Sinopsi: en una barriada rica de Los Angeles, Johnny i la seva banda de vintanyers van de durs i trafiquen. Deixats de mà, la seva vida no és sinó la recerca permanent d'emocions cada vegada més fortes. Quan un altre traficant, Jake, fa evident que no li paga els calés que li deu, Johnny respon amb violència contundent i desferma una perillosa confrontació. En plena espiral "bèl·lica", Johnny i els seus amics topen per casualitat amb Zack, un noiet de només quinze anys, germanastre de Jake, i el segresten. Certament, serà un rapte ben particular, ja que el xicot, ja delerós de fugir de l'encarcarament de casa i sobretot de l'engavanyosa sobreprotecció materna, es passarà tres dies i tres nits disbauxades, ben regades d'alcohol, fumades de marihuana i acomboiat d'un bon esplet de mosses especialment excitades amb ell i amb el que significa. Mentrestant, però, els seus pares han mobilitzat la policia i els mitjans de comunicació i Johnny se n'adona de l'embolic en què s'han ficat. Les hores passen, el segrest es revela totalment absurd, però els seus autors s'exposen a una condemna judicial molt dura. Se'n sortiran? Quins camins poden prendre?

Alpha Dog, de Nick Cassavetes es mou entre el document sobre un cert estat de coses en el jovent benestant deixat de mà i el relat d'un cas criminal, el màxim responsable del qual no va ser detingut per l'FBI fins anys després dels fets. Bascula entre la representació didactista dels perills que corre el jovent i el reciclatge liofilitzat del cinema de Larry Clark (Kids, Bullying...). Pren un posat com molt "trencador" respecte a les convencions socials habitualment reflectides pel cinema de Hollywood: allibera el llenguatge verbal i gestual dels nois i noies -fins a metrallar-nos amb grolleries i diàlegs amarats de testosterona-; exhibeix mitges nueses a tot i a dret, de manera que la pantalla esdevé una mena d'aparador permanent de tatuatges immensos i barroers; els personatges fan coses "lletges" com defecar sobre una estora o esnifar, i, per a adobar-ho, ho embolcalla amb unes composicions d'imatges en pantalla, de manera que, com en finestres diferents, veiem accions que passen simultàniament (com han fet altres anteriorment, Mike Figgis, per exemple). Així de "jove", "transgressor" i "modern" es posa Nick Cassavetes, mogut segurament per un comprensible neguit envers els seus fills i els de tants amics seus que, enfeinats com ell, no els paren prou atenció i, carregant-los de confort i calés, els deixen massa sols davant els perills de la societat contemporània. Ara bé, la simple evacuació del sentiment de por i la manca total de discurs que aporti alguna reflexió més enllà de la simple constatació dels fets situen Alpha Dog en unes coordenades de debò conservadores. Sumem-hi l'anodina inversemblança amb què representa en clau de ficció el cas criminal real i ens queda finalment com un producte absolutament malaguanyat. I és una llàstima, perquè d'elements interessants, en té.

Article incomplet

De les quatre nominacions als Oscar que va congriar Diari d'un escàndol, dues van ser per les actrius protagonistes, Judi Dench i Cate Blanchett., que són el gran actiu d'aquesta pel·lícula. Hagués estat igualment just que es reconegués el gran mèrit del responsable de càsting, per l'encert en la tria dels actors que donen al vida al noiet enderiat amb la mestra i al que encarna el paper del marit d'aquesta dona, un professor de la burgesia bohèmia –en paraules de la ressentida Barbara Covett–.

Judi Dench aporta no tan sols la veterania i la millor tradició interpretativa britànica, sinó una subtilesa extraordinària i una matisada versatilitat expressiva, de manera que el seu personatge és alhora i succesivament una professora de la vella escola, una dona avesada a encarar els reptes escolars dels canvis socials, una senyora amb classe, una amiga que inspira confiança, una manipuladora patològica, un ésser d'aparença ferrenya i tanmateix íntimament fràgil fins a esmicolar-se... I tot, amb un registre coherent, sense recórrer a escarafalls gesticuladors. Al seu costat, Cate Blanchett resulta sobretot una presència. Contrastadament d'aspecte delicat, el seu rostre reflecteix amb precisió el desencaix amb la feina de mestra, per la qual no té cap mena de vocació, i al mateix temps transmet, potser fins de manera massa òbvia, la perplexitat emocional que viu el seu personatge. El seu físic trencadís i tot ella reclamen de forma convincent l'escalf entre maternal i amistós/amant que la companya li ofereix –amb cobrament revertit–. No obstant això, Cate Blanchett poc supera l'estadi de presència escaient als diversos estats pels que passa la seva Sheba Hart.

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article"

Pel biaix d'un noi independentista escocès i superficial fins a la irresponsabilitat, la pel·lícula de Kevin Macdonald retrata, amb tòpiques pinzellades, la figura del general ugandès Idi Amín Dada i ens documenta de manera epidèrmica sobre el seu règim sanguinari. Guanyador de l'Òscar, Forest Whitaker dóna al dictador centroafricà una presència engegantida, gairebé "king-kongesca", i els matisos escaients d'un dèspota paranoic. Al costat seu, el jove actor de Glasgow, James McAvoy personifica el caire frívol de la generació del sexe, drogues i rock&roll (d'alguns, si més no)...

Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article" 

Aprofitant que el Cinema Truffaut, de Girona, ha programat Offside, de l'iranià Jafar Panahi, abans d'ahir vaig arribar-me a veure aquesta pel·lícula discreta, de la qual n'havia parlat bé fins i tot un conegut periodista esportiu. Senzilla i depurada com la gran part del cinema iranià de prestigi internacional, Offside pren la forma d'un fals documental que, tot explicant-nos la increïble i llastimosament certa discriminació que impedeix l'entrada de les dones del país als estadis de futbol, va mostrant-nos simultàniament la diferència entre el poble real i les lleis amb què les autoritats el volen configurar. Des d'una sensibilitat nacionalista i popular, Panahi signa un film tant certament discret com subtilment subversiu, que també ens ajuda a qüestionar-nos la imatge que de l'Iran ens fan afigurar els mitjans de comunicació. Veure Offside potser no m'ha resultat una experiència plaent; però pensar-la, m'és molt útil, profitosa.

Per seguir, cal que aneu a Vull llegir la resta de l'article

El bon alemany va sobre el cinisme imperant al món ixent de la Segona Guerra Mundial, però qualsevol consideració temàtica queda ensotarrada per  l'estèril reconstrucció cinèfila amb què Soderbergh evoca algunes pel·lícules sobre el Berlín de postguerra, el cinema negre dels anys quaranta  i, sobretot, films com ara Casablanca  i El tercer home.

...

Per seguir, cal que aneu a Vull llegir la resta de l'article

El guió lineal, simple, de Cartes d'Iwo Jima resulta d'una riquesa extraordinària, per com fa expressiva l'el·lipsi cinematogràfica, per com gairebé esvaeix el desenvolupament cronològic en aquella mena d'infern  i, esclar, se'ns fa admirable temàticament, per com es posiciona humanísticament davant la guerra i en contra tant del fet bèl·lic com dels arguments -en aquest cas, "patriòtics"- amb què s'ha pretès justificar-la. Certament, el treball de la guionista Iris Yamashita queda redimensionat pel madur i vigorós classicisme de Clint Eastwood en posar-lo en escena; de la mateixa manera que la mirada del cineasta cap als personatges supera la limitada interpretació d'alguns dels actors que els incorporen. Cartes d'Iwo Jima, en definitiva, confirma una vegada més que una pel·lícula assoleix l'estatus d'obra de creació quan és cosa d'un autor de debò, capaç de transformar elements simples -no necessàriament valuosos- en un conjunt harmònic d'expressió artística. Perquè, a Cartes d'Iwo Jima, no són els ingredients, sinó el tot, el que adquireix un valor extraordinari.

Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article"

El film col·lectiu París, je t'aime reuneix un espectacular nombre d'actors i personalitats del cinema. Amb la idea d'explicar, en cinc minuts, la història d'una trobada romàntica en un barri de París, s'ha reunit una vintena de cineastes, entre els quals hi ha Gus Van Sant, els germans Coen, Isabel Coixet, Wes Craven, Walter Salles, Richard LaGravanese, Walter Salles, Olivier Assayas... Cadascú amb el seu estil, amb relats sentimentals o d'un caire més social o sociològic, acaben component un fresc que és, de fet, un cant d'amor a París. El conjunt es ressent de l'acumulació de tants relats breus, tot i que se'ls ha combinats de manera que l'interés no decaigui. A més, s'ha encomanat els episodis de manera clarament intencionada i, en algun cas, amb murrieria simpàtica: a Van Sant li han encarregat l'episodi del barri Le Marais -zona gay de la ciutat- i a Wes Craven el que s'ambienta al cementiri Père-Lachaise. I un al·licient innegable del film és el degoteig de rostres coneguts que s'hi va identificant: Gérard Depardieu, Nick Nolte, Gena Rowlands, Steve Buscemi, Sergio Castellito, Elijah Wood, Fanny Ardant, Juliette Binoche, Ben Gazzara, Bob Hoskins, Maggie Gyllenhaal, Marianne Faithfull, Leonor Watling, Natalie Portman...

Engolida enmig de tants altres cineastes, Isabel Coixet queda força a la seva alçada (artística) real: petitoia. Particularment, destaco el darrer episodi (d' Alexander Payne, per bonic), els del Barri Llatí i Pigalle (per com ens fan presents un cert París...), el del Parc Monceau (per com està filmat i per Nick Nolte), el de Tuileries (per la simpatia) i, perquè no, el de Gus Van Sant (aparentment una brometa queer i tanmateix de prou bagatge romàntic) o el d'Assayas (amb el rodatge de Marie-Antoinette, de Sofia Coppola, d'esquitllantes...

El detall dels directors i repartiment, districte per districte, és a dir, episodi per episodi, a "Vull llegir la resta de l'article"

Little children complementa l'anterior pel·lícula de Todd Field, A l'habitació / In the bedroom / En la habitación,  i alhora n'és tot el contrari. Mentre en aquella anava supurant la foscor de la condició humana i així es negava el caire paradisíac de la bucòlica comunitat de Nova Anglaterra en què transcorria l'acció, a Little children -també ambientada en un barri benestant de Nova Anglaterra-  de seguida prenen el protagonisme les febleses, fractures psicològiques, traumes, secrets, frustacions, hipocresies i immadureses dels personatges, fins a conformar un autèntic i carregadíssim repertori de motivacions psicològiques i de problemes personals, de manera que el metratge esdevé una mena d'anodí docudrama sobre l'intent de superar-los, per part d'aquests personatges,  o bé sobre l'esclavatge a què els sotmeten. El discurs s'imposa a l'obra, el retrat de les fractures humanes ofega la pel·lícula, fins al punt de convertir els personatges en simples ninots del quadre, peons del discurs, subordinats a un guió d'abassagadora narrativitat, que ho sotmet tot al relat: ho lliga i ho relliga tot, per explicar el que vol explicar, de forma i manera que fins els drames, els conflictes, esdevenen simples episodis il·lustratius de la sacrosanta història argumental. El que, en l'anterior pel·lícula, era subtilesa, aquí és explicitud; si allà hi havia una mirada dialèctica, aquí tenim una dialèctica representada -gairebé didàcticament-. Si allà hi havia una certa sorpresa, un deixar crear expectatives respecte els protagonistes, aquí, massa sovint les coses resulten previsibles. Certament, a Little children hi ha certs aspectes plausibles i alguna troballa visual remarcable; però, en conjunt, ha estat una notable decepció.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

M'he temut el pitjor, tot just començar la pel·lícula, quan he sentit la veu d' Antonio Valero declamant el text literari escrit per Ferran Torrent a La vida en l'abisme (Editorial Columna, Barcelona, 2004). Ja em veia a venir altre cop una  simple il·lustració visual d'una novel·la, amb tota la impotència cinematogràfica que dissortadament Ventura Pons va evidenciar a Animals ferits -adaptació d'Animals tristos, de Jordi Puntí-. I no. Amb no pocs retrets a fer-li, hem de reconèixer que, a La vida abismal, Pons ha sabut donar a la veu en off el paper estrictament de guia en el relat i ha aconseguit que les seqüències tinguin una ostensible entitat cinematogràfica. Una entitat basada en la interpretació vigorosa d'Oscar Jaenada i en la reconstrucció ambiental de l'època. Cal que en parlem, però, perquè hi ha força coses a dir-hi, a matisar i fins a discutir.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Comedieta simpàtica, Little Miss Sunshine segueix la ja bogadejada tradició d'ironitzar sobre el rebregat "somni americà". Amb amable -tova- sornegueria, caricaturitza un cert estat de coses a la societat nord-americana i ho fa centrant l'atenció en una família concreta, que és com un mostrari de personatges estrafolaris o, més ben dit, la representació grotesca d'una sèrie d'estereotips i tòpics d'aquell país. Em sembla que no se n'ha deixat cap.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

El discurs final, que anem sentint mentre les imatges de Bobby ens mostren la perplexitat i dolor immeditament posteriors a l'atemptat que costà la vida al senador Robert Fitzgerald Kennedy, és d'aquelles arengues polítiques carregades de bones paraules, commovedores, i que, redimensionades llegendàriament en el context de la pel·lícula, tenen una contundent eficàcia en l'ànim dels espectadors. Efectivament, a la sala on vaig veure Bobby, la immensa majoria del públic va quedar clavat a la butaca, sense obrir boca, paint-ne l'impacte, mentre a la pantalla les fotos del clan Kennedy van acompanyant els funeraris títols de crèdit.

A Bobby,  Emílio Estévez no analitza la figura de Robert F. Kennedy, n'evoca el mite. No en planteja les contradiccions, ni els clarobscurs; de la mateixa manera que no busca explicacions sobre el seu assassinat ni assenyalar-ne culpables. Tan sols li interessa el missatge, potser rebut i transmès amb la candorosa innocència dels deu anys que, quan van matar aquest "segon Kennedy", tenia Emílio Estévez -fill del partidari demòcrata i actor Martin Sheen-. Tanmateix, del que Estévez parla a Bobby és de l'Amèrica (evidentment, només la part que en formen els Estats Units) dels Kennedy, del clima social d'aquella època, en què els conflictes socials esclataven, però hi havia el potencial humà per a redreçar la situació i la possibilitat  política d'acabar amb les injustícies que els provocaven. Estévez reconstrueix aquell 1968, en què la gent no era com ara, ni la societat encara no era com s'ha tornat, i ho fa, certament, amb algunes dosis d' idealització nostàlgica, però també i sobretot, amb voluntat reivindicativa, plantant cara a la ideologia imperant ara mateix als Estats Units i que té en George Bush i la guerra de l'Irac la seva màxima expressió. Paradoxalment, Bobby constata l'Amèrica que va morir amb l'assassinat de Robert F. Kennedy -que venia després de l'atemptat mortal contra Martin Luther King, del que va acabar amb la vida del mateix John F. Kennedy...-; però es nega a acceptar la mort de l'esperança. El discurs final, utòpic o no, es basa gairebé en la fe irreductible que un món millor és possible, que una altra (Nord-) Amèrica és possible. No sé, però, amb permís de Hillary Clinton, si els polítics d'ara serien capaços de dir-nos uns mots bells com els de Robert F. Kennedy. I, més enllà de les paraules, no sé si podem deixar el futur en mans de mites i retòriques.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

He tornat a veure Maria Antonieta, de Sofia Coppola. No és pas gens habitual que les pel·lícules vistes en festivals les torni a veure: ho reservo tan sols per als casos de films que em són molt plaents i, sobretot, per aquells que em cal  mirar-me'ls novament. És per exemple, el que vaig fer amb 2046, de Wong Kar-wai, en què la visió més tranquil·la, sense la tensió inherent als certàmens cinematogràfics i amb el cos molt més descansat, va permetre'm gaudir-ne i canviar d'opinió respecte al que havia percebut a Canes (Wong Kar-wai, a més, hi va ajudar perquè amb alguns retocs de muntatge va millorar-la molt cara a l'estrena comercial). I Maria Antonieta també necessitava tornar-la a veure; tot i que, en aquesta ocasió, en mantinc la mateixa opinió -amb pros i contres-, per bé que m' ha quedat més clara.

No entraré a parlar del que ja he exposat en anteriors articles (podeu llegir-ho, clicant aquí: Cop d'ull a Canes 2006) i no repetiré el que altres veus ja han dit, sovint de manera reiterada (podeu llegir-ne els resums i anar als enllaços corresponents, clicant aquí: Merino i Iglesias parlen de Maria Antonieta i Altres veus: Maria Antonieta ).

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

El títol d'aquest film, Hollywoodland, fa referència, evidentment al que deien inicialment les famoses lletres que, des d'aquell turó de Los Angeles, identifiquen l'anomenada Meca del Cinema. I és que ens explica el cas de George Reeves, l'actor que, havent tingut un paper secundàri en Allò que el vent s'endugé, es feu relativament famós com el primer Superman de la televisió´, per tant, argumentalment, la pel·lícula se situa a cavall entre aquell Hollywood de l'època dorada i el que ha de començar a torejar impactes com la popularització creixent de la petita i casolana pantalla. Però, vés per on, Hollywoodland també ho podem traduir com "Territori de Hollywood", expressió que escau perfectament a aquest film d'Allan Coulter, perquè, d'una banda, pren el pols als clarobscurs d'aquell món de rutilants oripells i, per altre costat, no deixa de ser un producte, efectivament, "territori de Hollywood" o, si voleu, típicament "made in Hollywood".

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article") 

Amb el guió polifònic que li han escrit Paul Haggis (el de Crash i de Million Dollar Baby) i William Broyles, Jr., a partir del llibre de James Bradley (el fill de l'infermer que aixecà la bandera a Iwo-Jima) i Ron Powers, Clint Eastwood construeix Banderes dels pares en tres grans parts succesives i un epíleg. Va saltant de la batalla del turó Suribachi a la gira espectacular pels Estats Units dels "heroics" marines d'Iwo Jima, per a exposar un contundent NO A LA GUERRA, primer; per a, en segon lloc, aigualir i denunciar  l'èpica bèl·lica, amb els seus mites artificialment construits o explotats, i, en tercer lloc, per a tractar de les ferides en l'ànima dels supervivents, ferides humanes, que neguen d'arrel la retòrica oficial de l'heroiïcitat. Finalment, l'epíleg, potser narrativament cançoner mentre va enllestint-ho tot, va convertint el fill en protagonista, el fill d'un d'aquells marines, el que ha anat a buscar testimonis d'aquells soldats, del fotògraf d'Associated Press que captà la  foma imatge d'Iwo Jima. N'ha de ser el protagonista, el fill, perquè és a ell, a la seva generació i a les següents, que Banderes dels pares trasmet el testimoniatge de l'experiència històrica, pregonament americana, que nega qualsevol justificació a la guerra, a cap guerra.

Fer ara, en plena guerra de l'Irac, Banderes dels pares esdevé un admirable i impressionant acte de responsabilitat moral i política. I cal remarcar el fet que Spielberg l'hagi produïda alhora que presentava al món Múnic, la seva contundent denúncia de la política (de l'extrema-dreta) que ens aboca a una abassegadora i inacabable espiral de destrucció. Certament, produint Banderes dels pares ve a matisar el patriotisme de la seva Salveu el soldat Ryan i ho fa en el mateix terreny (el gènere bèl·lic), amb un film que hi té alguna retirada (el desembarcament, el cromatisme de les imatges en aquelles seqüències, els nois i les mares de l'Amèrica profunda...) i que, tanmateix, ha hagut de dirigir-li un altre, justament un Clint Eastwood avesat a tractar del pes de la memòria, de com la reben els fills, i acostumat a parlar d'homes bregats, supervivents d'un passat violent inherent a la història del país i desencaixats en la realitat gairebé amnèsica en què els ha tocat de viure. He de reconèixer que Spielberg m'ha sorprès ideològicament, amb Múnic i amb Banderes dels pares; però, tant l'una com l'altra, em semblen dues pel·lícules necessàries, imprescindibles per salut democràtica. Artísticament no pas del tot reeixides, però d'un nivell i d'un gruix impressionants.

Escrit aquest article, tot just acabat d'arribar de veure Banderes dels pares, encara tocat per l'emoció. Vull pair-la un xic i, llavors, el completaré (aquest post) 

Si haguéssim vist Scoop, de Woody Allen, després d' El prestigi, de Christopher Nolan, potser ens hauríem pensat que el de Nova York s'emfumia de la prestidigitació cinematogràfica de l'anglès, famós per la sèvia dèria pels guions en trencaclosques cronològic, que esclatà a Memento. La presència de Hugh Jackman i Scarlett Johansson al repartiment d'Scoop i d' El prestigi, encara ens podria fer creure més en la intenció paròdica de Woody Allen. Però no, sembla que tot són simples coincidències. No obstant això, constatem fàcilment que aquesta temporada els mags s'han posat de moda al cinema, ja que encara hi hem d'afegir un tercer títol, L'il·lusionista, amb Edward Norton, que serví per a clausurar Sitges 2006 i que, com les altres dues pel·lícules, també barreja màgia i thriller. Segurament, tot plegat generarà un nou tòpic anti-Hollywwod. Fins ara, ens hem avesat a sentir –i a escriure– que la manca d'idees du l'indústria nord-americana a fer noves versions i parts cinquenes i sisenes d'èxits anteriors. Probablement, ben aviat llegirem que la mateixa manca d'idees els du, no ja a estirar el fil de la màgia i els mags, sinó a confondre il·lusionisme amb il·lusió i substituir la manca d'imaginació per la pirotècnia –i la trampa– dels trucs embaucadors.

...

Sinopsi Londres, a començament del segle XX. Robert Angier i Alfred Borden són dos joves mags amb futur. Es tenen una rivalitat amistosa, que aviat esdevé gelosia i finalment odi. Convertits en enemics ferotges, cadascun d'ells bregarà per a destruir l'altre, tot recorrent als secrets més obscurs del seu art. Aquesta guerra arrossegarà conseqüències dramàtiques per als que els envolten.

...

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Un "lemming" sembla que és un conill de Noruega, sovint considerat com un hàmster escandinau. Lemming és el títol de la pel·lícula que, protagonitzada per una magnífica i veteraníssima Charlotte Rampling, al costat de Charlotte Gainsbourg, Lauren Lucas i André Dussolier,  ha dirigit Dominik Moll, el de Harry, un amic que us vol el bé / Harry, un ami qui vous veut du bien / Harry, un amigo que os quiere (en què Sergi López era un amic ben especial de Laurent Lucas). Lemming s'estrena a Catalunya el 3 de gener de 2006.

Sinopsi: Bénédicte C(charlotte Gainsbourg) i Alain Getty (Lauren Lucas), un jove i brillant enginyer domòtic, fa poc que viuen a la seva nova casa i han convidat a sopar l'empresari per a qui treballa Alain, el senyor Richard Pollock (André Dussolier) i la seva dona, la senyora Alice (Charlotte Rampling). Aquesta trobada te lloc amb no poques conseqüències per a la parella jove. Descobrir el cadàver d'un misteriós rosegador al desaigua de la cuina no ajuda gens que les coses vagin bé i resulta premonitori: la irracionacionalitat irromp on fins ara hi havia harmonia.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Llums del capvespre conforma una mena de trilogia amb dos títols anteriors del finlandès Aki Kaurismäki: Núvols de pas / Kauas pilvet karkaavat / Nubes pasajeras / Au loin s'en vont les nuages / Nuvole in viaggio (1996) i L'home sense passat / Mies vailla menneisyyttä / El hombre sin pasado / L'Homme sans passé  / L'uomo senza passato (2002). Argumentalment, Núvols de pas anava d'una gent a l'atur i L'home sense passat, de vagabunds anònims que ronden al marge de la societat del benestar. Llums del capvespre, parla de la soledat -d'altra banda, un tema consubstancial al cinema de Kaurismäki-, i ho fa amb un relat chaplinià sobre delinqüents que abusen de l'innocent.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Finalment, Babel, d'Alejandro González Iñárritu, s'estrena a Catalunya, les Illes i el País Valencià el 29 de desembre de 2006 (a Catalunya Nord ja fa dies que la poden veure i a l'Alguer, encara fa més que en poden disposar). Aquesta nova pel·lícula del director mexicà, autor d' Amores perros (2000), de 21 Grams (2003) i de l'episodi auditiu del film col·lectiu 11'09"01 -sobre l'11S-, sembla destinada a rebre serioses bastonades crítiques. Ja en parlarem, quan pengi en aquest bloc el recull d'articles que se n'estan publicant. Ara, en dic la meva, sobre la pel·lícula.

Babel parla de la globalització en un món que de global, no n'és gaire. Fent honor al títol, en aquesta pel·lícula se sent parlar àrab, amazic, anglès, castellà, japonès, francès... I s'ambienta al Marroc, als Estats Units, a Mèxic i al Japó.  El guió, de Guillermo Arriaga, va saltant d'un lloc a l'altre, entre situacions cronològicament diferents, lligant personatges ben diversos -uns turistes americans, uns noiets marroquins, una mainadera mexicana, un vidu japonès, una canalla privilegiada, una noia sordo-muda, una parella en crisi, uns nuvis, un xicot baliga-balaga...-. Aquesta fragmentació i tant de saltirons endavant i endarrere, ara cap aquí i ara cap allà, responen a l'habilitat i al virtuosisme exhibicionista d'Arriaga; aquí, però, resulta més escaient que no en el cas d' Amores perros i de 21 grams, on el malabarisme guionístic  no deixava d'amagar una certa trampa i un esquematisme -sobretot en el joc de contrastos temàtics i diegètics-, en la mateixa mesura que tenia alguna cosa d'enganyós el delit de González Iñárritu per impactar visualment, sobretot en el primer dels dos títols. 

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Amb més de dos anys de retard ha arribat finalment a la cartellera barcelonina, el film de l'italià Paolo Sorrentino, Les conseqüències de l'amor / Le consegüenze dell'amore / Las consecuencias del amor / Les conséquences de l'amour. Produïda el 2003, la presentà mundialment el Festival de Canes de 2004 (secció Oficial), s'estrenà a Itàlia el setembre de 2005 i a França el febrer de 2005, als premis David de Donatello 2005 congrià fins a 4 guardons (millors pel·lícula, director, actor i fotografia) d'un total de 10 nominacions (guió, muntatge, música, productor, so i actor secundari), la crítica italiana (també el 2005) la nominà en gairebé totes  les categories (i li concedí 3 premis), als premis del cinema europeu de l'any passat va recollir la nominació de Paolo Sorrentino com a millor director i la del protagonista (Toni Servillo) com a millor actor i ara, a final de 2006, arriba a les nostres pantalles... Tot un exemple de l'appartheid que pateixen part de les produccions europees, encara que tinguin èxit (si més no, al país d'origen).

Tanmateix, aquesta pel·lícula no m'acaba de convèncer gaire. Comencem pel començament: sinopsi.

Sinopsi: Quins secrets amaga Titta di Girolama? Aquest home de cinquanta anys, en fa vuit que viu en una anònima habitació d'hotel, en un poblet també anònim de la Suïssa italiana. Vuit anys sense parlar amb ningú. Vuit anys sense treballar. Vuit anys que només va del vestíbul al bar de l'hotel, amb trajos elegants, però només envoltat de cigarretes i silenci. Titta di Girolama sembla que estigui perdut en la contemplació d'alguna cosa amagada. Cada home té un secret. Aquest en té més d'un.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

He volgut deixar passar uns dies, des de l'estrena a Catalunya de Dies d'agost, per completar-ne el comentari. Així com del "paisatge" i del que la pel·lícula té de "ficció autobiogràfica" em semblà millor parlar-ne abans que arribés a les sales, en un modest intent de presentar-la, he pensat que fóra més convenient esperar fins ara a enllestir i publicar l'escrit sobre l'estructura narrativa i  les reflexions que, sobre el cinema, fa Marc Recha. Som-hi!

Imatges fotogràfiques, deturades, fugaçment però deturades enmig del flux d'imatges en moviment. La foto, les fotos: retenció del temps, plasmació d'un instant fugisser i irrepetible, potser crucial o tal vegada incert. Diversos moments de Dies d'agost queden fixats breument, com per acció de l'obturador d'una càmera, i tot seguit s'esmunyen. Subtilment, fins enigmàticament, tot de presents menors, quotidians, no pas decisius ni particularment singulars, queden instantàniament determinats, remarcats, per tot seguit esvair-se en el moviment continu de la vida. Un recurs de muntatge cinematogràfic en una pel·lícula que fa present el passat dels protagonistes (la infantesa de Marc i David; el delit de l'autoestopista per ser ballarina; la història d'amor de la cambrera del càmping, que deixà el xicot , perquè no s'entenien) i que reviscola  el  record dels absents (l'avi que lluità a la Batalla de l'Ebre; la germana de l'autoestopista, morta quan ella era petita; Ramon Barnils...).

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")