Fa uns dies que llegeixo i rellegeixo aquest text. Encara no he trobat una expressió senzilla que reculli què en penso. Ara, però, només vull remarcar un detall. Que poso al costat de coses com ho són les actuacions del govern valencià actual respecte al dret a la informació i la comunicació. Un dret bàsic que, es suposa, i així ho semblaria, ha de recollir una mínima llei sobre associacions que prenen decisions polítiques per la col·lectivitat.
(subratllat meu)
"Capítulo III. De la disolución o suspensión judicial de los partidos políticos. Artículo 10. Disolución o suspensión judicial. (...) 2.c)
Cuando de forma reiterada y grave su actividad vulnere los principios
democràticos o persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o
imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante las conductas
a que se refiere el artículo 9. (...)"
A l'article 9 repeteix aquest
paràgraf. El text en general és repetitiu, crec que més enllà del que la claredat podria demanar. La trobo una llei mal redactada; a banda de
pitjors qualitats que mostra.
El que sí em pregunto des de la
primera lectura que vaig fer és: per què diuen "de manera reiterada i
grave"? Jo crec que ho diuen com a trampa; en el sentit de poder apel·lar a que o no s'hi han reiterat prou, o no és prou greu, vaja. Però estic ben segura que hi ha coses -i deteriorar o destruir el régimen de libertades..., segur que ho és- de
les que, un cas, sense repetició, n'és suficient.
Vull dir que, a més, ens
volen fer creure que a algun partit polític se li pot escapar això de
vulnerar "los principios democráticos i etc.". Per començar, és
tractar-nos d'imbecils.
Penso que el Síndic de Greuges i els serveis jurídics del
govern no ho haurien de tenir gaire difícil.
Ja que fins i tot treballadors d'aquella cadena Comunidad-de-Madrid-PP-Aguirre
i cia han plantat cara.
VilaWeb: El Punt: Els
treballadors de Telemadrid creen un partit EFE.
Madrid.
Els treballadors de Telemadrid han format un partit polític amb la finalitat de
denunciar la «manipulació» a la que ha estat sotmesa la informació en aquesta
cadena. El partit ja ha estat inscrit en el registre del Ministeri de
l'Interior i
s'està intentant completar la llista dels 123 candidats. Segons el president
del
comitè d'empresa, José Ángel Jiménez, «s'ha detectat por» en la recollida de
signatures perquè els treballadors temen que el seu nom pugui aparèixer després
en un llista negra. Jiménez opina que el que ha passat els últims anys a
Telemadrid és «gravíssim i no té precedents». El que es pretén amb el partit és
que se'n parli durant la campanya.
I entenc que ja estan prou aclarides les confusions que han funcionat al llarg
d'un temps entre llibertat d'expressió, dir el què a hom li vingui en gana,
mentida, infàmia, realitat i realitat venuda en determinats mitjans. Entre
altres confusionismes de moda que, podríem dir: ja n'hi ha hagut ben bé prou.
(Com a exemple la "pell fina" de notícia: " El candidat del PP a
l'alcaldia de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha afirmat avui, quan se li ha
preguntat pel documental sobre la situació lingüística a Catalunya (...)" http://www.vilaweb.cat/www/ep/noticia?noticia=2359356)
Pot ser, com ens empassem que tenim tanta por a ridículs o altres engan-xines
que ens posen i posem; fóra bo començar per no tenir vergonya d'acceptar que
hem anat aguantant (i suportant, vulguem o no) aquestes i altres cadenes. I que això no ens aturi de cap manera.
Van passant dies des que el govern del Païs Valencià prova d'usar el seu poder per acabar del tot amb el català al territori que ell domina. Espero no s'en surtin, i estaria bé que aquesta acció de Camps i companyia no acabi ara en una "negociació", en diuen. Una "negociació" en la que, al costat d'altres bestieses intenta introduir suggeriments dels govern del PP pel que fa a toponímies; o altres qüestions que no sabem.
Aquests dies és notícia que a Catalunya Nord també tenen problemes, perquè l'Estat francès els deixa sense les transmissions del canal33. Tot el meu recolzament per a la campanya que han engegat per respondre aquest atac.
Tenim dret a veure les televisions catalanes Adhesions:
Sobre la responsabilitat de la Conselleria, per molt que Jordi Guillot envia la responsabilitat a l'Audiencia (L'Entrevista a El Punt: "(...) Hi ha unes decisions de
l'Audiència que han comportat el seu empresonament. Dit això, volem
recordar que com a partit estem en contra de la llei antiterrorista, a
diferència d'altres. Però també tenim molt clar que els consellers,
hagin votat o no hagin votat la llei, estan subjectes a tot el marc
legal. (...)").
Jo
li diria: Ja sabem que l'Audiència fa el què fa, té les lleis que s'han
fabricat, i té les seves responsabilitats.
Però una responsabilitat del nostre govern; i
concretament la de la Conselleria d'Interior, sembla que seria la de
vetllar pels drets fonamentals, i les llibertats civils, dels ciutadans
de Catalunya. I, si el marc legal que accepten pot negar alguna d'aquestes coses, el què ens cal als ciutadans és no acceptar aquestes representacions polítiques. I recolzar els polítics i moviments socials que estan disposats a no acceptar aquest marc legal espanyol.
Li diria que, a banda de la participació obedient en l'ús que a Espanya
en fan d'aquests poders legislatius, judicials, i implicats
(inacceptables per decència democràtica i política, com molta gent serios i que hi entén, ens assenyala); una reclamació a
la Conselleria és aquesta: no vetlla pels drets fonamentals, i no defensa els ciutadans d'abusos de l'estat (li diuen de dret; però fa temps que suggereixo que li diguem de tort; simplement per poder salvar el dret de les barbaritats a les que uns i altres van fabricant. A banda que permet entendre millor el què passa).
I el què em pregunto -i també podríem preguntar al responsable del govern sobre el tema- és si entre els elements del guió policial per a fer alguna càrrega (que entenc és atac de la policia als manifestants); o de l'abundor de policia secreta que envoltava la manifestació; es troba el que em sembla un canvi en els espectadors del carrer o les cases. A banda que ho planegin perquè és força clar que ni la protesta ni el recolzament a aquests veïns s'aturarà pel pas del temps.
Vull dir que he assistit a algunes d'aquestes manifestacions a Girona per la llibertat de Núria Pòrtules; i de fa més temps a algunes per la llibertat dels encausats del Cas Dixan. I he vist un canvi significatiu -i que considero ben bo- respecte a la gent que va pel carrer i es troba amb la manifestació.
Fins i tot ahir volia dir-li a algun fotògraf: mira, fes algunes fotografies a les expressions de la gent al carrer o a les places. Jo diria que hem passat d'una postura majoritària de desentendre's (mirar cap a altra banda; abaixar el cap; tractar de molèstia; etc.), a una postura majoritària d'interès pel què es reclama, i fins i tot per entendre alguna cosa més enllà de l'esdeveniment de la manifestació.
Al final, quan marxava, em va empipar escoltar el que digué un policia
local que parlava amb algú (per ràdio, o telèfon), al qui em va semblar
donava explicacions de que no, que s'havia decidit no fer una (o la) càrrega perquè hi havia nens.
Encara
em va emprenyar més, però, un cop escoltat això, no haver girat cua i
preguntar-li al guàrdia: en quin moment, i per què s'hauria d'haver fet
aquesta càrrega? Responia a alguna cosa que m'he perdut (seria retòric,
perquè la manifestació no era tant gran)? O forma part d'algun guió que
hauríem de conèixer? M'emprenya perquè vaig creure que no trauria
res en fer aquestes preguntes. Però avui penso que segur que hauria
tret alguna informació interessant. Ni que fos la reacció de
l'interlocutor, i la pràctica de la naturalitat amb què crec hauríem de
fer aquestes preguntes.
Aquest matí em pregunto: i si es tractés d'una tàctica de desgast? D'una tàctica d'aquelles del manual de La Conquista del Estado?
O d'això que ens acostumen a presentar alguns discursos polítics sobre els desgast; que jo crec utilitzen com a paraula màgica; com a justificació-còmode d'accions polítiques ben qüestionables?
Es pot mirar. Però el què volia assenyalar són dues coses: que accions de desgast no és sinònim d'acció política acceptable. I que, si és aquesta una tàctica utilitzada; l'hauríem de girar a favor, i no permetre el desgast.
Aquí entro en problemes per a acceptar-lo en la forma que s'ens presenta com a "legítim, això sí!". (Amb això crec que passa com amb el respecte. Que més que dir-lo, cal fer-lo. Aquí també cal atendre a escarafalls-introduccions de la forma: "Sí; no; amb tot el respecte! Si jo ho respecto tot!". Jo respondria: Bé; digui, faci; i deixi que jo mateixa valori si respecta o no respecta. I sobre els desgast; quan apareix al costat de "Legítim! Això sí!!", més val atendre-hi bé. Que aquí s'estant col·lant moltes barbaritats.)
He vist que es presenten exemples d'accions de "defensa de l'estat contra els ciutadans" (he escoltat arribar a dir). Es pretén justificar fins i tot coses con persecucions judicials, polítiques, i policials en nom de la: "clar; postura centralista de l'estat. Que, clar! s'ha de defensar contra el pluralisme; i especialment contra les mostres i expressions de pluralisme. Ja se sap! Clar!! que qui és d'aquesta posició ha de desgastar l'enemic. etc.". Inacceptable.
Aquest estat ha fet una categoria d'enemic molt ampliada; podríem dir. Fins al punt de sentir-se amenaçat per la participació política; que alhora és la base d'una democràcia seriosa. Això també ho hem vist. Jo entenc que no hem d'acceptar aquests tractes per part d'un estat. No les hauríem d'acceptar de cap; i menys d'un que es digui democràtic. Tot i que sembla que estem molt acostumats; jo diria que es tracta més aviat que estem molt malament educats i informats. O que, de tota manera, podem desacostumar-nos-hi.
I sobre les pressions polítiques més directes a les nostres institucions de govern, o de decisió, o d'altres àmbits; penso que cal un xic de decòrum general; i alhora coratge per part dels representants polítics; i força, exigència, i recolzament per part dels ciutadans. A banda de rigor, i anàlisis seriosos, i altres detalls, pel que fa als mitjans d'informació i comunicació.
Jo li diria que, tal com ho presenta, estariem davant un greu problema social, polític, i alguna cosa més. Em refereixo al senyor Girauta en el debat sobre autodeterminació a l'Àgora (C33. 2 d'abril). On es va mostrar com sorprès que algú no entengui que "L'autodeterminació és un debat jurídic i institucional!". Però es pot fer extensiu a qualsevol que així ho vulgui argumentar, presentar, veure, o fer veure; tant se val.
Es presenta la idea que es tracta d'un debat jurídic i institucional, com a un argument en la discussió sobre la sobirania; el dret d'autodeterminació; i el respecte i pràctica d'aquest dret. I, jo penso que una cosa és que el debat porti o no a plantejar-nos qüestions jurídiques o institucionals; i una ben distinta és la pretensió d'apartar-ne del debat a la societat, i el control ciutadà.
Tot i que, sense necessitat d'haver d'entrar a contestar aquestes pretensions, hi ha prou si no acceptem institucions o juridiscències prèvies a aquest dret. Ni prèvies a la normalitat de l'exercici del dret d'autodeterminació; o que puguin posar-lo en qüestió; al dret o a qualsevol de les necessitats i garanties socials que aquest demana. Només per principi democràtic. I ens estalviem discussions estèrils sobre si hi ha o no interès, problema conscient, o si existeix això que anomenem societat. O d'escoltar "debats" (ho lamento; però ho vaig veure com a un vergonyant engany i farsa) a les cambres espanyoles sobre existències i emanacions, siguin o no constitucionals del 78.
A banda, podríem demanar-los que mirin una mica al voltant; que considerin que la societat civil és molt més que el què diuen les pelis; i fins i tot molt més que el què s'escolta i rep el president de la Generalitat; o el mitjans d'audiència (posem per cas). Els podríem parlar també del què ens explica López Tena a aquesta entrevista:
DIMARTS,
03/04/2007 - 06:00h
López Tena: 'Els alts funcionaris de l'estat són
tancats i provincians'
Entrevista amb el vocal del Consell General del Poder
Judicial proposat per CiU
Jo com a ciutadana agraeixo informacions com aquesta.
També estaria bé que en informatius de màxima audiència, ens expliquin
detalls com els dels tractes internacionals del govern d'Espanya sobre
vols, aeroports; i de passada que afegeixin altres abusos d'aquesta
mena. (De l'any 1998 fins al 2003 el govern d'espanya ha fet 111
tractats internacionals sobre vols, que tenien com a condició que els
vols no aterressin a Catalunya.)
Serie A: Proyectos de ley 22 de abril de 2005 nº. 35-1 121/000035 Restitución a la Generalidad de Cataluña de los documentos incautados con motivo de la Guerra civil custodiados en el Archivo General de la Guerra Civil Española y de creación del Centro documental de la Memoria Histórica.
Autor: Gobierno Que encomienda la aprobación y publicación en el BOCG (boletín oficial de las Cortes Generales) a la Comisión de Cultura.
Comença amb una exposició de motius. En la que ens presenta el DERD, i recull alguns fets. D'entrada és sorprenent que una institució, que aquesta llei descriu com: "órgano administrativo creado para la recopilación de documentación relacionada con personas y instituciones vinculadas a la oposición al régimen franquista. Con el fin de suministrar al Estado información referente a la actuación de sus enemigos.", es digui Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos. (decreto del 26 de abril de 1938, por el que se creó la DERD).
Subratllo "recuperación" perquè em xoca molt. Suposo, i seria exemple com els d'algunes maneres de legislar que encara suportem. I que parlen de recuperació, perquè diuen que la llei del 5 d'abril del mateix any té com a conseqüència la incautació de documents vinculats a l'administració de la regió catalana que quedava abolida amb dita llei.
Així ho explica; m'ho sembla. Però també podria ser que els franquistes confonguin recuperación i recopilación. A banda que la llei que han fet ara
Que la tria de data pel president actual al govern valencià és provocació; d'acord amb qui així ho afirma.
Però afegiria que és, a més, una bona marca de feblesa. Em sembla que van perdent molt la força aquestes maneres de fer política que conreen els del PP al País Valencià.
Crec que, si han d'arribar a fer tan visibles aquestes accions, és perquè: per una banda s'acaben els seus jocs i tants dominis mediàtics; i d'altre està creixent la exigència democràtica.
"(...) El govern valencià ha triat una data tan simbòlica com el 25 d'abril, que enguany es commemora el tres-centè aniversari de la batalla d'Almansa,
per tancar els repetidors de TV3. Així consta a la primera notificació
judicial que ha rebut Acció Cultural del País Valencià.(...)"
Que, malgrat jocs verbals acostumats, no confonguem oportunisme i oportunitat. I que, malgrat el mateix, no confonguem electoralisme i informació més que pertinent quan hem de fer elecció. Podríem afegir que també ens interessa no confondre personalisme i personalitat.
Prou de manca d'informació rigorosa, i prou de des informació! Aquesta és la meva reclamació com a ciutadana.
Que és clar que hi ha oportunismes, partidismes, personalismes,i perversions del paper dels representants com a informadors, i com a actors; és ben clar.
Però això no vol dir (i per pena veig que s'utilitza sovint aquest intent d'engany); això no vol dir que tot el que faci un polític sigui una cosa d'aquestes. I molt menys; i molt menys -en resposta a alguna declaració política, i interpretació d'opinadors-; molt menys vol dir que tot el què faci un polític, i que no agradi a un altre determinat polític o opinador, sigui oportunisme, partidisme, personalisme, i/o electoralisme.
Jo, com a ciutadana, agraeixo la oportunitat i el seu ús; la definició honesta i, abans democràtica, dels partits; i posicionaments ben clars, més quan es presenten eleccions. .................................... (...)
Un mite molt comú a la nostra societat. És aquest que et diu: "Si et preocupes, si et fixes, si mires, si en parles, de segons quines coses, ets un infeliç. I un toca nassos."
Aleshores, t'en fa, i repeteix: "Si et preocupes, si et fixes, si mires, si en parles, de segons quines coses, ets un infeliç. I un toca nassos. Veus com en tinc, de raó?"
També és ben greu que Raimon sigui qui hagi de dir que:
'És una contradicció que em reconeguin fora de casa quan des de l'any 2000
no he pogut cantar a cap teatre de la Generalitat Valenciana ni a València
ciutat'.
(Felicitacions
pel premi que ara ha de recollir. Això li envio des d'aquí. I agraïment pel gust
que em dóna la seva manera de fer cançó; i país; i societat
civilitzada. Salut!)
El govern valencià fa atac a la cultura i els mitjans de comunicació del país que governa. Entre altres coses. Hem de continuar prenent-lo com a un govern legítim? Jo crec que no.
I, si no ho he entès malament, inicià al gener un procés judicial (?) (m'ho pregunto perquè, a més, sembla que no és un procediment com caldria; ni la competència és seva; ni té present lleis vigents que xoquen contra les seves "queixes"). Un "procediment judicial" contra les emissions de televisió en català al País Valencià.
On volen arribar? O què pretenen dir amb "peculiar"?
Ara no ho recordo segur, però tampoc és significatiu on es donava aquesta discussió. Vull dir que, pel què m'interessa assenyalar, no té importància si era discussió de polítics que parlen a les càmeres, o discussió de legisladors que rumien com acabar amb l'Estatut (tant de bo; jo penso que és il·legal per com s'ha fet, il·legítim per com el tracten les instàncies superiors; impresentable per com ens el volen vendre els siístes; inacceptable si el coneixem; etc.)
Em sembla que va estar fa un parell de dies a l'entorn dels treballs que tenen a Madrid amb l'Estatut de Catalunya. Després d'assenyalar que el terme "nació" ja no és problema (preambulares), algú diu que el problema ara és la llengua. Que no es pot considerar que el català sigui una llengua pròpia; que, si un cas s'hauria de dir que tenim una llengua "peculiar".
Primer els hauríem de preguntar quin sentit troben en aquest cas a peculiar que no li trobin a propi. Però em sembla encara més interessant, i pot ser més fructífer, preguntar-los si és que es refereixen a que tenim una llengua pròpia però aquesta paraula la volen prohibir; o si és que es refereixen a que és una peculiaritat que tinguem una llengua pròpia; i aquí estan embolicant la troca. A banda que ens haurien d'explicar què volen dir amb peculiar.
De tota manera, encara em sembla més interessant que ens deixem d'aquestes seves cabòries, i els denunciem per atac; per fer acoso i derribo a un poble.
I de passada, per mirar d'aclarir una mica més el sentit d'una peculiaritat, els podríem dir que tant la seva constitució, com la lectura, ús, i abusos, que van fent alimenten una peculiar postura invasiva, irrespectuosa, fatxenda, prepotent; i d'una suficiència, intolerables en una democràcia seriosa.
Demà a la UdG hi ha una conferència interessant; que voldria assenyalar:
La conferència "Tres
conservadurismos" de Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón; rellevant especialista en filosofia
política.
16 de març, a les 12.00h., a l'aula A1 de la Facultat de Lletres de la UdG.
En el marc de les jornades "El rerefons filosòfic del conservadorisme
i del neoconservadorisme", organitzades per la Càtedra
Ferrater Mora de Pensament Contemporani, en col·laboració amb el Departament de
Filologia i Filosofia de la Universitat de Girona.
Les llegeixo i em pregunto com és que el president espanyol tingui més problema que el rei espanyol en parlar del dret d'autodeterminació. L'afirmació del rei es presenta en contrast al què havia declarat el president abans. Que entenc serien (el pla marroquí) els plans proposats pel rei marroquí i el govern espanyol, parlant en termes "d'àmplia autonomia". Entenc també que el rei marroquí quan reclama a Espanya "la sobirania" del poble saharauí, no està parlant del dret d'autodeterminació d'aquest poble. Penso més aviat en renúncies? (encara que no imagino quines) de l'estat espanyol respecte a aquelles gents i terres. Cal tenir present què ha anat passant els darrers anys en relació al compromís internacional, i al dret, i el referèndum; així com la situació política, i de necessitats en que viuen molta gent allà. Penso també en determinades polítiques dels estats implicats; o en dificultats que s'han trobat periodistes, o representants polítics d'aquí, per a anar a veure què passa amb el poble saharauí.
L'exèrcit ha creat una unitat per detectar els riscos
d'internet en el conflicte
Ja fa temps que no tenim notícies del què passa a l'Iraq. A banda de les que els periodistes que acompanyen els soldats americans ens poder fer veure o explicar. Ara ens expliquen que censuren els blocs dels soldats; per evitar riscos. Em pregunto: quins? Som tots plegats que estem en risc si permetem aquestes censures en lloc de lluitar perquè els periodistes ens puguin informar. Quina bestiesa de primera potència! Prepotència mundial; vejam quan s'acaba.
També és ben greu que Raimon sigui qui hagi de dir que:
On volen arribar? O què pretenen dir amb "peculiar"? 
