1.1. Crítiques, comentaris i notes [C] 
Javier Bardem incorpora el paper d’un assassí fred i expeditiu, psicòpata i sanguinari en aquesta adaptació que els germans Coen han fet de la novel·la de Cormac McCarthy –que, com ja he dit en un apunt anterior, Edicions 62 la treu al mercat ben aviat–. Caracteritzat de manera estrafolària, amb una cabellera feminitzadora i les parpelles pintades, taciturn i amb cara de pocs amics, el caricaturesc personatge de Bardem tragina les armes més aparatoses i protagonitza les situacions més “còmiques”, d’un humor negre negríssim, mentre va carregant-se qualsevol individu que troba pel camí, en el seu encalç del caçador que, unes hores abans i a la vora de la frontera mexicana, ha topat amb un reguitzell de cadàvers, una partida d’heroïna i una maleta carregada de dòlars. Josh Brolin és aquest ferreny caçador que, enduent-se els diners, provoca que el segueixin els traficants, agents d’una companyia implicada, el policia encarnat pel veterà Tommy Lee Jones i… Bardem.
Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l'article
FOTO Javier Bardem, a No Country for Old Men, de Joel i Ethan Coen
FOTO Marie-Josée Croze, a L’escafandre i la papallona, de Julian Schnabel
Com qui no vol la cosa, L’escafandre i la papallona es va convertint en un dels títols de la temporada. Va començar el trajecte enduent-se Julian Schnabel el premi de millor director de Canes 2007 —el nyap més greu de tot el Palmarès—; cap a final d'any, quan hom ja gairebé ni se'n recordava, algunes associacions de crítics i de cinèfils nord-americans van començar a nominar-la i van venir, galdosos, els Globus d'Or: Schnabel, millor director —valga'm Déu!—, i la pel·lícula, la millor de parla no-anglesa —bfff...—. Però la cosa no s'ha acabat aquí: als BAFTA, nominada; als Oscar, nominat Schnabel; als César, nominacions... És evident, doncs, que hi ha molta (molta) gent que no la veuen pas com jo. Ara que s'ha acabat d'estrenar a la resta de les nostres cartelleres, ja teniu l'oportunitat de fer-vos-en la vostra pròpia opinió. Per si us pot ser útil, reprodueixo amb ben poques actualitzacions el que en vaig escriure el maig passat, clicant a Vull llegir la resta de l'article.
| FOTO Emile Hirsch i Sean Penn |
 |
| © Paramount Vantage |
|
Savage Grace, protagonitzada per Julianne Moore, s'ambienta parcialment a Cadaqués i compta amb localitzacions filmades al nostre país. Adaptació d’un best seller, relata el procés real cap a la follia autodestructiva del fill de Barbara Daly, dona de caràcter excèntric i arribada a l’alta societat de mitjan segle XX gràcies al matrimoni amb l’hereu de l’inventor de la baquelita. Emmarat i delerós del pare absent i que el rebutja, el noi creix en el contexte dissolutiu de final dels anys seixanta, sense que la seva pràctica homosexual ni les experiències eròtiques incestuoses no li curin les ferides íntimes. Buscant la transgressió i de conduir la història cap al final tràgic, el director, Tom Kalin, va acumulant situacions cada vegada més extremes, provocant en l'espectador no pas cap angoixa, sinó riallades, per l’excés, que esdevé ridícul. Per sort, Julianne Moore troba una nova oportunitat de lluir-se, en els clarobscurs d’aquesta dona que es mou entre la bogeria i el delit de viure, la frustació i les ganes de ser estimada. Al seu costat, el jove actor britànic Eddie Redmayne encarna el fill i, en papers secundaris, trobem Elena Anaya, Unax Ugalde, Belén Rueda, Hugh Dancy i Abel Folk. La producció, força matussera i migrada, redueix "aquell Cadaqués" a un retrat tòpic, des del punt de vista social; mentre que, topogràficament, el limita a un simple pla general del Cap de Creus, una platja rocosa que podria ser de qualsevol lloc rocós i a una vista molt eivissenca -o hel·lènica- d'una paret blanquíssima i assolellada que dóna al mar blavíssim igualment assolellat... Del director de Swoon (1992) i dels videos i curtmetratges que, segons diuen, tenen fama mundial; de l'artista les obres del qual formen part de la col·lecció permanent del Centre George Pompidou i del MOMA... calia esperar-ne més, molt més!
FOTO Anamaria Marinca i Laura Vasiliu, a 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, de Cristian Mungiu
4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, del rumanès Cristian Mungiu, atresora ja bon grapat de guardons internacionals: Palma d'Or, el premi del Jurat FIPRESCI de la crítica internacional i el premi de l' "education nationale" al Festival de Canes; Millor Pel·lícula Europea de l'Any i Cristian Mingu, Millor Director, als EFA; nominada als Globus d'Or i als Independent Spirit Awards, en la categoria de "Film de Parla no anglesa"; Millor Pel·lícula de l'Any, per la FIPRESCI, en guardó lliurat a Sant Sebastià 2007... I, a més, el reconeixement de la crítica és gairebé unànime. Potser massa i tot. En tot cas, no és que els reconeixements li sobrin, sinó que en pot exagerar unes expectatives excessives —la responsabilitat de les quals cal atribuir-la als exegetes i no pas a la pel·lícula mateixa, ni al seu autor—. Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l'article.
FOTO James McAvoy, a Expiació, de Joe Wright
La premiada banda sonora que Dario Marianelli ha compost per a Expiació evoca el soroll d'una màquina d'escriure i, certament, l'escriptura creativa, la construcció literària de ficcions com a col·lisió entre la ment de l'autor i la realitat, es fa present en la primera i en l'última seqüències de la pel·lícula. Des d'aquella reproducció en miniatura del casalici familiar, amb tot de ninotets, que acompanyen la precoç nena escriptora mentre enllesteix la seva primera obra de teatre, el 1935, fins que ella mateixa apareix davant les càmeres de televisió, amb el rostre i el cos envellit de Vanessa Redgrave, hi ha un trajecte vital, moral i expressiu, absolutament marcat pel disbarat que cometé sent una noieta i tant desaprofitat pel guió de Christopher Hampton i la posada en escena de Joe Wright, com a penes saben treure partit de la reflexió sobre el poder de l'escriptura que la història proposa. Al llarg de més de dues hores de metratge, entre aquelles dues escenes, se'ns narren els esdeveniments amb un embolcall rutilant i vocació melodramàtica postmoderna, parant tant poca atenció a la qüestió literària com a l'expiació que dóna nom al títol.
Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l'article.
 FOTO TANG Wei i Tony Leung, a Luxúria, perill, d'Ang Lee
Fa uns dies, l'editor de Mesvilaweb em va fer malbé part d'un article que estava escrivint (i que havia arribat a penjar en aquest bloc) sobre Luxúria, perill, d'Ang Lee. Vaig intentar recuperar-ho, però no hi hagué manera. Esbravada l'emprenyada, quan he disposat d'unes hores per fer-ho, m'hi he tornat a posar. Per evitar que es repetís la desagradable història, l'he hagut d'escriure a part, en Word; passar-lo a text sense format, copiar-lo a l'editor de Mesvilaweb i editar-lo. I aquest és el resultat.
Hi ha amor entre Yee (Tony Leung), el col·laboracionista, i Wong Chia Chi (TANG Wei), l'esquer de la resistència contra l'invasor japonès? N'hi acaba havent, d'amor? N'hi podria haver? Aquestes em semblen preguntes clau per repensar i analitzar Luxúria, perill. Tanmateix, una resposta és clara: no. L'amor en aquesta pel·lícula –no realitzat– és entre Wong Chia Chi i el seu company Kuang Yu Min –l'estudiant i apassionat lluitador, encegat per la causa–. Per Yee, la noia és tan sols un instrument que li alleugera la pregona reclosió íntima amb què malviu. Fins al punt que, al cim de la seva relació, li regala una joia de tant valor com es vulgui, però al cap i a la fi un objecte preciós que reflecteix, metafòricament i amb precisió, l'objectualitat amb què considera Wong Chia Chi. Amb ella, el seu hermetisme es desfà, però en cap moment no sap, ni vol saber qui ni com és ella. Per Wong Chia Chi, òrfena de mare i mancada de l'afecte patern i del xicot que s'estima, certament troba en el sexe amb Yee una inèdita i estimulant vivència íntima; però no pas estimació. En canvi, esdevé testimoni de la seca i esgarrifosa desesperació d'aquell home, per a qui acaba sentint autèntica compassió. Entre ells dos, entre Yee i Wong Chia Chi només hi ha la "luxúria" que esmenta el títol; un desig intens que, en sadollar-lo, els aboca a la seva respectiva tragèdia personal.
Per seguir, cal que aneu a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Michael Moshonov i Yonathan Alster, a Tehilim, de Raphaël Nadjari
Hi ha pel·lícules que no són grans, però et marquen; que no reinventen ni renoven el cinema, però les dus amb tu després de veure-les. En la seva discreció, això és el que m'ha passat amb Tehilim / Els Salms, de Raphaël Nadjari: des que la vaig veure, m'ha fet pensar, m'ha ajudat a reflexionar sobre coses que m'interessen. Potser el principal problema de la pel·lícula és que probablement se l'agafi de manera molt diferent qui no tingui cap interès per coses com els conflictes modernitat-tradició, individu-família, fe-racionalitat... i per coses com la vida en una part del nostre món anomenada Israël.
Sinopsi Un pare desapareix, després de patir un accident de cotxe. La família, que fins aleshores duia una quotidianitat absolutament normal, ha d'encarar la nova situació, l'absència del pare. Cadascú mira de fer-ho com pot. Mentre que els grans es refugien en el silenci o la fe, els petits, Menachem i David, malden a la seva manera per retrobar-lo...
Per seguir, aneu a Vull llegir la resta de l'article
Cliqueu en aquests enllaços: per obtenir més informació sobre Raphaël Nadjari, el director [ FC] i sobre la pel·lícula, al web d' Haut et Court [ WFr]
 FOTO El bosc de Mogari, de Naomi KawaseEl bosc de Mogari, de Naomi Kawase, la pel·lícula més bella i rodona de tota la Secció Competitiva del Festival de Canes 2007, n'hauria estat la justa Palma d'Or. Poema sobre la superació del dol, segueix la relació entre un avi vidu, que s’està en un petit i bucòlic geriàtric, i la noia atenta que en té cura. Fins a la meitat del metratge, anem coneixent el dolor somort d’aquesta noia, per la mort de la seva criatura, i la petita alienació de l’home, que no deixa d’esmentar la seva dona, traspassada fa trenta-tres anys. Arran d’un petit accident de trànsit, l’avi i la noia deixen enrere els jardins esponerosos, geomètricament disposats, per on han entretingut l’ordenada vida geriàtrica i s’endinsen en un bosc. La natura caòtica, salvatge, els engoleix, arrossegats per una incerta i alhora irrefrenable dèria de l’home. La càmera abandona els plans estàtics, d’exquisida composició fotogràfica, i passa a acompanyar-los, neguitosa com els protagonistes ho estan enmig d’aquella indòmita forest. La llum queda filtrada per la verdor i les clarianes dels àrbres, quan no és la de la negra foscor de la nit, en què l’avi i la noia trenquen la respectiva soledat anímica i comparteixen un generós i supervivencial escalf humà. Junts van completant el trajecte, amb què l’home enterra definitivament la seva dona, a qui ha estat escrivint cada dia al llarg de les tres dècades: un acte d’amor i de reconciliació interior, que du la noia a trobar la seva pròpia pau. Web oficial de la pel·lícula: Mogari no mori. Web espanyola: [ WEsp]. Web francesa: [ WFr]. Un perfil sobre la directora: Naomi Kawase. Enllaç amb l'article original d'aquest apunt: Canes 2007. els comentaris.
 Foto Un cor fort, de Michael Winterbottom. La policia paquistanesa busca delerosament el periodista nord-americà segrestat. Un cor fort, de Michael Winterbottom adapta el llibre en què Mariane Pearl relata la lluita per recuperar sà i estalvi el seu marit, Danny Pearl, periodista del “Wall Street Journal”, segrestat al Pakistan i finalment executat per un grup vinculat a Al Qaida. Tot i que la pel·lícula s'avé als esquemes de Hollywood i que, produïda per Brad Pitt, la protagonitza Angelina Jolie, amb vocació d'aspirar als Oscar, ens permet endinsar-nos en la complexa realitat social dels països de l'Orient Mitjà on es cova, nia i creix el terrorisme integrista. Des de la ficció que busca entretenir i sense entrar en una anàlisi completa de la situació, no deixa de servir-nos-en una aproximació, mal sigui dissortadament des de la perspectiva nord-americana. Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l'article.  Quentin Tarantino em sembla que convenç els seus seguidors i poc més amb la versió remuntada de Death Proof, que ja ha arribat a les nostres pantalles. Certament, tot el seu talent, la seva brillantor i la seva personalitat vigorosa traspua en les imatges de Death Proof; però alhora... quina manera de balafiar-ho! Clicant a Vull llegir la resta de l'article, trobareu reproduït i lleugerament retocat el comentari que vaig escriure després de veure-la per primer cop, el mes de maig. Foto Death Proof, de Quentin Tarantino  Ficció, Quando sei nato non puoi più nasconderti, del realitzador italià Marco Tullio Giordana, documenta el drama de la immigració clandestina a Itàlia, i de rebot a tot Europa. Com a fil conductor, pren el cas d’un nen de dotze anys, fill únic d’un industrial del nord d’Itàlia, que cau d’una barca en alta mar i, quan ja el donaven per perdut, el rescaten uns immigrants il·legals. Un punt de partida rebuscat que converteix el personatge del noiet en simple instrument de la vocació documental del cineasta i obvi mirall de la nostra societat opulenta. La impericia artistica de Marco Tullio Giordana impedeix que el film tingui cap interés, malgrat el potencial de la temàtica que toca (solidària, didàctica, autocrítica). Un altre breu comentari i la fitxa, a "Vull llegir la resta de l'article" Foto: Quando sei nato non puoi più nasconderti  La influencia, de Pedro Aguilera, no em convenç gens ni mica. Dóna amb prou feines per un migmetratge, té un guió i una posada en escena amb solucions patètiques -de cinema amateur de fa quaranta anys- i, per molt que vulgui ser un cinema de contemplació, de deixar passar el temps i convidar l'espectador a conviure gairebé amb el que mostra la pantalla, un cinema a la Reygadas -el director mexicà que ha coproduït el film i del qual Aguilera en fou ajudant de direcció-, el resultat és de vergonya aliena. I indignant, quan part de la crítica vol convertir aquesta misèria -o si voleu, insuficiència- creativa en alguna cosa digna d'esment, al·legant que es tracta d'una rara avis, aire cosmopolita, dins del cinema espanyol. Francament, si tenen ganes de treure's l'olor de resclosit del seu cinema, molt bé, perquè ja comença a ser-ne hora; però les seves urgències "pàtries" no els autoritza a fer passar bou per bèstia grossa. Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article" Foto: Paloma Morales, a La influencia  Finalment, s'ha estrenat comercialment a Catalunya i al País Valencià Red Road, d'Andrea Arnold. Si no ho recordo malament, la tardor passada ja es passà a la Mostra de Mataró; a Perpinyà, n'han disposat des del 6 de desembre i, a l'Alguer, des de final de març d'enguany. Ran de la presentació que se'n féu a Canes, en vaig escriure quatre ratlles, que ara adapto un xic: Red Road és el primer llargmetratge que ha dirigit l'actriu, presentadora de televisió i guanyadora d'un Òscar al millor curt de ficció, la britànica Andrea Arnold. Història d'una venjança, ens va descobrint el drama humà que arrosseguen una solitària videovigilant de seguretat i l'individu que, havent-li mort el marit i la filla, surt de la presó i brega per refer la vida a la barriada que dóna nom al film, autèntic centre d'acollida d'exreclusos. Amb una imatge molt estilitzada, la pel·lícula ens va submergint en el "voyeurisme" de la protagonista, en l'atracció irrefrenable de sotjar la vida dels altres a través dels centenars de càmeres amb què controla la seguretat a la via pública d'unes barriades de Glasgow. Fascinació que esdevé obsessió, quan identifica l'homicida que es carregà la seva família i decideix no deixar-lo de petja, per executar la revenja punitiva. L'encert del guió és que no reveli el passat tràgic dels dos personatges, fins que el bon coneixement del seu present desmenteix la idea que ens n'havíem afigurat, d'ells, i sobretot la humanitat que no els havíem ni sospitat. El problema greu de Red Road és que resulta molt novel·lesca, que s'imposi la dèria de narrar la història i, al damunt, es rabegi en la cosa tèrbola i en el contrast entre la fredor de la càmera i l'escalfamenta vital o sexual de les escenes. Foto: Kate Dickie, a Red Road
 Fast Food Nation, de Richard Linklater, és d'aquelles pel·lícules que desfermen un fàcil interés mediàtic. El renom del llibre d'Eric Schlosser, que adapta; l'atractiu popular dels temes que toca, i la presència d'actors com Ethan Hawke, Bruce Willis, Rosanna Arquette, Gregg Kinnear o Kris Kristofferson, en intervencions més o menys breus, n'expliquen el ressó periodístic. Amb un guió escrit pel mateix Schlosser i el director, la cinta enfila relats paral·lels de diversos personatges, tots vinculats d'una manera o altra al "fast-food". Hi ha els executius d'una empresa d'hamburgueses i els emigrants mexicans que travessen il·legalment la frontera amb Mêxic i van a treballar a l'escorxador que fabrica el producte càrnic. Hi ha ramaders explotats per les grans indústries alimentàries, els adolescents americans que treballen a les hamburgueseries, les seves mares, els oncles rebels, ecologistes companys d'institut... Una munió de personatges no prou entrelligats, al voltant dels quals es toca una gamma tan àmplia de temàtiques, que Fast Food Nation es dilueix en una gran dispersió. Certament, Richard Linklater vol conformar un tapís sobre l'Amèrica galdosa, com ell la veu; però barrejar emigració, problema generacional, hipocresia empresarial, la "Patriot Act", ecologisme, violència juvenil, explotació laboral, assetjament sexual, tràfic de drogues... tot ben esmicolat i premsat, dóna com a resultat una ensopida hamburguesa cinematogràfica. Foto: Richard Linklater, al rodatge de Fast Food Nation
 Ha tardat tot un any a estrenar-se, però finalment Iklimler / Els climes, del cineasta turc Nuri Bilge Ceylan, ja és aquí. Curiosament, en tinc un bon record, però he repassat el que vaig escriure'n, en veure-la, i he pogut constatar com els bons moments cinematogràfics del film s'han imposat als altres, en la meva memòria. Això és el que en vaig escriure: Nuri Bilge Ceylan, cineasta turc que fa tres anys triomfà a Canes amb Uzak / Llunyà / Lejano / Lointain, ha tornat al Festival amb Iklimler / Els climes. Es tracta d'una obra íntima, escrita, dirigida, muntada, produïda i interpretada pel mateix cineasta. I en són protagonistes la seva pròpia família. Els climes a què fa referència el títol són els climes sentimentals que travessen un home i dues dones ja madurs, a la recerca d'una felicitat que se'ls esmuny. En la calidesa estiuenca, una parella trenca definitivament; després ell, en la glacial fredor de l'hivern, es desfoga de manera salvatge amb la seva amant, però li cal peremptòriament refer el lligam afectiu amb la dona. Una típica història de triangle amorós, en què Nuri Bigle Ceylan privilegia els moments de conflicte emocional interior dels personatges. Amb plans de llarga durada i un magnífic treball amb el so i la fotografia, aconsegueix estones de gran bellesa expressiva, les millors que hem tingut fins ara, en tot el certamen. En canvi, les transicions entre aquests moments aïllats, és a dir, el munt de seqüències amb què evoluciona argumentalment la pel·lícula, resulten molt convencionals. Foto: Ebru Ceylan, a Iklimler / Els climes
 En la seqüència inicial d' Infamous, Kitty Dean (Gwyneth Paltrow) amenitza la vetllada en un sofisticat club novaiorquès i, d'una manera com sobtada, sembla que li passa alguna cosa, com si no recordés la lletra de la cançó que interpreta, i la banda que l'acompanya deixa de tocar; però ella no abandona, està com buscant dintre seu i ara fa l'efecte que alguna cosa dolorosa, el tema la hi ha sacsejada. No abandona, certament, i aviat ho supera, fa que els músics s'hi tornin a posar i ella retroba tant l'alegria interpretativa, que arribes a dubtar que tot plegat no hagi estat un efectisme, un joc per atraure l'atenció dels clients del local, fins aleshores prou aliens al que ella feia. Entre el respectable, Truman Capote (Toby Jones), absolutament corprès durant els instants de "patiment" de la cantant. En aquesta escena hi ha resumit, enunciat, bona part del contingut temàtic de la pel·lícula: l'abisme a què arrossega allò que es du dolorosament a dins i no hi ha paraules que ho descriguin; l'ambigüitat ètica d'aferrar-se a la superficialitat, per no enfonsar-se en el precipici i alhora per fer-se el sord al patiment; la frivolitat de la classe benestant –al Nova York d'aquella època–, capaç de convertir-ho tot –tot!– en tafaneries que entretinguin el seu lleure; la tensió entre ficció i realitat... Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article" Foto: Toby Jones i Sigourney Weaver, a Infamous  Parlada en guaraní, una de les moltes llengües que desemmascara la mentida i la veritat d'aquells "300 millones", Hamaca paraguaya, de Paz Encina, arriba finalment a algunes pantalles catalanes. Dura al voltant d'una hora i quart i potser sí, que dura massa: per als espectadors avesats a veure acció, se'ls farà eterna. I he dit que està parlada "en indígena" -aviat el català potser també prendrà l'estatus d' "antic idioma indígena" en territori colonitzat per l'espanyol, però per ara deixem-ho estar-, el cas és que de parlar, el que se'n diu parlar, en aquesta pel·lícula no ho practiquen gaire. La càmera, plantada davant d'una clariana on hi ha penjada l'hamaca, a penes si canvia la posició -a part d'aproximar-se, en tot cas, tranquil·lament, als protagonistes-. Tot just hi ha ben pocs plans que no trancorrin a l'espai de l'hamaca. I tanmateix -o en bona mesura gràcies a la coherència i poètica de la proposta- la pel·lícula fascina prou, té un cert encant meravellós. Et queda dins. Tot seguit, en reprodueixo la sinopsi, una breu informació sobre el context històric i, anant a "Vull llegir la resta de l'article", trobareu reproduïdes les notes que en vaig escriure acabat de veure-la, el maig de l'any passat a Canes -secció "Un certain regard"-. Sinopsi El 14 de juny de 1935. Ja som a la tardor, però la calor segueix i sembla que no se'n vulgui anar.En un indret arraconat del Paraguai, Cándida i Ramon, una parella gran de camperols, esperen el fill, que se n'ha anat al front, a la guerra del Chaco. També esperen la pluja, que no acaba d'arribar mai; el vent, que no bufa... Esperen que s'acabi la calor, persistent més enllà de l'estiu; que la gossa deixi de bordar, però no para de bordar... és a dir, esperen temps millors. Entre el que era i el que s'esdevindrà, hi ha aquest instant d'eterna espera. La parella s'ho agafa de manera diversa. Ramon, el pare, encaixa l'espera amb optimisme; Cándida, la mare, està convençuda que el fill és mort i que esperar-lo és inútil.. Els papers, però, s'interverteixen durant aquesta espera: cadascun d'ells rep un senyal del fill, que els fa canviar d'actitud i de posició. Context històric La Guerra del Chaco (1932-1935), entre Paraguay i Bolívia, per aquest territori –el Chaco– encara habitat exclusivament per indígenes. Foto: Hamaca Paraguaya  Pel que diuen, un "half-nelson" és una clau immobilitzadora en l'esport de la lluita lliure i, òbviament, aquesta pel·lícula l' han titulada Half Nelson en referència a la situació d'estancament vital del protagonista. Situem-nos, fent un breu repàs a la sinopsi. La vida privada de Dan Dunne (Ryan Gosling) va de mal borràs. Escriptor més o menys frustrat, professor i entrenador de bàsquet en un institut de Brooklyn, com més va més s'enfonsa en la perplexitat i en la droga. Un dia, després d'un partit, Drey, una alumna, l'enxampa fumant crack. Drey no ho té fàcil en aquesta vida, més aviat ho té tot per ser allò que anomenen "una adolescent conflictiva"; però no n'és. Tot i la diferència d'edat entre Dan i Drey, entre professor i alumna, el secret compartit d'aquella trobada els estableix un primer lligam, per bé que, de mica en mica, els va unint encara més el desencaix amb el món que els envolta. Trobareu el comentari de la pel·lícula, anant a "Vull llegir la resta de l'article" Foto: Ryan Gosling, a Half Nelson |
CategoriesApartat en construcció i en fase de prova. Per localitzar ràpidament els apunts sobre les pel·lícules Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula. El somni;
Vicky Cristina Barcelona;
Che.L'argentí;
California dreamin';
A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
Lluny d'ella;
Juno;
No Country for Old Men;
L'escafandre i la papallona;
Cap a terres salvatges;
Savage Grace;
... i més Articles sobre estrenes llunyanes i sobre clàssics del cinema
Crítiques i articles d'interès, en català, sobre un film: enllaços o resums (abans, també comentaris) Crítiques i articles d'interés, en català, publicats durant la setmana: només enllaç o referència 15.07.2007-11.10.2007 Articles cinèfils d'interés publicats a la Catosfera (recull setmanal) Continguts de cinema a "Benzina", revista d'excepcions culturals Mont-real, Deauville, Mataró, Roma, València, Valladolid, Xixón, Inquiet, BAFF, Dones BCN, ... Oscar, ISA, César, BAFTA, Goya, Globus d'Or, NYCC, LAFCA, NBFR, BCN, EFA, BIFA, David de Donatello... Pel·lícules que tenen prevista l'estrena ben aviat Articles sobre el cicle "El documental del mes"(en VOSC) Agenda de festivals, premis i d'altres cites per als cinèfils Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski Philippe Noiret, Adrienne Shelly, Matt Dillon, Glenn Ford Qüestions de fons, llevat de "Llengua i cinema" que té un apartat específic Pel·lícules en projecte o encara no enllestides
Els meus enllaços
0.0 EL MEU ALTRE BLOC
0.1. BASES DE DADES
0.2. TíTOLS EN CATALà
-
Secretaria de Política Lingüística Generalitat de Catalunya
-
Pel·lícules, sèrie TV i sèries doblades per TVC
-
Pel·lícules que ha emès TV3 / Canal 33
0.3. DIARIS DIGITALS I PORTALS
-
Pestanya de cultura i comunicació al web de l'Avui
-
-
Web del diari
-
Edició digital de la secció de Cultura i espectacles d'El Punt - Comarques gironines
-
Pestanya d'Oci i Cultura del Portal de Catalunya Ràdio i TV3
0.4. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN HABITUALMENT
-
Bloc de Judith Vives
-
Categoria d'articles de cinema
-
Apartat de crítiques de cinema
-
El bloc de cinema d' iCatFM
-
Reflexions cinematogràfiques de Roger Morales i Puig, aprenent de cineasta
-
Comentaris de llibres i pel·lícules
-
Bloc de cinema de BTV
-
Bloc de cinema de Martí Aragonès
-
Bloc de cinema de Marcel Pujol
-
Bloc del programa de cinema de Ràdio Salt 97.7FM Girona
-
Bloc de Mònica Bargalló Marsal
-
Bloc de Dani Coll i Monné
-
Apartat de cinema del bloc de Jordi Torà Juncosa
-
Bloc de Xavi Far
0.5. REVISTES I SUPLEMENTS
-
-
Suplement setmanal d' El Periódico
-
Enllaç amb el web de Benzina, revista d'excepcions culturals
-
Mensual, especialitzada, en francès
-
Mensual, especialitzada, en francès i amb edicions-franquícia en altres idioma
-
Mensual, especialitzada, en italià
-
Mensual, especialitzada, en espanyol
-
Mensual, especialitzada, en anglès, nord-americana.
-
Mensual, especialitzada, en anglès, britànica.
-
Especialitzada, nord-americana
0.6. WEBS CATALANS DE CINEMA
-
El cinema en la nostra llengua
-
Una mirada catalana al cinema
-
Rodatges i festivals nostrats, notícies, cinefília, cercadors de cinema, interactivitat...
-
Festivals, revistes, etc.
-
Espai de Cinema
0.7. DOCUMENTAL DEL MES
0.8. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN DE TANT EN TANT
-
Apartat de cinema del bloc de Daniel D.L.
-
Categoria de cinema dels Wu Ming.cat
-
Categoria de documentals dels Wu Ming.cat
-
Apartat de cinema del bloc de David Figueres
-
Bloc de cinema de Bernat Castellà. INACTIU.
-
El bloc de Totcinema.cat. INACTIU
-
INACTIU
CARTELLERA
CARTELLERA EN CATALà
"CARTELLERA" FILMOTEQUES I INSTITUTS
CARTELLERA SALES "INDEPENDENTS"
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Lleida
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Palma
-
Perpinyà
-
Girona
-
Barcelona
CINECLUBS
-
Reus
-
Andorra la Vella
-
Figueres
-
Malgrat
-
Granollers
-
Manresa
-
Sabadell
-
Ontinyent
-
Vic
-
Vilafranca del Penedès
DISTRIBUïDORES I INTERMEDIARIS
-
-
-
-
Web en català
-
-
-
Distribució, vendes i finançament internacionals
-
-
-
-
Amb web català
-
-
-
-
"The Director's Label"
-
Venda i màrqueting internacionals de cinema sud-coreà
-
-
-
Vendes i finançament internacionals
-
-
-
-
-
-
-
Cooperativa promotora de mitjans audiovisuals. Web en català.
-
Companyia internacional
-
-
-
-
-
Web en català
-
-
-
Web en català
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
Vendes, promocions... internacionals
-
-
-
-
-
-
-
-
Vendes internacionals, distribució i màrqueting
-
-
-
-
-
-
-
Agència de promoció, màrqueting i premsa
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
Web en català
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora de films independents al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
Distribuïdora de films independents al mercat nord-americà i productora
-
Distribució de "cosa fina"
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
-
"World Film Sales Company"
-
-
Transitòriament, el 2007 distribuieix també el material de Paramount i Dreamworks
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Assumeix la distribució de Pan-Européene Prod.
-
DVD EN CATALÀ
DVD WEBS, DISTRIBUïDORES I BOTIGUES VIRTUALS
FESTIVALS
|
