   |  |
Un bloc de Salvador Montalt
|
|
6. Directors/ores [D] ;  Fa escasses hores, la televisió pública d'Egipte ha anunciat la mort de Youssef Chahine, als 82 anys d'edat.  El 16 de juny, el cineasta Youssef Chahine, de 82 anys d'edat, va patir una hemorràgia cerebral a Egipte, el van traslladar immediatament a París on el van operar la nit del 17 al 18 de juny i, al cap d'un mes segueix en estat de coma. Ahir mateix, van retornar-lo a El Caire, per ingressar-lo a l'hospital militar de Maadi, al sud de la ciutat.  Coincidint amb l'estrena de Fay Grim, volia penjar en aquest bloc una sèrie d'articles sobre Hal Hartley i la seva filmografia més destacada. Tanmateix, els preparatius d'un viatget que faré ben aviat no m'han permès enllestir-ho i, per altra banda, deixar-ho per més endavant no em fa el pes. O sigui que finalment faig el següent: ara penjo aquest "post" sobre Hartley, pendent d'alguns retocs i sense els apartats dedicats a estil i temàtiques, que hi afegiré d'aquí a unes setmanes. I de la filmografia, tot seguit en publicaré els que he preparat aquests dies, sobre La increïble veritat i Trust; més endavant, tinc intenció d'arrodonir-ho amb articles sobre Simple men, Amateur i alguns altres dels seus films.  Giorgio Napolitano, president de la República Italiana: El nostre país perd un dels més grans protagonistes del cinema i de la recerca expressiva del segle XX, que en la seva llarga i prolífica vivència artística ha donat vida a creacions que figuren entre les més significatives en el terreny internacional (..) Mitjançant un llenguatge molt innovador i una extraordinària capacitat interpretativa, ha elaborat una incisiva crítica a la indiferència i a la manca de cohesió, traspuant sensibilitat humana i provocant reflexions sobre el drama de la soledat. Nicolas Sarkozy, president de la República Francesa: França s'afegeix a la pena dels cinèfils d'arreu del món (..) Michelangelo Antonioni s'acaba de trobar amb Ingmar Bergman 'més enllà dels núvols' (..) era el poeta de l'elegància estilística, del rigor i la depuració (..), la seva obra, marcada per la dificultat de comunicació entre les persones, entre els individus i el món. No crec pas, tampoc, que Sarkozy hagi vist mai cap pel·lícula d'Antonioni, però ell (i sobretot el seu entorn) ha sabut estar novament a l'alçada de les circumstàncies; cosa especialment notòria a casa nostra, on no em consta que ni els presidents de les Generalitats ni de cap consell, ni cap conseller de Cultura s'hagi adreçat a la població (mal fos amb un comunicat) per explicar, fer notar, fer-se ressó de la importància que, per a la nostra civilització tenen Bergman i Antonioni. Aquí tenim gestors, no polítics. I com que, curts de mires, no estan sinó pendents del que fan a Madrid i allà... ui, un té regates i l'altra deu estar preparant promeses que no pugui complir, a la visita "elèctrica" a Barcelona! José Manuel Durao Barroso, president de la Comissió Europea, ha manifestat la seva tristesa per la mort de Bergman i d' Antonioni. La mort de Michelangelo Antonioni -ha declarat- deixa Europa sense un dels seus grans artistes. Amb els seu esforç constant cap a noves formes d'expressió (..) ha tingut un paper destacadíssim en el desenvolupament del cinema, tant a Europa com al món sencer (..). Amb el traspàs d'Ingmar Bergman, una de les estrelles (sic) del cinema europeu s'ha apagat (..), la seva contribució a la cultura europea i a l'art cinematogràfic és inoblidable (..) amb la seva recerca de la comprensió i de la interpretació de la complexitat de l'ànima humana. Franco Marini, president del Senat italià: Hem perdut un genial poeta de la imatge (..) Amb la càmera, Antonioni ha sabut retratar els més diversos i contrastats aspectes de la realitat i de l'ànima humana, amb la sensibilitat d'un gran artista. Jack Lang, exministre francès de Cultura: Desapareix un gran del cinema mundial. Un dels grans mestres de la cinematografia italiana, que ha revolucionat el llenguatge del cinema reintroduint-hi la intel·ligència literària (..) Era un home extraordinari, d'una gran voluntat, fins al punt de seguir fent pel·lícules, malgrat la malaltia. De les reaccions polítiques que ahir es van produir, ran de la mort de Bergman, en vaig parlar sobretot a l'apartat "Vull llegir la resta de l'article" del post: Més reaccions davant la mort d'Ingmar Bergman. Foto: Jeanne Moreau, a La notte, d' Antonioni  En el curtmetratge 3 minuts, que Theo Angelopoulos ha dirigit per al film col·lectiu Cadascú el seu cinema / Chacun son cinéma (produït pel Festival de Canes amb motiu del 60è aniversari del certamen), s'estableix un vincle visual entre el cinema de Michelangelo Antonioni, i el d'Angelopoulos, amb Jeanne Moreau (protagonista, amb Marcello Mastroianni, tant de La notte, d'Antonioni, com d' El pas supès de la cigonya, d'Angelopoulos) com a sacerdotesa. Ran de la mort del director italià, Angelopoulos ha declarat a l' Agència France Press: Hi tenia una relació personal, amb Antonioni. El vaig conèixer a través del seu guionista, Tonino Guerra, que es convertí també en el meu, de guionista (..) El primer cop que ens vam trobar fou a Roma, quan ell enllestia el doblatge d' Indentificazione di una donna (1982). Vaig donar-li el resguard de la tretzena entrada de L' Avventura (1960), que jo havia vist tretze vegades. Em va somriure i em va contestar: ara em toca a mi fer el mateix amb El viatge dels comediants (1975), però només l'he vista dues vegades i això no és pas gaire (broma entre ells no pas aliena a les durades que tant l'un com l'altre han donat als seus films: si L' Avventura dura 2h25, El viatge dels comediants, 3h41). Angelopoulos ha seguit explicant que es van tornar a veure a Roma, en una projecció d' El pas suspès de la cigonya (1991), acompanyats de Jeanne Moreau i Marcello Mastroianni, que havien coincidit per primer cop a la pantalla a La notte (1961), d' Antonioni. Antonioni i Bergman havien tots dos aconseguit la plenitud en la vida i en les seves respectives obres, ha remarcat Angelopoulos. Foto: Marcello Mastroianni i Jeanne Moreau, a La notte, d'Antonioni  El Col·lectiu de Crítics de Girona ha emès el següent comunicat: En una de les jornades més negres que es recorda de la història del cinema i de tots els amants del setè art, el cineasta italià Michelangelo Antonioni ha mort aquesta nit, als 94 anys, poques hores després que ho fes el suec Ingmar Bergman. Antonioni també es pot considerar una figura clau dins del cinema de la segona meitat del segle XX, tal com va escriure el membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona Àngel Quintana a propòsit del cicle que la Filmoteca de Catalunya i el Cinema Truffaut li vam dedicar la temporada passada:
Àngel Quintana Foto: Blow-Up  ...Cronaca di un amore (1950),... Il grido (1957), ...L'avventura (1960), La notte (1960), L'eclisse (1962),... Il deserto rosso (1964), ... Blow-Up (1966), ... Zabriskie Point (1970), ... Professione: reporter (1975), Il mistero di Oberwald (1980), Identificazione di una donna (1982), Al di là delle nuvole (1995)... Ha mort Michelangelo Antonioni. Ahir, dia 30, el mateix dia que Bergman. Ingmar Bergman ha mort el mateix dia que Antonioni. Quin Festival, que deuen fer al cel! Aquí ens en queden les obres, que ens han omplert (i ens omplen) el nostre temps; allà, ara tenen els creadors, els artistes en una inesgotable eternitat... El primer i digital ressó mediàtic d'aquesta altra trista notícia: Mor Michelangelo Antonioni ( Avui ) Mor el cineasta Michelangelo Antonioni ( El Periódico ) Doble dol al cinema europeu ( Vilaweb ) Foto: Richard Harris, a Deserto rosso  Aquesta tarda he volgut mirar una pel·lícula d'Ingmar Bergman. Un cop he fet els primers dos articles del bloc, he dinat, he descansat un xic i he triat un títol d'entre els que tinc a la videoteca. Silenci. He escollit Silenci. Ingrid Thulin i Gunnel Lindblom; però sobretot una manera de filmar (i de filmar-les), un altíssim concepte expressiu de l'espai, de la llum, del temps... I encara més, la superació d'un argument de gelosies i retrets entre germanes, la raó i l'animalitat, l'escissió entre dues dones oposades que ben bé podrien ser dues cares d'una única criatura: l'ésser humà. I la innocència del nen i els mons de fantasia, fugisserament onírics, on ens projectem... Silenci. Tarda de dol. Celebrant el record de qui se n'ha anat, present a la memòria i amb la seva obra. En un primer cop d'ull al ressó de la notícia a internet, trobo els companys del bloc Wu Ming.Cat, que han penjat l'article Ingmar Bergman, in memoriam (En Passion). Bernat Castellà, dirigent del Cineclub Garbí, de Malgrat, ha penjat un breu però molt sentit post al seu bloc Bernimovies. Dia de dol. Rebo per correu electrònic una nota de l'amic Joan Moret, president del Cineclub Àdler, de Lloret de Mar, que transcric: (a "Vull llegir la resta de l'article") Foto: El setè segell, de mestre Ingmar Bergman  Woody Allen, que va fer la seva pròpia lectura del cinema de Bergman en una fase de la seva filmografia, i que, fa anys va manifestar que el considerava com a probablement el millor artista cinematogràfic (..) des de la invenció de la càmera, ha emès un comunicat en què expressa la tristesa que sent per la mort de qui tenia per amic i de debò el millor director que mai hagi vist. I explica que Bergman li havia dit que temia morir un dia molt assolellat. Només puc esperar - ha afegit- que estigués ennuvolat i que hagi tingut la situació metereològica que volia. Max Von Sydow, un dels principals actors d'Ingmar Bergman, ha declarat a l'Agència France Press: Per tot el que m'ha donat en el camp professional i per l'immens privilegi d'haver-ne estat amic, sempre tindré per a Ingmar Bergman una gratitud infinita (..). Per com em poso a estudiar cada nou personatge que he d'interpretar, per com l'analitzo, per al meu desenvolupament com a actor, per a la meva ètica professional, ningú no ha comptat tant per a mi, com Ingmar Bergman. El president de la Biennal de Venècia, Davide Croff, i el director de la 64a Mostra Internacional de Cinema han expressat el condol pel traspàs d'Ingmar Bergman, recordant que el 1971 va rebre el Lleó d'Or a la Carrera i que, al Lido, va presentar el 1948 un dels seus primers films, Musik i morker / Noche eterna / Musica nel buio, i posteriorment ha participat en nombroses edicions del Festival amb algunes de les seves obres mestres. Bergman -diuen- ha cartografiat a les seves pel·lícules les angoixes i les crisis de l'home (europeu) contemporani. El seu cinema laic però d'una gran espiritualitat no pretèn, tanmateix, donar respostes. Així que continuem retrobant-nos amb ell com en un mirall. Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article" Foto: Max Von Sydow en primer terme, a El setè segell, de mestre Bergman  Quan he acabat de penjar el post anterior, he rebut aquest gran escrit de Ramon Girona, amb el qual el Col·lectiu de Crítics de Girona comunica la mort i ret un primer homenatge al CINEASTA SUEC MÉS IMPORTANT DE TOTS ELS TEMPS I UN DELS DIRECTORS FONAMENTALS PER A LA HISTÒRIA DEL CINEMA: Foto: El setè segell, de mestre Ingmar Bergman .... INGMAR BERGMAN: EL CINEASTA DE LES MÀSCARES En un moment de les seves memòries, Bergman rememora les paraules d'una vella criada. Escriu Bergman: "La vella Lalla deia: "Com que Ingmar ha nascut un diumenge, pot veure les fades. Però que no s'oblidi de posar-se dos branquillons creuats damunt el pit". Bergman, un nen del diumenge, veia les fades i s'inventava històries com la que va explicar a una companya de classe anomenada Nisse. Bergman li va dir que els seus pares l'havien venut al Circ Schumann, perquè esdevingués acròbata i treballés amb la gitana Esmeralda, la dona més maca del món. Però Bergman, un nen del diumenge, havia nascut en el si d'una família fortament marcada per la figura paterna, un pastor luterà, i la història del circ i de la gitana va acabar suposant-li un càstig sever, a casa i a l'escola. Un pediatra de l'època, consultat pels pares de Bergman, havia sentenciat que era molt important que els nens aprenguessin a diferenciar la fantasia de la realitat. Ingmar Bergman es va convertir, amb el pas del temps i sobretot durant les dècades dels 50, 60 i 70, en l'autor cinematogràfic per excel·lència, juntament amb el seu admirat Federico Fellini. Des de posicions personals i vivencials completament distintes, ambdós cineastes van donar els seus primers passos en l'ofici just acaba la Segona Guerra Mundial, quan el Neorrealisme, amb la seva mirada compromesa amb la realitat italiana, posava a prova els esquemes narratius i temàtics del cinema que s'havia fet fins aleshores. Però ambdós cineastes van portar més enllà els postulats d'aquest moviment cinematogràfic, convençuts com estaven de què l'ésser humà, en tota la seva complexitat, no es pot explicar només a partir del que veiem d'ell exteriorment. És d'aquesta manera, doncs, que en el cinema de Bergman es difuminen els marges entre el conscient i l'inconscient, entre el viscut i el somiat, entre el passat i el present, entre la fantasia i la realitat. Prenent com a eix central l'ésser humà, Bergman n'indaga, a través de les seves pel·lícules, les seves relacions amoroses i afectives, les seves pors i els seus desigs. Cinema de màscares i del que s'amaga rera aquestes màscares. Ramon Girona  Ha mort Ingmar Bergman. Mestre, fins ara! I moltes gràcies pel que ens has deixat, la teva obra que mai, mai, no ens l'acabarem! ... Foto: El setè segell, de mestre Ingmar Bergman ... Ha mort Ingmar Bergman. La seva filla Eva Bergman n'ha fet públic el traspàs, a les illes Faro, sense detallar-ne la data en què ha mort ni les causes ni circumstàncies, per bé que la premsa sueca especula que el fet es pot haver produït aquesta matinada. Nascut el 14 de juliol de 1918, a Uppsala (Suècia), feia ben poc que havia arribat als 89 anys d'edat. Tot i que se sabia que no anava gens bé de salut, l'impacte de la seva mort està causant un impacte enorme, a mesura que la notícia s'està escampant. A casa nostra, els mitjans digitals se n'estan fent un gran ressó: S'ha mort el cineasta suec Ingmar Bergman (Vilaweb) Mor als 89 anys el director de cinema suec Ingmar Bergman (Avui. Cat) El cineasta suec Ingmar Bergman mor als 89 anys (El Periodico.Cat) A nivell internacional, un dels primers a manifestar-se ha estat el president del Festival de Canes, Gilles Jacob (que fa deu anys, en motiu del cinquantè aniversari del Festival, va honorar Bergman amb un guardó ben especial, singular: la Palma de les Palmes). Jacob ha declarat a l'agència France Press que amb la desaparició d' Ingmar Bergman, el cinema modern perd un dels darrers pioners, un pioner extraordinari (..) Ningú, llevat d'Antonioni, no ha sondejat el misteri femení d'una manera tan pregona, tan magnífica (..). Quan fa deu anys, el Festival de Canes -on tantes vegades hi ha estat - va lliurar a l'autor de "Persona" la Palma de les Palmes, ho féu al cineasta de l'ànima humana, però també de la vida i d'aquesta llum nòrdica que mai no minva. Hi haurà dies per parlar-ne, de Bergman. Demà, de ben segur que els diaris n'aniran plens. Les revistes ho treballarn. Les emissions radifòniques especialitzades li dedicaran, n'estic cert, l'estona que la notícia es mereix. Ara, però, vull deixar-ho aquí i anar-me'n a veure una de les pel·lícules de Bergman que tinc a la videoteca.  Ingmar Bergman fa 89 anys avui. El més important dels directors de cinema vius actualment i un dels més grans de tota la història del setè art, Ernst Ingmar Bergman va nàixer el 14 de juliol de 1918 a Uppsala (Suècia). Tot i que oficialment està retirat des que ens llegà la monumental Fanny i Alexander (1982), encara ens ha lliurat "peces per a TV o en format digital" com En presència d'un clown (1997) i, sobretot, l'esplèndida Saraband (2003), mentre la seva ombra plana del tot -pel biaix del guió, però no només per això...- en els films que ha dirigit la seva Liv Ullmann -Infidel (2000), Confessions privades (1996)-, en aquella Les millors intencions (1992) -miratge que ens féu pensar en Bille August com un possible autor a seguir- i en Els nens del diumenge, que el seu fill, Daniel Bergman, dirigí el 1992. Mestre, sense ganes d'abusar de la vostra generositat artística, per molts anys! Foto: Erland Josephson i Liv Ullmann, a Saraband  Un despatx d'agència ha confirmat la trista notícia que el director taiwanès Edward Yang ha mort. Tot i ser una figura cabdal de la "nouvelle vague" taiwanesa (al costat dels Hou Hsiao-hsien i Tsai Ming-liang), a casa nostra a penes si se'l coneix com l'autor de Yi Yi (2000). I no és pas poc, ja que podem considerar Yi Yi com una de les millor pel·lícules que ens ha arribat de l'extrem orient en les darreres dècades. Nascut el 6 de novembre de 1947, Edward Yang ha mort als 59 anys d'edat, víctima d'una llarga malaltia. La seva filmografia: 1982 Guangyinde gushi / In Our Time A tall d'homenatge, reprodueixo tot seguit un fragment d'un article que vaig publicar sobre Yi Yi i, sobretot, l'escrit que Àngel Quintana va escriure sobre la pel·lícula per al Full de mà del Cinema Truffaut, de Girona. Actualització (06.07.2007): A la contraportada del diari El Punt del 6 de juliol de 2007, Imma Merino escriu un commovedor article d'homenatge a Edward Yang, l'enllaç amb el qual trobareu en aquest post. Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l'article" Foto: Yi Yi  Sofia Coppola neix el 14 de maig de 1971, a Nova York. ... Néta de Carmine Coppola. Filla de Francis Ford Coppola i Eleanor Coppola. Germana de Gian-Carlo, Roman i Mary Coppola. Neboda de Talia Shire. Cosina, per part de l'oncle August Coppola, de Nicolas Cage, Christopher Coppola i Marc Coppola; per part de Talia Shire, cosina de Robert Schwartzman, Jason Schwartzman, John Schwartzman, Stephanie Schwartzman i Matthew Orlando Shire. És a dir, Sofie Coppola no tan sols pertany a una família "de cine", sinó que també els familiars són presents al seu cine –els Scwartzman, sobretot!–. A més, en el matrimoni amb el director –pel que fa al cas, director de videoclips de grups com Daft Punk, Fatboy Slim– Spike Jonze –matrimoni que va durar de 26.06.1999 a 09.12.2003–, no tan sols s'hi ha vist un reflex dels interessos musicals de Sofia, sinó que s'hi ha trobat una relació directa, personal i íntima –mal que ella ho negui– amb la situació d'Scarlett Johansson a Lost in Translation. Igualment, la seva vella amistat amb Quentin Tarantino –que l'esmenta en els crèdits d'algun dels seus films– gairebé acaba en relació sentimental, després que Sofia se separés de Jonze. El 28 de novembre de 2006, a París, Sofia Coppola ha tingut una filla -a qui ha posat de nom Rommy-, fruit del seu vincle amb el cantant Thomas Mars, del grup francès de pop-rock "Phoenix". ... (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Començo aquí una sèrie d'articles previs a l'estrena de Marie-Antoniette, de Sofia Coppola, a les Illes, Catalunya i el País Valencià. En aquest primer, parlo de la meva flaca pels Coppola i, en aquest context, comento la meva reacció en la primera visió de Marie-Antoinette. En un segon article, glosaré la figura de Sofia Coppola. En un tercer, penjaré un meu escrits sobre Virgin Suicides, de Sofia Coppola. I en un quart, el de Lost in Translation. Finalment, ja d'aquí a uns dies, penjaré el de Marie-Antoinette. I és que no pas cada dia un Coppola estrena pel·lícula... En parlar de Marie-Antoinette miraré de ser objectiu, però deixeu que m'expliqui. Quan es tracta de parlar d'una pel·lícula d'un Coppola... sembla que jo formi part del clan: de Francis Ford -el pare- m'agrada tot el que ha dirigit, fins el que no agrada a ningú; de Carmine -l'avi- m'embadaleixen les bandes sonores; de Sofia -la filla- n'admiro d'allò més la sensibilitat, la personalitat de la seva jove mirada, el to de les seves pel·lícules; fins he experimentat una mena de cofoïa satisfacció "familiar" amb aquell llargmetartge titulat CQ, de Roman Coppola -el fill-; al seu dia, a l'època de Rumble Fish, de Cotton Club i de la Peggy Sue... em va afectar com afecta la mort d'un conegut, el traspàs de Gian-Carlo Coppola -el fill-, mort als 22 anys d'edat a resultes d'un accident aquàtic amb el fill de Ryan O'Neal-... Què hi farem! Suposo que hi deu tenir molt a veure el pes enorme que el cinema de Francis F. Coppola ha tingut en el moment clau de la meva formació cinematogràfica. Això sí, es veu que aquesta meva perversió afectiva s'acaba amb el cognom Coppola, perquè no l'experimento amb aquells dels clan que s'han canviat el cognom o l'han perdut: Nicolas Cage -el nebot, de nom real Nicolas Coppola i fill d'August Coppola, germà de Francis-, Talia Shire -la germana, de nom real Talia Coppola-, Jason Schwartzman -el nebot, fill de Talia Shire-... (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")  Ahir, 20 de novembre de 2006, va morir Robert Altman, als 81 anys d'edat. Ens deixa, en herència: M*A*S*H (1970)... McCabe & Mrs. Miller (1971)... El llarg adéu (1973)... Lladres com nosaltres (1974)... Nashville (1975)... Buffalo Bill and the indians (1976)... Popeye (1980)... Streamers (1983)... Vincent and Theo (1990)... The Player (1992)... Short Cuts (1993)... Prêt-à-porter (1994)... Kansas City (1995)... Cookie's Fortune (1999)... Gosford Park (2001)... A Prairie Home Companion (2006). Descansi en pau  Ja fa uns dies que es va anunciar la mort de Gillo Pontecorvo (Pisa, 19.11.1919 - Roma, 12.10.2006), arran de la qual s'han escrit prou coses de valor estimable. Model de cineasta políticament compromès, el seu cinema ha segurament envellit, tant des del punt de vista formal com temàtic, a mesura que el món ha anat canviant i la seva obra, d'importància militant més que no pas artística, ha quedat superada. A més, em temo que ho té malament, amb la quantitat de crítics i historiadors, marxistes frustats i tanmateix pregonament dretans, enderiats a negar el pa i la sal a gent com ell, Costa-Gavras i companyia. Gillo Pontecorvo va ser molt important, per als catalans que patíem la dictadura franquista, sobretot gràcies a La batalla d'Alger / La bataglia di Algeri / La bataille d'Alger / Maarakat madinat al Jazaer / (1966) i Queimada (1969), ja que, malgrat la censura i el retard amb què les vam poder veure, ens van permetre parlar dels poders colonials, les lluites per la independència, etc. A mi, ara que encarem el problema de l'integrisme islàmic, amb Algèria com un dels primers focus del conflicte, sovint em ve a la memòria La batalla d'Alger , símptoma de la petja que em va deixar. Potser sí que ha envellit com a obra i segurament l'hauria de tornar a veure; però, en el meu imaginari personal, hi té un lloc preuat que m'ajuda a entendre les coses d'aquest món. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços0.0 EL MEU ALTRE BLOC
0.1. BASES DE DADES
0.2. TíTOLS EN CATALà
0.3. DIARIS DIGITALS I PORTALS
0.4. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN HABITUALMENT
0.5. REVISTES I SUPLEMENTS
0.6. WEBS CATALANS DE CINEMA
0.7. DOCUMENTAL DEL MES
0.8. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN DE TANT EN TANT
CARTELLERA
CARTELLERA EN CATALà
"CARTELLERA" FILMOTEQUES I INSTITUTS
CARTELLERA SALES "INDEPENDENTS"
CINECLUBS
DISTRIBUïDORES I INTERMEDIARIS
DVD EN CATALÀ
DVD WEBS, DISTRIBUïDORES I BOTIGUES VIRTUALS
|
