La Núria Freixa i el Patxi Maritxalar covaven de fa temps fer un treball conjunt música-paraula. Ho van exposar a la pianista Diana Baker, qui amb la seva generositat, es va engrescar en participar-hi, proposant per tal de completar-ho, convidar a un pintor.
Josep Cebrián accepta traduir la paraula i la música en els aiguats de l’aquarel·la que li és pròpia, essent així com pren el nom de:”Pinzellades d’art”

La direcció escènica de la mà de Vicenç Cañón i la incorporació de dues veus per interpretar els poemes: Coia Valls i Marta Olivan, neixen de la intenció de fer créixer els textos en un espai escènic, amb colors de veus diferents i amb un joc entre elles i el fil de l’obra narrat per la Núria (autora dels poemes). La pianista, Marina Ciuró, té la gentilesa de col·laborar també en el projecte.

A partir del dia 1 de setembre es podrà gaudir d’aquest espectacle per tot arreu de Catalunya. Però la seva primera representació serà el dia 1 de setembre a les 22h. al Pati del Castell de Torredembarra.

A la fotografia: la pianista Diana Baker.

A les acaballes del mes de juliol, els més propers a l’Escola de Lletres de Tarragona ja saben que s’acosten les "Lectures calentes d’estiu", espectacle de contes per a adults emmarcat en la programació del cicle Cultura de Carrer que tanca els cursos d’estiu programats en el marc de l’Estiu Jove, en coorganització entre l'Escola de Lletres i la Conselleria de Joventut de l’Ajuntament.

Enguany la cita serà el proper dijous 31 de juliol, a les 22.30h, a la Glorieta del Parc de la Ciutat, de Tarragona. Hi estan convidats a llegir tots els alumnes dels cursos d’estiu de l’Escola, a més de tots aquells que han passat per l'Escola al llarg de l’any.

Lectures calentes d’estiu

Espectacle de contes per adults.

Glorieta del Parc de la Ciutat (Tarragona)

Dijous, 31 juliol 2008, a les 22’30 hores.

Redacció

Publiquem avui el segon premi de relats breus Sant Jordi, convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona, il·lustrat amb la fotografia Figura, de Joan Noguera, que va merèixer el segon premi en l’apartat de Fotografia Digital.

La rondalla del príncep Taiga i Estela

Hi havia una vegada un príncep anomenat Taiga que vivia en un país petit, Tigania, rodejat de mar per tot arreu. Cada matí es llevava i pregava al mar, com era el costum a tot el regne.  L’aigua transparent, blavosa, assossegada, sempre els responia com si d’un reflex  interior  d’ells mateixos es tractés. Així dons, el mar escoltava totes les seves penes i també les alegries, era el confident i alhora el metge de totes les ànimes d’aquell petit país. Era considerat com una gran mare, la mare de tots els Tigatinesos.

Un dia el príncep va anar a parlar amb el mar, duia certa tristor als seus grans ulls verds. La pregària va transcórrer amb la pau que dóna el mar, quan el temps no existeix, quan l’assossec penetra molt endins amb suavitat i tendresa.

—Et vull donar gràcies, oh! Mar neu, per tot el que tinc, i demanar-te molta felicitat per tots els meus súbdits.

Així començava el seu diari prec al mar però aquell matí el mar no li responia com sempre ho havia fet. Va parlar amb un missatge diferent comunicant-li:

—Estimat príncep Taiga, conec el teu gran cor i sé que estàs trist i no  t’atreveixes a demanar-me res, tot ho tens, però no tot són coses materials i el teu cor necessita la tendresa d’un dolç amor. Busca’l per tot el regne, sense repòs i el trobaràs. Molts cors enverinats i malignes  s’aproximaran a tu, però confia en el teu instint. Surt aviat, estimat Taiga, el temps passa de pressa.

Aquella conversa va torbar el nostre príncep. Ell no esperava, encara que sí que desitjava, trobar una ànima amb qui compartir el seu cor i la seva vida.

Unes setmanes després, partí el jove príncep sense cap destí a la recerca d’una gran il·lusió. Passaren els mesos i res no trobava. Al regne tothom ho comentava. Feia massa dies que el príncep voltava pels camins parlant i visitant dames, donant festes. Així que les donzelles ja es presentaven davant seu, allà on fos, desitjant ser les escollides.

El príncep cada dia pregava al mar, com sempre, agraint tot el que tenia i desitjant felicitat a tots els súbdits. Però el mar res no li deia de la seva recerca.

Començava Taiga a decaure quan es va presentar davant seu la Cristina, una dona vella i atractiva, amb una veu afalagadora, molt ben vestida i molt perfumada.

—Jo, tinc per vos una verge donzella, la meva filla Estela —li va dir—. És una noia preparada i molt bonica. —Continuà dient— Si vos ho desitgeu, puc dur-la a la vostra presència.

El príncep dubtà d’aquella dona, de tota manera, res no podia perdre, i va accedir a rebre-la dos dies després.

Al matí següent, com tots els Tigatinesos, va anar a pregar amb les mateixes paraules al mar.

—Et vull donar gràcies, oh! Mar meu, per tot el que tinc i vull demanar-te per la felicitat del meu poble.

Aquest cop el mar li parlà:

— Res no em dius de la teva recerca, segueix perseverant,  no defalleixis, escolta la teva ànima príncep Taiga, res no és fàcil, tot costa.

El dia de la cita amb l’Estela, el mar estava molt inquiet, les aigües feien la sensació de voler escapar i volar cap el cel amb turbulentes ones. Una mica espantat Taiga no sabia interpretar la resposta del mar. Aquest silenci i aquelles turbulències el tenien força preocupat.

Així doncs, aquella nit, en aquell sopar preparat amb cura pel servei del príncep, la Cristina va presentar a la seva filla Estela. En Taiga va quedar astorat amb la seva bellesa. La trobada va ser entranyable.

Avançada la vetllada, el príncep es va acomiadar agraint a la Cristina la seva presència i la companyia de la seva filla. Taiga era molt recelós i no volia actuar impulsivament. La veritat és que Estela li havia semblat una noia meravellosa però una mica misteriosa. Tenia uns ulls freds, però amb una calidesa espectacular. Tot pensatiu es va allunyar de la festa sense cap mes comentari.

            Aquella nit no va dormir, recordava la turbulència d’un mar sempre tranquil, sempre acollidor. A ell li semblava que l’Estela seria una bona esposa i mare per als seus fills, però el mar sempre l’havia aconsellat bé..., i ara tenia el pressentiment del seu rebuig.

En llevar-se, va decidir recollir les seves coses i anar a Palau. Un cop allí es va acostar al seu pare i li digué:

—Pare, crec que he trobat la persona que buscava, però el mar es va enfadar el dia que havia de conèixer-la. Què en penses, tu? 

—Estimat fill, només el teu cor pot respondre la pregunta. Ja saps que el mar sempre ha estat el nostre mirall. Escolta’l, valora’l i podràs decidir després. No et precipitis fill meu.

La curta conversa amb el seu pare res no havia aclarit. Aquell consell havia creat encara més confusió dins el cap d’en Taiga.

Va anar a pregar al mar molt aviat al matí següent, com sempre, i li va donar gràcies per tot el que tenia i li va demanar la felicitat de tots el súbdits del regne però el mar no li va respondre, les seves aigües estaven més calmades però hi havia mar de fons i el príncep ho va veure. La resta del dia continuà pensant en Estela, la seva dolça Estela. S’estava enamorant d’ella. El seu record anava envaint  lentament el seu cor. Ara les hores anaven passant més lentes i el seu desig l’aproximava més i més a ella.

Decidí, doncs, que volia tornar-la a veure, parlar-hi sense la presència de la seva mare i així li ho va fer saber. En assabentar-se de la proposta, la Cristina no s’ho podia creure, “per fi ho he aconseguit”, es repetia en veu alta un i un altre cop. De tota manera, tenia por per la innocència de la seva filla.

            Dubtes, molts dubtes, però la malvada bruixa Cristina, sí, sí, he dit malvada bruixa, sabia que havia arribat el moment d’arriscar si volia manar dins el regne de Tigania. La venjança la corroïa per dins. Un antic amor amb el rebesavi d’en Taiga, a qui ella adorava, però que no havia estat correspost, l’havia portat a venjar-se de la seva descendència. La Cristina va se desterrada i abandonada en una altra illa per la seva mala influència envers el rebesavi, ella volia cobrar-se tot el mal que li havien fet. Van ser uns temps grisos i va rebre tanta desconsideració que no podia oblidar-ho.

Bé, doncs la Cristina va assabentar a la seva Estela de les proposicions del príncep. Lluny de negar-se va accedir sense voluntat pròpia a veure’l un altre cop. Hi havia alguna cosa als ulls del noi que la tenia captivada. El príncep va rebre una resposta afirmativa tot seguit.

            Les dues dones van iniciar els preparatius de la trobada. Un vestit senzill però elegant, les sabates a joc, una bolseta de fina pedreria, el seu cabell ondulat i llarg suau com núvols amorosos, i també un perfum dolç amb sensació d’olorosa netedat. Aquelles hores van ser viscudes amb calma però amb força consciència. Tot havia d’estar perfecte i la bruixa Cristina ho sabia. Estela estava il·lusionada, però no enamorada, la seva voluntat era perduda, li semblava un bon noi, però desconeixia els interessos secrets de la seva mare.

Quan tot va estar a punt, les dues dones es van posar en camí. Un carruatge reial amb dos formosos cavalls blancs les esperava a la porta. Tan sols una hora les separava del castell d’en Taiga. Durant el viatge la mare l’aconsellava.

—Actua com si jo fos al teu costat, en cas de dubte, millor una rialla que una paraula fora de lloc —li digué.

La bruixa estava més nerviosa que ella. A la porta del castell la va deixar, tal i com varen quedar. En allunyar-se amb el carruatge la Cristina va restar pensativa, sabia que la tasca d’educar-la havia estat dura, però els resultats eren òptims, n’estava segura. Res no podia fallar.

En Taiga la va rebre amb força il·lusió. El sopar, les presentacions a la família, van ser del tot corteses i correctes. No hi havia cap dubte, sabia estar en tot moment. Semblava, tot perfecte, tot ideal. Taiga s’estava enamorant bojament de la seva senzillesa, de la seva naturalitat i sobretot del seu saber estar. Desconeixia la influència malèvola de la bruixa Cristina i del seu buit en el món dels sentiments.

Al matí següent va tornar al mar un cop més, com feia tots els dies i com feien també tots els Tigatinesos, agraint tot el que tenia i demanat per la felicitat dels seus súbdits. Un cop acabat el prec inicial li va dir a la  mar:

—Mirall del meu poble i metge de les nostres ànimes vull presentar-te la donzella que he escollit, demà pregarem junts al matí i podràs conèixer-la.

El príncep es va adonar que encara hi havia mar de fons.

I així va ser, com al matí següent estaven tots dos davant el mar quan ell va començar com sempre els seus precs i en acabar li va presentar Estela. Les aigües van aixecar una gran ona que els va mullar a tots dos. El príncep va estar content perquè va interpretar el que el seu cor volia sentir, ens ha beneït amb la seva aigua, va pensar, però potser no era això el que realment expressava el mar. Un mar que sempre responia fent de mirall dels sentiment comunicats. Llavors una gran tempesta es va desencadenar.

Passat un temps el príncep va voler casar-se amb ella ignorant la resposta de la mare mar de tots els Tigatinesos. Van ser unes noces molt boniques amb molts convidats de la noblesa i molts súbdits. El convit va ser comentat en tot el regne de Tigania. Un castell de focs va ser la cloenda de la festa. Deliciosos colors roses, violetes, blancs amb unes formes espectaculars combinades amb força soroll..., però cada cop que el coet era de color blanc, la cara de la bruixa Cristina esdevenia lletja, arrugada, representant la seva edat autèntica. El príncep es va espantar per la visió, però com que estava tan il·lusionat no li va donar importància al fet. Va pensar que no volia veure el que estava veient de veritat, que s’ho imaginava tot.

Transcorregueren els dies i Taiga no se sentia massa feliç. Tot estava bé, però faltava il·lusió. Estela va demanar-li la companyia de la seva mare, ja que l’enyorava moltíssim. Ell va pensar que la causa d’aquella nostàlgia era la falta de la mare i va accedir. L’actitud d’Estela va canviar amb la seva presència. Se la veia més tranquil·la, més segura. Llavors van començar de veritat els problemes.... Cristina, la bruixa..., a mida que passaven els dies es ficava més i més en tot. Taiga sospitava que alguna cosa succeïa i va demanar informació als seus assessors del regne. Entre tant els seus precs al mar continuaven, però seguia responent amb mar de fons. La Cristina començava amb subtilesa a manar, fent i desfent, tal i com havia somiat que ho faria.

No van trigar gaire els assessors d’en Taiga de trobar la resposta.

—Estimat príncep sabem el que succeeix —digueren.

—Doncs expliqueu-m’ho, si us plau —respongué—. Estic impacient.  

—Bé, doncs, Estela és filla d’uns camperols molt pobres del vostre regne —continuaren.

—Que dieu! no es possible! —Cridà  en Taiga.

—Sí, príncep nostre, hem parlat amb els seus pares, són gent humil a qui la Cristina va canviar la filla per unes llavors màgiques, menjar segur per a tota la seva vida. N’estan molt penedits, però asseguren que no poder alimentar els deu fills és molt dur, príncep Taiga. Així doncs se’n van quedar nou. Estela era la seva petita acabada de néixer. Des de llavors la mare està malalta.

—Bé, moltes gràcies pel vostre treball. Podeu retirar-vos —parlà el Príncep.

Taiga corprès per la noticia intentava comprendre l’actitud de la bruixa, però per molt que pensava i pensava, no entenia la raó per la qual ella havia fet tal cosa.

Va buscar de nou consell amb el seu pare. El va posar al corrent de tot i un gran esglai li va sortir de la seva ànima en forma de lament. 

—Oh fill meu!, la bruixa Cristina és malvada i la pobra Estela una víctima dels seus plans. Vine, seu al meu costat que he explicar-te la historia del teu rebesavi Toga, que també em va explicar el meu pare ara fa molts anys. Jo pensava que Cristina ja era morta, però les seves arts màgiques veig que li han donat llarga vida.

Passaren les hores i tot semblava encaixar, la historia de la relació amb la Cristina i el seu allunyament de l’illa van sorprendre Taiga, quedant-se enfurismat.

Al dia següent els seus precs al mar eren obscurs. Després de donar gràcies pel que tenia i demanar pel seu poble es quedà pensatiu i rumià què fer amb Estela. Entretant només mar de fons.

També aquell matí la princesa Estela, com era el costum a Tigania, com ja sabeu, va anar a pregar al mar amb la seva mare agraint tot el que tenien i demanà la felicitat del seu príncep. La presència de la bruixa va enfurismar el mar i llavors una gran ona de tres metres va pujar fins dalt on eren. En un instant el mar les va engolir d’un sol glop .

A mida que passaven les hores i no tornaven, el príncep començà a sospitar de que alguna cosa no anava bé. Pensava que havien fugit o que fins i tot la bruixa Cristina havia segrestat Estela per allunyar-la d’ell i demanar contrapartida per ella. Què voldria aquella indesitjable dona? Moltes idees van volar pel cap del Príncep. Qui sap el que pot passar dins el cervell malèvol d’una bruixa? Per què el pare no li havia parlat mai de la Cristina i ho feia ara que ja estava bojament enamorat d’Estela? El cap del prìncep treia fum. Un pensament rere l’altre es succeïa sense descans. Va intentar calmar-se i va decidir enviar els seus soldats en busca de les dues dones.

Aquests recorregueren tota Tigania sense trobar-les. La nit va ser llarga i penosa. Patia per la seva desaparició i sospitava de la malvada bruixa. Es lamentava d’haver permès l’entrada a palau de la dolenta Cristina. Si el pare l’hagués assabentat, ben segur que no ho hagués fet. Estela s’hagués acabat acomodant a palau sense la intromissió de la seva mare adoptiva.

            Tan bon punt el sol va sortir, el príncep va anar a pregar al mar i es va sorprendre del transparent, blavós i tranquil de les seves aigües.  Feia molt de temps que no el veia així. I començà la seva pregària:

-Oh! mar meu, et dono gràcies per tot el que tinc i et demano per la felicitat del meu poble. —I desprès afegí— he perdut l’Estela a qui tant estimo i també la Cristina a qui tant odio. En saps tu, alguna cosa? Llavors el mar respongué escopint amb violència  les robes de les dones.

El príncep va comprendre llavors el que havia succeït, el mar se les havia engolit, per això havia recuperat la calma. Trist en Taiga va tornar a casa entenent el missatge que el mar havia estat dient-li sense paraules quan el va mullar en presentar-li la seva estimada i quan tenia mar de fons mentre decidia si es casava o no. Tot demostrava el seu rebuig. Ara ho veia clar. Ara ho comprenia tot, però era massa tard. El seu cor ja s’havia trencat.

De vegades no escoltem el mar i sempre ens diu la veritat.

Mariuca Ruíz

El proper dijous 3 de juliol tindrà lloc al Teatre Metropol de Tarragona una nova edició de VEUS PARAL·LELES, que aquesta vegada tindrà com a eix la frase “De l’Atles a Formentor: vuit poetes”.

L’acte serà conduït per l’actriu Mireia Chalamanch i compta amb la direcció escènica d’Albert Mestres i Sofia Fonseca.

Els poetes participants seran Elies Barberà, Antonina Canyelles, Laia Noguera, Hadjira Oubachir, Boualem Rabia, Magí Sunyer, Brahim Tazagahart i Salem Zenia.

Veus paral·leles (De l’Atles a Formentor: vuit poetes)

Teatre Metropol de Tarragona

Rambla Nova, 46

Dijous, 3 de juliol, 20 h.

 (A la fotografia: Laia Noguera)

 Redacció

Els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Les Edicions la Gent del Llamp us conviden a la presentació del llibre...

ZENIT. Literatura 2008

de poesia, narrativa i teatre dels escriptors Josep Oriol Mas, Gabriel Guasch, Alba Tomàs, Conxita Jiménez, Adrià Targa, Jordi Roig, Albert Ventura i Magí Sunyer.

La presentació anirà a càrrec de l’escriptor Òscar Palazón i hi intervindran Adam Manyé i Lurdes Malgrat. Els autors llegiran un fragment de la seva obra.

L’acte es desenvoluparà a la sala dels Serveis de Cultura de la Generalitat, carrer Major de Tarragona, dimecres, dia 2 de juliol, a 2/4 de 8 del vespre.

La poesia i la tecnocràcia universitària

Al voltant d’una lectura de Pere Rovira a la UAB.

El passat 29 de maig, cap a mig matí, el poeta i professor Pere Rovira va oferir una lectura comentada dels seus versos en una aula de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’acte, obert a qui s’hi volgués afegir, s’havia anunciat com a cloenda de curs dels estudis de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. L’avalaven dos actius (i recentment premiats) representants d’aquesta branca del saber a la UAB, Pere Ballart i Jordi Julià. Tot acte poètic és, d’una manera o d’una altra, un acte d’insubmissió. Malament si no ho és. Però vet aquí que en el cas present una sèrie de factors van semblar conjugar-se per accentuar el caràcter de rebel·lió que aquella lectura pogués contenir, i així, de la forma més natural i espontània, van dotar-la d’una dimensió crítica que, lluny d’ofegar el seu esperit essencialment poètic, el potenciava. Expliquem-ho.

Ja des de la seva presentació, Pere Ballart va situar l’event poètic en un context politicouniversitari poc favorable per al conreu i el desenvolupament de les disciplines que s’ocupen de la literatura. Més en concret: va lamentar que els nous plans d’estudis d’imminent aplicació (la profunda reforma universitària coneguda com a pla Bolonya) fessin desaparèixer del mapa de la seva universitat la llicenciatura que precisament aquells estudiants allí congregats estaven cursant. L’acte comptava en efecte amb l’assistència còmplice d’un generós nombre d’estudiants de diverses edats –a més d’algun altre espectador més o menys orteguià i/o casual, com el que signa aquestes ratlles. El cas és que, per un significatiu designi de l’atzar, a la mateixa hora en què s’havia programat la lectura, i en una sala no gaire lluny d’allí, estava prevista la constitució d’una Junta de Facultat que havia de donar llum verda als nous graus bolonyesos. I això naturalment ho sabien molt bé els integrants d’un altre nodrit i organitzat grup d’estudiants: els caracteritzats per la seva radical oposició al pla en qüestió, que havien convocat simultàniament un acte de protesta per impedir com fos l’aprovació dels indesitjats graus. La facultat vivia doncs un moment tens, més simbòlic segurament que decisiu (la reforma estava ja més que decidida abans de la seva simbolització protocol·lària), però que en qualsevol cas conferia a la nostra lectura una intensitat inesperada... (Segueix)

El dissabte dia 14, a les 20 hores, a la Sala Maria Aurèlia Capmany de l'Escola de Lletres de Tarragona, carrer Sant Llorenç, 3, baixos, tindrà lloc una xerrada sobre "La novel·la gràfica".

Anirà a càrrec de Quim Pérez, crític literari.

Si voleu veure el cartell en gran, podeu anar a l'arxiu que figura a sota.

Demà divendres tindrà lloc a la Biblioteca Pública de Tortosa la presentació del llibre de poemas de Conxita Jiménez, La Cruïlla.

L’acte, es celebrarà a les 20 hores i serà presentat per Lurdes Malgrat, escriptora i directora de l’Escola de Lletres de Tarragona.

Conxita Jiménez neix a Girona, però viu sempre a Tortosa fins fa sis anys, quan estableix la seva residència a Tarragona. Ha publicat poemes als volums col·lectius Nit de la Poesia 2003 i Nit de la Poesia 2004, així com el llibre de haikus La cruïlla, i relats breus: “El Clip”, a Dos Germans asimètrics i altres contes, Tarragona, Cossetània Edicions, 9è Premi de narrativa curta per Internet, Tinet. Entre els poetes de la seva preferència hi ha Tomàs Garcès, l’Espriu, Pere IV o Vicent Andrés Estellés.

Redacció

L'escriptor Joan Cavallé presentarà el proper dimecres 4 de juny el seu nou llibre juvenil Eva i el bosc, publicat per l'editorial Cruïlla.

La presentació tindrà lloc a dos quarts de nou del vespre a la llibreria La Capona (Carrer Gasòmetre, 41-43 - Tarragona).

Es poden veure algunes de les il·lustracions del llibre al bloc de Segui.

L'Eva es perd al bosc, però al bosc sobretot hi troba... Troba un món divers i meravellós amb un seguit de personatges molt diferents (l''home de l''abocador, un ogre i un nan, uns soldats en desbandada, l''home que viu dalt de l''arbre més alt, el pastor de llops, la serp i el lleó que parlen...). En aquesta estada al bosc l''Eva es farà un munt de preguntes i aprendrà a valorar les coses i persones que té a prop, l''àvia, el pare i la mare, els amics i les amigues..., i la barreja de coses bones i dolentes de la vida.

Si voleu llegir més sobre el llibre, aneu a l’arxiu adjunt...

Redacció

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918), poeta i traductora tarragonina, ha guanyat el Premi Jaume Fuster que concedeix l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. El guardó, l'únic que concedeixen els escriptors catalans per votació popular, reconeix la trajectòria d'un escriptor. L'anunci de la guanyadora, que enguany ha complert noranta anys, s'ha fet a migdia a l'Ateneu Barcelonès, en un acte on hi han participat Abelló i el president de l'AELC, Guillem-Jordi Graells.

Si voleu, podeu ampliar aquesta notícia a la web de l’AELC...

Redacció

Els amors il·lícits a la Roma antiga

Per segon any consecutiu, l’Escola de Lletres de Tarragona participa a les jornades Tàrraco Viva. Si l’any passat ho feia amb un seguit de lectures sobre textos eròtics, aquesta vegada ens proposen fer un viatge una mica més especialitzat; als amors il·lícits. Textos d’Ovidi, Marcial i Juvenal ens ajudaran a valorar les diferències i les similituds entre les consideracions morals i socials dels antics romans i el nostres valors actuals.

Selecció de textos: Adrià Targa i Alba Tomàs.

Dates / Horaris                     Lloc

Divendres 23 a les 20 h        Bar Museum c/ St. Llorenç 5

Divendres 23 a les 21 h          Qatar teteria c/ Trinquet nou, 5

Dissabte 24 a les 20 h            Qatar teteria c/ Trinquet nou, 5

Dissabte 24 a les 21 h            Bar Museum c/ St. Llorenç 5

Lectures en català / Accés: Entrada lliure

www.tarracoviva.com

Avui dimecres 21 de maig, a 2/4 de nou del vespre, tindrà lloc a la llibreria La Capona de Tarragona (C/ Gasòmetre, 41-43) la presentació del llibre, publicat per Cossetània Edicions...

Un rostre que no és meu

(XVI Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar)

d’Òscar Palazón

 La presentació anirà a càrrec d’Adam Manyé.

“Tots tenim una part fosca. Els personatges d’aquest llibre, també. I en parlen. Són veus properes. Molt properes. Si parem orella, fins i tot és possible que hi reconeguem l’eco de les nostres pròpies paraules. Perquè, qui som en realitat? Què hi ha sota les màscares amb què ens cobrim el rostre? Talment un tic en la parla, la nostra autèntica identitat és inalterable. És inútil negar-ho. Per molt que provem de dissimular-la o anul·lar-la, tard o d’hora ens trairà, probablement en el moment més inoportú.”

Òscar Palazón (Lleida, 1969) és llicenciat en filologia anglogermànica i actualment treballa com a professor d’anglès en un institut de Tarragona. Ha estat guanyador i finalista d’una trentena de premis literaris arreu de Catalunya. Després de publicar contes i poemes en diversos llibres col·lectius, el 2005 va aparèixer la seva primera obra en solitari, el poemari Atles de la memòria (Cossetània). Com a traductor cal destacar la publicació de Cambrils Places to feel at ease (2007), de Roser Guasch i Rafael López-Monné, i Els brigadistes entre nosaltres (Cossetània, 2008), d’Angela Jackson. Col·labora en diverses publicacions periòdiques amb entrevistes i articles de temàtica literària. Així mateix, manté actiu un blog anomenat “El vertigen del trapezista” (http://elvertigen.blogspot.com) i, esporàdicament, imparteix classes a l’Escola de Lletres de Tarragona.

Redacció

El passat dia 23 d’abril vam assistir al Teatre Bartrina a l’estrena de la representació teatral de l’obra Què va passar quan la Nora va deixar el seu home o els pilars de la societat?, d’Elfriede Jelinek. Un altre èxit d’aquest interessant invent de promoció cultural, el Centre d’arts escèniques de Reus (CAER).

Un títol com aquest, tan concret i al mateix temps suggestiu, ens proposa un recorregut partint d’una clara referència literària a l’obra d’Ibsen, i ens endinsa a poc a poc en la complexitat i la profunditat dels plantejaments de l’autora del text.

Elfriede Jelinek, dramaturga i novel·lista austríaca, guanyadora del Premi Nobel de literatura l’any 2004, agafa la protagonista de l’obra Casa de nines, la Nora, on Ibsen la va deixar, i es pregunta què li passa a una dona immediatament després de deixar al seu marit i els seus fills, en un context històric concret, el de la incipient socialdemocràcia alemanya tenyida del moment de màxim poder del sistema capitalista.

Jelinek podria portar el personatge de Nora a l’alliberament personal i a la seva autorealització com a dona, que és el que la protagonista se’ns dubte busca. Però res més lluny de la intenció de l’autora, que mostrar un camí de roses i encara menys un final esperançador. L’acte de valentia de Nora -en voler trobar-se a sí mateixa després de l’experiència del matrimoni, i l’assumpció del rol familiar que li pertoca pel seu temps i que ha aconseguit anul·lar-la com a persona-, li servirà a l’autora per a posar de manifest tot un sistema patriarcal imperant que es reprodueix i alhora es reforça a través del capitalisme, i en el qual, la dona no hi té cabuda, sinó és en forma d’esposa, mare, o objecte sexual, o tot a la vegada.

Per altra banda, aquesta reivindicació de la Nora de passar de ser objecte a subjecte i de realitzar-se a través de la feina, es veurà truncada en tornar a enamorar-se d’un home que, lluny de les expectatives de la protagonista, tornarà a utilitzar-la per als seus propis interessos, llençant-la a la brossa quan veu que aquesta es va fent gran i per tant lletja i ja no és capaç de despertar-li la passió inicial.

L’obra es una reflexió dura, brutal, sobre la crueltat i la injustícia de certes lloses que venim arrossegant de lluny, com el masclisme o el sistema patriarcal i d’altres més recents en el temps, com el capitalisme. També del que significa ser una dona en un món d’homes, i especialment, segons el meu punt de vista, d’un tema tan actual com la dificultat de conjugar la necessitat d’estimar i compartir part de la vida amb un home i al mateix temps ser capaces de ser éssers autònoms i realitzats personalment i professional en situació d’igualtat.

Com hem dit, Jelinek no ens ofereix un final tranquil·litzador. El malestar en sortir de la representació és absolut. Evidentment per a les dones, per tot el que hem explicat. Però també per als homes ofereix elements de reflexió, en ser presentats tots ells o bé com a aus rapinyaires, ambiciosos de diners i èxit professional, o bojos de poder aconseguit sense escrúpols, o bé com a babaus, éssers simples i sense cap mena d’aptitud personal interessant. L’autora estima els seus personatges, però no manifesta cap mena de benevolència envers ells. Malgrat que la denúncia feminista i la reivindicació hi és constant, se’ns presenta la dona com feble, emocionalment inestable, en el fons dependent sempre de l’afecte masculí, en una relació desigual amb ell, en la que sempre és ella qui està en inferioritat de condicions.

Per altra banda, la crítica al sistema economicista, al capitalisme salvatge, que cada cop destrueix més els nostres valors humans és en l’obra total i absolut, i ajuda sigil·losament a l’aniquilació, en aquest cas, d’unes dones proletàries, que lligades a les suposadament alliberadores màquines, veuen com aquesta tasca, juntament a la de ser esposa i mare, les porta a l’esgotament i la desesperança, i les deixa a l’estacada quan finalment la gran economia de mercat, els trasllats de la producció, i l’especulació immobiliària sense control apareixen. O sigui, que tot això ja ens sona, i molt.

Carme Portaceli, la directora del muntatge teatral, sap utilitzar un gran text que no pot deixar indiferent a ningú, en el que cadascuna de les intervencions invita contínuament a la reflexió.

Respecte a la posada en escena, el moviment dels personatges a través d’una cinta mòbil que els transporta de banda a banda de l’escenari, dóna al muntatge una agilitat i un ritme frenètic que et fa estar permanentment alerta. No podem oblidar la música, part fonamental de l’obra, on l’atmosfera de cabaret dels anys 20, es deixa sentir i ens remet de forma immediata a l’Alemanya del prenazisme.

Els actors i les actrius estan extraordinaris, especialment la Nora, interpretada per Lluïsa Castell, que li dóna un alè de veritat, i una expressió facial i corporal que ensenyen constantment tot el dolor del personatge. Per posar un exemple, és especialment colpidora l’escena on Weymar li demana que l’ajudi, i com l’expressió de frustració i desesperació de l’actriu aconsegueix estremir-nos. També la interpretació del personatge de l’Eva per Gabriela Flores i el de Helmer per Albert Pérez, resulta superb.

En definitiva, interessant descobrir aquest text de Jelinek, i com a vegades una representació summament crua i sense concessions a la realitat, ens dóna una mirada lúcida i es fa imprescindible a l’hora de fer-nos reaccionar i posar en qüestió l’aparent bondat de l’ordre actual establert.

Teniu tot el mes de maig per anar a veure-la al Nacional i gaudir d’una adaptació teatral magnífica sobre un text  de qualitat i vigència indiscutible.

Maria Josep Estorach

Demà divendres 16 de maig, a les 21 hores, el poeta i narrador Ramon Guillem farà una xerrada, amb lectura de textos propis, a l’Escola de Lletres de Tarragona, carrer Sant Llorenç, 3. Mentrestant ha volgut deixar al “Tarragona Literària” una mostra de la seva poesia inèdita...

Una bicicleta blava

Mon pare tenia

una bicicleta blava.

Amb ella anava

els caps de setmana

a pescar tenques i llises

a la séquia del port,

a la vora de l'Albufera.

També hi pescava anguiles

i, de tant en tant,

com una festa,

ens portava granotes.

Va morir jove.

El cranc maleït

va esventrar-lo.

Des d´aleshores

la cendra del cor

no ha fet sinó créixer.

Si mon pare visquera

no hi podria pescar.

Els peixos són ombres foses

en una aigua pudenta i trista.

Hom pot veure,

algunes hores funestes,

entre les canyes,

una escuma negra,

com la bilis llefiscosa

d'un fetge castigat.

 <