Equànim i objectiu, farcit de suggerències raonables i de constatacions depurades. Autor de diversos blocs literaris molt ben escrits: Aforismes, Anoharra, Diccionari Catalús, Haikus, Rimbaud, Talleret d'Art, ... Tot un mestre
Articles sobre l'actualitat per Josep Selva. Un estil modèlicament personal: prosa de factura lleugera amb moltes connexions neuronals per a que les idees volegen per damunt el previsible
Blog de Llorenç Carreres dedicat sobretot a la literatura. "Som allò que llegim i tenim el que dam" (Ponç Pons). Magnífiques troballes culturals, articles molt interessants, múltiple erudició tot terreny per a gaudir millor del plaer dels llibres
Toni Ibañez: iniciatives enèrgiques i propostes obertes, dietari molt actualitzat d'un filòsof i escriptor guardonat amb premis importants. Creador del concepte de "catosfera" i d'un diccionari de "blogologia"
Notes personals d'Emili Morant Llorca, des d'Almoines (la Safor): discurs autobiogràfic sincer i ben concatenat, amb "esprit de finesse" i "esprit de geómetrie"
L'escriptora mallorquina Xesca Ensenyat fa vibrar la llengua catalana amb un patrimoni lèxic excepcional i un doll d'enunciació líquida ben revitalitzat
L'home de teatre de més llarga trajectòria al PV. Dramaturg valencià. Criteri independent i innovació temàtica. Les seues obres magistrals segueixen explicant la contemporaneïtat més recent.
La sociòloga i actriu amb més "vis còmica" de les comarques del Sud: monòlegs, fotos, vídeos, espectacles, radionovela "La dona de l'alcalde". Fent país amb rialles intel·ligents
Apunts diaris enginyosos sobre la vida quotidiana, les lectures i els pensaments d'una xica de la Safor. Espontaneïtat i do de la improvisació, realisme biogràfic i honestedat creativa
Memòria personal i instantània d'una noia que ja té una edat. Sinceritat i consciència multiplicades per mil: el dietari en català portat al grau 10 de l'empatia
Un magnífic escriptor valencià de Xàtiva exercint l'esperit crític per a dir les coses clares -- negre sobre blanc--. L'anàlisi intel·ligent i lúcida, el contrapunt informatiu
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrits a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
Bloc amb notícies de les comarques centrals valencianes, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària... realitzat per Ximo Corts
Amb una majoria absoluta del PP. Alcaldesa Honorífica: la Mare de Déu de les Injúries, "patrona" de la localitat. Regidors nacionalistes en l'oposició: Vicent Llobell i Cèsar Ferrando.
Coordinat per un nou equip de govern quadripartit PSPV+Iniciativa Independent+Bloc Nacionalista Valencià+Esquerra Unida. Regidor nacionalista amb tasques de govern: Vicent Serra.
L'Associació d'Allotjaments Rurals de la Muntanya d'Alacant fa una magnífica oferta en cases de lloguer per a turisme d'interior als emblemàtics pobles del nord de la província d'Alacant
Lectures, articles, reflexions i assajos d'Enric Balaguer, veí del poblet de Gines: "haver crescut a la Vall de Guadalest és una experiència transcendental".
Des de la Vila Joiosa, l'activisme i el coneixement de la Natura de la Marina Baixa: batalles legals per restaurar els drets del medi ambient i iniciatives de divulgació ecològica.
"La Veu del Bloc Nacionalista Valencià de Callosa d'en Sarrià", una web múltiple de política municipal en la que participen diverses persones amb les seues opinions i projectes: la intel·ligència col·lectiva en xarxa!
Article d'anàlisi dels origens de la repoblació mallorquina a la comarca de la Marina. Divulgat per Antoni Mas i Forners i amb la participació del filòleg Joan-Lluís Monjo, natural de Tàrbena.
El veritable parc temàtic natural de Callosa d'en Sarrià: fonts, cascades i tolls per a prendre el bany dins un paisatge verdíssim de geologia kàrstica
-Vaig conéixer un drogaddicte mig-rehabilitat que no parava de dir “la pressa mata”.
-És cert, la cocaïna i l’heroïna maten...
-I el bar també mata!
-La casa mata!
-Les ordres maten!
-Els viatges maten!
-El treball mata!
-El sexe mata!
-El menjar mata!
-La lletra mata!
-La televisió i el cinema maten!
-Les biblioteques maten!
-Les infidelitats i els traïdors maten!
-Les rutines maten!
-Les escapades maten!
-La hipocresia mata!
-L’aula mata!
-La indolència mata!
-Les revistes i els periòdics maten!
-El correu postal mata!
-Els números ocults maten!
-Les taronges i les xirimoies maten!
-El paisatge mata!
-La jerarquia dels animals mata!
-Les consignes maten!
-Els llepaculs maten!
-Al pas que anem ens mataran...
-Això sí: ens mataran o ens morirem, ningú es queda pa llavor...
Imatge: Dos cartoons fugen per la via del tren. Max Weber, autor de l’obra monumental Economia i Societat. Va dir, entre depressió i depressió, des del seu càrrec de catedràtic fundador de la sociologia alemanya: “el sistema educatiu és l’exercici del monopoli de la violència simbòlica per part de l’Estat”. És a dir, que, si cal, “l’aula mata”. Fou en una època en que els acadèmics, a més d’acumular cites bibliogràfiques als seus totxos, s’atrevien a mantenir una línia d’opinió pròpia i estaven vivificats per l’acció col·lectiva extra-universitària, encara que els tocara acabar en el forn crematori, en la consulta del psicoanalista o en el desert nou de l’exili.
- Cada dia estem més bàltics! - Ui, sí, no veges quina Hansa...
Imatge:plaça de l'Ajuntament de Reval (Tallin- Estònia)
En exclusiva per a la catosfera, clica avall-->> Ports of Europe: The European Future of Hanseatic Heritage. Some prospects for the Civic Heritage of Europe. The North/South Connection, article del sociòleg valencià Eduard Mira.
Marine Baudrillard: Parlar amb Jean... potser haja sabut fer-ho millor que qualsevol altre. A més, la nostra conversa va durar més de trenta-cinc anys, abans de que li posara fi, amb un somriure. Però parlar de Jean suposaria, ni més ni menys, eliminar-lo. Ara Jean està ací, no em deixa mai, si bé, mentrestant, ja s'ha desmaterialitzat.
Giuliano Compagno: Però llavors: ¿qui està parlant en aquest moment? ¿Tu, ell?
Marine Baudrillard: Veuràs, hi ha raons pràctiques, i les entenc. Jean és un gran pensador, el seu pensament és tema de debat, les seues obres estan en totes les llibreries... Em proposes una conversa entre tres... però és quasi impossible. Perquè una de dos: o Jean està ací, i deixe que siga ell el que parle, o bé no està ací, i aleshores jo també estic en un altre lloc, amb ell. ¿M'entens?
(...)
Giulio Compagno: I si no és un filòsof, ¿què és?
Marine Baudrillard: El definiria com un camperol especialment astut, amb qui comparteix la tranquilitat, la sencillesa, la solidesa.
A més, coneix molt bé tots els elements, els astres i els vents. Sempre sap on ens trobem, sap quina hora és amb només mirar el sol, fins i tot quina hora és en una nit tapada (...)
Giulio Compagno: I el seu moviment, el seu temps?
Marine Baudrillard: (...) aconsegueix ser sempre puntual, encara a pesar de qualsevol obstacle amb el que entropesse. A més, és una persona sempre disposta. Mai li he escoltat posar com a pretext "que havia d'acabar un treball" quan es tractava de vore un amic o cedir a les meues temptacions...
Giulio Compagno: ¿Què significa tenir un home al costat?
Marine Baudrillard: Però si Jean no és un home. Ell és tots els homes, i fins i tot més. El meu marit. El meu amor. El meu amant. Mon pare. El meu fill. La meua visió del món. El meu destí. El meu sentit. La meua ombra. El meu objecte. El meu repte. Jean és el meu altre absolut. (Extret d’Archipiélago. Cuadernos críticos de la cultura, núm. 79, monogràfic sobre “Jean Baudrillard. Desafío a lo real”)
-Hem de seguir donant canxa als guanyapremis per a que no s’aturi la roda de l’optimisme catalanòfon!
-En tenim de llestos i bons jans aquí, però amb aquestos tenim dos problemes: si els ho dones a un d’ells, els altres es poden rebotar; a més, la immensa majoria publiquen en premsa i editorials “locals”.
-Ui, el localisme va molt malament per a projectar l’idioma a nivell internacional.
-Sí: Barcelona, València o Palma són massa localistes a la vora de Monterrey, Atenes o Captown. Ni punt de comparació!
-Busca’m un escrivividor dels nostros per Austràlia, Xile o Namíbia.
-¿Quan dius “dels nostros” és el que estic entenent?
-Clar, un dels nostros: que no faci massa faltes d’ortografia ni de didascàlia, se’l pugui entrevistar i, quan el proven amb la pregunta crucial, parli naturalment bé de Mister Bean.
-Això està arreklat!
-Que no s’aturi la canxa dels guanyapremis, que no s’apagui la llum de la il·lustració!
Article d’opinió relacionat: “Símptomes alarmants” de Joan Solà (Diari AVUI, 14 de febrer de 2008)
Imatge: ¿esmolaran més encara les seues cutxilles d’afaitar els barbers de la cultura (de l’art, del cinema, de la literatura, de la ciència, etc.), ara que a les eleccions generals s’ha passat d’una majoria provisional a una majoria permanent?
EVOCACIÓ CONTINGENT D’UNA DONA D’ESTAT - Se te notava feliç amb la teua amiga, xerraveu pels descosits… - Hauries d’haver-la vist quan va vindre al ministeri vestida horriblement i amb unes sabates lletgíssimes a demanar-nos 1.700 milions per a un projecte de desenvolupament... - Ha ha ha: tin pietat de les teues congèneres, si semblaveu el matriarcat basc!
EL CAPITAL SOCIAL D’UN REMENADOR DE CIRERES - ¿Com li diuen al fulano eixe que té un xalet a X. i fa Y.? Fa tres dies em va consultar un tema. - No me’n recorde... - Coneixem massa gent. No tindríem prou paper – ni memòria-- per a fer-ne un llistat.
LIAISONS ET RÊVES DE CONTRÔLE - Hem rebut una carta molt bonica d’un diputat de Madrid. - ¿Veus? Hi ha qui sap quedar bé... - Eixe diputat s’acaba d’adonar qui mana ací!
“- ¿Tens el batxillerat? -No. Em van suspendre dues voltes. -Això no importa si has fet els estudis fins el final. Si es parla de Ciceró o de Tiberi, tu saps més o menys qui són, ¿no? -Sí, més o menys.
-Bé. En principi, ningú sap res, a excepció de vint imbècils que no serveixen per a cap altra cosa. A més, no és difícil passar per entés. La qüestió és no deixar-se agafar en flagrant delicte d’ignorància. Es va maniobrant, s’esquiven les dificultats, s'eludeixen els obstacles i s’aclapara els altres mitjançant el diccionari. Tots els hòmens són babaus com a ànecs i ignorants com a peixos.
Parlava amb la tranquilitat desimbolta de qui coneix la vida i somreia a l’observar com passejava la multitud.”
-He conegut a un sociòleg que es diu Joan-Carles, com tu... -Genial, ¿viu a prop de ta casa? -Més o menys, però no em vaig fiar... -Tin en compte que el departament de duplicacions treballa de valent: ara, si amb mi tens a l’original, ¿per a que conformar-te amb una simple còpia? -Ens vam prendre un café i el vaig veure molt obsedit per fer-me una entrevista molt exhaustiva sobre el meu blog... -¿T’estava investigant? -Eixa és la sensació que vaig tindre des del principi, jo sóc molt inquieta i el vaig veure venir de lluny..
.-Bé, considerant que la ciència moderna tendeix a marcar un abisme despreciador entre el subjecte d’investigació i l’objecte d’investigació, li hauries pogut haver fet un test de prova per vore si volia realment amistat i implicar-se amb tu... -¿Què vols dir? -Imaginem que eixe sociòleg era el subjecte d’investigació i tu l’objecte a investigar, aleshores si en un moment donat, t’hi insinuaves un poc i et feia una besada o se n’anava al llit amb tu, hagueres tingut una prova fefaent de que no sols volia utilitzar-te per a informar-se asèpticament... -Era més alt que tu... -Veus? El departament de duplicacions elabora clons que milloren superficialment a l’original... Ha ha ha -Ha ha ha... -Recordem que Charles Chaplin va perdre un concurs de Charlots... Ha ha ha -Ha ha ha -És una història un poc estranya... -No em pareixia un tipus de fiar... -Si volia lligar amb tu, t’ho hauria fet notar d’una altra manera i si volia aplicar-te un qüestionari, crec que haguera obtingut més rendiment productiu si et diu la veritat amb franquesa... A tots ens agrada donar la nostra opinió sobre el que fem... -Vam estar parlant molta estona al bar i no se n’eixia ni un milímetre de l’entrevista que duia preparada... -És curiós com davant l’atzar de les situacions aleatòries, el pensament paranoid té una gran capacitat d’estructuració...
(la conversa seguia durant 3 hores i escaig, impossible registrar-la tota)
Jordi Pujol va assistir ahir al
programa de TV-3 La Nit al Dia amb moltes ganes d’explicar
coses: va arrancar amb la reflexió sobre la
Vaga Fiscal i va desplegar la seua
sinceritat en un to col·loquial que despertava interés i generava credibilitat.
Jo tenia el televisor encés mentre visitava la web de lectures i traduccions “La Inmaculada Decepción”
i, a poc a poc, Pujol em va captar l’atenció en una situació domèstica ben
desfavorable per a ell, ja que estava gaudint majúsculament amb troballes
lúdiques apassionants (veure, per exemple, la fila que feia la musa de Charles Bukowski en
una fotografia – així com els seus poemes de contra-amor-- podria haver-me
mogut a desconnectar davant l’entrevista de qualsevol altre polític català o
valencià).
Jordi Pujol transmetia en les seues respostes vivaces una gran
experiència: el coneixement ciclopi de Catalunya, la praxi equilibrada que es
postula espontàniament en lideratge després d’haver trobat el punt intermig,
l’autoestima franca d’algú que es creu el país i opta per un possibilisme
eficient, el seu afany admirable per reclamar sentiments col·lectius legítims, la
il·lustració del propi punt de vista amb un anecdotari realista i significatiu,
la intel·ligència instrumental que brilla a estones amb pensaments utòpics,
l’equànime visió de conjunt sobre la taula d’escacs on es debat el passat, el
present i el futur d’un país que ell ha presidit durant tants anys.
Hi havia
una diferència substancial entre l’entrevista que feia anit Mònica Terribas a
Jordi Pujol i la que li va fer en el seu dia a Pasqual Maragall: mentre
Maragall s’acariciava obsessivament l’orella i ronronejava com un alumne
retardat al que no li plau fer tots els deures i compareix amb l’actitud blasé d’algú que té mandra de parlar (i
per això l’entrevistadora va haver de fer més preguntes del compte: per a que
l’entrevistat anara esquivant-la amb negligència), Jordi Pujol per contra anava
tan pletòric d’idees que fins i tot reconvenia a Mònica Terribas per a que el
deixara expressar-se més encara i així anar arrodonint les respostes. Les audiències
del País Valencià, en especial els electors i simpatitzants del Bloc
Nacionalista Valencià van tindre anit una oportunitat preciosa per a acaparar –
més encara-- l’oxigen de la salubritat democràtica, per a rebre una injecció d’entalpia
entusiasta i per a ser esguitats amb l'aigua clara de la digna decència que implica l’estil
català de fer les coses.
ADDENDA: ¿COM SABER QUE ESTÀS DAVANT
UN NACIONALISTA VALENCIÀ SENSE HAVER PARLAT MAI
DE POLÍTICA?
Hi ha una diferència substancial entre
qualsevol nacionalista espanyol i qualsevol nacionalista valencià: la diferència
sura en la conversa, fins i tot sense tocar temes de política o d’ideologia. Per
a una persona que assumeix una lleialtat increbantable envers l’Estat Espanyol,
la majoria dels temes de la conversa són limitats, estan predefinits i
subjugats per l’omnipresència mediàtica d’un punt de vista molt jeràrquic, el
nacionalista espanyol expressa pocs dubtes, es sosté en afirmacions de
semblança individualista però que en darrer terme no impliquen qüestionaments
profunds, es deixa dur per una corrent majoritzada de punts de referència tòpics
i superficials i, en conseqüència, el grau d’elaboració del seu discurs
acostuma a ser de curt recorregut.
El nacionalista valencià tendeix a l’exhaustivitat
col·loquial, explora molts pros i contres, fa l’entra-i-surt de la totalitat, els
seus feed-backs poden ser incessants o almenys imprevisibles, es planteja
preguntes que no estan en l’ordre del dia estatal, ha de construir un punt de
vista completament des del no-res, usa i abusa de major liberalitat i major capacitat
de maniobra verbal, acostuma a escenificar un individualisme ple de contingut i
d’autenticitat.
Aquesta diferència fins i tot es nota en l’estil del bon humor:
el bon humor d’un nacionalista espanyol desencadena o bé una rialla prepotent
que aspira a xapigar a qualsevol que passe a prop seu (amb una evident aplicació
selectiva de prejudicis indiscriminats) o bé és una rialla dessubstanciada,
deixada anar, autocomplaent, sostinguda per una quantitat molt xicoteta d’informació
friccional; en general, és una rialla que es desvia molt poc d’un substrat ètnic
que apel·la a la unanimitat i el tancament aferrissat de les postures. La rialla d’un
nacionalista valencià, pel seu compte, a voltes és una sàtira esbossada amb
tendresa que obri moltes comportes del realisme pragmàtic, altres voltes és una
rialla que depén d’una ironia enjogassada que manté incòlume el dret a existir
de l’objecte burlat; moltes voltes es revela com una rialla que posa en valor
dades més àmplies, interrelaciona factors molt apartats i que en la síntesi còmica
gaudeixen del benefici d’una originalitat més evolucionada i civilitzada.
A la narració La Figura de l’Alfombra, Henry James desenvolupa un
joc que estimula poderosament la curiositat: l’enigma del tradicional crim negre
es transforma ací en el traçat del mapa d’un tresor lluminós que resumeix el
sentit d’una vasta obra; el crític literari es metamorfoseja en un detectiu que
ha de descobrir, a través de les pistes esparses de la lectura, el mòvil central de tota una
creativitat, la mínima “causa absoluta i absent” – fantasmagòrica i implícita--
sobre la que l’autor ha edificat amb plaer tot l’ordre textual. A més de la metàfora
de la cacera i del descobriment, de la conquesta d’un xicotet grial semiòtic
que deixaria al creador tot nu (allò que resta explicat, perdria el valor de la
màgia fascinant: quan l'analisi sagaç refreda la calidesa d'una emoció admirativa, aleshores l'apropiació conceptual indueix a la pèrdua d'interés per allò que abans hipnotitzava la nostra percepció estètica), la recerca i l’intercanvi del secret fa emergir i consolida
relacions d’amistat, de compromís sentimental i fins i tot de despit.
L’ambigüetat
de Henry James treballa en diverses direccions i arriba a posar en suspensió
qualsevol linialitat del discurs: hi ha estones que la instigació de l’autor
prestigiós envers el jove crític per a que descobrisca “la clau que obri tots
els panys” assumeix la posa lleugerament còmica d’una burleta egocèntrica i d’una
borrosa presa de pèl; altres voltes la inexactitud fa creure subreptíciament
que el motor principal d’aquest conte no està en la recerca del “perpetuum
mobile de la narrativitat apassionada”, sinó que sembla que això només és una
excusa informativa accessòria per a que els personatges es relacionen entre
ells: amb les expectatives que s’acumulen al voltant d’un casament i d’una viduïtat
que pressumptament reté els arcans exitosos del magnífic descobriment.
Henry
James interrelaciona els moviments adelerats de l’ardor intel·lectual amb els
gestos minúsculs i significatius de la vida quotidiana. Per admiració envers
aquesta prosa magistral, reproduisc a l’interior d’aquest post, el diàleg
complet del capítol 3 de La Figura de l’Alfombra, format per la xerrada
alliçonadora en la que el fictici escriptor Hugh Vereker li ven a un crític
novençà el fum consistent del vapor imaginari que mou la maquinària de l’art de
relatar. Senzillament magistral.
------------------- Imatge: Retrat a l'oli de Henry James, per John Singer Sargent (1913, National Portrait Gallery, Londres)
Lluís Alpera: "Trobe a faltar la preocupació per l'anàlisi dels resultats poètics"
- Cada dia estem més bàltics!
