El recent 24 d'abril vaig estar a Barcelona en la Seu de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)  per assistir i participar en el lliurament dels Premis Sant Jordi, juntament amb els altres guardonats i guardonades. Es tracta de la LXXVII convocatòria d'aquestes característiques. 

    Recordem que l'IEC és la "corporació acadèmica, científica i cultural l’àmbit d’actuació de la qual s’estén a les terres de llengua catalana, fou fundat l’any 1907 amb l’objectiu de promoure l’alta investigació científica, principalment la de tots els elements de la cultura catalana. És una llarga tradició de l’Institut d’Estudis Catalans atorgar premis a institucions i a persones que, amb llur activitat i treball, contribueixen a assolir la finalitat de l’Institut".

    El meu projecte d'investigació es titula "Dialectometria sobre les cartografies de la llengua catalana: aplicació del cluster analysis per a l'obtenció de resums jeràrquics i arborescents". Aquest projecte concorria en la modalitat de Borses d'Estudi dels Països Catalans, des del País Valencià.  
      
Més info oficial sobre els Premis Sant Jordi de l'IEC, clica ací.

Imatge: Grup de guardonats i guardonades en la convocatòria d'enguany.

[Hi ha més: l'article continua...]

Aplicació de tècniques de socio-estadística avançada en l’anàlisi de dades dialectals: classificació dels parlars locals de la Marina[1]

<<<---- punxeu damunt el gràfic per ampliar-lo i visualitzar-lo millor

per Joan-Carles Ortega i Berenguer

sociòleg i escriptor

1.- Estadística i dialectologia: una aproximació.

�oeÉs sorprenent que els estudiosos de les ciències socials que d’alguna manera estan implicats en el llenguatge hagen fet tan poc per aplicar els descobriments i els mètodes del seu camp general de treball als problemes que ací hem analitzat.”

(WEINRICH: 1996 [1953], 246)

Aquesta afirmació, alhora crítica i engrescadora, fou proferida fa més de 40 anys i, a pesar del temps que ha passat des d’ençà, encara conserva una certa vigència, sobretot si la referim, amb amplitud de mires, als estudis quantitatius sobre la variació lingüística en general, a la geolingüística i als estudis areals dels parlars locals en particular; més encara, l’afirmació de WEINRICH conserva quasi tota la seua vigència, si només considerem la metodologia emprada als estudis de dialectologia regional del sud del País Valencià. Des del punt de vista metodològic, allò que cal destacar de la dialectologia és un grau de modernització feble; en especial, un grau de modernització molt feble, gairebé decimonònic, de les seves tècniques d’anàlisi estadística de dades.

Un dels millors dialectòlegs del domini lingüístic del català, fent un repàs sobre la teoria i la metodologia de la seva disciplina, comenta que, entre �oeels retrets més importants que hom ha fet a la dialectologia i a la geografia lingüística” figura el de �oela limitació a un simple descriptivisme. Davant l’abundor de materials arreplegats, els dialectòlegs foren incapaços de fer-ne una selecció…” (COLOMINA: 1995). És a dir, hi ha un contrast extraordinari entre l’enorme capacitat dels dialectòlegs per a acumular un corpus de dades dialectals i l’escàs nivell d’anàlisi estadística que s’hi realitza de les dades.

Ara bé, aquest contrast metodològic és major en la dialectologia regional ( i, sobretot, en la geolingüística) que en la dialectologia urbana o en la dialectologia social. Segons VIAPLANA (1996), des de la dialectologia urbana �oes’ha criticat la dialectologia regional per les seves tendències rurals i arqueològiques; però també, i sobretot, pels criteris de selecció d’informants i pels criteris de selecció i tractament de les dades”. En concret, les crítiques posen de relleu, per exemple, �oeel nombre reduït d’informants – a vegades un de sol[2]-- i la tria d’informants ad libitum per part dels enquestadors » [sic[3]] (VIAPLANA : 1996) així com que « la massa de dades, internament dispersa, que se sol obtenir de les enquestes[4] dialectals de base regional […] solen desplaçar-se directament del bloc de notes de l’enquestador[5] al mapa…” (VIAPLANA: 1996). En aquest sentit no és d’estranyar, com afirma VIAPLANA (1996), que els dialectòlegs urbans s’escandalitzen davant els treballs dels dialectòlegs regionals, arribant fins i tot, en alguns casos, a desqualificar llur tasca investigadora amb adjectius com �oeacumulativa, atomística, irrellevant”.

Alguns recursos estadístics que s’han emprat en dialectologia urbana són els següents (VIAPLANA: 1996):

A) Selecció dels entrevistats seguint un disseny mostral aleatori.

B) Estadística descriptiva univariable (amb mesures de tendència central i de dispersió).

C) Estadística bivariable, posant en relació variables lingüístiques (per exemple, ús de variables fonètiques i ús de variables morfològiques) i variables socials (edat, sexe, classe social, professió, barri, tipus d’habitatge, etc.)[6].

D) Resums gràfics per a mostrar les relacions entre dues o tres variables.

E) Tests de significació estadística de les mesures obtingudes.

Per una altra banda, GIMENO (1991), referint-se als parlars de la província d’Alacant, considera que �oeel análisis de la regla variable y las escalas de implicación han resultado elementos fructíferos para sistematizar el estudio de la variación lingüística y modelar formalmente la competencia comunicativa multilectal de nuestras comunidades de habla”. Alguns dels autors que han desenvolupat aquestes tècniques d’anàlisi (el càlcul de regles variables i les escales d’implicació) en el marc de les comarques del sud del País Valencià són, respectivament, MONTOYA (1986) i COLOMINA (1985). El primer d’ambdós ha demostrat, entre altres coses, com el procés de variació lingüística en la llengua catalana dels documents municipals d’Oriola i Elda, durant l’Edat Moderna, ha estat un pas previ en el seu procés de substitució per la llengua castellana. MONTOYA ha utilitzat el programa d’informàtica estadística VARBRUL 2S, elaborat per SANKOFF (1979). Aquest programa serveix per a calcular �oeles probabilitats d’aplicació d’una regla variable (= un canvi en curs) i ens indica quins són els grups de factors[7] que afavoreixen o bloquegen la realització de la variable. És a dir, ens proporciona un model de competència de qui parla, escriu o simplement transcriu… La probabilitat de donar-se una regla s’enclou entre 0 i 1, on 0 vol dir que la seua aplicabilitat és nul·la i 1 significa que no hi ha cap restricció al seu funcioment; els valors per damunt de 0,5 ens indiquen l’aplicació de la regla i els inferiors la no aplicació” (MONTOYA: 1986).

D’acord amb la definició de RAIMONDO (1991), les escales d’implicació són �oemodels que donen compte de la variació lingüística, les diverses variants són disposades en una gradació que depén de les seves relacions d’implicació: la variant A no pot aparéixer si no ha aparegut la variant B, que no pot aparéixer si no ha aparegut la variant C, etc.”. COLOMINA (1985) construeix una escala d’implicació per a explicar la caiguda de la /-d-/ intervocàlica en el parlar de la comarca de l’Alacantí, en paraules que van des de �oeredó” (reó), la més freqüent, a �oesaludar” (saluar), la menys freqüent. L’escala d’implicació està formada per una matriu de dades on hi ha 28 municipis * 30 paraules on es pot elidir la /-d-/ intervocalica, de manera que s’observa la tendència a què els pobles de més al Sud perden més /-d-/ intervocàliques, d’una manera implicativa, que els pobles més septentrionals de l’àrea estudiada, en consonància amb el seu grau d’exposició a la influència/interferència del castellà[8]. Segons MONTOYA (1986), aquesta escala d’implicació de COLOMINA fou la primera que es va realitzar dins l’àmbit del domini lingüístic del català.

Com a balanç, en aquesta breu aproximació a l’ús que s’ha fet dels procediments quantitatius en dialectologia, podem sostenir dues idees: a) la dialectologia regional no ha estat tan �oerural i arqueològica” com critiquen els dialectòlegs urbans, almenys pel que toca a la dialectologia regional que han practicat alguns filòlegs[9] en el sud del País Valencià; b) sembla ser que en la dialectologia urbana en particular i, per tant, en dialectologia en general, no s’han emprat tots els recursos estadístics disponibles en les ciències socials, ja que no s’ha recorregut a l’ús de les tècniques de sòcio-estadística multivariable, la qual cosa, com veurem seguidament, podria aportar contribucions interessants en el camp de la dialectologia i, fins i tot, en el camp de la geolingüística.

2.- Tècniques de socioestadística multivariable: l’anàlisi de conglomerats jeràrquics.

<<<---- punxeu damunt el gràfic per ampliar-lo i visualitzar-lo millor

Existeixen diverses tècniques de socioestadística multivariable que poden ajudar el dialectòleg a trascendir el mer marc descriptiu del seu objecte d’estudi, proveint-lo tant d’eines avançades per a explorar l’estructura de les dades de la variació lingüística d’allò que pretén analitzar així com per a fornir el seu treball d’explicacions plausibles. El gran avantatge pràctic d’aquestes tècniques és que permeten obtenir resums sintètics de les dades dialectals recollides (la qual cosa és ben útil, si se segueix una estratègia exploratòria), de reduir la multidimensionalitat d’un corpus de dades considerable alhora que es posen de relleu factors latents o alhora que es fan evidents relacions entre un número indeterminat de variables o de casos (la qual cosa aprofitarà per a seguir una estratègia explicativa).

Per a accedir a una visió de conjunt, aquestes tècniques han estat classificades de diverses maneres, en funció de diferents criteris. Un dels esquemes classificatoris més coneguts les divideix en tècniques en les quals hi ha una o més variables dependents i tècniques en les quals no hi ha cap variable dependent, perquè es parteix del supòsit de què les relacions entre variables són d’interdependència (vegeu Figura 1).

Les tècniques que tracten d’explicar la variació d’una variable dependent podrien emprar-se per a estudiar allò que els filòlegs anomenen el comportament extern del llenguatge. En aquest sentit, aportarien un grau de sofisticació metodològica inusitat al tipus d’estudis ja encetats en la dialectologia social per l’escola de LABOV, és a dir, aquells estudis que assumeixen que la variació lingüística no és completament fortuïta ni lliure, sinó que pot dependre, en alguna mesura, de variables sociològiques. Per una altra banda, les tècniques que eluciden relacions d’interdependència[1] entre variables dialectals o entre casos poden ajudar per a obtenir panoràmiques globals del seu comportament, per a resumir molta informació d’una manera lògica, no intuïtiva, i per a conformar noves variables sintètiques d’aspectes lingüístics que es poden contrastar, posteriorment, amb el seu context social, històric o cultural.

Com a botó de mostra, farem ací una demostració de com caldria aplicar la tècnica d’anàlisi multivariable anomenada Cluster analysis. Es tracta d’una tècnica que originalment fou emprada fa més d’un segle en el camp de la biologia per a elaborar taxonomies d’animals. Posteriorment ha estat desenvolupada en els darrers vint anys per al camp de les ciències socials, fins el punt que hi ha paquets integrats d’informàtica estadística com l’SPSS (Statistical Packet for Social Science) que l’han incorporada. Dins del món de les ciències socials el Cluster analysis ha estat utilitzat amb èxit per a propòsits i continguts tan diversos -- per citar alguns exemples – com classificació de les legislatures en funció de l’ofici dels membres dels diferents parlaments històrics (GARCÍA FERRANDO: 1989, pàgs. 451-454) o com la taxonomia dels sistemes polítics de diferents països occidentals segons el grau de legitimació de llur estat de benestar i segons la percepció del conflicte de classe de llurs societats (NOYA: 1997, pàgs. 267-295), així com també la construcció de tipologies de ciutats europees[2].

Explicarem a continuació, per damunt-damunt, les passes que es segueixen per a dur a terme una anàlisi de conglomerats jeràrquics o hierarchical cluster analysis:

a) En primer lloc, necessitem començar amb una matriu de variables i casos. En aquest estadi de l’anàlisi hem de triar dues coses: (1) seleccionar les variables; (2) elegir un nivell de medició (ordinal, interval, etc.). La selecció de variables és feina del dialectòleg, el qual en funció dels seus objectius i del seu coneixement expert de la matèria ha de decidir quines variables mereixen entrar en l’estudi i quines no. El nivell de medició, en aquest cas, ha de ser necessàriament mètric, per a la qual cosa transformarem les variables nominals en variables dummy (=fictícies) dicotòmiques. En la nostra matriu hi haurà tant variables dicotòmiques privatives (en les quals el valor 1 significa la presència d’una característica determinada en un poble x, i el valor 0 significa l’absència d’eixa característica), així com variables dicotòmiques equipolents (en les quals només hi ha dues alternatives: 1, que és una característica, i 0, que és la característica alternativa), per tal d’estalviar-nos una acumulació excessiva de variables fictícies que es correlacionen entre elles.

b) En segon lloc, transformem l’anterior matriu de dades en una matriu de similaritats entre casos, prèvia selecció d’un criteri de similaritat, en la que s’expressaran les distàncies de cada cas respecte als altres. Hi ha diversos criteris de similaritat[3]: ací utilitzarem el criteri de la distància euclídia al quadrat per a mesures dicotòmiques, perquè és el més comunament acceptat. La distància euclídia al quadrat entre dos casos es defineix com a la suma de les diferències al quadrat dels valors en cada variable.

c) En tercer lloc, obtenim la formació dels diferents grups de casos mitjançant l’aplicació d’un algoritme de classificació a la matriu de similaritats. En aquest cas recorrem a l’algoritme o mètode de vinculació inter-grups, que és el més amplament utilitzat. Aquest mètode combina els conglomerats per a minimitzar la distància promedi entre totes les parelles d’elements en les que cada membre de la parella forma part de cadascun dels dos conglomerats.

d) En quart i últim lloc, i per tal de facilitar una millor comprensió dels resultats, el procés de formació de �oeclusters” o conglomerats es representa de forma gràfica. Ací utilitzarem la representació gràfica més coneguda: és a dir, el dendograma o estructuració arborescent de les proximitats entre casos

Per expressar-ho gràficament, en el procés d’anàlisi de conglomerats es segueix la seqüència de la Figura 2.

(a) Variables fonètiques: pronunciació d’[új]/[wí]; pronunciació d’[j/],[/],[t/]; caiguda de la –t postconsonàntica final (en mots com pont, Alacant, i molt); pèrdua de la –r en infinitius i mots aïllats; pèrdua general de la –r postvocàlica final; pronunciació de [dz]/[z] en les variants del mot albergínia; altres dues variants fonètiques de pronunciació del mot albergínia (-ina/-ínia, inja; -ínia/-ènia); pronunciació de treure/ traure; pronunciació de –tl- com a [ll]/[l]/[ld]; variants fonètiques del mot ametlla; variants d’enfosquiment de la –o- en el mot bombot; caiguda de la –d- intervocàlica en els mots fotuda i ferida;

(b) Variables morfològiques: l’article personal [al] (lo), la i [an]/l’, la; pronom feble de segona persona [at]/[al]/[el]; adverbis ací / aquí; construcció de li ho / li ho, li’l, li-la; alternativa de compra-te-ne/ compra-te’n;

(c) Variables lèxiques: formes de dir arrel; formes d’oreneta ; timó-net / friula, frígola ; formes de bacallà ; formes de ventall ; formes d’antic ; formes d’u(n) ; formes de col-i-flor ; formes de cogombre ; formes de bolet ; formes de llangardaix ; lletuga/encisam ; roig/vermell ; formes de pintó; llimó/llima; panís/dacsa


Vegem, per tant, que han estat incloses poc més de trenta-una variables reals, que desglossades convenientment en variables dummy dicotòmiques, es converteixen en més de cinquanta-cinc. Probablement no estem davant d’una selecció exhaustiva, però almenys és prou representativa i, com veurem, permet d’arribar a resultats molt il·lustratius.

Una volta aplicat el procés d’anàlisi de cluster comentat anteriorment, obtenim un dendograma en què es classifiquen, d’una manera arborescent, tots els municipis de la comarca de la Marina en funció del seu parlar.

Allò que cal destacar, en primer lloc, del dendograma presentat és que hi ha dos grans grups ben clarament definits: la demarcació de la Marina Alta, dins la qual cal comptar el parlar de Tàrbena, i la demarcació de la Marina Baixa, dins de la qual cal incloure a Castell de Castells i a Beniaia.

Aquestos casos discordants amb els límits subcomarcals de Marina Alta/Marina Baixa ens fan pensar que exerceixen el paper de parlars fronterers o de transició, atés que apareixen com a atípics dins llurs clusters respectius: sembla, per tant, que no hi ha ruptures multilectals entre una subcomarca i l’altra, sinó que hi ha més aviat un continuum lingüístic.

Existeix un fort grau de correlació entre els raïms de conglomerats i la distribució espacial dels termes municipals dels pobles ; per exemple, dins el conjunt de pobles de la Marina Baixa hi ha una divisió ben clara entre, per una banda, els pobles de la Vall de Guadalest més Polop, Callosa d’en Sarrià, Bolulla i Castells (la subzona de l’interior[5]) i la franja litoral i pre-litoral, en la que cal englobar la resta de municipis de la Marina Baixa.

Pel que fa a la Marina Alta, l’agrupació de conglomerats és més complexa, però no exempta, igualment, d’una certa lògica de continuïtat territorial. Sense tenir en compte el parlar de Xàbia, que és un cas atípic, i el de Tàrbena, que des d’aquest punt de vista és un �oeparlar-pont” que està pròxim a la Marina Alta, podem observar que hi ha certs subgrups relativament homogenis: els parlars de l’interior muntanyenc (des de Beniali a la Vall d’Ebo), pròxim a la comarca d’El Comtat; Calp, Teulada, Poble Nou de Benitatxell i Dénia formarien una mena de franja litoral ben definida; Benissa, Senija i Murla semblen tenir parlars locals molt semblants; i la resta de pobles de la Marina Alta s’inclouen en subgrups pròxims als esmentats anteriorment i a la comarca de la Safor.

La correlació entre els clusters i l’espai és suficientment important com a permetre el trasllat dels resultats del dendograma a un mapa, que, òbviament, constituiria el resum d’un bon grapat d’isoglosses.

A més a més, no hem de deixar de banda la qüestió de què només observant la matriu de similaritats entre casos (pobles) ja estem en condicions d’afirmar quines parelles de pobles són les més distants i quines les més pròximes. Així, en aquesta anàlisi, les majors puntuacions de distàncies euclídies entre casos es donen, per ordre decreixent d’importància, entre Relleu i Xàbia (d=33), Finestrat i Xàbia (d=27), Poble Nou i Relleu (d=27), Teulada i Relleu (d=27), Castell de Castells i Xàbia (d=26), Finestrat i Pedreguer (d=26), Alcanalí i Relleu (d=25), la Llosa i Altea (d=25). Pensant en sentit contrari, els parlars locals que més s’assemblen són els de Benigembla i Parcent (d= aproximat a 0)[6], Sagra i Tormos (d=aprox. 0), Benidoleig i Tormos (d= aprox. 0), Sagra i Benigembla (d=aprox. 0), Alcanalí i Parcent (d=aprox. 0)…

El parlar de Callosa d’en Sarrià assoleix les màximes dissimilaritats respecte a Xàbia (d=24), Pedreguer (d= 21), la Llosa (d=20, Jesús Pobre (d=20), Gata (d= 19) i la Xara (d= 19). Per a saber quins parlars s’assemblen més al de Callosa d’en Sarrià, només cal consultar el dendograma i veure els raïms de pobles més pròxims.

4.- Implicacions de l’anàlisi de conglomerats en dialectologia.

Encara que siga a desgrat del que s’ha vingut sostenint fins a aquest punt, no convé que ens deixem enlluernar per les enormes possibilitats heurístiques de l’anàlisi de conglomerats. A l’igual que la majoria de les altres tècniques d’estadística avançada, cal valorar-la únicament com al que és, és a dir: tan sols una forma d’argumentar ben consistent, fundada en principis matemàtics ben sòlids, que ens pot dur a sostindre com a vàlides diferents menes de proposicions en funció de les premisses de què partim.

A ningú se li escapa que fer un dendograma basat en variables lèxiques pot resultar una tasca ben incommensurable i sempre inconclosa, ja que una llengua i les seues variants tenen moltíssimes formes lèxiques. Però dur a bon port un dendograma basat en variables morfològiques és quelcom molt més fàcil de completar, per no esmentar si el basem únicament en variables fonètiques (que òbviament en són moltíssimes menys o, almenys, resulta més fàcil de determinar quines són les més importants).

Tanmateix, fetes aquestes prevencions, també és just que ponderem allò de positiu amb què hom pot contribuir en el camp de la dialectologia, si s’utilitza adequadament tant el hierarchical cluster analysis com qualsevol altra tècnica d’anàlisi multivariable.

En primer lloc, és indubtable que l’anàlisi de conglomerats constitueix una eina que pot enriquir notablement el bagatge i els recursos de la dialectologia. No és una eina més o una eina qualsevol, sinó una eina que pot fer avançar els dialectòlegs en el camí del desenvolupament científic de la seva disciplina, de la mateixa manera com amb anterioritat ha ajudat els sociòlegs.

En aquest sentit, cal destacar que els acostumats mapes dels clàssics atles de geolingüística, en els quals habitualment només hi figura una sola variable per mapa, poden ésser processats globalment per tal d’obtenir un mapa sintètic final en el que s’hi reflectesca el comportament d’incontables variables.

Amb açò es guanya que, en les monografies dialectals, entre l’exposició descriptiva de les dades brutes i l’elaboració de les conclusions finals no hi intercedesca només el coneixement intuïtiu: amb l’anàlisi del cluster els dialectòlegs poden expressar d’una forma lògica (a través de l’ús de l’estadística) perquè, per exemple, tal o qual conjunt de pobles tenen un parlar tan similar que hi formen un grup.

A més a més, cal no oblidar que darrere tot canvi o innovació metodològica hi subjau, latent, la possibilitat d’un canvi o addició de perspectiva teòrica. Si la tècnica de les escales d’implicació és una fòrmula operativa amb la que s’expressa i es reforça la teoria de la difussió o teoria de les ones (un model súmmament senzill que prové de l’antropologia difussionista del segle XIX i que ha estat desenvolupat per la geografia humana sueca fa més de trenta anys), qui sap si la tècnica del cluster analysis pot aprofitar, en tant que una altra fòrmula operativa, per a repensar i actualitzar el vell paradigma de la teoria de l’arbre. En la meua opinió, l’aplicació de tècniques d’estadística avançada a l’anàlisi de dades dialectals pot aportar a la dialectologia nous esquemes teòrics, nous marcs d’interpretació.

Per últim, només em resta fer èmfasi en que l’associació entre el dendograma de parlars i la seua distribució espacial no és la única que podem assajar per a interpretar les seues causes i raons últimes. Fent una anàlisi de cluster podem crear una nova variable sintètica, la de pertanyença de cada parlar local al cluster, que és molt susceptible de veure’s analitzada i correlacionada amb d’altres variables socials, històriques, econòmiques i culturals a través d’altres tècniques d’anàlisi multivariable.

Sobre metodologia i socioestadística

ALVARO, José Luís, Análisis de datos en ciencias sociales. Una introducción al SPSS/PC+, Madrid: CIS, 1995.

ALVIRA MARTÍN, Francisco, �oeIntroducción al análisis de datos”, en GARCÍA FERRANDO, Manuel (comp.), El análisis de la realidad social, Madrid: Alianza, 1986.

DANE, Research methods, Los Ángeles, Califòrnia: Wadsworth, 1990.

DE VAUS, D.A., Surveys in social research, Londres: Unwin Hyman Ltd., 1990 (1986).

GARCÍA FERRANDO, Manuel (comp.), El análisis de la realidad social, Madrid: Alianza, 1986.

GARCÍA FERRANDO, Manuel, Socioestadística. Introducción a la estadística en sociología, Madrid: Alianza Editorial, 1989.

GARCÍA FERRANDO, Manuel, Sobre el método. Problemas de investigación empírica en sociología, Madrid: CIS, 1979.

GARCÍA ROLDÁN, José Luis, Cómo elaborar un proyecto de investigación, Alacant: Universitat d’Alacant, Secretariat de Publicacions, 1995.

LÓPEZ PINTOR, Rafael, �oeEl análisis de los datos de encuesta”, en GARCÍA FERRANDO, Manuel (comp.), El análisis de la realidad social, Madrid: Alianza, 1986.

NOYA MIRANDA, Francisco, �oePresentación. Ciudadanía y capital social. Estudio preliminar en torno a Ciudadanía y clase social, de T.H. Marshall”, Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 79, CIS: Madrid, 1997.

SÁNCHEZ CARRIÓN, Juan Javier, Análisis de tablas de contingencia: el uso de los porcentajes en las ciencias sociales, Madrid: CIS, 1989.

TERMCAT (Centre de Terminologia), Diccionari de sociologia, Barcelona: Fundació Barcelona, 1992.

Sobre dialectologia i lingüística

BELTRAN, Vicent; i GARCIA, Josepa, El parlar de Pedreguer, Pedreguer: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 1994.

BELTRAN, Vicent, El parlar de Callosa d’en Sarrià i de les Valls de Tàrbena i Guadalest. Aportació al vocabulari fitonímic i zoonímic valencià, València: Conselleria d’Educació i Ciència, 1995.

BELTRAN, Vicent, �oeJordi Colomina: amb un trosset de Callosa”, Revista La Plaça, núm. 5, Callosa d’en Sarrià: Edita Col·lectiu Nacionalista, 1994.

COLOMINA, Jordi, L’alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística, Alacant: Institut de Cultura �oeJuan Gil-Albert”, 1985.

GIMENO MENÉNDEZ, Francisco, �oeLengua y sociedad”, en Manuel OLIVER NARBONA (coord.), Cultura popular e industrias tradicionales, tomo VII de la Historia de la Provincia de Alicante, Murcia: Ediciones del Mediterráneo, 1991.

VIAPLANA, Joaquim, Dialectologia, València: Universitat de València, 1996.

WEINRICH, Uriel, Llengües en contacte, Alzira: Bromera, 1996 (1953).