El noi del pijama de ratlles, de Mark Herman

(..) el que es presenta com una eina pedagògica per a les noves generacions, a mi em sembla un intent d'explicar temes molt seriosos amb una frivolitat que amaga les arrels de la qüestió. I quan les formes d'una pel·lícula són tan reaccionàries, no hi ha missatge que valgui (Carlos Losilla, Avui)

(..) fa servir l'atrocitat humana com a poca cosa més que un truc argumental i persegueix emocions serioses com un fi en si mateix (Nando Salvà, Èxit)

És probable que als qui es van emocionar amb "La vida és bella" (Roberto Benigni, 1997) no els agradi aquest film tan poc sentimental. Però no s’equivoquin. Hi ha més humanisme i horror en la història de Bruno y Shmuel que en la de Guido i Josué (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

(..) aprofundeix en un altre tema interessant, el de la reacció de la pròpia societat alemanya davant una situació que intenta negar, l’extermini dels jueus (Judith Vives, Espaiisidor)

Allò discutible de la novel·la, que es traspassa a la pel·lícula (..), té a veure amb el fet que tendeix a reduir una tragèdia col·lectiva (de fet, una tragèdia de la humanitat) a un cas individual. I que ho fa a través d'una ficció que explota determinats mecanismes d'identificació que fan que el lector/espectador sobretot pateixi pel destí del fill d'un militar nazi. (..) Evidentment, poden explicar-se els fets a partir d'uns personatges, però és qüestionable que la resta de víctimes semblin comparses d'una tragèdia individual (Imma Merino, El Punt)

És una de les millors adaptacions de novel.les que he vist al cine. El nen protagonista no pot comprendre les atrocitats que es produeixen al seu entorn (John Boyne, a Cristina Savall, El Periódico)

El que ha fet Boyne al seu llibre es podria qualificar, de fet, de revisionisme màgic: no nega l'Holocaust, però el torna a explicar partint del pensament màgic d'una mirada infantil (Jordi Costa, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO El noi del pijama de ratlles, de Mark Herman

Los girasoles ciegos, de José Luís Cuerda

A la pel·lícula, li costa desprendre’s de la flaire de cartó pedra que perfuma les adaptacions literàries del cinema espanyol. Però el més preocupant és que traeix, en la meva opinió, l’esperit del conte original (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

Encara que en aquest nou film hi hagi molts conflictes, i gairebé tots siguin d'una envergadura considerable, el resultat final és massa pla i conservador (Quim Casas, El Periódico)

Sap greu, perquè, amb més coratge, ara estaríem parlant d'un film veritablement adult (Víctor Alexandre, Tot Sant Cugat i bloc Víctor Alexandre)

Tota guerra és tremenda, el problema és que en la d'aquí vam tenir una postguerra gairebé pitjor que la guerra (José Luís Cuerda, a David Castillo, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Alta Films- Roger Príncep i Maribel Verdú, a Los girasoles ciegos, de José Luís Cuerda

El rei de la muntanya (El rey de la montaña / Les Proies), de Gonzalo López-Gallego

López-Gallego construeix un artefacte d'horror realista d'encomiable precisió (Quim Casas, Èxit)

La manca d'esma en la posada en escena és conseqüència indirecta de l'excés de referència. "El rei de la muntanya" és la clàssica pel·lícula que està més pendent de les citacions dels altres que de la pròpia veritat personal.(Àngel Quintana, El Punt)

Em va agradar com va voler imprimir el seu segell personal entre el videojoc i el cine de gènere (Leonardo Sbaraglia, a Mercedes Jansa, El Periódico)

Han passat els anys i la cosa no ens ha anat malament als que pontificàvem en aquella cafeteria, ja que alguns ens dediquem al cinema. Tenim una feina fantàstica, la que volíem des de petits. La pudent arrogància adolescent s'ha dissipat però continuem ficats en la lluita per "matar el pare", per fer "pel.lícules noves" que posin sobre la taula el fet de ser una nova generació de cineastes (Borja Cobeaga, El Periódico)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO María Valverde, a El rei de la muntanya, de Gonzalo López-Gallego

Passengers, de Rodrigo García

(..) totes les expectatives que el guió va creant a mesura que la història avança es veuen capgirades amb traïdoria un cop s'endinsa en el melodrama fantàstic (Xavier Roca, Avui)

Rodrigo García (..) es perd en un popurri de gèneres: drama, thriller, romàntic i fantàstic. Massa formes per a una sola pel·lícula. (Carlos Mir, Time Out Barcelona)

García havia mostrat més que bones maneres a les seves pel·lícules independents i corals de vides encreuades, escrites, a més, per ell mateix: "Coses que en diries només de mirar-la" i "Nou Vides" (..) Però a "Passengers" no està inspirat i s'ha de sotmetre als designis d'un guió no gaire ben construït (..) (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Anne Hathaway i Patrick Wilson, a Passengers, de Rodrigo García

Vicky Cristina Barcelona (Mezzanotte a Barcellona), de Woody Allen

En aquest apunt recullo els articles d'opinió, cròniques de festivals, notícies i demés escrits que s'han publicat -entre juliol de 2007 i el 17.09.2008- sobre Vicky Cristina Barcelona, amb els quals he establert un enllaç o bé n'he especificat la referència. A través d'aquesta antologia podem repassar i recordar el rebombori mediàtic que comportà el rodatge del film a casa nostra, les diverses reflexions que s'han fet al voltant d'aquest projecte i el que comporta, les primeres impressions de crítics, enviats especials o articulistes que l'han vista abans que no es projectés el dia 18.09.2008 al Festival de Sant Sebastià. Anant a Vull llegir la resta de l'article, hi ha, doncs, escrits d' Esteve Riambau, Imma Merino, Àngel Quintana, Anna Grau , Àlex Gutiérrez, Melcior Comes, Ramon De España, Pep Riera,  Sebastià Alzamora,  Iu Forn, Josep Ferrer, Bernat Salvà, Martí Estruch, Toni Vall, Teresa Bruna, Cristina Savall, Matías Vallés, Joan Pons, Verónica Sánchez, Víctor Batallé, Carles Prats, Eva Piquer, Manuel Cuyàs... I notícies publicades a l' Avui, El Periódico, Diari de Girona, El Punt, Cultura21...

Els articles publicats ran i a partir de l'estrena del film, queden recollits a  "Altres veus -a partir del 18.09.2008-: Vicky Cristina Barcelona". I em plau anunciar-ne encara un tercer recull, complementari, però que valoro com un acte de justícia i reconeixement: "El Bloc 'Per a tots els gustos' i VCB", en què deixaré constància i establiré enllaç amb l'impressionant nombre d'articles que el company Julián Juan Lacasa està dedicant a Vicky Cristina Barcelona des de fa moltíssim temps.

FOTO Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen

Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen

En els seus múltiples pelegrinatges, Allen no intenta buscar mai la realitat física del lloc, sinó endinsar-se en la seva mitologia. Des d'aquesta perspectiva, Vicky Cristina Barcelona no pot ser mai vista com una pel·lícula sobre una certa Barcelona d'ara i aquí, sinó com la construcció mítica que Allen du a terme a partir del decorat d'una ciutat postal capaç de despertar en el cineasta un relat sobre certa mitologia ibèrica marcada per la sang calenta dels seus nadius (..) Barcelona no ha tingut la sort de Venècia o Londres dins de la filmografia d'Allen (..) (Àngel Quintana, El Punt)

El film es passeja per la corda fluixa de la banalitat, i només aixeca el vol, lleugerament, amb l’aparició del personatge de Penélope Cruz, una dona de sang calenta i amplitud de mires quant a les relacions de parella (Xavi Serra, Time Out Barcelona)

(..) no podem reduir el nostre judici a la utilització de l'escenari barceloní, ni encara menys a la visió dels costums catalans i espanyols, d'altra banda inexistent. Fa lleig, és clar, sentir "Entre dos aguas" de Paco de Lucía -una peça dels anys 70!- com a rerefons constant de la trama, però si Vicky Cristina Barcelona no em sembla una bona pel·lícula no és tant per aquests disbarats com perquè malmet un punt de partida que, a més de ser genuïnament allenià, constitueix el fonament dels seus millors treballs (Carlos Losilla, Avui)

Si aquesta pel·lícula passa a la història del cinema com una de les pitjors del genial director, no serà per culpa dels dos aspectes abans comentats sinó per un guió que tot i tenir un bon punt de partida és absorbit per la superficialitat i els tòpics que esborren qualsevol petja marca de la casa (David Caño, bloc Des del carrer)

Però les relacions dificultoses entre els personatges, els avatars sentimentals i el sentit de l'humor són el que s'espera en Allen, un cineasta que es força a rodar una pel·lícula anualment, cosa que provoca alguna ensopegada i irregularitat en la seva, fins avui, impecable trajectòria (Quim Casas, Èxit)

En definitiva, m'ha semblat un entreteniment. Però això és poc si parlem d'un personatge com Woody Allen (Roger Morales, bloc La Llanterna Màgica)

Aquestes últimes hores he observat un corrent d'opinió que em crea malestar. Sembla que si no defenses Vicky Cristina Barcelona és perquè als catalans, diuen, ens agrada practicar l'autoodi. Tinc la impressió que una cosa és parlar del que pot significar el projecte com a negoci i l'altra, intentar fer-ne una anàlisi honesta i sincera (Ferran Auberni, Sota Sospita)

Els enllaços amb aquestes crítiques -o referències amb resum-; així com amb les cròniques, entrevistes, escrits i notícies que s'han generat arran de la presentació del film a Sant Sebastià, i l'enllaç -o referència amb resum- amb altres articles publicats ran de la seva estrena comercial a part de la nostra cartellera, anant a Vull llegir la resta de l'article.

Nota Del que s'ha publicat abans del 18 de setembre de 2008, en penjaré tan aviat com pugui els reculls "Altres veus -d'abans del 18.09.2008-: Vicky Cristina Barcelona" i "Catosfera cinèfila: El bloc Per a tots els gustos i VCB".

FOTO Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen

Centochiodi (Cien clavos), d'Ermanno Olmi

(..) un cop a la ribera del Po, Olmi fa sentir a prop el riu i la vida que flueix. Filmar la bellesa del món continua essent una de les grans tasques dels cineastes. També fer pensar sobre la vida (Imma Merino, El Punt)

Històries, d’amistat, d’amor, l’harmonia de viure entre gent senzilla, lluny de la gran ciutat. Vet aquí aquest film singular. Amb moments realment enlluernadors (Pere Meroño, bloc Pere Meroño)

El personatge s'instal·la en una certa mixtura entre l'edèn i la mística (..) (Quim Casas, Èxit)

El tema que tracta (..): ni més ni menys que el retorn a la innocència i a la espiritualitat primitiva després del fracàs del progrés i la cultura (Carlos Losilla, Avui)

És potser aquesta vessant messiànica la menys interessant del film, i val la pena passar-hi per sobre sense donar-li massa importància, per quedar-se, en canvi, amb la sensualitat de la fornera (Luna Bendani) i la bellesa del riu Po, filmat amb un amor que feia temps que no es veia en una pantalla de cinema (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

(..) una paràbola contundent contra els vents retrògrads que actualment envolten el Vaticà del papa Benet XVI (Àngel Quintana, El Punt)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Centochiodi, d'Ermanno Olmi

El de les 3 i 10, a Yuma (3:10 to Yuma /  El tren de las 3:10 / 3h10 pour Yuma / Quel treno per Yuma), de James Mangold

(..) tirotejos, assalts a diligències, baralles de saloon, deserts on penetra la línia de ferrocarril i atacs dels indis. Però més que aquest entranyable exercici de revival, el que fa destacar (..) aquest film (..)  és l’actualització d’aquest enfrontament entre el bé i el mal i, sobretot, del conflicte moral al qual es veu sotmès l’honrat ranxer interpretat per Christian Bale (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor)

(..) es tracta d'agafar un clàssic, la pel·lícula del mateix títol dirigida per Delmer Daves l'any 1957, i donar-li la volta, aconseguir que un petit artefacte de suspens situat a l'Oest americà esdevingui una metàfora ferotge dels temps que corren: com a El cavaller fosc, ens trobem davant una reflexió sobre l'ambigüitat del mite i la inevitabilitat del mal, dos dels grans temes del cine nord-americà actual (Carlos Losilla, Avui)

Si Daves va concebre el seu western com un thriller psicològic, en què el tic-tac del rellotge funcionava com un termòmetre de la postura moral dels seus personatges, Mangold amplia la seva mirada i transforma l’eloqüent estatisme de l’original en una pel·lícula de carretera, un western viatger que empra més de la meitat del metratge a contrastar el pathos dels seus herois amb l’aridesa del paisatge i la violència d’una Amèrica que va plantar els seus fonaments en una terra bruta de sang (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)


Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Christian Bale i Gretchen Mol, a El de les 3 i 10, a Yuma, de James Mangold

Che.L'argentí  (The Argentine / Che. El argentino / Che. L'argentin / Che. El argentino), de Steven Soderbergh

No sap com barrejar l'èpica amb el didactisme, com trobar un equilibri que li permeti descriure els moviments de la revolució mentre la justifica històricament. El desequilibri formal està agreujat per un altre factor com és ara el fet que Soderbergh no pot evitar caure en una certa caricatura quan juga amb uns quants personatges fàcilment recognoscibles (..) (Àngel Quintana, El Punt)

El problema és que Soderbergh no acaba de decidir-se a seguir el model d’Oliver Stone a "Platoon" (1986) o el de Ken Loach a "Terra i llibertat" (1995) (..) A favor: (..) la mateixa figura del Che, interpretat amb molta convicció per Benicio del Toro. Ni el guió ni l’actor fan que el Che sigui una persona simpàtica. No juguen a l’hagiografia (..) Al contrari que Stone i Loach, no prenen partit, i això és el millor del film. (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

(..) no és ni carn ni peix: les bones intencions xoquen amb la gran dificultat que suposa a Hollywood saltar-se les regles sense renunciar a la comercialitat, i al producte final se li veuen les costures per tot arreu (Carlos Losilla, Avui)

No he volgut glorificar el Che. No tinc la connexió personal amb ell que té molta gent. Però és indubtable que és un dels personatges més importants del segle XX. Va decidir lluitar dia a dia per crear una societat millor, més justa. Mai es va rendir. I això és un gran material per a una pel·lícula (Steven Soderbergh a Andreu Gomila, Avui)

D'aquí a 50 o 100 anys, Cuba pot ser tan diferent que el que van fer el Che i Fidel ens pot semblar irrellevant. A més, és una història que encara s'escriu i com a artista no sé com interpretar-la. Aquesta no és la finalitat de la pel·lícula (declaracions de Steven Soderbergh recollides pel diari El Punt)

(..) una extraordinària mostra de narració cinematogràfica i lliçó interpretativa sobre un dels grans mites contemporanis (Mercedes Jansa, El Periódico)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Catalina Sandino Moreno i Benício Del Toro, a Che. L'argentí, de Steven Soderbergh

Feines ocasionals d'una esclava (Gelegenheitsarbeit einer Sklavin / Trabajo ocasional de una esclava / Travaux occasionnels d'une esclave / Occupazioni occasionali di una schiava), d' Alexander Kluge

Kluge va tenir els seus moments de glòria entre els seixanta i setanta, quan el Nou Cinema Alemany era al seu apogeu. I Feines ocasionals d'una esclava és un dels films més significatius d'aquell moment i de la seva filmografia, juntament amb "Artistes sota la carpa del circ: perplexos" (1968) i "La noia d'ahir" (1966) (Carlos Losilla, Avui)

Feines ocasionals d'una esclava correspon a un moment de la història del cinema en el qual la relació entre (..) política i cinema, era a l’ordre del dia (..)Tenien una mena de necessitat de lligar la direcció amb l’acció política i de burxar en els temes i situacions que s’havien de denunciar o debatre. I, així, fer pensar l’espectador per tal que es replantegés la situació social que l’envoltava (Xavier Sáez, Time Out Barcelona)

(..) un document fílmic rotund, cru, un veritable cop de puny a l’estómac i al rostre de l’espectador, amb un inventari de problemes avui absents avui, en un cinema de crispetes i efectes especials hegemònic (Ming, bloc WuMing)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Sherlock Films- Feines ocasionals d'una esclava, d'Alexander Kluge

Mamma mia!, de Phyllida Lloyd

Els protagonistes de la pel·lícula tenen nostàlgia de quan eren joves i podien fer l'amor sense complexos. Aquesta nostàlgia es trasllada al públic, gràcies a l'efecte de filtre balsàmic que juguen les cançons d'Abba. Els adolescents d'ahir es posen a celebrar amb els adolescents d'avui una possible eterna joventut. Grècia esdevé l'espai dionisíac per excel·lència i les cançons d'Abba, l'excusa ideal per organitzar la festa de recuperació de la joventut. La resta té escassa importància (Àngel Quintana, El Punt)

Tot i signar una pel·lícula entretinguda que es pot gaudir despreocupadament, en general la realitzadora desaprofita l'ocasió de rodar un musical contemporani de referència, que a més s'hauria beneficiat del fenomen Abba, que va contribuir també en el seu moment a convertir en films de culte tant "La boda de Muriel" com "Les aventures de Priscilla, reina del desert" (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor)

Mamma Mia! no aporta res de nou al musical com a gènere. Cal destacar, però, l’esbojarrada i excessiva performance d’una atrotinada Meryl Streep –que salta, balla, canta i fa ganyotes com si fos una adolescent de High School Musical (!)–, i el sentit de l’humor del trio de galants format per Pierce Brosnan, Stellan Skarsgård i Colin Firth (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)

De fet, la pregunta "Què hi faig, jo, aquí?", que Brosnan es fa a meitat de pel·lícula, és una metàfora dels seus companys de repartiment i també del públic. Per sort, però, cada cop que l'espectador és a punt de fer-se-la, apareix una cançó dels Abba que li alegra la vida (Víctor Alexandre, Tot Sant Cugat i bloc Victor Alexandre)

M'ha semblat fantàstica, alegre, desenfadada, optimista, àgil, et passa en un sospir i en tens més ganes i, sobretot, d'Abba (bloc La setena mirada)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO —©Universal— Julie Walters, Meryl Streep i Christine Baranski, a Mamma mia!, de Phyllida Lloyd 

Hellboy II. L'exèrcit daurat (Hellboy 2. The Golden Army / Hellboy II. El ejército dorado / Hellboy 2. Les Legions d'or maudites), de Guillermo del Toro

En un moment en què la psicologia fosca i torturada dels superherois suplanta l'exhibicionisme dels decorats i del disseny de producció, Guillermo del Toro continua obsessionat a voler fer-nos creure que un seguit de criatures monstruoses estrambòtiques poden arribar a justificar una pel·lícula (Àngel Quintana, El Punt)

(..) la sensació que Guillermo del Toro encara és com un nen il·lusionat amb un aparell que li ofereix massa prestacions per a les seves necessitats (Carlos Losilla, Avui)

Guillermo del Toro és un dels pocs cineastes joves que treballen en el "mainstream" amb una visió pròpia i un vocabulari cinematogràfic únic. Des de Cronos, es detecta en la seva filmografia una consistència visual (..) amb la qual ha aconseguit unir cine d'autor i cine de crispetes, i ha retingut intactes la seva ànima creativa, la seva salvatge imaginació, la seva sensibilitat foscament còmica i les seves ambicions (Nando Salvà, El Periódico)

Hellboy II és, ni més ni menys, una faula tan divertida com tèrbola al voltant del xoc entre l’univers d’allò fantàstic, sinistre, i allò que és tangible, real (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Selma Blair i Ron Perlman, a Hellboy II. L'exèrcit daurat, de Guillermo Del Toro

Calle Santa Fe (Rue Santa Fe), de Carmen Castillo

Carmen Castillo, vivint a França i treballant com a documentalista, no va tornar durant molt de temps al seu país, el qual considerava un niu de feixistes i traïdors. Però l'any 2004 va retornar a la Calle Santa Fe mentre rodava un documental que s'interroga sobre què ha passat amb una generació de persones que van lluitar per la justícia i la llibertat. Aleshores va descobrir que el seu veí Manuel havia dut cap a ella l'ambulància arriscant la vida. Va adonar-se que el Bé també existeix i habitava al seu carrer. Ho explica a Calle Santa Fe , un documental apassionant (Imma Merino, El Punt)

(..) els espectadors ens confrontem amb l'experiència d'una dona que es confronta amb sinceritat i coratge a un passat que no només és el seu, sinó de tota una generació de militants que van creure que tenien a l'abast la transformació de la societat. Si el document és apassionant i corprenedor és perquè s'hi reflecteix una experiència que, per humana, és complexa, dolorosa, contradictòria. I perquè no eludeix qüestions sense solució o sense resposta, sinó que duen a una reflexió que fa mal i que no s'acaba (Imma Merino, El Punt)

(..) l’autèntica pregunta que sobrevola tot el documental sense formular-se és una altra: ens vam equivocar? (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

(..) potser perquè ha concebut la pel.lícula primordialment com una sessió de teràpia, la directora s'entrega a una esgotadora autoindulgència que es tradueix en monotonia visual i verbal, tosquedat estètica i reiteració d'arguments fins que aquests acaben perdent impacte (Nando Salvà, El Periódico)

La cineasta --a qui el règim de Pinochet va obligar a exiliar-se a França, país on continua vivint-- assegura que Calle Santa Fe no és una catarsi ni una via per arreglar els seus traumes del passat. És, simplement, cinema que lluita contra l'amnèsia (Olga Pereda, El Periódico)

Voldríem, també, destacar, l'escriptura de la Carmen Castillo, d'una gran qualitat evocadora i literària. Aquest text llegit, la seva narració, això només, ja paga la pena . Editat separadament, a part del film, fóra d'un gran ajut i una bona contribució a la necessària història d'aquells i d'aquest anys (..) Un dels millors documentals que hem tingut ocasió de visualitzar els darrers anys (Ming, bloc WuMing.cat)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Karma Films- Calle Santa Fe, de Carmen Castillo

Tot i que el Festival de Mont-réal està passant per hores molt baixes, fins al punt que a penes se'n parla ara mateix i això que l'edició d'enguany està tenint lloc des del 21 d'agot i ja s'acaba l'1 de setembre, no podem deixar de remarcar el fet que avui mateix s'hi projecta Benvingut a Farewell-Gutmann (Bienvenido a Farewell-Gutmann), de Xavi Puebla. En aquest apunt del bloc, recullo articles que s'han publicat.

(..) una bona pel·lícula, (..) una bona notícia per al cinema del nostre país, i també, per què no dir-ho, d'una bona notícia per al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya ja que, tant en Xavi Puebla com bona part de l'equip tècnic de la pel·lícula han sortit de les aules d'aquesta escola (Roger Morales, bloc La Llanterna Màgica)

Alguns dels duels entre el pèrfid mestre de cerimònies d’aquest ritual iniciàtic i els miserables deixebles que ambicionen el càrrec de la seva vida funcionen de meravella. I, sobretot, funciona la manera com Xavi Puebla demostra que el món laboral és un reflex del món real, una rèplica perfecta d’aquesta implacable cadena alimentària en què el que explota i humilia està condemnat a ser explotat i humiliat (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

(..) pel·lícula d'estructura teatral que reflecteix a la perfecció fins on som capaces d'arribar les persones suposadament normals per conservar el lloc de treball (Olga Pereda, Èxit)

"El meu projecte és molt anterior a "El mètode Grönholm" (..). Es basa en el guió d'un curt que vaig escriure el 1998 i no vaig rodar. Però les similituds s'acaben aquí: el context professional de la història es va oblidant i la pel·lícula s'interessa més pels conflictes interns dels personatges" (Xavi Puebla a Bernat Salvà, Avui).

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Benvingut a Farewell-Gutmann, de Xavi Puebla

Cinturó vermell  (Redbelt / Cinturón rojo), de David Mamet

(..) aquesta petita odissea en forma de film "noir", sobre un professor d'aquell esport —jiu-jitsu— que es veu introduït involuntàriament en un diabòlic joc de miralls, resulta ser una pel·lícula apassionant encara que també sigui una obra menor (Carlos Losilla, Avui)

(..) no és més que un film d’arts marcials amb ínfules de transcendència, un thriller aspre, violent, com els dels setanta, però sense l’amargor que destil·la un món en descomposició (Antonio José Navarro , Time Out Barcelona)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Alice Braga i Ciwetel Ejiofor, a Cinturó vermell, de David Mamet

Vampir-Cuadecuc, de Pere Portabella

Portabella (i Joan Brossa, el seu coguionista) creen a partir d'una creació aliena, reflexionant, a la vegada, sobre tota una vasta tradició en el cine i la literatura fantàstica i de quina manera les dues disciplines, el que s'escriu i el que es filma, s'interrelacionen (..) El resultat és fascinant (..) (Quim Casas, El Periódico)

El blanc i negre, la il·luminació contrastada, la peculiar banda sonora, la radicalitat d'algunes imatges i la indagació en els misteris d'una figura ambivalent com la de Dràcula / Christopher Lee donen lloc a un espectacle fascinant, hipnòtic, que al cap i a la fi ens parla del cinema i del seu poder de seducció (Carlos Losilla, Avui)

El resultat, no me'n puc estar de dir-ho, és una riquesa inenarrable. De gran plasticitat, permetent-ne tot de lectures. És, curt, cinema bo del bo. Com ara ja no se'n fa (Pere Meroño, bloc Pere Meroño)

Convertida en un assaig sobre els mecanismes del terror, Portabella referia la seva pel·lícula al gènere cinematogràfic però tampoc no obviava la metàfora d'una altra por, la derivada d'un sanguinari règim totalitari (Esteve Riambau, Avui)

Hi ha referències volgudes a Dreyer i a Murnau, però a la vegada hi ha una desconstrucció del mecanisme de representació, que és el que m'interessava explorar. Això i treballar la textura (Pere Portabella, a Elisabet Cabeza, Avui)

És una pel.lícula que ha estat en universitats i museus, però jo, sobretot, sóc un cineasta. Per això m'alegra que les sales de cinema obrin les portes al meu treball (Pere Portabella, a Olga Pereda, El Periódico)

Informació sobre la pel·lícula [Web oficial]. Nota:  Pere Portabella no té encara disponible el web en català (i això ja fa molt, però molt, que dura... l'hi tindrà mai?)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Vampir-Cuadecuc, de Pere Portabella

Jo he servit el Rei d'Anglaterra (Obsluhhoval jsem anglicheho krale /  Yo serví al rey de Inglaterra / Moi qui ai servi le roi d'Angleterre / I served the King og England), de Jiri Menzel

(..) tant la manera de narrar que té Jiri Menzel com els materials argumentals de Bohumil Hrabal segueixen sent totalment vigents (Quim Casas, Èxit)

Menzel ha mantingut la fidelitat a Hrabal i deu anys després de la seva mort ha estrenat una adaptació de la que per mi és la millor novel·la del txec. I ho ha fet de manera magistral, mantenint un humor finíssim, amb un protagonista que sembla un bessó de Chaplin o Buster Keaton, sempre amb un somriure que encomana als espectadors, mentre el film avança ple de sucoses anècdotes que recorren la invasió nazi, la postguerra, les confiscacions socialistes, la presó i la llibertat aïllada en zones per a insocials, on el personatge es retroba amb ell mateix (David Castillo, Avui)

(..) Bohumil Hrabal coneixia perfectament quina criatura imperfecta és l'ésser humà, encara que això no li impedia estimar-lo. Això és el que el diferencia de molts escriptors actuals. A més, Hrabal era capaç de descriure la vida tal com és realment, de forma inusualment sensible, encara que no de forma naturalista sinó seguint el seu propi mètode poètic (Jiri Menzel, a Nando Salva, El Periódico)

Una de les peculiaritats de llibre i pel·lícula és agafar com a protagonista un personatge de moralitat dubtosa. Lluny de rebel·lar-se davant la ocupació nazi, s'enamora d'una soldat del Tercer Reich que creu fermament en el nazisme, mentre altres persones es juguen la pell abans d'aixecar el braç i fer la salutació nazi (Bernat Salvà, Avui)

Amb un colpidor to de comèdia negra, d’elements dramàtics i visuals gairebé surrealistes, el film ens ofereix una visió d’una part important de la història txeca del segle XX, des de l’annexió nazi de Bohèmia i Moràvia el 1938, fins a la consolidació del comunisme el 1960 (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Jo he servit el Rei d'Anglaterra, de Jiri Menzel

Tropa d'elit (Tropa de Elite / Tropa de élite / Tropa de Elite (troupe d'élite) / Tropa de Elite. Gli squadroni della morte), de Jose Padilha

Tropa d'elit és, doncs, una paradoxa feta cel·luloide: una pel·lícula de dretes realitzada per un director d’esquerres (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

(..) no afluixa en cap moment aquella permanent sensació de nihilisme (poc estimat tant per la dreta com per l'esquerra) amb què els cineastes brasilers contemporanis encaren una sèrie de problemes, a ritme de rock metàl·lic i hardcore raper (res de samba ni tropicalisme), per als quals no s'entreveu cap solució (Quim Casas, Èxit)

Un bon film, tècnicament, narrativa, quant a posada en escena. Un cant al militarisme, políticament reaccionari i immoral (...) (Pere Meroño, bloc Pere Meroño)

Retrat de vegades un punt efectista però punyent amb un problema: el que explica és tan greu que resta la impressió un cop acabada la pel.lícula que cap història podrà fer-li justícia, perquè aquesta realitat que prova de descriure té masses cares i és massa complexe com per ventilar-la en dues hores i el seguiment d’un sol personatge i el seu entorn més immediat. Però una gran pel.lícula, sens dubte (Xavi Far, bloc Les coses que mai s'obliden)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO -Alta Films- Tropa d'elit, de Jose Padilha

El cavaller fosc (The Dark Knight /  El caballero oscuro / The Dark Knight: Le Chevalier noir / Il cavaliere oscuro), de Christopher Nolan.

(..) mai fins a El cavaller fosc, Batman havia estat tan a prop de la realitat, mai havia tingut tanta vigència i mai s'havia convertit en una faula tan marcadament adulta (Àngel Quintana, El Punt)

(..) una gran pel.lícula plena i esgotadora en els cops d'efecte. Inquietant. Desassossegant. Precària. Com la vida en les societats de capitalisme avançat. Una ciutat, una societat massa properes al que veiem i vivim (Pere Meroño, bloc Pere Meroño)

(..) Nolan fa que la intriga sigui, per als ciutadans del segle XXI, quasi tan propera com un telenotícies: el mal és multiforme i il·localitzable, mentre que les forces del bé es mostren confoses a l'hora de fer-li front (Carlos Losilla, Avui)

En aquest segon Batman firmat per Christopher Nolan, El cavaller fosc, el dolent histriònic queda encara més matisat i la seva demència no deixa de ser la projecció dels fantasmes interiors de Batman, el superheroi amb menys poders i més dubtes de la història (Quim Casas, El Periódico)

Nolan signa un film molt fosc i pretesament transcendent, en ocasions també molt dur, que planteja conflictes morals que poden incomodar un espectador obligat a prendre partit. Però al mateix temps, aquest Batman en temps de crisi de valors també intenta mantenir una espurna d’esperança en la raça humana (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor)

És sens dubte la pel·lícula de l'estiu. I serà una de les pel·lícules de l'any (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

(..) un film excel·lent que supera amb escreix el que es pot esperar o el que fins ara s'esperava d'una pel·lícula de superherois (Marcel Pujol, bloc Marchelo's Wei)

El secret (de l'èxit d'aquest film)? Retornar el personatge a la seva dimensió original, la d'un heroi turmentat que lluita contra el mal a la vegada que ha de foragitar els seus propis fantasmes (Esteve Riambau, Avui)

Els enllaços amb aquestes (i d'altres) crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Heath Ledger, a El cavaller fosc, de Christopher Nolan

Per una vegada i sense que serveixi de precedent, dedico un article al que ha publicat la crítica nord-americana sobre una pel·lícula. D'entrada, disculpeu una imprecisió: dic "la" crítica nord-americana i això és molt relatiu, ja que exigiria un exhaustiu i complet treball de recapitulació, que no em puc permetre.

Em fa la impressió que, en general, s'està produint la mateixa resposta que hi hagué a Canes, entre la crítica internacional: un Allen simpàtic, millor que els últims, divertit, però menor. Igualment s'hi valora molt positivament la interpretació, especialment, de Penélope Cruz. La cosa però empitjora quan es passa a una anàlisi més a fons. Jutgeu-ho per vosaltres mateixos. M'hauria agradat poder traduir-ho al català, però ja em disculpareu que no m'emboliqui (si més no, per ara) en una feinada així. Anant a Vull llegir la resta de l'article, crítiques publicades a mitjans nord-americans, de Vicky Cristina Barcelona.

FOTO Javier Bardem, Penélope Cruz, Scarlett Johansson i Woody Allen, al rodatge de VCB