2.1. Altres veus [AV]  El personatge de David Kepesh –interpretat per Ben Kingsley– (..) és vist per Philip Roth com algú que quan sent el pes de la vellesa continua confiant en el sexe com a afirmació de la pròpia vida. Isabel Coixet decideix, a Elegy, (..) transformar-lo en una altra cosa. No és vist com un personatge transgressor, que converteix la seva sexualitat en una mena d'afirmació contra la correcció política de la societat americana, sinó com un heroi romàntic. (Àngel Quintana, El Punt)
(..) el film s'enfronta amb un guió aliè que Coixet ha hagut de reescriure i uns imperatius de producció que l'obliguen a adoptar una estètica més estàndard del que és habitual a la seva filmografia. (Carlos Losilla, Avui)
Es nota que Coixet estima els personatges i descriu perfectament les seves contradiccions. Una nova reflexió sobre la vulnerabilitat humana... (Ferran Auberni, Sota Sospita)
Sent fidel a Roth, perquè l'admira i el respecta (..), Coixet ha portat la història d'amor del professor i l'alumna a una terreny que, sent el de Roth, és també el de Coixet: la distància emotiva, la por d'estimar, la malaltia, la soledat... (Quim Casas, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències de les que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Ben Kingsley i Penélope Cruz, protagonistes d'Elegy, d'Isabel Coixet.  (..) la subtilitat i fins la discreció de la mateixa pel·lícula ni tan sols fan que, mentre la miris, t'adonis de la seva singularitat. I, en canvi, mentre la vas veient alhora sents que et va implicant i atrapant en la mesura que no només presenta amb sensibilitat, però amb un humor que l'aparta de la sensibleria, personatges solitaris que arriben a compartir moments d'intimitat i sinceritat, sinó que a la vegada parla sense verbalitzar-ho de dos països tan veïns com distanciats —Egipte i Israel, evidentment— (Imma Merino, El Punt).
(..) simpàtica comèdia, irònica i melancòlica, sobre una petita orquestra de la policia egípcia que viatja a Israel per fer-hi un concert (Ferran Auberni, Sota Sospita).
La visita de la banda funciona més bé a les notes a peu de pàgina que en el seu text principal (Quim Casas, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències de les que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO La visita de la banda, d'Eran Kolirin  El que podria ser un melodrama familiar en el més pur estil televisiu esdevé a poc a poc una pel·lícula continguda, sensible, amb molt sentit de l'humor, que tracta el tema de la vellesa i la mort com un més entre d'altres (Carlos Losilla, Avui)
Aquest film que parla de la vellesa i la dependència, però que sobretot intenta mostrar el difícil camí cap a la maduresa i com n’és de traumàtic el procés d’acceptació de les responsabilitats i dels compromisos que l’edat comporta (Judith Vives, Espaiisidor)
Ara feia dies que no s'estrenava una pel·lícula tan completa com la sarcàstica tragicomèdia La família Savage (Ferran Auberni, Sota sospita)
Quan comptes amb dos magnífics actors com Laura Linney i Philip Seymour Hoffman, les coses deuen ser sempre molt més fàcils (..) I salven La família Savage dels seus alts i baixos, ja que sent una pel·lícula honesta i equànime, no és ni de bon tros rodona (Quim Casas, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències de les que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Laura Linney i Philip Seymour Hoffman, a La família Savage, de Tamara Jenkins  Shine a light és més que un documental sobre els Rolling Stones, l'enregistrament d'un dels seus concerts i el testimoni del desplegament tècnic i mediàtic que els envolta. És un intent de copsar l'essència mateixa del rock'n'roll. Judith Vives (Capgròs i Espaiisidor)
Shine a light funciona com una veritable celebració de la supervivència. Àngel Quintana (El Punt)
(..) filmació brillant d'un concert, amb condicions d'imatge i so immillorables, que vol transmetre la sensació no ja de ser a primera fila, sinó de compartir escenari amb ells. Xavier Roca (Avui)
(..) un documental completíssim per a fans. Nando Salvà (Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències de les que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Shine a light, de Martin Scorsese  Veure aquest documental de memòria personal fa pensar en el cinema de Joaquim Jordà, i més concretament en el díptic Numax presenta (1980) i Veinte años no es nada (2004), amb el qual Retorn a Normandia comparteix la mirada sobre un passat propi que esdevé radiografia col·lectiva del temps que separa les dues experiències (Núria Vidal, Time Out Barcelona).
(..) el documental de Philibert va obrint-se cap a la relació del present amb el passat, la memòria, la bogeria, l'escriptura, la malaltia, la mort que ronda, el temps que passa.... (Imma Merino, El Punt)
(..) el documental es transforma a poc a poc en una història que l'espectador segueix amb interès i emoció (Carlos Losilla, Avui)
Philibert passa comptes amb amb tot el seu passat, de manera senzilla i sense que calgui haver vist l'obra evocada —Jo, Pierre Rivière... (René Allio, 1976)— per comprendre la naturalesa d'aquest documental (Quim Casas, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Retorn a Normandia, de Nicolas Philibert  Gray destrueix els arquetips d'inspiració bíblica per mostrar-nos uns éssers més complexos que són fruit d'un món en què les alternatives morals són molt més febles, ja que el mal s'ha forjat sota l'espectre del bé i el bé necessita, per assegurar el seu sistema, la força soterrada del mal. El resultat final és contundent, ja que és profundament clàssic i innovador al mateix temps (Àngel Quintana, El Punt)
Podrem dir, potser, que La nit és nostra no ofereix cap novetat: la tragèdia no ha estat mai aliena al cinema negre de Hollywood, i menys des que Coppola i Scorsese van fer-hi acte de presència, però seria ben injust menysprear el valor i l’honestedat d’aquest inspirat exercici de gènere (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)
(..) el que sembla un simple thriller de policies i mafiosos acaba esdevenint una crònica familiar i social a mig camí entre Coppola i Visconti (..) (Carlos Losilla, Avui)
(..) m'agrada molt la manera com està rodada (la persecució a l'autopista és rodona) però em deixa fred el seu guió (Ferran Auberni, Sota Sospita)
El que Gray vol presentar com un final conseqüent amb el fatalisme que marca els seus protagonistes esdevé una divisió simplista entre "bons" i "dolents" i una justificació incomprensible de l'execució com a forma de justícia (Eulàlia Iglesias, Benzina)
Gray restitueix una època (..) i reelabora les pautes del melodrama criminal, que no és exactament relat policíac ni thriller ni cinema negre. Ho fa amb la intensitat justa, amb la mesura necessària (..) (Quim Casas, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç, anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Joaquin Phoenix i Eva Mendes, a La nit és nostra, de James Gray  L'obsessió per la imatge -una constant del cineasta-, la impossibilitat de superar el passat (..) i la reflexió històrica (..) es donen la mà en una pel·lícula potser massa tímida, però tot i així gens convencional, un treball pulcre i digne que sense la música de Fermín Muguruza hauria estat encara més sec i rigorós del que és (Carlos Losilla, Avui)
No és fins a l’última part que Mirant al cel agafa volada, quan el personatge que interpreta Paolo Ferrari comença a parlar. Llavors sí que sentim la tensió, el dolor i la pau impossible que el film intenta transmetre i que fins aleshores no havia trobat la forma de fer-ho (Núria Vidal, Time Out Barcelona)
(..) alambinada i emotiva pel·lícula que és tant un homenatge com la crònica trista del naixement de la guerra moderna (Quim Casas, El Periódico)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Mirant al cel, de Jesús Garay  Darrere la seva estructura excessivament melodramàtica hi ha moltes històries amagades i una veritat que no acaba de sortir a la llum (Àngel Quintana, El Punt)
(..) un pamflet basat en una visió simplista i unilateral de la situació en aquella part del món (Carlos Losilla, Avui)
(..) el relat lliura a l’espectador una profitosa incursió a les bonances del classicisme: una bona història ben explicada i de la qual se’n poden treure conclusions (Xavier Sáez, Time Out Barcelona)
És difícil saber si Marc Forster (..) era el director més adequat per a traslladar a la pantalla l'exitosa novel·la de Khaled Hosseini sense incórrer en algunes exageracions i mutacions pròpies del cinema nord-americà (Quim Casas, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO El caçador d'estels, de Marc Forster  Com a Contra la paret, Akin vol construir un artefacte alternatiu que en el fons reuneixi la majoria de característiques del cinema "mainstream" d'esquerres: creu que acumular tragèdies fa més profunda una pel·lícula, que com més atractius siguin els intèrprets més sintonitzarem amb les seves misèries, que mesclar històries modernitza (..) (Eulàlia Iglesias, Benzina)
A través d'aquests sis personatges, l'espectador pot entrar en un univers ficcional capaç de fer presents, de manera gens banal, alguns dels temes del món actual, com ara la globalització, la recerca de la pròpia identitat, el descobriment de l'Altre, la relació amb una altra cultura, el sentit actual de la lluita política. I que, amb el seu compromís moral i polític, dóna una lliçó de vida a propòsit de l'educació, la literatura, l'amor i el perdó (Imma Merino, El Punt)
A De l'altre costat, intenta tocar massa coses i no totes li surten bé (Quim Casas, Èxit)
Cine-videojoc de disseny, la pel·lícula de Fatih Akin és fins i tot perillosa pel seu simplisme ideològic, per la banalitat de fotonovel·la pseudointel·lectual amb què tracta el dolor i l'horror dels temps que ens ha tocat viure, perquè és cine d'allò més convencional disfressat de cine modern (Carlos Losilla, Avui)
(..) un viatge que la meva família vam fer en cotxe des d'Hamburg fins a Turquia quan jo era un nen. El viatge va durar tres o quatre dies. Quan hi vam arribar, em vaig sentir com si hagués anat fins a un altre planeta completament diferent. Avui en dia, Istanbul està molt més a prop, en tots els sentits (Fatih Akin, a Nando Salvà, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Nurgul Yesilcay, a De l'altre costat, de Fatih Akin  Rodada amb sobrietat, beneficiant-se de l’ambigua interpretació de Karl Markovics (premiat a Valladolid com a millor actor) en el paper de Salomon Sorovich, Els falsificadors és una nova i valuosa contribució al llarg llistat de títols (..) que d’una forma o altra, amb més o menys risc, amb una forma més explícita o més súbtil, a través del documental, el docudrama o la ficció, han intentat explicar el que va passar i perquè va passar als "lager" alemanys, en un exercici de reconstrucció històrica tan lloable com imprescindible (Paco Vilallonga, Cinema Truffaut)
Amb un habilíssim poder de síntesi, fent un ús àgil i eficaç de les el·lipsis, Stefan Ruzowitzki aconsegueix fer una pel·lícula d'hora i mitja amb un material més propi de les llargues durades (..) Però també precipita la pel·lícula en una banalitat intranscendent molt allunyada de la complexa lleugeresa dels que semblen ser els seus models (Carlos Losilla, Avui)
El cinema de l'Holocaust no està acostumat a tanta mesura (Nando Salvà, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO (Wandavisión) Els falsificadors, de Stefan Ruzowitzky
 El film, però, fa un viratge cap a un conte cruel que, explicat per una cineasta de 19 anys, reflecteix la impossibilitat de la innocència en un context marcat per la guerra, la pobresa i el fonamentalisme religiós (Imma Merino, El Punt)
El film sap encarar un tema espinós amb aparent equanimitat i senzillesa, la mateixa que reflecteix la mirada innocent de la nena protagonista (Quim Casas, Èxit)
La qüestió és que entre russos, talibans i nord-americans tothom, amb la seva veritat a la mà -comunisme, Islam i cristianisme-, està destrossant el país. "La qüestió era salvar el país de l'hegemonia del contrari. S'entesten més a destruir el règim anterior que a millorar la vida de la gent ", comenta Hana Makhmalbaf (Ramon Palomeras, Avui)
"Fer pel·lícules a l'Iran és difícil, però ser dona encara ho és més, i no precisament per haver de portar els cabells coberts" (Hanna Makhmalbaf, a Nando Salvà, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO (Wandavision) L'equip de la pel·lícula —cadascú, amb les seves "armes"—  Es veu amb delit i algunes de les seves solucions formals donen fe d'una cineasta (..) amb capacitat narrativa i un cert control dels temps i espais. (..) Ara només resta que, a més del domini del llenguatge cinematogràfic, Aguilar també pugui expressar emocions una mica més complexes, cosa per a la qual sembla perfectament dotada (Carlos Losilla, Avui)
(..) el film potencia els matisos i té la capacitat d’arrencar-nos, tot i el drama, més d’un somriure. És veritat que en algun moment abusa dels estereotips, però Lo mejor de mí entreté, emociona i planteja interrogants. Un cant a la senzillesa que parla del compromís, la dificultat d’estimar i la importància de ser coherents (Ferran Auberni, Time Out Barcelona)
Roser Aguilar (..) debuta en la direcció amb una "opera prima" que, sense pretendre tenir una gran volada, sap trobar l'equilibri entre l'hipotètic to melodramàtic del relat i el procés de dissecció dels sentiments (..) Curiosament, el principal defecte de Lo mejor de mí radica en els límits de les seves virtuts (..) (Àngel Quintana, El Punt)
El millor de mi s'allarga en la seva primera part i absorbeix massa ràpid la segona. I un té la sensació que el més interessant és en aquelles coses que passen tan ràpidament a la segona part del metratge (Quim Casas, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències de les que no en tenen (de les quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO (Alta Films) Juan Sanz i Marián Álvarez, a Lo mejor de mi, de Roser Aguilar.  (..) és en la mateixa mirada descreguda i excèntrica (..) de Primary Colors, aquell lúcid i enverinat retrat d'un president dels Estats Units sospitosament semblant a Bill Clinton (..), però una mirada en el fons absolutament gasosa i autoconscient, tan ianqui malgrat tot, que hem de cercar-hi les essències d'aquesta abstracció delirant i barroca que porta per títol La guerra de Charlie Wilson (Toni Vall, Benzina)
Un film càustic però una mica simplista que traça el retrat del congressista texà Charlie Wilson (Quim Casas, Èxit)
El film, de realització excessivament plana i convencional i amb alguns acudits més propis de Benny Hill que fan nosa, se salva de la crema precisament per aquesta voluntat crítica i per l'interès objectiu dels fets que relata (Judith Vives, Capgròs i Espaiisidor)
(..) allò que hauria pogut esdevenir una sàtira divertida i punyent es transforma a poc a poc en una trama esmorteïda i desorientada, una pel·lícula que intenta mantenir l'interès de l'espectador amb l'únic objectiu de no portar-lo enlloc (Carlos Losilla, Avui)
Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències (amb un breu resum) de les que no en tenen, anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Tom Hanks i Philip Seymour Hoffman, a La guerra de Charlie Wilson, de Mike Nichols  It's a free world... és una de les pel·lícules més tristes del cineasta. S'hi torna a parlar d’immigració, de precarietat laboral i de les conseqüències d’un món globalitzat, però ara descriu la degradació moral de la mateixa classe obrera (Ferran Auberni, Time Out Barcelona)
It's a free world... ens torna al Kern Loach més proper a Riff raff o Plouen pedres, és a dir, un cineasta més afinat i menys demagògic que en l'anterior El vent que belluga l'ordi, però l'esgotament de la fòrmula sembla evident (Quim Casas, Èxit)
No hi fa res que mani Margaret Thatcher, Tony Blair o Gordon Brown: des de la seva militància trotskista, el cineasta britànic manté una inflexible denúncia d'un capitalisme cada cop més salvatge que aniquila els individus i la seva dignitat (Esteve Riambau, Avui)
"Vam voler adoptar el punt de vista de l'explotador i no el de l'explotat (..), intentar entendre la mentalitat empresarial: així funciona el món, tot és negoci, així que procura per tu mateix i que els altres se'n vagin a la merda. Com va dir Margaret Thatcher, aquesta cosa anomenada societat, no existeix" (declaracions de Ken Loach recollides per Nando Salvà, Èxit)
Ken Loach filma i firma un altre treball cinematogràfic sòlid, imprescindible, a parer nostre. Un viatge, que en diríem, al fons de la nit capitalista. Al capitalisme neoliberal i aparentment presentable i net. Pur esclavisme, no ens enganyéssim, simple aixecada de camisa. Un neoliberalisme que explota la gent fins a rebentar, aprofitant-ho, sense parar en miraments. Amb desvergonya torera i milhomes (Ming, WuMing.cat)
Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències (amb un breu resum) de les que no en tenen, anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO (Alta Films) Kierston Wareign, a It's a free world..., de Ken Loach  Pel·lícula centrada en un triangle amorós contextualitzat en una comunitat insòlita, la menonita, i coronat per un succés inesperat. Una pel·lícula que dibuixa amb bellesa impressionant el dia a dia d'una família que viu fora del temps i al ritme de la natura (..) Si Dreyer parlava del poder de la fe innocent, Reygadas parla de l'amor. De l'amor passional i carnal primer, però al final sobretot de l'amor compassiu (Eulàlia Iglesias, Benzina)
El que demostra el cineasta mexicà és haver entès a la perfecció les intencions de la pel·lícula de Dreyer, comprendre la fragilitat de la condició humana en tota la seva complexitat, sense jutjar-la ni idealitzar-la (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)
No és una pel·lícula sobre els mennonites, sinó un drama completament proper —i intercanviable amb qualsevol comunitat més primitiva o moderna— (..); amb un estil marcat per la pausa severa, característica que ens acosta en ocasions a Terrence Malick i en altres a Ingmar Bergman, encara que la part final recordi, remeti o evoqui La paraula, de Carl T. Dreyer (Quim Casas, Èxit)
Llum silenciosa s'inicia i s'acaba amb dos plans llarguíssims dedicats a filmar una albada i una vesprada. ¿Honestedat de la mirada, respecte pels esdeveniments o mera posa a la moda? Aquest és el dubte que plana sobre tota la pel·lícula i que aquest final innombrable no fa més que augmentar (Carlos Losilla, Avui)
(..) un homenatge manifest al film que Dreyer va rodar l'any 1955: ho és la seva il·luminació, les parets blanques, la forma i disposició de les finestres i un rellotge que, finalment, marca que el temps és reversible (..) Un dels films més plàsticament bells del cinema dels últims anys a través de llargs plans de seqüència on es filma el paisatge, sotmès als canvis atmosfèrics i lumínics, i la calma d'uns interiors on batega una tempesta sentimental que esclatarà de manera dramàtica (Imma Merino, El Punt)
Reygadas recull el testimoni europeu de Dreyer, passat per un sedàs de provocació "à la" Lars Von Trier i l’amaneix amb unes gotes d’un cert humanisme americà. El resultat és aquesta Llum silenciosa, un film d’indubtable bellesa plàstica i una equànime capacitat d’emocionar i irritar, que s’atreveix amb temes de profund calat filosòfic com la futilitat de l’ésser o la força redemptora de l’amor (Judith Vives, Espaiisidor)
Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències (amb un breu resum) de les que no en tenen, anant a Vull llegir la resta de l'article.
Foto Llum silenciosa, de Carlos Reygadas  Cinc amigues de diferents edats i religions, que coincideixen en un saló de bellesa d’un barri popular de Beirut, són el sucre d’aquesta història. El punt àcid de la llimona el posa la dificultat de ser dona, moderna i pro occidental en una societat, la libanesa (..) Un film ple de frescor i llibertat (..) de llum, de calor, de color i d’olor (Núria Vidal, Time Out Barcelona)
Malgrat que Labaki, volent fer una pel·lícula amable, no aposti per una crítica radical, els seus personatges pateixen pel fet que assumeixen determinats models de dona (o pel fet que no s'hi ajusten) i són menys lliures del que aparenten (Imma Merino, El Punt)
Tot i els continuats espasmes d'amargura i la sensació de permanent insatisfacció en què es troben immerses les quatre protagonistes del film, Caramel aposta abans per la mirada lúdica, per la tragicomèdia menys amarga (Quim Casas, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques i ressenyes o les referències (amb un breu resum), anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO (Alta Films) Caramel, de Nadine Labaki  El drama d’una adolescent hermafrodita a través d’una mirada honesta, arriscada i personal (..) una necessària metàfora de la por a la diferència (Ferran Auberni, Time Out Barcelona)
La intenció de la directora argentina és sempre més de suggerir, de mostrar-nos la psicologia dels personatges, de fer-nos partíceps de la tortuosa recerca d’una identitat sexual que s’expressa no només en com se sent Àlex sinó sobretot en cap a què se sent atreta. I de com aquests dubtes traumatitzen també els seus pares i generen uns efectes col·laterals en l’entorn social i físic en què es mou (Paco Vilallonga, Cinema Truffaut)
Un film que s'allunya descaradament i voluntària dels cànons a què les distribuïdores ens han acostumat del què s'entén com a pel·lícula argentina (Carles Ribas, Diari de Girona)
On falla la directora és en el retrat dels que envolten el personatge central (Quim Casas, Èxit)
A Lucía Puenzo sembla que li interessa trobar l'equilibri entre una narrativa més tradicional i la poesia que busquen (i no sempre amb encert) Recha, Guerín o a la seva manera Hal Hartley (Daniel D.L., Horitzonts inesperats)
(..) interessada a parlar de les pors que els adults poden transmetre als fills (..); en moments aïllats (i menys afortunats) també aposta per suggeriments més "lírics" (Gerard Casas, Benzina)
Els enllaços amb aquestes crítiques o, si no en tenen, la referència (amb un breu resum) , anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO (Wanda Visión) Martín Piroyanski i Inés Efron, a XXY, de Lucía Puenzo
L'enllaç amb les crítiques i (aviat) un breu resum de les que no tenen enllaç, clicant aquí: Vull llegir la resta de l'article. Un primer tast:
El seu gust per l’imaginari gòtic i el món d’ultratomba és encara ben present, però el Burton de Sweeney Todd perd aquell to naïf i innocent d’alguns dels seus films anteriors (..) per avançar cap a un humor negre molt "sagnant" (en tots els sentits de la paraula) i una gravetat molt poc habitual en la seva filmografia ( Judith Vives, Capgròs i Espaiisidor)
(..) producció fallida i maldestra, una versió esquizofrènica de l'obra teatral de Christopher Bond i el musical de Stephen Sondheim... (Carlos Losilla, Avui)
Aquest Sweeney Tood no és una submisa il·lustració d’un musical de Broadway, sinó una tenebrosa ficció burtoniana que ha escurçat el nombre de cançons (..), i que ens capbussa en el romanticisme negre i surreal, propi de les millors obres del cineasta, visualment fascinat i dramàticament commovedor (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)
Stephen Sondheim ha dit que la seva intenció era crear un “musical terrorífic” i és de suposar que Burton tenia el perfil ideal per recrear aquesta idea (Oriol de Balanzó, Time Out Barcelona)
La timidesa amb què Tim Burton afronta Sweeney Todd ens porta a qüestionar-nos per què el musical no acaba de trobar uns clars camins de renovació dins del cinema (Àngel Quintana, El Punt)
Burton hi posa de la seva collita els esperats signes distintius i foscos: la sang tan espessa i irreal com en les produccions de la Hammer, la barreja de violència macabra i humor negre, el maquillatge expressionista a l'estil de La núvia cadàver i la relació existent entre les fulles d'afaitar del barber Johnny depp i el cabells embullats de la seva amant Bonham Carter, i tot plegat és el més semblant a Eduard Mans de Tisores (Quim Casas, Èxit)
No crec possible una segona edat d'or del cinema musical americà (Tim Burton, a Nando Salvà, Èxit)
FOTO Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, a Sweeney Todd, de Tim Burton
Sinopsi Dan és un soldat que ha estat apartat de l'exèrcit fa poc. Per escapar de la seva pròpia vida i dels amics, es refugia en l'alcohol. La seva dona, Nicole, sense adonar-se de com se'ls està degradant la relació, no troba la manera d'arribar a Dan. Alhora, Gaelle busca l'amor, desesperadament i sense èxit. El seu germà Thierry, agent immobiliari, se sent molt atret per Charlotte, una companya de feina. I Charlotte juga amb els sentiments de Thierry de manera perversa. Com tots els altres, Lionel, que reparteix la vida entre el pare malalt i la feina de barman, intenta combatre la solitud. Sota la neu a París, les vides de sis personatges, cadascun d'ells amb la seva pròpia història i sentiments, vides a la recerca de l'amor fugisser. Són històries de personatges que es troben i no es veuen.
Director Alain Resnais. Guió Jean-Michel Ribes, adaptat de l'obra d' Alan Ayckbourn. Música Mark Snow. Fotografia Éric Gautier. Repartiment Lambert Wilson (Dan), Laura Morante (Nicole),Isabelle Carré (Gaëlle), André Dussollier (Thierry), Sabine Azéma (Charlotte),Pierre Arditi (Lionel). Festivals i premis Venècia 2006 (Lleó d'Argent al millor director, Alain Resnais), Premis del Sindicat de la Crítica Francesa 2007 (Millor pel·lícula), Premi FIPRESCI als European Film Awards 2007 (Alain Resnais), César del Cinema Francès 2007 (8 nominacions: director, guió adaptat, muntatge, música, fotografia, vestuari, disseny de producció, so)
(..) aquests sis personatges (..) no necessiten buscar cap autor (..) perquè tenen un cineasta amb disposició d’acompanyar-los en l’aventura incerta dels seus cors, que bateguen mentre es busquen, es troben, se separen, es necessiten, es confessen i s’enganyen. De fer-ho sense moure’ls com a titelles o mirar-los altivament per riure-se’n, malgrat que aquesta pel·lícula malenconiosa té moments de franca i divertida comèdia (Imma Merino, Full de mà del Cinema Truffaut)
Rere d'aquesta comèdia de la vida, però, s'amaga un univers artificial de decorats que no neguen en cap moment la seva condició i una neu que envaeix el film creant un París més somniat que real. Amb això vull dir que Resnais ha arribat a l'essència del cinema: una gran mentida que ens pot portar a la veritat (Carlos Losilla, Avui)
(..) històries personals revelades en llocs públics de sis personatges (quatre, encarnats pels actors fetitxe de Resnais...) construïdes en forma de duets. Cada relació aborda temes similars (la soledat, la dependència, la monotonia, les repressions) amb un estil cada vegada més fonamentat en la complicitat entre director i actors (Quim Casas, Èxit)
L'enllaç amb aquestes crítiques i un breu resum de les que no tenen enllaç, a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Isabelle Carré i Lambert Wilson, a Coeurs, d' Alain Resnais
Sinopsi Juno McGuff és una noia de només 16 anys. Està embarassada i busca els millors pares perquè li adoptin la criatura quan neixi. Amb l'ajut de la seva amiga Leah i d'uns anuncis publicats en una revista, en troba uns de perfectes...
Director Jason Reitman. Guionista Diablo Cody. Fotografia Eric Steelberg. Música Matt Messina. Repartiment Ellen Page (Juno MacGuff), Michael Cera (Paulie Bleeker, el pare de la criatura), Jennifer Garner (Vanessa Loring, la mare adoptiva), Jason Bateman (Mark Loring, el pare adoptiu), Allison Janney (Bren MacGuff, la madrastra), J.K. Simmons (Mac MacGuff, el pare), Olivia Thirlby (Leah, l'amiga).
Revers lluminós de la incòmoda 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, Juno descarta ràpidament l'avortament, presentat com una opció sòrdida, potser perquè, si no, ja no hi hauria pel·lícula ( Xavier Roca, Avui)
La jove actriu Ellen Page (..) contribueix en gran mesura a la credibilitat d’aquest personatge amb aires de lolita underground, que tot i ser un pèl massa fictici i literari, aconsegueix connectar amb moltes sensibilitats ( Judith Vives, Capgròs i Espaiisidor)
Potser sigui massa autoconscient i amable, però Juno no enganya: és un còmic de línia blanca amb un punt malenconiós, i la sinceritat amb què retrata el despertar a la vida i a l’amor d’una lolita que es creu molt llesta, és molt més commovedora que, per exemple, l’excentricitat prefabricada de Little Miss Sunshine ( Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)
Sota el vernís d'una comèdia a vegades afable (..) s'hi amaga un tractat més sever i esmolat de les relacions familiars, les de parella i el sentit de la maternitat ( Quim Casas, Èxit)
L'enllaç amb aquestes crítiques i un breu resum de les que no tenen enllaç; així com la referència d'altres articles d'interés que s'han publicat ran de l'estrena del film, a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Ellen Page i Olivia Thirlby, a Juno, de Jason Reitman
|
CategoriesApartat en construcció i en fase de prova. Per localitzar ràpidament els apunts sobre les pel·lícules Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula. El somni;
Vicky Cristina Barcelona;
Che.L'argentí;
California dreamin';
A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
Lluny d'ella;
Juno;
No Country for Old Men;
L'escafandre i la papallona;
Cap a terres salvatges;
Savage Grace;
... i més Articles sobre estrenes llunyanes i sobre clàssics del cinema
Crítiques i articles d'interès, en català, sobre un film: enllaços o resums (abans, també comentaris) Crítiques i articles d'interés, en català, publicats durant la setmana: només enllaç o referència 15.07.2007-11.10.2007 Articles cinèfils d'interés publicats a la Catosfera (recull setmanal) Continguts de cinema a "Benzina", revista d'excepcions culturals Mont-real, Deauville, Mataró, Roma, València, Valladolid, Xixón, Inquiet, BAFF, Dones BCN, ... Oscar, ISA, César, BAFTA, Goya, Globus d'Or, NYCC, LAFCA, NBFR, BCN, EFA, BIFA, David de Donatello... Pel·lícules que tenen prevista l'estrena ben aviat Articles sobre el cicle "El documental del mes"(en VOSC) Agenda de festivals, premis i d'altres cites per als cinèfils Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski Philippe Noiret, Adrienne Shelly, Matt Dillon, Glenn Ford Qüestions de fons, llevat de "Llengua i cinema" que té un apartat específic Pel·lícules en projecte o encara no enllestides
Els meus enllaços
0.0 EL MEU ALTRE BLOC
0.1. BASES DE DADES
0.2. TíTOLS EN CATALà
-
Secretaria de Política Lingüística Generalitat de Catalunya
-
Pel·lícules, sèrie TV i sèries doblades per TVC
-
Pel·lícules que ha emès TV3 / Canal 33
0.3. DIARIS DIGITALS I PORTALS
-
Pestanya de cultura i comunicació al web de l'Avui
-
-
Web del diari
-
Edició digital de la secció de Cultura i espectacles d'El Punt - Comarques gironines
-
Pestanya d'Oci i Cultura del Portal de Catalunya Ràdio i TV3
0.4. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN HABITUALMENT
-
Bloc de Judith Vives
-
Categoria d'articles de cinema
-
Apartat de crítiques de cinema
-
El bloc de cinema d' iCatFM
-
Reflexions cinematogràfiques de Roger Morales i Puig, aprenent de cineasta
-
Comentaris de llibres i pel·lícules
-
Bloc de cinema de BTV
-
Bloc de cinema de Martí Aragonès
-
Bloc de cinema de Marcel Pujol
-
Bloc del programa de cinema de Ràdio Salt 97.7FM Girona
-
Bloc de Mònica Bargalló Marsal
-
Bloc de Dani Coll i Monné
-
Apartat de cinema del bloc de Jordi Torà Juncosa
-
Bloc de Xavi Far
0.5. REVISTES I SUPLEMENTS
-
-
Suplement setmanal d' El Periódico
-
Enllaç amb el web de Benzina, revista d'excepcions culturals
-
Mensual, especialitzada, en francès
-
Mensual, especialitzada, en francès i amb edicions-franquícia en altres idioma
-
Mensual, especialitzada, en italià
-
Mensual, especialitzada, en espanyol
-
Mensual, especialitzada, en anglès, nord-americana.
-
Mensual, especialitzada, en anglès, britànica.
-
Especialitzada, nord-americana
0.6. WEBS CATALANS DE CINEMA
-
El cinema en la nostra llengua
-
Una mirada catalana al cinema
-
Rodatges i festivals nostrats, notícies, cinefília, cercadors de cinema, interactivitat...
-
Festivals, revistes, etc.
-
Espai de Cinema
0.7. DOCUMENTAL DEL MES
0.8. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN DE TANT EN TANT
-
Apartat de cinema del bloc de Daniel D.L.
-
Categoria de cinema dels Wu Ming.cat
-
Categoria de documentals dels Wu Ming.cat
-
Apartat de cinema del bloc de David Figueres
-
Bloc de cinema de Bernat Castellà. INACTIU.
-
El bloc de Totcinema.cat. INACTIU
-
INACTIU
CARTELLERA
CARTELLERA EN CATALà
"CARTELLERA" FILMOTEQUES I INSTITUTS
CARTELLERA SALES "INDEPENDENTS"
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Lleida
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Palma
-
Perpinyà
-
Girona
-
Barcelona
CINECLUBS
-
Reus
-
Andorra la Vella
-
Figueres
-
Malgrat
-
Granollers
-
Manresa
-
Sabadell
-
Ontinyent
-
Vic
-
Vilafranca del Penedès
DISTRIBUïDORES I INTERMEDIARIS
-
-
-
-
Web en català
-
-
-
Distribució, vendes i finançament internacionals
-
-
-
-
Amb web català
-
-
-
-
"The Director's Label"
-
Venda i màrqueting internacionals de cinema sud-coreà
-
-
-
Vendes i finançament internacionals
-
-
-
-
-
-
-
Cooperativa promotora de mitjans audiovisuals. Web en català.
-
Companyia internacional
-
-
-
-
-
Web en català
-
-
-
Web en català
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
Vendes, promocions... internacionals
-
-
-
-
-
-
-
-
Vendes internacionals, distribució i màrqueting
-
-
-
-
-
-
-
Agència de promoció, màrqueting i premsa
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
Web en català
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
|
