1.1. Crítiques, comentaris i notes [C]  Avui, 5 de desembre de 2006, Dies d'agost, de Marc Recha, s'estrena a Catalunya. No em consta que hagi arribat a les pantalles de les Illes, del País Valencià, de la Franja, ni d'Andorra i, pel que fa a Catalunya Nord, ja podria estrenar-s'hi el 3 de gener de 2007. En aquest mateix bloc, trobareu informació, enllaços i articles amb crítiques, entrevistes i escrits sobre la nova pel·lícula de Marc Recha, clicant a: Dies d'agost: el final del comentari , Dies d'agost: ficció autobiogràfica , Dies d'agost: el paisatge , Dies d'agost (Sitges 2006) , Altres veus: sobre Dies d'agost,
(...)
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Embafadora, insuportable, pretensiosa, amanerada... em podria passar tota la nit d'avui a base d'anar enfilant (des)qualificatius contra la nova pel·lícula d'Antonio Banderas, El camino de los ingleses. I em sembla que encara no m'acabaria de desfogar de la mala, pèssima, emprenyadíssima impressió que m'ha causat. Amb una estètica acuradíssima que cau de ple en l'estilització visual dels espots publicitaris, en El camino de los ingleses un esclat d'energia juvenil es visualitza a la manera d'un anunci de jeans, l'eròtica dels cossos es liofilitza a la manera d'un espot de "gel de bany"... Els moviments de càmera són presumptuosament emfàtics; la composició d'alguns plans, pedant i buit artifici iconogràfic; el muntatge encadena un maldestre reguitzell inacabable d'escenes disperses, com una succesió de videoclips del "canal latino"... La cosa és tan així que, en una de les escasses aparicions de Victoria Abril, sembla que la força de la seva presència aconsegueixi aguantar el pla, que s'aturi per un instant, si més no, aquest estúpid moviment continu; però, evidentment, resulta tan sols un miratge... Sort en tenim que, mentrestant -i afortunadament- ens van deixant escoltar l'esplèndida banda sonora d'Antonio Meliveo. (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Ramon Barnils és el punt de partida de Dies d'agost, però la pel·lícula va sobre Marc Recha. O, més ben dit, sobre una determinada vivència de Marc Recha: la del cineasta en la cruïlla creativa de fer una obra sobre Ramon Barnils, després d'haver entrevistat familiars i amistats del periodista, la petja del qual és notable en el mateix Marc Recha, que n'era amic i, en gran mesura, company ideològic. Dies d'agost esdevé, doncs, una ficció autobiogràfica; és a dir, un relat cinematogràfic creat expressament -per tant, quedi clar, no es tracta que els germans Recha se n'hagin anat d'excursió, ho hagin filmat i posteriorment muntat, per passar-nos-ho finalment com a documental, no, no és això-; un relat en què les sensacions físiques d'una vida integrada a la Natura es barregen amb el record dels llibertaris de començament del segle XX, dels quals Barnils n'havia parlat abastament, també a Marc Recha; un relat que du els protagonistes pels indrets a la vora de l'Ebre, per les cases i els terrenys on els avis van defensar bèl·licament la llibertat; un relat, doncs, sobre el caire fantasmagòric del cinema, en el qual es fan presents, el passat i els absents, a través dels mecanismes de la ment -la memòria, els somnis- i gràcies a la capacitat expressiva del cinema i al poder de la fotografia, de retenir el temps fugisser; un relat obert al present, a la gent i al paisatge que es van trobant els protagonistes en la seve epicúria quotidianitat de deixar-se viure -i permeteu que torni esmentar Pla; un relat, en definitiva, autobiogràfic perquè transcriu les vivències i sensacions del cineasta en aquell moment, que li permet trenar tot aquest ventall de reflexions. Marc Recha, però no se situa com a protagonista, sinó que més aviat atorga aquest paper a son germà, David. (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Els articles que vaig fer sobre pel·lícules projectades al Festival de Sitges 2006, els vaig desar inicialment a la categoria "Festivals i premis". Ara bé, a mesura que les pel·lícules es van estrenant comercialment a Catalunya, l'article corresponent passa a la categoria "Pel·lícules". Aprofito l'avinentesa per recordar, a qui no ho tingui per mà, que l'apartat del bloc que diu CATEGORIES, permet un accés més ràpid als articles; ja que ens visualitza tan sols els que estan agrupats en una categoria concreta i ens estalvia allò d'haver d'anar passant pàgines i més pàgines. Per exemple, l'article sobre Brick, de Rian Johnson, ara la trobarem més fàcilment anant a la categoria PEL·LÍCULES.
 Com un blues, com una sentida cançó amarada de malenconia, Ficció, de Cesc Gay, acompanya el miratge de supervivència sentimental d'uns personatges quarantins, aixoplugats físicament i emocionalment a la Cerdanya, on són de passada cap al futur inevitablement decandit, esvaïdes les il·lusons juvenils i aferrats als plaers manyacs de la senzilla vida muntanyenca. Pel·lícula d'una gran dignitat, Ficció ens regala unes boníssimes interpretacions dels seus actors i el treball de posada en escena a càrrec de Cesc Gay, més o menys reeixit, però ben digne d'esment. (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  ...El lloc era excel·lent per a deixar-se viure, per a mirar les coses del mar i de la terra. Tot convidava a la bona jeia, a no tenir mai pressa. El sol escalfava i el vent, sobre la pell, era una carícia (..) La persona que arriba a poder dir "He passat una dia meravellós... m'he ensopit deliciosament..." és una persona sàvia, de molt consell i d'excel·lent companyia (Josep Pla, "Bodegó amb peixos", dins de Cinc històries del mar, Edicions Destino, 1979) En l'atmosfera carregada d'efluvis i de sonoritats meridionals, la terra calcigada, adormit el llangardaix, el pas de l'aleta del vent sobre la pell, la lleugeresa de la ràfega és d'una subtilitat fascinadora. Un queda tan sorprès de la carícia que costa poc d'asseure's en una pedra i fumar una cigarreta. El cel, d'una buidor completa, és d'un blau evaporat, un gas de blau roent Al lluny (..) la llum bolcada sobre l'aigua fent una taca explosiva i, a l'horitzó, la il·lusió emboirada de la calma. El vent de la mar passa pels arbres, en gira la fulla, que alterna el verd fosc... (Josep Pla, Cadaqués, Editorial Juventud, 1947) Els paisatges rústecs que envolten l'Ebre; les esventades branques dels arbres escadussers; els colors canviants del terra en el seu festeig amb el sol abrusador de la canícula; els blaus de l'aigua del riu; l'aire que hi llisca suau en el tòrrid havent dinat; la plàcida, calmada, llarga becaina d'una desvagada migdiada; el plaer d'una conversa traquil·la o el d'una copa compartida; la pell colrada i la nuesa amb què els personatges "es deixen viure"... És el que ens permet mirar, sentir, Marc Recha a Dies d'agost, amb sensualitat absolutament, pletòricament planiana, a la manera de Josep Pla. En part, he après a fer cinema llegint Josep Pla. Com m'agradaria poder-li donar les gràcies. Llegint-lo, he vist i he entès que es poden treure moltes coses de l'observació. També m'interessa molt el seu treball sobre la temporalitat i el ritme de les seves frases, ja que també és molt important el ritme interior de la seqüència cinematogràfica. Tornant al paisatge, (Pla) mai no el descriu com una postal, però mai el presenta com un instrument (..) sobretot en té una experiència sensorial. Em sembla que això també li escau al meu cinema... (declaracions de Marc Recha a Imma Merino, publicades a Presència 8-14 de setembre de 2006) (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  El dia 1 de desembre de 2006 s'estrena la nova pel·lícula de Marc Recha, Dies d'agost. Per anar fent boca, podem visitar-ne el web: www.diesdagost.com Força complet, hi trobem un ampli recull de crítiques, el tràiler, fotografies, videoclips, sinopsi, etc. També podem trobar-ne informació, per descomptat, a www.totcinema.cat
 Embalat, escric aquestes quatre ratlles sobre The Queen, d' Stephen Frears, tot just acabat d'arribar del cine. Reconstrucció, en clau irònica, de la setmana crítica que va passar la monarquia britànica, ran de la mort de Diana de Gales, The Queen resulta una obra subtilment demolidora contra el populisme mediàtic, els caps de premsa, la involució política de Tony Blair, contra la mateixa Diana, el tou del príncep Carles i, per descomptat, contra la institució monàrquica... Tanmateix, defuig el pamflet i s'interessa pel factor humà en els més destacats protagonistes (la reina i el primer ministre), abocant la pel·lícula cap a una mena de Gatopardo anglès (si l'aristòcrata decadent en aquell film de Visconti deia "cal que tot canviï, perquè tot segueixi igual", aquí es ve a concloure "que tot s'ha de modernitzar, perquè tot segueixi igual"). La ironia fina, elegant, caracteritza completament la posada en escena d'aquesta pel·lícula, que resulta una pura delícia. Murris són el guió, el muntatge i les extraordinàries interpretacions dels actors, sobretot la premiadíssima Helen Mirren, en el rol d'Isabel II. Amb un registre tènuament caricaturesc, dóna un simpàtic caire de mandonguilla bullida al rostre reial, estrafà l'enravenament del personatge en qüestió i excel·leix meravellosament a l'hora de representar-la com ésser arrossegat de sempre per la Història i desubicat en el present que li toca viure, en què els fets la sobrepassen. Al costat seu, un Michael Sheen amb força retirada a Tony Blair traspua tota l'energia gairebé juvenil del flamant guanyador electoral, la innocència de les seves primeres accions al capdavant del govern, la fusta de líder, l'ambigüitat, les formes elegants, la seva habilitat i intel·ligència polítiques, la seva pròpia descoberta de la realitat humana que la corona tapa...  Amb un guió voluble, que tant pot anar cap aquí com en direcció contrària i si (li) convé el fa avançar de gairell, Martin Scorsese condueix Els infiltrats / The Departed / Infiltrados / Les infiltrés / Il bene e il male amb un talent fenomenal, com el genial malabarista audiovisual que és; amb una força impressionant, gràcies al vigor de la seva posada en escena i al caire fibrós del seu dialèctic muntatge cinematogràfic; dirigint els actors maravellosament (sobretot Leonardo DiCaprio), i treballant materials que domina des de fa anys (l'esclavatge de les arrels, la saba violenta de la societat nord-americana, les màfies, el sacrifici...), tot i que ho ha tocat amb més profunditat dramàtica en anteriors ocasions. (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Ara ho entenc! Finalment he vist Scoop, de Woody Allen, de la qual hi havia qui me'n parlava com a comèdia simpàtica, mancada de pretensions, volgudament lleugera i, alhora, hi havia altra gent (de qui també solc tenir en consideració els seus comentaris) que me la deixaven força galdosa: un Woddy Allen acabat, que es repeteix... Com deia, finalment l'he vista i entenc perfectament la divisió d'opinions. O més ben dit, l'absoluta unanimitat (sí, unanimitat) en el fet que el got està com està, encara que la percepció sigui paradoxalment ben contrària: per a uns mig ple; per als altres, mig buit. I goso suggerir que aquesta valoració diversa té moltíssim a veure amb l'estat d'ànim i predisposició amb què ens hi hem assegut uns i altres (com sempre, però en aquesta ocasió, encara més). A mi, Scoop m'ha resultat una comèdia pansida, que m'ha arribat a ensopir. Mastegades, les sortides humorístiques tenen una gràcia de sobres coneguda i, més que provocar-me cap rialla, m'ha semblat que Woddy Allen hi feia l'ullet a la seva pròpia filmografia. La trama de misteri, que podria ser ben bé un pretext, no és gens secundària i, en canvi, resulta totalment previsible (en la línia maldestra de Lladres d'estar per casa / Small time crooks / Granujas de medio pelo / Escrocs mais pas trop / Criminali da strapazzo ). Tanmateix, hi ha un parell o tres d'aspectes que m'han cridat positivament l'atenció, en aquesta pel·lícula: una reflexió sobre el demiürg, el neguit d'Allen per salvar la ufanosa Scarlett dels mascles esplendorosos de què s'enamora i alguns moments aïllats de cinefília. (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Nou vides de dona o, més ben dit, nou llesques de vida, com preses al vol, diferents i desiguals, dramàtiques. Nou pla seqüències que gairebé no ho semblen, planificats de manera eloqüent, narrats amb un ús prolífic de l'el·lipsi cinematogràfica. Rodrigo García, a Nou vides / Nine lives / Nueve vidas / 9 Vite da donna, torna a demostrar una gran sensibilitat envers la complexitat sentimental femenina. (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Darren Aronofsky (Brooklyn, Nova York, 12 de febrer de 1969) arrossega un prestigi considerable, d'una magnitud si més no sorprenent en un cineasta que ha fet només tres llargmetratges i dos curts, en els quinze anys de carrera –que va començar tot estudiant cinema a Harvard i passant després per l'American Film Institute–. Certament, l'impacte de la seva opera prima, Pi / Pi-Il teorema del delirio (1998) –thriller fantàstic sobre un matemàtic amb migranya descobridor d' una fòrmula que l'aboca al caos, encalçat pels de Wall Street i pels cabalistes– va convertir-lo en una de les revelacions de l'any. Dos anys després, li arribava la consolidació amb Requiem for a dream, amb Jared Leto, Ellen Burstyn, Jennifer Connelly i Marlon Wayans, estrenada mundialment al Festival de Canes i aclamada com un dels títols de referència del 2000 per mitjans de comunicació influents com New York Times i Rolling Stones i per una institució de prestigi com és l' American Film Institute. Francament, em sembla que no n'hi havia per tant, ja que l'autocomplaença esteticista i el rabeig en la representació del mal s'imposen al mateix drama negre dels personatges, enfonsats vertiginosament en l'infern de la droga i en el delit addictiu de la societat. Indiscutiblement, però, la pel·lícula va ser un èxit mundial i, per a molts, s'ha convertit en allò que se'n diu "film de culte". Així les coses, s'entén l'expectativa amb què s'esperava l'arribada del seu tercer llargmetratge: The Fountain, finalment presentada a la darrera Mostra de Cinema de Venècia i, al cap d'unes setmanes, projectada a la Secció Premiere de Sitges 2006. Molt negatives van ser les notícies que arribaven de Venècia. Deien que no s'hi entenia res, que era un poti-poti delirant entre místic i esotèric que passava contínuament de l'Espanya del segle XVI a l'espai sideral en un futur llunyà, de l'actualitat en un laboratori d'investigació biomèdica i la llar dels protagonistes als territoris de la cultura maia... De manera que, entre això i que Aronofsky ja no és gaire sant de la meva devoció, he anat a veure The Fountain amb poca predisposició; però, vés per on, no m'ha desagradat tant com em temia i, des del poc interés que em mereix la proposta, hi trobo alguns elements formals ben plausibles. (Si us interessa seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Guanyadora del Premi Especial del Jurat del Festival de Sundance –per la seva originalitat– Brick s'ha convertit en una d'aquelles pel·lícules que mouen bonior, de les quals se sent tant a parlar en cercles especialitzats i tants festivals es vanen d'haver-les programades, que de debò acabes amb ganes de veure-les. Després, un cop te les trobes en pantalla, sols adonar-te del motiu perquè han generat tanta expectació, encara que –com passa en el cas de Brick– es tracti d'obres moderadament interessants, a les quals no els fa cap favor l'exageració en la crítica favorable ni en els premis. Curiós i intel·ligent primer llargmetratge del nord-americà Rian Johnson (Marylan, 17 de desembre de 1973), Brick trasllada a l'univers juvenil d'un institut els arquetips del cinema negre. I segurament per això, Sitges 2006 l'ha inclosa en la Secció Oficial Fantastic. L'actor adolescent Joseph Gordon-Levitt hi encarna un noi, taciturn i espavilat, que es manté al marge de tot i de tothom, fins que s'adona que la seva exxicota s'ha embolicat en alguna cosa greu. Coneix el terreny i sap que no ha de comptar ni amb la policia ni amb les autoritats acadèmiques del centre: decideix actuar. Ha d'entrar al món reclòs de les bandes que corren per l'institut, buscar-hi les esquerdes, copsar els jocs de poder entre els que les componen... Les coses es precipiten i el seu paper detectivesc esdevé cada cop més perillós. La gosadia, el risc i el quinqué seran les seves armes principals, per salvar la pell –si és que se'n surt– entre camells bocamolls, drogoaddictes romàntics, pinxos musculats, perverses nenes riques, companyes de dents afilades i sinistres fills de mares protectores i badoques. (Si us interessa seguir llegint, aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Time és la tretzena pel·lícula de Kim Ki-duk, el director coreà conegut a casa nostra sobretot per l'extraordinària Bin Jip / Hierro 3 / Locataires / Ferro 3 - La casa vuota (2004) i de la més discutible, però tanmateix interessant Bom yeoreum gaeul gyeoul geurigo bom / Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera / Printemps, été, automne, hiver... et printemps / Primavera, estate, autunno, inverno… e ancora primavera (2003). Tanmateix, Time arriba quan la carrera de Kim Ki-duk sembla que estigui empantanegada, quan després de tocar sostre amb els títols esmentats, l'any passat va decebre molt amb l'atabaladora L'arc / Hwal / The Bow / El Arco / L'Arco.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Al cap de vint anys de carrera cinematogràfica als Estats Units, Paul Verhoeven ha retornat a Holanda, amb Black Book. Però aquest ambiciosa ficció de base històrica té poc a veure amb la mena cinema cru que representava Delícies turques (1973), la cinta que el va revelar internacionalment i que, des del seu país, començà a obrir-li les portes de Hollywood. Entretinguda i efectista, Black Book és cinema europeu fet a l'americana, ben narrat –en base a un guió sovint massa habilidós i tot–, amb actors de gran eficàcia, ben ambientat i amanit amb una banda sonora emfàtica –carregada de violins–, que toca el tema sensible de la persecució nazi dels jueus... Francament, en veure-la, m'ha fet la impressió que Verhoeven ha tornat a Holanda, pensant en els Òscar. Black book explica la història de Rachel Steinn, una cantant jueva que el 1944 vivia amagada en un indret de la ruralia holandesa, durant l'ocupació nazi. Els fets la duen a afegir-se a un grup de resistents de l'Haia. Amb el nom d'Ellis de Vries i fent valer l'impacte que els seus encants de dona han causat en un cap de la Gestapo, malda per infiltrar-se al centre de comandament alemany. De mica en mica, s'embolica en una perillosa teranyina mortal de doble jocs i traïdories. (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Michel Gondry, amb La ciència del son, signa la seva obra més personal, després d'haver dirigit anteriorment els llargmetratges Human Nature (2001), amb guió de Charlie Kaufman, i Eternal Sunshine of the Spotless Mind / Olvídate de mi / Se mi lasci ti cancello (2004), amb guió també de Charlie Kaufman, a partir d'una història d'ells dos i Pierre Bismuth. Autor de curtmetratges i famós realitzador de videoclips –per a Bjork– i espots per a marques com Nike, Adidas, Levi's, Coca-Cola..., Gondry es consolida com un cineasta dotat d'un món propi, oníric, candorosament farcit de ginys entranyables, que ha de compartir amb la pura realitat. Us recomano que llegiu el magnífic article que Álex Gutiérrez li dedica a la revista BENZINA del mes de setembre de 2006, amb una entrevista de debò extraordinàriament interessant. Stéphane Miroux (Gael García Bernal), l'introvertit protagonista de La ciència del son, arriba a París. Son pare ha mort fa poc i la mare (Miou-Miou) l'ha fet venir del Mèxic on s'estava, perquè entri a treballar en una empresa de disseny gràfic. És creatiu de mena i viu com refugiat en el món dels seus somnis: s'afigura en un plató de televisió, insoronitzat amb cartrons d'ouera, en què ell és el showman absolut davant de càmeres igualment de cartó. Se sent ben decebut quan s'adona que, de creativa, la nova feina no en té res, a l'oficina on va a raure, en què ell i els seus tres galdosos companys fabriquen calendaris vulgars per a clientela banal. El desengany li queda com arraconat, però, quan coneix accidentalment la nova veïna, Stéphanie (Charlotte Gainsbourg), i la seva amiga Zoë (Emma de Caunes). No tarda a comprovar que, amb Stéphanie, s'avenen prou, que comparteixen fins a cert punt el mateix delit per la imaginació. Ell se n'enamora. Ella, tot primer se sent atreta per les excentricitats d'aquest noi sorprenent, que viu aleshores un moment dolç. A mesura que Stéphanie el va coneixent, però, se li fa difícil de seguir endavant i ell, decidit a tenir-la, busca la solució allà on la fantasia se les campa soles, on impera la ciència del son. (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article") 
Les amitiés maléfiques, d'Emmanuel Bourdieu, ja s'ha estrenat a la Catalunya Nord. Reconec la meva flaca pel context del film, diguem-ne "a la Paul Auster", és a dir: ambient universitari, protagonistes escriptors –i/o artistes, actors...–, qüestions d'escriptura i vida. Aquesta inclinació em predisposa a encaixar bé aquest relat iniciàtic que tracta de tensions juvenils –de fet, adolescents–, en clau de domini i submissió, alhora que reflecteix una imatge més aviat galdosa de la intel·lectualitat –inseguretats, possibilisme en detriment de la radicalitat i potser del rigor, tràfic comercial, salvatgisme crític, academicisme universitari...– A Les amitiés maléfiques, el primer dia del curs universitari, Eloi i Alexandre coneixen André, l'estudiant més brillant de l'amfiteatre. Fascinats per la seva desimboltura i el seu carisma, de seguida cauen sota la seva influència: aleshores André els ofereix l'amistat a canvi d'una absoluta lleialtat cap a ell... Esmaperduts d'admiració, Eloi i Alexandre s'avenen de bon grat a aquesta rigorosa disciplina. Fins que arriba el dia que André els deixa, amb el pretext d'haver guanyat una beca als Estats Units... Sobtadament abandonats, a Eloi i Alexandre no els queda cap altra opció que crèixer per ells mateixos... (Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article")  Avanço ara el resum de l'article que, sobre Dies d'agost, publicaré quan, acabat el Festival de Sitges, disposi de temps per a esplaiar-m'hi
Dies d'agost és un documental de creació, amb elements formals del cinema de ficció, que gira sobre Marc Recha, el mateix autor. No estem pas davant de cap obra narcisista, ni tan sols d'autocontemplació, malgrat que en algun moment pugui semblar-ho. Recha capta i transmet les sensacions viscudes, percebudes a la pell i a l'anima, en aquells assolellats dies d'agost passats a les rústegues terres de l'Ebre, per descansar de la feixuga tasca de preparar un documental sobre el periodista i amic seu Ramon Barnils, sobre una època que aquell sovint evocava, en què les coses podien ser diferents, van ser diferents. Recha ens fa presents les reflexions que brollaven en ell, alimentades per la deu dels records, de les converses mantingudes amb Barnils i després amb els familiars, així com del material i dels testimonis que havia anat recollint. I pel biaix de la seva expressió cinematogràfica, parla de l'absència, de la fantasmagoria que els somnis i el mateix cinema reviscolen, del temps fugisser que la fotografia reté. A la manera de Josep Pla, descriu amb precisió sensualista, epicúria, els paisatges, les braques esventades, els colors canviants del terra en el seu festeig amb el sol –abrusador en la canícula–, els blaus diversos de l'aigua del riu, el plaer inigualable d'una llarga capcinada havent dinat... La imatge i el so ens ho mostren, ens ho permeten mirar, ens en fan partíceps. Plans amb prou durada, muntats en cadència suau, ens donen temps perquè ens hi trobem, perquè ho veiem, ho sentim, ho gaudim. Com a autèntica road movie i com sol passar també en les obres de l'escriptor empordanès, el paisanatge hi prèn una notorietat destacable –tot i que Recha no gasti la murrieria de Pla: els protagonites van trobant un seguit de personatges, amb què es va pautant el relat.
 En la tradició del polar, el cineasta georgià arrelat a França, Gela Babluani debuta com a director de llargmetratges amb 13 (Tzameti). Narrativamnet lineal, explícita, d'una elementalíssima caligrafia expositiva i atresorant un estil immadur, poc definit (cosa comprensible en una opera prima), marcat per unes inacceptables deficiències en l'angulació de la càmera, en la planificació i dramatúrgia fílmiques, la pel·lícula troba una intensitat inesperada en el seu nucli argumental. 13 (Tzameti) se situa en algun lloc vora el mar, on Sébastien, de 22 anys, arregla la teulada de la casa d'un home que mor. Mor d'una sobredosi, poc després d'haver rebut una convocatòria que li ha de fer guanyar ràpidament molts de calés. Sébastien agafa el sobre i decideix suplantar-lo, presentar-s'hi en lloc seu. Aleshores comença per a aquest noi una recerca del tresor que el durà a un cau clandestí, un món esgarrifós, propi d'un malson esfereïdor, en què tot d'homes fan apostes molt fortes amb la vida d'altres homes –convertits en simples peons d'un macabre joc tipus ruleta russa–... (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Filmada amb actors de carn-i-ossos i posterior treballada infogràficament perquè quedi com una pel·lícula d'animació, A Scanner Darkly du a la pantalla un relat de Philp K. Dick –l'escriptor de ciència-ficció, algunes novel·les del qual han donat peu a pel·lícules de referència dins del gènere: Blade Runner (Ridley Scott), Total Recall (Paul Verhoeven), Minority Report (Steven Spielberg). Tanmateix, dubto que acabi sent referent de res ni per a ningú el que l'ambigu Richard Linklater ha fet a A Scanner Darkly. L'acció del film se situa a Orange County (Califòrnia) el 2013. Se'ns presenta uns Estats Units d'Amèrica en què l'inútil i crònic combat contra la droga ja es confon amb la guerra contra el terrorisme. El policia Bob Arctor (Keanu Reeves), especialista en missions d'infiltració, s'hi mostra cada vegada més reticent i tanmateix rep l'encàrrec de sotjar els seus propis amics, Jim Barris (Robert Downey Jr.), Ernie Luckman (Woody Harrelson), Donna Hawthorne (Winona Ryder) i Charles Freck (Rory Cochrane). Quan finalment rep l'ordre d'espiar-se ell mateix, Arctor va enfonsant-se en una inexorable espiral cap l'absurd i la paranoia, en la qual s'esvaeixen les lleialtats i les identitats.
(Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article") |
CategoriesApartat en construcció i en fase de prova. Per localitzar ràpidament els apunts sobre les pel·lícules Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula. El somni;
Vicky Cristina Barcelona;
Che.L'argentí;
California dreamin';
A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
Lluny d'ella;
Juno;
No Country for Old Men;
L'escafandre i la papallona;
Cap a terres salvatges;
Savage Grace;
... i més Articles sobre estrenes llunyanes i sobre clàssics del cinema
Crítiques i articles d'interès, en català, sobre un film: enllaços o resums (abans, també comentaris) Crítiques i articles d'interés, en català, publicats durant la setmana: només enllaç o referència 15.07.2007-11.10.2007 Articles cinèfils d'interés publicats a la Catosfera (recull setmanal) Continguts de cinema a "Benzina", revista d'excepcions culturals Mont-real, Deauville, Mataró, Roma, València, Valladolid, Xixón, Inquiet, BAFF, Dones BCN, ... Oscar, ISA, César, BAFTA, Goya, Globus d'Or, NYCC, LAFCA, NBFR, BCN, EFA, BIFA, David de Donatello... Pel·lícules que tenen prevista l'estrena ben aviat Articles sobre el cicle "El documental del mes"(en VOSC) Agenda de festivals, premis i d'altres cites per als cinèfils Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski Philippe Noiret, Adrienne Shelly, Matt Dillon, Glenn Ford Qüestions de fons, llevat de "Llengua i cinema" que té un apartat específic Pel·lícules en projecte o encara no enllestides
Els meus enllaços
0.0 EL MEU ALTRE BLOC
0.1. BASES DE DADES
0.2. TíTOLS EN CATALà
-
Secretaria de Política Lingüística Generalitat de Catalunya
-
Pel·lícules, sèrie TV i sèries doblades per TVC
-
Pel·lícules que ha emès TV3 / Canal 33
0.3. DIARIS DIGITALS I PORTALS
-
Pestanya de cultura i comunicació al web de l'Avui
-
-
Web del diari
-
Edició digital de la secció de Cultura i espectacles d'El Punt - Comarques gironines
-
Pestanya d'Oci i Cultura del Portal de Catalunya Ràdio i TV3
0.4. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN HABITUALMENT
-
Bloc de Judith Vives
-
Categoria d'articles de cinema
-
Apartat de crítiques de cinema
-
El bloc de cinema d' iCatFM
-
Reflexions cinematogràfiques de Roger Morales i Puig, aprenent de cineasta
-
Comentaris de llibres i pel·lícules
-
Bloc de cinema de BTV
-
Bloc de cinema de Martí Aragonès
-
Bloc de cinema de Marcel Pujol
-
Bloc del programa de cinema de Ràdio Salt 97.7FM Girona
-
Bloc de Mònica Bargalló Marsal
-
Bloc de Dani Coll i Monné
-
Apartat de cinema del bloc de Jordi Torà Juncosa
-
Bloc de Xavi Far
0.5. REVISTES I SUPLEMENTS
-
-
Suplement setmanal d' El Periódico
-
Enllaç amb el web de Benzina, revista d'excepcions culturals
-
Mensual, especialitzada, en francès
-
Mensual, especialitzada, en francès i amb edicions-franquícia en altres idioma
-
Mensual, especialitzada, en italià
-
Mensual, especialitzada, en espanyol
-
Mensual, especialitzada, en anglès, nord-americana.
-
Mensual, especialitzada, en anglès, britànica.
-
Especialitzada, nord-americana
0.6. WEBS CATALANS DE CINEMA
-
El cinema en la nostra llengua
-
Una mirada catalana al cinema
-
Rodatges i festivals nostrats, notícies, cinefília, cercadors de cinema, interactivitat...
-
Festivals, revistes, etc.
-
Espai de Cinema
0.7. DOCUMENTAL DEL MES
0.8. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN DE TANT EN TANT
-
Apartat de cinema del bloc de Daniel D.L.
-
Categoria de cinema dels Wu Ming.cat
-
Categoria de documentals dels Wu Ming.cat
-
Apartat de cinema del bloc de David Figueres
-
Bloc de cinema de Bernat Castellà. INACTIU.
-
El bloc de Totcinema.cat. INACTIU
-
INACTIU
CARTELLERA
CARTELLERA EN CATALà
"CARTELLERA" FILMOTEQUES I INSTITUTS
CARTELLERA SALES "INDEPENDENTS"
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Lleida
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Palma
-
Perpinyà
-
Girona
-
Barcelona
CINECLUBS
-
Reus
-
Andorra la Vella
-
Figueres
-
Malgrat
-
Granollers
-
Manresa
-
Sabadell
-
Ontinyent
-
Vic
-
Vilafranca del Penedès
DISTRIBUïDORES I INTERMEDIARIS
-
-
-
-
Web en català
-
-
-
Distribució, vendes i finançament internacionals
-
-
-
-
Amb web català
-
-
-
-
"The Director's Label"
-
Venda i màrqueting internacionals de cinema sud-coreà
-
-
-
Vendes i finançament internacionals
-
-
-
-
-
-
-
Cooperativa promotora de mitjans audiovisuals. Web en català.
-
Companyia internacional
-
-
-
-
-
Web en català
-
-
-
Web en català
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
Vendes, promocions... internacionals
-
-
-
-
-
-
-
-
Vendes internacionals, distribució i màrqueting
-
-
-
-
-
-
-
Agència de promoció, màrqueting i premsa
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
Web en català
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora de films independents al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
Distribuïdora de films independents al mercat nord-americà i productora
-
Distribució de "cosa fina"
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
-
"World Film Sales Company"
-
|
