   |  |
Comentaris polítics de Martí Cabré
|
|
Una recomanació del bloc de Vicent Partal: Recomane la lectura d'aquest article publicat a Directe.cat que descriu algunes de les "idees" de la ideòloga del famós .bcn. Una tremenda espanyolista.  L'ofensiva espanyolista continua. Animats per la manca de resposta davant els atacs estatutaris i per desviar l'atenció de la crisi econòmica i del fracàs de la recuperació de la memòria històrica, l'esquerra i la dreta espanyoles continuen la seva ofensiva per desmuntar l'estructura social catalana. Joan Ferran ja va avisar. Primer el tripartit d'esquerres es va carregar TV3 i després Catalunya Ràdio. L'estratègia va ser fer-ne fora els professionals més bons i fer-li perdre audiència. Així van veure per fi acomplerta la denúncia que feien des de fa vint anys: que els mitjans públics catalans tenien menys qualitat que els espanyols. Quan els han dirigit, han convertit profecia en realitat. Ara l'espanyolisme del PSC ja té un nou objectiu: l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquest atac de l'esquerra espanyola (PSC, El Periódico, Catalunya Ràdio) rep l'ajut entusiasta de la dreta espanyola (PPC, La Vanguardia, RAC1) i igual que abans, IC-V i ERC no faran res per impedir-lo sota amenaça d'haver de buscar feina real i CiU està massa distreta en picabaralles internes conseqüència de no haver partit peres quan tocava (un l'últim congrés). La tàctica seguida pel PSC al govern i als mitjans no serveix ara. Com que no poden infiltrar gent d'esquerres al IEC (perquè cal tenir un cert nivell cultural i acadèmic), la tàctica seguida és desprestigiar la institució: una entitat com l'IEC té el poder que li otorga la gent i si es buida de prestigi es buida de funcionalitat. Aquest matí ja hem sentit la primera ofensiva: que l'IEC exigeixi que els periodistes dominin la llengua és motiu de burla i escarni. Si els camperols que cultiven patates no parlen bé la llengua, diuen, per què l'han de parlar bé els periodistes? La raó és ben simple: l'eina de treball del periodista. L'ha de repassar, afinar i esmolar. N'ha de conèixer tots els registres i escollir el més adequat a cada feina. L'ha d'estimar i integrar-la a la seva vida. Cap broma. El Tribunal Penal Internacional ha reconegut que els periodistes de Radio Rwanda i Radio Télévision Libre des Mille Collines van ser tan responsables del genocidi com els militars. El periodisme és una professió seriosa. És inimaginable un atac similar dels periodistes espanyols contra la Real Academia Española (RAE). De fet cada notícia generada per la RAE és escampada com a Paraula de Déu pels mitjans espanyols que tenim establerts a Barcelona, sense vergonya. Què ens passa? Per què tant d'autoodi? Per amagar la incultura d'uns professionals crescuts a la societat de la subvenció? El Col·legi de Periodistes ha reaccionat ràpidament: per ells aquest és un assumpte de vital importància, molt diferent per exemple de les portades del Periódico denunciades per manipulació de la informació en els casos de la Guerra d'Irac o les eleccions nacionals. Els periodistes que avui tenen entre quaranta i cinquanta anys no van ser educats en català. Tampoc van ser educats amb ordinadors. I és molt més fàcil pronunciar una e neutra o usar un pronom feble que dominar un sistema operatiu o un conjunt de programari professional: tots els humans aprenem llengües de manera natural mentre que la ofimàtica s'ha d'ensenyar i costa. Per què doncs s'usa l'excusa de la manca de formació? Perquè com que se'ls accepta com a bona una feina feta malament, la feina ben feta els importa un rave. A mi també m'importaria un rave dissenyar projectes malament si em paguessin fes el que fes. Però no és el cas, com no és el cas de molta gent indignada pel mal ús de la seva eina de treball que fan força periodistes catalans. L'ofensiva espanyolista continua. El 1941 Erwin Rommel va ensorrar l'estructura britànica del nord d'Àfrica gràcies a uns moviments audaços que li van fer adonar que els britànics no tenien realment defenses fortes i modernes. Ningú al Regne Unit donava importància a aquest front, que van deixar a mans dels australians de Tobruk, fins que es van adonar que perdre el Canal de Suez significava perdre la guerra i perdre la guerra siginificava ser esclavitzats. Llavors van plantar cara. El PSC ja ha ensorrat TV3 i Catalunya Ràdio. Ara comença a bombardejar contra l'IEC. No estem parlant de fronteres exòtiques. Parlem de Montgomery i parlem de Churchill. Parlem de sobreviure. Us transcric un interessant article publicat per Àlex Calvo al butlletí del CEEC. Cal tenir present que després de la Segona Guerra Mundial Japó no va fer l'esforç alemany o italià per reconèixer el seu passat agressiu i encara avui a Japó, igual que a Espanya, hi ha un discurs populista que simpatitza amb el passat feixista. Destituït el cap de la Força Aèria japonesa El General Tashio Tomogami, cap d’estat major de les Forces Aèries d’Auto-Defensa Japoneses (ASDF) ha estat destituït, abandonant el servei actiu el passat dia 3 de novembre. El motiu que ha provocat la seva destitució ha estat la participació, i victòria, en un concurs d’assaig amb un text titulat “Fou el Japó una nació agressora”1 en el que defensava que: · Malgrat que molta gent pensa que l’agressió japonesa va causar forts patiments als països asiàtics durant la Segona Guerra Mundial (que anomena Gran Guerra de l’Àsia Oriental), molts països asiàtics tenen una visió positiva de la guerra. · És falsa l’acusació que el Japó fou un país agressor. · No és acurat parlar d’una invasió nipona de la Xina, atès que el Japó va obtenir la seva posició al país d’acord amb el dret internacional gràcies a les guerres Sino-Japonesa i Russo-Japonesa i hi va estacionar tropes per a protegir aquests interessos en base a diversos tractats. · Corea sota domini japonès era segura i pròspera. · El President Roosevelt va preparar un parany i el Japó hi va caure i va atacar Pearl Harbor. · El Japó s’hauria d’enorgullir de la seva gloriosa història. Un país que nega la seva història està destinat a caure. Un cop conegut el contingut de l’assaig guanyador, la reacció de països com Corea del Sud i la Xina comunista fou immediata, criticant amb duresa aquestes afirmacions. El govern japonès va reaccionar amb gran rapidesa, i les declaracions crítiques amb el General Tamogami del Primer Ministre Japonès, Taro Aso, i el Ministre de Defensa, Yasukazu Hamada, foren seguides per la seva destitució al capdavant de la forces aèries nipones. A més a més el ministre de defensa va declarar dijous passat davant el Comitè d’assumptes exteriors i de defensa del Senat que volia que el General Tamogami retornés voluntàriament els seixanta milions de iens a que té dret en concepte de premi de jubilació. El ministre i tres alts funcionaris han decidit retallar-se el sou temporalment. Els principals rotatius japonesos han publicat editorials contràries als punts de vista del General i donant suport a la resposta del govern. Val a dir que el contingut de l’assaig va provocar aital revolada perquè contradiu directament la declaració l’any 1995 pel llavors Primer Ministre Tomiichi Murayama que "El Japó va causar grans danys i patiments als països d’Àsia i d’altres indrets pel seu colonialisme i agressió", la visió de la majoria d’historiadors, i encadena amb una sèrie d’escàndols i controvèrsies que han envoltat les Forces Armades nipones, especialment la Marina, els darrers dos anys. Malgrat que algunes reaccions no deixen de ser una mica hipòcrites, no oblidem per exemple que van morir més xinesos sota el maoisme que per les armes japoneses, fet que Beijing sembla haver oblidat convenientment, o que es menjava més a Corea del Nord quan era una colònia japonesa que sota l’actual règim estalinista. És evident que l’assaig conté diverses errades i distorsions, i sobretot que un dels pilars de la democràcia és la submissió estricta de les Forces Armades al poder civil. La posició que ocupava el General Tamogami era incompatible amb la seva participació en aquest concurs. Entre d’altres, el General Tamogami acusa Chiang Kai Shek d’haver estat manipulat pels comunistes, oblidant que sempre els va veure com un enemic més perillós que el Japó, fins al punt que va ordenar a les seves tropes no resistir, i fou segrestat pel seu segon per a obligar-lo a signar un pacte de no agressió amb les forces comunistes1. Una pregunta que l’assaig ni tan sols és planteja és perquè no fou possible un acord entre el Guomindang i el Japó que barrés el pas al comunisme a la Xina. Té tota la raó el General quan afirma que un país que nega la seva història no té futur, però la resposta és conèixer la història, sense amagar-ne els punts foscos i les errades. És cert que al Japó hi ha molts professors que s’avergonyeixen del país, arribant a l’extrem d’oposar-se a l’himne nacional, i que pretenen inculcar a les joves generacions ideals pacifistes que poden facilitar futures polítiques expansionistes xineses i afeblir el paper del país en la lluita contra el terrorisme jihadista, però és molt dubtós que aquesta sigui la millor manera d’oposar-s’hi. Un altre aspecte polèmic al que es va referir el General en el seu assaig fou la possibilitat que el Japó rellegeixi, o reformi, la seva Constitució en el sentit de permetre la conclusió de tractats de defensa mútua amb altres països. Fins ara la interpretació oficial del govern és que la Carta Magna nipona no ho permet2, malgrat que la qüestió emergeix periòdicament al debat polític i el Primer Ministro Shinzo Abe va crear un grup consultiu a quines conclusions es recomanava una reinterpretació oficial del text constitucional, que no es va dur a terme en dimitir poc després. Durant una conversa amb periodistes a Nova York amb ocasió de la darrera Assemblea General de l’ONU el setembre, l’actual Primer Ministre Taro Aso va indicar la seva voluntat de procedir en aquest sentit. Finalment cal comentar que fa uns dies s’ha filtrat que dels 235 assaigs presentats al concurs 78 ho foren per membres de les ASDF (cap membre de les Forces Terrestres o Marítimes d’Auto-Defensa hi va participar), i d’aquests 62 pertanyen a l’Ala Aèria 6 desplegada a la base de Komatsu, Prefectura d’Ishikawa, dirigida pel General Tamogami del 1998 al 1999. Fou precisament quan era màxim responsable d’aquesta unitat que es comenta que el General conegué Toshio Motoya, cap del grup Apa, empresa organitzadora del concurs d’assaig.
1 Versió anglesa disponible a http://www.apa.co.jp/book_
1 TYSON LI Laura, Madame Chiang Kai-Shek: China’s Eternal First Lady, New York, Grove Press, 2006, p. 114-131. 2 YOSHIDA Reiji, “Collective defense: What it means for Japan”, The Japan Times, 19-05-2007, disponible a http://search.japantimes.co. Àlex Calvo és professor de relacions internacionals a European University. Força gent sap que les eleccions per escollir un nou president dels EUA són el primer dimarts després del primer dilluns de novembre, cada quatre anys. El que no és tan conegut és el per què d'aquesta data. Sense saber si és cert o no, he trobat a la wikipedia una explicació força raonable, que us transcric. Una llei federal de 1792 permetia als diversos estats fer les seves eleccions presidencials (escollir els electors) en qualsevol moment en un període de 34 dies abans del primer dimecres de desembre, data en què els electors es trobarien per escollir el president i el vicepresident dels EUA. Fer les eleccions durant el novembre era una bona tria perquè ja haurien fet la collita (important en una societat agrària) i les tempestes d'hivern encara no serien fortes (important en una era sense carreteres asfaltades ni llevaneus). Tot i això, amb la millora de les tecnologies de la comunicació i el transport (el tren i el telègraf), aquesta llei dels 34 dies comportava a poc a poc alguns problemes, sobretot perquè els estats que votessin darrers podien arribar a determinar ells sols el resultat de l'elecció. Finalment, el 1845 el Congrés va decidir fixar una sola data per les eleccions. Segons l'acta de la sessió de desembre de 1844, les raons per escollir aquesta data peculiar van ser força prosaiques: inicialment la proposta va ser escollir els electors presidencials el primer dimarts de novembre dels anys divisibles per quatre, però van trobar que en alguns anys el primer dimarts de novembre es trobava a més de 34 dies del primer dimecres de desembre i es violaria la llei electoral de 1792. Així és que es va fixar que seria el primer dimarts de novembre després del primer dilluns de novembre, cosa que assegurava el rang de 34 dies. I per què un dimarts? Doncs perquè el 1845 els EUA encara eren un país agrari on la gent es movia a cavall o en carro. Els grangers necessitaven un dia per arribar a la seu del comtat, un dia per votar i un dia per tornar a casa. A més, no es podia interferir en el sàbat (que els diversos grups cristians dels EUA practicaven diumenge, dissabte o fins i tot divendres al vespre). Així que les eleccions només podien ser dimarts o dimecres. Dimecres era dia de mercat. Per tant, serien dimarts.
marticabre |
divendres, 10 d'octubre de 2008 | 20:53h
 Escric des de l'Auditori de Girona, amb el nou Acer Aspire One. :-)Presentacions curtes, un eficaç Roger de Gràcia fent riure l'auditori i molta emoció. Els noms virtuals es converteixen en cares reals, com en tantes altres trobades de blocaires. I els guanyadors són... Categoria de cultura: Jordi Cervera http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php Categoria de societat: Joan Puig http://lexicografia.blogspot.com Categoria d'actualitat: Albert Medrán http://www.albertmedran.com Categoria d'educació: Margalida Capellà http://blocs.xtec.cat/elfildelesclassiques Categoria de TIC: Núria Masdéu http://nuriamasdeu.blogspot.com Premis especials: Miquel Tusón http://www.llumenera.com i Saül Gordillo saul.cat Enhorabona!!! La història de la crisi de les subprime ve de lluny i abans d'acabar-se ja ha deixat força cadàvers pel camí. Eliot Spitzer, 54è governador de l'estat de Nova York, es volia guanyar una fama d'incorruptible. El 2003 aquest polític del Partit Demòcrata era el Fiscal General de l'estat de Nova York i va actuar en l'escàndol de les compres d'accions a preu de tancada fora d'hores. Spitzer va detectar certes irregularitats en determinades hipoteques d'alt risc, va voler actuar però no va poder per l'obstrucció d'una determinada agència federal, l'OCC. Eliot Spitzer es va convertir en governador de Nova York el gener de 2007. El 14 de febrer de 2008, en un article al Washington Post, Eliot Spitzer va denunciar l'ús partidista de l'administració Bush de l'OCC, una obscura agència creada durant la Guerra Civil Americana per comprovar la fiabilitat dels bancs. OCC significa Office of the Comptroller of the Currency. Segons explica Spitzer en l'article, el 2003 Bush va usar l'OCC per impedir les investigacions dels fiscals dels diversos estats dirigides a comprovar la fiabilitat de les hipoteques subprime. Cada cop que un fiscal obria una investigació contra un banc, l'OCC intervenia per dilatar al màxim la investigació i aturar-la. Els cinquanta fiscals i governadors dels cinquanta estats dels EUA van arribar a coordinar-se per actuar contra les hipoteques d'alt risc però Bush va usar hàbilment l'OCC per impedir qualsevol tipus d'efecte en aquestes contractacions. El 2003 encara no havia esclatat l'escàndol i el públic no se'n va assabentar. Però quan el febrer passat Spitzer va publicar l'article explicatiu al Washington Post l'efecte va ser fulminant. Al cap de menys d'un mes, el 10 de març de 2008, el New York Times publicava un informe en que es revelava que Eliot Spitzer contractava prostitues de luxe i el 12 de març de 2008 Spitzer anunciava la dimissió. Enllaços d'interès: Pallywood és el nom creat pel professor Richard Landes, de la Boston University, per descriure les escaramusses entre israelians i palestins que són recreades per aquests últims per tal que els càmeres televisius les puguin gravar i transmetre pel món com a reals. En un conflicte com el que enfronta Israel i Palestina, on tothom es posiciona i els nervis van sempre a flor de pell, fer aquestes recreacions per alimentar la bèstia mediàtica és, si més no, força atrevit. Dol per a morts que s'aixequen o es posen còmodes, ràfegues de subfusell contra habitacions buides i ferits que canvien de mal són una mostra de les imatges dubtoses gravades a Pallywood i descartades per France 2 a l'hora d'emetre els Telenotícies. Fins i tot l'afer de Mohamed al Durrah es posa en dubte. El 2005 Richard Landes va produir el documental Pallywood: According to Palestinian Sources (anglès, 18 minuts), que podeu veure a YouTube. Sense refiar-me de les teories de les conspiracions, el que es veu en les imatges descartades és clar que són muntatges i parafernàlia per a la televisió. Quan un grup de periodistes independents (Daniel Leconte, Dennis Jeambar i Luc Rosenzweig) en va criticar l'ús que en feia France 2, la resposta que van rebre va ser "Ja sabeu que això sempre funciona així". Apunts relacionats:
Avui fa 294 anys que Barcelona va caure després d'un any de setge. Tot i que l'última plaça catalana a caure va ser Cardona, després de perdre Barcelona Catalunya va perdre la seva sobirania. Les elits polítiques i militars del país van ser decapitades i el país va ser governat amb mà de ferro per militars de la Capitania General. Fins al 1914, amb la Mancomunitat de l'enyorat Prat de la Riba, el país no va poder tornar a dir-hi la seva en el seu propi govern. Jo avui commemoro que encara no hem recuperat tot el que ens van prendre. David Cowan escriu que John McCain ha escollit com a candidata a la vicepresidència dels EUA la governadora de l'estat que otorga menys vots electorals [Alaska]. Recordem que els EUA són un estat federal i la presidència dels EUA l'escullen els estats, no els ciutadans. Cada ciutadà pot votar al seu estat i els representants electorals de l'estat recolzen al candidat que hagi guanyat a l'estat, sense tenir en compte el tant per cent de vot obtingut ("the winner takes it all"). Així, comptar amb el governador d'un estat potent pot assegurar força vots electorals, cosa que no es dóna amb Alaska. Llavors, per què Sarah Palin? Doncs per atraure el segment de votants fanàtics religiosos que tan bé va saber mobilitzar George W. Bush. John McCain és un republicà de la vella escola que no posa en dubte els fonaments científics de la vida moderna, cosa que sí que fa Palin. Sarah Palin, una persona que es troba potencialment a una passa de la presidència dels EUA, rebutja la ciència a cada moment. Vol ensenyar el creacionisme cristià a les escoles enlloc de les idees de Darwin i rebutja les lleis que "assumeixen" que la polució causa l'escalfament global que estem vivint. En tots dos casos no hi ha cap discrepància científica respecte a la veracitat d'aquests temes i el debat només es produeix a nivell del carrer per motiu dels discursos interessats de determinats grups religiosos i econòmics. Palin també nomena jutges que prohibeixen l'abortament a nivell de l'estat i això la va dur a tenir un cinquè fill tot i saber que tindria síndrome de Down. També s'ha sabut ara que la seva filla de disset anys està embarassada, cosa comuna en el país del primer món amb major índex d'embarassos adolescents. Palin ens fa tenir present que tot i les reiterades resolucions judicials en contra, els defensors del creacionisme, ara anomenat "disseny intel·ligent", continuen esforçant-se i (irònicament) evolucionen. Louisiana i Texas debaten ara per ara si ensenyar el creacionisme a les escoles públiques (les bones escoles privades no estan per tonteries). Tot això em fa pensar si és lícit que un polític pugui legislar a favor de determinades creences sense tenir en compte el punt de vista dels científics. O dels tècnics especialistes, pel què fa al cas. I, és clar, quan em trobo amb un govern condicionat per un partit (ICV) que és absolutament minoritari al país i que força polítiques d'infraestructures que no tenen res a veure amb les necessitats del país... crec que els EUA marquen tendència.  Tamara Zlotnikova és una membre del partit rus Yabloko que ha dut temes de medi ambient a la Duma. De la poca informació que en podem trobar a Internet, però, la majoria fa referència a la seva lluita per aconseguir que el govern publiqui tota la informació sobre les proves de Totskoye, Orenburg.La província d'Orenburg forma part del Districte Federal del Volga, a Rússia. És propera al Kazakhstan. Una de les comarques d'Orenburg, Totskoye, ha estat des de fa temps un centre d'experiments i proves de l'exèrcit rus. Acabada la Segona Guerra Mundial, la dissenció entre els EUA i l'URSS va crear la Guerra Freda. Des del primer moment els estrategues dels dos bàndols van creure que hi hauria una guerra nuclear sobre territori alemany. La qüestió era arribar preparats a aquesta guerra i intentar que no es convertís en una guerra global, la Tercera Guerra Mundial. Aquesta creença al final no es va revelar certa, per sort per a la humanitat, però durant molts anys va condicionar el comportament internacional de les dues superpotències. Com a exemple, la necessitat de tenir aliats forts a Europa va fer que Eisenhower revertís la política anticolonialista de Roosevelt i permetés al Regne Unit i França que usessin la força per mantenir els seus estatus colonials. Els EUA van sentir les conseqüències d'aquesta política de suport a la França colonial quinze anys més tard, al Vietnam.  Però durant el 1954 encara es creia que hi hauria una guerra a Alemanya. Per estar a punt per aquesta guerra, russos i americans van preparar el seu exèrcit per a l'ocupació de terreny bombardejat per armament nuclear tàctic. Fa poc s'ha pogut conèixer que el 1954 el Mariscal Júkov va ordenar fer uns exercicis tàctics amb armament atòmic per simular un combat a Alemanya. Normalment les proves atòmiques russes es feien al desert proper a Semipalatinsk (a l'actual Kazakhstan), però per dur a terme aquest exercici calia un entorn ecològic similar a l'alemany. L'indret triat per a l'explosió va ser Totskoye, Orenburg.Els poblets propers a la zona van ser evacuats i l'exèrcit hi va enviar la divisió 270 de fusellers, 320 avions, 600 tancs i 600 semiorugues. L'explosió va tenir lloc a les 9.33 del 14 de setembre de 1954, per una bomba de 40 quilotones (el triple que a Hiroshima) llançada per un bombarder Tupolev Tu-4. Aquest avió era la còpia russa per enginyeria inversa dels bombarders B-29 americans que havien caigut lluitant contra els japonesos a Manxúria (recordem que Stalin va mantenir-se neutral davant Japó durant tota la guerra i no va atacar fins després d'Hiroshima, i que encara avui les Kurils són territori conquerit).  Cinc minuts després de l'explosió l'exèrcit rus va bombardejar la zona amb armes convencionals i la va ocupar amb els destacaments assignats. L'operació era supervisada per Júkov, Vasilevsky, Rokossovsky, Kóniev, Khruixtxov, Bulganin i Kurchatov.La zona propera era habitada per mennonites russos descendents de baptistes alemanys i l'anomenaven Nova Samària. Katharina Nachtigal explica que les dones dels pobles veïns estaven enfeinades amb la collita de síndries quan una llum encegadora va omplir el cel. Tothom va veure el bolet nuclear que s'encenia a 50 km de distància. Al cap d'uns minuts el vent va començar a arrossegar cendra i arbres morts de la zona de l'explosió. "No ho toqueu!", va cridar una dona anomenada Helene Schröder. "Podria estar contaminat". Tamara Zlotnikova denuncia que el 1997 la ciutat d'Orenburg (que no va ser evacuada) presentava una quota de radiació dues vegades major que la de Txernòbil. De la resta, poc ha transcendit. Se sap que el pilot i el copilot de l'avió Tu-4 van morir de càncer uns anys més tard i que, quan la divisió va tornar als barracons, una colla de soldats van morir per diverses malalties. Però l'exèrcit va ocultar les proves i va falsificar les cartilles dels soldats involucrats per simular que es trobaven a altres llocs. Avui, dels 45.000 soldats i residents dels pobles veïns, encara no se'n sap res. Apunts relacionats:
|
Accés de l'autorEls meus enllaços1. PERSONAL
2. GENT
3. ALTRES BLOCS
4. WEBS
5. FòRUMS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Band of OdderscamiZs
Núria MasdéuPaper Mullat |
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|