Això em fa pensar que haig de sortir més de casa ;) Bé, em repeteixo, però he vist que un dels autors que més m'agrada, Je Sorren, ha obert un bloc i que té un apartat "Work in progress" on ens ensenya com va fent un dels seus quadres. Potser no us interessarà gaire, o potser si, com que no ho sé, aquí us deixo el link. (aneu al final i veureu el principi...)
Fa poquet vaig descobrir un bloc que va recollint "cartes famoses de la història". Hi ha de tot i de totes les èpoques, així que sempre pots trobar-ne alguna que t'interessi.
Jo vull recomanar-vos la que va escriure Beethoven a una nena de vuit anys que li havia escrit i li havia enviat un regal.
M'encanta aquest paràgraf. Crec que resum molt aquest sentiment de veure com d'altres són més bons que tu (en art), com tothom (fins i tot Beethoven!!! un geni!!!) admira a d'altres i pensa que mai arribarà a ser tan bo com ells. Justament això és el que el fa millorar i deguir endavant:
"Continúa, no ejercites tan sólo tu arte, sino penetra en su intimidad;
él lo merece, pues sólo el arte y la ciencia elevan al hombre hasta la
divinidad. Si alguna vez deseas alguna cosa, mi querida Emilia,
escríbeme con toda confianza. El verdadero artista no tiene orgullo;
bien sabe que el arte no tiene límites; siente oscuramente hasta qué
punto está alejado de su objetivo, y mientras otros, puede ser, le
admiran, deplora no haber llegado todavía ahí donde su genio mejor
brilla para él como un sol lejano."
Uff |
02. Animació |
dimecres, 16 de juliol de 2008 | 23:36h
És com el meu gat!!
Gràcies al Bloc Carabassa m'he adonat que ja tenim el tercer vídeo del Simon's cat.
El primer era genial i els altres dos están a l'alçada. Tots els que tenim gat ens identifiquem amb cada una de les accions d'aquest gat. És genial com capta d'una manera sencilla la vida d'un gat "de ciutat". És boníssim!
Ja tenim a Totcinema el tràiler en català de la nova peli de Pixar.
És del director de Buscant a Nemo, i no sé què esperar-ne...
Segurament una història ensucrada, carregada d'ecologia i moral, escenes divertides, etc. Però no ho sé. No la veig massa amb bons ulls, però, ei! és Pixar, i aquesta gent són molt grans, i tenen (fins a nova ordre) tota la meva credibilitat.
Bé, no és notícia que Brad Bird és un dels paios a qui més admiro, així, sense conèixe'l, amb un par! ;)
La qüestió és que aquest home, ja famós per dirigir la fantàsica "Els increïbles" i la genial "Ratatouille" ja fa un cert temps va concedir una entrevista (en anglès) i l'he trobat en un bloc traduïda al castellà (més fàcil d'entendre per la majoria de nosaltres).
És molt interessant. Molt interessant el fet que el director de Pixar, Steve Jobs, un cop ja estàven a dalt de tot i tothom ens rendiem als seus peus, va pensar que l'únic que podia fer-los caure era l'autocomplaènça. I pensar això.... només els grans ho pensen, i els més grans contracten a un paio que no havia fet mai animació 3D i que donaria tot un aire nou a l'empresa.
M'encanta com treballa. Vaig babejar veient els extres d'Els increïbles, veient les reunions que tenia Brad Bird amb els animadors, amb el productor (que intentava retallar escenes), etc.
Crec que podem aprendre molt d'aquest home, de la seva manera de treballar, i aquesta petita entrevista és una bona manera de començar a conèixe'l.
Us deixo també un vídeo, que així el post llueix més :D
N'hi ha tant, hi ha tanta gent amb grandíssimes idees, amb ganes de menjar-se el món, amb un nivell tècnic i de bagatge visual tant gran, que el món es fa petit.
Crec sincerament que no hi ha lloc per tots. Cada cop hi ha més gent en el món i cada cop hi ha més gent que pot optar per viure del que li agrada, de feines "artístiques". Cada cop hi ha més escoles d'animació i d'arts, cada cop hi ha més autodidàctes que gràcies a internet poden mostrar al món el seu treball i millorar i motivar-se veient el treballs d'altres. N'hi ha masses!!
Em sap greu. Crec que molt d'aquest talent queda sense explotar, queda relegat a petites produccions.
Per exemple, quantes pel·lícules de Pixar es fan a l'any? una! Quanta gent amb grandíssim talent es queda sense poder mostrar al gran públic la seva creativitat?
Crec que és el mateix que passa amb la música. Nosaltres tenim les mateixes hores al dia per poder escoltar música (i la mateixa memòria), però en canvi hi ha centenars de milers de músics amb gran talent que volen fer-se un lloc. És impossible abarcar tota la música que es fa al món (per molt youtube i webs de ràdios que hi hagi). Igual passa amb els actors, els directors o les pel·ícules, no hi ha lloc per tots els que intenten trobar forat a les sales.
Tot això vé perquè m'he pssat una estona veient uns quants blocs de gent que mereixeria tenir un lloc en aquest món pel seu grandíssim talent, i tinc dubtes de que hi hagi lloc per ells...
Per cert, aquest autor que us ensenyo demostra el que es pot aconseguir si ets un crack i domines l'ordinador com pocs. Fixeu-vos amb la llum i les pinzellades que aconsegueix, tant suaus, tan increïblement subtil. Simplement un crack.
Tinc una feina de mitja jornada i això em permet fer "feinetes" per la tarda.
Aquestes tardes segueixen ocupades amb menjar i més menjar... No em queixo, no està malament i estarà més ben pagat que d'altres feines que he acceptat que van acabar portant moltes més hores de feina.
Aquest post és perquè ara em toca una tarda llaaaarga amb l'ordinador, el menjar, la música i el programa del Clapés a Rac1 i em fa una maaandra... buf!!
Té un estil que no m'entusiasme, però crec que només per la idea d'aquest drac amb la rosa que sembla ser el fum de la seva flama, valia la pena ensenyar-vos-el.
L'he trobat llegint Criterion, on li feien una entrevista.
Ho estic fent a ordinador. Últimament, sempre que treballo per clients, no m'atreveixo a fer els dibuixos en cap altre cosa que no sigui traçats a l'ordinador.
És la manera "seguura" que tinc de treballar. Al moment puc canviar els colors si no agraden i em permet adaptar el tamany de la il·lustració al segon. També et permet anar movent els elements que vols amb un sol clic.
Tan "segur" que limita la creativitat. No em desagrada el resultat, però sento que no sóc jo. Que estic limitat, que escalo amb una corda de seguretat tan limitada que no podria caure ni volguent... bé, de moment és el que hi ha.
Us volia ensenyar alguns d'aquests elements traçats, així en gran, que llueixen més ;)
És una passada, no només els seus dibuixos (aquesta paraula se'm queda petita), sinó per com busca nous formats en la seva obra, per com treballa, per veure-la amb la seva petita llum treballar, .... és enveja, però una enveja sana, una enveja d'aquelles de veure que el món és molt gran i ple de persones que fan coses fantàstiques i a vegades tenim la sort de veure'n alguna, ni que sigui d'una manera tan poc propera com és un ordinador.
Aquest cop és per ensenyar-vos el que ella ens ensenya, una edició limitada a 50 d'un dibuix seu imprés a mà, amb textura, amb paper de gran qualitat i colorejat per ella. Una peça fantàstica vaja. Seria com tenir un "semi-original" davant nostre.
Ja n'hauria encarregat un, sinó fós pel preu: 1600 dòlars, que tot i la gran diferència amb l'euro, encara són molts calers, potser masses (o no).
Jo estava buscant una imatge de Cus-cus al google (on sinó?), i, quina casualitat, m'he topat amb la web d'aquest il·lustradora-dissenyadora.
Té tot d'imatges d'animals fets amb formes geomètriques i amb una bona combinació de colors. Curiós. El destí m'hi ha portat, així que no podia deixar d'ensenyar-vos-el.
Per cert, té un bloc on, si us hi passegeu una mica, hi veure el viatge que va fer a Tailàndia. Què maco que és, tu!! quina enveja!!
Fa molt temps, (des de que tinc bloc), que llegeixo amb ganes a "la de Registres".
El que escriu, el fet de ser tota una incògnita en el seu anonimat i la foto dels mitjons, ha fet que la vagi seguint regularment.
Avui vull destacar-la perquè subscric cada una de les paraules i el missatge que transmet en aquest post.
Siusplau llegiu-lo, perquè és justament això. Què fàcil seria ser no-nacionalista, és a dir, no estar justificant cada dia, cada minut, el fet de que t'estimis el teu país i vulguis tenir allò que tots els altres paísos tenen.
Perquè s'ens critica i s'ens insulta per voler el mateix que els demés tenen? Haig de demanar perdó per voler tenir una selecció? i el més trist, quants catalans (que s'hi consideren!!) es van alegrar que "España" guanyés ahir el partit? Qué trist, Al meu barri (de bcn) van ser desenes els coets i els crits d'alegria quan "la roja" va guanyar. Com ens podem alegrar que guanyi el país que ens prohibeix que nosaltres juguem? la gent no ho pensa això? que cony passa? hem d'estar contents perque quatre catalanets hi juguin?
Aquest any volia fer algo diferent. Això no serà possible.
Seguint amb el post en el que parlava de l'estil, aquest any volia fer un nou dibuix per l'especial de Sant joan. L'any passat vam fer un dibuix, una escena, que representés conjuntament la nit de Sant Joan amb la flama del Canigó i els desitgos a la platja de la Malva-rosa.
Aquest any, doncs, volia fer una cosa diferent: volia fer dos dibuixos, que cada una de les situacions tingués una representació pròpia. Vaig pensar en una parella en una platja mirant al cel (com demanant o pensant un desitg) i una escena que representés el Canigó i dues persones passant-se la flama, ajudant a distribuïr-la. Aqust és el dibuix que us deixo.
Un estil de dibuix que a mi (un cop fet) em recorda una mica Tintin al tíbet. Però tintin té un estil marcat, molt polit, molt acabat i d'un talent fora de dubte. Aquest no és el meu cas, és clar. Bé, la idea va ser descartada i finalment aquest any torna a ser el mateix de l'any anterior, amb certes millores, això sí, però el mateix. Cada any volem (vull) que sigui diferent, però a vegades hi ha certes coses que ja estan bé i que tan sols (i ja és molt) hem d'intentar millorar.
Tens temps, estàas rodejat de gent, i molts d'ells estan sentats, estirats, en definitva, prou quiets com per dibuixar-los relativament fàcil (mai s'estan prou quiets!!).
M'agradaria saber-ne més per poder dibuixar a la gent que corre, que juga , que neda, però és molt dificil, no hi ha prou temps...
Us deixo uns quants dels dibuixos que he fet amb la meva moleskine (si, jo també he caigut en el topic de comprar-me'n una a veure si serveix per dibuixar millor).
Els hi dóna com un toc de porcellana, els fa irreals... És aquest tipus d'il·lustració que fa servir de base fotografies, imatges reals. Sempre he pensat que això és "fer trampa", però la il·lustració no té perquè ser dibuix, tal i com l'entendriem.
Jo no sóc gaire fan del manga, és més, el desconec gairebé del tot excepte per Bola de Drac i Akira.
Però tothom que estigui interessat pel dibuix i sobretot pel manga, l'interessaran els vídeos d'aquest autor que té un espai en el youtube amb tot de de tutorials. Pots aprendre com fer mans, com fer cares, com fer ulls... molt interessants.
Estan en anglès, però si no els entens, les imatges s'expliquen per si soles.
He intentat sempre renunciar a un "estil" concret, però el cert és que l'estil que un agafa sol ser l''estil que li és més natural, més fàcil de primeres.
Jo, acostumat a tirar sempre pel camí fàcil, m'he vist abocat a un "estil" del que em costa sortir. Aquest dibuix que us ensenyo és només una mostra. Tendeixo a fer aquest tipus de persones, de dibuix, (cada cop les vaig fent millor, que no vol dir bé), però és sempre aquest.
N'estic cansat i l'única manera d'aconseguir altres resultats és a base d'esforç i de molta feina. Crec que evolucionar et manté viu i que quedar-me amb allò fàcil, no és una opció.
Una amiga (gràcies Kres) em va quasi "obligar" a comprar-me una pintura especial que és de pissarra.
És a dir, pintes el que vulguis, en el meu cas la porta de la cuina, i ja tens una pissarra que pots utilitzar pel que vulguis! És genial, la pots utilitzar per fer esbossos, per apuntar-te què has de comprar o fer, etc.
Avui mateix l'he estrenada (amb certa por perquè no sabia si podria borrar fàcilment) i hi he fet un parell de dibuixos per provar-la. És molt divertit això de poder dibuixar a la porta. Us ho recomano a tots!!!
El que més m'agrada de l'aquarel·la és veure'n els detalls. Pots passar-te una bona estona mirant els traços, com l'aigua s'ha anat secant sobre el paper, com els colors s'han barrejat entre ells... Aquí us deixo detalls d'una aquarel·la que vaig fer.
He vist que properament (vaja, el desembre que vé), s'estrenarà al nostre país la segona part de Madagascar, una peli de dibuixos animats que a mi em va agradar, la veritat. Genials sobretot els secundàris (com passa tan sovint), uns pingüins genials, que disposen d'un curtmetratge divertit per ells sols.
Bé, el títol original és "Madagascar: Escape 2 Africa".
A l'Estat espanyol és normal (que no lògic) canviar tots els títols que poden, i com no podria ser d'una altra manera, van pensar que "Madagascar: de la jaula a la jungla" feia gràcia. JA sabeu, aquest humor espanyol tan bo.
Nosaltres, és clar, (i quan dic nosaltres, dic la gent que ens mana i decideix en bona part el nostre futur com a país) ha decidit directament traduïr el títol del castellà al català.
Sí, ens enmirallem amb Espanya i no amb la versió original, una cosa que fem sovint amb l'excusa de que aixi la gent no tindrà dubtes i anirà a veure-la. És a dir, es creuen que la gent que, (quasi com una secta i amb molta força de voluntat), fem l'esforç de veure cinema en català, ens importa el més mínim quin coi de títol li han decidit posar.
Així doncs, el títol en català serà: "Madagascar: de la gàbia a la jungla". Té molt sentit, oi? La suposada gràcia del joc de paraules castellà "jaula-jungla", passa aquí a no tenir cap mena de sentit. És molt trist. Molt.
Som un país subordinat i acomplexat. Ens trepitgen i ens preocupem per si els hi estem embrutant les botes.
