El fet de trobar-se a la bonica ciutat de Florència per motiu d’un esdeveniment esportiu, i que a més al costat de l’hotel hagi un cinema pot donar l’oportunitat de veure, en versió doblada a l’italià, la última pel•lícula de Clint Eastvood. Changeling és un intrigant relat d’un fet real a Los Angeles dels anys vint. La protagonista, interpretada per l’Angelina Jolie, lluita perquè l’amor entre mare i fill no es vegi enterbolit per la màfia policial. Tot i això, l’estrena en les nostres pantalles no serà fins el dinou de desembre amb el títol de “el intercambio” ... en les millors sales.
Nova pel•lícula dels germans Coen que te molt d’això... de germans Coen: Humor blanc, guió molt treballat i actors coneguts. La nova proposta es apropa a una història circular amb referències a les preocupacions quotidianes de la classe mitjana americana, a partir d’una realitat més universal; perdre la feina.
Creïble historia en format triller d’aquest subgènere cinematogràfic com són les màfies llatines. Amb el rerefons estètic de “sin noticias de Dios” la nova proposta de Díaz Yañez combina d’innocència d’unes germanes espanyoles, especialitzades en petits robatoris, embolicades en una batalla desigual amb una banda mexicana. David, vestit de dona, contra Goliat dins el mateix món de la delinqüència. Insuperable Ariadna Gil per a gaudi i profit del seus seguidors.
La presència d’en Eduardo Noriega garanteix quelcom interessant en qualsevol pel•lícula on sigui present. Aquesta intriga ambientada en el famós tren transsiberià fa recordar a un altre pel•lícula, “Mans Buides”, a on el mateix actor sobreviu esplèndidament en l’espès univers de l’estació de tren de Perpinyà. De Transsiberian recordarem l’ambientació fosca, freda i dura de la vida quotidiana de personatges anònims que pugen i baixen del tren. La història de traficants, policies corruptes i bales de fogueig ja l’hem vist moltes altres vegades.
Desafortunada aproximació a la realitat de les presons de l’Espanya del anys vuitanta, si magistralment realitzada amb pel•lícules com “el Pico”. Aquesta en canvi, ni amb l’avantatge de la perspectiva històrica, assoleix aprofundir amb una de èpoques mes convulses de la política penitenciaria a l’estat, caracteritzades per les primeres presons democràtiques, les “fies”, “el vaquilla”, la sida, etc. Per si fos poc les actrius són prou conegudes de serials de migdiada, "cor de la ciutat" i "yo soy bea" que no ajuden a la credibilitat de la història.
Sens dubte, una de les millors pel•lícules en cartellera. Excel•lent combinació entre una argument de pel•lícula d’intriga, a l’estil de “Fargo” i un drama de la degradació de la persona humana com “Leaving las Vegas”. Cinema en estat pur, historia coral que malgrat que al cinc minuts ens expliquen el final de la trama, en cap moment de la perd l’interès. Com anècdota incorpora una de les versions més factibles de l’assassinat perfecte.
Segona visita al Festival de Sitges per veure aquesta adaptació al cinema d’una novel•la de José Saramago. Una sobtada pandèmia de ceguesa n’és el fil argumental una pel•lícula que deixar de banda la part més efectista i dramàtica per endinsar-nos en una reflexió de com l’ésser humà com individuo i com col•lectiu afrontar el repte de la supervivència. Per veure-la.
La disponibilitat horària i l’atzar ens porten a veure aquesta pel•lícula coreana dins els Festival de Sitges, a on cada any ens demostra que molts cops el públic de les sales comercials és molt més civilitzat que els assidus de l’esdeveniment sitgetà i suposi que de la resta de festivals. L’argument de Beautiful n’és prou conegut; el procés d’autodestrucció a partir d’un fet dramàtic. Els canons de bellesa de la dona oriental queden trasbalsats per un inevitable fugida endavant amb un final tràgic. Pels amants de gènere i de l’estètica cosplay.
Desafortunada aproximació a una Barcelona estival, burgesa i bohèmia que ens proposa la pel•lícula de Woddy Allen. Per si de cas homenatges a la ciutat comtal “todo sobre mi madre” de Pedro Almodovar. Una historia inversemblant de dues guiris, un pintor abstracte amb carnet d’aviador i una “chani” amb voluntat suïcida n’és el bagatge de l’inventiva del genial director novaiorquès en aquesta ensopegada mediterrània.
Aquesta ha estat una de les sorpreses agradables del present curs cinematogràfic malgrat el retard en la distribució comercial, tot i ser producció estatal, abans s’estrenà a Alemanya que aquí. Un cop fer giravolts pels festivals, El Rey de la Montaña s’ha fet un lloc en la cartellera per fer-nos patir amb aquest thriller angoixant, en plena natura i a la llum del dia. Identificats amb el patiment del protagonista, la pel•lícula és una mena de road movie sense cap més horitzó que la supervivència en una crua natura on no ensopega amb fullets fantàstics ni psicòpates de la serres mecàniques sinó amb altres persones humanes habituals usuaris dels parcs naturals.
Atret per la presència de l’Esperança Pedreño, la Cañizares de Cámara Café de Tele5, gaudeixo d’aquesta adaptació cinematogràfica de la novel•la de Elvira Lindo. Dues dones a la frontera de la trentena es retroben per compartir la lluita quotidiana encara amb la càrrega de traumes del passat. Pel•lícula de llàgrima fàcil, cal ressenyar el gran treball interpretatiu del actrius i actors per sobre d’un guió. És a dir, com si en una cursa de braus els “toreros” fossin millors que els braus de lídia.
Aproximació a la figura del Che Guerava a partir d’un triangle bibliogràfic: una interessant i breu referència a les primeres trobades a Mèxic en plena dictadura de Batista; la lluita armada des de Sierra Maestra fins a les ciutats i un recordatori en blanc i negra de la visita del Che Guevara al els Nacions Unides en qualitat de Ministre d’Indústria del règim cubà. Malgrat la bona interpretació de Benicio del Toro, la pel•lícula no acaba de ser prou convincent; presentant a un dels icones de l’esquerra mundial com un heroi d’un videojoc.
Des de França ens arriba aquesta innocent comèdia de gran èxit comercial més enllà dels Pirineus però que aquí nomes ha complet la quota estival i/o cinema europeu. Comèdia de situació del desencís d’una vídua alegre en el marc de la costa blava francesa: fills i altres familiars que dificulten l’amor platònic de la protagonista.
Curiosa proposta cinematogràfica que ens arriba de l’estat de Israel amb la sempre enigmàtica grafia hebrea, tot i que la pel•lícula manté un tonalitat prou occidental. Tres noies, com a tres “amélies”, es veuen atrapades per l’atzar en una fosc succés d’homicidi involuntari. Ingeniós guio que ens durà a un esplèndid final per aconseguir una sobtada solidaritat amb la innocent culpable.
Des de fa un temps el cinema fantàstic en el nostre país ha tingut un fort arrelament, convertir-se en allò que se’n diu una industria. Eskalofrio n’és l’exemple de bons equips de producció i postproducció, de efectes especials ben treballats que no espectaculars però si efectius. La trama gira a voltant de dues circumstancies prou dispars; la malaltia epidemiològica d’un adolescent a Barcelona i el voluptuós moviment del cul d’una xicota alemanya a la Navarra profunda. Pel•lícula plena de tòpics i referències a altres títols, un curiós i versemblant còctel de cinema fantàstic, por psicològica i postulats “gore”.
