Equànim i objectiu, farcit de suggerències raonables i de constatacions depurades. Autor de diversos blocs literaris molt ben escrits: Aforismes, Anoharra, Diccionari Catalús, Haikus, Rimbaud, Talleret d'Art, ... Tot un mestre
Articles sobre l'actualitat per Josep Selva. Un estil modèlicament personal: prosa de factura lleugera amb moltes connexions neuronals per a que les idees volegen per damunt el previsible
Blog de Llorenç Carreres dedicat sobretot a la literatura. "Som allò que llegim i tenim el que dam" (Ponç Pons). Magnífiques troballes culturals, articles molt interessants, múltiple erudició tot terreny per a gaudir millor del plaer dels llibres
Toni Ibañez: iniciatives enèrgiques i propostes obertes, dietari molt actualitzat d'un filòsof i escriptor guardonat amb premis importants. Creador del concepte de "catosfera" i d'un diccionari de "blogologia"
Notes personals d'Emili Morant Llorca, des d'Almoines (la Safor): discurs autobiogràfic sincer i ben concatenat, amb "esprit de finesse" i "esprit de geómetrie"
L'escriptora mallorquina Xesca Ensenyat fa vibrar la llengua catalana amb un patrimoni lèxic excepcional i un doll d'enunciació líquida ben revitalitzat
L'home de teatre de més llarga trajectòria al PV. Dramaturg valencià. Criteri independent i innovació temàtica. Les seues obres magistrals segueixen explicant la contemporaneïtat més recent.
La sociòloga i actriu amb més "vis còmica" de les comarques del Sud: monòlegs, fotos, vídeos, espectacles, radionovela "La dona de l'alcalde". Fent país amb rialles intel·ligents
Apunts diaris enginyosos sobre la vida quotidiana, les lectures i els pensaments d'una xica de la Safor. Espontaneïtat i do de la improvisació, realisme biogràfic i honestedat creativa
Memòria personal i instantània d'una noia que ja té una edat. Sinceritat i consciència multiplicades per mil: el dietari en català portat al grau 10 de l'empatia
Un magnífic escriptor valencià de Xàtiva exercint l'esperit crític per a dir les coses clares -- negre sobre blanc--. L'anàlisi intel·ligent i lúcida, el contrapunt informatiu
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrits a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
Bloc amb notícies de les comarques centrals valencianes, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària... realitzat per Ximo Corts
Amb una majoria absoluta del PP. Alcaldesa Honorífica: la Mare de Déu de les Injúries, "patrona" de la localitat. Regidors nacionalistes en l'oposició: Vicent Llobell i Cèsar Ferrando.
Coordinat per un nou equip de govern quadripartit PSPV+Iniciativa Independent+Bloc Nacionalista Valencià+Esquerra Unida. Regidor nacionalista amb tasques de govern: Vicent Serra.
L'Associació d'Allotjaments Rurals de la Muntanya d'Alacant fa una magnífica oferta en cases de lloguer per a turisme d'interior als emblemàtics pobles del nord de la província d'Alacant
Lectures, articles, reflexions i assajos d'Enric Balaguer, veí del poblet de Gines: "haver crescut a la Vall de Guadalest és una experiència transcendental".
Des de la Vila Joiosa, l'activisme i el coneixement de la Natura de la Marina Baixa: batalles legals per restaurar els drets del medi ambient i iniciatives de divulgació ecològica.
"La Veu del Bloc Nacionalista Valencià de Callosa d'en Sarrià", una web múltiple de política municipal en la que participen diverses persones amb les seues opinions i projectes: la intel·ligència col·lectiva en xarxa!
Article d'anàlisi dels origens de la repoblació mallorquina a la comarca de la Marina. Divulgat per Antoni Mas i Forners i amb la participació del filòleg Joan-Lluís Monjo, natural de Tàrbena.
El veritable parc temàtic natural de Callosa d'en Sarrià: fonts, cascades i tolls per a prendre el bany dins un paisatge verdíssim de geologia kàrstica
El marit diu més mentides que un sardiner, sobretot en els assumptes irrellevants i xicotets, però també en les qüestions crucials. Sembla que l'esposa perdona i fa la vista grossa – però no oblida ni deixarà de reclamar més avant-- davant tantes mentides, sempre que afavorisquen l'amor, sí, l’Amor tangible i domèstic!: es tracta de sumar, tot tolerant un mal menor. Els grans mestres del pensament – la majoria: mascles, heus ací una mostra de fal·logocentrisme -- també han d’afrontar-se al dilema de la certesa contrastada, l’íntima veritat completa dels detalls elucidadors que arriben a col·locar la biografia i el manual – o l’obra-- en una posició contradictòria, ben friccional; hi ha una història universal de l’engalipament, com n’hi havia una història universal de la infàmia: potser l’essència de la cultura occidental -- en totes les seues vessants i nivells-- es substenta sobre l’art de la hipocresia instrumental: dir-se el batec a mitges per a que els vincles prosperen.
Quan la gent corrent es va alfabetitzar formalment – és a dir, a finals del segle XIX— les teories de la sospita es van rellançar agafant un nou impuls: psicoanàlisi, marxisme, etc. Es pretenia accedir fins i tot a l’inconscient col·lectiu! ¿Quina seria l’altra veritat oculta que dispara i sosté les alienacions, les expropiacions, les colonitzacions? ¿Quina seria la zona ombrienca – la zona parcial d’ofuscació magnificada-- que cal il·luminar en un procés d’alliberament i autodeterminació interpersonal?
Avui en dia, el ball tèrbol del caos inunda gairebé tots els espais fora de la domesticació d’escala xicoteta – aquella innocent domesticació responsable que havia de practicar el Principet de Saint Exupery respecte a les flors estimades--: en eixos espais d’intempèrie pública ja no es diuen mentides per a nugar-se de manera més aproximativa, ara ja es menteix massivament – o s’afirma ben parcialment, com vulgueu-- per a “desmuntar a Harry”, per a donar-li marxa a l'espiral d'encanallament col·lectiu i per neutralitzar al diferent que escapa --- només en algun moment verbal passatger-- de la jerarquia que sotmet a tothom, en la virtud o el vici d’un doble principi maquiavèl·lic i hobbesià – “poder dels nostres contra els Altres” i “som llops per als nostres iguals”--. Tot això, traslladat a l`àmbit de les intimitats post-neuròtiques de les separacions massives, ha de prendre nous noms: la revisió minuciosa dels sentiments viscuts, la reassignació desmillorada de les emocions prístines i originals, l’oblit sistemàtic de que els camps de blat en l’estiu eren del mateix color que els cabells daurats de l’aimia.
Vaig preguntar a una lingüista francesa per una poeta global d’avui en dia i la seua resposta em va dur a la canadenca Ann Carson: he trobat el poemari La Bellesa del Marit, el venien a El Corte Inglés d'Alacant traduït al castellà, era doncs una manera de descobrir la Mediterrània. El marit és bell en la puixança provisional del matrimoni, sí, però ves alerta: potser t’emponarà amb mentides per a mantenir el seu status de preponderància integrada! Potser algun dia tantes mentides obliterades – pàgines secundàries que es passaven imperceptiblement per arribar al cor dels capítols més substanciosos-- es convertiran en el memorial de greuges – palmaris i inajornables-- sobre el que cal edificar la casa absent d’una altra separació, una entre tantes.
----------------------------------------------------------------------------- —John Keats, Otho the Great: A Tragedy in Five Acts, I.3.114 ad 114
All myth is an enriched pattern,
a two-faced proposition,
allowing its operator to say one thing and mean another, to lead a double life.
Hence the notion found early in ancient thought that all poets are liars.
And from the true lies of poetry trickled out a question.
What really connects words and things?
Not much, decided my husband
and proceeded to use language
in the way that Homer says the gods do.
All human words are known to the gods but have for them entirely other meanings alongside our meanings.
They flip the switch at will.
My husband lied about everything.
Money, meetings, mistresses,
the birthplace of his parents,
the store where he bought shirts, the spelling of his own name.
He lied when it was not necessary to lie.
He lied when it wasn't even convenient.
He lied when he knew they knew he was lying.
He lied when it broke their hearts.
My heart. Her heart. I often wonder what happened to her.
The first one.
There is something pure-edged and burning about the first infidelity in a marriage.
Taxis back and forth.
Tears.
Cracks in the wall where it gets hit.
Lights on late at night.
I cannot live without her.
Her, this word that explodes.
Lights still on in the morning.
----------------------------- imatge: retrat de la boda de Göring, amb Hitler en primera fila; ens va explicar Josep Vicent Marqués amb la seua veu viva que "prou mascles porten dins de si mateixos un xicotet dictador: si no imposen la seua norma patriarcal en l'esfera macrosocial, es conformen en l'àmbit privat per a fer valdre les seues imposicions i el seu monopoli de la veritat"
-¿No has vist mai per Barcelona a Palau i Fabre? Li vaig escriure un poema d'homenatge... -Sí, un cop, ens vam trobar al metro de casualitat... -Quina sort, estar tan a prop d’un savi de la paraula, en un encontre tan fortuït... -Palau i Fabre estava més sord que una tàpia... -No parles així dels mestres, és l’escriptor més veterà de la nostra llengua, es mereix un respecte per part nostra... -Estava molt sord, t’ho juro, li vaig dir unes frases i no m’entenia de cap manera... -Hi ha genis i intel·lectuals que tendeixen a la sordesa com Beethoven: no poden -- o no saben-- escoltar, però segueixen sembrant la seua llavor ¿Quantes classes de sordesa hi haurà? Potser nosaltres acabarem pitjor quan arribem a una certa edat. Toquem fusta!
SENSACIÓ (Versions de Josep Palau i Fabre sobre un poema d’Arthur Rimbaud)
I
Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus, picotejat pels blats, sollant l'herba menuda. Somniós, sentiré la frescor sota els peus, deixaré el lliure vent banyar ma testa nua. No pensaré en res, no parlaré per res, mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya. I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després, feliç, per la Natura -com amb una companya.
II
Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus, esgarrinxant pels blats i petjant l'herba fresca. Sentiré palpitar la terra sota els peus som si una dona nua s'oferís a ma destra. Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res, l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya. I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès -tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.
III
Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire amb les cames ferides per espases de blat. Sentiré sota els peus aquell ventre apagat que les bèsties flairen amb un desig minaire. I emmudit -el cap nu- irremeiablement, em donaré amb furor al gran desig de l'aire, i em deixaré bressar com una lleu sement que fecunda una flor -altiva o solitària.
IV
En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire, fecundat per llavors que prodigava el vent, aniré, sense nord, com una rel dansaire, per la muntanya amunt, cercant el meu ponent. Vegetal -o animal- i sens bri de raó, confós amb la natura ardent i solitària, seré el pol.len que duu el vent de la tardor, quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària. V
Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix, conqueriré l'altura que el sol llaura. Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix, l'antiga terra encara trepitja Minotaure.
Si la font ni la flor no troben la paraula, la pedra la dirà com el meu front. En el desig del vent se'n va la vella faula. El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon. ------------------------------------------------------------------------------------ Més info:
Arthur Rimbaud, Il·luminacions- Una temporada a l'infern, versió, introducció i notes de Josep Palau i Fabre, edició bilingüe, Madrid-Barcelona: Folio-Proa, 2000, tapes dures.
Vitalitat dels ecos musicals comunitaris, afroamericanisme de "baix cap a dalt", esperit solidari amb els que no tenen res, hedonisme realista, experimentació avantguardista, coneixement de la tradició literària, espontaneïtat en l'art de dir. Tot això i més són les coordenades on es mou la poesia dúctil de Nicolás Guillén (Camagüey, 1902- 1989 ). Va participar en el mític Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes de València en l'any 1937. Ens va regalar una llarga vida consagrada a la paraula.
MULATA Ya yo me enteré, mulata, mulata, ya sé que dise que yo tengo la narise como nudo de cobbata.
Y fíjate bien que tú no ere tan adelantá, poqque tu boca e bien grande, y tu pasa, colorá Tanto tren con tu cueppo, tanto tren; tanto tren con tu boca, tanto tren; tanto tren con tu sojo, tanto tren.
Si tú supiera, mulata, la veddá; ¡que yo con mi negra tengo, y no te quiero pa na! SI TU SUPIERA
¡Ay negra si tu supiera! Anoche te bi pasá y no quise que me biera. A é tú le hará como a mí, que cuando no tube plata te corrite de bachata, sin acoddadte de mí.
Sóngoro cosongo, songo bé; sóngoro cosongo de mamey; sóngoro, la negra baila bien; sóngoro de uno sóngoro de tre. Aé, bengan a be; aé, bamo pa be, bengan, sóngoro cosongo, sóngoro cosongo de mamey. "Sigue el son" ...Y este es Luis, el caramelero; y este es Carlos, el isleño, y aquel negro se llama Pedro Martínez, y aquel otro, Norberto Soto, y aquella negra de más allá, Petra Sardá.
Todos viven en un cuarto seguramente porque sale más barato. ¡Qué gente, qué gente tan consecuente!
TODOS A CORO –Con lo que un turista traga nada más que en aguardiente, cualquiera un cuarto se paga!
SIGUE EL SON ...Y la que tose, señores, sobre esa cama, se llama Juana: tuberculosis en tercer grado, de un constipado muy mal cuidado. La muy idiota pasaba el día sin un bocado. ¡Qué bobería! ¡Tanta comida que se ha botado! TODOS A CORO
–Con lo que un yanqui ha gastado no más que en comprar botellas, se hubiera Juana curado!
TERMINA EL SOL –Turistas, quédense aquí, que voy a hacerlos gozar; turistas, quédense aquí, que voy a hacerlos gozar, cantándoles sones, sones, que no se pueden bailar.
Imatge: Al centre, Nicolás Guillén, rodanxó i bon vivant, somiador i incisiu, amb tota la patxorra i tot el coratge d'un gran poeta caribeny.
CHE FECE... IL GRAN RIFIUTO (Konstandinos Phileotas Kavafis)
A cadascú li arriba el dia De pronunciar el Gran Sí O el Gran No. Qui en va disposat Manifesta Sí i al dir-ho Progressa en el camí de l’estima i de la seguretat. El qui rebutja no se’n penedeix.
Si novament l’interrogaren Diria No una altra volta. Però eixe No – legítim—l’arruïna per sempre.
“Per la Bellesa vaig morir”. Tot just la tomba m’acollia, n’entrava un, mort per la Veritat, a la cambra veïna.
“Tu, per què has mort?”,
em preguntà en veu baixa. Li contestava: “He mort per la Beutat”. “Jo per la Veritat: són una sola cosa -- va dir-me-- Som germans!”
I així com uns parents que en ser de nit es troben, de l’una a l’altra cambra vam parlar, fins que la molsa ens arribava als llavis i els noms ens esborrà.
Emily Dickinson (traducció de Marià Manent) ----------------------------------------------------
L'ALBATROS (de Charles Baudelaire) Els mariners acostumen, a voltes, a distraure's donant caça als albatros, grans aus de mar, que segueixen -- indolents companys de viatge-- al vaixell que travessa els abismes amargs.
Només els llencen sobre el fustam d'humides taules, eixos reis del cel, avergonyits i babaus, resten amb pena profunda arrastrant les ales, les seues grans ales blanques a rems semblants.
Heus ací el viatger alat, ¡el més inútil i afeblit! Ell, abans tan bell, ¡el més lleig i grotesc! ¡amb la pipa crema el seu bec un sàdic mariner! ¡fent el coix com un planejador invàlid, l'altre l'escarneix!
El Poeta és igual que aquest amo de les altituds, que habita les turmentes i se'n riu dels arquers
.Exiliat a la terra, cridòria i bulles el van disolvent, les seues ales de gegant li trenquen el pas astut.
------------------------------------------------------------ Imatge: una colla d'albatros en mans dels mariners.
Ezra Weston Loomis Pound naix en Idaho en octubre de 1885 i des de la primera joventut pega a fugir cap a Europa per desenvolupar una gran carrera com a poeta. Ajuda a d’altres artistes, finança les seues misèries i els facilita que publiquen, aconsella entre altres a James Joyce i Thomas S. Eliot: la Terra Gastada queda definitivament perfilada després de que ell la corregisca i li elimine alguns paràgrafs (és “la cessària” de l’obra màxima d’Eliot). Tal com va escriure Hemingway, Ezra Pound feia el següent amb els seus amics artistes: “els defensa quan els ataquen, els estaca dins les revistes i els trau de la presó. Els fa prèstecs de diners. Els ven els seus quadres. Els arregla concerts. Escriu articles sobre ells. Els presenta a dones riques. Els busca editors per als seus llibres. Passa tota la nit amb ells quan diuen que s’estan morint i assisteix als seus testaments. Els paga de bestreta l’hospital i els dissuadeix del suïcidi”.
Les idees polítiques el portaran a un apassionament perillós: després de tractar de vendre-li --sense èxit-- a la República Espanyola la idea d’un banc de crèdit social, “contra la usura i els usurers” (una de les seues línies de pensament que quedarà excel·lent plasmada al Cant XLV), acaba acollit pel règim feixista de Mussolini: farà locucions lliures molt fortes contra USA des de Ràdio Roma. Quan Itàlia perd la guerra, Ezra Pound és capturat com un trofeu i és ficat com una alimanya dins una gàbia estreta de punxes metàl·liques, un tribunal el condemna a pena de mort per traïció, els seus amics del món acadèmic i dels mitjans literaris aconsegueixen que se’l declare oficialment boig per a que conserve la vida durant un bon grapat d’anys a un manicomi, on ha d’estar-se en una cel·la de 2 metres quadrats, hermèticament tancada. Més avant, se li permeten, en algunes hores d'alguns dies, que passege pel jardí i reba als amics. En 1.958 les autoritats permeten que Ezra Pound torne a sa casa “per a ser cuidat per la seua esposa”. Aprofita l’eixida per a escapolir-se a Venècia. Diu als periodistes que en els Estats Units no es pot viure "perquè tot el país era un asil de bojos". Morirà en 1.972.
Va fundar el moviment de l’imaginisme poètic, té una gran vocació per la importància de la cultura xinesa i als seus poemes s’hi reflecteix una gran memòria selectiva de la civilització universal. La seua principal obra són els Cants (“The Cantos”, en versió original), traduïda al català per Francesc Parcerisas (podeu consultar una ressenya ací ). Ernesto Cardenal ha suggerit que d’ací mil anys potser la gent es preguntarà qui era eixe Stalin o aquella senyora Roosevelt de qui Pound parla als seus cants, de la mateixa manera com avui ens preguntem qui era la Constanza o el Frederic Barbarroja que esmenta Dant Alighieri a la Commedia.
La nostra Victòria em diu que a cada moment històric només hi ha un o dos poetes, la resta són impostors: Ezra Pound és un dels veritables, s’ho va jugar tot per la paraula i la seua vida ens demostra com la màxima rebel·lió subjectiva és castigada cruelment pels Estats. La vida d’Ezra Pound és un sacrifici ininterromput en el que, a pesar de les penalitats, les tortures, els rebaixaments i les destitucions morals, acaba triomfant l’entusiasme creador de la seua individualitat. Fou un home que va creure ferventment en l’amistat cordial i va posar el cap en la guillotina de la seua època per a guanyar la immortalitat de la paraula escrita. Tal com consta als seus informes psiquiàtrics, Ezra Pound sempre va insistir en que "les seues radiofusions no van ser una traïció, sinó que totes les activitats radials obeïen a la missió imposada per ell mateix de "salvar la Constitució"".
LA GOLFA
Vinga, compadim als que estan millor que nosaltres,
Vinga, amic, recordem
Que els rics tenen cambrers i no amics
I nosaltres tenim amics en comptes de cambrers.
Vinga, compadim als casats i als no-casats.
L’aurora entra amb passets menuts
Com una daurada Paulova.
I jo estic a la vora del meu desig.
I la vida no té res millor.
Que aquesta hora de diàfana frescor
L’hora de despertar-nos junts.
ARIDES
El tímid Arides
Va contraure matrimoni amb una lletja,
Indiferent i corglaçat va pensar en fer això
Com podria haver fet una altra cosa qualsevol.
Diguent-se a si mateix: “Jo per a mi no servisc;
Ella, si em desitja, que em prenga”
Va marxar cap a la seua ruïna.
L’ORDRE SOCIAL
Aquest funcionari de govern,
L’esposa del qual el passa un grapat d’anys,
Té uns modes tan acariciadors
Quan li dóna la mà a les xicones.
CANT XXXII (fragment)
... el mateix a un bordell, que a un estable o a
una sala de palau,
Lluís Setze era idiota
El Rei d’Espanya era idiota, el Rei de Nàpols idiota
Despatxaven dos correus per setmana per a dir-se l’un
a l’altre, a mil milles de distància,
allò que havien matat... El Rei de Sardenya
era, com tot Borbó, idiota, la
Reina portuguesa era Bragança i per tant imbècil
de naixement,
El successor de Frederic de Prússia, un pur porc
de cos i d’ànima, Gustau i Josep d’Àustria
eren com vosté sap realment bojos, i Jordi 3er. tenia
una jupetí de força...
no en quedava cap sinó la vella Caterina, pepenada
molt tard...
pel que estem en la pràctica constant de canviar
el caràcter i les inclinacions dels animals que
criem per als
nostres fins...
a la manera del lleó…
Els caníbals d’Europa s’estan menjant una altra volta
els uns als d’altres
quando si posa
TOCS
Tot banc de descompte és pura corrupció (LXXI)
*
Mai en el seu propi país per a elevar l’estàndard de vida
Sempre en l’exterior per a guany dels usurers (LXXIV)
*
I la venda de canons porta més venda de canons
No s’atipa el mercat de canons
No hi ha saturació (LXXIV)
*
Un règim que descansa en el robatori a gran escala (LXXIV)
*
Tot banc de descompte és pura iniquitat
Robar al públic per lucre individual (LXXIV)
*
I si el robatori és el primer principi del govern (LXXVI)
*
Ai d’aquells que dominen amb exèrcits
I la llei única dels quals és el seu poder (LXXVI)
*
Res compta tret de la qualitat de l’afecte (LXXVII)
*
No
Hi ha
Guerres
Justes (LXXVIII)
*
“Menja pa, xiquet”
Això era a una era, i el pa d’Espanya
Era fet de blat en eixa era (LXXX)
*
I quan el mal govern prevalia, com sageta
De boirina pujava del pantà (LXXX)
*
Allò que estimes de veritat, això és la teua herència veritable (LXXXI)
Imatge: Ezra Pound a una edat provecta, observeu la determinació de la seua expressió, la natura humana és molt flexible per a superar qualsevol entrebanc, a eixa edat el seu rostre s'ha forjat en les asprors de la lluita i sembla que al mateix temps reserva una primigènia frescor per a seguir construint una opinió pròpia a través de l'èpica de la imaginació.
L’inquiet Sebastià Alzamora, en aquest article d’opinió al Diari Avui, signa una pau provisional amb els poetes de tots els temps, posa en suspensió el seu hàbil i tenaç instint polemista, deixa dins l’”armari de les eines de castigar” la part més agressiva de la doctrina corporativa i mercadotècnica de la imparabilitat, insufla el seu cor de generositat elemental i esbossa mots comunicatius d’elogi tranquil sobre els poetes que han inspirat a la nostra Maria del Mar Bonet en el seu recent treball musical Terra Secreta.
Per l’article modèlic de Sebastià, ens adonem que Maria del Mar posa la seua veu deliciosa, elegant i crepuscularment tendra (justament amb tots els matisos de la tendresa tardoral de la puixant fruita madura que més dolça sap a l’espirit) per a escampar als quatre vents, entre altres, un poema de Robert Graves. Es tracta d’”El País Secret”, inclòs al recull Símptomes d’Amor, una ja vella referència bibliogràfica que m’ha acompanyat en diverses etapes de la vida, almenys des dels 17 anys. D’aquest llibre la composició que més em va impactar i més m’ha transcendit fou “El Sortós Cobertor”.
Aneu alerta amb els anglo-saxons “expatriats” com Robert Graves, Paul Bowles i tutti quanti: van fugir de l’estret puritanisme dels seus origens per a recalar en paratges més assolellats on la sensualitat es manifesta amb una brillantor radiant sense massa engrunes de culpa: al principi, el canvi els degué semblar exòtic, després prendria la forma necessària d’un oxigen purificador. Així, doncs, avui tinc el plaer de digitalitzar dos dels meus poemes preferits. Gaudiu-los i respireu-los en la intimitat de la lectura .
EL PAÍS SECRET
Tota dona de vera reialesa posseix
Un país secret més real per a ella
Que aquest pàl·lid món extern:
A mitjanit, quan la casa és silent
Ella deixa de banda agulla o llibre
I visita allò invisible.
Tancant els ulls ella improvisa
Una porta amb cinc barrots entre alts bedolls,
Saltant per damunt, pren possessió.
Llavors corre o vola, o cavalca un corser
(Un cavall correrà a saludar-la)
I viatja on ella vol;
Pot fer créixer l’herba, fer florir lliris
De poncella a flor mentre ella els mira,
Deixar menjar peixos a la seva mà;
Ha edificat pobles, plantat arbredes
I buidat valls perquè els torrents corrin
Frescos fins la tancada badia.
Mai no m'he atrevit a preguntar a mon amor
Quin és el govern del seu reialme
O la seva geografia,
Ni l'he seguida entre aquells bedolls,
Cavalcant amb una cama la porta
Espiant dins la boira.
Però ella m'ha promès, per quan jo mori,
Una cabana dins el seu palau privat
En una plana clariana del bosc
On les gencianes creixen amb les clavellines
I on a vegades ens podem trobar.
EL SORTÓS COBERTOR
Una díficil cosa per als vers enamorats
És jeure muts, sense abraç ni besada,
Sense un murmuri o un ofegat sospir,
Cadascú assolellat en la glòria de l’altre.
No menyspreem els llavis ni els braços
Com repetida afirmació de constància,
O bé el mot com necessària comunicació
Quan els cors inquiets temptegen dins la fosca;
Fins els amants que han après aquest darrer refinament—
Jeure separats, fins dormint i somiant junts
Immòbils sota el seu sortós cobertor—
Coronen l’amor amb garlandes de murtra.
---------------------------
Extret de Robert Graves, Símptomes d’amor, València : Gregal Llibres, 1986, traduït de l’anglés per Josep Maria Palau i Camps (aquest llibre va merèixer el premi de l’Anglo-Catalan Society als Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Ginebra l’any 1972).
------------------
Imatge: Un altre país secret, el paratge natural del naixement del riu Algar, en el municipi de Callosa d'en Sarrià: vista del Toll de la Presa, entre el Toll dels Baladres i el Toll de la Figuera.
A
Serguei Esenin no li va caldre fer seguidisme de l’acmeisme per a que els seus
versos ressonaren amb una vehemència i simplicitat misterioses. Va rebre
l’ajut promocional d’Alexander Blok als seus inicis. Fou, com ell mateix es definia, “el darrer poeta
camperol” o, com la crítica ha establert, “el darrer poeta del llogarret”. A la
vora de la seua obra on exalta els paisatges agrícoles, trobem composicions del
cicle bohemi a Sant Petersburg. Relativament jove va recitar davant la Tsaresa, més tard es va
sentir boltxevic fins el punt que Leon Trotski li va dedicar tendres paraules
emotives quan va consumar el seu suïcidi, a l’edat de 30 anys, en l’Hotel
Anglaterre de la Venècia
del Nord (podriem diferenciar, ben clarament, els poetes suïcides que recerquen
el darrer escenari vital a l’espai efímer dels hotels i els que se’n van enmig
de boscos, ben a prop de la natura). Serguei Esenin va brillar com un astre
fulgurant durant uns quants anys: com diguem al Sud, va escampar la llavor ben
escampada, engendrant vora 3 fills com a fruit de cinc matrimonis successius; sembla
que el material genètic era de primera, atés que els seus dos fills van
excel·lir: Alexander Esenin-Volpin (amb el temps, un prominent matemàtic i
dissident) i Konstantin Esenin (un futbolista ben conegut); va estar casat,
entre altres, amb la universal Isadora Duncan, es va enamorar de poetesses i
actrius. Està clar com l’aigua que fou un gran vividor, però això no li
bastava. Els darrers anys els va passar molt addicte a l’alcohol, s’emborratxava
caòticament i armava greus escàndols als restaurants: probablement, la
nostàlgia per una altra Rússia així com les discordances quotidianes de la seua
eventual condició bisexual l’empenyien a beure a cor què vols. Des del punt de
vista estilístic, fou un geni que va transcendir el marc històric de la seua
estètica contemporània: la seua profunda sinzeritat potser és un regal
celestial. Una volta, quan recitava espontàniament a una estació de tren, va
enardir tant els transeünts que un pelegrí li va donar tots els diners
estalviats que portava a la butxaca per a que Serguei puguera arribar al final
del seu trajecte.
----------------------------------- Imatge: Soterrar de Serguei Esenin, en una fotografia del periòdic; observeu el rostre commogut d'algunes de les dones de la seua vida, els amics no saben quina cara posar: compareixen amb gestos d'estupefacció i d'impotència. Serguei Esenin va deixar escrita aquesta darrera nota de suïcida: "Adéu, amic meu, adéu / tu estàs en el meu cor. / Una separació predestinada / promet un retrobament futur. // Adéu, amic meu / sense encaixar la mà ni la paraula / no t'entristesques i cap melanconia / sobre les celles. // Morir en aquesta vida no és nou / però tampoc és nou viure".
LE BRET:
Oh! lay aside that pride of musketeer,
Fortune and glory wait you!. . .
CYRANO:
Ay, and then?. . .
Seek a protector, choose a patron out,
And like the crawling ivy round a tree
That licks the bark to gain the trunk's support,
Climb high by creeping ruse instead of force?
No, grammercy! What! I, like all the rest
Dedicate verse to bankers?--play buffoon
In cringing hope to see, at last, a smile
Not disapproving, on a patron's lips?
Grammercy, no! What! learn to swallow toads?
--With frame aweary climbing stairs?--a skin
Grown grimed and horny,--here, about the knees?
And, acrobat-like, teach my back to bend?--
No, grammercy! Or,--double-faced and sly--
Run with the hare, while hunting with the hounds;
And, oily-tongued, to win the oil of praise,
Flatter the great man to his very nose?
No, grammercy! Steal soft from lap to lap,
--A little great man in a circle small,
Or navigate, with madrigals for sails,
Blown gently windward by old ladies' sighs?
No, grammercy! Bribe kindly editors
To spread abroad my verses? Grammercy!
Or try to be elected as the pope
Of tavern-councils held by imbeciles?
No, grammercy! Toil to gain reputation
By one small sonnet, 'stead of making many?
No, grammercy! Or flatter sorry bunglers?
Be terrorized by every prating paper?
Say ceaselessly, 'Oh, had I but the chance
Of a fair notice in the "Mercury"!'
Grammercy, no! Grow pale, fear, calculate?
Prefer to make a visit to a rhyme?
Seek introductions, draw petitions up?
No, grammercy! and no! and no again! But--sing?
Dream, laugh, go lightly, solitary, free,
With eyes that look straight forward--fearless voice!
To cock your beaver just the way you choose,--
For 'yes' or 'no' show fight, or turn a rhyme!
--To work without one thought of gain or fame,
To realize that journey to the moon!
Never to pen a line that has not sprung
Straight from the heart within. Embracing then
Modesty, say to oneself, 'Good my friend,
Be thou content with flowers,--fruit,--nay, leaves,
But pluck them from no garden but thine own!'
And then, if glory come by chance your way,
To pay no tribute unto Caesar, none,
But keep the merit all your own! In short,
Disdaining tendrils of the parasite,
To be content, if neither oak nor elm--
Not to mount high, perchance, but mount alone!
¿Com pot percebre un home civilitzat l’adveniment
de la seua mort? El tema de la mort ha
ocupat a poetes de les més diverses tendències estètiques; avui en dia, dins un
món tan fràgil i tan desestructurat per la postmodernitat i per la
globalització que dilueixen el sentit i devaluen l’Ésser, sembla que, si hi
parlem de la mort, hagem de contribuir a eixamplar l’entropia del
sistema i, en conseqüència, hom prefereix els textos de monòlegs còmics en
tots els gèneres (novel·la, poesia, etc.), encara que impliquen el risc del
conreu de la superficialitat més banal ; però per molt que l’ocultem, la
mort segueix dempeus, esperant-nos com a« una de les més glorioses possibilitats de la persona » (Jordi
Sarsanedas), com una melodia segura que completa i culmina la totalitat de
l’experiència personal.
Per
un altre costat, la dimensió exhaustiva de la lírica literària, que pretén re-ordenar
dins la unitat els fragments més dispersos de l’emoció humana, més aviat o més
tard ensopega amb el peu tranquil i la mà erta d’una idea de mort farcida de
motius fecunds : des del no-res materialista i militantment ateu (cal
molta fe per ser ateu ), fins l’espiritualitat que desenvolupa alguna
forma o altra de religiositat oficial, alternativa o específicament heterodoxa,
passant pel panteisme il·lustrat, sintètic i tolerantista. Hi ha molts
discursos narratius per a gestionar l’evident absència de l’hàlit vital: entre
totes les opcions, potser els poetes mediterranis europeus, estan especialment
habilitats per a reviure perpètuament el mite de la natura que tot ho abasta i
tot ho conté, com a joc de sil·logismes i d’imatges on la mort prospera
cíclicament. Molt probablement eixe és el camí perceptiu i argumental de Iorgos
Seferis en els seus darrers poemes, escrits des d’una veu on l’ego perd entitat
en benefici d’una visió més ampla del conjunt real: eixa mort previsualitzada com un prodigi
continua posseint els mateixos misteris de l’entorn mediambiental.
[ l'article i el recull de poemes continuen a l'interior...]
