(dilluns, 11 de juny de 2007) Vull
que em serveixi per a remarcar que crec que si hi ha representants
polítics, a qualssevol nivell, que poden actuar amb irresponsabilitat, impunitats fins i tot més
enllà de les que s'autolegislen; i tenen un escut de desmemoria, és perquè ens
hem empassat -entre d'altres- el conte que a "la gent" la política no ens interessa tant si estem bé com si estem malament. Tant sí com no.
L'altra nit rumiava com abordar la discussió sobre la llibertat d'expressió, però no tinc clar encara com dir-ho. Seria alguna cosa com iniciar la observació a partir de les necessitats que tenim al seu entorn, les coses que callem en la exigència de "això no es pot dir" o "no ho diguis això", els silenciaments, abusos d'autoritat, lletanies, i coses així; sense confondre-ho tot plegat amb la educació, discreció, atenció, o altres formes de prudència.
- .............avui m'he aixecat pensant en la diferència entre provocació i probocació, i també les diferències entre "probocacions" que s'ho valen i les "probocacions" del "boques", "boques"
els hi dic de manera paradigmàtica als polítics i líders que pretenen
negar amb floridures i floritures coses tant bàsiques com el dret
d'autodeterminació.
Vaig fer unes notes sobre "boques" poc despres d'iniciar aquest bloc.
Aquest matí hi ha una
jornada deComunicació i
independència a la UAB. Segur que esbrinaré alguna cosa sobre aquest dret, i sobre
la situació. És bona notícia.
"(...) L'historiador britànic Paul Preston desvetlla en la seva última obra, El gran manipulador. La mentira cotidiana de Franco, les "mentides" difoses pel règim franquista sobre el dictador, algunes de les quals s'han mantingut
fins avui aprofitant el context internacional derivat de la Guerra
Freda i l'anticomunisme ferotge de les potències occidentals. (...) Va poder aturar el poder, únic objectiu del règim, "a través del terror
imposat després de la Guerra Civil; per la seva capacitat per manipular
i torejar els seus col•laboradors i la seva habilitat per saber el preu
del seu silenci; i per la sort d'un context internacional en el qual
britànics i nord-americans difonien amb ple coneixement les mentides
del règim"."
Em pregunto per que en el titular i primer paràgraf diu "mentides" amb cometes.
"(...) "Eren unes mentides tan infantils que semblava
impossible que les pogués dir" però "quan es té el control totalitari
dels mitjans, es pot dir qualsevol cosa", ha reblat l'historiador, i ha
posat com a exemple una "mentida colossal": Franco justificava les
penúries que va passar Espanya durant la postguerra adduint que la
culpa la tenia Amèrica, perquè tenia enveja del sistema falangista, ha
recordat Preston. (...)"
Suposo que aquesta seria la seqüència, i entenc que la excepcionalitat seria compartida.
He trobat lel que plantejava ahir de la "especial transcendencia constitucional". Ho podeu llegir a: Ley Orgánica 6/2007, de 24 de mayo, por la que se modifica la Ley
Orgánica 2/1979, de 3 de octubre, del Tribunal Constitucional - BOE
La referència està a la pàgina 4, punt disset, en el que fa retocs pel que fa a l'admissió a tràmit. Diu, com un dels requisits (subratllo jo):
"(...) b) Que el contenido del recurso justifique una decisión sobre el fondo por parte del Tribunal Constitucional en razón de su especial trascendencia constitucional, que se apreciará atendiendo a su importancia para la interpretación de la Constitución, para su aplicación o para su general eficacia, y para la determinación del contenido y alcance de los derechos fundamentales. (...)"
Tenim contingut, fons, i especial transcendència constitucional (a partir d'ara: etc), i per altra banda el compromís que el TC hauria de prendre una decisió sobre el fons. El que demana aquest punt b) és doncs que el contingut del recurs tingui etc, entenc, per a que sigui qüestió que mereixi, o susceptible de, ser tractada pel TC pel que fa a les garanties que aquest tribunal vigila sobre drets i llibertats.
Aleshores en explica que la justificació d'una decisió sobre una qüestió de fons (es suposa doncs que les qüestions de fons només les tracta el TC?) rau en la "razón de su etc". Així, una raó ha de justificar l'admissió, i aquesta raó és la etc.
I ens presenta el seu criteri (bé, diu apreciació) per a valorar l'admissió o no admissió a tràmit d'un recurs d'empara davant el TC que diu així:
(Teniem la etc) "que se apreciará atendiendo a su importancia · para la interpretación de la Constitución · para su aplicación o para su general eficacia · y para la determinación del contenido y alcance de los derechos fundamentales".
D'entrada valoro negativament el resultat -i no només el resultat- de les eleccions espanyoles perquè ha tornat a guanyar el simplisme i la por. I entro en un detall que m'interessa per a explicar una mica des d'on valoro aquest èxit electoral i alhora fracàs de la democràcia: el "massa". Fracàs de la democràcia, o com a mínim fracàs d'una democràcia que no sigui de mena simplicíssima i justificativa via vot, i al preu que sigui, que és com veig el que en diem "democràcies occidentals".
El contrast que acostumo a trobar-me quan plantejo aquest problema és alguna cosa com ara: però mira com va el món. Aquesta observació, però, no toca gaire el que vull dir, perquè de cap manera nego que hi hagi molta misèria política. I en el contrast no ho accepto, perquè hi ha coses que fa temps crec que no es poden dir "democràcies", ni incipients ni "incipiants" (s'acostuma a posar com a element de contrast llocs on s'arriba a
assassinar candidats, o llocs on s'arriba a assassinar periodistes, o
llocs on es compren i venen vots a preu d'amenaces més tangibles,
obviant alhora els preparatius pertinents, com si fos casualitats de la
vida!!).
Continuant amb els resultats de les eleccions espanyoles, em sembla que parlar de massacrada, usant l'ambigüitat triple que avui li veig prou clara, pot fer un primer esbós del que en penso. I diria que sí. Ho intento.
La triple ambigüitat fa que es donin la mà la idea sostinguda de poble com a massa; els excessos i extralimitació proteccionista, moralista i paternalista de moltes de les propostes polítiques; i la noció volúmica, inercial, visceral, equiennal, "pura" o regular de "massa".
A parer meu, abraçades lamentables a diferents temps que han estat les guanyadores de les eleccions espanyoles. A Espanya, més Espanya, diuen algunes notícies. Res d'estrany, semblaria si és cert que així ho volen els espanyols (i els qui volent la independència encara hem de jugar el seu joc). Però aquest voler és el que qüestiono fa temps, per davant, per darrera, i en els processos electorals. No crec ni en la democràcia formal, ni en la democràcia de masses. Senzillament perquè no garanteixen ni la raonabilitat política, ni el que anomenem garanties democràtiques.
No crec, em sembla que no ho he cregut mai, que el vot sigui garantia tot sol. Demana unes coses prèvies i acompanyants del procés d'elecció que ni en aquestes generals, ni en cap elecció que he pogut observar (aquí ni en els llocs dels que ens arriben notícies) han estat garantits. Començant amb les primeres que recordo, quan encara no podia votar, de les que m'escandalitzà especialment (i en cert grau desesperançà) escoltar pel carrer unes senyores que deien que votarien Adolfo Suarez perquè era més guapo que els altres, passant per les del protectorat de la nova llei de partits espanyola, fins a les d'ahir. Cosa, però, que no m'ha privat mai de votar; perquè en el model de vot suficient que tenim, no he volgut mai ajudar als fomentadors de majories absolutes, ni als rendistes del desencantament. Sempre he pres el vot com una obligació, i només m'abstindria si la gent organitzéssim una abstenció tant massiva que fes caure l'esquema actual. Mentre, sempre he recolzat el grup que m'ha semblat defensa idees i pràctiques polítiques que m'interessen. I, quan he tingut més criteri, he votat el grup que trobo ha defensat la raonabilitat i respecte al ciutadà.
Crec que si la democràcia té algun futur, passa per aquí. Pel final de l'esquema de el vot i a callar i justificar, ar, ar!!, i per la responsabilitat que hem d'assumir tots plegats per les aberracions formatives i informatives en que hi estem embolicats. En un sentit bàsic de formació, d'informació i de comunicació, i en un sentit més elaborat de connivències del que anomenem grups de poder.
De manera que valorar els resultats fent veure que és La Realitat, em sembla un altre simplisme. Aquests resultats crec que mostren l'èxit dels monolítics contra els polítics, l'èxit de campanya de guerra política, un absolut sense sentit.
Com li comento a en Josep Blesa Morante (Llegir): fa temps que em va molt bé fer diferència entre polítics que ens consideren ciutadans, i polítics que ens consideren massa. "Massa" en aquests tres sentits abraçats que he mirat d'explicar. I, mentre no acabi el model del vot suficient estic ben d'acord amb el que
ha anat expressant en Xavier Mir aquests dies, prou recollit en la idea: S'han acabat les eleccions. Torna la política.
Afegiria aquí que és de desitjar, i que crec que no som ni
representatius ni representacionals ni representacions com a societat. Simplicísimament som uns venuts i comprats en massa. I diria que la responsabilitat dels electors i altres opinadors hauria de ser també un important motiu de la reflexió que demanem a alguns partits.
· Això és el que penso en general d'aquestes Generals: que són una pena i una vergonya per els defensors de l'espanyolisme (crec que no cal que anoti exemples dels tipus de coses que arriben a dir i fer des d'aquest front). Una pena i una vergonya espanyoles, en contrast a l'alegria i tendència al desvergonyiment que li va prou bé al projecte per la independència.
Ho dic així perquè vaig veient que, sigui com sigui, i tant en clau interna com en clau externa, aquestes eleccions són un èxit per l'independentisme en general, i també per a la defensa d'una democràcia seriosa. Per una banda perquè estan imbricades ara mateix en la defensa dels mateixos mínims, per una altra banda perquè s'acaren als mateixos abusos de l'estat, estats en general, i manca de rigors institucionals més enllà d'Espanya (compromisos internacionals). Alhora es van fent visibles problemes, condició prèvia a poder encarar-los. I encara afegiria que, tot i les aberracions que encara va fent aquest estat contra determinats ciutadans (un límit impressionant el d'alguns bascos, als qui -i sense que hi hagi escàndol més que desitjable- fan il·legals perquè així ho volen PP i PSOE (i adherits)), em sembla que cada cop cola menys, li diria al senyor Pumpido, aquests seus Diuen: "Ha colat". Doncs, que no coli, "judicis" o actuacions.
· Rumiava abans també sobre el que deia la candidata Carme Chacón de que el PSC s'hi han hagut d'"enfrontar moltes vegades i dures i difícils vegades, al PSOE per a defensar Catalunya", però de seguida diu que "de fet no havia calgut en cap ocasió", i tal i tal, i vinga optimisme. En un petit article es contradiu menteix i desmenteix unes quantes vegades. A banda d'horrible, ajuda prou a veure que no hi ha color pel que fa a credibilitat, ni del partit ni d'ella, pel que fa a lleis aprovades al parlament i desvotades allà, o el que diu sobre el xantatge dels seu partit que ERC no va acceptat sobre la memòria-llei i Radio 4.
· Se m'ha acudit també que alguna cosa es deu d'haver escapat als marketings de la campanya, i que m'ha agradat; sobretot en veure que hi ha premsa de fora de l'estat que parla sobre la campanya espanyola, i sense embuts, dels riscos del bipartidisme espanyol i dels atacs de PP a la nostra llengua.
que aquest cap de setmana Catalunya farà un gran pas cap a la independència [ara diria això, que l'independentisme fa un gran pas], i
que els de la sagrada unidad, si poguessin declararien ara mateix
eleccions "retrasadas" (no anticipades), les retardarien eternament si
poguessin crec,"
I que: - "amb independència de qui guanyi, i fins i tot en una explicitació més
rabiüda del PACTODEESTADO, aquí anem cap a la independència, i que
diguin missa,
no és una imaginació, és una situació, què farem?? no afluixar i seguir treballant, diria jo"
· Sobre la situació i expectatives he trobat molt interessant un detall a mail obert, on en Vicent Partal conclou: "(...) La llibertat comença alliberant el propi pensament i deixant de pensar com ells, tant els uns com els altres, volen que pensem." (llegir)
I molt adient el que assenyala en Xavier Mir quan diu que no cal inventar res, i que vigilem amb banalitzacions de la crida col·lectiva: "(...) Pujol assegura que “passi el que
passi a partir del 9M s’ha d’iniciar una gran operació
d’aixecar Catalunya que abasti tot els àmbits. Com es va fer
l’any 1980.” I aquesta operació ja existeix. No cal
inventar-se res, repensar res ni refundar res. Només cal sumar
per un projecte polític que es diu sobirania, estat propi. (...)"(llegir)
Penso que la idea o imatge que ens fem d'una justícia cega s'havia de referir en un principi a la necessària imparcialitat del jutges, i a altres exigències a l'entorn del tema i la pràctica de la justícia. I de cap manera trobo acceptable que aquesta "ceguesa" ens porti a que els jutges, legisladors, i ciutadans, no s'hi vegin, no ens hi veiem, no vulguin veure-hi, no vulguem veure-hi, actuïn encegats, actuem encegats, ni juguin o vulguin que juguem al "veo veo", entre altres coses que estem veient.
Llegia un apunt que he trobat a la xbs: 2008: any Rodoreda. Que em porta al bloc El Mirall, on arribo a l'apunt: 2007
Allà puc veure aquest vídeo amb un fragment del judici, li han dit per delicte d'injúria. Jo repeteixo: Quin horror. I també que tenim necessitats, per on comencem?: "Una ben bàsica, Tenim necessitat que s'acabin els abusos judicials i el que els envolta."
És prou curiós que hagi quedat el mot "El Movimiento". Sempre m'ha xocat. Quan m'el presentà un llibre de text mentider com "El Alzamiento", el veia com un embolcall negre de foscor. Després "Dictadura", i alguns "Destí Històric" o necessitat. Altres negoci, privilegi, dominació, i n'hi ha que en diuen "Eròtica del Poder". Ara diria que hem d'abandonar les exigències de "El Pronunciamiento".
He arribat a la conclusió que no respectem les minories perquè, si ho féssim, s'acabaria la possibilitat d'hegemonies (vertaderes o falses hegemonies), dominis i predominis, del que entenem normalment per majories.
Sobre raons o motius no en tinc ni idea. Per moltes explicacions que he pogut trobar, rebre i patir, no veig per enlloc bones raons o explicacions sobre les ànsies o d'usos de poder a ultrança per mirar d'aconsseguir dominis sobre altres persones.
Bé, sí, ho entenc com un crim, en el mateix sentit que no nego que tenim un nas, veig que podem ser criminals. Però el que vull assenyalar no és una qüestió de percepcions o maneres de mirar-s'ho, sinó que a aquests crims que hem institucionalitzat, a sobre els donem l'estatus de normalitat política i de necessitat econòmica.
Per no veure-hi? Per dir que no en sabem? Per apel·lar a tronats genetismes que ens deixin irresponsables? ??????
Per parlar d'això, Xavi Coral reunirà analistes i experts sobre el tema: Maria Sanahuja, Àngel Abad, Joan Delort i Carles Quílez.
La pregunta de la setmana és :
-"Se sent més segur amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra?"
Jo em sento molt, molt insegura; però per res a veure amb aquest desplegament.
La més gran inseguretat que pateixo, que dic patim com a ciutadans, és una inseguretat jurídica, legalista, i d’estat. Ben acompanyada de la inseguretat (no d’incerteses, sinó de defensa contra atacs directes) de viure en un estat on no es pot ni pensar tranquil·lament sense haver de preparar d’antuvi una castració dels pensaments, converses, trobades, etc., o un “molt guaisssss” exili romanticó i elogiat, sí, tot l’elogia’t i elogiat que hom vulgui, però miserable. I de conseqüències, funcionaments, i tàctiques prou conegudes i previstes. Històricament, i actual.
I no confonguem aquestes coses amb serietats, discrecions, o espais necessaris per a rumiar. Parlo en serio de la comunicació bàsica entre persones.
Trobo que la cosa s’agreuja perquè és clar que una inseguretat primària -que acaba sent de la que parlem en general- fa d’escut, tapadora, i promocionant de la que refereixo com la nostra inseguretat més forta actualment. Ho fan alguns poders, públics i privats, amb la excusa de la economia de la guerra necessària, i la invenció de la guerra prevencionativa. O les simplificacions de considerar temes de seguretat només el que tinguin a veure amb violència de criminals de carrer, i policia visible.
Molt, molt insegura. Podem anar sumant casos, com el de l’actual sumari-judici-persecució de la esquerra basca; o les tortures del 92 “resoltes” una pila d’anys després per tribunals superiors, superiors? O la invenció darrera: el “delito de opinión”.
Vèiem abans un dels sentits en que parlem de fe. I ara voldria aclarir una mica el que penso sobre el que suposo seria un d'ells (tot i que no l'hi veig el sentit): el que utilitzen algunes esglésies.
L'escoltem normalment en frases com ara: "Has de creure", sense afegir res més. I aquí ens situem en una buidor que confon. Pot ser confon o pot confondre perquè està mal situada, o per altres causes que no veig. El que tinc prou clar és que la confusió no és una aportació de la buidor
Diria que la buidor queda situada en un creença, que com a tal demana un contingut, al meu entendre. Vull dir que davant la pregunta: Tu creus?, si el context no deixa dit a què es refereix, la pregunta no té sentit. I que caldria demanar-se: què?
Per altra banda sembla que agafa un sentit automàtic de fe en aquest sentit que utilitzen algunes esglésies. Seria pot ser que ens conformaríem. I crec que és millor fer reclamació i preguntar: A que et refereixes?
De moment, a la pregunta, hi afegiria la recomanació d'un poeta:
..... per la no anul·lació dels judicis sumaríssims del règim i l'«obvietat» de declarar-los il·legítims.
Hi estic d'acord.
I per moltes concessions que semblen oferir (deixar de fer apologia de les "necessitats, gràcies, etc." de la dictadura, per exemple) aquesta llei es presenta també com un frau per als actuals habitats del postfranquisme espanyol.
Penso que és suficient (o, si més no jo en tinc suficient) amb un detall:
si els judicis de la dictadura franquista són il·legítims, i es veu -o es fa veure que- són considerats així fa temps, que hi fa una llei que recull aquesta il·legitimitat però no els anul·la alhora?
Estem en un ordenament jurídic que manté tota una sèrie de judicis i sentències il·legítims, per quines "necessitats" actuals?
1) "Tothom ha sentit a parlar dels neocons. Els diaris en parlen contínuament. Són tot un fenomen pop. Tanmateix la popularitat mediàtica no deixa veure l’aspecte de fenomen que té el neoconservadorisme per al pensament polític. (...)"
Molt interessant. Podem pensar-hi al costat de molts detalls d'actualitat: la desbandada que expliquen les notícies a l'"entorn Bush", o sobre els seus "lapsus" discursius. O al costat del poder de les idees en la societat de la informació i la comunicació.
2) També observant alhora un detall interessant que assenyala Ramon Alcoberro: Cons & Neocons
"(...) Val la pena llegir aquest Cons & Neocons: el rerafons filosòfic per
situar desacomplexadament un fenomen -el del pensament reaccionari- que
torna perillosament, ara amb aires americans, i que encara que només
produeixi una quarta part del mal moral i de la repressió sexual que va
produir el carlisme, ja seria molt preocupant. El debat de dimecres a
l’Ateneu Barcelonès pot ser molt interessant." 3) Tenint present una prevenció raonable que ens apunta Isabel-Clara Simó: La nació és de tothom. "(...) L'altre perill, tantes vegades debatut, és la persistent idea que els
moviments catalanistes només poden ser de dretes. Fa més d'un segle que
Torras i Bages va escriure allò de "Catalunya serà cristiana o no serà"
(La tradició catalana, 1892), i fa més de quaranta anys que Jordi Solé Tura va escriure que el catalanisme només pot ser burgès (Catalanismo y revolución burguesa, 1970). ...... I, a aquestes alçades, fa tanta mandra tornar-ho a refutar!"
4) I la significança d'uns fets que ens apuntava Arcadi Oliveras al Primer Campus per la Pau (Girona juliol 2007):El detall que vull assenyalar té a veure amb el que anomenem "neocons", ideòlegs que han anat acompanyant decisions geopolítiques de gran abast, i que ens afecten a molts nivells. Ens situà l'any 1991 (en un recorregut històric que estava fent de tota una sèrie d'impostures que fan esgarrif) com a precedent que explica tàctiques i estratègies d'estats pel que fa a vinculació d'idees, polítiques, i comerç d'armes, entre altres implicacions.
L'any 1991 l'OTAN estava mancada de funcions, el món occidental s'havia quedat sense "l'enemic" que s'havia muntat amb la bipolarització. Occident quedava orfe d'enemics. Com el negoci d'armes queda sense justificació, i ens trobem amb una crisi d'identitat d'aquesta organització calia trobar idees.
Explicà Arcadi Oliveres que els documents d'aquelles deliberacions fan vergonya, molta vergonya. Es va arribar a la conclusió que "la OTAN existeix perquè s'ha de lluitar contra la intifada". I a aquesta idea es veu que s'arribà després de castrar una expressió d'algun treball de Huntington, i allà on parlava de la noció "l'amenaça confusio-islàmica" (o alguna cosa així) que quedà en. "L'amenaça islàmica".
No vaig atendre si es tractava o no d'una utilització del mateix pensador. El que sí és significatiu és que Huntington treballava a sou d'una empresa d'armament.
..... 
