Correu Blocs Traductor | VilaWeb.cat
storico | dimecres, 27 d'agost de 2008 | 17:22h

La cantant sahrauí AZIZA BRAHIM,  aviat cantarà pel Nord d'Europa i serà una de les artistes que obrirà el FÒRUM SOCIAL EUROPEU, que es celebrarà entre el 17 i el 21 de setembre a la ciutat sueca de Malmoe. crec que és una bona notícia, que l'AZIZA sigui protagonista al Fòrum Social Europeu, ja que no deixa de ser un reconeixement a la causa dels sahrauís i a les injustícies que tant els refugiats de Tindouf, com els activistes sahrauís que dia a dia posen en perill les seves vides al Sàhara Occidental ocupat per les forces colonials del Marroc.


AZIZA BRAHIM ABRIRÁ EL FORO SOCIAL EUROPEO EN MALMÖ (SUECIA)

Desde el 17 al 21 de Septiembre se celebrará en Malmö, en el sur de Suecia, el European Social Forum (ESF). Hasta el momento, es el mayor lugar de encuentro en toda Europa de movimientos sociales y una emergente sociedad civil europea cuyo objetivo es la creación de una mejor Europa y un mejor mundo.
Más de 200 seminarios y grupos de trabajos se compaginarán con eventos culturales, films, música, exposiciones, encuentros informales, activismo y otras múltiples actividades.
storico | dimarts, 26 d'agost de 2008 | 23:32h

Saleh Abdalahi, és un dels poetes de Generación de la Amistad Saharaui aquest grup de escriptors sahrauís que a base d'escriure, volen mantenir viva la flama de la seva terra.

No son els primers en utilitzar la poesia com a la millor de les armes ni son els primers en voler donar contingut a la nació a través de la paraula ... els catalans en sabem molt d'aquest aspecte de la llengua i la literatura. Els catalans tampoc estem lluny, encara, de la literatura amb contingut social ... potser a través dels literats sahrauís i salvant les distàncies, tornarem a descobrir les avantguardes i la literatura compromesa o potser no.

Us deixo amb les paraules de Saleh Abadalahi, escrites amb el color de la henna ...
storico | dimecres, 6 d'agost de 2008 | 01:16h
Avui adjunto un escrit que he enviat a DIARI DE SABADELL per tal de contestar un altre de Joan Saumoy, que recull tots els arguments dels marroquins i de totes aquelles persones i organitzacions que no volen complir la legalitat internacional i les ressolucions de la ONU que reconeixen el dret dels sahrauís a l'autodeterminació


Un amic, m’ha enviat un article publicat a DIARI DE SABADELL, l’autor en Joan Saumoy, m’ha fet reflexionar, ja que al veure que estava escrit sota el títol “El futur del Sàhara Occidental” l’he llegit amb molt d’interès.

El problema és que m’ha portat cap altres debats, com els que van enfrontar a darwinistes i creacionistes o el que va enfrontar Galileu amb els que defensaven que la Terra era el centre de l’Univers. Arribat a aquest punt, potser algú pensarà, que te que veure el futur del Sàhara Occidental amb en Darwin, els creacionistes o amb en Galileu?

La resposta és fàcil, com en Darwin o en Galileu, els sahrauís s’enfronten amb persones i organitzacions que defensen posicions discordants a les que ells defensen, postures que tènen dret a defensar (faltaria més, estem a Europa, on la llibertat d’opinió és un dret). El problema està en que volen donar valor absolut a les seves opinions, en ignorar la veritat per intentar afavorir certs interessos o a certes organitzacions.

Quan en Darwin i els darwinistes defensaven i defensen l’evolució de les espècies, els creacionistes, deien : “quina tonteria, parlar d’evolució, el nostre món va ser creat fa 6000 anys”. Plantejada així i sense tenir cap coneixement, l’afirmació és aplastant, 6000 anys en l’evolució de les espècies no significaria res, però a la que apliques la lògica i els coneixements cientìfics saps que la Terra te molts més que 6000 anys i que les espècies han tingut temps per evolucionar. El problema dels creacionistes com el d’en Joan Saumoy, va més enllà, és voler imposar el seu punt de vista dotant-lo d’una lògica filosòfica i social, amagant que serveixen a uns interessos creats i a una organització, l’eglésia en el cas dels creacionistes, i ja ens explicarà a qui, en el cas de Joan Saumoy.
En Joan Saumoy, oblida allò que li molesta, quan explica la seva postura. Oblida que la ONU va reconèixer el dret a l’autodeterminació dels sahrauís molts anys abans que el 1973. Oblida, que les condicions del cens les va proposar la ONU i van ser acceptades tant pel Marroc com pels sahrauís. Ignora amb coneixement, que si els nens i els joves sahrauís que viuen als Campaments de Tindouf no tenen futur no és culpa del Frente Polisario sino de qui incompleix repetidament els acords, el Regne del Marroc.
En Joan Saumoy, fa una crítica absurda a la constitució de la R.A.S.D., ja que cal recordar que el govern dels sahrauís està en l’exili i per tant, no pot aplicar-la, perque li manca un element bàsic, el seu territori. És una crítica absurda, perque oblida (o potser millor ignora) que els governs en l’exili de la República Espanyola o de la Generalitat Catalana, no van derogar mai la Constitució o l’Estatut, però a manca de territori, no podien elaborar i aplicar lleis. Segons en Joan Saumoy, va ser antidemocràtic, que el President Tarradellas, no organitzés mai unes eleccions? O potser, va ser fruit de la seva situació, en l’exili?
També critica que l’Islam sigui la religió de l’estat sahrauí, per seguidament convidar als sahrauís a acceptar una autonomia dins d’un regne dominat de forma quasi absoluta per un rei, que te com a carta de presentació ser descendent de Mahoma i que aprofita aquest fet, per tractar als marroquins com a súbdits, no com a ciutadans. Potser és més democràtic ser descendent de Mahoma que escriure una constitució?.
El respecte als drets individuals comença per respectar la decisió dels individus i en el cas del Sàhara Occidental, comença en reconèixer el dret dels sahrauís a decidir el seu futur i aquest futur, per ser democràtic, passa pel referèndum d’autodeterminació.

Cal recordar, que en cap Campament de Refugiats del mon, es viu en llibertat, ni tan sols en els sahrauís. Però si una cosa que comparteixen TOTS els refugiats del mon, es haver estat obligats a deixar la seva terra. En el cas dels sahrauís, és prou conegut que van ser obligats a marxar perseguits per l’aviació marroquina, que els bombardejava amb napalm i per l’exèrcit d’aquest mateix país, que rematava a qui trobava viu.

Potser cal recordar, que com tots els camps de refugiats, els de Tindouf, son controlats per la ONU, a través de la MINURSO, el PAM i l’ACNHUR i segur que aquestes agències, mai permetrien retencions ilegals com les que apunta en Joan Saumoy, que tampoc denuncia AMNISTIA INTERNACIONAL.

En Joan Saumoy, en canvi, ignora, els més de 500 desapareguts, els morts de la causa sahrauí en els Territoris Ocupats, les tortures als joves estudiants sahrauís o la marginació laboral i social que pateixen els sahrauís en la seva terra. Potser, segons en Joan Saumoy, els sahrauís no tenen dret a pensar que independents viurien millor?

Denunciar el suposat sistema de partit únic, com ho fa el mateix Joan Saumoy, és ignorar una realitat política prou rica i crítica amb la situació en la que viuen els sahrauís. Qualsevol especialista en temes africans i del mon àrab li explicaria, que tot i les dificultats en que es viu l’exili sahrauí, les posicions crítiques son acceptades. Potser el que vol denunciar en Joan Saumoy, es que ell defensaria altres postures que son absolutament marginals, entre els sahrauís.

En Joan Saumoy, es situaria amb els que volien enviar a la foguera a en Galileu Galilei, perque aquest posava en dubte, tot un sistema de valors. L’església, preferia conservar l’ordre a que la veritat transformés l’Europa de la seva època. Potser la posició dels sahrauís és incòmoda per aquells que no entenen que no es poden canviar relacions econòmiques per drets humans.
En Galileu, estava disposat a explicar i a discutir amb els seus crítics, amb raonaments científics, allò que ell havia estudiat tota una vida. Massa coincidències amb la realitat actual des sahrauís, on en Joan Saumoy, vol convertir les víctimes en culpables i els botxins en víctimes, ignorant que els drets democràtics individuals comencen amb la llibertat d’expressió, tan a Sabadell com a El Aaiun


La foto és dels companys d'ESTEL NEGRE (Balears)
storico | dissabte, 12 de juliol de 2008 | 14:55h
En el moment en que la premsa espanyola (la de dretes i esquerres) ens explica que el president Zapatero ha anat al Marroc a celebrar l'aniversari de l'ocupació de la Illa de Perejil, on ha d'escoltar la reivindicació marroquina sobre Ceuta i Melilla, després de ser rebut per 20 banderes marroquines i per una de "tamany ridícul" d¡espanyola (no m'ho invento, llegiu EL PERIÓDICO) la única resposta per part de la diplomàcia espanyola i per part del propi president espanyol, és dir que les relacions son excel·lents. Tot plegat increible. 
El nostre president ridiculitzat repetidament i la única sortida és dir que les relacions entre Espanya i el Marroc són excel·lents. Jo crec que evidentment haurien de ser excel·lents, però mentre tant jo no entenc per quines raons el nostre president ha de ser ridiculitzat per un rei més propi del segle XIX i que tracta els marroquins com a súbdits. No sé si el rei del Marroc, també vol tractar al President Zapatero com a súbdit, en tal cas, jo seria el primer en estar-hi en contra, però crec que des del govern d'Espanya i aprofitant el clima de "confiança" també es podria preguntar pels drets humans al Sàhara Occidental. 
Potser, qualsevol païs normal, posat el cas de la categoria de Portugal, reivindicaria el seu paper com a potència colonitzadora al Sàhara Occidental i parlaria del dret dels sahrauís, avalat per la ONU, a aotodeterminar-se i a accedir a la independència. 
Espero que el president Zapatero actui com el president d'un país normal, com un president d'esquerres, que com qualsevol militant d'esquerres ha de reivindicar el respecte als drets humans i a les ressolucions de la ONU, com a fets innegociables, fets irrenunicables pel govern d'un paüs democràtic i europeu
storico | dissabte, 21 de juny de 2008 | 23:14h
Dissabte, 14 de juny, "EL PERIÓDICO DE CATALUNYA" publicava un article de Luis Alejandre (General) en el que crec que és un exercici d'honestedat que trobo a faltar en la majoria dels polítics del nostre país.

Com explica el general Luis Alejandre, la propera instal·lació d'una base dels Estats Units a Tan Tan, ciutat habitada per sahrauís i situada entre Ifni i Tarfaia, es pot interpretar com un cop de ma al Marroc, en la seva ocupació il·legal del Sàhara Occidental.

La base dels Estats Units, situada, a més, a escasa distància de les Canàries, tindrà la seu de l'AFRICOM, amb el que la potència americana vol controlar el tràfic marítim (la ruta del petroli que va d'Aràbia a Europa) els moviments d'AL QAEDA a la zona, i perque no, donarà suport a un rei propi del S. XIX, dèspota amb el seu poble, violador del dret internacional al Sàhara Occidental.

Hem de creure, com explica el propi Luis Alejandre, que el govern d'Espanya està al dia de la situació creada, de les intencions dels Estats Units i del seu suport al Marroc. Cal pensar doncs, que no són gratuits els últims actes favorables a les tesis marroquines o la política de marejar la perdiu que s'està utilitzant amb els sahrauís aquests últims temps.

El més lamentable de tot, és que aquest Occident que ha intervingut en multitud de llocs en nom de la democràcia i de la llibertat, al Magrib, en canvi, ignora aquests principis, potser en nom de la lluita contra uns suposats terroristes, que segons diuen poden estar en qualsevol racó d'Algèria, Mali o Mauritània o pel control de la circulació d'un recurs natural tan central com el petroli. Hem de lamentar, en aquest moment, que algú pugui pensar o justificar que es pot saltar un dret tan central com son els DRETS HUMANS o els DRETS DELS POBLES, en nom del control d'unes rutes comercials.

Des del moviment de solidaritat amb el poble sahrauí seguirem insistint en que no hi ha cap raó per ignorar els drets dels pobles i en particular, el dret reconegut per la ONU, del poble sahrauí a decidir sobre el seu futur, a decidir la seva supevivència i la seva independència. A organitzar-se en pau, com ho ha fet els útlims anys, acceptant, a desgrat, l'exili a Tindouf d'una part dels sahrauís i aguantant com els sahrauís que habiten l'interior del Sàhara Occidental, les tortures, les detencions arbitràries, o veure com són jutjats sense cap garantia processal ... el seu delicte: creure que algun dia seran lliures.

Potser, cal insistir més en les accions al carrer, demostrar que el moviment solidari pot tenir la força suficient com per forçar els nostres polítics a tenir una posició més activa i favorable a la democràcia, al dret del poble sahrauí a decidir sobre el seu futur.

És lamentable el suport que reben altres causes, quan des de Catalunya i Espanya, no sabem donar suport a una causa justa, una causa que vam deixar abandonada ja fa 33 anys i de la que encara en som responsables tots plegats ... o és que caldrà demanar els Jocs Olímpics per a Rabat o per a Marraquesh, per tal de que el mon conegui que hi ha un petit poble, disposat a resistir els atacs del gran imperi i la injustìcia indiscriminada, d'un rei dèspota?

SAHARA LLIURE
storico | dilluns, 12 de maig de 2008 | 17:54h
Hi ha una línia argumental, que lamentablement usen cada dia més els nostres polítics, que és parlar de realisme a l'hora de parlar del Sàhara Occidental. Però que vol dir realisme?

Vol dir acceptar les tesis del Marroc respecte el Sàhara Occidental. Vol dir amagar les violacions quotidianes que pateixen els saharauis. Vol dir ignorar les més de 50 resolucions aprovades a la ONU. Vol dir ignorar l'opinió dels sahrauís que van haver de patir l'exili l'any 1975 i a tots els seus descendents, que viuen amb ells o estan en la diàspora.

És una vergonya saber com molts de polítics que són demòcrates i d'esquerres al nostre país, defensen les tesis marroquines, de forma directa o indirecta o com a mínin poden justificar les posicions d'un rei absolutista, per tal de "no molestar".

Crec que des del mon dels sahrauís cal començar a ser REALISTES, cal posar a sobre la taula totes aquelles raons per les quals estan patint més de 500000 persones, unes l'exili, les altres, la repressió brutal i diària de l'exercit i la policia colonial marroquina. Cal que els sahrauís marquin un "full de ruta" en el que es denuncii que mentre pateixen la repressió, la MINURSO, mira cap a un altre costat.

Un "full de ruta" que posi en un calendari qui és el camí capa a la independència. Un pla per l'independència, que posi sobre la taula els drets de tot un poble a decidir el seu futur. No em toca a mi fer-ho, suposo que ho enteneu ... però crec que ha arribat el moment de dir que cal que SIIGUEM REALISTES DEMANEM LA INDEPENDÈNCIA.

Potser és una forma de recuperar aquell lema del MAIG del 68 ... SIGUEM REALISTES, DEMANEM LA LLUNA, però segurament aquesta sigui la única forma de superar una situació en la que l'únic que es produeix és una degradació constant tant humana com social dels sahrauís. Els que hem anat als Campaments de Tindouf ho sabem, els que coneixem els casos de l'Aminetu Haidart o de Sultana Jaya, també.

Jo no acceptaré mai que ser REALISTA sigui acceptar intercanviar DRETS HUMANS per interessos ECONÒMICS, o dit d'una altra manera, no podem acceptar que els drets econòmics, legítims que pugui tenir el nostre país, Catalunya, al Marroc, pugui condicionar la denúncia de les violacions dels drets humans que es produeixen al Marroc mateix o al Sàhara Occidental.

SIGUEM REALISTES DEMANEM LA LLUNA ... SIGUEM REALISTES, DEMANEM LA INDEPENDÈNCIA DEL SAHARA OCCIDENTAL
storico | dilluns, 12 de maig de 2008 | 15:56h
ESTIC MOLT CONTENT PER TOTS AQUELLS I AQUELLES QUE US HEU TRET EL BATXILLERAT.

I ELS QUE NO ... US ESPERO VEURE EL PROPER C URS

BON ESTIU A TOTHOM
storico | diumenge, 11 de novembre de 2007 | 20:11h
Fa dies que anem veient la proliferació d’idees i plataformes sobiranistes, d’intencions de refundar el catalanisme o propostes de mobilitzar la ciutadania al voltant dels maltractes i les ineficàcies que estem rebent de l’estat.

Són fets i propostes lògiques en un moviment, el catalanista, que des de fa més de 100 anys, protagonitza, d’una forma o de l’altra, la vida política d’una nació, la catalana, que tot i no tenir estat, sempre ha aspirat a tenir-lo i que en tot cas, l’ha simulat amb tota una xarxa institucional, que sempre ha treballat com ho fan els estat, pel manteniment d’una cultura i la cohesió social que permet sobreviure als pobles.

No és una tasca fàcil la del catalanisme i la de la cultura catalana: sobreviure en un mon de cultures i pobles molt consolidats, per una banda, i al procés de globalització, que enforteix les propostes més dinàmiques, normalment, les que tenen més mitjans
storico | dijous, 18 d'octubre de 2007 | 00:45h

Últimament, rebo "consells" des del Marroc. Consells dels que diuen que cal oblidar i que és més important uns societat sense història. És el que pretenen tots els moviments que com l'imperialisme marroquí, vol imposar una visió, un pensament únic.

Esborrar la història, esborrar del Sàhara Occidental, un poble com el sahrauí, és el millor que li podria passar a un règim que aspira a expandir-se per tot el Magreb, que ho vol fer ignorant la realitat política i cultural dels habitants de TRAB EL BIDAN.

La història, cada cop més, es mostra com una eina democràtica, una eina de lluita i mentre hi hagi algú disposat a recordar, una eina contra la mentida. Cal lluitar contra les falses propostes, contra la mentida, contra la autonomia.

La història ens diu, que ja fa 32 anys, un exercit, el marroquí, va entrar a foc i sang al Sàhara Occidental, on hi vivia, on hi viu, un poble disposat a emprendre el camí de la seva independència. Un camí, avalat per Espanya i per la ONU

La història, dona la raó als sahrauís i en canvi, els obliguen a exiliar-se, a viure sota constants amenaces d'unes forces colonials que els torturen, els empresonen i quan poden, els rebenten els ulls ... potser perque no puguin veure la realitat amb tota la cruesa o finalment, els obliguen a viure a la diàspora

Hi ha qui, vol trencar la història amb historietes, historietes cruels que son ridícules, però al temps son les que fonamenten tot un exili, totes les tortures, totes les mentides.

Jo em quedo amb la història i amb la solidaritat amb el poble sahrauí:

El 10 de NOVEMBRE cal que anem a Madrid
storico | diumenge, 30 de setembre de 2007 | 11:17h

Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket

Així de contundent començava aquesta tarda la seva xerrada na SULTANA JAYA a Girona.
Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket


Na Sultana, és una noia sahrauí, de Bojador (Sahara Occidental ocupat pel Marroc) que feia uns minuts m’havia trobat junt a 2 amigues sahrauís quan es dirigien al Centre Cívic, a Girona, per tal de parlar del seu Sàhara Occidental. Evidentment, ella no es va presentar com a tal i vaig anar amb ella, normalment, fins que vam arribar al Centre Cívic La Mercè. Allà l’esperaven les càmeres de TV3 (els amics Ricard i Walter) davant les quals, va parlar amb la mateixa naturalitat que ho havia fet amb mi. Després, va entrar, junt a la amiga CRISTINA NAVARRO, la nostra amiga i davocada, i va començar la xerrada.

Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket

Na CRISTINA, ens va parlar de les irregularitats que han de patir els sahrauís dels Territoris Ocupats pel Marroc, ja que son detinguts per manifestar-se pacíficament, pel simple fet de portar un darrah o una melfa o per parlar en hassania. Un sahrauí pot ser detingut pel sol fet de ser-ho, així com pot patir tota mena de vexacions, violacions, pallisses, … , i tot amb el consentiment d’Espanya (potencia administradora del Sàhara Occidental) de la Unió Europea i de la ONU.

També ens va explicar les irregularitats que han de patir els/les sahrauís en els judicis, on es presenten amb la roba plena de la seva pròpia sang i on poden mostrar les ferides produides en els “interrogatoris” als observadors internacionals (aquesta és la impunitat dels marroquís). Impunitat que continua amb judicis que tracten com a delinqüents comuns a ciutadans, que en primer terme i segons la legislació internacional, no poden ser jutjats per les lleis marroquines i que en segon terme son jutjats com a delinqüents comuns, quan el que es preten és aniquilar a tot un poble.

Un altre fet molt greu, és l’acceptació dels informes judicials, FALSOS, com a úniques proves en uns judicis que son una pantomima, per tal d’atemorir a tot un poble. Sols així es poden entendre condemnes per fets ocorreguts al Sàhara Occidental a activistes com a ALI SALEM TAMEK, quan aquest ESTAVA A ALEMANYA. El jutje, en aquest cas i en d’altres, no accepta les proves de la defensa, fins i tot quan hi ha la disposició de periodistes, diputats, alcaldes, … , d’anar a declarar o es porta la premsa del país on estaven els activistes … A Catalunya i Espanya, aquesta actitud dels jutjes tindria una denominació, que jo m’estalvio d’escriure.

Però el que és més greu, aquests fets son denunciats per les ONGs de drets humans com a Aministia Internacional i d’altres i ni la potència administradora (Espanya) ni la gran valedora del Marroc (França) ni la U.E. ni la ONU fan res per evitar-ho … l’únics que s’els ocorre es elogiar un procés democratitzador al Marroc, que tothom sap està supeditat a la voluntat del rei i a les seves tupinades.

SULTANA JAYA, va començar per explicar la situació del seu poble, que ha de patir la pitjor de les admnistracions colonials. Ens explicava l’existència de 500 desapareguts (sahrauís) de com els joves sahrauís son obligats a “emigrar” sota amenaça de mort i d’amenaces contra tots els membres de les seves famílies (de violació de fills i filles o de mares, de destrucció física de les seves cases, … ). Ens explicava que els últims mesos coneixia directament 14 d’aquests casos que implicaven joves coneguts per ella i que les associacions de defensa dels drets humans, en teniem més de 400 de registrats.


storico | dimarts, 18 de setembre de 2007 | 19:40h
Unes jornades, que a més de servir per celebrar els 15 anys de la revista ILLACRUA, son un punt de referència molt important per tots aquells i aquelles que un altre on es posible

Pel nostre país es molt bo que iniciatives alternatives com les d'aquesta revista puguin desenvolupar-se i tenir continuitat

CLIQUEU SOBRE LA IMATGE I PODREU VEURE EL PROGRAMA SENCER
storico | dimarts, 28 d'agost de 2007 | 15:45h



Reprodueixo, aquest manifest, amb el convenciment que les idees que s'expresen en ell, poden ajudar, i molt, a construir un mon molt millor. Parlar de decreixement en una societat consumista com la nostra, es veritablement revolucionari, i al temps, necessari


El movimiento que milita por un post-desarrollo ha mantenido hasta hoy un carácter casi clandestino. Sin embargo, en el curso de una historia, ya larga, ha producido una literatura abundante y se encuentra representado en numerosos ámbitos de investigación y de acción por todo el mundo.
La red sitúa en el centro de su análisis el cuestionamiento radical de la noción de desarrollo. A pesar de las evoluciones formales que ha conocido, la red conserva el punto de ruptura decisivo en el seno del movimiento: la crítica del capitalismo y de la mundialización. Están, por un lado, quienes militan por la problemática “otro” desarrollo (o una no menos problemática “otra” mundialización), y aquellos que, como nosotros, quieren salir del desarrollo y del economismo. A partir de esta crítica, esta corriente procede a una verdadera “deconstrucción” del pensamiento económico. De este modo, son puestas en cuestión las nociones de crecimiento, de pobreza, de necesidades, de ayuda, etc..

Las asociaciones y personas que pertenecen a la presente red se reconocen en esta trayectoria. Después del fracaso del socialismo real y el vergonzoso deslizamiento de la social-democracia hacia el socialliberalismo, pensamos que esos análisis son los únicos capaces de contribuir a una renovación del pensamiento y a la construcción de una verdadera sociedad alternativa a la sociedad de mercado. Cuestionar radicalmente el concepto de desarrollo, es hacer subversión cognitiva, y este es el requisito y la condición de los cambios políticos, sociales y culturales que se imponen.

Destruir el imaginario desarrollista y descolonizar los espíritus
Frente a la mundialización, que no es más que el triunfo planetario del mercado total, necesitamos concebir y promover una sociedad en la que los valores económicos hayan dejado de ser centrales (o únicos). La economía debe ser puesta en su lugar como simple medio de la vida humana y no como fin último. Debemos renunciar a esta carrera loca hacia un consumo siempre creciente. Esto no es sólo necesario para evitar la destrucción definitiva de las condiciones de vida sobre la tierra, sino también, y sobre todo, para sacar a la humanidad de la miseria psíquica y moral. Se trata de una verdadera descolonización de nuestro imaginario y de una deseconomización de los espíritus necesarias para cambiar verdaderamente el mundo antes que el cambio del mundo nos condene al dolor. Hay que empezar por ver las cosas de otro modo para
que puedan convertirse en otras, para que se puedan concebir soluciones verdaderamente originales e innovadoras. Se trata de poner en el centro de la vida humana otras significaciones y otras razones de ser que la expansión de la producción y del consumo.

Las palabras clave de la red, son “resistencia y disidencia”. Resistencia y disidencia con la cabeza, pero también con los pies. Resistencia y disidencia como actitud mental de rechazo y como higiene vital.
Resistencia y disidencia como actitud concreta para todas las formas de auto-organización alternativa. Pero esto significa en primer lugar rechazo de la complicidad y la colaboración con esta empresa de descerebración y de destrucción planetaria que constituye la ideología desarrollista.
storico | dimarts, 31 de juliol de 2007 | 10:42h
Diumenge 29 de juliol, vaig tenir un curiós final de Festa Major, de les Santes. Després d'estar la setmana anterior anant amunt i avall amb els gegants, els focs, balls, sopars, ... el final de la festa va ser d'allò més curiós i edificant. Més que res perque a més de gaudir, com feia dies que no hio feia, vaig connectar amb la meva faceta d'historiador.

A les 7 de la tarda amb l'Albert Nieto, el gran pianista mataroní, amb vaig poder submergir per la Ibèria d'Albèniz, que en el seu dia també seria reivindicada pel noucentisme, tant a nivell estètic com a ideològic. La música d'Àlbèniz, va ser reivindicada per un noucentisme que a més d'estar molt afeblit en el flanc de la música, també reivindicava, per aquelles dates, ara fa 100 anys, una Espanya diversa, culturalment molt rica i políticament descentralitzada.

Evidentment, mentre em passava tot això pel cap, al temps, gaudia de la interpretació de peces com a MALLORCA, SEVILLA, EL PUERTO, o EL ALBAICÍN, que ens poden traslladar, més enllà dels tòpics, per una Ibèria, terra de convivència de cultures, de riquesa popular, el que hauria de ser un exemple de lligam lliure entre pobles ... d'aquella Espanya que hauria de reconeixer una Catalunya lliure i aquesta poder-se sentir a gust dins d'una Espanya dels pobles.

Al vespre, al teatre, em vaig trobar amb una excel·lent "NORA. La Casa del les Nines" d'IBSEN, una obra que va ser central en la configuració de l'Europa contemporània, en la consolidació d'una cultura laica i igualitària en la que la dona, cada cop més, aniria prenent el protagonisme social que li correspon. Amb Nora, també em vaig traslladar a finals de S.XIX i a principis del XX, quan la societat europea i més tard la catalana i l'espanyola, lluitaven per la separació de poders, per la democratització, pel trànsit de subdits a ciutadans i ciutadanes. Era l'època en que la representació de les obres d'IBSEN, eren veritables posicionaments polítics, era quan anar al teatre, a una obra o l'altra, et situava en un dels dos mons ideològics que llavors lluitaven. Un per sobreviure, l'altre per fer-se lloc, aquest, el del republicanisme, el socialisme i el sindicalisme, per crear una societat moderna, per crear les bases de la societat laica, aquella que avui ens fa reconeixer que tots tenim deures i obligacions, però sobretot, i això era nou llavors, DRETS i a tenir OPINIÓ.

Aquesta és la llarga lluita, d'aquells que fa més de 100 anys, s'atrevien a anar al teatre a veure IBSEN, a reivindicar que la societat, el poble i els sentiments, havien de tenir un lloc en el mon cultural i en la política. Eren aquells que s'enfrontaven a una societat ELITISTA, que pensava que tot, fins i tot l'art, havia d'estar al seu servei.

Potser, avui encara, ens cal més IBSEN

storico | dilluns, 16 de juliol de 2007 | 00:43h

El problema de crear nous termes és que acaben convertint-se en una mena de calaix de sastre en el que hi caben totes aquelles coses que teníem en un altre i pel que sigui, ja no és tant atractiu com fa una temporada.

Un altre problema associat a aquest fet, és que tribialitzant els termes, aquests perden el seu valor original i moltes vegades, fins i tot, perdem el seu veritable sentit.

És el que passa amb el terme CANVI CLIMÀTIC, que te que veure amb la intervenció humana que accentua un fenomen natural com l'efecte hivernacle.

Aquest efecte explica que hi ha gasos, sobretot el vapor d'aigua i el CO2, que absorveixen i re emeten les radiacions infrarrojes que ens arriben del Sol, impedint que una part d'aquestes surti de la nostra atmosfera. Aquest Efecte Hivernacle, permet que la Terra mantingui una temperatura mitjana de 15º C, fet que a la fi permet que hi hagi vida al nostre planeta

L'emissió desproporcionada de CO2, sigui per l'activitat industrial, per l'ús desproporcionat de vehicles de combustió o per la tala indiscriminada d'arbres i de la selva tropical, fan augmentar aquest efecte, i per tant, contribueixen a l'escalfament global.

Potser ho he explicat en poques paraules i segur que algú ho completaria ... però el CANVI CLIMÀTIC sols te que veure amb aquestes causes.
storico | dimecres, 11 de juliol de 2007 | 23:33h
Fa escasament un mes, que tot i el meu compromís polític, no podia pensar que podria estar parlant a aquestes alçades de l'any de sostenibilitat, de solidaritat i de tot allò vincula la llibertat de les persones amb el respecte a la Terra, a la justícia social i a la igualtat econòmica.

Aquest és el camí que cal emprendre. Aquest és el camí que han de seguir les polítiques que apliquem als ajuntaments, diputacions, i a totes les entitats i institucions on podem exercir algun tipus d'influència.

Aquest és el camí de la nova política, orientada a l'igualitarisme social i al respecte per la natura. Una societat més justa ha de respectar tot allò que l'envolta
storico | dilluns, 9 de juliol de 2007 | 23:32h
Sabeu que l'art, és una de les meves debilitats i més quan les propostes sobre art coincideixen amb el que crec que ha de ser.

Avui, quan l'art s'ha convertit, amb molt honroses excepcions, una mercaderia més, en aquest mon occidental nostre, cal recordar que els més importants moviments artístics han tingut sempre un fort component ideològic.

A ningú se li pot escapar el component nacionalista i contemporani, compromès en la modernització de les respectives societats del noucentisme o de Marinetti i del seu futurisme. Tampoc hauríem d'oblidar el compromís polític dels autors que agrupats sota el cubisme o després del surrealisme o de l'expressionisme, com en el cas de Picasso, Braque, Juan Gris, Paul Klee, André Breton, Buñuel, Louis Aragon, Tristan Tzara i d'altres, estaven vinculats al moviment obrer, al Partit Comunista ... a la tradició de tots aquells que tenim preocupacions socials.

Aquesta preocupació social, no pot ser oblidada pel moviment d'alliberament sahrauí, aquesta és la idea d'ARTIFARITI. Aquesta és la idea d'aquells que creiem en un mon més solidari, en un mon MÉS SOSTENIBLE.

Us haureu d'acostumar a la paraula SOSTENIBLE, perque en la seva arrel, està la veritable SOLIDARITAT. No podem oblidar que el respecte a la nostra Terra, al Medi Ambient, té arrels socials i econòmiques. Com l'art ... com la llibertat de les persones i dels pobles ...

Us deixo amb els plantejaments d'ARTIFARIT
storico | dimarts, 3 de juliol de 2007 | 00:11h
Les cançons de la llibertat, les cançons del desert
storico | dimarts, 3 de juliol de 2007 | 00:07h
AZIZA BRAHIM, aprofitant una invitació de SANBLAST, ha participat en el Festival CELEBRATING SANCTUARY, emmarcat dins de la REFUGEE WEEK de Londres. Ha estat una nova oportunitat per tal de donar a conèixer la cultura sahrauí a Europa i el mon.

La cultura d'un petit poble, el nostre poble, aquell que ens estimem tant com la nostra terra. És important que el mon conegui les cançons del desert, la veu de la gent que després de 31 anys d'exili, encara creu en la llibertat.

La gent que creiem en la solidaritat, en la llibertat dels sahrauís, també  cal que donem a conèixer la cultura de la gent que estima la llibertat. La cultura i la llibertat, sovint van junts. La cultura, sempre ha estat i serà un element de cohesió social ... tot allò que uneix i crea aquelles complicitats, de les que sols en som capaços els que ens sentim membres d'una societat, d'un grup.
storico | diumenge, 24 de juny de 2007 | 22:58h
En aquesta entrada podeu trobar l'article de John Thorne, un periodista nord americà, d'Associated Press, que va anar al Sàhara Occidental per tal d'informar, de la situació política i social en que es viu en aquest territori ocupat ilegalment pel Regne del Marroc.

Fruit del seu interès per informar i per recollir totes les versions, evidentment, v a intentar entrar en contacte amb els/les sahrauís que lluiten per la independència del seu país. Doncs el periodista americà va acabar a la pressó. No li va valer la seva condició de ciutadà dels Estats Units (contra el que passa a les películes o fins i tot, per la nostra imaginació).

Ara, un cop ha sortit de la presó de les forces colonials marroquines, torna a escriure, pot ser que sigui bo que llegim el que diu
storico | dijous, 21 de juny de 2007 | 23:31h

La revista ILLACRUA m'ha publicat el següent article. Aquesta, és una publicació molt important, potser la més important de les que es publiquen a Catalunya, des del m on de l'esquerra, l'ecologia i les visions alternatives. És important recolzar-la ... Cal ampliar tot el que es pugui, la seva difusió

L’annexionisme del Marroc, aquests dies, ha tornat a posar sobre la taula el tema del Sàhara Occidental. El Regne del Marroc, aquesta vegada, utilitza la tesi autonomista, per tal d’intentar acostar a les seves posicions a aquells països, que per una raó o l’altra diuen voler tenir unes bones relacions amb un país que de forma tradicional, ha estat considerat com el “gendarme” de França i els Estats Units a la zona del Magreb.

Aquesta vegada, el Marroc, ha trobat un aliat no menys important en Espanya i no pel paper que pot tenir aquesta en el concert internacional sino pel que hauria de jugar com a potència descolonitzadora d’un territori i d’un poble als que va abandonar ara ja fa quasi 32 anys.

En la passada cimera bilateral entre el Marroc i Espanya, celebrada a Rabat a principis de març, el president Zapatero, es comprometia a avalar les tesis autonomistes del rei alauita i anava més enllà, confirmant la venda d’armes a aquest país, contravenint, així, la legislació internacional que impedeix vendre armament a països, que com el Marroc, estan en guerra, unes armes que sense cap dubte, seran utilitzades al llarg dels 2700 Km de mur que aquest país ha contruït per separar els sahrauís.

Però més enllà d’altres consideracions, cal situar les propostes autonomistes del Marroc, pel Sàhara Occidental, en el marc que correspon.

Cal recordar que el Sàhara Occidental és un territori a descolonitzar, i des dels anys 60 del S.XX, la ONU, reconeix el dret dels sahrauís a autodeterminar-se, principis avalats, posteriorment, per les més de 50 resolucions aprovades en l’Assemblea General d’aquesta institució o pel reconeixement de la OUA (Organització de la Unitat Africana) de la República Àrab Saharaui Democràtica, com a membre de ple dret d’aquest organisme. Dins d’aquest procés, Espanya, no ha perdut mai la consideració de potencia administradora, que ha d’avalar la ressolució final del conflicte, una funció que hauria de ser similar al paper jugat per Portugal, en la independència de Timor Oriental.

Per altra banda, cal dubtar de la voluntat autonomista del Marroc, un país que ha boicotejat insistentment, els acords als que va arribar amb el Frente Polisario, l’any 1991, quan es va comprometre a organitzar, sota els auspicis de la ONU, el referèndum d’autodeterminació, que hauria de permetre als sahrauís accedir a la seva independència.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Desembre 2008 »
dl dt dc dj dv ds dg
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031    

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 4 visites
  • Aquesta setmana: 20 visites
  • Aquest mes: 20 visites
  • Des de l'inici: 7144 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 6 visites
  • Aquesta setmana: 35 visites
  • Aquest mes: 35 visites
  • Des de l'inici: 7175 visites
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats