En un comentari a una recent entrada meva en
aquest bloc, la Júlia
Costa es demanava, entre altres coses, pel fet que cada vegada més la gent mori
als hospitals i no a casa.
El tema és delicat i difícil. D’una banda està
clar que la mort imprevista o la que és conseqüència d’una malaltia fulminant o
ràpida té lloc allà on es presenta i no s’hi pot fer res. Un pot sofrir un
infart, una embòlia o una infecció greu generalitzada i la mort se l’emporta
per davant allà on el troba.
Una altra qüestió és la mort que resulta de
malalties cròniques, de llarga durada, o la que és conseqüència del que
anomenem processos consumptius, que et van minant poc a poc, debiliten l’organisme
i t’acaben consumint fins que la vida s’extingeix. Serien les morts
previsibles, les que es produeixen perquè la malaltia que patim té aquest fin
al inexorable en l’horitzó, malgrat que mai podrem afirmar amb exactitud quan
tindrà lloc el fatal desenllaç.
Aquest cap de setmana vaig anar al cine a veure Evening (El atardecer). Tot i que a mi les pel·lícules amb molts noms de prestigi no em solen atraure massa, vaig pensar que potser en aquest cas seria diferent i que potser em trobaria amb una pel·lícula sensible, però amb interpretacions a l'alçada del que s'espera pels actors, i sobre tot per les actrius, que s'hi anuncien. La realitat és que encara estic badallant.
La Mercè vivia sola. La seva família més
propera eren unes cosines i no totes hi tenien bona relació. Potser qui més se’n
va cuidar van ser unes poques amigues “de sempre” i algunes veïnes del carrer
que l’anaven a veure sovint. Abans de posar-se malalta de la malaltia que la va
acabar matant, la Mercè ja estava molt limitada per un procés crònic que li
dificultava el caminar. Ara fa uns pocs anys, els propietaris d’una bodega
propera van comprar-li la casa a canvi que ella hi pogués seguir vivint. El
tracte consistí en una quantitat al comptat, que li va permetre fer les
reformes necessàries per adaptar-la, i una altra quantitat mensual per vida, que li permetia pagar un ajut,
puntual això sí, i viure amb una mica més de tranquil·litat que la que fins el
moment li possibilitava la paga de menys de 300 euros que rebia de l’Estat.
La desmemòria
intencionada i selectiva és una de les característiques més hipòcrites del
nostre Primer Món. Quan Kosovë que, no ho oblidem, tenia connotacions de Terra
Sagrada pels serbis ja que l’origen històric del país era precisament allà, va
voler-se proclamar independenttots vam
córrer a defensar el dret a la lliure determinació dels pobles. Fins i tot
l’OTAN va bombardejar Sèrbia per assegurar una línia de seguretat que permetés
que els kosovars pugessin exercir el seu dret. En aquell moment, i encaraara, Rússia es va oposar a la secessió, que
va considerar com un atac a l’estabilitat i l’equilibri internacional. Però a
l’Unió Europea, tret d’Espanya –amb interessos interiors que li fan
desaconsellable determinades preses de posició- i algú més, la posició
favorable a la consumació del desmembrament definitiu del que abans havia estat
Iugoslàvia va ser majoritària.
Estic llegint, des
de fa ja un temps, La
Muntanya Màgica, de Thomas Mann. És un dels llibres que, d’una
manera o altra, considerava pendents en el meu bagatge de lectures i ara fa uns
quants mesos vaig trobar l’edició de butxaca que n’ha fet 62 i vaig cedir a la
temptació.
Una de les coses que, ara que estic més tranquil i puc recordar-les, em quedaran en la memòria d'aquest estiu és el concert que el grup Estramp Jaç, dirigit pel blocaire Marcel Casellas, va fer el 10 d'agost a Vilallonga de Ter.
Pensava que quan tornaria de vacances l'eufòria postvacacional em duria a escriure i escriure i compartir amb la gent el que anava anotant al llarg dels dies. Però la realitat que s'imposa és dura. El retorn al treball sempre acaba comportant un cert nivell de commoció i no he estat capaç d'escriure res des de fa dies. I ara, que m'hi volia posar, veig que tampoc té gaire sentit parlar del que ha quedat dipositat a la memòria. De totes maneres, he estat repassant les fotos d'aquests dies. Em quedo amb alguns racons de la costa entre l'Ametlla de Mar i l'Ampolla que amb uns quants graus menys i una mica menys d'humitat podrien formar part del Paradís. Us en deixo una foto, que de pas em servirà per tenir enveja de mi mateix fa unes setmanes. (segueix)
Les vacances s'han acabat, pràcticament. Em queden alguns dies que anirem gastant poc a poquet i en dosis mesurades per tal que el temps que falta d'aquí a Nadal no es faci massa dur. Es pot dir que hem fet un wash-out notable, aquest any, de manera que tinc la ment en blanc pel que fa a qüestions per parlar al bloc. Bé, temes no és que en faltin, però em fa una mandra considerable parlar-ne: el tractament de la crisi georgiano-rusa (quin eufemisme, no?), la histèria espanyolista dels JJOO, la repressió dels drets humans a la Xina... Però com més hi penso, només em venen al cap, com a cosa interessant, les vacances. Tot i així, no us en parlaré gaire, perquè encara estic instal·lat, malgrat que ja vaig a treballar, al meu lloc de vacances i hi vaig i en vinc cada dia, cosa que fa que cada vegada que surto de la feina, torni a ser de vacances. Procès adaptatiu, en dic. Ja us vaig explicar que havia caigut de la bici. Ara la ferida ja està pràcticament guarida. Però com en aquestes coses em venç una mena de perversitat innata per explicar-ho i recordar-ho, us deixo la fotografia (feta per mi mateix, cosa que n'explica l'escassa qualitat) dels punts al colze. N'ha quedat una cicatriu que ja anirà marxant. A data d'avui, doncs, els punts ja no hi són. Un cop feta aquesta expansió, poster dedicaré els propers apunts a explicar-vos algunes coses de les meves vacances que pot aprofitar algú de cara a l'any que vé (o, si és possible, a aquest mateix, perquè no?).
Avui he pogut aconseguir connectar-me a internet en un ordinador del càmping on m'he instal·lat uns quants dies, fins dissabte vinent. Així, m'ha estat possible repassar el correu electrònic, netejar-lo una mica de brosssa i, fins i tot, resoldre alguna petita qüestió de la feina. Pel que fa a les vacances, tot va més o menys com tenia previst. Bé tot, no, algun petit incident les ha enterbolides, però no és res que no es pugui resoldre amb temps i paciència. En primer lloc, ara fa deu dies, mentre encara voltava per la Vall de Camprodon, vaig caure de la bici i em vaig fer un trau al colze, del què encara en duc els punts (en nombre de 10). Val a dir que l'atenció que vam rebre a l'àrea bàsica de salut de la població ripollesa va ser d'allò què en diuen xapeau. A la segona part, aquí baix, a les Terres de l'Ebre ens ho estem passant força bé. Diumenge vam assistir a la desfilada de la Festa del renaixement, a Tortosa. Ja miraré de parlar-ne més endavant, però us avanço que us les aconsello, aquestes festes, ens ho vam passar francament bé. Ahir vam comprovar com n'és de difícil intentar fer vacances amb filla adolescent de 15 anys, mentre provàvem de fer el recorregut de la platja del Trabucador al Delta! I avui venim de fer (sense filla, és clar!), sota un sol de justícia un tros del G-92, entre l'Ametlla i l'Ampolla. Res a envejar a la Costa Brava, ben al contari, paratges bellíssims i sense gent. Ja en parlarem més endavant, i us en penjaré alguna foto. De moment, només volia donar senyals de vida i aprofitar la connexió per repassar algun dels meus blocs preferits, encara que no tinc temps per deixar-hi missatges. Fins aviat!
Acabo de començar vacances. Demà marxem de casa uns dies, i com no sé si per allà on passem tindré l'oportunitat d'alimentar el bloc, us faig saber que, probablement, estarem un dies sense penjar-hi res i possiblement una mica incomunicats. Les vacances que ens hem plantejat aquest any són una mica "ganses", o sigui que no crec que tingui oportunitat de generar cap entrada en relació a elles que valgui la pena. Uns quants dies al Pirineu gironí, i uns altres a les Terres de l'Ebre, tot amb perspectiva de relax. Aquest és el plantejament, però ja se sap que, sovint, sorgeixen sorpreses. Si és així i tinc l'oportunitat d'escriure-ho ja us en faré saber coses. Bones vacances a tothom!!!
1. ¿Perquè la gent que està contra les "corridas de toros", s'autoanomena antitaurina, expressió que en sentit estricte vol dir que s'està contra el pobre animal? No seria millor anomenar-los antitauromàquics? No seria també més correcte dir que els veritables antitaurins són els toreros? 2. ¿Perquè hi ha gent que a Catalunya exerceix d'això que s'anomena antitaurí, però sovint, quan arriben els principis de juliol, se'n va a veure els "encierros" dels sanfermines a Pamplona, col·laborant amb l'espectacle que diuen rebutjar?
Llegia fa pocs dies (potser ahir?) la dificultat que l'Artur Mas per trobar o per posar dones en l'equip de direcció del seu partit, no sé si perquè a CDC no n'hi ha de preparades, o perquè en el sovint esvalotat galliner postpujolista hi ha massa galls amb ganes de gresca que, en estendre les seves ales, impedeixen que les pobres gallinetes es facin visibles. Tampoc a ERC, ni al mateix PSC sembla que les dones amb una certa responsabilitat organitzativa tinguin massa visibilitat pública, que sovint es tracta d'això, que es vegin. I a ICV i companyia, tot i que sembla que ho proven, tampoc no sembla que se n'acabin de sortir. I dic això perquè es veu que els grans partits espanyols encapçalen el que seria, per dir-ho d'alguna manera, el rànquing europeu de paritat. PSOE i PP tenen en llocs importants de la seva organització dones, que sovint són la veu i la imatge del partit.
Per tal que qualsevulla creació espiritual produeixi ràpidament una impressió estranya i profunda, cal que existeixi un parentiu secret i fins i tot una identitat entre el caràcter personal de l'autor i el caràcter general de la seva generació. Els homes no coneixen el motiu pel qual se senten satisfets amb les obres d'art. No són veritablement entesos, i creuen descobrir innombrables excel.lències en una obra per tal de poder justificar l'admiració que senten per ella, quan el fonament íntim del seu aplaudiment és un imponderable sentiment, anomenat simpatia. Aschenbach havia escrit (...) que gairebé totes les coses grans que existeixen ho són per haver estat creades en contra d'alguna cosa, malgrat alguna cosa (...)
Va ser pel nostre fracàs moral i no per un accident de l'atzar, pel que mentre maldàvem per preservar l'aparença de la república, vam perdre la seva realitat.
No el conec personalment, i el seu bloc no és dels que segueixo amb més asiduïtat. Hi he entrat només puntualment, més per l'atracció que m'hagi generat el títol del post que per altres coses. Però avui m'assabento a través del mail obert de Vicenç Partal que Marc Belzunces pot anar a la presó per un delicte de consciència, d'aquells que un creia que en aquest país (i per extensió en el país que ens marca les normes) ja no existien. Com jo podria dir-ho més alt, però en cap cas millor, si seguiu llegint, hi trobareu l'editorial que en Partal ha escrit avui sobre el tema. Des d'aquí la nostra solidaritat amb el company blocaire i el reconeixement a la seva coherència.
Amb uns dies de retard sobre l'horari previst a causa dels ja coneguts imponderables que solen afectar aquestes coses com més les esperes, avui ja he tingut a les mans el meu darrer llibre, La mirada de la gàrgola, un nou poemari editat per Òmicron, i que suposo que en pocs dies ja circularà per les llibreries. Sempre he dit que la poesia és com els acudits: està molt bé que el receptor en faci la interpretació que més li plagui, però perd molt quan és l'autor qui en dóna les explicacions pertinents, de manera que no us n'explicaré el sentit (segurament tampoc no sabria fer-ho prou bé). Transcric únicament unes línies de la contraportada i, per si seguiu llegint, us hi deixo el poema que dóna títol al volum. "La pedra, el fred, els futurs que no van esdevenir-se o que van ser negats, el mirall on no sempre s'hi reflecteix la imatge del poeta, però també la tendresa entesa com una improbable metamorfosi de la mateixa pedra, són els pilars sobre els que es fonamenta aquest llibre amb què l'autor vol donar-nos una prova de la seva maduresa. La gàrgola som nosaltres convertits en pedra, veient impassibles i impotents com les coses passen més enllà de nosaltres (...)"
Hi ha subtilitats vanes i frívoles a través de les quals els homes busquen a vegades l'èxit, com els poetes que fan obres senceres de versos que comencen per una mateixa lletra; veiem ous, pilotes, ales, destrals formades en l'antiguitat pels grecs amb la mida dels seus versos tot allargant-los o escurçant-los, de manera que acaben representant aquesta o aquella figura (...) Pot dir-se de forma raonable que hi ha ignorància analfabeta, abans de posseir el coneixement; i una altra de doctoral, després de posseir el coneixement: ignorància que el coneixement fa i engendra, de la mateixa manera com desfà i destrueix la primera.
Michel de Montaigne: LVI Sobre les vanes subtilitats (fragment) dins Assaigs, llibre primer; trad Vicent Alonso.
Crec que no falto a la veritat si dic que amb els pas dels anys m'he anat convertint en desafecte del futbol. La veritat és que tampoc he estat mai un gran "forofo" d'aquest negoci (dir-ne esport em fa venir una mica d'urticària), però sempre m'havia mirat els partits del Barça, i fins i tot havia anat al Camp Nou quatre o cinc vegades (sempre amb entrades regalades). Amb el temps, un ha pogut anar veient que a través del futbol es manipulen sentiments, passions i fins i tot conductes de la gent. El Barça n'és l'exemple més clar: si els blaugrana van bé, sembla que el país vagi millor; quan fan llufa, el pessimisme col·lectiu s'instaura de manera irrevocable. El que està passant amb la selecció espanyola de futbol ve a ser el mateix.
De vegades quan escrivim no fem més que utilitzar formes que prèviament ja hem vist escrites de la mà d'altres autors. I, sobretot, quan rellegim el que hem escrit comencem a trobar indrets comuns, imatges repetides que, temps enrera, ja eren presents en les pàgines que altres abans que nosaltres van escriure. D'aquí el poema que podeu llegir si teniu la bona voluntat i la paciència de seguir amb aquest apunt. Aquest poema és inclòs a La mirada de la gàrgola, que en pocs dies arribarà a les llibreries, i de la que en els propers dies us n'aniré deixant petits tasts.
I jo que em pensava que era aquesta, la Roja...!
