Un tribunal internacional del Banc
Mundial, a Washington, ha condemnat Xile a pagar 16,6 milions de dòlars
al ciutadà de nacionalitat espanyola Víctor Pey i a la Fundació
Salvador Allende per la confiscació que va fer Augusto Pinochet, l'11
de setembre de 1973, del diari Clarín, favorable als socialistes, que tenia un tiratge de 350.000 exemplars. És la segona gran victòria d'Allende després de mort.
(...)
Amb la indemnització que rebrà de
l'estat xilè, Víctor Pey rellançarà el diari Clarín. Per la llibertat
d'expressió i pel seu amic. Per fer veritat les últimes paraules en què
va creure: 'Uns altres homes superaran aquest moment gris i amarg en
què la traïció pretén imposar-se.' Salut, ciutadà Víctor Pey! I gràcies." Xavier Montanyà "(...) 'Vam fer uns quants mítings, m'explicà, però va arribar Felipe González
amb els diners de Willy Brandt, i ens van ofegar a tots, fins que ens
van fer desaparèixer.' Era el pacte. Era la transició 'modèlica' i
tutelada pels EUA. (...)" Tot en ordre, mister Kissinger!
PSOE venuts i comprats. PSOE prepotens i suficients. PSOE esquema totalitari. PSOE mentiders compulsius. PSOE, un mal partit per Catalunya. PSOE, un bon partit pels amants del caciquisme.
(S'ho fotin per on puguin, però, si us plau! No cal que fem compliments a aquesta gent! No cal que acabem d'importar el seu model cap aquí! De la ma dels "conservacionistes" del reionononon, i d'uns conservadors també corruptes, anem veient com han traït qualssevol cosa que soni a decència política. I encara gosen fer una llei de la memòria. Sort que em sembla no ha estat el que d'entrada pretenien, i que hi ha prou resposta contra aquesta seva nova aberració.)
Rebo un comentari d'en Manel Bargalló a la entrada anterior que em duu al que ell mateix comenta en resposta a Apunt per a Ernest Suñé, al bloc d'en Xavier Mir, que havia llegit fa unes estones. Millor ho explico aquí, i arrenco un altre detall que aquesta tarde rumiava sobre l"espanyolisme" que alguns menteixen. Segueixo pensant és un problema de prioritat al costat d'uns que assenyalo en una resposta que ha acabat sent massa llarga pel que volia, però que em sembla recull prou bé el que vull dir.
Reponc: Bé. I veig que li fas comentari també a en Xavier Mir, haig de suposar que també trobes que faig una explicació massa acadèmica o de ciri a la mà?
De tota manera no hi estic d'acord en cap cas. Però no em sembla el més
interessant a discutir. El que crec pesa més aquí és mirar com es pot
desmuntar l'estat informatiu que permet aquests jocs de paraules, no
només en l'article de que parlem, sinó en el discurs públic d'un partit
polític, per començar. Arrenco la observació del darrer congrés del PSC
en el que Iceta llença la definició PSC de "catalanisme". I encara em
pregunto com és que es vagi acceptant, si al final els periodistes que
coneguin una mica d'història, del significat de les paraules, i alguns
detalls del tema hauran d'inventar "cometes" de nou abast.
Recullo aquest esbós de primers de gener. Que he vist tinc a tope la pàgina d'esborranys (diria que per això he perdut algun escrit d'aquests dies), em sembla interessant ara, i faig una mica d'endreça i espai.
Abans d'ahir (al gener) em plantejava que caldrà estar al cas de les notícies, i més detalls, que d'entrada aquestes dues exigències no arriben ni a mínims (subratllo ara), i que la manca de mínims sobre la taula necessita de pressió social contra el que entenc és una situació d'extralimitació estatal espanyola (crec que no calen exemples), de submissió catalana, i violència política institucionalitzada i acostumada.
((Veig que el conte de les concesionàries va tenint èxits, llàstima))
Tothom qui no mira de trencar aquests predominis i doMinacions legalitzades de manera il·legítima i venudes en un paquet de "pors ancestrals" o altres floridures; o qui prioritza interessos particulars o estatals per davant dels fonamentals per al país on viu, i no diguem si el representa, hauria de ser ben pressionat pels ciutadans que no vulguem mantenir aquests vassallatges.
Si la excusa presentada és que no ens consideren (o que no ens considerem) poble, nació o país, entenc que és un seu problema de manca de reconeixement, problema que porten segles disfressant (encara que ens vulguin fer creure que som nosaltres que dissimulem), o un nostre problema de desconeixement de qüestions bàsiques com la història, la resistència a la persecució i violències impressionants, a menysteniments inacceptables, i a una voluntat d'estat d'acabar amb el que, a sobre, anomenen "el problema català" o "El Contencioso".
Crec que no es pot mantenir aquesta situació, i que més aviat seria hora de demanar responsabilitats (amb els traspassos ja ens prenen prou el pèl, i de desplegats o desplegaments diria que fa pena parlar-ne) (subratllo ara), deixar-nos d'hòsties. I també atendre a un detall: cal observar bé unes diferències que hi ha entre mentida, i defensa a consciència d'unes idees que no ens agradin. Vull dir que si es tracta que a algú desagradi que hi hagi existència fora de la seva constitució no li hem d'acceptar que afirmi que som un poble de mentida.
És cert que sense aquestes dues coses (traspassos pendents i desplegament de l'estatut) ho tenim molt més difícil, i sembla que haurien de ser compromisos en algun sentit nou. Tot i que a la que rumio una mica em reafirmo en que és una presa de pèl. I que ho és a tots. Una situació que no arriba ni a mínim del que exigiria una política a una democràcia seriosa. Sobre la que em pregunto si no hi tenim res a dir, o si és que no tenim cap eina a l'abast, per a actuar d'ofici en la defensa dels mínims democràtics de cara a l'inici del procés electoral.
Penso en qui és que hauria d'explicar algunes coses, no cal gaires, només
alguns dels detalls fonamentals, per a que no hi hagi reticències per a
veure clar que el PP no és un partit polític. El
polític Pere Esteve (dep) segur que ens en podria donar bones raons, i
lamento que les seves no ens hagin arribat ben clares. Un record al
polític, i una llàstima per a nosaltres que ens anem empassant la
extrema dreta amb musiquetes de no sé el que, i un PSOE que és capaç de fer xantatges com dir a ERC (gràcies per la vostra serietat) que si als ajudava a aprovar la vergonya de la llei de memòria que han muntat el govern Zapatero, no es tancaria Ràdio4. Quina vergonya, quin horror, quina merda, parlant clar. Li diuen política, però és simplement infàmia.
No en té la exclusiva el PP, ja ho he dit. És clar que el PSOE (i en certa mesura algun altre partit que ha fet negocis i jocs de poder amb drets i llibertats bàsiques, i no tots, mirem bé que no són tots iguals!), per molt que en algunes coses sigui ben diferent (només faltaria!!), en alguna qüestió bàsica sobre la vida i pràctica polítiques, té mancances ben iguales. No sé si cal que en doni raons ara, si cal alguna podem trobar-ne unes quantes (motes) només retrocedint la mirada als darrers anys, i a la manca de coratge alimentada per la defensa a preu de qualssevol cosa de la sagrada unitat i constitució que veneren junts un i altre grup de poder, i el que han anat fen, sense vergonya i acabant d'espatllar la divisió de poders, per exemple, en el seu nom, o al seu nom, o a la seva salut. No sé ben bé com s'hauria d'expressar. Persecució política, de la que l'únic que trobo boi és que s'ha fet visible, evident, i combatible. Fem-ho! Segur que cada un podem aportar alguna cosa, segur.
Amb
motiu de les pròximes eleccions generals del mes de març, Justícia i
Pau ha elaborat un manifest adreçat a l’opinió pública, per tal de
donar a conèixer les seves reflexions. Amb aquest document no es vol
donar suport a cap opció política ni presentar un programa detallat de
govern, sinó que vol contribuir a la reflexió de la ciutadania i a la
presa de decisions polítiques justes. El podeu llegir al següent enllaç.
1) TRANSCRIVIM LA CARTA QUE EN FRANCESC FERRER VA DIRIGIR A ROUCO VARELA L'ANY 2004.
"Girona, 14 de marzo del 2004
Emmo. y Rvdmo. Sr. Cardenal Arzobispo Antonio Mª Rouco Varela
Madrid
Emmo. Señor,
Con todo respeto y con evidente interés en el bien eclesial, me atrevo
a dirigirle esta carta para expresarle una preocupación que tengo desde
hace bastante tiempo. En general es por el mal uso terminológico de la
palabra nacionalismo y del patente sentido ideológico con que la
Iglesia usa este término, seguramente por contaminación de los
gobiernos del estado. (...)"
(llegir)
2) Quatre anys després seguim arrossegant misèries d'aquesta Església i afiliacions de poder "fàctics" que en diem. I, d'acord amb en Salvador Cardús: Deu vegades patètic AVUI, 8-2-08:
Hi ha coses a comentar, i algunes, moltes, a deixar que l'oxígen polític (?) ens les dugui a passeig d'una vegada. Sí, millor deixar que l'aire fresc s'emporti algunes, ja que la saturació i atabalaments l'hi han donat massa poder als qui són contraris a alguna o altra independència, o a algun o altre reconeixement o respectes exigibles.
Llegeixo que hi ha serbis que es manifestaran contra la independència de Kosöve. I que el govern espanyol està preocupat perquè no vol reconèixer aquesta independència, i perquè voldria que tota Europa es posés al seu costat (de "Es lo Que Hay!!No em desmunte la paradeta!!!!" La EspañaEterna).
Llàstima: Em fa tanta pena com les manifestacions que hem anat veient aquí contra el diàleg, per exemple. Senyora ministra espanyola, si vol aguantar aquesta posició, crec que ni que contracti algun que altre farsant que diu informa de la situació (he llegit unes línies d'e la notícia a El Mundo, i fa també vergonya. A banda de la preocupació que crec demana el rigor) no ho podrà aguantar. Més val que miri quins principis democràtics i de decència política bàsics està vostè desobeïnt. Pregunto. Que ho fan per norma i a gust perquè ens creiem que són ordenats i que "todo va bien"?
Aire! I felicitació als qui han aconseguit la seva independència!!!
Mentre em plantejava si era massa dura en parlar del que veig desesper del que en diem opcions o forces de la dreta (dreta real, no nominal ni representativa) m'he trobat amb un article d'en Joan F. Mira: "Català, valencià."
molt interessant, que acaba així:
"(...) Precisament si oblidem aquest fet[1], si l'ignorem, és quan no podrem
entendre la meravella de la unitat recuperada. Si jo fóra blavero, els
assegure que em sentiria bastant desesperat."
L'article sol ja ho és d'interessant, però no m'estic d'afegir que m'ha vingut molt bé per a aclarir algunes idees, i, sobretot, per a deixar el complex de dura, i mantenir sense cap embut la expressió de "desesper". Així com el meu convenciment sobre alguns aspectes de la situació política en que ens movem.
Gràcies senyor Mira per exposar-ho tant senzill, i per destacar el detall del gran èxit!
"Antinatura" escoltava ahir a la ràdio, i em sap greu que no recordo si ho va dir en Sirera o L'Albert Rivera de Cs. És que canten unes coses tant semblants o calcades....
Si em disculpeu aquest detall, mantinc la idea de que en aquesta cantarella es creu (s'ho creu (ho dubto) o usa del cinisme i abusos verbals acostumats, així com de la estratègia d'intoxicació també acostumada) que és "Antinatura" tot el que no sigui un "Gran Pacte d'Estado" entre PP i PSOE, diu. I clar! també "naturalment" s'ha de tancar l'Estado, s'ha de "Recuperar les competències autonòmiques que porten problemes...per no se quina llei còsmica".
Segons com em sona desesper (deia més suau, i ara més fort), igual que els de la Conf. Episcopal d'aquests darrers temps i dies, i de la mateixa mena que el de "que viene el lobo!". Desesper de pèrdua de vells dominis expressat de les formes barroeres, que em sembla que és com s'escau quan ja no es poden vestir de gal·la. Ho celebro!
M'encanta veure aquest desesper perquè l'entenc com a això, pèrdua dels dominis que són clarament inacceptables, a més del guany que representa abandonar-los, i un goig per aquesta visibilitat de desesper dels qui fan pràctica i postura política que van contra el respecte i la no dominació.
Perquè en el nostre context entenc que es deu segurament a que veuen que s'acaba els efectes anestèsics, i que el despertar dels moviments socials que estranyen i miren d'amagar-nos en la gestió de la informació ens hem desacomplexat. A banda de la força que puguin anar prenent les idees polítiques del que anomenem nou republicanisme (respecte i no dominació, fonamentals), i els canvis que s'estan produïnt pel que fa a la infomació, la comunicació i el periodisme.
Estem, es un dir, en període preelectoral. I em pregunto: Com es nega la intensitat d'un tro? Crec que només es nega tapant orelles, ulls i pell, només es nega tapant orelles, ulls i pell.......
I que abans s'han hagut de fer unes quantes altres jugades, com ara embolicar l'enteniment, i vendre determinats interessos com si d'un fatal destí es tractés. Prendre consciències; d'aquesta lamentable pràctica política en tenim de tradicions varies, d'estratègies un escandall, de despessa en "obligar-ho" un bon gruix, i de denúncies fetes i a fer alguna bona feinada.
Com pel que conec i vaig veient, per a poder abonar terrenys que acceptin aquests abusos amb vestits de democràcia ha hagut de desaparèixer fort l'alegria,
D'on vull destacar dues idees. Són fragments del Mail Obert d'avui, i escriu en Vicent Partal:
1) "(...) Hillary Clinton, en un moment de nerviosisme evident, ha dit que no era
just que ella haguera de confrontar-se a algú que només ven somnis. Li
fa por perquè confrontar-se a un somni és molt difícil. Però també fa
trampa: sap que no és així. Ella sap que Barack Obama té un passat
sòlid i un programa clar. (...)"
2) "(...) La distància entre allò que volem i somiem i allò que creiem que es pot
fer ara mateix és abismal, depriment, descoratjadora. El país vibra com
mai, però la política és més plana que mai. El carrer esclata de color,
però als despatxos tot sembla gris. L'ambició fa bullir la sang, però
la pobresa d'esperit ens té paralitzats. Ací. (...)"
(Subratllo jo)
Se m'ha passat pel cap fer alguna comparativa entre expresidents espanyols i expresidents catalans. Però em desdic, perquè penso que no en sortiria gaire cosa interessant, i perquè necessito conèixer abans una mica més d'història.
De manera que, a partir del que observo, em limito avui a enviar un agraïment als expresidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall. A Pujol per unes declaracions que llegeixo a les notícies i que diria contesten algunes inèrcies de confusió de prioritats democràtiques, i a Maragall pel que considero la seva lluita contra els mostres instal·lats en el funcionament i pràctiques del seu vell partit.
Jordi Pujol: 9-M.- Jordi Pujol afirma que la possibilitat que CiU pacti amb el PP "no existeix digui el que digui Pizarro"
EuropaPress. 30.01.2008
"(...) L'expresident català ha considerat que "després
dels enganys del PSOE i els insults del PP", si aquests partits
obtinguessin bons resultats a Catalunya el 9 de març significaria que
el país està "malalt". "Seria una derrota del país, significaria que
estem malalts. Si això passa, no comptem com a país, estaríem perduts",
ha afirmat."
Pasqual Maragall: 9-M.- Maragall decidirà avui si el Partit Català d'Europa es presenta a les generals
EuropaPress. 31/01/2008 13:25
"BARCELONA, 31 de gener
L'expresident de la Generalitat i del PSC, Pasqual Maragall, ha
anunciat que al llarg del dia d'avui decidirà si presenta candidatura a
les eleccions generals del 9 de març del Partit Català d'Europa,
formació que ell mateix va registrar el 1998 quan va tornar d'Itàlia."
Del primer espero que no s'en desdigui, que ho digui si pot encara més fort i clar, i que aconselli els polítics del seu partit. Que doni mostra que aquesta apreciació no es presenta com a estratègia electoral (per a fer girar vots només), sinó una decisió de fer accions polítiques ben clares per a contrarestar aquest estat.
Ja prou de col·leccionar laments!!
Del segon, espero que muntin un partit que de cap manera es salti els compromisos bàsics d'una democràcia seriosa en la era de la informació i la comunicació. I que no l'aviciï amb no sé quins vincles eclesiàstics que es plantegen en el model italià.
Ja prou de col·leccionar parèntesis!!
Pot ser és molt. Jo crec que no. I són aquests detalls els que em porten a pensar que anem bé, endevant, i que s'han acabat alguns (no gosso dir-ne tots) dels contes transicionals.
"(...) Heus aquí dos casos d’imposicions inacceptables, per part de
determinats jutges i per part de determinats creients catòlics.
Aquestes coses s’han de denunciar amb fermesa democràtica. Aquestes
coses i moltes altres."
"(...) El primer exemple ve, una vegada més, del món dels jutges. La sentència
del Tribunal Suprem espanyol contra Juan Mari Atutxa, antic president
de la cambra basca, i contra dos dels seus companys de mesa, per no
haver volgut suspendre, en el seu moment, el grup de Batasuna a la
cambra basca, és d’una prepotència i d’un autoritarisme realment
escandalosos. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc ja havia
sobresegut la qüestió.(...)"
"(...) El segon exemple ve, també una vegada més, del món de l’església.
Aquest cap de setmana s’han reunit uns quants milers de catòlics a
Barcelona per defensar el seu model de família i per anar contra
l’avortament, l’homosexualitat i algunes altres qüestions sexuals que
els preocupen. Fins aquí, res a dir. Està molt bé que tothom defensi -i
pugui defensar ben lliurement- les seves posicions i conviccions en
tots els àmbits. Aquest és precisament un punt bàsic de la democràcia.
El problema sorgeix quan diuen que veuen “amenaçada” la “família
tradicional”. No és gens clar quin és el concepte que tenen de
“tradició”, perquè la “família tradicional” ha passat per fases molt
diverses al llarg dels temps.(...)"
Dos detalls del que considero terrorisme electoral i institucional:
· El llautò: recomano llegir en Vicent Partal: Així no
"Però sé que el paper redactat pel jutge de l'Audiència Nacional
espanyola, Ismael Moreno, és d'una manca de rigor tan gran que resulta
inacceptable. I les conseqüències que se'n deriven, també.
"
· La infàmia desvergonyida: recomano no oblidar la persecució d'idees, diaris, pensament, projectes legítims, etc. Un exemple del que en Miquel Almirall en presenta un bon treball:
(Afegeixo (27 de gener de 2008) un detall que és significatiu:
L'article d'en Miquel Almirall conclou que per la manera en que s'ha acceptat la sentència -acceptada pràcticament per unanimitat-, veiem que "la Sentencia ratifica la qüestionada “tesi del complot”
confeccionada pel magistrat del Jutjat d’Instrucció Central número 5 de
l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón."
I recull un fragment d'una veu discordant, la de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats
de Barcelona i de l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans, que és el que segueix)
"No obstant això, després de la recent Sentència del Tribunal Suprem
sobre l’assumpte “Jarrai-Haika-Segi” i aquesta darrera de l’Audiència
Nacional, pot resultar suficient que les accions polítiques o socials
es considerin “ajuda” als fins d’ETA (sobirania per al País Basc)
perquè aquestes siguin definides com a delictes terroristes."
Davant aquesta provocació, actuació, repressió, destrossa judicial, algú s'escandalitza si plantejo la idea de que, cardats a diferents bandes, directament demanem a Eta que faci "fi" seu el
programa del PP i del PSOE junts, per mirar d'acabar amb el terror de l'estat? A que juguen aquest jutges i polítics? Espero que al final, i aviat, es duguin la sorpresa (sorpresa!) i la gent diguem que ja n'hi ha hagut massa.
Vaig veient quina és una una mena de "problemes" que tenen els representants polítics per a tocar les lleis lectorals. I penso que hi ha alguns que van de camí cap a no sé quines edats, i que no els hi hauriem d'acompanyar.
Com a ciutadana considero una estafa que hi hagi polítics contemporanis que estiguin mananat i mamant a preu de renunciament ciutadà. Una estafa que, si no té via legal (clara, directa, i ràpida) per a aturar-se, és perquè tenim una legalitat decididament antidemocràtica, a més de rància, obsoleta, "ingèèèènua!", i molt guais.
Clar que algú pot dir-me que la ingènua sóc jo, perquè de renunciats ho som molt, pot ser no qualitativament però sí en quantitats: les suficients. Però puc respondre que ja ho veig, que la meva reclamació no és metafísica, sinó de decància política i acompliment de compromisos (no privilegis) adquirits. I també li puc dir que no sóc toixa fins al punt de no veure els èxits del conte de: "ja decidiu! a les urnes cada quatre anys!! I en "el que cal" ja participeu!! Sobretot en la burla mediàtica de presentar el ciutadà com una molèstia, Per què no calleu? Que no veieu que encara s'enfadarà el coco?"...
La meva reclamació és pels aprofitats d'aquesta lamentable situació, i especialment als representants i garants de drets i llibertats. Començant pels veïns, i sense que quedi fora més que els qui és, de debò (no que s'ho faci) imbècil. No discuteixo, doncs, que sigui més o menys visible el renunciament en massa, o que fins i tot l'inconscient i no manifestat prengui força electoral. Tampoc no vull dir que no m'adoni que hi ha un gruix de gent a qui realment, i a consciència, interessa una societat de prou submisos i porucs que en empassem i passem del que calgui, pels seus interessos de negocis i no sé el què. No tinc idea aquí perquè no sabria per on començar a veure-hi interès en pastar diners i poders que no podrien gestionar ni disfrutar ni en 40 vides....
Quina manca de "delito" senyors i senyores..., quina immoralitat, però. Com a mínim no ho venguin com un valor a acceptar!
en la seva columna a El Mundo, FJL proclamava: «Pizarro
no nació rico ni se forró en Endesa, y se va renunciando a tres
millones de euros al año y a heredar Telefónica si la dejase Alierta.» (L'afer de Pizarro
)
De fet, crec que el que no accepto de cap manera és la càpsula aclamadora dels conservadors que identifica racionalitat i egoisme. Ni la que em sembla acompanya també aquests assumptes, que en aquest cas pretén difuminar la evidència de que el grau d'estupidesa política en que estem instal·lats necessita i n'és fruit de determinats refinaments...
Tampoc no trobo acceptable els cinisme de la progressia que ja es podria anar a treballar a una gestoria. Cinisme i perill polític de no prendre seriosament la feina de pensadors seriosos que no volen justificar l'injustificable. Mentre altres que justifiquen la renúncia absoluta de ciutadania campen i campen. Bon retrat el que feia ahir Miquel Pairolí: Fukuyama, la llumenera
Crec que cal aturar aquest terror electoral en un sentit fort com per a demanar responsabilitats als polítics, partits, líders i grups de poder que estan implicats en els processos electorals, i se n'aprofiten. Alguns recullen fruits de la dictadura darrera, d'altres s'en van a fonts de pensadors que miren de justificar metafísicament la injustícia política, altres que no tinc idea que volen justificar, i d'altres s'ancoren en les tradicionals pors eclesiàstiques; per dibuixar només alguns tipus, n'hi ha més. En una altre límit el d'aquells partits que es creuen que es poden ficar en la vida sexual dels veïns, sigui per a fer grup de "castedats" o fins i tot fabricar follodroms (varen dir), com si ja no estéssim prou cardats des de les institucions i intromissions polítiques que hi ha en dansa...
Hi ha una mena d'estupidesa política, i concretament en la seva manifestació a l'entorn de les eleccions, processos, pre procesos, enquestes (són setmanals? diàries? horàries?) d'intenció de vot, i etc., que relaciono directament amb abusos i incompliments del que suposo són compromisos eticopolítics per part dels elegibles i els mitjans de difusió de la informació política, social, i de coneixements bàsics del que representen unes eleccions.
És en aquesta mena de compromisos que em fixo per a fer un primer esbós d'una normativa antidopatge electoral.
I dono per fet que no és necessari que afegeixi ara exemples d'aquests problemes, perquè s'han fet prou visibles. Cosa que ens permet atendre més concretament la idea que proposo de controls antidopatge. I restar vots o escons dels resultats als partits que hagin fet abusos de determinats estimuladors o estimulants.
- Si es fa servir la por còsmica: es resten 1 000 000 de vots dels
resultats, i es fa una segona volta per a repartir entre els altres
grups presentats.
-
Si es fa servir eclesiàstics i papes: 1/3 dels escons seran per a
associacions de ciutadans que defensen la llibertat de consciència.
-
Si es fan servir mentides metafísiques -per exemple, dir que Catalunya
no existeix-, o que independentisme és terrorisme, jo aplicaria
directament la desqualificació directa, en bloc, i els partits
implicats els enviaria a fer un curset de decència dialèctica.
- Els estimuladors de les inauguracions, tot i que em sembla ja se'ls
han esgotat les dosis, proposo que els fem picar pedra: a una setmana
per centímetre d'inauguració.
-
Si un grup utilitza l'atac, o el tocar la barbeta, a minories per a vendre el seu programa
de govern, se'l desqualifica directament com a demòcrata, i en aquell
mateix moment queda fora de la campanya. Haurà de fer una rectificació
pública abans de pretendre representar algú en un altre moment.
Convidats: Xavier Bosch, María Antonia Iglesias, Francesc Marhuenda
i Joan Subirats
la pregunta de la setmana és :
-"Quina valoració fa dels quatre anys de govern Zapatero?"
Resposta:
Balanç clarament negatiu. Valoració: una llàstima de promesa
d’oportunitat perduda que necessita de més pressió dels demòcrates, i de la fi
d’alguns abusos de poder inacceptables.
Molt dolent.
1) En un sentit de política general perquè no ha estat capaç
d’aprofitar els moments en que podia de debò fer algun avenç en el que va
prometre sobre la millora de la democràcia en que estem instal·lats; que és de
molt mala qualitat.
Tot i que afirmava ahir (La Nit al Dia TV3) el sr. Sirera que no, que no centra el tema de la seva campanya en la qüestió de la llengua, la línia que prenen per aquestes eleccions centrals (ha començat la campanya, no?) diria que és un "maternalisme lingüístic". "Maternalisme" per a intentar despistar i que no es vegi la deriva paternalista dels tradicionals "moderats liberals". El paternalisme polític és prou pervers, espero que no ens deixem cardar.
Els del PP volen fer creure que la única llengua materna és l'español;
es creuen que les altres llengües del món no poden ser més que
desviacions de la seva maternitat?
Tot i que és clar que l'argument de la llengua materna no s'aguanta, el
deixa anar el PP, suposo que per a provocar adhesions "maternals" a les
seves salvacions de llibertats (deia ahir el sr. Sirera).
Hi ha coses a comentar, i algunes, moltes, a deixar que l'oxígen polític (?) ens les dugui a passeig d'una vegada. Sí, millor deixar que l'aire fresc s'emporti algunes, ja que la saturació i atabalaments l'hi han donat massa poder als qui són contraris a alguna o altra independència, o a algun o altre reconeixement o respectes exigibles. 
