Reproduisc ara el manuscrit d'Ernest Farrés que va servir-li per a fer una presentació pública del poemari Nits en la primavera de l'any 2004. Observeu en el document original com n'és de capaç de crear un article reflexiu completament acabat en un primer esborrany de cal·ligrafia impecable.

     Tal com explica en el seu text de comentari, Ernest i un humil servidor som amics des de fa molts anys: ens vam conéixer en els premis Octubre de la Ciutat de València a finals dels vuitanta, mentre iniciàvem la xerrada tot parlant de poesia anglesa.

     Amb el pas dels anys, Ernest Farrés va aprofundir més encara en la poesia anglesa i nord-americana. Va coordinar una antologia de 21 joves poetes nostres per al segle XXI en l'editorial Proa (2001), fou l'inspirador i dinamitzador de la Revista Catalana de Poesia Esment. És autor dels poemaris Mosquits (7 i mig edicions, 1998) i Clavar-ne una al mall i l'altra a l'enclusa (Columna, 1996). També ha publicat en Viena Edicions un poemari guardonat als Jocs Florals de BCN sobre els quadres pictòrics d'Edward Hopper (clica ací, ací i ací)

Més avall, vos adjunte uns versos d'eixe excel·lent poemari seu.


[Hi ha més...]

Vorrede zu Nachte, bei Enric Balaguer

Wir verbinden die Nacht zur Ruhe und Erholung, aber auch zur Vergnügen, zur Abenteuer, zur Leidenschaft, zur Erotik. Die Geogrpahie diesen Gefühle läuft durch die Gedichtsammlung, die Sie aus den Hand haben. ES geht umeine Umschiffung, wo die Nacht öffnet sich zur Erotische Begierde verbindet, gewissermassen, zur Vielzahl, zum Feiern, zum Verkehr. Auch zur Einsamkeit.

Benidorm, die Turismusstadt, ist die dionysische Szenerie, wo das „poetische ich“ Fantasien weckt und hat Erfahrungen. Die Stadt erscheint aus das Gedicht „Gessellschaftsmerkmal“, aber es ist nicht schwierig sie sich vorstellen als die Szenerie von vielen anderen Texten.

Die Erotik von Nachte ist nicht verbindet zu einer einiger Figur. Die Gedichte, in nacheinanderfolge Bilde, sammeln flüchtige Zustande, die erscheinne und verschwinden wie Abbildungen von Gestalte, die die Nacht lässt. Die weibliche Figure, die diese Gedichte evozieren sind sehr verschiedenartig: es gibt von „Lilit“ Emily Dickinsons bis Bankhalterin Lucia dos Beneficios.

Freud sagte, dass die erotische Freude war der intensivsten von den Freuden. Der Gedichter erinnert sich ständig auf v ielen Ausdrücken, als wenn er paraphasiert Gabriel Ferrater: „die Zeit und die Frauen, was für ein grosses Wunder“. Die Stimmung (Ton) von Ferrater – mit dem retorischen Ausziehen, den direkten Auspielungen, und auch die Flucht von irgendeiner Romantikton – finden wir anwesend in diesem Buch.

In vielen Gedichten, Nachte nähert uns zu einem riesigemintensitätszusand und bewegt uns zur Aufregung und Verzückung. In dem Gedichters Wörte, zu der Zustand, der uns „ausser Atem lässt“ und, der die Schmelzung sucht („den Hof machen als ob wir fremd wären in einem Bahnhof“ – schreibt er in einem Gedicht). Die Erotik entzündet und brennt in diesem Anspannung (Belastung?), „schröpft deinen Metallnägeln – schreibt der Gedichter – hinterin meinen rauhen Fleisch“. Auf diesem Zustand, manchmal, fehlt man in der übertretung und das Wusch sich zu anulieren und die Anderen anulieren („Ich fühle dich so intensiv, dass ich vergesse, dass du existierst“).

Aber auch die Erotik ist eine dazwischenliegendlinie, es ist Zartheit, Wusch von hertzeskommunikation. ES ist auch Dialog mit der Einsamkeit oder geteilt Einsamkeit, als erscheint in „Realitätenstoss“. Und vom Dialog bis Nachdenken, als er sagt in dem Gedicht: „Was das Meer sagte der Begierde“, weil der leidenschaftliche Orkan kann Zerstörungselementen mobilisieren oder, im Gegenteil, angemessen, sich kanalisieren. Hier gibt es Faust, als Beispiel: „Ich habe dne Verstand verlieren, um so viel zu denken, / die Verführung hat mir besiegt, um so viel zu verlangen“.

Die fünfzehn Gedichte in Nachte einberufen eine Verschiedenheit den Gestalten sehr beachtlich. Es gibt Gedichte mit direkter Ausprache, anderen sind als Dialoge strukturiert, anderen sind erzählerisch. Die Quantität den literarischen Figuren ist riesig: Càntics del Càntic, Ausiàs March, Emily Dickinson, Josep Palau i Fabre, Faust, Foucault... Es scheint, dass der Gedichter begrúndet einen fortdauernden Dialog mit einer kunturellen Weite. Dieser Tat verwandelt Nachte in ein inhaltsvolles Buc, dass braucht eine eingehende und aufmerksame Entzifferung. Zu den literarischen Figuren, mann muss die bei dem Schrifsteller erfundene Figure, so wie dei bankhalterin „Lucia dos Beneficios Samsárian“ – sehr ironisch – oder Demòcrit Papadoulos, voll Resonanzen von wirklichen Gedichten – ein wirkliches „alter ego“ von dem Autor.

Nachte, mit alle diese Auftrag hinterhin, kann nicht gleichgültig den Lesser lassen. Wenn mann alle Einzelheiten liesst, die der Gedichter einberuft, das Buch kann den Lesser schwer lasten oder anregen, je nachdem das intellektuelles Rüstzeug und die Haltung der Lesser. Es gibt auch ein Schütteln, ein Rhythmus von Aufprall. Durch den Text das Wort ist erhöhtet wir ein Instrument der Analyse, wie ein Testament den Erfahrungen.

Enric Balaguer

Hochschullehrer von Katalanisches Filologie aus de Universität von Alicante.

-- Katalanische Gedichte -- Katalanische Gedichte -- Katalanische Geditchte --

(aproximative translation from catalanish to german in order to commemorate the invitation of Catalanish Culture in 2007 Frankfurt Büchmesse; original text published in Barcelona with this bibliographic reference: Joan-Carles Ortega i Berenguer, Nits, Barcelona: Viena Edicions, 2004, 60 pages, illustrations by Toni Ferri Verger (painter) and infographs by Toni Ferri Solbes (dessigner); prologue by Enric Balaguer (university chairman) and epilogue by Eduard Aguilar (writer); ISBN: 84-8330-264-0; the profile of this book is here ; we will go editing in this web page a complete translation in german of this poems collection in the next weeks)

-          Pròleg: La Profunditat de la Passió, per Enric Balaguer

-          Oda de la Divorciada

-          Anotació al Càntic dels Càntics

-          Lilith com a Eva

-          Amb spleen de trentaner incipientment canós

-          Nota de societat

-          Perdent el parlar

-          Xoc de realitat

-          Doble oda a Pilar i Caterina

-          Sota la pell lluminosa de la realitat

-          Amb una nova urgència, una palpitació

-          Allò que la mar li va dir al Desig

-          Faust, exhaust, contempla la mar

-          Em dic Demòcrit Papadoulos

-          Homenatge a Josep Palau i Fabre

-          Sóc el Vent (Sou o orixá Exú)

-          Epíleg: Poètica de la independència, per Eduard Aguilar

-          Comentari de Nits, per Fina Llorca.

-          Comentari de Nits, per Roger Costa Pau a l’AVUI

LA PROFUNDITAT DE LA PASSIÓ

Associem la nit al repòs i al descans, però també a la diversió, a l'aventura, a la passió, a l'erotisme. La geografia d'aquestes darreres és la que recorre el poemari que teniu al davant. Es tracta d'un periple on la nit s'obri al desig eròtic lligat, en certa mida, a la multitud, a la festa, al trànsit. També a la solitud.

Benidorm, la ciutat del turisme, és l'escenari dionisíac on el jo poètic desperta fantasies i on manté experiències. La ciutat apareix en el poema "Nota de societat", però no és difícil imaginar-se-la com l'escenari de bona part d'altres textos.

L'erotisme de Nits no està lligat a una figura única. Els poemes, en imatges successives, recullen estats fugissers que apareixen i desapareixen com estampes de personatges que deixa la nit. Les figures femenines que aquests poemes evoquen són ben diverses: hi ha des de "Lilit" a Emily Dickinson, passant per la banquera Lucia dos Benefícios.

            Deia Freud que el plaer eròtic era el més intens dels plaers. El poeta no deixa de recordar-ho en moltes expressions, com quan parafraseja Gabriel Ferrater: "el temps i les dones, quina meravella més gran!". El to ferraterià —amb el despullament retòric, les al·lusions directes, així com en la fugida de qualsevol tuf de romanticisme— el trobem present en l'escriptura del llibre.

En molts poemes, Nits ens acosta a un estat d'intensitat majúscula i ens indueix cap a la torbació i l'èxtasi. En paraules del poeta, a l'estat que ens "deixa sense alè" i que busca la fusió (fer "l'amor com si fórem estranys en una estació ferroviària" —escriu en un poema). L'erotisme encén i crema en aquesta tensió, "clava les teues ungles —escriu el poeta— de metall dins el cotó de la meua carn aspra". Amb aquest estat, de vegades, es cau en la transgressió i en el desig d'anul·lar-se un mateix i d'anul·lar l'altre (:"de tant que et sent oblide que existeixes").

            Però també l'erotisme és una franja intermèdia, és tendresa, desig de comunicació càlida. És, així mateix, diàleg amb la solitud o amb la solitud compartida, com apareix en "Xoc de realitat". I del diàleg a la reflexió, com deixa anar en el poema: "Allò que la mar li va dir al desig", perquè l'huracà passional pot mobilitzar elements de destrucció o pel contrari canalitzar-se de manera adequada. Aquí està Faust com a exemple: "He perdut la raó de tant de pensar,/ m'ha vençut la seducció de tant de desitjar".

            Els quinze poemes de Nits convoquen una diversitat formal força considerable. Hi ha poemes de dicció directa, d'altres estan estructurats com a diàlegs, d'altres són narratius. La quantitat de referències literàries és immensa: Càntics del càntics, Ausias March, Emily Dickinson, Josep Palau i Fabre, Faust, Foucault... El poeta sembla establir un diàleg continuat amb una vastitud cultural. Aquest fet converteix Nits en un llibre dens, que precisa un desxiframent minuciós i atent. Als personatges de caràcter literari cal afegir figures inventades per l'autor, com la banquera "Lucia dos Benefícios Samsárian" —molt irònic— o Demòcrit Papadoulos, ple de ressonàncies de poetes reals —un vertader alter ego de l'autor.

Nits, amb tota aquesta càrrega al damunt, no pot deixar indiferent el lector. Si es pren al detall cadascun dels elements que hi convoca el poeta, el pot aclaparar o bé estimular, segons el bagatge i l'actitud de qui s'aproxima a la lectura del poemari. Hi ha, així mateix, un cert sacseig, un ritme d'impactes. En un cas s'acosta al que anomena l'"antipoema" i maldiu de la poesia com l'"ungüent per guarir ferides", però en el poema següent es demana com: "serà possible que tinguen tan d'efecte / unes paraules ben dites en el moment precís". Al llarg del text la paraula és exaltada com a instrument d'anàlisi, com a testament d’experiències, com a gest de cultura i com a bàlsam. Una multitud de veus i de sons per a irradiar el misteri i la meravella de la paraula.

Enric Balaguer,

Catedràtic de Filologia Catalana, Universitat d’Alacant.

POÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA

 Siga quina siga l’obscuritat interior a què davallaren en els seus trànsits els xamans d’aquelles cavernes, la mateixa ombra ha d’habitar dins de nosaltres, i la visitem de nit, mentre dormim.

Joseph Campbell

                L’aigua de València del cafè “El Negrito”. El cau del billar del pub “La Marxa”. Carrer Cavallers a les sis de la matinada amb les mans a les butxaques, el cos una mica rúfol i el cap somrient. D’això en podríem dir esperit fundacional. La paradoxa de veure com, al voltant dels “Encontres d’escriptors” dels premis Octubre, els poetes copsàvem la vida més enllà de la paraula. Els anys noranta van estar els de la disbauxa del cos, els anys a l’abast del salnitre i el sol inclement d’una València de tardor sense somni, d’insomni precoç. “No s’ha de viure per escriure, només s’ha de viure i la paraula vindrà a l’encalç d’allò que encara no hem anomenat”. Així que no parlàvem de poesia o, almenys, no més enllà del que demanava una certa recança d’aprenents. Ja a les darreres hores de la nit, en aquell moment d’extenuació que els directors d’orquestra més s’estimen en els seus intérprets, quan es fan els millors enregistraments, quan augmenta la percepció de l’intangible, només en aquell instant, coincidíem en un màxima comuna poètica: l’autonomia total de l’autor com a garant de la seua moralitat, de la seua honestedat com a escriptor. Després d’això ens separàvem durant molt de temps, temps per a executar el nostre experiment de recerca de la matriu, de la “malla”, on cada poeta havia d’introduir els seus paràmetres, encastar les seues solucions de manera autònoma. I l’autonomia només s’aconsegueix des de la independència. No hi ha, en rigor, moralitat si no hi ha independència respecte de qualsevol objecte desitjat.

                Nosaltres èrem el subjecte de la literatura, ens hi havíem d’allunyar. No volíem, potser  que d’una manera no verbalitzada, no conscient com a grup, caure en el parany de la mecanització, en aquesta tan nostrada (ara em referisc a tot el corpus dels nostres contemporanis i extemporanis) tendència cap a l’hiperperfecció, per damunt de les irregularitats en la construcció de la societat que ens alleta. No volíem, no volem, ser el mirall invers de la nostra volició: fer versos de freda perfecció amb la irrealitat de les nostres vides. Vam optar, com a escriptors, per la solitud. Antoni Mora, reflexionant sobre l’obra i la persona, el personatge Maurice Blanchot, diu: Aleshores es tractaria de veritables profetes del temps que mostrarien que la soledat és la “nostra” manera més pura de comunicar-nos.

 I aquí estem: l’Ernest Farrés; el Josep Manuel Esteve; l’Iban L. Llop; jo mateix i, com no, l’autor del poemari que tot just haureu acabat de llegir, Joan Carles Ortega. Imagineu-lo ara que ja heu fet un tast de la seua ànima. Aposteu-lo rera d’un vetlador de marbre, regaleu-li un paquet de cigarretes turques, contempleu el seu somriure sorneguer i seguiu la direcció del seu esguard. Sotjareu el carnaval de l’existència a la vora del mediterrani: una orgia de roba estesa, músiques políglotes, paraules d’amor, paraules d’auto-odi, les tonalitats del plàstic en efectiu, la sorra enganxada entre els dits d’uns peus que netejaríeu sense aversió, la llum, la llum, la ceguesa de la nit, l’ombra que ens habita i l’ élan vital lacònic amb què construeix la seua cuirassa cristal·lina. No hauríeu, tanmateix, de descuidar-vos l’ànima poètica o podria cremar entre els seus dits com un bri de tabac oriental. Benidorm podria ser Alexandria d’Egipte i ja no és ni l’hostil poble pesquer de la Sylvia Plath.

   La nostra hauria de ser la literatura de la percepció més pregona de l’existència.  D’això que anomenem vida. Hauríem de transpirar paraules, exhalar cuques de llum a la negror de la història europea. I ens trobem només amb la mimetització dels cercles de poder. Amb la repetició dels clixés. Amb la popularització de la vulgaritat i la vulgarització dels pensadors. Ara els “nous joves poetes” volen canviar el món sense entendre’l. Volen fer alta literatura sense la literatura. Volen ser alts i copsar el món des de les altures. Volen reescriure l’escriptura. Endavant. Nosaltres volem viure i escriure, per aquest ordre, de manera -- perdoneu-me el doble barbarisme-- “impepinable”.

I torneu al començament d’aquest poemari amb el gust refet i torneu a gaudir de la seua lectura. Contempleu un ball de samba electrònica i sentiu l’enyor d’un temps més amable.

Eduard Aguilar i Lorente

Elx i Altea, febrer de 2004

En aquests nostres temps tan dolents per a la lírica, hi ha algú que, encara que la seva situació social li ho desaconselli, com diu l’alterego Demòcrit Papadoulos, s’entesta a ocupar-se’n. Joan Carles Ortega i Berenguer, casualment trentaner com la veu poètica d’un dels seus versos, publica Nits, un llibret que se’ns presenta embolcallat d’una faixeta amb l’anunci que ha merescut el Premi “Joan Llacuna”, de la Ciutat d’Igualada, i amb un catedràtic de filologia i un escriptor col·lega / amic com a padrins de fonts. Se’ns presenta també arrecerat pel prestigi dels noms d’una tradició, rica, variada i amb presència intensa.

Demòcrit Papadoulos obliga a la ressenyadora a preguntar-se si, en una situació professional com la seva, dedicar-se, ni que sigui de manera escadussera, a la crítica, no deu ser cosa d’irresponsables, però és un entrebanc que ja ha superat ell mateix.

Llegint aquests quinze poemes, situats sota l’advocació de la Nit, una Nit que no exclou les nits possibles i concretes i  les impossibles, i que convoca tantes altres veus poètiques i referents culturals, la ressenyadora  s’entesta a trobar quina deu ser aquella que se’n sol dir la veu pròpia, aquella veu que, si el poeta persisteix, podrà ser la que ell construeixi i el construeixi, sense que això vulgui dir renunciar a la filiació literària que tant interès sembla a voler deixar-nos clara. Amb tota la por del món d’equivocar-se, l’ha creguda trobar  a “Amb una nova urgència, una palpitació”, potser no per casualitat un dels poemes que menys entra en intertextualitat amb veus poètiques anteriors, deixant a part Ferrater i la reflexió del vers final –no el trobeu un xic banal, per molt  sincer que sigui?-  sobre la gran meravella del pas del temps i de les dones. 

També li sembla advertir-la en la ironia amb què ofereix a la Senyora de la Solitud: “en safata d’argent / una tassa d’amistat, culleretes de simpatia, / el pot de te on reposen memòries futures”, i unes pastes; tot, “per endolcir el present, / duració de sucre amb farina de l’experiència”.

O en el diàleg impossible amb Emily Dickinson (ai, quants  amants i amics pòstums acumulen les poetes mortes!): “Sota la pell lluminosa de la realitat”, i encara el to humil amb què parla “Demòcrit Papadoulos”, més que en allò que podria semblar urc –poètic, és clar- en el poema final: “Sóc el vent”, o en “Faust, exhaust, contempla el mar”...

I també en la il·lusió amb què reescriu El càntic dels càntics, a “Anotació...”. Deia, al 1959,  Elsa Morante com a resposta –rebel i contestatària, ella- a un qüestionari sobre l’estat de la novel·la, que una “veritable obra d’art provoca sempre un augment de vitalitat”. El que la poeta i narradora volia dir amb això de l’augment de vitalitat potser farà arrufar el nas a algun  crític, però crec que com a lectors s’hi reconeixeran. L’estimada bíblica d’una de les Nits pot ser reconeguda sota els focus d’una discoteca d’aquesta Benidorm on es mou també  una altra figura femenina, que fa reflexionar la veu poètica sobre la mercantilització de les relacions humanes, que impossibilita, per tant, les que ara anomenen “horitzontals”, de les quals les amoroses en són un  exemple excels. Bona arma, la ironia, per a la reflexió poètica, fins i tot en allò que toca el sentit i el valor de la paraula poètica, i bona metàfora, l’amor, per a la poesia. Més bona encara, l’autoironia, el distanciament de si mateix que arriba fins a un extrem perillós: A preguntar-se pel valor, potser exagerat, concedit a la paraula poètica, que és cosa de fe, per poder-ne escriure. Deia Rilke al jove poeta, que, fet i fet, tan jove no ho era, si el comparàvem amb el seu corresponsal, que sabria si valia la pena d’escriure’n només en el cas que descobrís que es moriria, si deixava de fer-ho. D’altres poetes han parlat de la inevitabilitat de la poesia, pedra de toc de la vocació poètica.

              M’atreviria a fer-li, amb aquell dret que t’atorga graciosament qui se sotmet a la crítica d’algú altre, només una puntualització: “Sota la pell lluminosa de la realitat” no és pas un anti-poema, i de cap manera sobre el No res, sinó una temptació, potser momentània, com d’adolescent, a què altres poemes, en el mateix poemari, donen una resposta clara i contundent. El llibre és la resposta a totes les preguntes sobre el valor de la paraula poètica.

 
Fina Llorca

SÓC EL VENT (SOU O ORIXÁ EXU)

 "Exu está em todos os locais; é o próprio movimento. É o senhor dos caminhos, da virilidade, do sexo, dos sentidos, da força de viver" E.S. (Brasil)

 Sóc el vent que abraça tot misteri,

un alé de cuiro a l'altra banda de l'espill,

el reflex encés de la lluna que et mira

sense requeriment ni pregunta.

Sóc el vent que alça l'arena de la platja,

l'instant càlid d'una agitació humana,

permanentment com un tatuatge

o una marca que tremola, vibra i es refà.

Sóc el vent que remou les expectatives

i tradueix en sí l'ànsia per perdurar,

acaronant la superfície de la terra

i la massa oculta dels arbres quiets.

Sóc el vent, que divaga i se n'ix

de l'esquema de l'ambient on tot va;

de colp i volta fusc d'aquest món

i sobtadament et penetre fins l'interior.

Sóc el vent que apareix sense avisar

i marxa sense deixar raó ni comiat.

Sóc el vent que puja al Cim del Dia,

després de descendir a l'Abisme de la Nit.

"...serem roures de fusta inflamable

en la gloriosa nit de Walburga,

els nostres cossos desprendran

aroma del Bosc dels Sentits,

perfum dels Camins de l'Afecte,..."

[Hi ha més: poema complet a l'interior...]

Em dic Demòcrit Papadoulos, la meua ment
vagareja a l'atzar, com un vent erràtic:
faig versos amb sentiments fragmentats,
una lírica obscura i atropellada, flors
de paraules que amb esforç aprenc
en una escola per a adults pobres;
escric en el bell grec de mar enllà
i descendesc d'una estirp disminuïda
d'hel.lènics que han vingut a menys,
en un suburbi desatés de la ciutat,
Alexandria d'Egipte, el far empolsit
d'una humanitat que viu al carrer;

[Hi ha més...]

per on es xucla tot el vigor,

contempla't, Faust, ara que el salnitre

estira la teua pell d'aire i condol,

sota un sol liminar, insistent.

El teu cervell s'omple d'aigua

i els àtoms del teu cos t'esdevenen univers,

cosmos infinit sense principi ni fi.

¿De què val llegir el Frankfurt Allgemeine Zeitung?

¿Quina veritat esbrinaré sota les pàgines internacionals?

Encenc el televisor del paisatge

i la immensitat m'atrapa,

admire aquesta mar pintada per Tiziano

-- ¿el quadre ignot que m'apropa a l'absolut?--

i els meus ulls copsen el fosc blau obscur.

He perdut la raó de tant pensar,

m'ha vençut la seducció de tant desitjar.

La contradicció ha destrossat tota perfecció.

Entre les ones puja Mefistòfil poderós!

Quan la incontinència et limite--

vastos murs per a una lava abrumadora,

un fluid ardent tancat en un vedat--,

mira'm durant uns moments

i aprén la calma antiga de mi

-- aigua salada infinita, un paisatge viu:

refaig els límits, trobe sempre l'equilibri--.

La lliçó que et propose és senzilla,

i per això, fonamental:

no la memoritzes, realitza-la

encara que siga per uns instants salvífics.

Ningú m'exhaureix i sempre re-comence

-- Seferis, compatriota; Verlaine, amic--,

de lluny semble quieta (ocupe l'horitzó,

omplic la vastitud, espill del cel blau),

però estic més viva que tu

-- ¿a cas em rebolique contra mi?--

       
        visc a plena llum del dia

        i la foscúria no em domina

        -- ¿em llence a l'impossible

        com una criatura imperfecta?--,

La ment de Posidó, el meu senyor,

és madura i entenimentada

-- ¿seguesc atzaroses decisions,

em capgire sense avisar?--,

            per tot això et dic, Desig,

tu que fulgures com un astre perdut,

tu que portes un seguici d'amargor

-- "per cada plaer ràpid, mil penes

llargues", gràcies Erasme--

tu que lluites contra qui t'habita:

deslliura't del caos,

segueix una meta clara,

aprén la serenitat de la meua Fermesa.

l'instant que es rosega rere les flors,

el demà que avança implacable, puntual,

preguntes a la Senyora de la Solitud

què farà per aquest cap de setmana,

li mostres un truc de màgia verbal

per a què es quede un poc bocabadada

-- ¿serà possible que tinguen tant d'efecte

unes paraules ben dites en el moment precís?

¿no caus tu en la mateixa trampa que pares

al sobrevalorar allò que li suspén l'alé

només uns moments, un pessic de temps?--

i reiteres la teua proposta en safata d'argent,

una tassa d'amistat, culleretes de simpatia,

el pot de te on reposen memòries futures

-- ¿l'obrirà o no l'obrirà, tenint-lo tan a mà?--

i pastes de totes les formes, colors i sabors

per endolcir instants on degustareu el present,

duració de sucre amb farina de l'experiència,

ai, el temps i les dones, quina meravella més gran!

(anti-poema sobre el No-res)

 Sota la pell lluminosa de la realitat,

en l’endinsada penombra de l’ésser,

on es confirmen axiomes i presagis,

en el centre exacte de les paraules.

Digues tu: �oe¿per quin camí de fang,

per quina terra vella, enfonses les passes

i tires avant, cap un límit de boires,

cap el lloc on comença el passat?”

Ara que el teu cor és una tenebra

i els teus ulls bateguen com un llamp,

captura els missatges per desxifrar

i ompli d’ampolles la vasta mar.

Pregunta tu: �oe¿de les hores que se’n van,

què resta sinó espills diàfans clivellats;

dels desitjos per complir, què perdura

sinó l’espiral nacarada d’un so tancat?”

Capbussant-te en l’interior, ben endins,

a l’altra banda del full en blanc,

on els signes es condensen opulents

i ningú t’espera, tu sol front a la immensitat,

digues per fi: �oe¿de què val la poesia

sinó d’ungüent per guarir ferides,

de mentida o d’eufemisme flagrant

i d’engany que decora el dolorós No-res?”

Pilar de geni curt i ample món,

descanses amagada en qualsevol ciutat,

igual que la tranquila Caterina,

la que pateix per si molesta algú.

Totes dues sabeu què significa "ginesta",

"boga", "Mare de Déu!", "silenci" i "viatge".

Lluny de vosaltres, com un vagabund,

m'endinse en el fons de la superficialitat,

lleuger com un cartell arrancat pel vent,

pesat com una consciència perduda.

Pilar, Caterina, dones reals, no hi ha mentida

entre el flux aquàtic de les nostres converses.

On sou? Què feu? Què és de vosaltres?

Aquesta nit percace el vostre record

amb una ment que divaga massa.

Les dones em passen per davant

sense entendre ni pruna del què passa.

Elles tenen poc que oferir-me, vosaltres

serieu la culminació del meu esperit imperfecte;

amb una humiltat deditícia i permanent,

jo esdevindria el servidor dels vostres designis.

XOC DE REALITAT