1.1. Crítiques, comentaris i notes [C]  Just acabat d'arribar del primer cap de setmana del Festival de Sitges, escric d'urgència aquesta nota, encara emocionat per la bellesa singular de Dies d'agost, que vaig poder veure ahir, en la sessió inaugural de "Catalan Focus". Per a mi, la millor pel·lícula de Marc Recha (de qui, permeteu que us ho digui, no em sol pas agradar tot el que fa; de fet, fins ara, L'arbre de les cireres és, d'ell, el que m'és m'havia interessat). M'hi estendré en un altre "post", d'aquí a uns dies, perquè el cor m'ho demana, perquè ja tinc escrites tot de notes disperses al meu portàtil, que he d'ordenar i enllestir. Però no volia esperar per a expressar en aquest bloc el que ahir vaig poder dir-li personalment. Gràcies, Marc Recha, per la bellesa (i riquesa tan vital com cinematogràfica) del teu film. Certament, atípic entre el que estan avesats a veure la majoria dels espectadors de casa nostra; però veure'l, per a mi, ha estat una experiència plaent i prolífica, digna de la lectura dels millors llibres de Josep Pla.
 Durant el Festival de Sitges, aniré penjant al bloc les notes, comentaris i articles que ja tinc fets, de films que he vist anteriorment; així com tinc la intenció d'anar penjant, mal sigui breus comentaris sobre, si més no, algunes de les pel·lícules que vagi veient al certamen. El laberinto del fauno, de Guillermo del Toro, és la pel·lícula que inaugura oficialment el Festival de Sitges 2006. Ja en vaig parlar arran de la seva projecció a Canes i, per a facilitar-vos la lectura del que en vaig escriure, us ho reprodueixo. El laberinto del fauno combina el cinema fantàstic i el relat històric ambientat a l'Espanya de 1944. L'argument ens situa en un indret arraconat, on el destacament de l'exèrcit a les ordres del temible capità Vidal (Sergi López) combat els resistents emboscats a les muntanyes. En aquell context de por, submissió forçada i lluita d'amagat, una noieta (Ivana Baquero) acabada d'arribar i que no accepta el casament de la seva mare (Ariadna Gil) amb Vidal, descobreix un antiquíssim laberint de pedra i tot de criatures màgiques que semblen sortides dels contes de fades que llegeix amb fruïció adolescent. (Si voleu seguir, aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Durant el Festival de Sitges, aniré penjant al bloc les notes, comentaris i articles que ja tinc fets, de films que he vist anteriorment; així com tinc la intenció d'anar penjant, mal sigui breus comentaris sobre, si més no, algunes de les pel·lícules que vagi veient al certamen. Per començar, Taxidermia, que ja es pot veure a Sitges el divendres, dia 6, i el dissabte, dia 7, i ja s'ha estrenat a la Catalunya Nord. Escatologia desfermada, rabeig absolut en la marranada, recitals de rots, pets, masturbacions, vomitades, obesitats monstruoses, individus primitius... i una mirada estrafolària, caricaturesca, a la Història hongaresa al llarg del segle passat. Taxidermia, de György Palfi, és un film de tres episodis, embolcallats per un pròleg i un epíleg, que ens repassa la història d'una família, al llarg de tres generacions, a la Hongria del segle XX. Vendel, ajudant de camp, és al servei d'un capità dur, durant la Segona Guerra Mundial. Kálmán és un campió excepcional, a l'era comunista. Lajos, un inquietant taxidermista busca la immortalitat, en l'època posterior a la caiguda del mur. El destí marginal i atípic d'aquests tres homes acompanya el del seu país... (Si voleu seguir, aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Digueu-me despistat: vaig al Casablanca Kaplan, per veure 9 lifes, de Rodrigo García (de la qual en penjaré un article aviat) i em trobo amb l'anunci que el 6 d'octubre de 2006 estrenen la pel·lícula Deixa'm en Pau, de Manel Mayol, de la qual no tenia ni idea que existís i encara menys que ja s'estrenés. He trobat el web de la pel·lícula www.deixamenpau.com i la cosa, com a documental sobre un personatge de l'alçada de Pau Riba, promet. Deixa'm en Pau, diu la publicitat, és Pau Riba. És Pau en essència, en la intimitat, sense maquillatges, en sabatilles. És el retrat intimista d'un èxit amb èxits i fracassos, personals i musicals. Pau Riba és músic, poeta, "hippy" i pare. Deixa'm en Pau és Pau en totes aquestes facetes, i en moltes d'altres... Filmada a Tiana, Arbúcies, Granollers, Vila-Sacra, Barcelona i Granollers, Deixa'm en Pau (segons es diu al material publicitari) reflexiona obertament sobre el perquè dels seus èxits i el perquè dels seus fracassos íntims i musicals. Una mirada personal i agredolça que mostra el geni en sabatilles. Com pensen i què opinen els seus fills, després d'haver viscut una adolescència curiosa, vivint com a salvatges, entre escenaris. La relació actual amb la seva mare o amb en Joaquim Jordà, a qui Pau Riba anomena el seu segon pare. Francament, promet!  El pianista, de Roman Polanski, Palma d'Or del Festival de Canes i Òscar a la millor direcció, l'ha projectada TV3. Si voleu recuperar la pel·lícula o revisar-la, sapigueu que la trobareu al mercat del DVD, també en versió doblada al català. Si us interessés llegir-ne la meva crítica, la trobareu a: www.totcinema.cat/cs_elpianista.htm
 La pel·lícula Indigènes, del director i productor francoalgerià Rachid Bouchareb s'ha convertit en notícia important aquesta setmana. Coincidint amb l'estrena comercial a França, el consell de ministres de la República va decidir rectificar parcialment la injustícia històrica que han patit els nord-africans excombatents de l'exèrcit francès, a qui es congelà la pensió a començaments dels anys seixanta, arran de la descolonització. Sembla que el president Jacques Chirac, tocat per la visió del film, en una projecció a què va assistir el 5 de setembre de 2006, ha mogut peça (tot i que feia anys que es feia el sord a les recomanacions i dictamens d'altes institucions de la República). Permeteu-me una breu digressió: populismes al marge, queda clar que, a França, el cinema se'l té en compte com a referent cultural i d'opinió, fins a les més altes instàncies governamentals. Aquí, a casa nostra, quina mena de consideració se li té, fins quan parla de temes seriosos? Un altre botó de mostra: per iniciativa del president de l'Assemblea Nacional, l'11 d'octubre de 2006, tots els diputats i senadors francesos han estat convidats a la projecció de la pel·lícula Una veritat incòmode / An inconvenient truth / Une vérité qui dérange / Una verdad incómoda / Una scomoda verità, que documenta la campanya de l'exvicepresident nord-americà Al Gore sobre la gravetat del canvi climàtic. Tots els parlamentaris electes... a veure cinema, ni que sigui amb el pretext "polític"? A casa nostra, em sembla que n'hi ha que fa anys que no trepitjen una sala. Tornant a Indigènes –ja estrenada a la Catalunya Nord–, no cal que dir que el "Front National" i la dreta més ultra s'han estripat les vestimentes, contra la pel·lícula i contra la decisió governamental. Al post "Cop d'ull a Canes" ja vaig parlar d'aquest film. Per si us interessa llegir aquell text i voleu accedir-hi ràpidament, us l'he reproduït a continuació (aneu a "Vull legir la resta de l'article")  La cinta tailandesa Tropical Malady, d'Apichatpong Weerasethakul, és un cas emblemàtic de fragilitat cinematogràfica i de com es pot fer injustícies de signe divers, a l'hora d'atacar-la o sobreprotegir-la. D'una banda i per exemple, no es mereix l’esbroncada que una part de la critica internacional va etzibar-li al final de la projeccio de premsa, al Festival de Canes 2004. Per altre cantó, el Premi del Jurat que se li va donar en aquell certamen, em sembla excessiu. Tropical Malady resulta una proposta suggerent, que ve d'una cinematografia magre en mitjans i està feta des d'una cultura llunyana, de les profunditats de la qual desconeixem massa coses com per a expulsar-nos-en de sobre una obra que n'és un fruit visible. Tanmateix, la pel·lícula és formalment pobre i el resultat queda lluny de les intencions. Estructurada en dues parts, primer relata la (senzilla i bonica, per la mena de puresa que exhala) historia d’amor entre un soldat i el seu amant, però després capgira la crònica de l’enamorament cap a un relat metaforic, poètic i abstracte de destruccio personal i lliurament total a l’altre. La segona meitat del film treballa una llegenga xamanista, amb què explora la foscor i el misteri de l’ésser humà, des d’una perspectiva animista. Literalment, s’endinsa en la frondositat de la selva, seguint el soldat que malda per retrobar-hi l’amant fugitiu i acaben integrant-s’hi, fonent-s’hi –la pel·lícula i el personatge!– entre animals, bèsties i plantes.
 El títol de l'últim film de Ken Loach –guanyador de la Palma d'Or, a Canes– ve d'una cançó tradicional irlandesa, amb lletra de Robert Dwyer Joyce, i fa referència als que se n'anaven a la muntanya, armats, per lluitar contra la tirania i la ocupació anglesa:
Twas hard for mournful words to frame To break the ties that bound us, Ah but harder still to bear the shame Of foreign chains around us. And so I said: the mountain glen I’ll seek at morning early And join the brave united men While soft winds shake the barley. Robert Dwyer Joyce (1830 – 1883) “The Wind that Shakes the Barley”
(Traducció voluntariosa a càrrec meu, amb l'ajut del Traductor de Mesvilaweb –perdoneu-nos-en la imperfecció):
Va ser dur per les paraules afligides de pronunciar Per trencar els vincles que ens unien, Ah però més dur encara d'aguantar la vergonya De les cadenes estrangeres que ens travaven. I així deia: la vall estreta de la muntanya L'aniré a buscar de bon matí I m'afegiré als homes valents que s'han unit Mentre el vent suau belluga l'ordi
(Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article")  Ha arribat l'hora d'entrar-hi a fons. Ara que Salvador (Puig Antich) ja s'ha estrenat a Andorra, Catalunya, les Illes i el País Valencià i per tant, que molts de vosaltres ja la podeu veure, em sembla el moment adequat per a desenvolupar algunes notes tot just esbossades fins ara, en aquest bloc, i de passada tocar-ne algun aspecte nou. (Si us interessa llegir-ho, aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Estlitzada fins a la sofisticació, Miami Vice és una pel·lícula d'acció, de cap a cap. Tan sols inspirada en els personatges que Anthony Yerkovich va crear per a la sèrie de televisió dels anys vuintanta –i que incorporaven Don Johnson i Philip Michael Thomas–,es desentén tant com pot de l'origen televisiu i s'avé a les convencions del subgènere de les buddy movies, tot subvertint-les.
Què ho fa que un producte com Miami Vice m'agradi? La manera com està feta. Mal que l'estil prengui el protagonisme, fins a la saturació. Per descomptat, no em plau ni de bon tros com Col·lateral o com The Insider / El dilema / Revelations / Insider Dietro la verità. En aquells films, la forma virtuosa encaixava plenament amb un fons i amb un discurs de debò interessants. A Miami Vice, la magnificiència estilística es posa tan sols al servei d'un film d'acció, intel·ligent i passablement reflexiu, sense cap altra voluntat que entretenir amb qualitat.
(Si us interessa llegir el que ve a continuació, potser fóra millor que esperéssiu a veure la pel·lícula i, en acabat, anéssiu a "Vull llegir la resta de l'article")  Shyamalan assegura que l'origen de Lady in the water rau en un conte infantil que va empescar-se, sobre la marxa, per als seus propis fills i, certament, la pel·lícula és un conte fantàstic, que per moments resulta pueril, ridículament pueril. Recaragoladíssima (rebuscadíssima) argumentalment i amb un guió que fa entrar en calçador tot el que pot, arriba a una mena de delirant artifici fantasiós, al servei d'una religiositat primària que suplanta l'espiritualitat explorada pel mateix cineasta en els seus films més exitosos i més interessants: El sisè sentit i Unbreakable.
(Si us interessa, us recomano que en llegiu la resta de l'escrit anant a "Vull llegir la resta de l'article")  Una cançó d'amor per a Bobby Long és la traducció literal del títol original de la pel·lícula que, al mercat català del DVD, es distribueix com Una cançó del passat. Shainee Gabel l'ha dirigida i n'ha escrit el guió, basant-se en la novel·la Off Magazine Street, de Ronald Everett Capps. Aparentment, sembla que hauria d'interessar per la presència al repartiment de la sensual i esponerosa Scarlett Johansson i del veteraníssim John Travolta, al costat de noms com els de Deborah Kara Unger i Gabriel Macht. I no aniríem pas gaire errats, però la sorpresa d'aquest film rau en els ostensibles materials "nobles" amb què està construït: la tradició literària i musical nord-americana dels losers (perdedors).  Breakfast on Pluto, de Neil Jordan, es basa en la novel·la homònima de Patrick McCabe i el guió l'han escrit conjuntament cineasta i escriptor. Convé remarcar-ho, perquè, tot i que el text segueix l'estructura d'un relat autobiogràfic, la pel·lícula respon als interessos artístics de Jordan i recull i recicla molt dels temes que el cineasta ha tocat al decurs de la seva filmografia. A més, Jordan ha declarat que el llibre li oferia "la possibilitat de fer una pel·lícula en la vena del Càndid, de Voltaire: un noi innocent que va per la vida convençut que tot s'acabarà arreglant, malgrat que les seves diverses experiències l'haurien de convèncer del contrari. Tota la vida se la passa penjada a aquesta convicció absurda. Vaig adonar-me que tanmateix era versemblant; ja que, al capdavall, alguna cosa d'això hi havia en molts aspectes de la meva vida a la Irlanda dels anys setanta. És quelcom molt específic, sobretot a causa de les referències musicals que han convertit aquesta història en una mena de viatge per aquells anys: la música, la moda i les seves dèries, el sentiment d'estar sempre descol·locat, els actes d'intol·lerància, la tensió política i la violència que ho relliga tot". Definitivament, Neil Jordan s'ha fet ben seu el material aliè –el llibre– que ha près com a punt de partida.
No sembla que Breakfast on Pluto hagi de convertir-se en cap èxit comercial i em temo que la crítica la decantarà força; però, més o menys reeixida, estem davant d'un obra pregonament humana i d'una gran riquesa referencial –ja que Jordan hi ha abocat tot el propi imaginari i el dels contes fantàstics i el cinema (Hitchcock, Ford, Wilder, Wenders...) amb què ha alimentat l'esperit al llarg de la seva vida–. Val la pena que anem a pams.
(Si us interessa, en trobareu les meves notes tot desplegant "Vull llegir la resta de l'article" )  Jiang Wen és un actor xinès que ha protagonitzat films de Zhang Yimou, com Sorgo rojo o Keep Cool. Després de debutar com a director fa una dècada, va presentar a Canes 2000, Dimonis al llindar de la porta; una tragicomèdia antimilitarista, que relata els maldecaps d'un poblet de camperols, a la Xina ocupada pels japonesos, quan la resistència els deixa en custòdia un oficial nipó i el seu intèrpret. Massa dilatada en el temps, malgasta bona part de les gairebé 3 hores de durada amb els gags que origina l'intèrpret, quan, tement per la seva pròpia vida, tradueix, com a floretes als xinesos, els renecs i els insults que els etziba l'orgullós oficial japonès.
Jiang Wen se'n surt força bé. Demostra que té talent per a la comèdia i capacitat per a capgirar el to de la pel·lícula cap a una tragèdia de caire operístic. No obstant això, els desequilibris de l'obra i també els moviments esbojarrats i caòtics de la seva càmera demostren que encara li queda força cami per arribar a ser un bon director. Per això, fou exagerat el Gran Prix que el jurat atorgà a Dimonis al llindar de la porta.
 Després que, en anteriors articles, he reivindicat Three Times, he parlat del seu director (HOU Hsiao-hsien) i n'he reproduït unes declaracions, ha arribat l'hora de penjar en aquest bloc el comentari sobre la pel·lícula. Si teniu interés de llegir-lo, us recomano que ho feu després de veure la pel·lícula; ja que, atès que la conformen tres migmetratges, he escrit les meves reflexions a partir de l'argument de cada part i, per tant, us en podria malmetre l'efecte "descoberta".  Permeteu que reprodueixi unes declaracions que m'agraden molt d'entre les que, ran de Three Times / Tiempos de amor, juventud y libertad, ha fet HOU Hsiao-hsein: Les nostres vides estan plenes de petits records. No els podem anomenar, ni classificar-los i no tenen pas tanta importància. Tanmateix, els tenim al cap, inalterables. Per exemple, quan jo era jove, tenia el costum de jugar al billar i recordo la cançó Smoke Gets in Your Eyes, que no parava de sonar a la sala de billar. Ara m'acosto a la seixantena i aquesta mena de records, fa tant que els duc al damunt, que sembla que formin part de mi mateix. Potser filmar-los és l'única manera que tinc de pagar-los el deute. Jo penso en aquests records com els millors moments de la meva vida. "Els millors", no pas perquè ens són inoblidables, ni perquè ara ja els hem perduts. Són els millors perquè només existeixen en les nostres memòries. Tinc el presentiment que no serà pas l'ultima pel·lícula que faré en aquesta vena. Three Times té, en xinès, el títol Zui hao de shi guang, que (pel que em diuen) podríem traduir com "Els nostres millors moments" (i de fet, inicialment, la pel·lícula s'havia de distribuir internacionalment com The best of our times). Són tres episodis que transcorren en tres èpoques diferents (1911, 1966 i 2005), protagonitzats per la mateixa parella (Shu Qi i Chang Chen). Un conte sentimental que evoca la triple reencarnació d'un amor etern (com, de manera ajustadament poètica, resumeix la publicitat de la pel·lícula)
 United 93 sorprèn i, davant de la magnitud tràgica dels fets que s'hi evoca –l'11-S–, esdevé una lliço d'ètica i de respecte. Goso dir que, per a nosaltres que a distància, televisivament, vam ser testimonis d'aquells esdeveniments, United 93 resulta necessària.
Situem-nos. L'11 de setembre de 2001, uns terroristes segresten 4 avions amb l'objectiu d'estavellar-los a Nova York i a Washington. Amb tres d'aquests aparells, van encertar el blanc; però no, amb el "United 93". Assabentats per telèfon mòbil de l'atac al World Trade Center de Nova York, els passatgers del "United 93" es van rebel·lar contra els segrestadors, evitant que aquell Boeing 757 anés a parar contra la Casa Blanca. En dur-ho al cinema els nord-americans, podríem esperar-ne un melodrama patriòtic, una epopeia de dimensions bíbliques o un film de catàstrofes: la cosa, però, no va per aquí. United 93 està feta a la manera d'una rigorosa i enèrgica recreació documental.
Llicenciat a Cambridge i periodista de formació, el director britànic Paul Greengrass (1955), ja va esmerçar un llargmetratge anterior, Bloody Sunday, a reconstruir uns fets luctuosos. En aquella ocasió foren els esdeveniments del 30 de gener de 1972, a Derry (Irlanda del Nord), i ja hi acredità una manera de fer cinema vibrant i gairebé documental –premiada al Festival de Berlín amb el màxim guardó del certamen, l'Ós d'Or–. Com a periodista, Greengrass havia treballat a la televisió i s'especialitzà en el conflicte irlandès, per la qual cosa coneixia a fons el material que treballava. Ara, per a tirar endavant United 93 ha contactat amb els familiars i amics de les víctimes que anaven a l'avió –alguns dels quals són els que hi van parlar per mòbil, durant el trajecte–; s'ha entrevistat amb controladors aeris, pilots i personal de navegació; s'ha documentat a fons sobre els terroristes implicats en aquells sagrestos, sobre els vols civils i militars previstos per al matí d'aquell 11 de setembre... De fet, alguns dels controladors aeris civils i militars que apareixen a la pel·lícula no són pas actors, sinó autèntics professionals que s'interpreten a si mateixos –per bé que només uns quants van estar de servei aquell dia–
Us recomano que, si us interessa, llegiu la resta d'aquest article quan hàgiu vist la pel·lícula.  Arran de la notícia publicada a Vilaweb, sobre la reacció contrària a la pel·lícula SALVADOR, que, sobre el cas Puig Antich, ha dirigit Manuel Huerga, amb Guió de Lluís "Cor de la ciutat" Arcarazo, a partir del llibre de Francesc "TV3" Escribano, em sembla éscaient de penjar aquest post en què reprodueixo el que en dic a "Un cop d'ull a Canes 2006" i n'amplio algun aspecte. Nota: per un error informàtic, aquest post m'ha saltat al 22 de juliol de 2006, però no hi he canviat res, respecte al que vaig escriure fa un mes i escaig.  A Canes 2005 i ran de la projecció del film dels germans Larrieu, vaig escriure:
La primera esbroncada sorollosa del Festival se l’ha enduta la comèdia francesa Peindre ou faire l’amour, dels germans Larrieu, en què participa el català Sergi Lopez. Sabine Azema i Daniel Auteuil son una parella madura i feliç que van a viure a una casa en mig de les muntanyes, coneixen un home (Sergi Lopez) cec i la seva companya (Amira Casar). En plena Natura, es deixen impregnar de sensacions fisiques, mentre la fascinacio entre els quatre personatges creix i els mena enllà del simple intercanvi de parelles. Aquest argument bogadejat dona peu a situacions de notable potencial cinematogràfic, que, malhauradament, el duo de germans i joves cineastes no saben aprofitar prou, en aquest seu segon llargmetratge. Ni la gràcia de certes escenes, ni la frescor agosarada de Sergi Lopez, ni l’eficaç registre de Sabine Azema no salven un producte impossible com aquest, en què la parella apareguda en plena Natura responen al previsible nom d’Adam i Eva.
|
CategoriesApartat en construcció i en fase de prova. Per localitzar ràpidament els apunts sobre les pel·lícules Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula. El somni;
Vicky Cristina Barcelona;
Che.L'argentí;
California dreamin';
A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
Lluny d'ella;
Juno;
No Country for Old Men;
L'escafandre i la papallona;
Cap a terres salvatges;
Savage Grace;
... i més Articles sobre estrenes llunyanes i sobre clàssics del cinema
Crítiques i articles d'interès, en català, sobre un film: enllaços o resums (abans, també comentaris) Crítiques i articles d'interés, en català, publicats durant la setmana: només enllaç o referència 15.07.2007-11.10.2007 Articles cinèfils d'interés publicats a la Catosfera (recull setmanal) Continguts de cinema a "Benzina", revista d'excepcions culturals Mont-real, Deauville, Mataró, Roma, València, Valladolid, Xixón, Inquiet, BAFF, Dones BCN, ... Oscar, ISA, César, BAFTA, Goya, Globus d'Or, NYCC, LAFCA, NBFR, BCN, EFA, BIFA, David de Donatello... Pel·lícules que tenen prevista l'estrena ben aviat Articles sobre el cicle "El documental del mes"(en VOSC) Agenda de festivals, premis i d'altres cites per als cinèfils Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski Philippe Noiret, Adrienne Shelly, Matt Dillon, Glenn Ford Qüestions de fons, llevat de "Llengua i cinema" que té un apartat específic Pel·lícules en projecte o encara no enllestides
Els meus enllaços
0.0 EL MEU ALTRE BLOC
0.1. BASES DE DADES
0.2. TíTOLS EN CATALà
-
Secretaria de Política Lingüística Generalitat de Catalunya
-
Pel·lícules, sèrie TV i sèries doblades per TVC
-
Pel·lícules que ha emès TV3 / Canal 33
0.3. DIARIS DIGITALS I PORTALS
-
Pestanya de cultura i comunicació al web de l'Avui
-
-
Web del diari
-
Edició digital de la secció de Cultura i espectacles d'El Punt - Comarques gironines
-
Pestanya d'Oci i Cultura del Portal de Catalunya Ràdio i TV3
0.4. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN HABITUALMENT
-
Bloc de Judith Vives
-
Categoria d'articles de cinema
-
Apartat de crítiques de cinema
-
El bloc de cinema d' iCatFM
-
Reflexions cinematogràfiques de Roger Morales i Puig, aprenent de cineasta
-
Comentaris de llibres i pel·lícules
-
Bloc de cinema de BTV
-
Bloc de cinema de Martí Aragonès
-
Bloc de cinema de Marcel Pujol
-
Bloc del programa de cinema de Ràdio Salt 97.7FM Girona
-
Bloc de Mònica Bargalló Marsal
-
Bloc de Dani Coll i Monné
-
Apartat de cinema del bloc de Jordi Torà Juncosa
-
Bloc de Xavi Far
0.5. REVISTES I SUPLEMENTS
-
-
Suplement setmanal d' El Periódico
-
Enllaç amb el web de Benzina, revista d'excepcions culturals
-
Mensual, especialitzada, en francès
-
Mensual, especialitzada, en francès i amb edicions-franquícia en altres idioma
-
Mensual, especialitzada, en italià
-
Mensual, especialitzada, en espanyol
-
Mensual, especialitzada, en anglès, nord-americana.
-
Mensual, especialitzada, en anglès, britànica.
-
Especialitzada, nord-americana
0.6. WEBS CATALANS DE CINEMA
-
El cinema en la nostra llengua
-
Una mirada catalana al cinema
-
Rodatges i festivals nostrats, notícies, cinefília, cercadors de cinema, interactivitat...
-
Festivals, revistes, etc.
-
Espai de Cinema
0.7. DOCUMENTAL DEL MES
0.8. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN DE TANT EN TANT
-
Apartat de cinema del bloc de Daniel D.L.
-
Categoria de cinema dels Wu Ming.cat
-
Categoria de documentals dels Wu Ming.cat
-
Apartat de cinema del bloc de David Figueres
-
Bloc de cinema de Bernat Castellà. INACTIU.
-
El bloc de Totcinema.cat. INACTIU
-
INACTIU
CARTELLERA
CARTELLERA EN CATALà
"CARTELLERA" FILMOTEQUES I INSTITUTS
CARTELLERA SALES "INDEPENDENTS"
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Lleida
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Palma
-
Perpinyà
-
Girona
-
Barcelona
CINECLUBS
-
Reus
-
Andorra la Vella
-
Figueres
-
Malgrat
-
Granollers
-
Manresa
-
Sabadell
-
Ontinyent
-
Vic
-
Vilafranca del Penedès
DISTRIBUïDORES I INTERMEDIARIS
-
-
-
-
Web en català
-
-
-
Distribució, vendes i finançament internacionals
-
-
-
-
Amb web català
-
-
-
-
"The Director's Label"
-
Venda i màrqueting internacionals de cinema sud-coreà
-
-
-
Vendes i finançament internacionals
-
-
-
-
-
-
-
Cooperativa promotora de mitjans audiovisuals. Web en català.
-
Companyia internacional
-
-
-
-
-
Web en català
-
-
-
Web en català
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
Vendes, promocions... internacionals
-
-
-
-
-
-
-
-
Vendes internacionals, distribució i màrqueting
-
-
-
-
-
-
-
Agència de promoció, màrqueting i premsa
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
Web en català
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora de films independents al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
Distribuïdora de films independents al mercat nord-americà i productora
-
Distribució de "cosa fina"
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
|
