Equànim i objectiu, farcit de suggerències raonables i de constatacions depurades. Autor de diversos blocs literaris molt ben escrits: Aforismes, Anoharra, Diccionari Catalús, Haikus, Rimbaud, Talleret d'Art, ... Tot un mestre
Articles sobre l'actualitat per Josep Selva. Un estil modèlicament personal: prosa de factura lleugera amb moltes connexions neuronals per a que les idees volegen per damunt el previsible
Blog de Llorenç Carreres dedicat sobretot a la literatura. "Som allò que llegim i tenim el que dam" (Ponç Pons). Magnífiques troballes culturals, articles molt interessants, múltiple erudició tot terreny per a gaudir millor del plaer dels llibres
Toni Ibañez: iniciatives enèrgiques i propostes obertes, dietari molt actualitzat d'un filòsof i escriptor guardonat amb premis importants. Creador del concepte de "catosfera" i d'un diccionari de "blogologia"
Notes personals d'Emili Morant Llorca, des d'Almoines (la Safor): discurs autobiogràfic sincer i ben concatenat, amb "esprit de finesse" i "esprit de geómetrie"
L'escriptora mallorquina Xesca Ensenyat fa vibrar la llengua catalana amb un patrimoni lèxic excepcional i un doll d'enunciació líquida ben revitalitzat
L'home de teatre de més llarga trajectòria al PV. Dramaturg valencià. Criteri independent i innovació temàtica. Les seues obres magistrals segueixen explicant la contemporaneïtat més recent.
La sociòloga i actriu amb més "vis còmica" de les comarques del Sud: monòlegs, fotos, vídeos, espectacles, radionovela "La dona de l'alcalde". Fent país amb rialles intel·ligents
Apunts diaris enginyosos sobre la vida quotidiana, les lectures i els pensaments d'una xica de la Safor. Espontaneïtat i do de la improvisació, realisme biogràfic i honestedat creativa
Memòria personal i instantània d'una noia que ja té una edat. Sinceritat i consciència multiplicades per mil: el dietari en català portat al grau 10 de l'empatia
Un magnífic escriptor valencià de Xàtiva exercint l'esperit crític per a dir les coses clares -- negre sobre blanc--. L'anàlisi intel·ligent i lúcida, el contrapunt informatiu
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrits a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
Bloc amb notícies de les comarques centrals valencianes, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària... realitzat per Ximo Corts
Amb una majoria absoluta del PP. Alcaldesa Honorífica: la Mare de Déu de les Injúries, "patrona" de la localitat. Regidors nacionalistes en l'oposició: Vicent Llobell i Cèsar Ferrando.
Coordinat per un nou equip de govern quadripartit PSPV+Iniciativa Independent+Bloc Nacionalista Valencià+Esquerra Unida. Regidor nacionalista amb tasques de govern: Vicent Serra.
L'Associació d'Allotjaments Rurals de la Muntanya d'Alacant fa una magnífica oferta en cases de lloguer per a turisme d'interior als emblemàtics pobles del nord de la província d'Alacant
Lectures, articles, reflexions i assajos d'Enric Balaguer, veí del poblet de Gines: "haver crescut a la Vall de Guadalest és una experiència transcendental".
Des de la Vila Joiosa, l'activisme i el coneixement de la Natura de la Marina Baixa: batalles legals per restaurar els drets del medi ambient i iniciatives de divulgació ecològica.
"La Veu del Bloc Nacionalista Valencià de Callosa d'en Sarrià", una web múltiple de política municipal en la que participen diverses persones amb les seues opinions i projectes: la intel·ligència col·lectiva en xarxa!
Article d'anàlisi dels origens de la repoblació mallorquina a la comarca de la Marina. Divulgat per Antoni Mas i Forners i amb la participació del filòleg Joan-Lluís Monjo, natural de Tàrbena.
El veritable parc temàtic natural de Callosa d'en Sarrià: fonts, cascades i tolls per a prendre el bany dins un paisatge verdíssim de geologia kàrstica
M’he deixat acompanyar en els darrers trajectes interurbans pel diari d’un britànic decimonònic que, en la seua liberalitat, critica als seus compatriotes (“els anglesos, mirats des d’un punt de vista, són sense dubte un poble notablement estúpid... El fet sembla ser aquest: hi ha entre els anglesos una gran destresa en l’aplicació de les doctrines, alhora que una absoluta estolidesa presideix l’elecció de les mateixes doctrines... Les premises d’un anglés, els principis a partir dels quals raona, o les regles d’acció que ha d’aplicar, són coses totes elles que algú ha triat per ell...”). Ja voldríem tindre per ací més liberals com aquest!
John Stuart Mill passarà de ser un xiquet prodigi en la sina d’una família culta a convertir-se en un dels més suaus utilitaristes, tan suau que a la vora dels seus pensaments la novel·la Temps difícils de Charles Dickens es torna un libel o una caricatura desenfocada de l’utilitarisme i la doctrina dels fets. De menut apren grec, llatí i filosofia a un ritme trepidant, a l’edat de vint anys pateix una crisi, més avant elabora obres cabdals com Sobre la llibertat, Principis d’economia política, Sistema de lògica inductiva i deductiva o La subjecció de la dona. Gràcies a l’amor a la seua esposa Harriet Taylor simpatitza amb la causa del feminisme i de la igualtat de la dona.
Quan escriu el seu diari de 1854, John Stuart Mill – a l’edat de 47 anys-- és un home ferit: la seua esposa està patint un grau avançat de tuberculosi. Destaca la immensa serenitat que escenifica entre les línies, unes línies destinades a retratar-se moralment davant de l’aimia. Es proposa anar escrivint un pensament al dia (“referit a la vida, al sentiment o a l’alta especulació metafísica”) i, immediatament, s’adona que “probablement, el primer que descobriré en l’intent serà que, en comptes d’un per dia, només tinga un pensament així cada mes; i que siguen pensaments tan coneguts de tots, que posar-los per escrit només serviria per a revelar la pobresa de la terra”). La humiltat i la naturalitat són dues de les seues coordenades discursives.
Alguns valencians conscients hem arribat a Mill, a través d’una instigació de Lluís Aracil: “tot l’important de la cultura occidental es troba contingut en la vida i l’obra de John Stuart Mill”. A continuació vos deixe amb un paràgraf del seu diari, justament el que tracta sobre poesia per a definir-la com “parla feta música”.
27 de gener de 1854
¿És la composició en vers, com em veig inclinat a pensar aquestos dies, una cosa passada que ha mort de mort natural per a no ressucitar mai més? Només si l’Art, en cadascuna de les seues altres rames, també està destinat a extingir-se. El vers és Art aplicat al llenguatge de les paraules; és la parla feta música; la més flexible i precisa expressió de pensaments i sentiments, vessada en poemes bells. El vers, per tant, el tinc per etern; però hauria, com qualsevol altre intent d’Art públic, de restar en suspens durant el temps present. En una edat militant, quan els qui tenen pensaments i sentiments per a inculcar al món tenen davant d’ells mateixos una enorme quantitat de treball dur i molt poc temps per a dur-lo a terme, i respecte als qui han de ser inculcats se’ls ha de dir de la manera més sencilla i directa possible qué és el que pretenen els qui a ells s’adrecen (ja que d’altre mode no escoltarien), seria una afectació perdre el temps aturant-se en la bellesa de la forma a l’hora de comunicar un missatge. El camí més curt i directe és el millor. La regeneració del món en la seua etapa present és una qüestió que cal portar-la com es porta una empresa; i seria tan racional fer comptes o escriure factures en vers, com intentar fer en vers el treball de millorar el gènere humà.
Imatge: una sufragista ben abillada a punt de començar el meeting davant d'una bona caterva de transeünts mascles, quins temps aquells: avui en dia, aquestes proporcions d'entusiasme masculí ja no es veuen a les xerrades feministes. Harriet Taylor inspirarà al seu marit John Stuart Mill molts dels seus paràgrafs equilibrats i elegants, en especial l'assaig "La subjecció de la dona".
El pensador Jean Bodin va ser un dels primers en denunciar que al debat polític era molt dolent i pervers utilitzar metàfores mèdiques: per exemple, si un representant o un grup identifiquen que un fenomen social és “un càncer”, només cal esperar l’extirpació, no hi haurà cap mena de diàleg constructiu. Poden dir: "el nacionalisme valencià és un càncer” i, aleshores, més prompte o més tard, ens apuntaran en una llista d'espera de quimioteràpia institucional i les operacions quirúrgiques podran succeir-se fins l’erradicació total del tumor. És un vell dilema de la cultura occidental: ¿hem d’observar i tractar els processos socials amb la terminologia de les ciències naturals en general i de la medicina, en especial? Els científics naturals no conversen en pla d’igualtat amb el seu objecte d’estudi i la societat està formada per subjectes amb els mateixos drets i deures que els científics que fan els resums de les seues veus en llustrosos informes. A banda d’eixa aproximació, no sabem si la psiquiatria és una ciència precisa, un art d’acompanyament compassiu o una tècnica panòptica de control de les desviacions (per molt que es vante d’actualitzar el paradigma d’un carcamal com Kraepelin); moltes voltes ignorem que l’aprofundiment en l’anomenada “sociogènesi de l’alienació” pot desbancar la culpabilització genètica de l’individu amb malestar, però a pesar de tantes ignoràncies – perfectament discutides al llarg de la història del pensament social--, sorprén que hi haja gent que hauria de posseir una certa cultura general i que a la mínima etziben diagnòstics psiquiàtrics contra els opositors personals, contra els adversaris polítics o contra els contrincants que lluiten a l’igual que ells per recursos escassos. Per tant, recuperant l’antic esperit de Jean Bodin, trobe inadmissible que al debat parlamentari hi haja diputats i diputades que s’enroquen rere un terme mèdic o psiquiàtric com qui llença una pedra que intenta col·lapsar qualsevol apel·lació, rèplica o intercanvi de parers; la normalitat social l’haurien de definir els qui conversen en el curs de la confrontació dialogada, per tal d’arribar a solucions útils, compensatòries i ben negociades.
Imatge: màquina vella per a aplicar electroxocs a la closca dels "pacients forçats"; el seu funcionament s'assembla molt a la "porra elèctrica" i també a l'enginy monstruós amb que s'han fet tortures elèctriques als convictes; és important elucidar que quan algú -- de cultura mitjana -- empra el mot central d'un diagnòstic mèdic o psiquiàtric per a devaluar o insultar a d'altres competidors està incorrent en una arbritarietat ben pujada de kilowats amb la que intenta curtcircuitar la transparència dialogada de qualsevol conflicte interpersonal.
La investigació local a voltes s’ha trobat en un atzucac: tractava amb mètodes científics temes de la realitat municipal molt acotats en l’espai i el temps, i, per tant, resultava massa erudita per als lectors autòctons i amb continguts massa irrellevants per als lectors formats de la resta del país. Ací hem de consignar una manera reeixida de superar aquesta doble pinsa d’incomunicabilitat de la recerca zonal: a la seua Història de la llengua catalana en un territori de frontera: Petrer (Vinalopó Mitjà), l’estratègia de Brauli Montoya consisteix en fer un tractament interdisciplinar del valencià del poble de Petrer, aïllat parcialment enmig de municipis castellano-parlants com Elda, Montfort i Asp. Amb aquesta estratègia, Brauli Montoya augmenta els enfocaments teòrics i fa una combinació exhaustiva de tècniques per a situar a Petrer com un estudi de cas farcit de diverses troballes empíriques que serveixen per a extraure traços identitaris ben sucosos sobre la resta de municipis valencians de les comarques del sud.
Aquest llibre, editat en l’any 2006 conjuntament pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó i per l'Ajuntament de Petrer, du una portada original dissenyada per Llorenç Pizà, natural de la Vila Joiosa. Encara recorde un matí que vaig entrevistar a Llorenç Pizà en el seu taller d’art: no parava de mostrar-me textures, impressions i gravats acolorits que anava guardant en el seu reservori per a després efectuar composicions ben acolorides i colpidores; les seues explicacions eren fecundes i amerades d’una passió especial per l’estètica d’avui en dia. En aquest cas, la part gràfica de la portada representa les formes d’una fulla, probable símbol d’oxigenació del paisatge, amb un estudi amplificat de la textura de la fulla: hi detectem l’atzar d’un neoexpressionisme tan capriciós com la mateixa Natura.
S’inicia amb un pròleg de Joan Veny que resumeix: “Avui, gràcies a l’impacte i al progrés dels estudis sociolingüístics, es pot donar una visió més real de la situació lingüística”. I també: “Un millor coneixement de la documentació antiga permet afinar detalls de l’evolució de la llengua amb els seus condicionants”. De fet, la primera part de l’estudi de Brauli Montoya tracta de l’evolució històrica de la llengua a Petrer, tot comentant els antecedents precristians i la nova població cristiana entre 1265-1609: ací és curiós com alguns documents exhumats dels arxius fan reviure fragments de les ambaixades al castell, destaca que l’escriptor Joan Rois de Corella estiguera vinculat a la possessió d’aquest senyoriu. A banda, els processos legals també són una font de documentació sobre l’estat de la llengua després del decret d’expulsió dels moriscos.
En el segle XIX, el valencià de Petrer es torna una llengua exclusivament col·loquial, amb la seua desoficialització i la deslleialtat lingüística de families benestants com la de l’escriptor Azorín (sa mare era natural d’aquest poble). Però al carrer la llengua segueix viva i Brauli Montoya dóna testimoni d’expressions com les dels venedors ambulants, els serenos, les areneres, els comerciants d’arrop i talladetes. Per exemple, fa gràcia el següent diàleg arquetípic entre el reclam dels gelaters i els xiquets que juguen per les immediacions: “civà! Aiua civà!” els xiquets responen: “El tio pebrella va per la teulà!”. A més, l’autor revisa característiques dialectals del parlar de Petrer a partir d’observacions pròpies i d’altres estudis anteriors com el de Jordi Colomina. En l’apartat sociolingüístic destaca que Petrer haja experimentat una gran immigració, passant de 4.120 habitants en l’any 1920 ( un probable 100% de comprensió i ús del valencià), fins a 28.302 habitants en l’any 2001 (aleshores l’entendrien el 80%, però només el parlarien el 37%).
Brauli Montoya fa un balanç de la literatura associada a Petrer (perquè, com diu, “la literatura és un exponent del grau de vitalitat d’una llengua. Si aquesta és usada habitualment, hi haurà escriptors”). Ací l’atenció es dirigeix als premis de poesia “Paco Mollà” de Petrer, als literats d’ascendència local com Miguel Amat (1.837-1896) i Emilia Sempere (1849-1920), al Grup Exeo i la revista Polen, amb figures com els poetes Rafael Amat i Ivan Villora (tots dos d’expressió digna) i d’altres iniciatives culturals locals. Destaquen també les rondalles d’Enric Valor com “El jugador de Petrer”. L’apartat de l'assaig va a càrrec de la ploma d’Antoni Ròdenas amb el seu D’Azorín i el país meu. També s’hi inclouen mostres de la literatura popular i folklòrica, de tradició oral, a l’igual que certes manifestacions versades de rivalitat amb la ciutat castellanoparlant d’Elda, tan pròxima a Petrer que només estan separats per un carrer:
“I ara ha eixit una llumbrera
Aprofitant les eleccions
Que vol unir Petrer i Elda
Formant una població.
Ja tenim la solució!
Acomença una nova era!
Si juntem les poblacions,
A on collons traslladarem
El barri de la Frontera?”
L’estudi es complementa amb un capítol d’onomàstica (amb referències a l’evolució dels noms propis i dels sobrenoms de notable inspiració rural i en alguns casos un tant escarnidors, com és típic en els malnoms populars), de toponímia major i menor, urbana i del terme (tot incloent diversos mapes). Finalment s’incorpora una bibliografia extensa sobre el valencià meridional i de Petrer, exposada i aprofitada magistralment al llarg del volum. Imatge: Castell medieval de Petrer.
El marit diu més mentides que un sardiner, sobretot en els assumptes irrellevants i xicotets, però també en les qüestions crucials. Sembla que l'esposa perdona i fa la vista grossa – però no oblida ni deixarà de reclamar més avant-- davant tantes mentides, sempre que afavorisquen l'amor, sí, l’Amor tangible i domèstic!: es tracta de sumar, tot tolerant un mal menor. Els grans mestres del pensament – la majoria: mascles, heus ací una mostra de fal·logocentrisme -- també han d’afrontar-se al dilema de la certesa contrastada, l’íntima veritat completa dels detalls elucidadors que arriben a col·locar la biografia i el manual – o l’obra-- en una posició contradictòria, ben friccional; hi ha una història universal de l’engalipament, com n’hi havia una història universal de la infàmia: potser l’essència de la cultura occidental -- en totes les seues vessants i nivells-- es substenta sobre l’art de la hipocresia instrumental: dir-se el batec a mitges per a que els vincles prosperen.
Quan la gent corrent es va alfabetitzar formalment – és a dir, a finals del segle XIX— les teories de la sospita es van rellançar agafant un nou impuls: psicoanàlisi, marxisme, etc. Es pretenia accedir fins i tot a l’inconscient col·lectiu! ¿Quina seria l’altra veritat oculta que dispara i sosté les alienacions, les expropiacions, les colonitzacions? ¿Quina seria la zona ombrienca – la zona parcial d’ofuscació magnificada-- que cal il·luminar en un procés d’alliberament i autodeterminació interpersonal?
Avui en dia, el ball tèrbol del caos inunda gairebé tots els espais fora de la domesticació d’escala xicoteta – aquella innocent domesticació responsable que havia de practicar el Principet de Saint Exupery respecte a les flors estimades--: en eixos espais d’intempèrie pública ja no es diuen mentides per a nugar-se de manera més aproximativa, ara ja es menteix massivament – o s’afirma ben parcialment, com vulgueu-- per a “desmuntar a Harry”, per a donar-li marxa a l'espiral d'encanallament col·lectiu i per neutralitzar al diferent que escapa --- només en algun moment verbal passatger-- de la jerarquia que sotmet a tothom, en la virtud o el vici d’un doble principi maquiavèl·lic i hobbesià – “poder dels nostres contra els Altres” i “som llops per als nostres iguals”--. Tot això, traslladat a l`àmbit de les intimitats post-neuròtiques de les separacions massives, ha de prendre nous noms: la revisió minuciosa dels sentiments viscuts, la reassignació desmillorada de les emocions prístines i originals, l’oblit sistemàtic de que els camps de blat en l’estiu eren del mateix color que els cabells daurats de l’aimia.
Vaig preguntar a una lingüista francesa per una poeta global d’avui en dia i la seua resposta em va dur a la canadenca Ann Carson: he trobat el poemari La Bellesa del Marit, el venien a El Corte Inglés d'Alacant traduït al castellà, era doncs una manera de descobrir la Mediterrània. El marit és bell en la puixança provisional del matrimoni, sí, però ves alerta: potser t’emponarà amb mentides per a mantenir el seu status de preponderància integrada! Potser algun dia tantes mentides obliterades – pàgines secundàries que es passaven imperceptiblement per arribar al cor dels capítols més substanciosos-- es convertiran en el memorial de greuges – palmaris i inajornables-- sobre el que cal edificar la casa absent d’una altra separació, una entre tantes.
----------------------------------------------------------------------------- —John Keats, Otho the Great: A Tragedy in Five Acts, I.3.114 ad 114
All myth is an enriched pattern,
a two-faced proposition,
allowing its operator to say one thing and mean another, to lead a double life.
Hence the notion found early in ancient thought that all poets are liars.
And from the true lies of poetry trickled out a question.
What really connects words and things?
Not much, decided my husband
and proceeded to use language
in the way that Homer says the gods do.
All human words are known to the gods but have for them entirely other meanings alongside our meanings.
They flip the switch at will.
My husband lied about everything.
Money, meetings, mistresses,
the birthplace of his parents,
the store where he bought shirts, the spelling of his own name.
He lied when it was not necessary to lie.
He lied when it wasn't even convenient.
He lied when he knew they knew he was lying.
He lied when it broke their hearts.
My heart. Her heart. I often wonder what happened to her.
The first one.
There is something pure-edged and burning about the first infidelity in a marriage.
Taxis back and forth.
Tears.
Cracks in the wall where it gets hit.
Lights on late at night.
I cannot live without her.
Her, this word that explodes.
Lights still on in the morning.
----------------------------- imatge: retrat de la boda de Göring, amb Hitler en primera fila; ens va explicar Josep Vicent Marqués amb la seua veu viva que "prou mascles porten dins de si mateixos un xicotet dictador: si no imposen la seua norma patriarcal en l'esfera macrosocial, es conformen en l'àmbit privat per a fer valdre les seues imposicions i el seu monopoli de la veritat"
<--- Clica damunt la tarja per ampliar i visualitzar millor
Aquesta antologia de poemes en homenatge a Ovidi Montllor de Brosquil Edicions reserva algunes característiques especials que incrementen el seu valor com a text documental: a) és una antologia inclusiva, no està realitzada amb l’usual cannibalisme de certs mitjans literaris, s’han tingut en compte moltes propostes líriques ben diverses només per cel·lebrar la memòria cívica i el testimoni d’excel·lència artística d’Ovidi Montllor; b) consegüentment, el seu llistat de participants constitueix un cens ben aproximatiu i ben fiable dels poetes en actiu en llengua catalana, especialment al País Valencià; c) hi ha dos pròlegs de Manuel Rodríguez-Castelló i Antoni Gómez on s’explica amb paraules ben clares el bandejament mediàtic i institucional que va patir el nostre Ovidi, tant amb governs del PP com del PSOE; d) conté alguns poemes dedicats explícitament amb molt de sentiment a la figura personal de l’actor i cantant d’Alcoi.
Transcrivim ací unes paraules del pròleg “Tretze anys sense l’Ovidi” d’Antoni Gómez:
“... sobre l’Ovidi ha caigut un llenç d’oblit injust i injustificable.
El silenci no ve de fa quatre dies. Ni tan sols és imputable al fet que el Partit Popular governe les principals institucions valencianes des de fa anys. El silenci ve de molt abans, de principis dels anys 80... Poc abans de la mort de l’Ovidi, quan la seua malaltia era de domini públic, la Televisió Valenciana va intentar fer-li un reportatge, una espècie de desgreuge. Com aquell que sap que ha comés un pecat i vol demanar perdó. L’Ovidi s’hi va negar. Va mantenir la dignitat fins a l’últim moment. La dignitat és una de les poques coses que tenen els pobres...”
Era un pou de sis plantes: en la primera hi havia el rebedor i tres seients; en la segona la cuina amb el frigorífic i el llavaplats; en la tercera el menjador amb una taula i quatre cadires; en la quarta, la cambra amb un llit per dues persones i una cuna; en la cinquena, el wàter, la banyera i la rentadora automàtica; en la sisena, un armari i l’escriptori, amb el sòl acristallat per veure l’aigua natural del pou; en la part esquerra del pou, n’hi havia una columna de metall lluent que travessava els forats redons de les plantes, per descendir depressa de planta a planta com si fóra una estació de bombers, a la columna se li obrien uns engranatges laterals i es convertia en una escala per a pujar cap amunt; potser induït per la lectura d’anit (Oliver Sacks i el seu pintor que es va tornar cec al color), aquest pou tan habitable l’he visualitzat en blanc, negre i escales de grisos; sovint somie en colors molt vius; en un moment del somni, la meua aimia i jo ens entreteníem xerrant amb una parella d’amics convidats en el menjador; potser vos sembla la nostra una casa xicoteta, un tant carcellària, tanmateix la gent no necessita massa espai per viure, s’amotllen a tot el que els oferisquen, fins i tot n’hi ha moltes oficines respectables i edificis comercials ben atractius on les finestres han estat suprimides i canviades per un sistema d’il·luminació i ventilació artificial. Crec que aquest pou tan encantador ocupava al somni uns 90 metres quadrats de superfície utilitzable.
Quina pressa ens entra quan volem fer ciència, si allò més satisfactori és la paciència, l’empatia i la clarividència: la “consciència de la visió”, com deia Oskar Kokoschka. Callar quan escoltem, deixar que les paraules et transformen de debò i proposar allò que cal ser reactualitzat. M’arriba un text sobre la personalitat creativa i n’extrac tres característiques: a) llargues estones de calma receptiva durant les quals la complexitat i les contradiccions de la vida (la vida de tots) assoleixen una nova forma, b) daltabaixos emotius per saturació informativa dels estats liminals de la percepció i melanconia impulsiva davant el buit d’una obra pròpia conclosa, c) capacitat de fer intervencions estètiques àgils, intenses i vigoroses en un moment de necessitat. Ponderació inclusiva, crisi emocional i dinamisme resolutiu. Una personalitat que expandeix el rol creatiu fins que el rol escollit arriba a ser hegemònic es troba irreparablement eixes tres fases: li dóna marxa a la curiositat i no infravalora ni menysté cap dada que estiga al seu abast, s’apassiona tant amb la realitat que pateix per la seua “desidealització” i per la fi de qualsevol activitat creativa que l’esmene i la reestructure, reserva latent la possibilitat de tornar a l’atac iniciant camins sempre renovats. ¿Vos sembla una gama de processos poc espirituals? ¿Necessiteu el refugi anestesiador d’una consigna religiosa, partitocràtica o epistemològica? La creativitat occidental, fins i tot en la seua vessant improvisadora mediterrània, és tota una espiritualitat sense codificar completament i que ultrapassa qualsevol redundància informativa. Una metanoia de l’inconegut, una paraxiologia del valor modèlic, una neosensibilitat del contrasentiment nutritiu. Una escabussada en les immediacions de l’iceberg de la subjectivitat per anar a traure el cap a una badia tropical en l'entra-i-surt que dura un nanosegon, el llarg nanosegon de la nostra existència.
Imatge: retrat microscòpic de la pulsió d'un nanosegon.
Per cortesia de Blai Produccions ("tu t'ho graves en cinc segons / mentre cliques els botons"), ací oferim un video amb imatges de la primera presentació de Rizoma a l'Auditori de la Nucia. Es tracta d'un video iniciàtic, que comença amb la sintonia del programa "A poqueta nit" de Ràdio Sarrià, intercalada amb imatges festives i mediambientals de Callosa d'en Sarrià; després, ve el recitat en àudio (el primer i únic tall de veu poètica del sonet lliure Xip-Xap-Xoup: Flambejaments per al gran jerarca / És embriagant l'olor de castanya socarrada). Els textos dels sonets lliures desclassificats estan ací.
Imatge: retall del periòdic Canfali Marina Baixa. De dreta a esquerra: Juli Capilla (poeta i coordinador de la Revista Caràcters), Joan-Carles Ortega, Julio Camacho (regidor de cultura a l'Ajuntament de la Nucia), Josep Vivó (representant de la Caixa).
EVOCACIONS DES DE LA PLATJA DE PONENT: "A PLEA FOR OUR FUTURE FILMS"
M’assec per fer temps, he vingut massa aviat a Benidorm, contemple les fileres de palmeres esveltes del parc, hi ha molta tercera edat i també aventureres multinacionals: cabells blancs, cares prudents d'ovella, estrangers estilitzats per prendre tantes amanides de tulipans holandesos, rostres femenins de serps exòtiques i, enmig d'una Babèlia facial, el meu semblant educat lliurement. Al fons s’hi veu el Gran Hotel Bali (en el seu Saló de Cristall, hi va estar un conferenciant progressista fent una xerrada sobre l’eix econòmic de les ciutats mediterrànies): aviat els seus 185 metres d’altura seran de segó, hi ha un gabinet d’arquitectes projectant un nou edifici residencial de més de 200 metres, per les mateixes immediacions. La temptació d’adduir la pel·lícula de Bigas Luna, “Huevos de Oro” seria un recurs fàcil. A “Huevos de oro” un aventurer pega la calçotada casant-se amb una xica amb possibles i, aleshores, construeix l’edifici més alt de Benidorm: com que no té res dins del cap, el temps lliure el dedica a cantar com Julio Iglesias en un karaoke del seu immens xalet i a seduir femelles, fins que entropessa amb una cubana de Miami que li enruna el matrimoni, el fa passar per l’adreçador i tritura la seua virilitat.
Un film contra les persones, com n’hi ha molts: erra el tir. A Benidorm, la gent no és com en eixa pel·lícula pamfletària amb rivets artístics de superrealisme barat. A Benidorm, la gent que reté poder patrimonial és d’una altra manera: caldria explicar-la des de l’angle narratiu d’un Lampedusa deslluït (aristocràcies compactes que s’acaren a la decadència relativa, tot i que acíestem parlant només dels hereus de la misèria mediterrània que s’han col·locat davant d’una onada de desenvolupament monòcrom), en comptes des de l’òptica d’un madrilenyisme fosforescent i pseudo-dalinià. Mire les altes façanes d’edificis que circumden la badia (repetim-ho: a Isabel-Clara Simó l’entusiasmen pel seu prodigi arquitectònic) i em ve al cap la difusió d’un malentés partidista, fa pocs dies: el Gran Wyoming, cada volta amb el somriure més arrugat que una pansa, dedicava uns minuts per a fer sang amb un eventual programa solidari envers els agents immobiliaris que estan perdent – deia—els jacuzzis i els caviars: si és aixi com la Sexta aspira a recuperar el vot valencià per al PSOE, la duen clara. Els agents immobiliaris que neden en el dólar són quatre gats, la majoria són gent com tu i com jo que fan una operació cada tresmesos, una compra-venda per anar tirant i pagar els impostos. El Gran Wyoming és un altre que erra el tir quan apunta -- com un franc-tirador estràbic-- cap al Carib valencià.
Entreu a les cafeteries, passegeu per la plaça de l’Ajuntament de Benidorm, requeriu els comerciants: tots ploren i parlen de diners com en una amarga elegia conversacional. L’augment dels darrers anys en la planta hostelera ha introduit més competència interna, els qui tenen localets passen com poden, s’aturen les ampliacions de les urbanitzacions, hi ha obrers que coneixen a desenes i desenes de companys en l’atur, edificis ben importants tenen col·locats els cartells dels impossibles “se vende”, només entre la plaça Triangular i l’avinguda Europa han tancat més de 10 immobiliàries (es suposa que estan en una zona de màxim trànsit i haurien de resistir el tiró). Però això només és la superfície, potser conjuntural. La gent de Benidorm és d’una altra manera, diferent de com la pinten les plataformes jacobines de representació cultural.
Llàstima que no hàgem potenciat cineastes propis, llàstima que a pesar que estem a una de les oci-urbs turístiques més importants del mediterrani nord-occidental, la gent no s’haja rascat la butxaca per a fer la ficció veritable que explicaria com funciona aquesta fira de vanitats, sense bri de maniqueisme i amb tot el seu humanisme colpidor. En temps de crisi és quan toca recuperar la nostra centralitat i promoure les obres d’art que expliquen com som. Si tu t’expliques entre els espills de la ficció, tens assegurada una quota de realitat: quan caigues pels balanços, ascendeix per les escenografies. No és gens trist perdre diners: estan per a ser invertits amb un cert risc de balafiament. El que és completament trist és tenir la paella pel mànec i no crear referents imaginatius. Invertir en filmografia autòctona és un bon negoci d’un alt rendiment.
<<--- clica damunt la tarja per ampliar i visualitzar millor
El pròxim divendres 10 d'octubre, a les 20:30 hores, farem la presentació de "Rizoma. Llibre de les Evanescències" a la Sala Ponent de l'Auditori i Centre Cultural de la Mediterrània de la Nucia.
Esteu convidats a assistir per passar una vesprada-nit entre amics, escriptors i amants de les lletres valencianes. La presentació anirà a càrrec de Juli Capilla, coordinador de la revista Caràcters; el Regidor de Cultura de l'Ajuntament de la Nucia, Julio Camacho; i Joan-Carles Ortega, l'autor del poemari guardonat en el IV Premi 9 d'Octubre de Literatura en Valencià i ara editat per Bròsquil Edicions;
A l'acte públic, comptarem amb una delegació de la Llibreria-Papereria de les Germanes Tasa, de Callosa d'en Sarrià, que instal·laran a l'Auditori un punt de venda d'exemplars de "Rizoma",
Aquesta publicació compta amb un pròleg de Lluís Alpera, epíleg de Carles Tasa i il·lustracions de Toni Ferri; l'edició s'ha realitzat gràcies a l'organització de l'Ajuntament de la Nucia i amb el patrocini de l'Obra Social de la Caixa.
Baixa't aquest article en format PDF i re-envia'l per email a les persones com tu que vos estimeu la cultura valenciana, feta des de la nostra comarca de la Marina Baixa. Ens veiem tots a la Nucia!
A propòsit de la Història del pensament social de Salvador Giner
Imatge: Els aliats alliberen el camp de concentració de Mauthausen. Ludwig Gumplovicz fou un jurista de família jueva que contribuirà a fundar la sociologia amb la seua obra La lluita de races (Der Rassenkampf, Innsbruck, 1.883); denunciarà la xenofòbia a finals del segle XIX i elaborarà una teoria sòcio-econòmica -- des del paradigma darwinista-- sobre els abusos històrics dels Estats contra les minories ètniques: ¿una premonició dins la retrospectiva?
<<---- clica damunt per ampliar i visualitzar millor
Ací oferim un article sobre la censura al Llibre de Festes de Moros i Cristians de Callosa d'en Sarrià, per documentar que no és gens nou l'episodi que ha ocorregut enguany amb l'article sobre la memòria històrica de la Guerra Civil, escrit per uns altres callosins.
Aquest article es va publicar a la Tribuna del Diari Información d'Alacant el divendres 1 d'octubre de l'any 1.999, va signat col·lectivament per alguns membres de la Comissió del Llibre de Festes, així com per altres col·laboradors i per un dels afectats, que és aquest humil servidor.
Sorprén del Llibre de Festes la liberalitat amb que es van permetre articles d’opinió d’assetjament i enderroc de l’equip de govern PSOE-Bloc i, ara com abans, la insuficient deferència envers allò que aprofunditze en la memòria dels vençuts o en la valencianitat d’aquestes terres: ¿Harmonia esbiaixada?
2.- "Perfil social dels músics (I): edat i educació" (explotació d'una enquesta i interpretació de les dades, amb implicacions per a la política cultural)
3.- "Perfil social dels músics (II): nivell de vida" (explotació d'una enquesta i interpretaci&oacut
Lluís Alpera: "Trobe a faltar la preocupació per l'anàlisi dels resultats poètics"
