Film que denuncia el tràfic d'armes, El senyor de la guerra resulta tan discutible des del punt de vista cinematogràfic com admirable per l'abast i la contundència de l'acusació que llança sobre el negoci armamentístic mundial. Anem a pams.
   |  |
Un bloc de Salvador Montalt
|
|
1.1. Crítiques, comentaris i notes [C]  Crida l'atenció que Alejandro Agresti (Buenos Aires, 1961) hagi filmat a Hollywood el drama romàntic The Lake House, amb Keanu Reeves i Sandra Bullock. Tot i que es força desconegut a casa nostra, Agresti dirigeix pel·lícules des de fa més de vint anys, atresora un llarga filmografia i ha estat reconegut en festivals internacionals –amb títols com El acto en cuestión (1993), seleccionat a Canes i guardonat per la crítica a Sitges, o El viento se llevó lo que (1998), triomfadora a Sant Sebastià. Agresti practica un cinema força surrealista, en què l'ordre racional de les coses sol quedar ben desgavellat, en benefici d'una certa poètica onírica, gairebé màgica.  El barceloní Festival de Cinema Asiàtic (BAFF) s'ha inaugurat amb Three Times de Hou Hsiao-hsien. Algun dia m'agradaria poder esplaiar-me a bastament sobre aquest director, potser el que més m'interessa de tots els autors vius i del qual, al BAFF de l'any passat, ja va impactar l'extraordinària Café Lumière. Per ara, però, m'he de conformar a una breu referència a Three Times. Three times és un conte sentimental que evoca la reencarnació d'un amor absolut, a través de tres episodis ambientats al 1966, al 1911 i al 2005 i protagonitzats per la mateixa parella. Una obra minimalista fins a l'extrem i construïda magistralment a la manera d'un poema, en què la rima ve marcada per la repetició i variació d'aspectes argumentals i de temes musicals. Estèticament adaptada a les époques en què transcorre cada capítol, pren la forma d'una pel·lícula muda en l'episodi refinat de començaments del segle XX. I, a través de totes les imatges d'aquest film, Hou Hsiao-hsien repassa la seva prestigiosa filmografia, ben poc coneguda a casa nostra. No és gens estrany que Jim Jarmusch, en recollir el Gran Prix, al Festival de Canes de 2005, tingués paraules d'admiració per aquest autor taiwanès, a qui qualificà com a mestre del qual estudia totes les obres.
 A Free Zone, el cineasta Amos Gitai, tossut missatger de pau respecte al conflicte de l'Orient Mitjà, coincideix amb els Tommy Lee Jones i Guillermo Arriaga de Los tres entierros de Melquíades Estrada en la idea de fer passar algú a l'altre costat de la frontera i constatar la bestiesa de la separació que confronta éssers humans. Tant coincideixen, que el jurat del Festival de Canes -presidit per Emir Kusturica- va premiar l'actriu israeliana Hanna Laslo com a millor intèrpret femenina, igual com féu amb Tommy Lee Jones, com a millor actor. Amb tot el respecte, aquesta dona grassoneta i plena de vitalitat fa el mateix que li hem vist fer manta vegades a Amparo Moreno. A més, treballa en un repartiment ideològicament molt connotat i de valors interpretatius similars, en què fa pinya amb la palestina Hiam Abbass i nord-americana Natalie Portman -nascuda a Jerusalem-; de manera que, posats a premiar políticament, hi han posat la gamba fins al capdamunt. Road movie, Free Zone fa coincidir accidentalment tres dones d'origen i cultura diferents en el trajecte d'un taxi des de Tel Aviv a la "Free zone" de Jordània, indret d'intercanvis comercials entre jueus, àrabs, cristians, palestins, iraquians, siris. Un viatge filmat gairebé tot des de l'interior del vehicle, a la manera d' Abbas Kiarostami, i que serveix tant per constatar la situacio actual del conflicte com per evocar el cercle viciós de la violència amb què els intol·lerants dels dos bàndols han anat destruint la convivència, la pau i el futur d'aquella terra i aquella gent. Amos Gitai, tanmateix, sotmet la creativitat artistica a la bondat ideològica i al discurs ètic i políticament agosarat, en aquest segon film de la trilogia que està dedicant al tema de la frontera. Tierra prometida en va ser el primer i en té previst el tercer, amb Sean Penn com a protagonista. Atenció, però, al pla inicial de la pel·lícula. Càmera fixa, el rostre plorós de Natalie Portman i la cançó...
 El director afroamericà Spike Lee, més que no pas pel·lícules, fa joints. Sempre ho posa als títols de crèdit inicials "A Spike Lee Joint". Els que això de l'anglès no ho dominem gaire, hem de consultar al diccionari què caram és això d'un joint: de les diverses accepcions, em quedo amb les de l'"slang" nord-americà, és a dir, tasca, tafureria, porro... I, certament, bona part dels seus films solen ser com una "passada", com una passejada entre indolent i sorneguera per entre personatges urbans, amb què llança una llambregada irònica sobre la societat i els problemes de convivència, especialment, el racisme. En el cas d' Inside Man, Spike Lee s'ha rendit a les exigències d'un gènere imperant a Hollywood -el thriller-, sense tanmateix renunciar a fumar-se el(s) seu(s) joints; amb la qual cosa ens ha donat, més que un film rodó, un producte intel·ligent, lúcid, murri, entretingut, diventit en alguns moments, que Déu n'hi do com capgira les coses. Valoració orientativa (sistema provisional), puntuació sobre 5: Guió: 3, Muntatge: 4, Ritme: 5, Direcció: 4, Interés temàtic: 3  Dues hores de tediosa pel·lícula del patètic Vicente Aranda tarda el cavaller Tirant a penetrar Carmesina, la bellíssima i virginal filla de l'emperador. Aquí, no es tracta de parlar de Tirant i tot el que l'envolta, sinó dels esforços, indecisions i patiments d'aquest ben plantat cavaller per arribar a desflorar la donzella, amb l'ajut impagable i interessat de les cortesanes. Amb pretensions de film de reconstrucció històrica i mitjans de producció propis d'uns pastorets de ciutat, aquest Tirant lo blanc és a meitat de camí d'una provinciana comedieta d'alcova i d'una senil i impotent cinta de pit i cuixa -que si Aranda l'hagués feta a l'època del cine "S", tot això que hi haguéssim guanyat.  Benvingut sigui un thriller progressista nord-americà. Avesats com estem a rebre pel·lícules d'acció i violència amarats d'ideologia reaccionària, celebrem que s'hagi produït, distrubuït i estrenat Syriana. No sé què ens passa, als europeus -i com més presumptament d'esquerres, pitjor- que, davant els escadussers films d'aquesta mena, de seguida correm a assenyalar-ne el "discurs políticament liberal" i similars etiquetes prejudicials, com perdonant-los la vida, com si una proposta o denúncia realment progressista provinent dels Estats Units d'Amèrica no pogués ser sinó una entremaliadura de nens rics que van de progres. Ai, la vella i hipòcrita Europa! En fi, passem a parlar més en concret de Syriana.  Àngel Quintana publica, al PUNT d'avui, diumenge 2 d'abril de 2006, un interessant article informatiu sobre dos films del País Valencià. L'enllaç:  Els clarobscurs de Truman Capote -cinisme i amor, dolor i frivolitat, complexos personals i egolatria, egoisme i sensibilitat...- probablement ja els havia exposat el llibre de Gerald Clarke, que la pel·lícula adapta, i eren coneguts per qui se n'hagués documentat un xic; però això no minva el valor del film. Perquè la clau de Capote no és la denúncia ni el simple desemmascarament d'una figura per a molta gent extraordinària; sinó l'estudi prou a fons d'aquesta mateixa figura. I ho materialitza amb un ús intel·ligent i decorós del llenguatge cinematogràfic.  En si mateix, Volver no és un film de tesi; sinó una pel·lícula, amb tota la connotació de proposta per a l'entreteniment que pot comportar el mot, certament oberta a la vida, que s'interessa pel dolor emocional, pel delit de supervivència, l'instint solidari i les ganes de festa de la gent senzilla. Una obra en què Almodóvar encara el fet ineludible de la mort, sobretot a través de la figura de la mare, marcat personalment per la mort recent de la seva pròpia mare -cosa que, segons sembla, li ha provocat un tombant irreversible cap a una consciència d'edat adulta, és a dir, d'assumir amb maduresa el caràcter fugisser de la vida-. En parlar de la mort, evoca les maneres d'encaixar-la que ha conegut -en el context rural on va crèixer i a la ciutat, on ha anat a viure- i que, alhora, confegeixen una part important de l'imaginari col·lectiu espanyol -la resada negror de les dones i la blancor dels homes, en el dol feixuc...-. I en tractar de la presència dels absents, planteja el tema del fantasma, amb una mixtificació total entre realitat i fantasia, entre relat naturalista -fins i tot costumista- i ràfegues de surrealisme. Un fantasma que probablement Almodóvar ha hagut de posar en pantalla com un exercici gairebé catàrtic i, alhora li ha permès de seguir la prolífica tradició que aquesta figura té en la història del cinema. Justament aquesta implicació personal, púdorosa, condiciona també la repassada que el cineasta fa de diverses formes de representació del dolor i dels íntims sotracs emocionals -des dels sentiments de debò que traspuen als melodrames desfermats fins a l'obscenitat de la telescombraria, de la tradició de la tragicomèdia al tremend drama lorquià...-. I alguna cosa deu tenir a veure amb el to mesurat, madur, de tota la pel·lícula; fins al punt que Almodóvar gairebé gasta subtilesa en deixar anar les seves inevitables sortides gracioses. I també deu tenir-hi alguna relació, que hi recicli bona part de les seva filmografia -de ¿Qué he hecho yo para mercer esto? a Tacones lejanos-, més enllà de l'autocitació i de la fòrmula apresa.
 Nota: aquest post amplia i matisa el que vaig penjar el 21 de gener de 2006. Wyoming, estiu de 1963. Dos nois, Jack i Ennis, pasturen un ramat a la muntanya Brokeback...  No mataràs, de Krzysztof Kieslowski, constata la tràgica impotència dels principis humanistes davant l'actuació criminal de l'home i, el que n'és una projecció col·lectiva, la pena de mort. Obra visualment riquíssima, narrativament impecable i temàticament prolífica, No mataràs (1988) sobresurt estèticament per damunt de la resta que componen el Decàleg i anuncia la magnificiència artística de posteriors films de Kieslowski, especialment, l'enigmàtica i captivadora Doble vida de Verònica (1991) i la pletòrica i culminant trilogia dels colors: Blau (1993), Blanc (1993) i Roig (1994). Sinopsi: Un home està passant un examen, després de quatre anys d'estudis i quatre de pràctiques, per esdevenir advocat. Això el du a verbalitzar grans conceptes sobre la Justícia i la seva funció social. Un noi deambula, tot esperant un taxi. De dalt un pont, mira els cotxes que hi passen per sota, els llença una pedra i provoca un accident. Un taxista va per netejar el seu cotxe. Groller, es fot amb una pobre noia i no atén una parella que necessitaven el seu servei de transport. Finalment, el xicot deambulant pujarà en aquest taxi i, de retruc, el flamant advocat s'estrenarà.
 Tot parlant del vi, desemmascara la globalització A Mondovino, el cineasta i enòleg nord-americà Jonathan Nossiter documenta la transformació del mon del vi des que els californians han entrat al mercat. I, de retruc, tracta del conflicte entre globalització i diversitat cultural, de la lluita entre les multinacionals i els productors locals d'arreu. Recull declaracions d'autèntiques autoritats en el tema vitivinícola i en contraposa els punts de vista. Dóna la paraula a vinyaters de gran tradició, com la borgonyesa familia Montille o els aristocrates florentins Frescobaldi i Antinori, i també a propietaris més modestos, com el del Mas Daumas-Gassac, al Llenguadoc, o els sards Battista i Lina Columbu. Visita els totpoderosos Mondavi, de la vall de Napa, a Califòrnia, i també la gent occitana que els van frenar la implantació a la zona. Nossiter contrasta de manera irònica el que diuen uns i altres, i va desemmascarant l'imperialisme financer que hi ha darrere la presumpta modernització. I denuncia el paper que hi juguen alguns mitjans de comunicacio especialitzats. No deixa de petja l'expert Michel Rolland, apòstol de la transformació tecnològica que tendeix a uniformitzar la producció vinícola arreu del món. I n'entrevista els còmplices imprescindibles: executius d'alt nivell, com Xavier de Eizaguirre, o el crític més influent al mercat mundial, Robert Parker. Mondovino va sorprendre a Canes 2004. Va entrar-hi en competició a darrera hora, en una decisio estranya dels responsables del Festival; però hi va causar un bon impacte, tot i el metratge excessiu -més de dues hores i mitja- i malgrat que Nossiter l'hagi filmada amb una càmera digital moguda de manera excessiva i gratuïta.
 Plana, convencional aproximació biogràfica a Johnny Cash. Per Catalunya Ràdio i parlant de Walk the line , Àlex Gorina va dir més o menys una cosa així : "O tots els cantants nord-americans han tingut la mateixa vida, o totes les pel·lícules que tracten de les seves vides són iguals". Frase brillant que gairebé ens estalvia de seguir comentant res del film. Reese Whiterspoon i Joaquin Phoenix estan magnífics i, seguint la millor tradició interpretativa nord-americana, gosen cantar, fer de Johnny Cash i June Carter dalt dels escenaris. Deixo per als coneixedors musicals l'opinió de la sema imitació; però, com a espectador cinematogràfic, m'ha funcionat bé; tot i que els arranjaments de les cançons i els fragments que en sonen a la pel·lícula, m'ha donat una impressió falsa: com si al llarg de tot el metratge s'anés reprenen sempre la mateixa cançó (a vegades, enfadosa). Dic que és una impressió falsa, perquè el CD de la BSO ho desmenteix i els coneixedors del músic biografat, de segur que n'han captat les diferències. Walk the line és, probablement, la primera pel·lícula de "clons" musicals. Tant se val si n'és la primera; però constatem que, en un producte de Hollywood, ja s'assumeix que imitadors d'Elvis Presley, Tommy Lee Jones (i Cash, i Carter...) cantin, toquin, es moguin i vagin gornits a la manera de l'original. Francament, això obre un futur prometedor per a Manel Fuentes, que pot aspirar a interpretar Bruce Springsteen al biopic que algun dia Hollywood li dediqui (si no s'exhaureix aquesta tediosa moda de biografies amables i produïdes per familiars, destinades als Oscar). Valoració orientativa (puntuació sobre 5) , sistema en fase de proves: Intrepretació: Whitersppon, 5; Phoenix, 4. Direcció: 2. Guió: 2. Ritme:3. Interés temàtic: 2  Lasse Hallström, el cineasta de l'amabilitat, el positivista en l'adversitat, l'apologeta de la vitalitat, l'humanista de bons sentiments, l'autor d'obres tan petites com entranyables (La meva vida com un gos, Qui estima Gilbert Grape?, Querido intruso, Algo de que hablar...), aquell Lasse Hallström s'ha esvaït, s'ha evaporat, a Casanova. En aquesta última aproximació al mític i polièdric personatge del segle XVII, Hallström esdevé un director funcional, transparent, al servei d'un producte estèril que busca l'entreteniment més superficial; tot i que l'hagi filmat a Venècia, amb actors com Jeremy Irons, la bellsíssima Siena Miller, un Heath Ledger llançat i un Oliver Platt gras com un toixó. De temàtiques ja en toca: les martingales del poder religiós (Inquisició), la figura caricaturesca del Dux, el bescantament de les dones, el delit alliberador que representaven Casanova i els pamflets de Guardi, el contrast Genova-Venècia. Legítimament, ho tracta pel costat còmic, gairebé amb la modalitat Slapstick (és a dir, la bufonada), a to amb els espectacles de carrer en què els titelles representen els embolics de faldilles de Giacomo Casanova. El material hi és; la sensibilitat, també. Però Lasse Hallström ho posa tot al servei de la pallassada, avinguda als requeriments del nostre mai prou ben valorat Hollywood actual. Valoració orientativa -puntuació sobre 5- (sistema en fase de proves) Interpretació: 3, Guió: 2, Interés temàtic: 2, Fotografia: 4, Ritme: 4, Direcció: 2  A "The New World" i a partir de la història d'amor entre la princesa indígena i l'explorador anglès John Smith, Terrence Malick evoca l'arribada dels anglesos al continent americà com l'última oportunitat de regeneració que el nostre vell món va perdre. Per al personatge utòpic, les terres virginals de (sic) Virgínia al 1607 representen un nou paradís, en què la humanitat pot refer-se, sense desigualtats ni injustícies socials, i la princesa, en la seva innocència juvenil, encarna, més enllà de la bellesa, la puresa, l'absència de malícia, la felicitat de viure en harmonia amb els teus i l'entorn natural. Ella, la princesa, personifica el "nou món" que tanmateix s'esmuny, en la mesura que no es fa el pas de llançar-se a la plenitud i no es renuncia al farcell traginat. Riu amunt, terra endins, com en el conradià viatge al cor de les tenebres, no hi ha la destrucció suïcida d' "Apocalypse Now", sinó la possibilitat d'una renaixença com a espècie. A la terra baixa, ran de mar, la incipient i miserable primera colònia reflecteix el fangeig, la descomposició moral i física de la nostra tibada, bruta, envilida civilització. Com és ben sabut, riu amunt, terra endins, la colonització arrasadora s'acaba imposant, gràcies al favor de les marees i la potència dels canons. Entrampats en el conflicte, els amants es deixen arrossegar. El seu amor impossible esdevé testimoni de l'ocasió frustrada i les seves vides, avingudes a l'evolució de les coses, constaten finalment el triomf del nou ordre, malgrat la natura esponerosa, els rius cabalosos, els arbres gegants. Terrence Malik compon -sobretot els primers quaranta-cinc minuts de pel·lícula- un poema audiovisual que emfàticament reivindica el muntatge cinematogràfic, el treball de càmera -tant pel que fa als moviments com a les angulacions de l'aparell-, la posada en escena i el paper de la banda sonora -tant per fer entrar en joc les veus interiors dels personatges com per a combinar coreogràficament la imatge amb la música (oh, la wagneriara Obertura de L'or del Rhin) esplèdida. Als antípodes de l'academicisme, trencant a pler les normes, treballant amb la reiteració -de les passejades dels enamorats, com a "In the mood for love", encara que aquí no van a buscar fideus ni es mouen entre la magnificient modernitat estètica d'un Wong Kar-wai-. Escric totes aquestes ratlles a raig, exaltat i perplex, tot just acabat de sortir del cinema, plenament conscient que s'imposa una anàlisi més serena del film. Perplex, dic, perquè l'empantanegament habitual en Malick aquí du, a mesura que avança el metratge, cap a una excessiva supeditació al relat, a la narració de la història d'amor entre la princesa indígena i el capità Smith. Un fil argumental que, per si mateix, potser no té prou força i l'embolcall audiovisual amb què ens el serveix pot abocar a una percepció de la pel·lícula com a producte llepat. Si més no, això està servint perquè alguns parlin de concessions a la comercialitat o d'un cert esvaïment creatiu per part de Malick. No en comparteixo l'opinió. Reconec que hi ha algunes fases del film massa narratives i que la grandesa lírica dels primers quaranta-cinc minuts no torna a aparèixer -cada part de l'obra reclama el tractament que hi escau!-, però no és fàcil ni dissortadament gaire freqüent que l'emoció viva provocada per una pel·lícula em duri al cap de tanta estona (malgrat, també, que el guió grinyoli i Colin Farrell no em faci el pes). Ai, les imperfeccions dels diamants!). Valoració orientativa -puntuació sobre 5- (sistema en fase de proves) Interpretació: 3, Guió: 4, Interés temàtic: 4, Fotografia: 5, Ritme: 4, Direcció: 5 L'he tornada a veure, al cap d'una setmana, i, francament, em sembla una obra magnífica, molt més rodona, sòlida, coherent, de com la vaig percebre en una primera visió. Una obra que m'ha deixat ganes de tornar a veure-la i tornar-m'hi a capbussar.  L'actor nord-americà Tommy Lee Jones ha debutat com a director amb The Three Burials of Melquíades Estrada. Escrita per Guillermo Arriaga, el guionista d' Amores perros i 21 gramos, la protagonitzen Barry Pepper i el mateix Tommy Lee Jones. Argumentalment, narra els tres enterraments d'un mexicà il·legal, mort prop de la seva barraca. L'assassí li dóna sepultura, perquè no el trobin, però un animal el localitza; les autoritats el tornen a enterrar i, finalment, un cowboy amic del difunt decideix dur el cadàver fins al seu poble, a l'altre costat de la frontera. Aquest amic també donarà a l'assassí una lliçó sobre la vida, els valors humans i el respecte als altres. El plantejament de la pel·lícula em resulta un pèl esquemàtic, d'un didactisme un pèl primari; encara que la intenció sigui lloable. D'altra banda, el guió i la posada en escena atorguen una innegable dignitat al producte, tot i que en algun moment es recreï massa en efectismes, inevitables en un producte produït per Luc Besson. The Three Burials of Melquíades Estrada és, tanmateix, d'aquells films que s'han de veure, per fer-se'n una opinió personal. Més que mai, no s'ha de fer cas al que sentim dir-ne ni en llegim a priori (com, per exemple, aquest post): estic convençut que, temàticament i formalment, està destinat a dividir opinions. Pel mateix que a alguns els interessarà la denúncia del feixisme i de la violència, a d'altres els resultarà francament discutible; per la mateixa raó que alguns troben el guió "magnífic", d'altres el valoren com a pura prestidigitació; pels mateixos referents cinematogràfics, alguns s'ho prendran com una "imitació" i d'altres com a continuïtat legítima d'una tradició que passa per Sam Peckimpah, Clin Eastwood... Com sempre, però a The Three Burials of Melquíades Estrada, d'una maner especial. I, sobretot, ho remarco perquè és d'aquells casos que una crítica o un comentari us podrien desdir d'anar a veure aquesta pel·lícula que, en canvi, pot interessar-vos totalment, o a l'inrevés. Valoració orientativa -puntuació sobre 5- (sistema en fase de proves) Interpretació: 5, Guió: 3, Interés temàtic: 4, Fotografia: 4, Ritme: 4, Direcció: 4  Segona part d'una trilogia ambientada als Estats Units, Manderlay comença allà on acabava Dogville. Entre els canvis més destacats, l'actriu Bryce Dallas Howard ha substituït Nicole Kidman en el paper de Grace, la dona que es perd per ajudar els humans, i William Dafoe assumeix el rol del gàngster escèptic que James Caan incorporava a la pel.lícula anterior. I, entre les coses que segueixen igual, la manca de decorats, la teatralitat de la posada en escena i la narració en capítols conduïda per una veu en off, ara potser excessiva.  L'habitació 1723 no és precisament la 2046 Acabo de veure l'última pel·lícula de Ventura Pons, que trasllada a la pantalla tres relats de Jordi Puntí ("Animals tristos"). Molt digna, en el context cinematogràfic en què ha estat produïda, tanmateix evidencia una frustrant impotència cinematogràfica. Això em fa dir que "l'habitació 1723 no és precisament la 2046".  Aquest post desenvolupa el que, sobre la pel·lícula "Caché", vaig penjar al bloc el dia 21 de gener de 2006. El final de "Caché". Què vol dir? Hi ha comentaristes, crítics i espectadors que han remarcat, sobretot, que la gent s'hi fixi bé. Conec cinèfils que han quedat ben preocupats perquè no hi han vist res de particular. D'altres s'han embolicat en si vol dir això o allò... Proposo que ho resituem. A mi em sembla que el final no té tanta importància i, sobretot, reclamo que no ens distregui del que realment val la pena, de "Caché". Nota: si teniu interés a llegir aquest escrit, us recomano que ho feu un cop hàgiu vist la pel·lícula. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços0.0 EL MEU ALTRE BLOC
0.1. BASES DE DADES
0.2. TíTOLS EN CATALà
0.3. DIARIS DIGITALS I PORTALS
0.4. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN HABITUALMENT
0.5. REVISTES I SUPLEMENTS
0.6. WEBS CATALANS DE CINEMA
0.7. DOCUMENTAL DEL MES
0.8. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN DE TANT EN TANT
CARTELLERA
CARTELLERA EN CATALà
"CARTELLERA" FILMOTEQUES I INSTITUTS
CARTELLERA SALES "INDEPENDENTS"
CINECLUBS
DISTRIBUïDORES I INTERMEDIARIS
DVD EN CATALÀ
|
