Ahir, amb la reunió a quatre bandes entre CiU, PSC, ERC i IC, en la que van prendre-hi part, entre d’altres,  Antoni Castells, Josep Huguet, Joan Boada i Francesc Homs, es va voler escenificar un nou front catalanista de rebuig a la proposta del ministre espanyol d'economia Pedro Solbes sobre el nou model de finançament de les Comunitats Autònomes. La reunió, a més, ha estat precedida per la recent publicació de les corresponents balances fiscals per part dels governs català i espanyol que xifren en uns 15.000 milions d’euros (el 9% del PIB) l’espoli fiscal català.  Ambdós fets ens indiquen que s’ha anat congriant a Catalunya un clima de pressió que exigeix formalitzar un nou model de finançament que asseguri la retallada significativa del dèficit fiscal. I això és bo, és una bona forma de començar.

       El passat dilluns es va presentar un nou manifest que anunciant l’objectiu de defensar el castellà, acaba polititzant el debat, carregant contra el procés de normalització lingüística i demanant que es promulgui una llei per a fer el castellà (encara més) obligatori.

Fins ara, res de nou.  Aquest tipus de manifestos espanyolistes són una constant al llarg del temps, com demostrà l’admirat Francesc Ferrer i Gironès en la seva història de l’anticatalanisme.  Els continguts i les idees són tan ràncies que podríem remuntar-nos a fa més de 100 anys i trobar documents i denúncies farisaiques idèntiques punt per punt.  Curiosament, els nombrosos canvis que hi ha hagut en la societat catalana semblen no influir en l’anàlisi dels redactors.  És allò de no deixar que la realitat espatlli un bon titular.

         Bé, ja s’ha acabat el Congrés Nacional d’ERC i els dies que l’han seguit m’han servit per fer una imprescindible “descompressió” després de molts mesos d’una campanya frenètica i molt tensa. Disculpeu que no hagi actualitzat convenientment el bloc fins avui, però volia fer-ho passats uns dies de relativa calma per analitzar el Congrés des d’una “certa” distància, encara que aquesta distància sigui inexorablement petita donada la meva absoluta implicació, militant i emocional, en el projecte polític d’Esquerra independentista dins i per a ERC.

Vull començar donant les més sinceres gràcies als companys i les companyes que van votar per la candidatura d’Esquerra independentista. A ells ens devem i totes les decisions que hem pres han estat adoptades a partir de la que hem cregut que era i és la voluntat de tots els  militants que han confiat en nosaltres i pel bé d’ERC. En el proper post  explicaré el perquè de les principals decisions que hem adoptat aquests darrers dies.

    Recentment Joan Puigcercós, en la presentació del  llibre on l’entrevisten Generació.Cat, ha fet una sèrie de reflexions ideològiques que han provocat un cert debat entre la militància d’ERC. A través d’aquest post vull contribuir a aclarir aquest debat i  a desgranar les contradiccions i la crítica ideològica que m’han suggerit.

Em vull referir, en primer lloc, a les afirmacions que ha fet Puigcercós quan es defineix com un socialdemòcrata que assumeix la “correcció liberal”. Al seu costat, també va dir que massa sovint deixem a la dreta o al centre-dreta el patrimoni del liberalisme. A continuació, ha defensat personalitats com ara Tony Blair, els Clinton o, amb alguns aspectes, al mateix Nicholas Sarkozy. Aquest conjunt de comentaris s’afegeixen a diverses declaracions que han verbalitzat membres qualificats del partit i del govern, com és el cas de Josep Huguet, persona rellevant en la definició ideològica de la candidatura de Puigcercós, i que suposen una reorientació substantiva de l’univers ideològic que fins ara havia caracteritzar Esquerra Republicana de Catalunya.

   ERC no hauria de ser l’últim partit polític a demanar la derogació del transvasament de l’Ebre. Ha estat un error de l'actual direcció d’ERC avalar un transvasament innecessari i especulatiu al que ens vam oposar durant molt anys i que ens va portar a signar el 2003 el “compromís per l’Ebre”, que ens comprometia a oposar-nos-hi.

      Moltes coses fallen si, com tots els pronòstics indiquen, el proper diumenge 18 de maig una multitudinària manifestació de catalans recorrerà els carrers d’Amposta contra el transvasament, i ha de ser el govern socialista de l’Aragó en comptes del Govern de Catalunya qui exigeixi que es posi fi a aquest malson.

Com ja vaig denunciar, es ratifica a tort i a dret que aquest transvasament a Barcelona  és innecessari i que només té per objectiu obrir en el futur les comportes de l’aigua de l’Ebre  a Múrcia i als interessos especulatius. Així ha quedat clarament especificat en la disposició addicional quarta del Drecret-Llei que l’aprova.

L’executiu aragonès ha denunciat que gràcies a les últimes pluges, que han permès passar al sistema Ter-Llobregat de 122 a 180 hectòmetres cúbics, el transvasament encara és més innecessari. Davant d’aquesta obvietat, és imperdonable que sigui el govern aragonès qui estigui al costat dels catalans de les Terres de l’Ebre en l’exigència d’aturar aquest frau mentre el govern català fa el joc als interessos ocults del PSOE i del PP.

El proper Congrés Nacional d’ERC ha de votar per aturar aquesta presa de pèl i obligar el Govern de la Generalitat a estar al costat dels catalans de les Terres de l’Ebre. La candidatura d’Esquerra independentista ens hi comprometem i hem presentat aquesta resolució perquè sigui votada pel Congrés: “És un punt bàsic a concretar en l’Acord de Govern el posicionament contrari a qualsevol tipus de transvasament del riu Ebre”

       Malgrat la intensa campanya pel Congrés Nacional d'ERC que ja fa mesos que dura, la feina al Parlament de Catalunya continua. Formo part de diverses comissions com la d'Economia i Finances; la de Salut; la d'Indústria i Treball i la del Síndic de Greuges. A propòsit d'una moció que el nacionalista espanyol Albert Rivera  va presentar fa algunes setmanes, on defensava eliminar els requisits de coneixement de la llengua catalana pels funcionaris  de l'Estat espanyol que volen treballar a Catalunya, vaig respondre-li que això suposaria la vulneració dels drets individuals del catalanoparlants. No va entrar a discutir la raó, pur espanyolisme...

     Amb aquest post vull donar les gràcies al company Heribert Barrera per haver avalat la candidatura d’Esquerra independentista, a en Jaume Renyer i a mi mateix, al proper Congrés Nacional. Heribert Barrera, Jaume Renyer i la meva generació, amb l’Hèctor, l’Elisenda, la Pilar i tota la colla representen tres generacions d'independentistes que s’entrellacen per conformar un sòlid projecte que amb les arrels ben clavades en el passat històric republicà pot aconseguir la majoria de futur per a la independència. L’Enric Vila, a qui també agraeixo les seves paraules, ho descriu de forma emocionant en aquest article que reprodueixo (quan parla de mi, si us plau, interpreteu-ho en el sentit ampli de tota una generació dins la qual sóc només un gra de sorra). Una abraçada.

L'eix Barrera-Bertran (Article publicat a l’Avui per Enric Vila)

Saber que l'Heribert Barrera ha donat suport a l'Uriel Bertran signant a favor de la seva candidatura de cara al congrés d'ERC m'ha fer pensar una mica. Barrera, que és un polític format abans de la guerra, amb una cultura científica i humanística excepcional, i unes idees tirant a pessimistes i conservadores; Barrera, que fa uns anys va patir un linxament mediàtic; Barrera, que alguns ignorants tenen per un vell carcamal, ha donat suport al candidat més jove, més d'esquerres i més optimista del seu partit. Què tenen en comú? Jo diria que un lligam més profund que qualsevol ideologia, i és el fet de ser dos polítics que no estan empastifats pels fantasmes del franquisme. Barrera i Bertran són dues generacions que s'abracen a través d'un abisme que hem salvat pels pèls. Sempre que em diuen que Franco ja fa temps que és mort em vénen ganes de riure. És com si, d'aquí a 30 anys, a les criatures de Joseph Fritzl els retraguessin que ja fa molt temps que van sortir del soterrani. Hi ha violències que marquen per sempre. Doncs bé: ni Barrera ni Bertran estan traumatitzats pel franquisme i, per tant, no només és lògic que s'entenguin sinó que és molt important. Si CiU representa el catalanisme majoritari, ERC és el pot de les essències. L'olla de grills que ara mateix tenen al partit és un mirall exacte del país. Però l'eix Barrera-Bertran és el senyal que es tanca l'etapa de la por promoguda pel franquisme, i que se n'obre una de nova en què tot el que vulguem serà possible.

        Des de que els companys de Reagrupament.cat, ara fa uns dies, van penjar un vídeo al seu web titulat “diferències amb EI”, on s’hi esplaia el mateix Carretero, que tenia ganes d’escriure uns quants aclariments sobre les coses que allà s’afirmen i que no són certes. Per prudència, però, he trigat uns quants dies a fer-ho, ja que esperava que s’atenguessin alguns missatges al seu web que demanaven de corregir les errades, però com que el vídeo continua allà impertèrrit i m’imagino que acabarà esdevenint el dogma més o menys oficial, no tinc altre remei que explicar, amb recança, que supura alguns prejudicis, d’una manca molt preocupant de rigor,  atenent al fet que Carretero vol ser escollit President d’ERC, i d’algun menyspreu injust cap a d’altres companys de partit. Tot seguit contesto a algunes afirmacions...

       Després d’alguns dies sense actualitzar el bloc per “culpa” de la intensitat i la densitat d’actes que he fet per tot el territori per exposar el projecte d’Esquerra independentista, reprenc entusiasmat l’escriptura amb un immens “gràcies”.