M’he deixat acompanyar en els darrers trajectes interurbans pel diari d’un britànic decimonònic que, en la seua liberalitat, critica als seus compatriotes (“els anglesos, mirats des d’un punt de vista, són sense dubte un poble notablement estúpid... El fet sembla ser aquest: hi ha entre els anglesos una gran destresa en l’aplicació de les doctrines, alhora que una absoluta estolidesa presideix l’elecció de les mateixes doctrines... Les premises d’un anglés, els principis a partir dels quals raona, o les regles d’acció que ha d’aplicar, són coses totes elles que algú ha triat per ell...”). Ja voldríem tindre per ací més liberals com aquest!

     John Stuart Mill passarà de ser un xiquet prodigi en la sina d’una família culta a convertir-se en un dels més suaus utilitaristes, tan suau que a la vora dels seus pensaments la novel·la Temps difícils de Charles Dickens es torna un libel o una caricatura desenfocada de l’utilitarisme i la doctrina dels fets. De menut apren grec, llatí i filosofia a un ritme trepidant, a l’edat de vint anys pateix una crisi, més avant elabora obres cabdals com Sobre la llibertat,  Principis d’economia política, Sistema de lògica inductiva i deductiva o La subjecció de la dona. Gràcies a l’amor a la seua esposa Harriet Taylor simpatitza amb la causa del feminisme i de la igualtat de la dona.

     Quan escriu el seu diari de 1854, John Stuart Mill – a l’edat de 47 anys-- és un home ferit: la seua esposa està patint un grau avançat de tuberculosi. Destaca la immensa serenitat que escenifica entre les línies, unes línies destinades a retratar-se moralment davant de l’aimia. Es proposa anar escrivint un pensament al dia (“referit a la vida, al sentiment o a l’alta especulació metafísica”) i, immediatament, s’adona que “probablement, el primer que descobriré en l’intent serà que, en comptes d’un per dia, només tinga un pensament així cada mes; i que siguen pensaments tan coneguts de tots, que posar-los per escrit només serviria per a revelar la pobresa de la terra”). La humiltat i la naturalitat són dues de les seues coordenades discursives.

     Alguns valencians conscients hem arribat a Mill, a través d’una instigació de Lluís Aracil: “tot l’important de la cultura occidental es troba contingut en la vida i l’obra de John Stuart Mill”. A continuació vos deixe amb un paràgraf del seu diari, justament el que tracta sobre poesia per a definir-la com “parla feta música”.

27 de gener de 1854

      ¿És la composició en vers, com em veig inclinat a pensar aquestos dies, una cosa passada que ha mort de mort natural per a no ressucitar mai més? Només si l’Art, en cadascuna de les seues altres rames, també està destinat a extingir-se. El vers és Art aplicat al llenguatge de les paraules; és la parla feta música; la més flexible i precisa expressió de pensaments i sentiments, vessada en poemes bells. El vers, per tant, el tinc per etern; però hauria, com qualsevol altre intent d’Art públic, de restar en suspens durant el temps present. En una edat militant, quan els qui tenen pensaments i sentiments per a inculcar al món tenen davant d’ells mateixos una enorme quantitat de treball dur i molt poc temps per a dur-lo a terme, i respecte als qui han de ser inculcats se’ls ha de dir de la manera més sencilla i directa possible qué és el que pretenen els qui a ells s’adrecen (ja que d’altre mode no escoltarien), seria una afectació perdre el temps aturant-se en la bellesa de la forma a l’hora de comunicar un missatge. El camí més curt i directe és el millor. La regeneració del món en la seua etapa present és una qüestió que cal portar-la com es porta una empresa; i seria tan racional fer comptes o escriure factures en vers, com intentar fer en vers el treball de millorar el gènere humà.

Imatge: una sufragista ben abillada a punt de començar el meeting davant d'una bona caterva de transeünts mascles, quins temps aquells: avui en dia, aquestes proporcions d'entusiasme masculí ja no es veuen a les xerrades feministes. Harriet Taylor inspirarà al seu marit John Stuart Mill molts dels seus paràgrafs equilibrats i elegants, en especial l'assaig "La subjecció de la dona".

Era un pou de sis plantes: en la primera hi havia el rebedor i tres seients; en la segona la cuina amb el frigorífic i el llavaplats; en la tercera el menjador amb una taula i quatre cadires; en la quarta, la cambra amb un llit per dues persones i una cuna; en la cinquena,  el wàter, la banyera i la rentadora automàtica; en la sisena, un armari i l’escriptori, amb el sòl acristallat per veure l’aigua natural del pou; en la part esquerra del pou, n’hi havia una columna de metall lluent que travessava els forats redons de les plantes, per descendir depressa de planta a planta com si fóra una estació de bombers, a la columna se li obrien uns engranatges laterals i es convertia en una escala per a pujar cap amunt; potser induït per la lectura d’anit (Oliver Sacks i el seu pintor que es va tornar cec al color), aquest pou tan habitable l’he visualitzat en blanc, negre i escales de grisos; sovint somie en colors molt vius; en un moment del somni, la meua aimia i jo ens entreteníem xerrant amb una parella d’amics convidats en el menjador; potser vos sembla la nostra una casa xicoteta, un tant carcellària, tanmateix la gent no necessita massa espai per viure, s’amotllen a tot el que els oferisquen, fins i tot n’hi ha moltes oficines respectables i edificis comercials ben atractius on les finestres han estat suprimides i canviades per un sistema d’il·luminació i ventilació artificial. Crec que aquest pou tan encantador ocupava al somni uns 90 metres quadrats de superfície utilitzable.

Quina pressa ens entra quan volem fer ciència, si allò més satisfactori és la paciència, l’empatia i la clarividència: la “consciència de la visió”, com deia Oskar Kokoschka. Callar quan escoltem, deixar que les paraules et transformen de debò i proposar allò que cal ser reactualitzat. M’arriba un text sobre la personalitat creativa i n’extrac tres característiques: a) llargues estones de calma receptiva durant les quals la complexitat i les contradiccions de la vida (la vida de tots) assoleixen una nova forma, b) daltabaixos emotius per saturació informativa dels estats liminals de la percepció i melanconia impulsiva davant el buit d’una obra pròpia conclosa, c) capacitat de fer intervencions estètiques àgils, intenses i vigoroses en un moment de necessitat. Ponderació inclusiva, crisi emocional i dinamisme resolutiu. Una personalitat que expandeix el rol creatiu fins que el rol escollit arriba a ser hegemònic es troba irreparablement eixes tres fases: li dóna marxa a la curiositat i no infravalora ni menysté cap dada que estiga al seu abast, s’apassiona tant amb la realitat que pateix per la seua “desidealització” i per la fi de qualsevol activitat creativa que l’esmene i la reestructure, reserva latent la possibilitat de tornar a l’atac iniciant camins sempre renovats. ¿Vos sembla una gama de processos poc espirituals? ¿Necessiteu el refugi anestesiador d’una consigna religiosa, partitocràtica o epistemològica?  La creativitat occidental, fins i tot en la seua vessant improvisadora mediterrània, és tota una espiritualitat sense codificar completament  i que ultrapassa qualsevol redundància informativa. Una metanoia de l’inconegut, una paraxiologia del valor modèlic, una neosensibilitat del contrasentiment nutritiu. Una escabussada en les immediacions de l’iceberg de la subjectivitat per anar a traure el cap a una badia tropical en l'entra-i-surt que dura un nanosegon, el llarg nanosegon de la nostra existència.

Imatge: retrat microscòpic de la pulsió d'un nanosegon.

EVOCACIONS DES DE LA PLATJA DE PONENT: "A PLEA FOR OUR FUTURE FILMS"

     M’assec per fer temps, he vingut massa aviat a Benidorm, contemple les fileres de palmeres esveltes del parc, hi ha molta tercera edat i també aventureres multinacionals: cabells blancs,  cares prudents d'ovella, estrangers estilitzats per prendre tantes amanides de tulipans holandesos, rostres femenins de serps exòtiques i, enmig d'una Babèlia facial, el meu semblant educat lliurement. Al fons s’hi veu el Gran Hotel Bali (en el seu Saló de Cristall, hi va estar un conferenciant progressista fent una xerrada sobre l’eix econòmic de les ciutats mediterrànies): aviat els seus 185 metres d’altura seran de segó, hi ha un gabinet d’arquitectes projectant un nou edifici residencial de més de 200 metres, per les mateixes immediacions. La temptació d’adduir la pel·lícula de Bigas Luna, “Huevos de Oro” seria un recurs fàcil. A “Huevos de oro” un aventurer pega la calçotada casant-se amb una xica amb possibles i, aleshores, construeix l’edifici més alt de Benidorm: com que no té res dins del cap, el temps lliure el dedica a cantar com Julio Iglesias en un karaoke del seu immens xalet i a seduir femelles, fins que entropessa amb una cubana de Miami que li enruna el matrimoni, el fa passar per l’adreçador i tritura la seua virilitat.

      Un film contra les persones, com n’hi ha molts: erra el tir. A Benidorm, la gent no és com en eixa pel·lícula pamfletària amb rivets artístics de superrealisme barat. A Benidorm, la gent que reté poder patrimonial és d’una altra manera: caldria explicar-la des de l’angle narratiu d’un Lampedusa deslluït (aristocràcies compactes que s’acaren a la decadència relativa, tot i que ací  estem parlant només dels hereus de la misèria mediterrània que s’han col·locat davant d’una onada de desenvolupament monòcrom), en comptes des de l’òptica d’un madrilenyisme fosforescent i pseudo-dalinià. Mire les altes façanes d’edificis que circumden la badia (repetim-ho: a Isabel-Clara Simó l’entusiasmen pel seu prodigi arquitectònic) i em ve al cap la difusió d’un malentés partidista, fa pocs dies: el Gran Wyoming, cada volta amb el somriure més arrugat que una pansa, dedicava uns minuts per a fer sang amb un eventual programa solidari envers els agents immobiliaris que estan perdent – deia—els jacuzzis i els caviars: si és aixi com la Sexta aspira a recuperar el vot valencià per al PSOE, la duen clara. Els agents immobiliaris que neden en el dólar són quatre gats, la majoria són gent com tu i com jo que fan una operació cada tres  mesos, una compra-venda per anar tirant i pagar els impostos. El Gran Wyoming és un altre que erra el tir quan apunta -- com un franc-tirador estràbic-- cap al Carib valencià.

 
      Entreu a les cafeteries, passegeu per la plaça de l’Ajuntament de Benidorm, requeriu els comerciants: tots ploren i parlen de diners com en una amarga elegia conversacional. L’augment dels darrers anys en la planta hostelera ha introduit més competència interna, els qui tenen localets passen com poden, s’aturen les ampliacions de les urbanitzacions, hi ha obrers que coneixen a desenes i desenes de companys en l’atur, edificis ben importants tenen col·locats els cartells dels impossibles “se vende”, només entre la plaça Triangular i l’avinguda Europa han tancat més de 10 immobiliàries (es suposa que estan en una zona de màxim trànsit i haurien de resistir el tiró). Però això només és la superfície, potser conjuntural. La gent de Benidorm és d’una altra manera, diferent de com la pinten les plataformes jacobines de representació cultural.


       Llàstima que no hàgem potenciat cineastes propis, llàstima que a pesar que estem a una de les oci-urbs turístiques més importants del mediterrani nord-occidental, la gent no s’haja rascat la butxaca per a fer la ficció veritable que explicaria com funciona aquesta fira de vanitats, sense bri de maniqueisme i amb tot el seu humanisme colpidor. En temps de crisi és quan toca recuperar la nostra centralitat i promoure les obres d’art que expliquen com som. Si tu t’expliques entre els espills de la ficció, tens assegurada una quota de realitat: quan caigues pels balanços, ascendeix per les escenografies. No és gens trist perdre diners: estan per a ser invertits amb un cert risc de balafiament. El que és completament trist és tenir la paella pel mànec i no crear referents imaginatius. Invertir en filmografia autòctona és un bon negoci d’un alt rendiment.

per Joan-Carles Ortega i Berenguer,
sociòleg i escriptor valencià

1.- "La música com a conversa segons Joan Fuster" (publicat també a la revista Música i poble de la Federació d'Associacions Musicals de la Comunitat Valenciana )

2.- "Perfil social dels músics (I): edat i educació" (explotació d'una enquesta i interpretació de les dades, amb implicacions per a la política cultural)

3.- "Perfil social dels músics (II): nivell de vida" (explotació d'una enquesta i interpretació de les dades, amb implicacions per a la política cultural)

4.- "Sociologia de la música: notícia d'una disciplina" (introducció general als interessos teòrics, camps d'anàlisi i repertoris empírics de la sociologia de la música)

Tots quatre articles han estat editats en la Revista Línies i Espais de l'Associació d'Amics de la Música de Callosa d'en Sarrià.

Em vaig enamorar de l’Òpera quan només tenia 17 anys: podem dir que ella va efectuar sobre mi alguna forma més o menys il.lícita de perversió de menors; no li ho retrac, la sensisitivitat de l’edat em predisposava al gaudi estètic de les seues formes. Perquè des d’aquella tendra edat, l’Òpera era el súmmum, l’espectacle total, la concatenació fulminant de narrativa teatral, pintura escènica, música instrumental i vibrants veus humanes. Era tanta la passió a que m’induïa l’Òpera que fins i tot vaig arribar a embrutar amb graffitis les portes d’un wàter de la universitat amb versos extrets de Madame Butterfly (de Puccini): una performance efímera d’art brut, propi d’algú que s’estava escrivint damunt. Durant anys i panys vaig arribar a catalogar les relacions humanes per analogia amb les situacions melo-dramàtiques de les interaccions dels personatges de l’Òpera. Ara que pense potser vaig començar com el Duc de Màntua (“Questa o quella per mi pari sono / a quanti altre d’intorno ne vedo”) i el meu destí potser siguera acabar com l’arnat cavaller Falstaff (“¡reo mondo / mondo ladro!”). Esperem que no: sé reciclar els sentiments entròpics que l’edat interposa a tothom entre el desig i la realitat, entre la voluntat innocent i la consecució pragmàtica dels objectius. Una altra cosa diferent és que els meus objectius no siguen els del lector, per la qual cosa tampoc anem a concloure precipitadament que hi ha algú ací que s’està equivocant: jo mai diria d’algú que té un estil de vida diferent del meu que viu instal.lat en l’error perpetu. Algú que sosté les idees que sostinc jo ha d’estar doblement despert davant la Gràcia d’un món descompost, per dir-ho en termes jesuítics i postmoderns. Potser per això la melòdia amb què m’avisa el telèfon mòbil l’he sintonitzada amb l’ària torera de la Carme de Bizet: la vida, en certa manera, no deixa de ser una plaça de bous on cal que entrem per la porta gran i amb el capot ben disposat per a torejar les animalitats amb què els nostres adversaris pretenen reduir-nos. Vull dir que l’Òpera espavila; sí, espavila, anima, revitalitza, fa carregar les piles alcalines de l’esperit. Al mateix temps, l’Òpera també aporta singulars moments de tendresa, de distracció emotiva plàcida, de catarsi admirativa davant la sublimitat de l’essència humana. Nosaltres, els aficionats a la música ho sabem, els que tenim la il.lusió compacta de l’art per l’art, però també ho saben els qui programen les nostres ànsies de consumidors voraços: ¿o com hem de prendre’ns el fet que els publicistes del Corte Inglés utilitzen un rastre melòdic de l’obertura del Nabucco de Verdi per a instigar-nos a adquirir productes superflus? ¿de quina manera hem d’assimilar que la imatge dels automòbils Nissan vaja associada a l’amor despitat d’una amant japonesa enganyada vilment pel “ianki vagabondo”? Direm que la música triomfa també en el marketing, serem constructius i pensarem que l’alé original de l’Òpera es filtra en l’arena dessacralitzadora del mercat consumista: ella és tan vigorosa que pot engrassar fins i tot les cadenes que ens nuguen al sistema. Hem de saber traure-li partit: ella sap aproximar-nos a emocions alliberadores; l’Òpera es deixa estimar sense gaire esforç, només cal que li obrim el cor i ella ens compensarà amb delícies que val la pena experimentar. Després d’una temporada amb ella és fàcil tornar-se més sensuals, més analítics, més resolts, amb una identitat més enfortida, amb una capacitat més afinada per a traure-li punta a les anècdotes que ens succeiran: l’Òpera ens ensenya a aprofitar millor els recursos de la intel.ligència emocional. Jo per això li estic agrait: no m’arrepentesc de la llarga temporada que vaig passar amb ella. Però va arribar un dia que l’Òpera i jo ens vam divorciar: a ella no li agradaven els meus escriptors amics – improvisadors, fugitius, generosos, infames i transgressors-- i a mi no m’acabava de fer el pes que ella fora tan mamperlanta i obsequiosa amb els burgesos i el patrimoniat. Perquè des del punt de vista de la sociologia de la cultura l’Òpera és un triomf artístic secundat massivament per audiències econòmicament enriquides que busquen en l’emoció bella un correlat imaginari de les joies i robes ostentoses amb què s’abillen: per això, quan vaig a Barcelona dedique el meu pressupost musical a adquirir CDs de cantautors ètnics i amb missatge conscient (Benito Lertxundi, Savinna Yanatou, etcètera) abans que anar a badar pel flamant Teatre del Liceu, on vaig entrar per primera volta en actitud reverencial a l’edat de 16 anys. Cal reconéixer, en darrer terme, que sempre és preferible una burgesia civilitzada que es gasta els excedents de la plusvàlua en organitzar grans events operístics en comptes de dedicar l’oci i els diners a eixes grans partides de caça tan grolleres, tan embrutidores i tan sanguinàries: la mort simbòlica i de mentida– en l’escena-- de Desdèmona o de la Traviatta té uns efectes més balsàmics i benèfics per a l’ànima que l’aniquilament real, físic i gratuït, de 50 porcs senglars, 20 raboses, 170 conills i 2 cèrvols de banyam ert i fotografiable; la història interna de les nacions ens mostra que primer es dissenyen cartells animant a la caça indiscriminada d’animalets innocents i després es construeixen els camps d’extermini per a liquidar a tots aquells individus i individues que siguen diferents i destorben – només amb la presència-- la uniformitat somiada per l’ideal agressiu de la societat patètica; però en les oïdes dels burgesos civilitzats l’Òpera sona melodiosa i hipòcrita, de tal manera que les micro-històries que s’hi escenifiquen tendeixen a estar molt condicionades per l’estret punt de vista de la classe social hegemònica (el vell dilema de la propietat privada es trasllada a l’esfera íntima: qui posseix quins cors, en quins termes i amb quins efectes; per a bé o per a mal, jo no sóc un propietari, sinó un convidat prou nòmada -- un ocell de pas que a voltes roça l’estil del vagareig dels somnis productius-- enmig d’un món cegat i violentat per l’abús de tants propietaris que reclamen encanallats més drets de possessió: quina cançò més avorrida la que té per lletra “això és meu”; ja vegeu que contra el filibusterisme dels conqueridors, jo opose un anarquisme primordial). Així que l’Òpera i jo vam deixar els nostres afers sentimentals, de mutu acord, més per incompatibilitat de l’entorn que per falta de química en les nostres mútues afinitats electives inicials. Ja sabem que, en termes demogràfics, els matrimonis duren per terme mig uns onze anys: el meu amb ella va durar uns 9 anys. Avui la veig d’una altra manera: és una amant madura, ocasional, amb la que a voltes tinc relacions furtives d’escassa duració temporal. Continua sent molt seductora i a voltes ens enredem: és el problema (i l’oportunitat) que tenen les relacions amoroses que es queden amb la porta mig oberta. A voltes la seua veu picarona sóna com el murmuri de la viciosa Mariscala en l’obra Rosenkavalier de Richard Strauss: “Amb mi cap nit se te farà llarga” (“Mit mir keine nacht dir zu lang”). I, clar: ningú – ni jo mateix-- som de pedra! Francament, entre nosaltres – vos faré almenys una confidència en aquest article--: hi ha molt d’amor després qualsevol divorç...

                Per molt que forcem la imaginació, mai podrem arribar a entendre del tot la història passada. Tenim instruments i eines per estar molt a prop, però sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa, és un terreny esvarós. Per a consolar-nos ens fem preguntes com, ¿quin serà l’origen? o ¿quin és l’element fundacional de les coses? Te’n adones que el problema real és buscar la veritat. Nombroses baralles entre experts, que discuteixen sobre tal o qual cosa, acaben sempre amb el pervers origen. Aquest és, generalment, el que legitima o certifica la veritat, però hi ha d’altres que pensen que la veritat de l’origen és allò viscut, i en la Història, viscut amb categoria científica no hi ha rés.

                Aquesta veritat encara es desvirtua més quan hi ha efemèrides o celebracions destacables, com és el cas del vuit-cents aniversari del naixement de Jaume I. La figura del monarca és molt coneguda i important  per tots els valencians, però, a més, és un personatge interessant per ell mateix, com ho demostra el text dictat pel seu puny i lletra, El llibre dels feyts. Però hi ha un detall que ens interessa, i és que, com destaca Enric Soria en un article al suplement valencià Quadern del diari El País (31-01-08), amb el títol: Fa 800 anys, el rei Jaume I, no ens conta tota la veritat del seu regnat. Cap llibre de memòries del món ho ha fet això, ni cal esperar que ho faça en el futur. La seua versió dels fets és, naturalment una versió afavoridora, que s’esforça en deixar el protagonista davall de la millor llum possible, que per això és qui parla i qui paga els copistes.   

                Respecte a la figura de Jaume I (i l’època medieval en general), al marge de tota la literatura historiogràfica que s’ha llançat del monarca catalano-aragonés, hi ha un consens popular entre els habitants dels pobles que celebren festes de moros i cristians, de considerar al conqueridor com l’argument innegable i inqüestionablement simbòlic de la tradició festera, és a dir, la imatge que perfila i justifica les seqüències narratives de l’actual model fester a Callosa d’en Sarrià. Però és un coneixement contradictori perquè eixa figura, així com la societat feudal que l’envoltava, queda alhora exaltada i aïllada pels anacronismes, estereotipada i ignorada, divinitzada i amagada. Aquest posicionament és exclusivament contemporani i valencià, ajudant a explicar el significat de les festes de moros i cristians actuals. Contemporani per què la nostra visió del passat històric és molt més rica i complexa, i valencià per què la figura de Jaume I vist des de València s’engrandia.

[Hi ha molt més: per a llegir la resta de l'article, clica avall...]

     Mireu-lo bé: la pell ben lluenta, la musculatura harmònica, la bellesa prodigiosa de les seues formes adustes, després d’una bona llavada amb aigua de la séquia. Fixeu-vos quin coll més poderós. És un cavall pura sang, amb un certificat oficial que garanteix el seu arbre genealògic: conserva intacte tot l’orgull de la seua raça. Pertany a  l’eguassada de l’amic callosí Toni Menaches.

     Ulisses cavalca a un estable de l’horta de Callosa d’en Sarrià, passeja amunt i avall, fa estrici lliurement, respira ben valent, menja pinso, herba i altres delicatessen. Fa vida de semental gens sentimental: tota la potència dels seus musculs, tot el vigor de la seua animalitat està programada per a deixar prenyades egües a preu fet. Això té un nom: canon de cubrició. Si teniu una egua en condicions, pagueu un canon de cubrició i Ulisses vos la cobreix. En pocs mesos, obtindreu un magnífic poltre que despertarà a la vida.

Relats sobre cria i comerç de cavalls:

-          Lluís Ferran de Pol, El centaure i el cavaller

-          Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas

Notícia d’actualitat: La província d’Alacant exportarà semen de donants “a la carta” a partir de 2009 (Diari Información)

     Hi ha sociòlegs que han començat parlant de la crisi, recordant el vell ideograma doble de la cultura xinesa que s’empra per a designar aquest concepte: la crisi, en xinés, es referencia amb dos dibuixets, un que és el “perill” (perill d'inflació i de que els preus augmenten, perill de que l’atur es dispare, perill de que les empreses tanquen) i l’altre dibuixet, que és “oportunitat” (en temps de mudança, cal assajar noves alternatives, cal provar noves iniciatives que milloren la correspondència entre l’oferta i la demanda, cal innovar de manera més ajustada).

      Sense mirar-nos els centenars de llibres d’autoajuda per a empresaris que escriuen els gurús de l’economia, podem reportar un exemple d’iniciativa empresarial en temps de crisi i descomposició social: a la pel·lícula “La Llista de Schindler”, un empresari oportunista no sols es fa ric amb una idea implementada amb art, partint del no-res, també aconsegueix obtenir un benefici social incalculable: salvar vides de jueus condemnats a la mort dels camps de concentració.

      En aquest racó del País Valencià, la crisi es manifesta amb la contextura d’un sistema productiu massa monòcrom, en el qual la imitació mútua entre emprenedors s’ha prodigat excessivament. Si vols obtenir avantatges competitius, has de crear amb suficient diversitat per a encaixar millor en els nínxols de la demanda local, autonòmica i internacional.

     A continuació, per a reduir l’impacte paralitzador de les asseveracions tenebroses que fan alguns opiniàtres sobre la crisi, vos deixe un sonet lliure popular:

ARA QUE TENIM UNA CRISI RAMPANT
ÉS EL MOMENT DE SEGUIR APOSTANT!

Si a les caixes aneu perdent els calers,
Gastant tot el que ja no es