La mañana del día 7 de febrero es detenida en Girona una jóven
de Sarrià de Ter bajo la "Ley Antiterrorista"; la operación se enmarca en la
dinámica represiva contra los movimientos sociales, rebeldes y solidarios. La
operación fue efectuada por los Mossos de Esquadra en cumplimiento de una orden
del juzgado de instrucción de la Audiencia Nacional; nos encontramos ante otra
muestra más de la arbitrariedad de la justicia en manos de la Audiencia
Nacional, el Ministerio de Interior y la Conselleria de Interior de la
Generalitat (Ahora en manos de Iniciativa per Catalunya)
"Cuando hablamos de mortandad infantil no solamente deberíamos incluir a los pequeños que se lleva la muerte sino también a los niños dañados -para siempre- física, intelectual y emocionalmente antes del nacimiento de las palabras."
(Argentina) Alberto Morlachetti Coordinador Nacional
Movimiento Nacional de los Chicos del Pueblo
M'arriben notícies d'Argentina. Parlen de problemes tan fonamentals com la fam; la desnutrició i la situació de desampar social en la que viuen molts, moltísims, infants d'aquell país. Notícies que allà mateix, en el paper dels responsables polítics; dels actors econòmics; i de la mirada dels informadors en general (o d'audiència i contento, podríem dir); oficialitzen versions dels fets que fa vergonya de veure.
Adjunto després uns retalls de la presentació de la marxa. En aquestes notícies teniu més detalls:
· Los Chicos del Pueblo volverán a marchar contra el
hambre en mayo
Els metges de l'hospital on tenen a De Juana Chaos han tornat a immobilitzar, i donar alimentació forçada, al malalt. Obviant els compromisos ètics de respectar la seva voluntat; i assumint d'aquesta manera la manca d'acció del govern espanyol; i dels responsables judicials i policials d'aquest encausament trampós.
Sobre aquest punt crec que hi ha dos problemes bàsics que lamentablement fem menys evidents o visibles que ho fem amb les bestieses esperades que ens mostren els qui tenen, podríem dir amb cautela, esperit linxaire. Amb cautela perquè no es tracta que no hi hagi hagut procediment contra aquesta persona; sinó que ha passat que l'encausament que li han fet és improcedent. I encarat precisament a satisfer als mateixos als que no importa de debò l'estat de dret del que criden excel·lències perverses. I que, a més, no s'estan de fer públiques les seves opinions sobre el cas -em sembla que en general per interessos electoralistes baixos, per dir-ho curt (exemplificant: Rodríguez Ibarra (1). Manifestacions i alegries del PP. I una bona pila d'opinions frívoles i superficioses)
Els dos problemes bàsic que veig -ja assenyalats- són l'encausament improcedent. Encara; i a més agreujant-lo, que s'inventin ara un "delicte d'opinió", i ens presentin "necessitats polítiques". (De Juana Chaos, Males notícies.
Cal defensa civil.) I ben al costat, com a corol·lari, em sembla, la manca de respecte al codi ètic que els metges haurien de considerar fonamental. ( La vaga de fam i els metges, Sense
voluntat)
I reafirmar-me l'any de les olimpíades a Austràlia. Valgui per situar-ho, perquè no recordo l'any que es varen fer les olimpíades a aquell país. Vaig reafirmar-me en la decisió de no mirar-me actes, ni programes, ni informacions sobre olimpíades que es facin a països on no es respecten els drets bàsics.
El Tribunal de l'ONU qualifica la matança de
Srebrenica de genocidi, però n'absol Sèrbia
Belgrad es defensava de l'acusació amb l'argument que el conflicte fou
una guerra interna entre grups ètnics de Bòsnia i que, per tant, no hi
va haver pas cap participació de l'estat serbi en aquelles matances.
Segons el veredicte, l'error de Sèrbia només va ser no impedir les atrocitats que s'estaven cometent.
Barcelona, 14 de febrer del 2007 L’IEC «manifesta la seva profunda preocupació per les
conseqüències negatives» per al català dels decrets d’ensenyaments mínims de
primària i secundària
El Consell Permanent de l’acadèmia
catalana de les ciències i les humanitats aprova una declaració institucional
.
El Consell Permanent de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha aprovat
avui una declaració institucional sobre els decrets dels ensenyaments de
primària i de secundària, aprovats pel govern central. L’IEC «manifesta la seva
profunda preocupació per les conseqüències negatives que es poden generar pel
que fa a la posició del català en aquests cicles educatius» i, entre d’altres
aspectes, remarca que la nova regulació «obstaculitza l’assoliment per a la
llengua catalana del mateix nivell de competència que, en canvi, es vol
assegurar per a la llengua castellana».
Cliqueu aquí per llegir el text complet de la declaració.
Un projecte per a donar respostes a les futures generacions.
La Comissió de la Veritat es presenta avui a València amb un notable suport internacional.
Bona notícia. Molt bona notícia. Que no fa ni dos anys estàvem en un punt en que em semblà acabaria dominant el projecte d'arqueologia del futur. Projecte, en el tema que tractem, de qualsevol que va necessitant dir que tot és mentida (cosa que no sé com s'aguanta. Igual que quan hom vol assegurar que tot és veritat; tampoc sé com s'aguanta). I ho ha d'anar dient perquè així li sembla que justifica el quedar-se amb el què li vingui en gana.
M'alegra per moltes coses; n'assenyalo una: crec que aquests treballs formen part del que hauria de ser la fi, l'acabament per fi, del pla amnèsic dels transicionalistes. Que els ha donat ja massa fruits.
"(...) Cada vegada que sento a parlar del poder judicial tinc un problema: en una democràcia el poder judicial no existeix. Etimològicament “democràcia” vol dir poder (cratos) del poble (demos) -i aquest (cadascú val per un i només per un)
és l’únic principi organitzatiu de la convivència que reconeixem els
demòcrates. En democràcia cap poder no elegit no es pot admetre com
a legítim ni de broma. (...)"
Ni en broma.
Per altra banda, i molt relacionat amb aquests "poders judicials" que suportem, ja fa uns dies que donava voltes al què em semblà una bona recomanació del mateix Ramon Alcoberro sobre la noció de justícia. Millor exigir imparcialitat. Recomano llegiu: Justícia? no gràcies
Entre altres detalls, fa referència a la condemna per delicte d'opinió a De Juana.
Aquell dia s'agreujava l'escàndol que trobo en aquesta condemna "per opinió" en diuen. Greu escàndol alhora en tota la escenificació de passadissos polítics que varen fer per fabricar-se-la; i situació alarmant en el què anem coneixent sobre el sistema judicial transicional, els acontentaments; declaracions que penso no cal que recordi ara, etc. Li diuen poder; però això ja em dit que no val.
Per altra banda, sobre el paper de l'estat espanyol davant aquests fets, quan aquest dia escoltava a les notícies la frase: "Pero cómo! como és que se le ha podido hacer una entrevista!!!?"; pensava en que els polítics de l'estat central tenen, de debò, molta por a la comunicació (ja ho han expressat en diverses ocasions), i al diàleg. I el què desitjava és que aquesta pregunta provoqués més escàndol.
En tinc prou per aquest desig, d'entrada, pel fet que aquesta pregunta-reclamació-sorpresa pressuposa una incomunicació; perquè pressuposa que acceptem estats d'incomunicació. Estats que crec serveixen a dues coses inacceptables: una és la de provocar mal, a la persona a qui s'aplica la incomunicació i a les altres que hi estiguin involucrades; l'altre la possibilitat de maltracte, tortures, i "desaparicions" impunes, que permet la incomunicació. Tot això ja ho coneixem.
També pensava que hem de mirar amb més gravetat aquests fets per altres implicacions. Com les que ens plantejà com a un bon recordatori Josep Maria Terricabras l'altre dia: De Juana Chaos
DIJOUS, 25 DE GENER DEL
2007
"(...) A mi, el que em sembla un autèntic escàndol democràtic és que De Juana
sigui encara a la presó: però no pel fet que estigui malalt, sinó
perquè ja no hi hauria de ser. Després d’haver complert la pena que se
li havia imposat havia de quedar lliure. Els articles que va escriure
eren articles d’opinió i les opinions, en un estat democràtic, sempre
són lliures, encara que no agradin o que molestin algú. Les opinions
només són perseguides i condemnades com a delicte en sistemes no
democràtics. Per tant, si a Espanya es condemnen les opinions d’algú,
vol dir que Espanya té presos polítics. En aquests moments, De Juana és
clarament un d’ells.(...)"
Aquests dies podem trobar tota una sèrie de notícies que desqualifiquen més encara això que alguns en diuen "poder judicial, que respeto, però no hi estic d'acord, però trobo que podria ser que estigui polititzat, etc. i ja sabem que, etc."
Totalment d'acord amb la targeta vermella que llegeixo al mail obert d'avui:
"(...) És clar que, si anem més enrere, ens costa d'entendre que un sistema
democràtic mantinga tot l'escalafó després d'eixir d'una dictadura, i ja és de
traca i mocador que precisament el tribunal polític d'excepció d'aquella
dictadura siga l'estrella judicial del nou règim. I tantes i tantes coses més. (...)"
En aquest sentit, lamentem que l'estimat company i membre d'aquesta Comissió, Carles Fontserè, hagué de morir el passat 4 de gener, sense veure
retornat un sol dels seus materials encara retinguts a Salamanca, fet
aquest que hauria de fer reflexionar tots els demòcrates.
Per
altra banda, el secretariat de la Comissió de la Dignitat vol expressar
el seu profund malestar per l'obertura avui de l'exposició "El Archivo de la memoria rota" a Salamanca. Considerem que és d'un cinisme rotund fer una exposició per "denunciar" el que en qualsevol país del món seria vist com un acte de democràcia, és a dir -i per usar terminologia de la UNESCO- el retorn de documents i arxius espoliats i desplaçats en temps de guerra als seus legítims propietaris. Lamentem que l'alcalde de
Salamanca hagi aprofitat, un cop més, per fer gala del seu escàs
predicament democràtic i del seu incontenible sentit de nostàlgia envers el règim franquista. Igualment creiem que la màxima autoritat municipal salmantina ha mostrat un mal gust considerable en
mostrar-se disposat a abusar de la bona voluntat -"candidesa", potser
hauríem de dir- de les institucions catalanes, que no han tingut
inconvenient en cedir materials per a l'exposició, l'autèntic caràcter
antidemocràtic de la qual se'ls va ocultar en tot moment.
Barcelona i València. 19.1.2007 Àrea de Premsa. Secretariat de la Comissió de la Dignitat 665727329 625370661
Ho explica Víctor Alexandre a una entrevista de la que al final recullo un fragment. I així ho vaig veure a la estrena de l'obra divendres passat a l'Auditori de Sant Cugat. Estic segura que s'han suavitzat moltes coses.
Massa, segons parer meu; i em sembla que puc justificar aquest massa simplement per la necessitat que calgui coratge per a parlar de fets que han succeït, simplement, i, perquè els versionadors oficials tenen el domini de la opinió dels vots suficients, entre altres poderios.
Podem veure que tenim problemes importants a solucionar en el terreny de l'atenció, pràctica, defensa, dels drets que considerem ben
bàsics. A banda que, i agreujant la situació, ens trobem alhora amb aplicació perversa i disfressada de lleis
varies.
Un petit record.
