Són molts els estudis d’àmbit internacional i nacional, avalats per personalitats i organitzacions de prestigi del sector ecònomic, que no es cansen d’apuntar que si Catalunya tornés a ser un estat independent seria dels països més rics i avançats d’Europa. De fet, però, no cal ser economista per adonar-se que com a estat independent i sense l’actual espoli fiscal que ens fa perdre DIÀRIAMENT 60 milions d’euros (dades del 2005, FUNCAS), el nostre seria un país amb un potencial que ens convertiria en un referent de primer ordre a Europa.

Els lectors es preguntaran, i amb tot el dret del món, a on van a parar aquests 60 milions d’euros que diàriament Catalunya “aporta” a l’estat espanyol, i que al cap de l’any representen gairebé 20.000 milions d’euros (dades del 2005, FUNCAS). Bé, facin un tomb per Madrid i ho entendran de seguida: milers de quilòmetres d’autovies sense peatge, una xarxa de línies de metro espectacular, terminals d’aeroports dignes del segle XXI i el projecte d’un nou aeroport sobre la taula, trens d’alta velocitat…que van realment a alta velocitat, línies de rodalies a l’alçada de qualsevol país europeu, etc. I tot això mentre els catalans anem pagant sense rebre el mateix a canvi, i pobres de nosaltres que se’ns acudeixi queixar-nos un mínim, perquè aleshores és quan hem de sentir dir-nos de tot menys bonics.

Ras i curt, si Espanya progressa és gràcies al saqueig que fa de la suor dels catalans. Cada dia Espanya s’emporta 60 milions d’euros de Catalunya amb els quals construirà les seves línies de metro llarguíssimes, les seves autopistes sense peatge, els seus aeroports internacionals, els seus trens d’alta velocitat que connecten les províncies amb la “capital del reino”.  Mai la suor dels catalans no havia estat tan rendible. Amb aquesta bicoca és normal que Espanya no gosi ni plantejar-se la possibilitat d’acceptar una independència de Catalunya. Qui seria el ruc de deixar escapar la gallina dels ous d’or? Per a consolar-nos, de tant en tant algun ministre espanyol ens surt amb aquells comentaris dignes de l’amo que dóna un copet a l’espatlla paternalment al seu súbdit dient-nos que ens agraeixen que siguem tan solidaris i que Catalunya és el motor d’Espanya. I ja tenim els polítics catalans, de qui saben que és tan fàcil de fer-los callar, ben cofois i satisfets perquè, malgrat tot, sembla que en el fons, molt en el fons, potser és que Espanya al capdavall no ens deu tractar tan malament vist que és capaç de dir-nos algun piropo de tant en tant.

Així, perquè som els més solidaris d’Espanya, mentre a Madrid viatgen en TGV des de fa lustres, a la capital de Catalunya els ciutadans es lleven a les cinc de la matinada per prendre un bus que els durà a la feina com un ramat de xais.

Perquè som els més solidaris d’Espanya, mentre a Madrid aviat tindran una parada de metro a cada cantonada, a la capital de Catalunya hem de fer malabarismes econòmics per intentar connectar el nostre aeroport amb la ciutat.

Perquè som els més solidaris d’Espanya, mentre a Madrid refan la terminal T4 de l’aeroport en el temps rècord de mig any, a Catalunya per construir només una trista tercera pista hem d’esperar vint anys com a mínim.

Perquè som els més solidaris, mentre a Madrid no saben ni la forma que té una cabina de peatge, els soferts catalans hem de pagar només per anar a la comarca veïna a treballar.

La llista d’aquest atemptat a la dignitat i a la intel·ligència dels catalans no tindria fi, i lògicament ara no es tracta de fer-ne un recompte exaustiu, sinó simplement exposar-ne una petita mostra –que és realment petita- que serveix perfectament per a fer-nos una idea de fins a on arriba la magnitud d’aquest saqueig econòmic sense precedents a Europa i que els espanyols s’atreveixen a qualificar perversament amb el nom de “solidaritat”.

Senyors espanyols, la solidaritat deixa de ser-ho quan es fa per imperatiu legal. Senyors espanyols, no s’hi val a anar pel món exercint d’atracador i després voler fer passar la víctima per solidària. Senyors espanyols, no s’hi val a anar per la vida de maltractador i després pretendre que la víctima passi com a instigadora dels seus maltractaments. Si de maltractador se’n neix, vostès n’han fet una professió. Si de lladre se’n neix, vostès serien capaços de deixar plomada fins i tot a la llevadora en ple part.

Fet i fet, però, vostès en el fons tampoc són culpables de gaire més que això: de la seva pròpia natura. Al capdavall, voler acabar amb Catalunya i espoliar-la tant com es pugui no ho van inventar vostès, sinó els seus avantpassats. No és perquè sí que Espanya fa tres segles que fa el mateix que ara amb Catalunya. Res, doncs, ha canviat en vostès. Ni tan sols un bri d’originalitat ha brollat dins seu, talment ancorats en un temps que no coneix canvi ni evolució possible en la llarga tasca espanyolitzadora de Catalunya.

Però reconeguin, senyors espanyols (i això de senyors no s’ho agafin literalment, és un pur formalisme), que el desgavell que el saqueig a Catalunya ha provocat finalment, no hauria estat possible sense la col·laboració d’una classe política catalana que en els últims trenta anys els ha posat les coses ben fàcils. Perquè, diguem-ho clar: què haurien fet vostès si en comptes d’haver-se trobat aquesta generació de polítics dels darrers trenta anys interessats a menjar calent a canvi de vendre’s el país, s’haguessin trobat amb una classe política catalana que hagués estat realment un exemple d’orgull nacional únicament al servei de la nació catalana sense preveure renúncies ni acceptar engrunes a canvi de res? Ben segur, les coses se’ls haurien posat molt, molt més difícils.

És evident, doncs, que trenta anys d’inoperància política nacional –nacional catalana, és clar- ens han dut on som ara: a una situació explosiva que no és només el resultat dels efectes demolidors d’Espanya sobre l’economia catalana, sinó també la conseqüència d’una generació política catalana a qui li ha faltat voluntat real per eradicar un espoli fiscal que empobria el país davant dels seus propis nassos mentre ells ens deien que “la feina ben feta no té fronteres” o que féssim “confiança en la bona gent”. Doncs bé, ara som hereus de trenta anys d’aquesta feina tan ben feta que ha fet Espanya amb Catalunya mentre des de Catalunya l’únic que s’ha fet és fer una classe magistral sobre com parar la galta i semblar un senyor. I ara també som hereus d’aquesta bona gent que ens demanava que els féssim confiança sense ser conscients d’aquella dita tan certa que recorda que la confiança pot arribar a fer fàstic.

Encara és hora de veure els membres del nostre govern anant a peu de via a interessar-se sobre el terreny per la situació catastròfica que pateix el nostre país. Encara és hora que el líder de l’oposició faci el mateix. Encara és hora que, després d’anys, algú en aquest país proposi des de Catalunya tancar definitivament l’aixeta a aquesta sangonera econòmica que és Espanya. S’entretenen a demanar (i el que els ha costat) la destitució de la irresponsable ministra espanyola, i en canvi no són capaços ni de plantejar-se deixar de permetre que Espanya s’emporti CADA DIA 60 milions d’euros de tots els catalans mentre les nostres infraestructures són més pròpies del tercer món que del país ric i avançat que seríem com a estat independent a Europa.

És Espanya, doncs, però també el silenci i otorgament d’aquesta classe política catalana que hem heretat, els qui, conjuntament l’un amb l’altre, han perpetuat una situació d’asfíxia econòmica, iniciada pels primers i obviada pels altres, que ha dut Catalunya a patir una recessió econòmica desconeguda fins ara. Cap d’ells, per tant, té el dret d’esquivar el seu grau de responsabilitat, sigui per acció o per omissió, en la deriva nacional a la qual hem arribat. Cap d’ells, per tant, té el dret de donar lliçons a una població que està tipa d’ambigüitats i d’uns polítics que només s’han dedicat a marejar la perdiu quan el que calia era plantar cara i parlar clar i català.

I tot això mentre el país pateix una espiral desvocada d’espanyolització que el mateix Franco aplaudiria. Vint-i-tres anys creant lleis de política lingüística per després no aplicar-les mai, i d’uns anys ençà prometent-nos fermesa en recuperació lingüística, però que a l’hora de la veritat s’ha quedat en haver de patir insults i vexacions pel simple fet de demanar un tallat en català a qualsevol cafeteria del país, o ser-ne directament expulsats. Avui els catalans som hereus de la mesquinesa política, de la ruïna moral i del trasvestisme ètic d’una classe dirigent que ens va vendre un cotxe però es va quedar els cinturons de seguretat.

Per aturar i corregir una situació de col·lapse fruit d’aquesta nefasta etapa que fa trenta anys que dura, convé afrontar el futur amb plantejaments nous que trenquin definitivament amb una manera de fer que és la que ens ha dut on som ara. Per nosaltres, per les persones d’Unitat Nacional Catalana, el primer passa per desconnectar d’Espanya d’una vegada i concentrar-nos amb el que és realment el nostre país. Aquest és el primer pas per reconèixer-se a un mateix, per retrobar l’essència que ens defineix i per poder acarar el pervindre amb la màxima garantia d’èxit. Perquè l’èxit, benvolguts lectors, existeix, i és en l’aprenentage dels fracassos anteriors i en la seva correcció quan es manifesta.

Des de la convicció enèrgica que ens dóna la unitat en saber-nos renovadors necessaris de la política nacional catalana, afrontem el repte conscients que la independència de Catalunya és innegociable en tant que dret humà fonamental. I és per això que proclamem arreu tres paraules clares i diàfanes, tres paraules precises que defineixen exactament aquesta nova generació de catalans que representem i que, com ha de ser, no entenem altra manera de ser català si no és amb mentalitat de victòria: Unitat, Nacional, Catalana.

Unitat Nacional Catalana

Executiva Local de Sant Cugat del Vallès

unitatsantcugat@gmail.com

L'executiva local d'Unitat Nacional Catalana de Sant Cugat serà present a la conferència que el nostre partit realitzarà aquest dissabte dia 27 d'octubre, a les 18h, a la seu del CIEMEN, a Barcelona.

Una conferència que amb el títol "Catalunya i la immigració: reptes, problemes i solucions" abordarà per primer cop al nostre país una de les qüestions que més preocupen a la societat catalana, des d'una òptica rigurosa, contrastada i desacomplexada. Exactament el que la societat espera a l'hora d'abordar aquest tema.

Us hi esperem a tots!

Unitat Nacional Catalana de Sant Cugat del Vallès afegeix en aquest bloc l'article que l'Executiva Local d'UNCat-Figueres ha publicat al seu enllaç municipal a propòsit del veronyós acte d'inauguració de la fira de Frankfurt, i que us convidem a llegir amb atenció.

QUE NO ENS DEIXIN FORA DE JOC. MARQUEM-LI UN GOL A ESPANYA!

A ningú se li escapa que Sant Cugat és segurament una de les ciutats de la corona metropolitana que més destaquen per la seva singularitat. Singularitat que rau fonamentalment pel fet de ser des poques grans ciutats que queden al Vallès Occidental on encara puguem sentir que som al nostre país, a Catalunya. I és que, a diferència de ciutats veïnes com Rubí o Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat conserva avui aquella arrel de catalanitat que fa que reconeguem aquesta ciutat com a pròpia de Catalunya, tant culturalment com lingüística. No seria just ni democràtic no reconèixer un cert mèrit en l’actual equip de govern de la ciutat en la preservació dels nostres signes d’identitat com a país a escala municipal.

Ara bé, dit això, és evident que volem contribuir al debat municipal amb les nostres aportacions que, com a nacionalistes catalans convençuts i –sobretot- amb moral de no vençuts, volem traslladar.

Hom pot llegir sovint en mitjans de comunicació escrits d’àmbit local articles que irradien un cofoisme desmesurat que destaca per la seva poca capacitat d’autocrítica. No és estrany, sinó habitual, llegir articles d’opinió o escoltar contertulians, sovint afins a l’actual equip de govern i també a l’anterior, en què quan hom parla de Sant Cugat sembla que hagi descobert la gran meravella del món. Res més lluny de la realitat.

La situació de Sant Cugat és privilegiada. Situada en una cruïlla d’importants vies de comunicació, Sant Cugat ha crescut sempre a remolc d’aquesta condició de ciutat estratègica. Aquest és, no cal dir-ho, un dels grans valors que han fet de Sant Cugat quelcom més que un simple punt de confluència de rutes i transports. Si bé històricament sempre s’havia sabut aprofitar una condició natural com aquesta en pro d’un creixement harmònic i d’acord amb les necessitats reals de la població i de la seva capacitat d’absorció, és evident que el govern de CiU –al qual s’hi va sumar el d’ERC en la darrera legislatura- va decidir acabar amb la racionalitat històrica i apostar per la desmesura i la follia urbanística. Un estil, aquest, que poc dista dels plantejaments de creixement que el PP imposa al sofert País Valencià.

Avui, Sant Cugat depassa els 70.000 habitants i aspira a un sostre de 90.000, segons l’equip de govern de CiU. Es fa inevitable plantejar-se el perquè. Què es persegueix en el fons quan es planeja un creixement desbocat d’aquest tipus? Quina és la raó última que pot justificar la destrucció dels darrers paratges naturals per construir-hi barris sencers que hauran d’acollir onades d’immigració urbana? És realment necessari i imprescindible arribar a ser tants habitants? Per més que diguin, la resposta només és una: NO.

Pisos, pisos i més pisos. Els preus de l’habitatge, pels núvols. El jovent santcugatent emigra a d’altres ciutats expulsats per un model de ciutat que no facilita el relleu generacional de la població. L’increment dels impostos està a l’ordre del dia. Les zones blaves s’han imposat a tots els carrers de la ciutat, fins i tot en aquells on mai –mai- ningú no s’havia plantejat haver de pagar per deixar el cotxe davant de casa. Una curiosa manera d’enriquir-se, aquesta, la de fer pagar per exercir un dret com és el d’aparcar. Quan fer pagar per exercir drets bàsics esdevé una norma, alguna cosa està fallant. Potser, i això és el que realment és gravíssim, és que s’ha fet passar per normal el fet de cobrar al ciutadà drets que s’han disfressat com a serveis. Així, el ciutadà –indefens davant d’ajuntament- es veu obligat a pagar conceptes pensant-se que el que paga és un servei, quan de fet en el fons l’estan fent pagar per exercir els seus propis drets. Abolir totes les zones blaves ha de ser una prioritat que ningú no s’hauria ni de qüestionar.

Una ciutat de 70.000 habitants que no té ni hospital propi i que només compta amb un trist CAP i un altre a Valldoreix, a disposició d’aquells que tinguin cotxe i salut per arribar-hi. Una ciutat que ha basat la seva economia en la construcció embogida, devastant paratges i camps amplíssims fins arribar a les portes mateix de l’autopista AP7. Què n’hem obtingut a canvi? Vies de circulació congestionades a tota hora, nul increment de serveis bàsics que creixessin paral·lels al ritme de contrucció (centres assistencials, escoles, assitència a gent gran, salut, cohesió en transport públic, xarxa viària adequada, etc.). En resum, un autèntic galimaties.

Sant Cugat, una ciutat catalana?

       Com hem dit en començar, és evident que Sant Cugat és de les poques grans ciutats del Vallès Occidental en què hom pot sentir encara que es troba al nostre país, a Catalunya. Aquest fet, com a catalans que som, l’aplaudim, tal com també hem remarcat en començar aquest article. Ara bé, convé dir les coses clares i deixar-se de cofoismes que tant agraden a aquest consistori aficionat al culte a l’aparença. No és ben bé que Sant Cugat sigui una ciutat que desprèn catalanitat. El que passa és que les ciutats que hi ha al seu voltant representen guetos espanyols i són bosses importants d’anticatalanisme visceral. És evident, doncs, que gran part de la sensació de catalanitat que podem respirar tot voltant per Sant Cugat és així perquè al costat de les ciutats veïnes és un diamant enmig d’un paisatge brut. És en la comparança amb les ciutats dels voltants, doncs, en què destaca la presumpta catalanitat de Sant Cugat.

Altrament, des de quan és un mèrit destacar en catalanitat a Catalunya? Tan acostumats estem a sentir-nos en minoria al nostre propi país que fins i tot aplaudim, celebrem i ens posem medalles d’un fet que és el que hauria de ser el més normal a la nostra pròpia nació? Aquest és el tarannà de derrotats al qual mai no voldrem sotmetre’ns des d’Unitat Nacional Catalana. Aquí rau la gran diferència entre els partits que actualment conformen l’arc parlamentari català i Unitat Nacional Catalana. Mentre tots es disputen el monopoli del catalanisme i es posen medalles quan aconsegueixen un bri de catalanitat al nostre propi país, talment el nàufrag que celebra haver trobat una ampolla en alta mar, els homes i dones d’Unitat Nacional Catalana tenim molt clar que no hem de confondre el que hauria de ser un símptoma de normalitat amb un fet excepcional i victoriós, que és el que està passant amb la presumpta catalanitat de Sant Cugat. Perquè, de què s’alegren?, que Sant Cugat sigui mínimament catalana en comparació amb els seus voltants, o que la pressió espanyolitzadora de les rodalies no hagi aconseguit doblegar la catalanitat de Sant Cugat? Té sentit posar-se medalles d’una situació que a qualsevol país del món és absolutament normal i ningú ni tan sols es qüestiona? Aquesta és la prova més evident que en aquest país ens han acostumat a aplaudir com a un èxit el que no és sinó un fracàs monumental. Senyors, no és un èxit ni mèrit de CiU ni d’ERC ni de ningú que Sant Cugat sigui com hauria de ser qualsevol ciutat de la nostra nació. Caldria veure com gestionarien el seu suposat nacionalisme aquests dos partits si tinguessin a les seves mans els consistoris de ciutats tan espanyolitzades i amb bosses profundes d’anticatalanitat com Badia, Mollet, Barberà, Cerdanyola, Ripollet, Rubí o Montcada, per només citar-ne unes quantes. Riuríem tots plegats en veure fins on arriba la seva ambició nacional.

I ja no parlem de l’aventura ignomiosa que suposa fer-se entendre en català en un establiment destinat al públic, sobretot en el sector de l’hosteleria. Què han fet en aquests anys CiU i ERC per defensar els drets dels catalans al seu propi país, també a Sant Cugat? No res. Facin la prova. Vagin un dia a deu establiments de Sant Cugat i adrecin-se al dependent exclusivament en castellà. Demanin coses complicades a fi que hagin d’estar una estona explicant-se al venedor perquè pugui servir-los exactament allò que desitgen. L’endemà facin el mateix, però aquest cop emprant només la llengua catalana i en les mateixes condicions que el dia anterior.

Amb l’experiència que n’obtindran, benvolguts ciutadans, hauran descobert exactament el concepte que tant CiU com ERC tenen de la catalanitat de Sant Cugat. Ni més ni menys.

A partir d’aquí, i això només per començar, se’ns presenten dos camins a escollir: o continuar en una via morta perdent el temps com s’ha fet durant tots aquests anys, o treballar amb braç de ferro perquè els catalans no haguem de sentir-nos inferioritzats al nostre propi país; per recobrar l’autoestima que tot poble necessita i per recuperar el respecte perdut en tants anys d’inoperància nacional.

A Unitat Nacional Catalana, quan es tracta de Catalunya i dels catalans, ho tenim claríssim.

Unitat Nacional Catalana

Executiva Local de Sant Cugat del Vallès

unitatsantcugat@gmail.comm

En ple ús de les meves facultats

marxo

perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç

no em busqueu.

Si algú em troba

li prego que,

estigui jo com estigui,

no vulgui ell pertorbar

la meva soledat

i el meu silenci.

Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Des de Sant Cugat del Vallès hem trobat oportú reproduir-vos l'article publicat al Bloc de lindependentisme unitari Resistint.

I és que en aquest país fa molts anys que als catalans se’ns ha ensenyat a no posar en pràctica aquella dita tan nostra i que tan bé ens defineix: parlar clar i català.

Així, els qui fins ara s’havien proclamat com a “casa gran del catalanisme” o “patriotes com tu”, resulta que amb la seva por de parlar clar i català i la seva malaltissa ambigüitat s’han convertit en perfectes titelles a mans dels seus amos espanyols. I és que la por i la falta de fermesa sempre suposen regalar un xec en blanc a mans dels espanyols, que ho aprofiten de seguida per rifar-se una classe política que borda molt però que jau contenta així que li cau el primer os.

Amb aquest nivell de mediocritat política, algú creia encara que Catalunya podria anar endavant?

Cal que ens comencem a plantejar seriosament la pèrdua de temps que han suposat les absurdes campanyes de pedagogia per terres espanyoles que tants diners han costat als catalans i que ens van vendre com a útils. Catalunya deu ser l’únic país maltractat del món que pidola una engruna d’amor per part d’aquell que el maltracta.

Cal que ens comencem a plantejar seriosament per què a Catalunya s'ha acabat veient com a normal que els nostres polítics no reaccionin ni un mínim davant dels constants insults que ens arriben d’aquest país veí que anomenen Espanya. Que en surt, de barat, insultar Catalunya! Quina bicoca que han trobat els espanyols en aquests polítics! Si havien de ser els de la “casa gran del catalanisme” i els “patriotes com tu” els qui amb els seus silencis havien de fer respectar el nom de Catalunya, està clar que han suspès fins i tot a la repesca.

Cal que ens comencem a plantejar seriosament la pèrdua de temps que ha representat no parlar clar i català al nostre país, cosa que no s’ha fet precisament per por d’ofendre l’estat espanyol.

Paraules ambigües i totalment buides de significat com autonomia, fet diferencial, comunitat nacional, patriotisme social, nacionalitat històrica, autogovern, etc., no han fet sinó enverinar Catalunya d’un argumentari polític sense rumb clar, sense un horitzó tangible i sense una definició clara i rotunda de quins són els nostres veritables objectius. En resum, un autèntic exercici de com marejar la perdiu durant trenta anys i qui dia passa any empeny.

Perquè, diguem-ho clar: de què parlen quan parlen de “millorar l’autogovern”? O quan s’inventen això tan exòtic de “comunitat nacional”? Què vol dir aquesta filigrana eufemística d’”autogovern” que tant agrada als nostres polítics? De fet, qui no s’autogoverna, avui en dia? I què se suposa que representa això de “comunitat nacional”? Francament, conec comunitats de veïns que s’autogovernen més bé que no pas la Catalunya actual administrada directament per l’estat espanyol amb el vist-i-plau de la nostra mediocre classe política.

Fer de l’eufemisme, de l’ambigüitat i de la xerrameca una norma d’actitud política és jugar amb Catalunya i amb la bona fe del poble català. Després de quaranta anys de franquisme, Catalunya no mereixia uns governants de mirada nacional tan estreta. I és que, mal que els pesi a alguns, és imprescindible reflexionar fins a quin punt aquesta manca de caràcter i de decisió que hem patit a Catalunya no ha fet més mal a la moral del poble català que en quaranta anys de dur franquisme! Haurem de creure, encara que els pesi a alguns, que potser el mal no el teníem a fora –que també-, sinó dins mateix de casa nostra?

Catalunya ha de parlar clar. Diguem les coses pel seu nom, sense por, i amb la passa ferma i segura de qui se sap portador de la raó. Davant d’aquesta generació política esgotada que ja ningú no es creu; davant d’aquesta vella casta política que sembla que tingui orxata a les venes, Unitat Nacional Catalana, com a hereus del nacionalisme històric català desacomplexat i directe, ofereix a la societat catalana l’oportunitat de fer un gir radical a la via morta a què ens han abocat durant trenta anys d’inoperància política.

Ara, després d’anys de voler amansir-nos amb retòriques estèrils, és hora d’emergir i recuperar el respecte que mereixem els catalans. Perquè sabem que Catalunya quan avança amb fermesa, sense por i segura d’ella mateixa, és quan esdevé invencible. Per això, tots els qui integrem Unitat Nacional Catalana –tant si som més de dretes com si som més d’esquerres- diem ben fort i amb el cap ben alt tots junts:

CATALANS, CATALUNYA!
Unitat Nacional Catalana Sant Cugat del Vallès

Amb aquest acte volem simbolitzar la lluita per una Catalunya Independent i Catalana que des de fa més de 7 anys Unitat Nacional Catalana porta a terme, tot continuant la tradició de lluita del separatisme català que des de principis del segle XX ha unit els seus esforços per assolir un projecte unitari. Aquest aplec vol ser un punt de trobada per militants i simpatitzants on poder-nos reunir per unir esforços que ens serveixin per assolir els nostres objectius. Serà una trobada lúdica, de germanor, tot reclamant la Unitat del nacionalisme català per assolir la independència i la catalanitat de la nostra Pàtria.

La trobada es farà al santuari de Sant Pere de Montgrony, a la comarca del Ripollès, el dia 1 de juliol a les 11'30 del matí. Gaudirem d'activitats tradicionals catalanes i després membres del Secretariat Nacional ens parlaran dels objectius d'UNCat, qui som i cap on volem anar. Si el temps ho permet, farem una caminada fins al castell de Matamala.

Justament hem triat Montgrony i el castell de Matamala perquè simbolitzen la Reconquesta que va permetre la formació de Catalunya com a Nació i com Estat Independent.

Demanem que confirmeu la vostra assistència tot escrivint a correu@unitat.org i sou de Sant Cugat podeu adreçar-vos a unitatsantcugat@gmail.com.

Unitat Nacional Catalana - 31 de maig de l'any 2007