A l'última edició del Festival de Canes, tot parlant de la crisi empresarial que afecta els Cahiers du Cinéma metropolitans -que es treu de sobre el grup editorial del diari Le Monde-, va sortir la qüestió que els redactors de Cahiers... cobraven per la feina que fan, a diferència de la gent de Positif -l'altra revista francesa de referència-, que hi escriuen sense rebre'n un cèntim. Subscriptor i lector de Positif des de fa anys, he de confessar-vos que ho desconeixia i, alhora, em va complaure, la notícia. Serà segurament perquè, de tota la vida, jo m'he mogut pel cantó no professionalitzat de la cultura i la gestió cultural. Deixeu-me dir ràpidament que els dos models em semblen justos i correctes: el que es basa en la contractació de professionals competents i el que funciona amb l'aportació voluntària i compromesa de gent preparada. Allò que no em semba acceptable, en canvi, és la sinistra "tercera via" que ha passat en el cas de Benzina: contractar professionals competents, no pagar-los i al damunt finalment insinuar que la seva feina hauria de ser voluntària.
Benzina m'havia permès retrobar-me amb textos en català de dimensions plaents escrits per Quim Casas -mal fossin en la versió ortopèdica de la nostra llengua-, llegir Eulàlia Iglesias i Xavi Serra, descobrir-hi Toni Vall, Gerard Casas... i copsar-hi el tarannà cinèfil d'Àlex Gutiérrez, el director. Des de la diferència d'opinions -tants caps, tants barrets!-, hi he anat compartint mensualment la passió pel cinema, l'obertura cap al que ens ofereixen els creadors des de la pantalla. Ha estat un plaer i permeteu que públicament els ho agraeixi.
Ran del que anomeno "el cas Benzina", per meteu que exposi algunes reflexions.
Les empreses que editen en català tenen una responsabilitat afegida a la que escau a la simple dinàmica del negoci. Igualment, els escriptors que publiquen en la nostra llengua també n'assumeixen, de responsabilitat. És d'aquestes "responsabilitats", diferents, que vull parlar. Ara parlo de la de les empreses i, en un altre article, de la dels escriptors. Finalment, encara hi he dedicat un tercer escrit.
És recargolat? Murri? Més llest que la gana? Fals? Cínic? Vés a saber! I potser tot alhora. O potser és que no l'entenc. Estic parlant del Jaume Roures d'aquest maig de 2008. El cas és que el dilluns 26 de maig de 2008, dins de la sèrie d'articles de l'Avui "Cap on va Catalunya?", va arribar el torn de Roures. Jo acabava d'arribar de Canes, on havia contemplat el lamentable tractament que, del nostre país i de la nostra llengua, es fa a la seva producció Vicky Cristina Barcelona, i, en llegir l'article del diari... no me'n sabia avenir! Què passa, em preguntava (i pregunto): que és d'una hipocresia esgarrifosa? És tan hàbil que no l'entenem? El cas és que no lliga el que predica amb el que fa. El que escriu, si més no en part, ho subscriuria; el que fa, m'indigna totalment.
Us recomano vivament que llegiu l'article esplèndid d'Àngel Quintana sobre la Barcelona —i, de retruc, la Catalunya— que apareix a Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, i que publica el diari El Punt d'avui diumenge:
I el recomano, des d'una certa discrepància —però també amb força avinença—, pel que té d'aportació al debat.
Sense entrar-hi gaire, perquè ara no m'és possible, no em puc estar de dir que Quintana reflexiona més pels conceptes que pels números que realment es faran a l'hora de repartir els diners públics. Perquè, feta la llei feta la trampa, la picaresca és segur que s'imposarà en un sistema basat en puntuacions; ja que els mateixos que han impedit la creació de cinema amb sensibilitat pel país, la cultura i la llengua són els que presentaran els nous projectes i els que en canalitzaran la distribució i exhibició. Ja en parlaré quan disposi de temps per fer-ho, però les novetats basades només en puntuació, valorant-les com a aportació positiva, em resulten molt curtes. I és que les polítiques a desplegar haurien de garantir el respecte a l'artista creador, tallar discriminacions actives en contra de la catalanitat, apostar pel prestigi cultural sense renunciar —ans al contrari— a l'abast popular: i això no és només cosa de fer de repartidora de calés públics, és una altra cosa.
D'altra banda, la programació de Canes torna a demostrar enguany que és un disbarat identificar nacionalment el cinema amb el domicili fiscal de les empreses productores.
FOTO Penélope Cruz és María Elena a Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen
Avui que commemorem el naixement, fa 800 anys, del rei Jaume I, és un bon moment per reflexionar sobre l'enorme i desaprofitat potencial de la nostra Història i de les nostres figures. Certament, tan gran i tan valuós com el de totes les Històries —i llegendes— i de totes les personalitats d'arreu; però comparativament parlant, segur que som dels que menys hem tret suc d'aquest bagatge en la configuració de l'imaginari col·lectiu. Si més no, pel que fa en el terreny de l'audiovisual i particularment en el del cinema. I és que estem celebrant el naixement del "Conqueridor" a Montpeller, fa 8 segles, ara que nosaltres som els conquerits i l'estat del nostre imaginari n'és un bon reflex.
No és tan sols que, per exemple, figures com "El Cid", personatges de l'imaginari medieval celta o lunyaníssims mites orientals són molt més coneguts pels nostres conciutadans que no pas "el rei en Jaume"; el problema, al meu entendre, principal, és que sembla inviable que, de casa nostra, surti cap pel·lícula creativa, ni cap sèrie televisiva amb cara i ulls basada en el nostre bagatge històric. En canvi, de fora estant, sí saben treure'n suc: produccions madrilenyes o angleses han estirat o estiren el fil de la nostra història. Evidentment, des de la perspectiva forània i, per descomptat, amb la col·laboració interessadíssima dels que tenen vocació i poder per mixtificar el nostre passat i diluir-lo. Mentrestant, els artistes, intel·lectuals i polítics nostrats... què? Doncs que tenim un problema, greu, gravíssim: el catalanisme encara no se n'ha assabentat que hi ha una cosa anomenada cinema, d'una eficient projecció pública —de cap manera incompatible amb la creativitat artística i amb el concepte més noble de cultura—; el catalanisme no ha cregut ni creu en el cinema, perquè no es va més enllà de les pàgines dels llibres i dels recintes teatrals, i continua aplicant al setè art l'estigma d'espectacle de fira. Mentre així l'esguerren, el nostre imaginari —condicionat tanmateix per l'audiovisual des de en fa un, de segle— es va conformant amb referents d'altri. Fóra pas estrany que, d'aquí a unes dècades, a València i a Mallorca, a Barcelona i a Lleida, passés com a Montpeller, amb la particularitat que, mentre allà diuen: "Qui est-ce-que c'est?", aquí es dirà "¿De quién me habla?" "¿Jaime què?"
La situació del cinema català i del català al cinema és gravíssima. N'estic cert. I, enmig d'un silenci i inoperància suïcida, res no en diuen els editorials dels diaris ni la majoria de professionals de la informació, ni els columnistes; ni res no hi fa el govern del tripartit, ni els polítics de l'oposició. Confirmant la regla, alguns dels crítics de casa nostra s'han convertit en excepció i han parlat clar. Els respectius escrits, els he anat penjant en aquest bloc; però val la pena que els recordem. El 4 d'octubre de 2007, Imma Merino i Xavi Aguilar, al diari El Punt, signaven conjuntament l'article Films amb producció catalana. El 14 d'octubre de 2007, Àngel Quintana publicava, al diari El Punt, l'article titulat Ficcions catalanes sense presència del català. I el 22 d'octubre de 2007, Eulàlia Iglesias publicava, a Cultura21.cat, l'article: Catalunya fa por al cinema?. L'excepció que confirma la regla. Tot i la gravetat del que diuen, avalat per l'autoritat cultural que atresoren, cap ressó no se n'han fet els editorials dels diaris, cap debat no s'ha generat, cap resposta política. Si en lloc de cinema, haguessin dit el mateix de la literatura o del teatre, no tinc cap mena de dubte que s'haguessin encès reguers de pòlvora: culturalment estem en rònegues coordinades decimonòniques i ho paguem car. Ho pagarem molt i molt car.
Com estic dient a les darreres setmanes, no hi afegeixo res, perquè estic deixant coure uns articles sobre aquests temes, atesa la gravíssima situació en què ens trobem. Reconec que, de tnt coure'ls, potser se'm cremaran, els articles. Però cada cosa té el seu moment.
Foto Katerina Golubeva, a Few of us, del lituà Sharunas Bartas.
Devia ser a final dels anys vuitanta, màxim a començament dels noranta, que -com a "home de cinema"- l'Ajuntament del meu poble m'envià a Lille (França), on tenia lloc una trobada de l'organització de ciutats agermanades del món, en la qual precisament el cinema era una qüestió central. Vam passar-nos un parell o tres de dies debatent qüestions i veient una sèrie de petits clàssics. Enllestida la trobada, vaig agafar el tren en companyia d'una animadora cinematogràfica cultural parisenca, que no havia pogut tampoc quedar-se a la gala final, ja que l'endemà al matí tenia una reunió de treball al Senat, on havien estat convocats els agents culturals cinematogràfics per discutir sobre un projecte legislatiu. Va donar marge de sobres per parlar de moltes qüestions, el trajecte de Lille a París. En particular, en recordo dues. Una, la sorpresa que s'endugué quan li vaig parlar de cinema fet a Catalunya -i de pel·lícules en català-. Se n'estranyà, de no saber-ne res, oimés quan va demostrar-me que coneixia perfectament el bo i el millor del teatre que es feia a casa nostra. L'altra qüestió que em va marcar prou com per tenir-la ben fresca a la memòria té a veure amb els processos cap a la independència política dels països bàtics (Lituània, Letònia i Estònia), que aleshores encara eren en mans dels russos. Ella n'acabava de venir i -em digué- no li quedava cap mena de dubte que la independència la tindrien, perquè va viure i veure fins a quin punt aquella gent la tenien assumida. I ella -insisteixo- es movia en l'àmbit cultural, sobretot, cinematogràfic.
Davant l'article penós que Francesc Puigpelat ha publicat a l' Avui del diumenge 19 d'agost de 2007, autèntica apologia del populisme més illetrat, vergonyosa celebració de la ignorància, escrita per qui demostra no tenir ni idea del que parla, em sento en la necessitat d'avançar aquest post, en el qual reprodueixo l'article que he escrit per a la revista Recull del mes d'agost:
...
Bergman com a símptoma
Bergman ha mort el 30 de juliol de 2007; però hi ha força gent que ja l'havia enterrat feia anys. No estic pas parlant dels que no sabien ni qui era, no. M'estic referint a gent que ara són metges, professors, obrers, dependents de comerç, advocats, alcaldes, periodistes, empresaris, funcionaris, economistes, sindicalistes... i que, fa unes dècades ja n'eren o no, s'estaven preparant per ser-ne o no –que la vida fa moltes voltes!–. Gent que, a l'època dels "cine fòrums"´, van conèixer bon part de l'obra d'Ingmar Bergman i de tants altres autors; però que, com aquell que supera una grip o una qualsevol malaltia covada, després, si algun cop en parlen, és com desdint-se'n, com menystenint aquella experiència.
Manta vegada he sentit i llegit coses com ara "aquelles pel·lícules d'en Bergman, avorridíssimes, que hi havies d'entendre vés a saber què... i ens les empassàvem, perquè tocava...". Si preguntes per què "tocava", les respostes solen ser de la mena: "els 'fòrums' eren un punt de trobada anti-franquista", "una oportunitat de veure coses de l'estranger que aquí oficialment no s'admetien", "havies de fer com si interessés allò que deien que era bo...". Segurament, des del punt de vista de la realitat sociològica de l'època, això és ben cert; però no deixa de revelar una galdosa veritat cultural, tant individual com col·lectiva. Perquè, pensem-hi: fossin quines fossin les circumstàncies que duien la gent a veure aquelles pel·lícules, el que resulta objectivament indiscutible és que totes i cadascuna d'aquelles persones les van veure. A més, d'una manera millor o pitjor, se'ls van donar pistes que ajudaven a obrir-se a la comprensió de la riquesa temàtica, estilística i dialèctica de l'obra. Pregunto: se'n van quedar a les capses? No els interessava les reflexions sobre la condició humana? No els va atraure la bella exploració de la imatge, del llenguatge audiovisual, que atresoren aquelles pel·lícules? No ...?
Em temo que molta d'aquesta gent, a desgrat del que vulguin aparentar i fins de la seva possible formació universitària, són d'una gran incultura. Perquè "cultura" ve de conreu, no d'amagatzemamenta –de coneixements–. Ve de treballar l'esperit, d'obrir-se a la bellesa i a la complexitat d'aquest món. I de l'obertura se'n desprèn el respecte. No és una qüestió de gustos, ni d'opinions. Pot interessar-te molt més la música clàssica que el cinema, la pintura que el teatre...; dins del cinema, pots valorar molt més Orson Welles que Ingmar Bergman, en òpera pots ser més de Verdi que de Wagner, en literatura pots preferir Flaubert a Dostoievski ... L'home i la dona que debò atresoren un mínim nivell cultural, però, saben valorar el que aporten fins les obres i els autors que, sent-ho, tanmateix els complauen poc. Només la sobèrbia de l'ignorant gosa menystenir allò que val la pena.
No voldria pas ofendre ningú, amb paraules com "ignorant" o "incultura". No es tracta de faltar al respecte, sinó d'encarar la realitat, per desagradable que aquesta pugui ser. Condemnada a ser inculta, no hi ha cap persona que ho estigui. Tots tenim a l'abast la possibilitat de millorar. I encara que no ho sembli, hi ha força individus que, sense fer rebombori, van musculant la seva sensibilitat, la seva capacitat de comprendre el món. Ara bé, fa temps que "necessiten millorar" i no ho fan, molta de la gent a què he fet esment en començar l'article. Són els impostors. Els que, tenint un rol a la societat, segueixen sent tan falsos com ho eren fa dècades, quan "anaven de " cultes perquè "tocava". Són els que, si mai parlen de cultura, la redueixen a uns quants referents o a un consum molt concret i llustrós; o que, ras i curt, ja ni en volen sentir dir res, d'això de la cultura, perquè "ja no toca" i la gent el que vol –diuen, "emparant-s'hi"– són cases, cotxes, diners, viatges, programes de xafardeig a la televisió...
El nivell cultural del nostre país és baix, en bona part per mor de l'estafa i el malabaratament cultural dels que podrien haver-li donat un impuls. I el que és pitjor, el cinisme que aquesta generació està demostrant quan, des de les responsabilitats públiques que ocupen –alcaldies, regidories, mitjans de comunicació, direccions generals, conselleries, àmbits d'opinió ciutadana, etc.–, es redueix la cultura a un simple catàleg d'activitats de lleure. I en el terreny estrictament cinematogràfic, la cosa encara està pitjor. Perquè l'imperi abassegador del cinema comercial i superficial, juntament amb els canvis d'hàbits socials dels possibles espectadors, es converteixen en pretextos (falsos, tan falsos com els que hi recorren) per fer passar a la "prehistòria" el bagatge cultural dels Bergman, Dreyer, Bresson, Pasolini... Un bagatge, per cert, molt pregonament europeu, arrelat –per acció o reacció– en la construcció cristiana del nostre tros de món, i tan decantat pels especuladors de Hollywood i les legions de petits i mitjans comerciants que arreu els serveixen els interessos, com decantat es troba el cinema creatiu nord-americà, de l'extrem orient, de l'Índia o d' Austràlia, amb les respectives i diverses bases culturals. Altaveu inigualable del nostre temps, el cinema reflecteix, especialment a casa nostra, el predomini de la barbàrie, arraconats els referents de la nostra civilització.
La pel·lícula Un long dimanche de fiançailles / Un llarg diumenge de prometatge / Largo domingo de noviazgo / Una lunga domenica de passioni (2004) la va dirigir el francès Jean-Pierre Jeunet; es basa en una novel·la escrita pel marsellès Sébastien Japrisot, havent anat l'adaptació a càrrec del mateix Jeunet i el seu dialoguista Guillaume Laurant, francòfon. Protagonitzada per Audrey Tatou, l'actriu francesa que encisà mig món en encarnar l'Amélie de Le Fabuleux destin d' Amélie Polain (Jeunet, 2001), i pel jovenet (nascut a Boulogne-Billancourt) Gaspard Ulliel, explica la brega d'una noia francesa a la recerca tossuda del seu xicot, desaparegut a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. Si s'hagués d'adscriure a una nacionalitat, sembla que hi hauria d'haver prou elements objectius perquè es consideri com a 'francesa' Un long dimanche de fiançailles. Doncs no. Segons un despatx de l' Agència France Press, de divendres 10 d'agost de 2007, el Consell d' Estat (francès) ha dictaminat que no és un film francès, sinó americà, i confirma així una sentència anterior del Tribunal d' Apel·lació, que ja havia confirmat una primera sentència, del Tribunal Administratiu de París. O sigui que no es tracta de cap decisió improvisada, sinó ben pensada i debatuda.
Serà tan lògic i raonable com es vulgui des del punt de vista legal, administratiu i econòmic, però no trobeu escandalós que oficialment es digui que Un long dimanche de fiançailles no pertany a la cultura francesa? Escolteu: que a més, va fer 4,4 milions d'entrades a França i va rebre cinc César de l'Acadèmia Francesa! I què passa, que una producció del molt francès Luc Besson, feta a l'estil americà, amb imaginari visual nord-americà, aquests sí és 'francesa'? Em temo que la identitat "cultural" ha estat substituïda per una de simplement econòmica, controlada pels interessos creats de la indústria i el comerç local, amb el suport explícit i "abanderat" de la crítica i la premsa especialitzada.
El cas no és anecdòtic, sinó tot al contrari, molt eloqüent: demostra el caràcter obsolet de la classificació de pel·lícules per nacionalitats, la perversió del sistema que s'ha muntat (sobretot a Europa) per repartir calés públics en nom de la bandereta pàtria, l'astúcia de les majors nord-americanes i força coses més. Tots aquells que, a casa nostra, van qualificant determinades pel·lícules com a "catalanes" perquè la productora està físicament ubicada al nostre territori, valdria la pena que s'ho miressin bé. Els que reclamen excepcions culturals a mida dels "estat-nació", també. I els que voldríem que la creativitat no quedés segrestada per buròcrates i espavilats, val més que ens ho estudiem com cal.
Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article"
Foto: Audrey Tautou et Albert Dupontel, a Un long dimanche de finançailles
Situem-nos. A l'anterior post deia que el diari El Punt del diumenge 23 de juliol de 2006, ha publicat un article en què Àngel Quintana fa una lúcida diagnosi de la crisi del actual cinema i que, sobre el tema, volia fer algunes consideracions. Vaig tocar alguns aspectes, però em va quedar pendent de parlar sobre El cine com a acte col·lectiu (i, per tant, la reivindicació que no ens abandonem a un individualisme ultrancer, si més no, aquells que creiem en la cosa social) i també vull replicar la dimissió que fins i tot un Àngel Quintana fa de la defensa de la cultura (audio)visual, en la qüestió Cine o DVD. Apa, som-hi!
Que al cinema no hi va la gent que hi anava, és un fet. Que alguns videoclubs i cadenes de lloguer de DVD han hagut de plegar veles, també. Que la gent es descarrega pel·lícules per internet, cada cop més, sembla d'una evidència absoluta. Això fa que, de fa temps, es parli de "crisi" al món del cinema.
El diari El Punt del diumenge 23 de juliol de 2006, publica un article d'Àngel Quintana (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2001070 ) que fa una lúcida diagnosi de la situació; sobre la qual m'agradaria fer algunes consideracions.
Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula.
El somni;
Vicky Cristina Barcelona;
Che.L'argentí;
California dreamin';
A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
Lluny d'ella;
Juno;
No Country for Old Men;
L'escafandre i la papallona;
Cap a terres salvatges;
Savage Grace;
... i més
Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski
