VilaWeb.cat

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Últims 40 canvis

Arxiu

« Desembre 2008 »
dl dt dc dj dv ds dg
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031    
 
Poesia popular
theoreia | Poesia popular | divendres, 14 de novembre de 2008 | 12:13h


Cento dels centenars,

les estones fluïdes,

retardant-se als altars,

alternant amb druïdes,

cavalls i egües polides,

poltres i sementals,

no hi ha nits destruïdes

si prosperen els parlars,

no hi ha clàxons fratricides

si triomfen els mots senglars,

Cento en postals que deliren,

les núvies dins coves humides,

els versos tensos, aparaulovats,

de tradicions fungicides,

bones carabasses i síndries

atipant els roba-melonars,

canapes creatius i variats

als palaus que fabriquen

personatges de cartró mullat,

les donzelles exquisides

repeteixen les consignes

que fan deler als capitans,

Cento dels centenars

amb tarots sense bisbes

- ni mètriques rectil·línies-

juga amb tu al blackjack:

“rien ne va plus”, company!

------------------------------------------

Cançó popular valenciana: "Ja ve Cento"

theoreia | Poesia popular | dimarts, 8 de juliol de 2008 | 18:32h


Sé malament què significa

Que em trobe tan alleugerit,

Aquella imatge tan recidiva

Desenviscada ja dels dits,

 

El port de Dénia amb lluna,

Els fanals d’aquell carrer,

El nostre baf en el vidre lent:

Llavors la vida fou  pura,

 

Linia exploratòria dels llavis

Troben l’amor més innocent,

Com un depredador tan àvid

Que va depredant el lament,

 

Sospira el record i depara
les petges d'un goig vinclant,

Tot el passat respira ara

En el gest més insignificant.

Versió original de Miquel Gil (amb lletra d'Antoni Fornés), clica ací

theoreia | Poesia popular | dimecres, 30 d'abril de 2008 | 18:15h


ROMANÇ DE LA TERRÀNIA
(original)

(vara vermaores)

Lletra: Vicent Torrent

Música: Vicent Torrent i Manuel Miralles (Al Tall, Envit a Vares, CD+DVD, gravat a l'aplec d'Algemesí en l'any 2.006),

Arranjaments: Manuel Miralles

 

Si enteneu les enrònies

i les passeres

per on els pobles salven

la seua vida,

comprendreu de seguida

els costums curiosos

i les maneres

ben sorprenents de viure

de les terres que toquen

la Mar Morena.

 

Els pacients llauradors

De la Terrània

Viuen baix de la terra

Que cultiven

I fan la vida i la casa

Soterrànies.

Observeu el paisatge

De la Terrània,

Tan ple d’horta i arbreda,

De llum i d’aire.

És tot ell una mina

A flor de terra.

 

Si excavaveu dos metres

Aquell verger,

Trobarieu les places,

Els llargs carrers

I les cambres de sostre

Baixet on viuen

Els pacients llauradors

De la Terrània.

 

Els pacients llauradors

De la Terrània

Per la nit ascendeixen

A les arbredes

I a les fosques cultiven

Les terres bones.

Mai no es permeten

Pujar a llum del dia:

Ells no són públics

Ni estan presents als pobles,

Tot i que són

Els fills vells de la Terrània.

 

Res d’açò és ignorat

Al món de fora;

Però a dalt no interessa

Com creix la sembra;

Allà la norma

És collir de l’horta.

Els llauradors tampoc

Passen cabòries:

Pugen de nit

I baixen abans de l’alba,

Cap al migdia

Es giten fins la nit.

 

Les seues cases

Són farcides d’arrels,

Dels arrels que ells mantenen

Com a columnes

De les llars i la vida

D’aquell país.

I mentre dormen,

El seu alé assaona

Tota Terrània:

Del trespol soterrani

A flor de terra,

Lluminosa i humida.

 

Hi ha qui viu aguardant

Un cruix de terra

I una gran clivellada

De mil cràters.

Si això passava,

Els llauradors haurien

De retornar als pobles

I omplir les cases.

D’anar sempre a les fosques

Com aus nocturnes

Se’ls han fet ulls de gat

I fines ungles.

 

 

ROMANÇ DE LA TERRÀNIA (versió de JCOB, a continuació)

 

[...]

theoreia | Poesia popular | dijous, 6 de març de 2008 | 08:48h


QUAN SONA EL TAM-TAM INFORMATIU

ELS CACICS S’ARREGLEN LES LLITERES,

S’HI TRAU L’ESPERANÇA DE LES GLACERES:
TOTHOM CONSPIRA PEL TRIOMF DEFINITIU

 

 

Quin maldecap amb la votada,

A xavo quin berenar de negres,

No pacta ni cristo les endergues,

- “Vinga partit únic i ensaimada!”,

 

Vinga els nostros davant els teus,

Anem a trencar la gidrigola,

Anem a crear una nova escola.

A xavo quins candidats més lleus,

 

Vinga més brio a la premsa esmicolada:

Vinga bon colp de falç, roda la mola,

Roda qui mormola, txapiga la panerola:

 

- “Aufegarem el maleït oponent!”

Quin maldecap amb la votada,

Pudor de llim, tissana de farigola,

 

-          “Ací no mourà ningú el meu seient!”

-          “Al meu seient pose jo l’anca!”

-          “El meu seient ningú me’l toca!”

theoreia | Poesia popular | dijous, 20 de desembre de 2007 | 15:00h
     "Son moi antigas as relacións entre as costas de Portugal e Galicia, entre as súas xentes e a actividade pesqueira, para insistir aquí na xustificación de cantareas que lembran amores que navegan aqueles mares ou que mesmo proceden daquelas terras. Pero houbo tamén traballadores galegos que anualmente viaxaban a Portugal para participaren nos traballos da vendima, como portugueses asentados nesta bisbarra por razóns de traballo ou de casamento. A terceira cantarea reflicte con sentida emocion o orgullo con que o cantador se sinte tan galego á beira do río Furelos, en Cée, coma no mesmo Portugal, en Barcelos. O feito de que sexa mesmo o amor o tema principal -- o amor ausente das medieváis catigas de amigo-- permiten se dúbida pensar nun contexto cultural no que o fenómeno da identificación non parece alleo ó sentimento popular desta comunidade".


(extret de Manuel Quintáns Suárez, Cancioneiro do Fisterra galego, Noia -A Coruña: Toxosoutos, 2000)


          -2060-
Ventiño que vés do norte,
viñeras do vendaval:
trouxeras os meus amores
da costa de Portugal.

        (CAMARIÑAS)


          -2061-
Paxariño que vés do vendaval,
paxariño que vés do vendaval:
traerásme o meu amor
que vén de Portugal.

          (VILLASTOSE)


         -2062-

Río de augas nunca quedas,

cantaruxiño Furelos:

dile ó mar como se cantan

os alalás en Barcelos.

         (CÉE, CORCUBIÓN)

---------------------------------------------

Imatge: Pont del riu Furelos. Pel contingut d'aquestes cançons endevinem una volta més que els Estats aspiren a imposar fronteres uniformitzadores, però la gent d'a peu es mou a àmbits comarcals, en escales de proximitat, com un flux torrencial d'humanitat que ultrapassa qualsevol límit territorial. 
theoreia | Poesia popular | dilluns, 10 de desembre de 2007 | 07:57h


L’única seguretat:
l’acaronament dels teus muscles
ve potent com un dolç pas
tant si somies com si dubtes.

 Contents hem tornat a ser
Els adults que van jugant,
absents, a una cambra d’hotel,
Aquell hotel dels plaers grans.

 Hotel on jugàvem tots,
Els més sincers i els més bords,
Hotel de setins i foscors
Que il·luminen com un clam. 

La necessitat és tornar abans
Que l’enyor ofegue el cant,
De saber que tu tornaràs
I que et guanyaré besant. 

Que el treball excepcional
De trobar unes paraules
Diguen precises i exhuberants
El que sentim amb altres.

 Vull que marquen amb foc
El goig d’haver-te trobat
Quan t’estaves despistant
I t’havia de pegar un toc.

 Novembre em porta records
Que si estic sol em posen ardent:
El temps exalta constant
Els millors anhels del cos.

Com sempre que vens al lloc
On la tendresa és possible,
Tu i jo revivim una cançó
Que és potser immarcesible.
 

L’única seguretat:

L’acaronament dels teus muscles
Ve potent com un dolç pas
Tant si somies com si dubtes. 
----------------
Versió original de Raimon, clica ací 
theoreia | Poesia popular | dimecres, 25 de juliol de 2007 | 20:21h


LA MARCONA

(poema-crònica a imprimir en tipus de lletra France Regular)

Somriu al públic amb inesperada grandeur i reverència.

Representants de l´autoritat li diuen que permanesca

a l´altura de les circumstàncies, i s´ho pren al peu de la lletra:

enguany ha de ser més artista, rememorant la jovenesa;

així que llança besades a l´aire i els gestos exagera

com una actriu catàrtica eixida d´una òpera francesa.


Les mares dels majorals protesten, perquè furta aplaudiments

als qui legítimament correspon lluir-se en tals moments.

Hi ha coses que en la tradició no queden massa patents;

per això la Marcona com la més espontània s´institueix,

ballant abans d'hora i sense ballador que li faça el volteig.



És com una au solitària que cada any fa el pelegrinatge

a les arrels dels seus origens per mostrar-se a si mateixa.

I adquireix enorme popularitat el seu nom d´ametla:

a l´endemà les dones --al mercat-- ho comenten i xarren.


-------------------------------------------------------------------------

(escrit en l'any 1991, forma part d'un recull sobre les Danses de Sant Jaume de Callosa d'en Sarrià)

-----------

Més info sobre aquesta festa, clica en la web Martí Tirorí. Les Danses de Sant Jaume a la Xarxa, coordinada per Pau Climent.

Més info sobre "la Marcona", vegeu aquest article amb fotografia d'aquesta dona tan especial

theoreia | Poesia popular | dimarts, 27 de febrer de 2007 | 12:54h

Extret del llibre d'Adolf Salvà i Ballester, "De la marina i muntanya (folklore)", edició a cura de Rafael Alemany; Ajuntament de Callosa d'en Sarrià: 1988; transcrit ací per JCOB:

El dia que em vaig casar

no tenia pa ni vi:

una barcella de dacsa

que la vaig dur del molí.


El dimoni són els sastres:

¡quina li han fet a Sant Pere!:

li han cosit uns pantalons

amb la bragueta darrere.


El dimontre són les puces,

un animal tan menut:

van a gitar-se amb les xiques;

jo, tan gran, encà no puc.


El festejar amagat

és un viure molt en pena;

és com la brasa de foc,

que davall la cendra crema.


El francés és un gravato

que a l'aigua li diu deló,

a la dona li diu la fam

i al gavinet, cutó.


El meu Xavier se'n va a escola,

sa mare li va davant

i li diu al senyor mestre

que li guarde el diamant.


El meu Xavier se'n va a escola

i sa mare va darrere

i li diu al senyor mestre

que li'l guarde i no li pegue.


El pastor, a les ovelles;

el llaurador, a llaurar;

el sagristà, a les campanes,

i el rector, a predicar.


El pensament va que vola,

de nit i sense parar,

a mi ningú m'aconsola:

bé et podria perdonar

si em tornes la camisola.

Si em tornes la camisola

i el fil que t'has emportat,

disminuirem el deute

i et perdonaré el pecat.


El Pouador de Callosa

és un lloc molt concurrit;

quan van per aigua les xiques

sempre està ple de fadrins.


El qui en fa cas d'este món

és més tonto que una col:

menjar bé i no fer faena

i fer-li foc al perol.


El qui festeja no dorm,

el qui vetla no matina,

el qui mulla no trau tros

i qui pren fiat no tria.


El qui festeja una lletja

primer que la mire bé;

despuis que no tinga enveja

al que bonica la té.


El qui té la panxa bona

mai pregunta quant són les onze;

allí on fica el peu retrona

perquè està fort com el bronze.


El qui té un bancal de cebes

i té malalta la dona,

li arrea un par de cebes

i enseguida es posa bona.


El qui té pansa té dansa,

i xiques per a casar,

i migranya mesclà amb deutes:

¡No li falta que rascar!


El rei està per fer riure,

el govern per a robar,

els escrivans per escriure,

el pobre per treballar:

¡I en este món no es pot viure!


El sabater de Callosa,

tres dies que no ha almorzat,

esperant la botifarra

d'En Batiste Calafat.


El sastre busca l'agulla,

que el seu ofici és cosir;

això no ho prengau per bulla,

ni tingau que contradir;

que qui té cuc pela fulla.


Els blavets de la Marina

quan van a segar arròs,

només mengen que tonyina,

pa, tomaques i alficòs.


Els caçadors de Callosa,

quan s'enjunten per caçar

porten furons i senderes

i de gossos un ramat.


El sereno ha mort un gos

i l'han dut a l'hospital;

les xiquetes de costura

se l'han fet amb oli i sal.

theoreia | Poesia popular | dimecres, 10 de gener de 2007 | 14:53h

De Mallorca m'ha arribat un regal de Reis que ha meravellat les meues darreres hores: el CD "Llengua d'Espases",  amb cançons populars musicades pel grup Nou Romancer.  Es tracta del seu quart disc, acabat d’estrenar: podeu consultar la presentació del grup així com les lletres i tonades de la discografia precedent en la seua web, ací. “Llengua d’espases” inclou, a més de les lletres i els crèdits habituals, unes explicacions didàctiques de cada cançó que xucla dins les arrels ètniques de la memòria lúdica de la nostra pàtria. Vaig taral·lejant les melodies tan magistralment arranjades com un do  de sonoritats que  em  fa  reviure  la  vida  sentimental  dels segles passats.

 Com a mostra per als lectors d’Anotacions Rizomàtiques, trie la transcripció de la “Cançó de les Transformacions”,  profundament joganera, aparentment amb la lletra infantil però travessada per veritats fonamentals de les relacions humanes: per a seduïr cal saber fer tots els papers de l’auca, escenificant la flexibilitat de manera tenaç. Un joc de metàfores innocents, insertades en el mite de la Natura, que deixen entreveure com l’argumentació col·loquial acaba construint l’amor definitiu mentre es tensa deliciosament la corda dels vincles. Una prova permanent de què la realitat de l’estima es defineix espontàniament amb els mots adelerats de les persones.

 
CANÇÓ DE LES TRANSFORMACIONS

 

-          L’amor me va darrera, l’amor me va davant,

jo me faré la lluna, la lluna del cel gran.

 

-          Si tu te fas la lluna, la lluna del cel gran,

jo me faré la boira i t’aniré tapant.

 

-          Si tu te fas la boira i tu me vas tapant,

jo me faré peixet, peixet de dins la mar.

 

-          Si tu te fas peixet, peixet de dins la mar,

jo em faré pescador i te vendré a pescar.

 

-          Si tu et fas pescador i a mi em véns a pescar,

jo me faré l’arena, l’arena de la mar.

 

-          Si tu te fas l’arena, l’arena de la mar,

jo me faré les ones i te vendré a besar.

 

-          Si tu te fas les ones i a mi em véns a besar,

jo me faré mongeta, monja de l’Olivar.

 

-          Si tu te fas mongeta, monja de l’Olivar,

llavors jo em faré frare i et vendré a confessar.

 

-          Si tu llavors et fas frare i em véns a confessar,

val més mos casem ara i acabem de penar.

 

(Lletra musicada per Nou Romancer i extreta d’A. Riera Estarelles: Cent i tantes tonades tradicionals de Mallorca)

theoreia | Poesia popular | dimarts, 14 de novembre de 2006 | 09:22h

Al·lotes, feis-vós ses piules,

Que ha vengut un foraster :

Es pelleringo que té

Val més de dos-centes lliures.


Noltros venim de Son Juny

De cantar quatre fandangos:

Som set o vuit pardalangos

Amb uns coions com es puny.


Quins gemecs pegàveu vós

Quan vos tenien d’esquena

I amb sa punta de s’alena

Cercaven foradar-vós.


Sa poma com un aumud,

Es pardal com una cana,

I sa poma que demana:

- Entra, endins, pardal pelut!

[El recull continua si cliques damunt...]
theoreia | Poesia popular | dijous, 19 d'octubre de 2006 | 13:06h
Extret del llibre d'Adolf Salvà i Ballester, "De la marina i muntanya (folklore)", edició a cura de Rafael Alemany; Ajuntament de Callosa d'en Sarrià: 1988;  transcrit ací per JCOB:

 

A la mar es cria el peix

i a la céquia les anguiles,

al magraner les magranes

i a la figuera les figues.

 

A la mar me'n vull anar

a vore les cosidores,

que cusen sense didal

i tallen sense estisores.

 

A la ribera me'n vaig

a menjar-me quatre qüernes,

amb una ceba i dos alls

i un grapat de faves tendres.

 

A la una canta el gall,

a les dos la "tortilla",

a les tres el rossinyol

i a les quatre es fa de dia.

 

A la vora del riu, mare,

m'he deixat les espardenyes:

mare, no li ho diga al pare,

que jo tornaré a per elles.

 

Al Barranc de la Batalla,

foren més de quatre mil

els francesos que mataren

entre Castalla i Onil.

 

Alça l'aleta, polleta;

no li piques, pollastret:

ta mare no vol que et cases

amb un home baixetet.

 

Alça, morena, i no em xafes

la canyeta de peixcar,

el cabasset dels enredros

i el barret de festejar.

 

Al Sant Blai del meu carrer

una li'n tinc que cantar:

que mos done blat i dacsa

<