La mujer sin cabeza (La mujer sin cabeza / The Headless Woman /  La mujer rubia / La femme sans tête / La donna senza testa)

(..) es queda a la superfície d'allò que vol explorar, més preocupat per la perfecció tècnica que per l'anàlisi de temes com la responsabilitat i la culpa (Carlos Losilla, Avui)

El sofisticat dispositiu formal que Martel posa en funcionament per embolcallar la seva protagonista d’una boira verinosa i cruel ens confirma el seu talent per la posada en escena, però a la vegada no deixa avançar el relat, el tanca en una peixera de la qual ni tan sols ella, la Martel, sembla poder escapar (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

La cinta és la crònica d’un turment, el que experimenta la dona després de l’atropellament (..), però el seu desarborat desenvolupament no està en sintonia amb l’interès que presentava el seu inici (Quim Casas, Èxit)

El que preteníem amb aquesta pel·lícula és que tot el que passa passi dins el cap de la protagonista (Lucrecia Martel, a Bernat Salvà, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO La mujer rubia, de Lucrecia Martel

Forasters
(Forasters/Strangers/Forasteros)

En les adaptacions teatrals de Ventura Pons hi ha una cosa que sempre funciona, la seva passió pel teatre i el seu amor pels actors i actrius. (..) Forasters no és més que una peça extrema on s'acumulen massa coses –la intolerància, l'homosexualitat, l'estrangeria, les relacions familiars– i on les situacions no tenen gaire temps per poder respirar (Àngel Quintana, El Punt)

Es fa difícil distingir-la de qualsevol fulletó de TV3 (Xavier Sáez, Time Out Barcelona)

Les accions s’aparellen a poc a poc, fins que es dilueix la barrera entre temps diferents: tot tendeix a repetir-se –un càncer, l’odi entre pares i fills, una fugida, un retorn– i el doble registre d’Anna Lizaran ho unifica esplèndidament (Quim Casas, Èxit)

La gent pot trobar exagerades algunes coses, però és, simbòlicament, una representació de la misèria moral de l'època, del final de la dictadura, d'una manera d'oprimir i d'oprimir-se un mateix (Ventura Pons, a Bernat Salvà, Avui)

Ventura Pons és un cineasta enamorat del teatre. El problema en adaptar una obra és l'enorme condensació que implica. A canvi, jugues amb gran llibertat al comptar amb exteriors (Anna Lizaran, a Cristina Savall, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Baditri- Forasters, de Ventura Pons

Appaloosa (Appaloosa), d' Ed Harris

(..) un western terrós i polsegós, molt físic, en què sobren les paraules i les poques que es diuen són lacòniques o provoquen situacions còmiques (..) (Quim Casas, Èxit)

No és tant una desmitificació de les pel·lícules del llegendari Oest com una tornada a les estètiques, als personatges i a les situacions que li són pròpies (Xavier Sáez, Time Out Barcelona )

D'això tracta 'Appaloosa': és una història d'amistat, de respecte a l'espai de l'altre, de lleialtat. Són valors universals i eterns (Viggo Mortensen, en una entrevista amb Mercedes Jansa, El Periódico)

(..) vaig llegir el llibre de Robert Parker mentre era de vacances a Irlanda. El diàleg i la relació entre el meu personatge i el de Viggo Mortensen em va fascinar, em va fer riure i em va emocionar (Ed Harris, en una entrevista amb Paz Mata, El Periódico)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Viggo Mortensen, a Appaloosa, d' Ed Harris

Leonera (Leonera / Lion's Den), de Pablo Trapero

(..) perd la seva condició de persona i assoleix la de presa... i la de mare. El problema és que, un cop acceptada aquesta doble condemna, la pel·lícula es decanta pel melodrama sostingut, i els llocs comuns de les històries carceràries fan la seva aparició (Xavi Serra, Time Out Barcelona)

El resultat és una forma extraordinària de melodrama, en tant que les lluites de Julia (..) no afronten un sistema legal injust o una presó corrupta, sinó la maternitat i els dilemes morals i dubtes que comporta (Nando Salvà, Èxit)

(..) mostra totes les convencions del cinema de presons, però alhora les esquiva. També insinua els excessos d'una deriva melodramàtica, però se n'aparta (Imma Merino, El Punt)

Retrata amb realisme i sense estalviar detalls la duríssima vida de les preses (Bernat Salvà, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Ad Vitam- Leonera, de Pablo Trapero

Asfíxia (Choke / Asfixia), de Clark Gregg

(..) potser no sigui tan agosarada i colpidora como El club de la lluita (1999) de David Fincher, però funciona com a pel·lícula provocativa i esbojarrada (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)

Asfixia demostra que, llevat que siguin traduïdes a la pantalla per un cineasta audaç –David Ficnher a El club de la lluita, per exemple–, aquestes idees no brillen més que les de la típica pel·lícula rareta amb el segell Sundance (Nando Salvà, Èxit)

Al contrari que Fincher, constructor d'imatges poderoses, Gregg opta per la comèdia negra i escatològica (Carlos Losilla, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Asfíxia, de Clark Gregg

La question humaine (La question humaine / Heartbeat Detector / La cuestión humana), de Nicolas Klotz.

L’excel·lent film del realitzador francès Nicolas Klotz proposa una estimulant i inquietant relectura del tema de l’Holocaust jueu associant la Shoah amb el capitalisme contemporani i la societat industrial (Quim Casas, Èxit)

(..) Simon, com el capità Willard d’ "Apocalipse now", busca el seu particular Kurtz en l’empresa on treballa, i en el seu al·lucinat viatge va desvelant un passat tenebrós i obscur on els horrors del nazisme allarguen la seva ombra fins al present (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

Res més adient per entendre la crisi econòmica actual que aquesta pel·lícula hipnòtica i ombrívola, però alhora il·luminadora i necessària (Carlos Losilla, Avui)

"(..) el passat sempre afecta el present, ha construït formes de terror, de control i de poder que segueixen funcionant (..)" (Nicolas Klotz, director, a Bernat Salvà, Avui)

«Ens pensem millors que la població que va consentir l'extermini als camps nazis i que després va dir que no en sabia res de res. Però en el fons no en som tan lluny amb la indiferència davant de tanta gent que malviu i mor perquè no interessa al liberalisme rampant. Per molt que n'hi hagi imatges, és com si no les veiéssim. Tampoc ho volem saber» (Elisabeth Perceval, guionista del film, a Imma Merino, El Punt)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO La question humaine, de Nicolas Klotz

El crític cinematogràfic i professor de la Universitat de Girona, Àngel Quintana, ha desplegat un ostensible suport a la pel·lícula Pas a nivell, ran de l'estrena del film en pantalla comercial a casa nostra.

Al diari El Punt (21 de novembre de 2008) n'ha publicat la crítica: Passejades per la incertesa.

Al Full de mà del Cinema Truffaut, acompanya els espectadors amb un altre escrit sobre la pel·lícula: El dessassosec dels qui no tenen futur, que podeu llegir íntegrament anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Pas a nivell, de Pere Vilà

Les hores de l'estiu (L'heure d'été / Summer Hours / Las horas del verano), d'Olivier Assayas

Amb el suport del Museu d'Orsay de París (..), Assayas ens ofereix una emotiva i lacònica pel·lícula sobre l'inexorable pas del temps, sobre tot allò que el món contemporani esborra per sempre (Àngel Quintana )

(..) un relat d'aires txekhovians que, amb l'excusa de descriure una descomposició familiar i les seves conseqüències, descriu la naturalesa de les noves formes de vida del món actual (Carlos Losilla)

Amb sensibilitat i subtilesa, Assayas parla de la relació entre els indrets i les persones que els habiten, els objectes i els seus posseïdors (Xavi Serra)

(..) la grandesa de "Les hores de l'estiu" rau sobretot en (..) la definició, tendra i optimista, de la condició transitòria de les nostres vides, en com, mentre plora la mort associada a la vellesa, celebra l’esplendor de la joventut (Nando Salvà)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Les hores de l'estiu, d'Olivier Assayas

Gomorra, de Matteo Garrone

Mateo Garrone fuig de la unilateralitat i la discursivitat del clàssic cinema de denúncia per construir un film polimorf que es presenta amb una austeritat que fa por (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

(..) una pel·lícula que parteix d’elements gairebé documentals per recrear una ficció extremadament dura (Quim Casas, Èxit)

La visió de 'Gomorra' confirma les intencions del director: «La realitat de la qual parteixo és tan poderosa des del punt de vista visual, que m'he sentit menat a filmar-la amb una simplicitat extrema, com si fos un espectador que fos allà per atzar» (Imma Merino, El Punt)

(..) una mirada tan hiperrealista com exempta de valoracions ètiques. La càmera mira la realitat i la mostra en estat pur. Ràpidament, l'espectador aprèn les lleis d'un codi certament elemental (Esteve Riambau, Avui)

Matteo Garrone s'allunya de qualsevol temptació de proveir de glamur la xarxa de crim organitzat que retrata -això no és "El padrí" ni "Los Soprano"- i s'erigeix en avantatjat estudiós de les velles lliçons del Neorealisme (Xavier Roca, Avui)

La falta de respecte a les institucions, la pobresa extrema i la ignorància són xacres enquistades en la societat. I la Camorra viu en aquestes comunitats i ajuda la gent, i no només econòmicament. Aquesta ajuda, és clar, és una trampa (..) (Matteo Garrone, a Nando Salvà, El Periódico)

Això és el que converteix "Gomorra" en una pel·lícula de nivell excepcional: la seva denúncia valenta i compromesa, i també, el crit desesperat d’alerta sobre una societat, que amb una perversió tan abjecta com la d’aquella ciutat bíblica, només es pot veure sentenciada a la seva destrucció (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor)

Es pot dir que 'Gomorra' és hereva del cine de denúncia política i social que va eclosionar a Itàlia durant els 70. Viatgem a aquells temps de compromís- (Sergi Sánchez, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Alta Films- Gomorra, de Matteo Garrone

Nedar (Nedar / Nadar), de Carla Subirana

La nostra memòria també està feta d'imatges manllevades. I la missió del cinema, documental o no, consisteix a nedar i nedar per fer-les sortir a la superfície (Carlos Losilla, Avui)

En el seu debut com a directora, Carla Subirana ha arriscat prou perquè el resultat sigui capaç de ferir, de fer mal (Alejandro G. Calvo, Time Out Barcelona)

Davant tanta desmemòria, la cineasta ha fet un acte de memòria amb el convenciment que aquesta pot fer mal (amb cada revelació, es capbussa en la piscina havent dit que, des de petita, nedar li ha alleugerit el mal d'esquena) però que a la vegada també cura (Imma Merino, El Punt)

Carla Subirana explica que "el projecte va néixer com una gran pregunta: qui era el meu avi?". "Volia entendre la seva història -continua-, i he passat molts anys estirant del fil. Després he fet el camí invers: m'he preguntat com recordem el nostre passat, però portant-ho al meu terreny, i he intentat entendre com la Guerra Civil ha trepitjat la meva família, com ha viscut a l'ombra del meu avi absent" (Bernat Salvà, Avui)

(..) aquest és el tercer documental català que utilitza aquesta malaltia -l'alzheimer- com a metàfora sobre la necessitat de preservar la memòria històrica (Esteve Riambau, Avui)

(..) no és un documental dur, sinó tendre: "Per conviure amb l'Alzheimer calen dues coses: pasta i sentit de l'humor", diu la cineasta. A falta de diners, hi va posar somriures (Olga Pereda i Gemma Tramullas, El Periódico)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Benecé Prod.-  Nedar, de Carla Subirana

Retorn a Brideshead (Brideshead Revisited / Retorno a Brideshead), de Julian Jarrold

Un dels grans errors de l’adaptació cinematogràfica de Julian Jarrold és la interpretació de Matthew Goode, que creu que posant cara de poma bullida podrà transmetre’ns la complexa vida interior d’un arribista que ni tan sols s’adona que ho és (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

Comparar-la amb aquell treball televisiu (..) no té sentit: el film ha anat directe a les pàgines de Waugh, tot i que en la memòria col·lectiva hi hagi les escenes parsimonioses d’aquell serial protagonitzat per Jeremy Irons i Anthony Andrews (Quim Casas, Èxit)

Evelyn Waugh també va estudiar a Oxford i es va relacionar amb estudiants de classe alta, va tenir una relació homosexual, es va convertir al catolicisme... Als personatges del llibre hi ha tots aquests elements i contradiccions (..) (Julian Jarrold, a Bernat Salvà, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Emma Thompson, a Retorn a Brideshead, de Julian Jarrold

El somni (El somni / A Dream / El sueño / Le rêve), de Christophe Farnarier

Farnarier va agafar la càmera i es va apuntar a fer a peu el centenar de quilòmetres que Joan Pipa es disposava a recórrer amb 807 ovelles (Bernat Salvà, Avui)

Farnarier (..) va fer la transhumància amb el pastor, i la seva càmera, sense fer postals, mostra la bellesa d'un paisatge cinematogràficament inèdit. A la vegada, el so enregistra un català viu que també sembla condemnat a desaparèixer. Farnarier aporta un excepcional document ple de vida sobre un món que s'acaba (Imma Merino, El Punt)

En un moment en què una bona part del cinema produït a Catalunya sembla tenir vergonya de parlar en català, els renecs de Joan Pipa són estimulants, perquè resulten subversius i ens recorden que més enllà de l'imaginari generat per TV3 hi ha uns altres imaginaris al país que les càmeres poden explorar (Àngel Quintana, El Punt)

L’entranyable viatge pels camins ramaders acaba convertint-se en un commovedor homenatge a la saviesa popular a través de diàlegs impagables sobre temes tant diferents com el canvi climàtic, George Bush, Bin Laden, la febre urbanística o l’abandonament del camp. Una lliçó de vida que es degusta amb un somriure permanent! (Ferran Auberni, Time Out Barcelona)

Farnanier deixa que el seu pastor ancià, bregat, amant de dormir al ras, menjar bé, cantar i xerrar, porti el film al seu terreny i doni una lliçó de vida que aviat s'haurà de buscar als museus (Elisabet Cabeza, Avui)

La pel.lícula s'ho mereix -tenir èxit-, perquè està molt ben feta i perquè compta amb un protagonista, el Pipa, capaç d'omplir la pantalla amb els seus comentaris, les seves cançons, la seva filosofia de la vida, els seus somnis i fins i tot els seus silencis (Xavier Moret, El Periódico)

(..) el seu somni és estar-se ajaçat lliurement al bosc perquè no el molestin ni els d’Hisenda. Un film franc d’interès tan senzill com limitat (Quim Casas, Èxit)

El documental català està viu i les històries mínimes a narrar amb els pressupostos propis d'una cinematografia pobra com la nostra són tan apassionants com inesgotables (Esteve Riambau, Avui)

(..) "rialles, aplaudiments i un debat posterior, on hem vist que el públic s'ha commogut amb la història. El nostre protagonista és tan entranyable que ha engrescat tots els presents a la sala" (Roger Biosca, coguionista del film, a Marta Pallarès, Diari de Girona)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article, on trobareu, també, reproduït íntegrament l'article "Document que es fa poema sobre la fi d’un món", que Imma Merino ha escrit per al Full de mà del Cinema Truffaut - (..) No és, doncs, només seguir el pastor, sinó seguir-lo amb una certa mirada capaç de revelar la bellesa, la vibració, el misteri i fins la memòria, lligada a una experiència humana, del paisatge (..)-

FOTO Un descans en la transhumància i al rodatge d' El somni, de Christophe Farnarier

El nido vacío (El nido vacío / Empty Nest / Les enfants sont partis), de Daniel Burman

(..) no m’importa què li passa a aquest home que somia amb una fantasia banal, ni a aquesta dona que creu que viu una segona joventut. No m’interessen les imaginacions musicals, ni les metàfores amb l’avió (Núria Vidal)

(..) una de les virtuts de Burman és que sap parlar de les petites i grans ruptures quotidianes amb el mateix to, a vegades entre el realisme i la faula, amb què planteja digressions diverses sobre el fet artístic (Quim Casas)

Dins aquests personatges aparentment comuns s'amaguen conflictes de la humanitat sencera (Cecília Roth, a Cristina Savall)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Wanda- Óscar Martínez, a El nido vacío, de Daniel Burman

Camino, de Javier Fesser

Camino parla sobre la fe sincera –la de la nena- contraposada a la doctrina i el fanatisme –representada per la mare (extraordinària Carme Elías), i també del poder redemptor de l’amor davant el patiment i la por (Judith Vives)

(..) entre les múltiples pel·lícules que conviuen en aquesta obra tan excessiva i desmesurada n'hi ha una que m'interessa especialment. Allò més interessant de Camino té a veure amb la manera com retrata la santa hipocresia de l'Opus Dei (..) (Àngel Quintana)

(..) no és tant un film sobre l'Opus Dei com una fantasia sobre el sacrifici i la mort vista amb ulls infantils, com si Fesser es transmutés en la nena protagonista (..) i volgués donar forma a tots els seus deliris místics, a tots els seus malsons, amb una iconografia a meitat de camí entre el llibre d'estampetes i el cinema de terror (Carlos Losilla)

(..) se n’aprofita del martiri de la nena per presentar un conflicte maniqueu i demagògic on no queda cap dubte de qui són els bons, qui els dolents i quines les víctimes innocents (Xavi Serra)

Fesser alterna el realisme, amb el qual mostra el món de l'Opus Dei i l'evolució de la malaltia, i el món imaginari d'una nena que somia en el seu enamorat i tem l'àngel de la mort. Allò imaginari es fa "kitsch", emborratxat d'ell mateix, excessiu. El realisme, però, esdevé cruel, en mostrar detalls de fins a tres operacions, i va derivant cap a la pornografia sentimental. Fesser també explota el sofriment, com ho fan els capellans i membres de l'Opus Dei (Imma Merino)

Potser li ha faltat més posicionament i li han sobrat les seqüències de somnis i malsons, però el resultat és estimable i, en alguns moments, molt inquietant (Quim Casas)

Fesser fa una "radiografia" de la inflexibilitat religiosa de l'Opus (Cristina Savall)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Camino, de Javier Fesser

L'advocat del terror (L'avocat de la terreur / El abogado del terror), de Barbet Schroeder

Un film que narra la connivència, la convivència, les liasons entre ideologies i interessos oposats. Els pactes amb el dimoni. Les estranyes parelles. Una lliçó de política, de maridatges, de pactes i traïcions. Recomanat per a gent interessada en el cantó fosc, pudenc, de les nostres existències. Gent que vulgui conèixer, fil per randa, el clavegueram de les modernes societats democràtiques. Un document ex-cep-ci-o-nal. Que no pren partit. Que no jutja. Que només mostra. Com "il faut" (Pere Meroño)

Passin i vegin algunes de les clavegueres de la segona meitat del segle XX que perduren en el segle XXI. Fa molta por. Fa pensar molt (Imma Merino)

Schroeder entrevista Vergès, extreu tot el que pot de les seves declaracions i omple els silencis amb les apreciacions d’aquells que el van conèixer. El resultat és fascinant i inquietant a parts iguals (Quim Casas)

Schroeder roman impassible enfront de tot aquest aldarull i deixa que l'espectador interpreti ell mateix una mena d'història macabra del segle XX. I a la seva actitud com a cineasta no hi ha condemna, ni tan sols repulsa moral, sinó la curiositat d'un entomòleg que mira l'horror cara a cara i es pregunta d'on prové, cosa que encara és més inquietant (Carlos Losilla)

"M'atrauen els personatges sòlids i la gent complexa. Per ser sincer, m'agrada intentar saber com funciona el mal" (Barbet Schroeder, a Esteve Riambau)

(..) excel·lent documental que, en el fons, és un assaig al voltant de les paradoxals relacions entre la justícia i la llei; o, més aviat, entre la moral de la llei i, de vegades, la (im)moralitat de la justícia (Antonio José Navarro)

(..) la pel·lícula sobre Vergès (..) arriba a les pantalles en una setmana en què un altre home de lleis, el jutge Baltasar Garzón, ha estat objecte de mofa (..) per la seva iniciativa de reclamar l'acta de defunció del general Franco (Jordi Costa)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Cartell francès de L'advocat del terror, de Barbet Schroeder

Happy-Go-Lucky (Happy-Go-Lucky / Happy, un cuento sobre la felicidad / Be Happy / La felicità porta fortuna), de Mike Leigh

A mesura que avança la pel·lícula, tothom espera que, per alguna estranya circumstància, el món feliç de Poppy es trenqui i que el seu optimisme acabi esdevenint la carota que amaga alguna cosa més sòrdida. Mike Leigh vol donar-nos el cop d'efecte, però no aconsegueix complir amb totes les expectatives que ens ha anat anunciant (Àngel Quintana, El Punt)

(..) una pel·lícula inquietant, perquè no saps mai si després del moment dolç hi haurà un gir amarg, o si després d’una seqüència tensa ens n’espera una de les (..) sortides de to de la protagonista. En aquest film, les aparences enganyen (Quim Casas, Èxit)

Mike Leigh s’ha destacat sempre per fer un tipus de pel·lícules crues i directes (..) Però vet aquí que amb Happy-Go-Lucky fa com un salt a l’altra banda del carrer i opta per parlar-nos de com n’és de possible i necessària la recerca de la felicitat (Xavier Sáez, Time Out Barcelona)

(..) quan hi ha un cineasta digne d'aquest nom darrere la càmera es poden explorar terrenys nous sense trair la manera de mirar el cine i la vida (Elisabet Cabeza, Avui)

"(..) com totes les meves pel·lícules, té molt a dir sobre com vivim, com ensenyem i com aprenem, de la nostra manera d’interactuar amb la gent, de resoldre problemes i de sobreviure" (Mike Leigh, a Nando Salvà, Èxit)  

Ser feliç és un acte de bogeria i una irresponsabilitat? O, al contrari, és un símptoma de salut, intel.ligència emocional i sensibilitat? A Mike Leigh li interessa la resposta, però com ell mateix confessa, la desconeix (Cristina Savall, El Periódico)

"Hi ha qui m'ha dit que és un film tan vitalista que frega la imbecil·litat, però la mirada de la protagonista no té res de fàcil, està plena de matisos, i és evident que evoluciona" (Mike Leigh, a Elisabet Cabeza, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Happy-Go-Lucky, de Mike Leigh

En saber la mort de Guillaume Depardieu, als 37 anys d'edat, em van venir al cap diverses imatges seves, però la memòria no em feia present exactament el record de cap de les poques pel·lícules que li he vist. Vagament el feia a Pola X, de Leos Carax, i a Tots els matins del món, d'Alain Corneau. En canvi, la impressió d'aquesta mort prematura em completava la dimensió terriblement tràgica de la vida d'aquest noi, a qui ja havien hagut de tallar una cama, havia passat per algun procés judicial fort i tenia marcada al rostre la petja del seu propis cost vital. I vaig pensar en son pare, el gran Gérard Depardieu, aquell sac d'ufanosa humanitat que, tot i banyar-se en les aigües de l'èxit comercial, va veure com la seva carrera artística patia una fatal etzagaiada just quan el seu Cyrano el duia camí de les estrelles i, des d'aleshores, traspua una incòmoda resignació en el rol de pallasso de la colla de pallassos de cert cinema populista fet a França. Sembla que les relacions entre pare i fill eren complicades. No sé, feia temps que tampoc els parava gaire atenció. Precisament per això, en aquell mateix dia vaig decidir que no hi dedicaria cap apunt al bloc fins que Imma Merino publiqués l'article que, n'estava segur, acabaria dedicant a Guillaume Depardieu. I divendres, dia 17, efectivament, va sortir publicada la columna, al diari El Punt, en què, amb l'autoritat que li dóna el coneixement i la sensibilitat que la caracteritza, Merino parla de Guillaume Depardieu: Fràgil i brutal.

FOTO Guillaume Depardieu, a La duquessa de langeais (Ne touchez pas la hache), de Jacques Rivette

Burn After Reading (Burn After Reading / Quemar después de leer / Burn After Reading. A prova di spia), de Joel i Ethan Coen

De la cobdícia, i encara menys si es barreja amb l'estupidesa, no en pot sortir res de bo. Amb tot, els Coen se'n surten prou bé. En fem prou, però? (Imma Merino, El Punt)

Els Coen (..) hereten la tradició de la comèdia clàssica, des de la seva estructura narrativa fins el sentit del ritme i la capacitat de sorpresa. Perquè per molt lleugera que sigui la història que s’explica, escriure una bona comèdia no és cap tonteria (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor)

(..) una ficció que es presenta com la recreació voluntària i entremaliada de moltes altres ficcions. I si a més ho fa sense miraments, amb volguda grolleria, llavors Burn after reading podria significar l'ingrés dels Coen en la nova comèdia americana (Carlos Losilla, Avui)

Totes les pel·lícules dels Coen, fins i tot les més relacionades amb el gènere negre i el drama (..), tenen elements de comèdia (Quim Casas, Èxit)

(..) és molt més que un divertiment cínic. El seu veritable discurs tracta de l’entronització del caos en tots els aspectes de la vida pública i privada, perfila un "american way of life" post11-S que té més de malson que de somni (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)

(..) un altre relat sobre gent solitària necessitada de companyia, de diners i, fonamentalment, d’una mica de control sobre un món desbocat (Nando Salvà, Èxit)

"El punt de partida -va explicar Ethan Coen a Venècia- va ser escriure un guió per treballar per a alguns actors amb els quals no ho havíem fet mai, com Brad Pitt, John Malkovich i Richard Jenkins, i per a d'altres que ja coneixíem" (Bernat Salvà, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO John Malkovich, a Burn After Reading, de Joel i Ethan Coen

Els llimoners (Etz limon / Lemon Tree / Los limoneros / Les citronniers / Il giardino di Limoni), d' Eran Riklis

Potser Eran Riklis estira i arronsa massa el litigi, i el que ens queda clar des del principi (..) sona reiteratiu al final, però la pel·lícula provoca justificada simpatia per les dues protagonistes, la mestressa dels llimoners i la dona del ministre (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

(..) una radiografia de les tensions i els conflictes del Pròxim Orient realitzada de manera minimalista (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Golem- Els llimoners, d'Eran Riklis

Un tret al cap (Tiro en la cabeza -Bat Buruan- / Un tir dans la tête), de Jaime Rosales

"(..) com a cineasta proposo un llenguatge i unes formes que, resultant desconcertants, poden contribuir a veure les coses d'una altra manera i pensar-les diferent en un moment en què les idees estan bloquejades", va comentar Jaime Rosales (..) a Sant Sebastià (Imma Merino,  El Punt)

Pot ser que Un tret al cap sigui contemplada només com una pel·lícula sobre el terrorisme basc, però importa molt la seva proposta sobre el punt de vista: la pel·lícula és un document sobre la quotidianitat d’un terrorista filmat amb teleobjectiu i sense que sentim res del que diu, ja que aquesta és la distància imposada per Rosales entre la càmera i el personatge (Quim Casas, Èxit)

Rigorosa, austera, incòmoda, Un tret al cap acaba retratant la vida d'un home dirigit cap a un carreró sense sortida que s'ha construït ell mateix. I la càmera, com si vigilés constantment els intèrprets -tots ells no professionals-, posa el públic en una posició de voyeurs que fa la situació encara més torbadora (Carlos Losilla, Avui)

(..) sense recórrer a la paraula (amb una sola excepció), que és el que justament fa que aquesta terrible crònica d’un crim anunciat sigui tan universal. Però que no parlin no vol dir que la pel·lícula sigui muda, al contrari; Rosales utilitza els sorolls de la vida quotidiana com a elements narratius (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

"Todos estamos invitados" -de Manuel Gutiérrez Aragón- revelava un problema que ha marcat obres tan diferents com "Yoyes", d'Helena Taberna, on volia examinar el fenomen d'ETA per dins, o "El lobo", de Miguel Courtois, on el terrorisme era l'excusa per construir una pel·lícula de gènere (..) La irrupció d'una pel·lícula com Un tret al cap, de Jaime Rosales, sembla canviar les coses ja que aposta per una via possibilista d'observació –llunyana– d'un fenomen davant del qual la ficció no ha parat d'estavellar-se. (Àngel Quintana, El Punt)

S'ha acusat Un tret al cap de ser un film "equidistant". No és cert. Ho eren alguns dels primers films sobre ETA, rodats poc després de la Transició, com "La fuga de Segovia" o "La muerte de Mikel". Amb títols recents, com "Todos estamos invitados", ja no hi ha marge per a les ambigüitat   (Esteve Riambau, Avui)

Quan Julio Medem va rodar “La pelota vasca”, va intentar dibuixar un relat coral i sense judicis. La brunete mediàtica s’hi va acarnissar, sobretot després que el director expliqués que havia provat de trobar l’equidistància. El concepte va ser àmpliament discutit (..) La  mirada de Rosales és molt més críptica i obliga a plantejar-se preguntes, obliga a intentar comprendre (Àlex Gutiérrez, Cultura21.cat)

"(..) no hauria fet Un tret al cap si abans no hagués fet "La soledad". El punt de vista del terrorista és possible perquè abans he fet el de la víctima" (Jaime Rosales, a Bernat Salvà, Avui)

"Un terrorista és un ésser humà (..) Però dintre d’aquest ésser humà, com dintre de cada un de nosaltres, hi ha un monstre. La majoria de nosaltres el mantenim engabiat. En el cas del terrorista, la ideologia fa sortir aquest monstre (..) Jo rebutjo els maniqueismes (Jaime Rosales, a Nando Salvà, El Periódico)

(..) no sembla que els espectadors, en vista de la recaptació dels primers dies en taquilla, estigui disposat a afrontar el repte proposat per Rosales. No semblen bons temps per a l'experimentació i les provatures formals. I, estranyament, tampoc sembla que ho siguin per a una altra mirada sobre el conflicte basc i sobre la representació del terrorisme que exclou la fàcil adhesió ideològica. Aquesta no és una pel·lícula que busqui l'adhesió, sinó la reflexió (Imma Merino, El Punt) 

Ion Arretxe, director d'art de professió, dóna vida al protagonista. L'actor, debutant, insisteix que Rosales no sabia que el 1985 va ser torturat per uns guàrdies civils que es van emparar en la llei antiterrorista. Va quedar lliure de càrrecs després de passar uns dies a Carabanchel (Cristina Savall, El Periódico)

La situació és d'una complexitat molt gran, que ve de lluny, de la dictadura, que implica unes quantes generacions d'etarres, de polítics, de policies i de ciutadans (..) La manera més insulsa i políticament correcta d'abordar-la és fent una pel·lícula muda (Xavier Montanyà, Vilaweb)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Wanda- Un tret al cap, de Jaime Rosales