Garage, de Lenny Abrahamson

(..) un film correcte. Ben fet. Sense massa pretensions tècniques, però sí ideològiques (Roger Morales, bloc La Llanterna màgica)

(..) som davant la típica història del personatge feble enfrontat a un món despietat. I el director no fa res per sortir d'aquest clixé (Carlos Losilla, Avui)

Multipremiada a tots els festivals on s’ha presentat, Garage mereix trobar el seu públic, un públic que no busqui grans accions ni emocions trasbalsadores, sinó el retrat d’una vida petita però plena de tendresa (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

Lenny Abrahamson (..) evita el sentimentalisme en favor d'un humor càlid i sec alhora, una incisa observació de personatges i un sentit de tragèdia imminent i inevitable (Nando Salvà, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Garage, de Lenny Abrahamson

A Bruges (In Bruges /  Escondidos en Brujas / Bons baisers de Bruges / In Bruges. La coscienza dell'assassino), de Martin McDonagh

(..) una obra amb personalitat pròpia, que destaca per enginyosos diàlegs, un humor tirant a absurd i una violència extrema que cap al final va tenyint la pel·lícula d'un to negríssim (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor)

No és exagerat incloure aquesta irònica reflexió sobre la lleialtat, la redempció i el pes de la mala consciència en el llistat de les millors sorpreses de la temporada (Ferran Auberni, Time Out Barcelona)

(..) amb notables alts i baixos Martin McDonagh (..) debuta en el llargmetratge adaptant una de les seves pròpies obres (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Brendan Gleeson i Colin Farrell, a A Bruges, de Martib McDonagh

Postdata: t'estimo (P.S. I Love You /  Posdata: Te quiero), de Richard LaGravenese.

(..) una pel·lícula que combina ingredients bàsics seguint una recepta clàssica però ben cuinada: el gust no sorprèn, però el plat entra per la vista i deixa un bon regust al paladar (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor)

Se'ns escatima (..) allò que constituïa el nus de les grans comèdies clàssiques, l'afinitat espiritual entre els enamorats, que aquí es dóna per descomptada en benefici de la superioritat moral del personatge masculí, capaç de guiar la vida de la protagonista fins i tot més enllà de la tomba (..) Jo, si fos dona, m'empiparia (Carlos Losilla, Avui)

No hi ha res més. El cinema? De vacances. Els sentiments? De llagrimeta fàcil. Els actors? Fent el que poden (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

(..) és més una barreja entre "Ghost" i una cançó de Celine Dion que una exploració legítima de com recuperar l'equilibri emocional després de la mort d'un ésser estimat (Nando Salvà, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Hilary Swank i Gerard Butler, a Postdata: t'estimo, de Richard LaGravenese

Promet-m'ho (Zavet (Promis Me) / Prométeme / Promets-moi), d' Emir Kusturica.

(..) l'odissea de l'adolescent que arriba a la ciutat i es troba amb un món caòtic i inextricable es transforma en un artefacte purament mecànic, sense la vida que pretén regalimar, carregós i inacabable (Carlos Losilla, Avui)

(..) administra amb astúcia tots els recursos d'un determinat cinema buit, ornamental, perdut entre el joc de les formes. És un cant a l'excés; és a dir, a allò que està de més, afegitó a unes formes que podrien ser tradicionals (Xavier Sáez, Time Out Barcelona)

(..) sempre al límit d'unes possibilitats expressives que van arribar al zènit amb Underground. Des d'aleshores, Kusturica repeteix un discurs similar afegint nous elements al seu delirant univers audiovisual (Quim Casas, Èxit)

(..) jo no estic en sintonia amb el meu temps, sinó amb el de fa 30 anys (Emir Kusturica a Ramon Vendrell, El Periódico)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Promet-m'ho, d'Emir Kusturica

Alè (Soom / Aliento / Souffle / Soffio), de KIM Ki-duk

D'una bellesa estranya i subtil, Aliento ens reconcilia amb el cinema de Kim Ki-duk, que retroba en aquest film la inspiració dels seus millors treballs (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

Sembla que Kim Ki-duk roda una pel·lícula fluixa i una altra que està bé, i així succesivament. Alè seria de les segones. Però està més que bé (Quim Casas, Èxit)

(..) un film buit amb l'aparença d'un discurs transcendental (Carlos Losilla, Avui)

Quan vaig escriure Alè, vaig decidir que havia de ser un compendi d'alguns dels meus grans interessos, perquè tenia la intenció de deixar el cinema (Kim Ki-duk, a Nando Salvà, El Periódico)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Alè, de Kim Ki-duk

(..) ha guanyat en virulència i capacitat transgressora, primer perquè l'encarregat de dur-lo a terme ha estat el mateix Haneke, després perquè el director no ha fet gairebé cap canvi en el guió i la planificació, i finalment perquè la seva contextualització en terres americanes accentua el costat agressiu de la pel·lícula (Carlos Losilla, Avui)

Posseeix el mateix to inquietant que l'original (..), les mateixes digressions (..) i idèntica atmosfera malsana. Haneke ha arribat a Hollywood i ha fet el que ha volgut (Quim Casas, Èxit)

El problema és que, a aquestes altures, a la societat americana li rellisquen les crítiques de Haneke (Nando Salvà, Èxit)

(..) un intent fallit de reescriure un discurs originàriament molt discutible, que ara es torna encara més discutible a causa de la total buidor estilística del film. Res del que ens explica Michael Haneke i, sobretot, com ho explica, resulta fresc, nou, intrigant (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)

(..) sóc dels que pensen que malgrat la incomoditat de la història que s'explica, la versió americana de "Funny games" compta amb un nou element que justifica els 112' d'angoixa: el càsting (Ferran Auberni, Sota sospita)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Tim Roth i Brady Corbet, a Funny Games (Michael Haneke, 2007)

L'esdeveniment (The Happening / El incidente / Phénomènes / E venne il giorno), d' M. N. Shyamalan.

En la revisió sistemàtica que la filmografia de M. Night Shyamalan està practicant dels temes del cinema, el còmic i la literatura fantàstics, ara li ha tocat el torn -després dels fantasmes, els superherois, els extraterrestres i els contes de fades- a les catàstrofes, amb alguna parada ocasional (..) en el subgènere conegut com a "american gothic" (Xavier Roca, Avui)

El mal no té una forma monstruosa, el terrorisme no té un rostre humà, els excessos del cientisme no es posen de manifest mitjançant la creació de monstres gegants. Quan les fulles dels arbres es mouen, arriba el terror (Àngel Quintana, El Punt)

Sense cap sorpresa ni artifici, Shyamalan no ha sabut com "enganyar" l'espectador i ha acabat caient en un error molt comú: explicar en excés els coms i perquès d'una situació (..) que és més creïble quants menys lògica se li intenta buscar (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor)

(..) és molt més que un pertorbador conte fantàstic sobre la revenja de la natura contra l'ésser humà (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)

Per si encara algú ho dubtava, L'esdeveniment confirma que M. Night Shyamalan és un dels millors directors de cinema fantàstic (Desirée De Fez, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO John Leguizamo i Mark Wahlberg, a L'esdeveniment, d' M.N. Shyamalan

Caos Calmo, d' Antonio L. Grimaldi.

(..) un relat que tracta d'esbrinar com es pot negociar amb el dolor que la pèrdua d'un ésser estimat pot provocar (Xavier Sáez, Time Out Barcelona)

Centrada bàsicament en el to murri del registre interpretatiu de Moretti, aquest conte absurd, que rebutja frontalment el naturalisme es configura com el relat d'un personatge a qui un trauma final l'ajuda a veure el món d'una altra manera (Àngel Quintana, El Punt)

(..) el resultat és allò que podríem anomenar un film terapèutic que funciona com un llibre d'autoajuda (Carlos Losilla, Avui)

El tema central de la pel·lícula és aquest procés de transformació d'un home de negocis que s'acaba convertint simplement en un home (..) Després de superar el dol, el personatge ha canviat a millor. Ha après a relacionar-se més enllà del seu cercle, a estimar en tots els sentits i a donar importància a les persones (Antonello Grimaldi a Àlex Vicente, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Nanni Moretti i Alessandro Gassman, a Caos calmo, d' Antonio L. Grimaldi

12, de Nikita Mikhalkov

En justícia, a 12 li corresponia el Lleó d'Or de la Mostra —Venècia 2007—, que fou concedit a Se, jie, d' Ang Lee, un film comercial, sense gaire interès. El jurat no es va atrevir a silenciar 12 i el seu autor, i creà un Lleó especial pel conjunt de l'obra d'aquest gran realitzador rus (Arnau Olivar, Serra d'Or)

En un moment en què el cinema sembla haver volgut abandonar tota fixació amb la psicologia, Mikhalkov dóna la volta a tot plegat, imposa les sortides de to i els grans moments en què els personatges d'aparença forta acaben tornant-se febles (Àngel Quintana, El Punt)

Si l'actual Lumet, el d'Abans que el diable s'adoni que ets mort, decidís fer avui una nova versió de la seva cèlebre pel·lícula de 1957, possiblement estaria molt a prop del que ha portat a terme Mikhalkov amb aquell text (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO 12, de Nikita Mikhalkov

Ella és el partit (Leatherheads /  Ella es el partido / Jeux de dupes / In amore niente regole), de George Clooney.

(..) una obra que busca la seva fidelitat a la tradició per emergir com una reflexió pròpia sobre la manera com l'esport, la política i el cinema han acabat construint una sèrie de simulacres que han acabat generant alguns mites fonamentals de l'americanitat (Àngel Quintana, El Punt)
 
(..) Si d'una banda Clooney desconstrueix la mentida en què sembla inspirar-se tot mite -en aquest cas, el mite de l'heroi bèl·lic, l'estereotip del bon noi americà, guapo, valent, bon atleta i ídol de masses, interpretat per Krasinski-, d'una altra inverteix massa energia a reivindicar-se com a estrella heroica i fora de la norma, com a bad boy de la indústria de Hollywood. (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

(..) la tercera pel·lícula que ha dirigit George Clooney, Ella és el partit, és plenament coherent amb la seva trajectòria (..) Llàstima que les intencions es dilueixin en un conjunt excessivament fred i cerebral, escrit per un tàndem de guionistes -Duncan Brantley i Rick Reilly- que estan lluny de ser Billy Wilder i I.A.L. Diamond, tot i haver-se'ls estudiat (Xavier Roca, Avui)

Ells és el partit funciona bé com a comèdia lleugera i com a drama esmorteït alhora, i també com la crònica d'uns temps (..) que estaven canviant aleshores (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO George Clooney, John Krasinski i Renée Zellweger, a Ella és el partit, de George Clooney 

Coses que vam perdre en el foc (Things We Lost in the Fire / Cosas que perdimos en el fuego / Nos souvenirs brûlés), de Susanne Bier.

(..) pel·lícula horitzontal, plana com una catifa, melodrama de redempcions improbables que basa tota la seva potencial força com a fàbrica de llàgrimes en la interpretació de Halle Berry i Benicio del Toro (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

(..) pel·lícula que posa damunt la taula la confluència de destins de determinat cinema europeu d'autor -destinat a les sales de versió original i als festivals- i del cinema americà que juga a ser independent (Xavier Roca, Avui)

(..) al film hi ha tot de primers plans d'ulls, dits, llavis i pòmuls, el toc "arty" que abans pretenia ser disconforme i ara és una mica clixé. I, sobretot, aquella narració tipus trencaclosques que hauria de tenir sempre un sentit (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Halle Berry i Benício Del Toro, a Coses que vam perdre en el foc, de Susanne Bier

Rebobineu, si us plau (Be Kind Rewind / Rebobine por favor / Soyez sympas rembobinez), de Michel Gondry.

(..) el resultat, que podria haver estat un deliri absolut, agafa cos i consistència a mesura que avança, no precisament per l'habilitat dramàtica de Gondry -a qui li cal un bon guionista- sinó per la seva intuïció per atrapar un cert sentiment que acaba fent de Rebonineu, si us plau la versió postmoderna d'altres elegies per la mort i la transfiguració del cinema com ara The Last Picture Show, l'obra mestra de Peter Bogdanovich (Carlos Losilla, Avui)

(..) podria fascinar, si darrere hi hagués un bon cineasta i un mínim guió (Àngel Quintana, El Punt)

(..) Entre els mèrits, una capacitat única per a la fantasia —(..) al marge dels codis genèrics característics— i una reivindicació gairebé entranyable de la imatge analògica (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Jack Black, a Rebobineu, si us plau, de Michel Gondry

Aleksandra / Alexandra, d' Aleksandr Sokurov

Sokurov, pel qual, certament, el cinema és una recerca poètica, opta per una bellesa que vol ser salvífica per recordar a la humanitat que, en el context mateix de la guerra, és possible la voluntat d'acostar-se a l'Altre i comprendre'l (Imma Merino, El Punt)

(..) poden fer pensar que, en el fons, Sokurov és un nostàlgic de la gran Rússia. Si anem més enllà o ens quedem amb els petits detalls, però, podríem afirmar sense por d'equivocar-nos que Sokurov, en el fons, ens planteja la incertesa d'un poble que encara mira en excés al passat (Carles Ribas, Diari de Girona)

La guerra és sempre una cosa terrible. En aquesta pel·lícula sobre la guerra no hi ha cap guerra... No hi ha poesia en una guerra, no hi ha bellesa, i mai no hauria de filmar-se poèticament: és un horror que no es pot expressar, una degradació humana que no es pot expressar (Alexandr Sokurov, en declaracions reproduïdes per Marta Sureda al Full de mà del Cinema Truffaut)

(..) la llum absolutament diàfana, gairebé cremada, quan es tracta d'escenes de dia, i d'una llum fosca, tenebrosa, mig borrosa en escenes nocturnes, provoca una sensació d'estranyesa, de lloc desconegut, de descol·locació. (..) A través de l'ús de l'espai,  ens transporta també cap a una atmosfera bèl·lica, desconeguda, molt expressiva. (..) I el so, un so incòmode, brut, que serveix per accentuar aquestes sensacions (Roger Morales, bloc La llanterna màgica)

Aneu-hi i no us deixeu perdre aquest film serè, intel.ligent, senzill, aquesta obra extraordinària (Pere Meroño, bloc Pere Meroño)

Un film d'imatges justes sobre una situació injusta (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Aleksandra, d'Aleksandr Sokurov

Ronda de nit (Nightwatching / Ronda de noche / La ronde de nuit), de Peter Greenaway.

Tant el retorn cap a un teixit més narratiu, com la idea de construir un thriller al voltant d'una obra clau de la pintura occidental i de convertir els protagonistes de la fosca trama en figures clau de la cultura occidental no fan més que aproximar Ronda de nit cap a El contracte del dibuixant (Àngel Quintana, El Punt)

És com un puzle plàstic i elegant però desordenat. La resta, els actors, el vestuari o la fotografia -que recrea el tenebrisme de Rembrandt-, es converteixen en els millors aliats d'una proposta que permet infinitat de lectures (Ferran Auberni, Time Out Barcelona)

(..) la capacitat de fascinar del film és esporàdica per una qüestió d'excés i repetició (Desirée De Fez, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Ronda de nit, de Peter Greenaway

(..) pot resultar discutible que el film de Barzman (amb un guió de Jefferson Lewis basat en una novel·la de Matt Cohen) derivi el fet d'aferrar-se a la memòria cap a una mena de patologia emocional (Imma Merino, El Punt)

(..) una obra serena i elegant, de sentiments intensos i profunds, que el director i els actors saben contenir fins a l'alliberadora seqüència final. Una joia (Judith Vives, Espaiisidor)

Els cinc homes d'aquesta pel·lícula són les xifres d'aquesta aritmètica emocional. La suma de tots cinc és necessària perquè existeixi la figura principal de Melanie (Susan Sarandon), sobre la qual es construeix aquest teorema dels sentiments que a poc a poc es va revelant, alliberant-los del pes del record (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

Aritmètica emocional parla del passat i del present, i deixa el futur en un boirós interrogant (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO (Golem) Max Von Sydow i Susan Sarandon, a Aritmètica emocional, de Paolo Barzman

Sinopsi 1950. A la ruralia d'Alabama. Temporada de collita del cotó. Un cap de setmana crucial pel bar Honeydripper i el seu amo, el pianista Tyrone  “Pinetop” Purvis. Endeutat fins al capdamunt, està decidit a fer el que calgui per guanyar-se els joves recolectors i als reclutes de la base militar d'aquells rodals i fer-li la competència a Touissant, l'amo de l'altre bar. Fa fora Bertha Mae, la seva habitual cantant de blues, i fa saber que ha contractat el famós Guitar Sam, per a una actuació única i especial. El que vol és emplenar el club i, de retruc, salvar-lo. Però arriba el gran dia i Guitar Sam no arriba. O sigui que Tyrone s'ha d'espavilar i es posa d'acord amb el xèrif perquè deixi anar Sonny, un noi que havia arribat en un vagó de càrrega del tren i en passar pel bar, s'havia vantat de tocar tan bé com en Guitar Sam. Tyrone arregla en Sonny, amb la idea de fer-lo passar per Guitar Sam, just el temps que li calgui per apagar els llums i fugir amb els diners recaptats. Ara bé, quan Sonny pugi a l'escenari i desfermi el primer solo de guitarra, vés que en Tyrone no es converteixi en un altre manso salvat pel rock'n roll!

Director, guió i muntatge John Sayles. Fotografia Dick Pope. Música original Mason Daring. Producció Anarchist's Convention Films (EUA), Honeydripper Films (EUA). Durada 2h04. Festivals i premis Sant sebastià 2007 (Premi Millor Guió).

Repartiment Danny Glover (Tyrone Purvis), Lisa Gay Hamilton (Delilah), Yaya DaCosta (China Doll), Charles S. Dutton (Maceo), Vondie Curtis-Hall (Slick), Gary Clark Jr. (Sonny), Mable John (Bertha Mae)

Més informació [honeydripper-movie (angl.)] [imdb (angl.)]

Dist. EUA [Emerging Pict.] Dist. Esp. [Golem]

Honeydripper no és una pel·lícula sobre el racisme, ni sobre les tensions d'aquella època. Aquestes qüestions desenvolupen el seu paper com a rerefons de la ficció, però el que més importa és el ritme musical de les imatges, la pintura elegíaca d'un temps perdut sense remei (Carlos Losilla, Avui)

(..) un conjunt de personatges que Sayles ens mostra gairebé com si fos un documental, donant veu a les diferents variants de la música, ja sigui el gospel que acompanya els religiosos il·luminats, el boogie-woogie que toca Tyrone al piano, el country dels presidiaris que recullen cotó, l'estupenda veu de blues de Bertha May i el rock alliberador de Sonny (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

(..) un film senzill que projecta una mirada nostàlgica, tendra i realista sobre l'Amèrica negra i oprimida pels blancs. Una Amèrica que dansa o plora a l'entorn del jazz, dels sermons religiosos, del blues, enmig de la feixuga lluita per sortir-se'n (Pere Meroño , bloc Pere Meroño)

Honeydripper també es pot veure, si es vol, com una crònica distesa de l'evolució de la música popular, del pas del blues al rock'n roll, i de fet Sayles la defensa com una pel·lícula sobre el canvi musical abans que sobre el canvi social (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO (Golem) Honeydripper, de John Sayles

Chabrol torna a actuar com un entomòleg, examinant la conducta autodestructiva, les vies de supervivència i la perversitat subterrània però refinada que mostra una classe social que creu haver greixat la maquinària del seu declivi (Nando Salvà, Èxit)

Des de fa prop de deu anys, Claude Chabrol es troba més enllà del bé i del mal. Continua mantenint-se fidel a la seva pròpia comèdia humana i al desig de retratar amb cinisme i amb molt d'humor un món del qual se n'ha pogut riure obertament al llarg d'una filmografia amplia, que comprèn prop de seixanta llargmetratges (Àngel Quintana, El Punt)

Les darreres pel·lícules de Claude Chabrol mostren un univers cada cop més tancat sobre si mateix, com si es dediqués a dibuixar mons que tenen més a veure amb el seu imaginari personal que amb una realitat de la qual sembla més i més allunyat a mesura que passen els anys. (Carlos Losilla, Avui)

Claude Chabrol manté el vigor i l'agilitat mental, i continua dedicant impagables comentaris punyents a la burgesia de províncies francesa, matèria d'estudi i objecte d'un retrat que va ampliant-se i renovant-se en el temps (Imma Merino, El Punt)

Ja fa temps que, amb els meus films, volia construir una mena de mural, de mosaic gegantesc, i pràcticament ja el tinc acabat. Ja tinc pensat quina serà l'última, tot i que potser la rodaré abans, perquè és la més cara (Claude Chabrol a Esteve Riambau, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Benoît Magimel i Ludivine Sagnier, a Una noia tallada en dos, de Claude Chabrol

Abans que el diable s'adoni que ets mort (Before the Devil knows you're dead / Antes que el diablo sepa que has muerto / 7h58 ce samedi-là  / Onora il padre e la madre), de Sidney Lumet.

Ambició desmesurada, fracàs, gelosia, assassinat i culpa són alguns dels elements que toca aquest drama urbà i contemporani que esquiva implacablemet totes les convencions imposades a Hollywood (Quim Casas, Èxit)

Una història ferotge, implacable: l'enfrontament entre un pare i els seus fills arran de l'atracament de la joieria del primer per part dels segons. El resultat, però, és ambivalent, ja que és alhora inquietant i previsible, i crea un clima i unes expectatives que després resol amb més rutina que passió (Carlos Losilla, Avui)

Una contundent demostració de la crisi de la societat del benestar! (Ferran Auberni, Sota Sospita)

(..) aquesta història d'un robatori aparentment senzill que es converteix en un malson de tons shakespearians, (..) la història dels germans Hanson i el seu pare és la d'una família que no ha trobat solucions als seus conflictes (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

(..) una tragèdia grega amb totes les de la llei, disfressada de thriller d'inspiració kubrickiana, sustentat en un excel·lent i calculadíssim guió que inclou clares referències a Atraco perfecto (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor). 

Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències de les que no tenen enllaç (de les quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Ethan Hawke, Marisa Tomei, Philip Seymour Hoffman i Albert Finney, a Abans que el diable s'adoni que ets mort, de Sidney Lumet

El director d'origen xinés recupera la sensibilitat i l'atenció pels detalls exhibits a Smoke, film que, com Blue in the face, va realitzar en col·laboració amb l'escriptor Paul Auster (Imma Merino, El Punt)

La sensació que queda al final és la mateixa que després d'haver llegit un "bestseller" de tema "exòtic" i pretensions "intel·lectuals": realment és tot tan simple com sembla? (Carlos Losilla, Avui)

(..) una d’aquelles pel·lícules que es converteixen en petites joies gràcies a la seva aclaparadora senzillesa (Núria Vidal, Time Out Barcelona)

És una pel·lícula sobre generacions i cultures oposades, narrat amb un sentit de la pausa i de l'observació decididament encomiables (Quim Casas, Èxit)

Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències de les que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.

FOTO Henry O i Faye Yu, a Mil anys de pregàries, de Wayne Wang