Que són uns cínics ho tinc ben clar. Que no tenen respecte a uns mínims compromisos amb la decència política, també ho tinc clar. Que són uns mentiders i aprofitats també. El que em preocupa és que crec que quan els qualifiquem de cínics, li donem un to de comprensió a aquesta qualificació que crec no mereixen.
Per una banda em sembla que sóc massa primmirada per assenyalar aquesta confusió. Per una altra crec que són una mica ingènua perquè hauria de pensar que no dic res de nou. Però per una altra -i és aquesta que guanya la partida- estic convençuda que el que en podem dir cinisme polític viu de rendes que no li són pròpies. Per exemple, de la consideració conscient o inconscient que tinguem del cinisme com a moviment filosòfic a la època Antiga.
Rendes a les que cal afegir que aquests "cínics contemporanis" ni tan sols no s'adiuen amb el que pren el diccionari com a definició, a saber: cínic: Que impúdicament fa gala de menysprear els valors morals.
No dic que facin una estupidesa, cosa que també puc pensar en
termes de error d’estratègia si és “más de lo mismo” en la seva línia de criminalització
a ultrança de l’independentisme, o el menysteniment de Catalunya i els catalans.
El que dic és que ho són, d’estúpids. Perquè és el mínim desqualificatiu que
trobo per a declaracions que estan fent a l’entorn de la figura de Xirinacs.
Ja d’abans de declaracions com les que ens escoltem aquests dies tenim proves que són polítics
de militància i tàctica irrespectuosa. Polítics que no saben respectar la
veu, idees, raonaments, projectes, etc., que no siguin es seus. I que, com no
pot ser d’una altra manera (hi ha alguna?), en els contrastos, van directe o indirectament a les pràctiques de
criminalitzar, o de fer por.
Són polítics desqualificats perquè, o no saben raonar, enraonar,
dialogar, conversar, o deu ser que en saben, però com alhora també són ben
conscients que no tenen res a fer en aquell terreny, utilitzen la violència i
el joc d’engany mediàtic.
Pensem en dos tipus diferents d'enveja. El d'aquella expressió en que diem que envegem una cosa o que alguna cosa és envejable perquè ens sembla bona. Aquesta pot ser una valoració, o pot ser un desig. Una altra forma d'enveja és la que, diguem el que diguem, considerem una cosa envejable en el sentit anterior, i actuem contra el que sigui que la tingui. Estem davant una acció contra algú moguda per envejar-li alguna cosa.
Sóc conscient que faltarien alguns detalls, però crec és suficient per a mostrar perquè veig les actuacions del Vaticà contra Amnistia Internacional (AI) com un cas d'aquesta segona manera d'enveja. I un detall de pes aquí diria que és que el Vaticà fa acusació de no acomplir amb els compromisos bàsics, i crida al boicot econòmic d'aquesta organització de defensa dels drets humans.
(Crec que allò que molta gent diu de que no vol saber res perquè és esgotador, és comprensible, i molt penós.
Sí, la podríem anomenar contra la salvatgia; i a favor de la civilització.)
Ja ho poden suavitzar tot el que vulguin. Jo no ho suavitzo gota.
I no penso només en el cas, greu i vergonyós, dels problemes que posen en el retorn dels documents catalans. Sobre els que crec que el que no volen és tronar tranquil·lament, per a no haver d'acceptar altres coses. Penso també en cada una de les notícies polítiques que m'arriben del estat cap a el ciutadà. I en el que podríem anomenar instauració del joc de l'esgotament. Des-instaurem-ho, diria jo.
He trobat un article de Noam Chomsky, on ens explica detalls per a entendre com ha anat això de la democràcia. A mi em sembla inacceptable algun dels models de democràcia que veig hem anat aplicant.
De manera que, i encara que hi ha qui accepti que es pot ser demòcrata i tractar al ciutadà com un estúpid que ha de ser guiat per una classe que és, diuen, la dels amos del món, o la dels més llestos, o la dels més guapos; tant se val. I encara que hi afegeixin les raons que vulguin sobre el control i domini, necessari -diuen- de les masses-, tampoc em convencen.
Bàsicament perquè no em crec la estupidesa per naturalesa. I encara menys per situació social predeterminada per desgràcia de déu, o déus, o destins o el què fos que em presentin.
Si intentés seguir aquest joc, hauria de dir que, aleshores, qui em vulgui defensar aquestes pràctiques polítiques, es miri una mica el món, i m'expliqui com el veu a mans d'aquests que s'han pensat són els més llestos. Tant llestos que han venut la moto de que ells han de dirigir a les altres persones i el món, I tan estúpids com per a portar tot plegat a la situació actual.
De debò hi ha qui encara defensaria el model de (ens assenyala Chomsky)?: "(...) Una idea alternativa de democracia es la de que no debe
permitirse que la gente se haga cargo de sus propios asuntos, a la vez que los
medios de información deben estar fuerte y rígidamente controlados. Quizás esto
suene como una concepción anticuada de democracia, pero es importante entender
que, en todo caso, es la idea predominante. De hecho lo ha sido durante mucho
tiempo, no sólo en la práctica sino incluso en el plano teórico. (...)"
Tot plegat s'explica molt bé a partir de la observació i conseqüències de la desinformació.
De manera que, a l'entorn de les celebracions que fa poc s'han organitzat sobre la democràcia espanyola, segueixo preguntant-me:
Què han fet, i què no han fet, els responsables polítics tot aquest temps,
que ara celebren no sé quants anys de democràcia, tot i trobar-nos en la
situació que ens trobem?
Què hem fet i què no hem fet els ciutadans, que ara no podem
celebrar, amb una mica de rigor, una mica de democràcia?
Agafo només un detall que nega un mínim molt petit sobre el què seria susceptible de celebració
pel que fa a la convivència, drets, llibertats, i garanties d’un estat
democràtic: les tortures (i amb una impunitat
vergonyant). Un fet que crec nega d'entrada la possibilitat de fer celebració
si no és que som uns desvergonyits en el mal sentit d’aquesta paraula.
I ahir, cercant algun canal de notícies, em trobo amb: "La Palestra", "Lo ha dicho la radio", "Lo ha dicho la COPE", "Valors cristians a la COPE catalunya", "Un juicio cristiano de las cosas". Varen dir alguna altra cosa. I em sembla que estaven parlant, entre notícies que ara no recordo, sobre els problemes que hi veuen en l'assignatura d'educació per a la ciutadania.
Diuen: "no todos los niños aprenderán lo mismo!".
Jo respondria: "Crec que vostès veuen problema aquí perquè: confonen educació i adoctrinament. Perquè volen confondre pluralitat amb multiplicació per no sé el què; i sense el domini total de la educació no ho poden fer. Perquè tenen interès en que les persones no coneguem els drets que una societat decent ha de garantir i defensar (i no em parlin de les seves nocions de decència, si no és que han fet alguns canvis de noció i de forma de conversar). Perquè necessiten models de submissió i por per a vendre la seva "salvació". Perquè tenen encara alguna petita renda que els permet dir aquestes coses sense provocar escàndol. Perquè no poden sortir de la seva
"TVO DEIXA D’EMETRE EL CANAL
INFO TV I APOSTA PER LA PLURALITAT INFORMATIVA AL CONNECTAR AMB EUROSPOR" Així comença el comunicat de l'Ajuntament d'Ontinyent sobre la seva explicació del tancament de la emissió del canal Info TV.
Comunicat que, entre aquesta, i d'altres coses diu:
· L’actual equip de govern de l’Ajuntament d’Ontinyent ha optat per este
canvi en TVO que, cal remarcar-ho, podria ser millorat ja que no es
descarta l’estudi d’altres fórmules que contribuïsquen a potenciar la
premissa de millorar l’oferta informativa basada sempre en criteris de
pluralitat.(Llegir més)
De la que recullo també un fragment: "(...) InfoTV ha respost que la cadena no és fortament polititzada, sinó que
dóna molta importància a la informació política, 'perquè és en el món
de la política on es prenen les decisions que milloren o empitjoren la
vida dels ciutadans'.(...)"
El trobo interessant per a afegir -a la confusió que es munten al principi en parlar de pluralitat- la que ara fan entre estar "polititzat" i donar importància a la informació política.
Penso que hauríem de començar per demanar una mica d'atenció a l'ús de les paraules. Perquè és greu que intentin confondre pluralitat informativa amb quantitat de temes tractats. I encara més si pretenen, i es suposa aconsegueixen, enganyar prou gent com per a sortir-se'n en aquesta pretensió. Vull dir que sembla que hi haurà qui es creurà això de en nom de la pluralitat. Si no, per què gasten energia a mentir?
Afegiria que crec que fan aquest canvi en les emissions perquè no els interessa que hi hagi bona informació política. O encara més fort; els interessa i necessiten que no hi hagi bona informació política.
Aquestes algunes, de les que podríem dir, són massa!
Es fa difícil; no sé si fins i tot dir-ne impossible. El que sí veig segur és que hauríem de dir com a mínim que és de cortesia (per a dir-ho suau i ràpid) no escoltar-nos a qui tant es manifesta contra el diàleg.
Ens cal fer recull de les manifestacions del PP, jerarquia eclesiàstica, AVT, "Basta ya!", etc., contra el diàleg i el treball per la convivència democràtica i en pau? O, no ens cal.
Penso que el què hem de fer és convidar-los al diàleg.
(Afegeixo: que, en el nostre context, és una manera de demanar-los que abandonin les armes. I, si no pensem en aguna altra manera, i parlar d'abandó els sembla massa fort; podem utilitzar la fórmula que va funcionar en el redactat de les declaracions d'alto al foc a Irlanda del Nord: que desmovilitzin les armes.)
"(...) Vendrell ha recordat que 'al final a qui
li correspon dir si les coses són o no són és al Tribunal
Constitucional'.(...)"
És part d'una notícia d'aquests dies que ara no recordo. Però tan se val. El què vull assenyalar són dues coses: 1) L'encert en remarcar que el seny no s'ha de confondre amb el sentit comú. I la necessitat que tenim de practicar una mica del primer, i prendre menys seriosament el segon. Especialment al costat dels èxits dels eslògans amb que acompanyen campanyes com les de la foto. I 2) La bestiesa d'afirmar que el Tribunal Constitucional (o el que sigui) té la potestat de dir si les coses són o no són.
Aquesta pretensió, i pràctica, que veiem l'anomeno integrisme metafísic. Una forma d'integrisme que, com les religioses o d'altres menes, estaria bé que féssim fora dels nostres governs. Com a mínim, si no ho aconseguim, els hi hauríem d'exigir que siguin un xic clars; i que ens explicitin quines són les coses que deixen fora, i quins són els criteris que usa el seu tribunal per a decidir si una cosa és o no és. A banda de situar primer en quins termes estan parlant. Clar que aleshores ja no podrien dir el què diuen. Haurien de parlar de decisions, i no d'encerts metafísics.
També ho trobo interessant perquè la metafísica és una disciplina filosòfica que m'interessa. Però al costat d'aquests usos i abusos polítics la tenim ben descol·locada.
Hi ha discussions que podria dir que avorreixen, per dir-ho
suau. Però, si agafem un sentit una mica ferm d’’avorriment’, pot anar bé per
començar; encara que la cosa és molt més forta.
Crec que després, el què ens cal, és una mica de mala llet (per no
quedar fora del joc que s’estan muntant), i respondre a les bajanades que, amb
diners (i mitjans, i espais, i respectes, etc.) públics i de forma improcedent, s’estan muntant els eclesiàstics catòlics.
Sobre la mala llet penso que és suficient (que cada un
afegeixi els exemples que conegui) amb la desqualificació que fa poc varen gosar
fer de religiosos gironins que no segueixen els seus dominis; o dels atacs prou
constants que fan a religiosos que ajuden als pobres i exclosos de la societat
actual.
Sobre la improcedència, em pregunto d’entrada: què hi
guanyen? I l’únic que veig és que vulguin “guanyar” diners a preu
de robar consciències. A això li dic misèria, i, venint d’on ve, greu manca a
la dignitat.
A aquests curials, o com s’anomenin, els recomanaria algunes
lectures sobre laïcitat i sobre respecte a les persones. I als estats o països
que es deixen cardar en les seves estructures, legislacions, concessions i
favors, per aquestes idees que escampen des de Vaticans i des d’on sigui, els
faria fora del poder i la capacitat de decisió social, si no és que superen un mínim compromís amb respecte i drets civils.
Fora del poder, per moltes raons. N’apunto dues especials pels eclesiàstics. Una és el merder que van
muntant amb una cosa tant clara com l’avantatge social d’un estat laic, i la
manca d’honestedat en el servei que ofereixen que aquesta seva “discussió”
representa.
Aquí un bon article per a que es deixin de confondre entre
laïcitat i aconfessionalitat:
Per altra banda, i per les notícies que ens arriben d’altres conflictes polítics
i de guerres, em sembla que això mateix els pot fer bon servei a altres eclesiàstics
que volen dominar, fins a tot el mon, diuen. Miserables i vergonyants en els
seus càrrecs. I un tema que demana resposta dels ciutadans a qui no han cardat.
I pot ser també vagi bé als qui estan discutint sobre un nou partit
demòcrata a Europa; que sembla confonen termes. O, més aviat penso que, venint
d’on ve la idea, pot ser estiguin pressionats pels dominis polítics a Itàlia
del poder mediàtic i enganyaconsciències del Vaticà.
I, ja que segueixen amb els seus problemes sexuals, crec que els hauríem de recomanar alguna visita al sexòleg, entre altres coses. I els hauríem d'exigir que deixin d'una vegada d'escampar l'odi al cos que la seva tradició recolza mísera i penosament. A banda de demanar-los també: què hi guanyen aquí?
Jo crec que per començar guanyen incomprensions i penes: és això els què els fa viure? Que ho valorin; valorem'ho. I, per molt que no ens interessi la religió -no ens confonguem, no és això el què fan- penso que ens cal implicació ciutadana per a finir amb els seus dominats econòmics i socials. Per simple respecte i convivència.
Cimera decisiva per desencallar el futur de la constitució
europea
Ara ja no li diran "Constitució Europea". I ja no mereixeria ni referèndum (a França només, o també e altres països?). De tota manera, la consulta als ciutadans no era vinculant. I, a sobre, si no ens ha semblat bé als ciutadans, -tant en les aberrants campanyes, com per resultats de no aprovació- ens han tractat d'insensats i ens han renyat, i s'escandalitzen. Per què pregunten, doncs? Per mantenir enganyats els llibres d'història de la democràcia? Per fer ús de la consulta com a termòmetres pre-pre-pre-electorals?
No tinc idea; però millor si ara ho anomenen tractat entre governs, i no fan veure que el ciutadà esta content quan no ho està. També podria resultar més fàcil, si en algun moment es fa política transparent i participativa a Europa, que els mateixos ciutadans qüestionem aquest simple tractat interestatal, i promoguem una veritable constitució de compromisos bàsics més enllà dels negocis i negociats; si és que la volem.
De tota manera, em sembla d'una irresponsabilitat greu pel que fa al que anomenem construcció europea. Perquè penso que: per una banda l'acceptació es deu més a inèrcies i vot molt cecs; i la no acceptació es deu a canvis polítics i socials fonamentals que els qui ho estan decidint podran ajornar; però no evitar. I, per altra banda veig aquest "Tractat", sense entrar en continguts (no l'he llegit) emmarcat en un esquema d'estats entesos com a empreses irresponsables insostenibles.
Plantegen un debat sobre els pactes; suposo que postelectorals. Punt en el que veig dos problemes previs: L'engany de l'antidemocràcia.
1) Demagogs i enganyadors: Sembla ser que hi ha casos en els que aquests pactes no s'expliquen; de manera que queden venuts fàcilment com a coses estranyes, en lloc de prendrel's, i veurel's, com a una pràctica democràtica ben normal; que és el què són.
L'alternativa són majories absolutes; totalitarismes d'un o altre aire; o altres variants que ja hem patit prou. Fruit -a parer meu- de seguidisme a les histèries dels qui identifiquen la pluralitat i la democràcia real amb el "desastre"; de la ma de lleis i dominis del règim i continuïsme de la dictadura franquista (en la tradició que entronqui). Un altre lamentable espectacle al que espero trobem ja un final.
Penso que hauríem de trobar també una penalització per als
responsables polítics i mitjans de comunicació que afirmen que els
pactes són problema; i no afegeixin a la seva afirmació a què es
refereixen, a quins es refereixen, i assenyalin de quins problemes
parlen. Perquè normalment ho fan per desqualificar el pacte en
general. I, em pregunto: Ho fan per estalviar-se explicar quin problema
veuen a un o altre pacte concret? Ho fan per a fer soroll?
Ho fan en general dient una frase que fa molta pena: "sí, són legítims en democràcia; però, són un atac a la democràcia. I, a més, són immorals".
Això ja és deliri. I apel·len a raons varies; totes inacceptables;
perquè més aviat ostenten càrrecs que els haurien d'obligar a acceptar, propiciar, i promoure el pacte com
un element fonamental en la democràcia (real, clar; no la que canten
alguns).
Penso que cal exigir-los, a més, una rectificació pública en la que acceptin que el pacte és un element bàsic a una democràcia.
Ahir em plantejava que hi ha qüestions bàsiques d'una democràcia seriosa sobre les que els ciutadans hauríem de tenir control de legislació, decisions normatives, i aplicació de les lleis. Bàsicament perquè si no el tenim, es poden donar situacions com l'actual (que considero antidemocràtica i insostenible), i perquè crec que aquesta mancança permet les costoses aberracions (i les despeses i conseqüències dels seus manteniments) que anem constatant també en mols sentits.
"(...) Em temo que això de la democràcia, a Espanya, encara costa força
d’entendre. Els costa d’entendre a molts polítics, però també a molts
jutges, militars, intel•lectuals i líders socials. Constatar això és
molt alarmant però ajuda a entendre alguna cosa: perquè, quan els
líders socials ho tenen poc clar, no podem pas esperar que l’hi tinguin
gaire els ciutadans que els fan cas i els segueixen."
"(...) Deixo per un altre moment la qüestió dels drets bàsics i em fixo en com
entenem la democràcia. Ahir escoltava una entrevista a Rubalcaba sobre
el pacte de l’estatut de Catalunya (La Nit al Dia, TV3). (...) Tot i que la raó que dona és que el nombre de vots obliga. Aquí ja no
m’hi entenc de nou, perquè crec que honors i respecte als representants
polítics no els hem de definir en funció a vots. Jo els situo
bàsicament en el paper de representació dels ciutadans. I si afino més
els situo en la practica política que puguem observar o contemplar.
Tant se val el nombre."
Per altra banda, veig que en l'actual tarannà i confusionisme general, aquesta idea de poder ciutadà sembli fàcilment una bestiesa que pot acabar en desastre. Per això es fa interessant afegir que penso bàsicament en un espai d'observació, atenció, conversa, i de raonabilitat necessària que garantiria el que puguem garantir. No parlo de traspassar les maneres que ara fem, a una ciutadania ni cega, ni poruga, ni estúpida o que xaieixi.
2) Penso en coses com el control i informació que ens pot donar
L'Observatori del Finançament de Catalunya (www.ofc.cat); en la feina que han aconseguit contra la exclusió social des de la Fundació Un Sol Món de Caixa de Catalunya; o en recolzaments com els que ha anat fent Òmnium Cultural a la dignitat de les nostres institucions i vida política.
"(...) Ahir Òmnium Cultural va organitzar un vol xàrter per anar a Madrid a
recolzar, des de la societat civil, la presa en consideració de
l’Estatut per part del Congreso espanyol. (...)"
"(...) Jo em vaig trobar ben representada pels que acompanyàveu als
parlamentaris catalans. Especialment perquè aquí és clar el compromís,
i una defensa comuna. (...) I crec que caldria començar deixant fora de la taula amenaces (ja ho he
dit), exercits, llocs comuns d’ultratomba, "fáciles consensos", etc.
Així com demores, promeses, o manca d’acompliment de compromisos
polítics.
"
Responsabilitat, coneixement, debat clar i sense preses ni dominis dogmàtics. Són feines que en el cas d'aquesta darrera Ley de Partidos Políticos que han fet a Madrid, podrien ser ben beneficioses. Podrien fer que no col·lés l'engany vergonyant que els polítics i legisladors que dominen aquestes funcions s'han muntat amb l'independentisme, per exemple (fins i tot a la cambra de representació ciutadana). Podrien servir perquè les "tesis d'Aznar" que alguns abanderen no fossin respectades com sí ho han de ser les opinions raonades. O perquè el senyor Anglada no aconseguís disfressar mediàticament les seves idees i projecte polític genocides.
Sentències franquistes segueixen manant els tribunals i decisions a la nostra societat. Encara en vigor (i vigoritzada per reclamacions del PP i seguidors) aquesta Ley de Partidos Políticos "que se dieron unos cuantos; no todos" (li diria al cap de la oposició). I contra possibles aberracions legals com aquestes i d'altres; a banda de les maneres en que es duu a terme en general aquesta tasca, tinc una proposta.
(Ha contestat algú amb autoritat, i ha demanat disculpa pública al
senyor Rajoy, per demanar com a condició (pel què sigui) que no es
deixi formar els consistoris allà on a ell li sembla que hi ha persones
que no li agraden? (Bé, ell diu que són il·legals; precisament aquí es
veu una part del problema que assenyalo)
Haig de dir que em sembla que la resposta li dóna un membre del seu
propi partit; li agafa el relleu en aquesta idea, i diu que faran una
proposta de llei per a haver d'estalviar-se el respecte a qui no sigui
ben gros. Jo aquí diria que no s'adonen "de la misa la mitad".)
Continuant amb la meva proposta. Pel poc que observo de com legislem, i de resultats, i d'amenaces a la dignitat de la representació política, entre altres; crec que no hem de deixar que els representants polítics legislin -ni tampoc que facin propostes de llei, ni res- sobre aspectes bàsics per una democràcia. I no tinc prou amb nombre o proporció de la representació. Em refereixo a tota una altra manera de fer.
Vaig començar a preocupar-me pels poders i influències dels venedors de sííííííííííí fa una temporada.
Obseví atentament els seus èxits en la campanya del referèndum europeu de principis de l'any 2005.
Aleshores vaig començar, per posar un toc d'humor, a cercar unes
quantes preguntes possibles per a un referèndum en les que els
campanyistes del sí-tant sí com no haguessin de córrer a canviar guions de base. Una sèrie de
preguntes en les que demanarien segur el vot pel "no". De seguida viu que això no té interès (no és aquest el problema), ni té prou gràcia per a la feina que em demanava. A banda que (...)
Pensem en dos tipus diferents d'enveja. El d'aquella expressió en que diem que envegem una cosa o que alguna cosa és envejable perquè ens sembla bona. Aquesta pot ser una valoració, o pot ser un desig.
I ahir, cercant algun canal de notícies, em trobo amb: "
Aquestes 
Ahir em plantejava que hi ha qüestions bàsiques d'una democràcia seriosa sobre les que els ciutadans hauríem de tenir control de legislació, decisions normatives, i aplicació de les lleis.
