smartinez |
dijous, 4 de desembre de 2008 | 16:39h
En nom del seny català trobo que es diuen i fan algunes
bestieses. Veiem que hi ha qui vol vendre en nom del seny català coses com ara
el propi esclavatge, submissió lingüística (pròpia, també ben pròpia),
"Expolios" varis, conyetes, preses de pèl, xenofòbia, i altres coses
d'aquest tipus. Hi ha fins i tot gent que pretén vendre un determinat programa
i pla polític, o eternes transicions i negociacions, en nom d'un seny clarament
confós amb un sentit comú marejat de dalt a baix. I fins i tot hem vist qui
vesteix amenaça i violència estatals de "senys catalans" per activa o
per passiva, per tenir-ne o per vendre's el vestit.
Com a contrapartida, però, trobem gent de seny, i que parla de seny de manera
seriosa. No com a amagatall de manuals moralistes o de campanya o pràctica
política a la carta que vulgui. Trobo que l'encerta molt bé, i és vigent el què
assenyalà en Ferreter Mora (Les formes de la vida catalana 1944 - 1960) quan
ens diu que l'home assenyat no és un home de sentit comú, que el seny català
està vinculat amb la experiència, al sentit, i alhora amb compromisos ètics. (Cosa que no
hem de confondre (sr. Duran) amb morals, moralines o altres interessos de
tractes amb l'estat de tron, de torn, de tró, o el que s'escaigui en les seves
recomanacions de "seny", passades, presents, i, si res no canvia, futures.)
En relació a aquests abusos, avui en Miquel Pairolí assenyala un ús del seny
com a anestèsic. Hi estic d'acord amb la seva crítica:
"(...) Catalunya no s'immutarà, pronosticava no fa gaire Peces Barba. Per
això, perquè Catalunya no s'immuti, fa dies que ens injecten una
altra dosi de l'anestèsia del seny."
Un mal ús, afegiria jo.
Un mal ús del seny, i de "seny".
Sigui això alhora una crida als anestesistes d'ofici així com als qui en saben
de com va aquesta qüestió en la societat, perquè intentin alguna bona aportació
en la lluita contra aquesta mena d'abusadors.
D'acord també amb en Vicent Partal:
"(...) El temps es va esgotant i ara solament mancava la crisi econòmica
per a acabar d'esmorteir el debat i per a donar nous arguments als qui reclamen
tranquil·litat, a costa de la nació i dels drets dels ciutadans. I amb el temps
va esgotant-se també el crèdit dels nostres polítics i, evidentment, no parle pas
de l'ex-president Pujol, en cap cas. Els partits són fonamentals, sí, l'eix
vertebrador de la democràcia. Però,
què passa, quan no són capaços de canalitzar les aspiracions de la gent
que els vota, quan no responen a allò que se n'espera?"
Desobediència civil, hem de trobar la via d'abandó del camí de súbdits o
esclaus.
Aquesta notícia és una d'aquelles que alegra, i a diferentes bandes.
Per contingut, forma, ..., ostres, és molt bó:
"(...) El treball ha consistit a analitzar la retòrica, la forma com els polítics espanyols van fer arribar els seus missatges -la manera com "van vendre" els seus missatges- a la ciutadania espanyola durant el període de la campanya electoral a les Corts Espanyoles del març de 2008. En un període com l'electoral, en què és cabdal que la ciutadania s'assabenti de què proposen els partits polítics, ¿ajuden els missatges i la informació que es donen al ciutadà a reflexionar per prendre una decisió? A quins patrons de comunicació responen aquests missatges electorals? Com es presenten? (...)"
Oh! al fin y al cabo..... Així vaig anomenar l'altre dia a un comentarista anònim que deia així:
"Son españoles El
pensamiento catalán, si existiere, sería al fin y al cabo pensamiento
español. Siempre restando, nunca sumando. El nacionalismo es
provinciano. O quizás se segmenta el pensamiento catalán porqué en
realidad Eugenio de Ors y compañía no podrían competir con la
grandiosidad de la obra de Ortega y Gasset, Zubiri, Baroja...
Kropotkin Enviat per: anònim - 24/11/2008 12:48:28"
"Oh! si existiere.... Ah! si se segmentara o segmentase.... Ai! pobrecillossss.... los acomplejados...."
Aquest "al fin y al cabo" sí que n'arriba a afirmar de bestieses en poques línies..... Podriem començar a contar-les.... O podriem anar excalmant-les....
Però molt millor em sembla que les bandegen sense gaire mirament, que ja són prou conegudes i "efectades", i a més hi ha altres prioritats i treballs més interessants. Com bé li responen allà mateix: com a mico restarà vostè.
El regitzell de restades i summmuades d'aquest anònim l'heu de situar al bloc d'en Josep Maria Terricabras i l'apunt (que recomano) on ens parlava del Simposi dedicat a Eugeni d'Ors que s'ha fet aquesta setmana passada a la UdG. Molt interessant i oportú que ens preguntem i plantegem alguns problemes i embolics d'idees.
Com ho són d'interessants i oportunes les raons que explica en Xavier Mir per finir la vaga de bloc. M'alegra.
Vaga. (...) Amb aquestes dades a la mà, és
inadmissible que no hi hagi la reacció política
corresponent. Quan la ciutadania s'expressa amb aquesta contundència,
els representants democràticament elegits no poden fer com si
res. Això perverteix totes les dinàmiques de la
democràcia i de la política. (I
anem sumant perversió..., aquí en sabem molt, fins i tot de
multiplicar, fins i tot fer-ne la inversa d'arrels quadrades amb
tombarella. I també anem col·leccionant abusos, mascarades, mentides i demagògies, ja prou, no? I, amb problemes derivats del que assenyalen molt bé en Ramon Alcoberro i en Xavier Mir sobre els contaires...)
http://blog.alcoberro.info/?p=435 (... Ningú
no ha recordat, però, que amb 99 anys, Bernays, estigué a Barcelona per
supervisar la seva darrera feina de manipulació social: millorar la
malmesa imatge de la Monarquia espanyola. Seu fou el consell d’enviar a
Barcelona la Infanta Cristina per disposar, cas que les coses anessin
mal dades, d’una ‘infanta catalana’. ...)
http://blocgran.cat/?p=338 (... Però això no serà pas garantia de sobirania. Ho sabem, oi? Farem unes
quantes voltes més, encara. Rondarem la cosa quatre anyets més i ja en
tornarem a parlar. Això sí, el “nacionalisme” haurà tornat a controlar
la Generalitat de Dalt. Ara sota el nom de Casa Gran del Catalanisme.
Si així sou feliços, endavant. Però jo encara vull un estat propi.)
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/informacio2.asp?ID=18869 (I cal afegir que: "...Els catalans tenim la mala sort de no conèixer la nostra història i la
nostra cultura. El franquisme les va suplantar amb altres històries i
el postfranquisme català tampoc no s’hi ha esforçat gaire. (...) L’oblit de la història fa pensar a molts catalans que nosaltres no hem tingut mai rei. L’acomplexament no ens fa només porucs, sinó rucs.)
Elimino aquest apunt, perquè em sembla que domina la creença (estúpida creença a parer meu i de conseqüències desastroses) que una cosa emocionant (oh!) és bona (oh!) per alguna raó que no sé d'on surt, i no paga la pena, ni puc, fer-ne discussió ara. També, i perquè, em sembla que no aporta res a aturar l'escagarrinament, encara que m'havia semblat en algun moment que podia forçar a algun alliberament del fatalisme, fatalismes i justificacionismes que van, lamentablement, guanyant terreny.
Vaga. (...) Amb aquestes dades a la mà, és
inadmissible que no hi hagi la reacció política
corresponent. Quan la ciutadania s'expressa amb aquesta contundència,
els representants democràticament elegits no poden fer com si
res. Això perverteix totes les dinàmiques de la
democràcia i de la política. (I
anem sumant perversió..., aquí en sabem molt, fins i tot de
multiplicar, fins i tot fer-ne la inversa d'arrels quadrades amb
tombarella. I també anem col·leccionant abusos, mascarades, mentides i demagògies, ja prou, no?)
Contra unes malaurades vigències, Amb dignitat, sense faltar mai a la dignitat.,..., 1, 2: Gir 3: Contra mascarades, masca radas? .... mascardades.... Criteris (d'atenció a la història, a les maneres, fets, declaracions, de contrast): no ens hem de permetre el tracte d'estúpids, ni ambigüitat per marejar o confondre, ni versificacions de dominació mediàtica amb musiqueta de fons, de molt de fons.... Tampoc no ens hem de permetre l'odi i alimentació d'odi que hi ha qui vol mantenir (ai, pobrets..., que a sobre algú es queixa de semblant obligació espanyola o d'altres menes!) per "tradició molt tradicional" n'he sentit a dir. Necessitem: Explicitació. Garanties democràtiques. Justícia. Records. Pensament. Honestedat i professionalitat en la informació. I alguna cosa més. Les tenim, eh!
Vaga. (...) Amb aquestes dades a la mà, és
inadmissible que no hi hagi la reacció política
corresponent. Quan la ciutadania s'expressa amb aquesta contundència,
els representants democràticament elegits no poden fer com si
res. Això perverteix totes les dinàmiques de la
democràcia i de la política. (I
anem sumant perversió..., aquí en sabem molt, fins i tot de
multiplicar, fins i tot fer-ne la inversa d'arrels quadrades amb
tombarella. I també anem col·leccionant abusos, mascarades, mentides i demagògies, ja prou, no?)
El 17 d'aquest mes, al cap de dos dies del ja
tradicional homenatge que ERC ret cada any, de matinada, al president
Lluís Companys al fossat on el van afusellar els franquistes, Borja
Montoro, un dels dos humoristes del diari madrileny La Razón,
publicava, en l'espai on habitualment encabeix el seu acudit, una
fotografia de l'esmentat homenatge, sense retocar però amb una llegenda
escrita en la lletra gòtica habitual en els textos del Tercer Reich, i
en alemany macarrònic, que deia: ReichfürerCompanyshomenajennacht, 15.10.08. Una vergonyosa ignomínia que palesava amb total exactitud la misèria humana, ètica i intel·lectual, del senyor Montoro.
(Gir 1: Contra unes malaurades vigències.
Criteris (d'observació, acció i denúncia): hem atendre a quines són les
prioritats, a fets, defenses i atacs que il·lustren, a la confusió
entre lligats, lligams i altres relacions, i fer net d'algunes
bajanades que es diuen sobre el temps, la memòria i el record. Cal bona informació, detall d'implicacions i compromisos.
Gir
2: Contra uns maltractes ben tradicionals que cal aturar. Criteris
(d'enteniment, atenció, valor i serietat): hem d'atendre a la història,
drets, pràctica i valors polítics, i no fer concessió a faltes contra
la dignitat de la persona. Hi ha drets i trets humans irrenunciables,
innegociables.) Amb dignitat, sense faltar mai a la dignitat.)
Vaga. (...) Amb aquestes dades a la mà, és
inadmissible que no hi hagi la reacció política
corresponent. Quan la ciutadania s'expressa amb aquesta contundència,
els representants democràticament elegits no poden fer com si
res. Això perverteix totes les dinàmiques de la
democràcia i de la política. (I
anem sumant perversió..., aquí en sabem molt, fins i tot de
multiplicar, fins i tot fer-ne la inversa d'arrels quadrades amb
tombarella. I també anem col·leccionant abusos, mascarades, mentides i demagògies, ja prou, no?)
(Gir 1: contra unes malaurades vigències.) Gir 2: Amb dignitat, sense faltar mai a la dignitat.
Vaga. (...) Amb aquestes dades a la mà, és
inadmissible que no hi hagi la reacció política
corresponent. Quan la ciutadania s'expressa amb aquesta contundència,
els representants democràticament elegits no poden fer com si
res. Això perverteix totes les dinàmiques de la
democràcia i de la política. (I anem sumant perversió..., aquí en sabem molt, fins i tot de multiplicar, fins i tot fer-ne la inversa d'arrels quadrades amb tombarella:)
No és gràcia allò que cal, sinó justícia. I si el govern espanyol és
covard, que ho és, com a mínim cal demanar al govern català que els ho
diga a la cara i no siga còmplice de tanta covardia.
(...) Lluís Companys, l'únic president democràticament electe afusellat
després d'un procés penal a tota l'Europa Occidental. I el més greu és
que la sentència encara segueix vigent, el llavors president de
Catalunya segueix essent culpable per la justícia estatal, sense que hi
hagi perspectiva de anul·lin el judici sumaríssim. El President
Companys no era més ni era menys que les altres víctimes innocents de
la última dictadura feixista d'Europa. Únicament posà rostre a totes
aquestes víctimes i en especial a les que, com ell, van caure únicament
per ser catalanes. Per això és tan important recordar que un dia com
avui el President del país va ser assassinat. Perquè, recordant això,
ho recordem tot.
· Ja han passat més de trenta anys de la mort del dictador i les coses continuen igual. Els que reclamem que es tingui memòria històrica –no només per recordar a Isabel i Fernando–, ens hem de sentir dir que això és revengisme, que els dolents som nosaltres, que tot ha anat molt bé, que tot s’ha fet molt bé. I ara el Conseller Saura demana, amb una ingenuïtat que gairebé fa angúnia, que el ministre de Justícia espanyol amb una “celeritat important” faci un reconeixement de la innocència del President Companys. No, no és per aquí que haurien d’anar les coses. S’ha d’exigir que el judici contra Companys (i contra Carrasco i Formiguera, contra Carles Rahola, i contra tants altres), sigui declarat absolutament il·legal i nul. I llestos. Perquè aquest és el problema real del règim postfranquista: no ha considerat el franquisme com un parèntesi d’il·legalitat sinó com un període de legalitat, diferent de la nostra, però igualment legal. Això és el que repugna a qualsevol consciència democràtica que no es vulgui fer còmplice de la dictadura.
