el president del govern, que es suposa ha de saber ventilar el seu sectarisme més que probable en la guerra de campanya i costums polítiques dels majoritaristes (grup d'afectació en el que el situo per molt que ho dissimuli), i també perquè es suposa que hi ha molta gent que hi confia en les seves paraules.
El senyor Montilla aprofita un entrevista que li fan uns estudiants per a deixar anar un insult als mínims que exigeix un debat, que, vulguin o no, està plantejat. Fins ara els hi havia funcionat l'èxit de les lloses i violències estatals contra l'independentisme.
I, en aquesta mateixa línia, Montilla té la barra de tornar a repetir un conte que ja està més que passat, i diu:
"(...) [I va afegir-hi:] «Sóc de l'opinió que aquelles coses
que podem fer nosaltres, sense els altres, les hem de fer nosaltres.»
Però el president de la Generalitat creu que en un moment en què
desapareixen fronteres, monedes i exèrcits, «cada vegada hi ha més interdependències», i la independència va en sentit contrari. (...)"
Sr president: els independentistes ni som terroristes, no som pessimistes, ni som imbècils.
"Tal i tal (tant se val) no està disposada (o disposat, és igual) a (i aquí va la cosa) renunciar a la seva sobirania sobre (un altre tal i tal).
La sobirania, entesa així, permet que dominis, "conquistas", predominis i altres coses ens siguin venudes com a sobirania. Permet que en diguem que hi ha sobirania i exercici de sobirania en accions o situacions polítiques en les que, precisament, és aquesta la que hi manca.
Del 51 i dels tres quarts del dret. (26 de desembre de 2007: s'ha de rectificar, encara que el problema no és de quantitat ni xifres (vull dir que tant se val), del que parla Mas és de dues terceres parts, no de tres quarts.)
I com això de les xifres està prou aclarit a l'escrit d'en Marcús que comento abans, m'aturo en un altre dels embolics dels que he parlat.
La notícia recull que en Mas afirma això: "(...) ¿Si l’Estatut s’aprova per dos terços i la llei electoral també, el dret a decidir no val dos terços, també, com a mínim? És pur sentit comú.""(subratllo jo)
Aquesta pregunta retòrica la planteja com a suposada justificació de la demanda de dos terços per a evitar el que anomena "fractura social".
Jo respondria que el tema de la fractura, l'Estatut, i la llei electoral el podem parlar, però no en els termes que pretén, ni ara mateix. Que millor deixi de fer un altre intent d'intoxicació informativa. (Veig que això de la "fractura" ho aclareix bé avui en Xavier Mir: L'entrevista de Mas i l'Avui i un qüestionari per a independentistes)
Si resulta que no s'entén prou bé -suposem que CiU fa aquesta intoxicació sense voler-, explicaria la meva queixa en forma de pregunta, també retòrica, perquè no demana resposta. Sinó una rectificació del seu plantejament.
Preguntaria: Com és que situen un dret bàsic al costat de dues lleis? Si un cas, en aquesta comparança que ens proposa, el dret de decidir hauria de necessitar el 100% si el relacionem amb la possibilitat de fractura social. Si no és que ens vol veure més obligats encara a alguna forma de sotmetiment dels "no elegidos!", o vol que no assumim la humanitat com una exigència.
Abans de començar aquesta nova categoria d'articles aprofito a ordenar una mica les idees que l'acompanyen. Millor abans perquè voldria que siguin escrits sense més pretensió que cridar l'atenció, sense gaire explicació.
He pensat que, si d'extensió es tractés, canviaria els plans si servissin també per a poder cridar l'alto. Cridar l'alto en el sentit de fer alguna cosa que faci difícil de veres el que assenyalaré com a abusos verbals que veig com els de més alt risc d'intoxicació. Intoxicació ambiental, política, informativa, intel·lectual, i verbal. Si m'en deixo alguna ja aniré afegint quan les trobi.
"Cal començar a deixar les coses clares, si no, arribats el moment -que arribarà- la mentalitat col·lectiva estarà viciada per idees sense fonament, sense justificació. No vull començar la casa per la teulada, ja sé que hi ha molta feina a fer abans d’entrar en aquests detalls, però la intoxicació informativa pot jugar una mala passada si no ho preveiem a temps. Només demano una cosa: Democràcia i debat!"
Per altra banda arribo a una notícia que recull unes altres declaracions del sr. Mas que encara ho emboliquen més. Podem afegir-hi les referències a "dues dècades" necessàries que no sé d'on surten ni per on entren. Si sumem les ansies dels federalistes salvadors de les eternes no sé el què, que arriben a afirmar que els federalistes espanyols tenen treintaitantos (anys de lluita política, em sembla que en parlen), i que sostenen la (imaginària) rojigualda federal, o a l'inrevés, no ho sé, diria que podem parlar de front intoxicador contra el procés d'independència del poble català.
I em sembla que en aquest ambient pren un sentit ben clar que parlem d'intoxicació, i també del que no sabria de moment com anomenar, i que hauria de referir-se a aquest exercici a mans d'informadors, representants polítics i implicats. Vull dir que no valdran ara excuses moderades ni gràcies a Zapatero per fer de castrador d'ales central.
A veure qui la diu més grossa?
Del 51 i dels tres quarts del dret.
Abans de començar aquesta nova categoria d'articles aprofito a ordenar una mica les idees que l'acompanyen. Millor abans perquè voldria que siguin escrits sense més pretensió que cridar l'atenció, sense gaire explicació.
