Fa pocs dies denunciava ací l'actitud dels nostres polítics arran de la crisi (ho sent, Sapatero!!!!) a les Corts Valencianes. Per a elles i ells no hi ha crisi. S'apugen els sous, les dietes, etc. I ja està. I dilluns podíem llegir al LEVANTE-EMV "EL CONSELL GASTA EN LA EXPO DEL AGUA CASI LO MISMO QUE CATALUNYA, MÚRCIA Y BALEARES JUNTAS. El pabellón valenciano, el más caro de España, cuesta 6 millones, frente a los 7 de las autonías vecinas. Ací trobareu la notícia. Per una altra part el dia 25 de juny podíem llegir "EL CONSELL PAGA A SU PERSONAL UN 40% MENOS POR KILOMETRAJE DE LO QUE COBRARÁN LOS DIPUTADOS. La indemnización por gasolina congelada desde 1997 subre 4 céntímos" Ací la notícia. Haig de dir que això per als que la cobren. Perquè els funcionaris no tenim dret a despeses per desplaçament al treball. I les diputades i diputats no sols sí en tenen, sinó que, a més a més, moltes vegades van GRATIS TOTAL a events públics (Eurocopa, per posar un sol exemple). Ací podeu llegir la notícia. I per si no en teíem prou el mateix dia trobávem que "EL COMEDOR DE LUJO DE LAS CORTES AÚN COSTARÁ 12.000 EUROS MÁS POR EL ERROR EN UNA SUMA. La cámara alega que se transpapelaron datos y que los servicios jurídicos avalan el pago". I mentrestant els nostres alumnes en barracons, amb clarió i pissarra els professors, etc. Aquesta és la realitat de la classe política valenciana (MALAURADAMENT) Per tant... la pròxima convocatòria electoral em pensaré si vaig o no a votar
CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS. L'he penjat a l'altre bloc. I també el video que l'acompanyava al bloc de Josep Blesa. I només puga l'escamparé pel correu als amics, saludats i coneguts (ja sabeu quin "via crucis" passem els que no tenim connexió en condicions. A continuació el podreu llegir i passar-lo... gràcies.
Segons Cuatro, els aficionats de la roja madrilenys s'amunteguen com
cabres a la Plaça de Colom, aquella on oneja la rojigualda més gran de
l'Estat. Segons l'emissora, són desenes de milers els espanyols que es
congreguen allí per veure el partit a través de les pantalles gegants.
I així és, tal com es pot veure en les connexions en directe durant els
partits. I el d'ahir no en va ser una excepció.
El que no
expliquen els locutors enfervorits de l'Eurocopa és que Cuatro paga un
entrepà i 12 euros a aquells patriotes espanyols que vagin a la plaça.
Tal com informen a Vaya tele,
el macroespai que han muntat els de l'emissora a la cèntrica plaça
madrilenya s'havia d'omplir com fos, i així és com, amb anuncis a
través de Loquo i d'altres mitjans, oferien l'entrepà i els citats 12
euros a aquells disposats a tirar-se la tarda onejant rojigualdas.
Panem et circenses en versió entrepà de xoriço. I els catalans, a encomanar-nos a Alemanya.
Crisi? Quina crisi? Per als nostres
representants a les Corts Valencianes no n’hi ha. Per què ho dic? Mireu com
actuen davant de la crisi (desacceleració…). Llegia el dia 15 d’aquest mes en
les pàgines del Levante-EMV: “Una diputada del PP cobra 55 kilómetros por ir
y volver con su coche de Burriana a Castelló. El kilometraje que pasa Esther
Pallardó dobla la distancia que hay entre ambos municipios”. Ací teniu la notícia.
Cal dir que és diputada de la
Diputació de Castelló, del Carlos Fabra. I quan se li
pregunta pel fet, contesta: “desconce por qué son 55 kilómetros… me la calcularían
en el grupo en función del trayecto que dije que hacía… firmo cada mes y yo no
sé nada más”. Com podem comprovar amb diputats així tenim el futur assegurat.
Elles i ells tenen dret al
quilometratge, cosa que em sembla bé. No han de “pagar-se” de la seua butxaca
la dedicació pels afers públics. Ni molt menys.
I dissabte llegíem: Los diputados de
las Corts se suben un 64% el kilometraje por el precio de la gasolina. La
presidenta de la Cámara
endurece el control para disponer fondos mediante cheques o talón”. Ací teniu
la notícia. Que vinguen crisis així. A mi no m’afecten, i si m’afecten, m’apuge
el que cobre. Aquesta apujada és una proposta unànime de tots els portaveus.
Com ha de ser! O és que no treballem tots per al mateix amo?
I a la resta d’humans? Hem de
pagar-nos el quilometratge per anar a treballar. Encara que hi haja una llei
que et permet residir a 25 km
del lloc de treball (en el cas del funcionariat), no tens dret ni a quilometratge
ni a cap tipus de compensació per qualsevol apujada del petroli.
El que deia al titular de l’apunt,
FINALMENT, HO ACONSEGUIRAN… que deixem de votar-los (perquè sembla que sols
pensen a veure incrementada la seua butxaca a final de mes. Sé que és fort el
que dic. Però també sé que cada dia més gent pensa el mateix (i sense distinció
de color ideològic)
que deixem de votar-les i votar-los... És que açò ja passa de castany obscur... La vaga del transport feta per empresaris i autònoms (no treballadors). Però el Congrés no es queden arrere. Mireu açò de DIRECTE.CAT
ABSENTISME AL CONGRÉS
Hi ha per llogar-hi cadires!
Per una banda al parlament de la Unió Europea s’aprova l'augment de la
jornada de treball però d’altra banda a l’Estat Espanyol, el partit de
govern i el president de la Càmera, José Bono, consideren que els
dimecres, cap allà a les quatre de la tarda és un bon moment perquè els
diputats i diputades marxin cap a casa seva (els viatges també són a
càrrec de l'Estat) fins el pròxim dilluns. Molta feina és negatiu per a
la salut.
En Bono va plantejar a la reunió de la Taula i
després en la Junta de Portaveus fer un canvi en els horaris dels
diputats. De seguida va obtenir el suport incondicional del Grup
Socialista, que no va presentar ni una sola objecció. CIU, PNB i el
Grup Mixt tampoc van posar inconvenients. Es tractaria de reduir les
sessions plenàries a només dos dies, i no a tres, com passa fins a ara.
Els dimarts quedarien igual: la sessió plenària s'obre a les quatre de
la tarda, i en l'ordre del dia s'inclouen proposicions de llei,
proposicions no de llei i mocions conseqüència d'interpel•lació.
El gran canvi s'ha deixat pel dimecres. Les preguntes de control al
Govern passarien al matí -ara són a la tarda-, i havent dinat, a partir
de les 16 hores, s'inclourà l'activitat legislativa, com els projectes
de llei que enviï l'Executiu, que fins a aquest moment es debatien i
votaven un dia després. Els dijous, segons el projecte de Bono,
quedarien sense Plens i podrien convocar-se comissions.
Aquests mots són sinòmins del que no vol fer servir el sr. JLRZ. Però tant fa. Nosaltres ens hem entés. Com que cada dia hi ha peticions de diversos sectors productius que reclamen ajuts a l'Estat per la situació de desacceleració econòmica que hi ha instal.lada entre nosaltres, vull dir-hi la meua. Anem a pams. No sóc economista ni sé massa (pràcticament en sóc analfabet) d'aquestes coses. Però sí hi ha una cosa que em crida força l'atenció: la quantitat de sectors (guanyadors de molts diners fins fa un dia...) que ara demanen ajuts per l'apujada del preu del petroli i matèries primeres, etc. I els que no hem guanyat tant fins ara, que hem fet la nostra faena com millor hem sabut, què fem? a qui li demanem ajut per l'apujada del preu del petroli? O és que això que tant els agrada a molts esmentar, la Constitució, no diu que tots som iguals davant la llei? O és que hi ha uns més iguals que altres? A mi em sembla molt bé que el govern i la CE ajude a tot el món que ho necessite... però cal pensar que si el petroli s'apuja s'apuja per a totes i tots, si la vida està cara, està cara per a bons i roïns, etc.
Ací us deixe un altre punt de vista (semblant al meu) i té més raó que un sant (de Sant Just Desvern):
Ahir vaig veure tres minuts del programa que condueix aqueixa senyora de Canal 9, Manu Ríos, figura de l'objectivitat allà on la hi haja. I què voleu que us diga: ni la crisi del PP -que ausades ens en donaran-, ni la tragèdia del Nou Mestalla -DEP aquests quatre treballadors-, ni el "FRACÀS" de l'operació "ÈXIT" als instituts, ni les opinions que ara "vomiten" cada dia FJL i PJR a la COPE, ni el deute milionari de RTVV, ni el del Consell, ni els endarreriments als professors interins de l'ensenyament públic ni del concertat, ni... podria fer la llista molt més llarga. Sols hi havia dues grans preocupacions: la crisi econòmica -que no dic que no ho siga, però sí que vull afegir que, en uns altres moments, han fet diners a cabassades-, i que JLRZ té la culpa de tot (fins i tot, crec, de la crisi del PP). És a dir, si algú/na no té cap altre mitjà d'informació que no siga la VEU DE SU AMO (CANAL 9) -i em consta que ací n'hi ha molts que sols es desinformen amb Canal 9-, allò que li presenten (Canal 9) i la realitat no s'assemblen en res. Ara bé, com hem dit sempre, no hi ha pitjor cec que el que no vol veure.
PD: La imatge que acompanya el post és de la convocatòria per a dissabte amb el lema FORMULA 1- BARRIS 0. Hi ha un manifest i més informació al bloc Des de Llíria cap a Ítaca
Encara que no guanyàrem el Festival d'Eurovisió -sols era una excusa per retrobar-nos-hi-, encara que la festivitat del Corpus anà com anà -hi ha hagut pobles on no han fet la processó, altres -com el meu- ho han fet tot-, encara que aquesta primavera fa moltíssima calor i plou també -cosa que no agrairem mai prou al bisbe de Múrcia, Juan Antonio Reig, encara que... en fi, ací estem PERQUÈ HEM VINGUT.
I passant a altres coses, ahir vaig poder llegir un article de Jaume Asens, vocal de la Comissió de Defensa del
Col.legi d'Advocats de Barcelona i de Gerardo Pisarello, professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, intitulat Una bandera acorazada (de PUBLICO) que us deixe a continuació. Ho poden dir més fort però no més clar.
La condena a prisión de 2 años y 7 meses de Francesc Argemí, el joven
independentista que descolgó una bandera española en Terrassa, ha reabierto el
debate sobre la protección de las instituciones y símbolos del Estado. Los
valedores del severo correctivo, entre los que han despuntado algunos conspicuos
dirigentes del Partido Popular, señalan que la protección reforzada de la
bandera bicolor es necesaria para garantizar la convivencia y la unidad
nacional. También sostienen que quienes la vituperan son “radicales” que no
expresan ideas sino que incurren en actos de “incitación a la violencia”. Este
tipo de juicios, sin embargo, oculta hechos y dobles raseros difíciles de
soslayar.
El más patente es que la bandera española, al igual que la unidad del Estado,
no se encuentran desprotegidas sino celosamente blindadas por el sistema
político. En primer lugar, por lo que el británico Michael Billing ha llamado el
“nacionalismo banal”. Este tipo de nacionalismo pocas veces es reconocido por
quienes lo ejercen. No obstante, opera a través de mecanismos cotidianos como la
presencia de los símbolos del Estado central en edificios oficiales, monedas,
competiciones deportivas o sencillamente en el vocabulario asumido acríticamente
por medios de comunicación, políticos y personajes públicos, entre otros. En
segundo lugar, por el propio aparato coactivo estatal. Según la ley de banderas
de 1981, tal insignia es signo de “unidad e integridad de la patria”. La
preservación de estos valores es la finalidad que la Constitución española
encomienda al Ejército en su artículo 8, un precepto sin parangón en el ámbito
europeo que reproduce casi sin modificaciones el artículo 38 de la Ley Orgánica
del Estado franquista. También son éstos, en definitiva, los bienes jurídicos
que salvaguarda el delito de ultraje a la bandera, colocado sintomáticamente
junto al de “ofensas a España”.
En teoría las banderas autonómicas también gozan en la actualidad de
protección jurídica. En la práctica, sin embargo, los únicos agravios
perseguidos, presentados casi siempre como desordenes públicos, son los que
atañen a la bandera española. Toda la jurisprudencia del delito hace alusión a
ultrajes a la nación española o al sentimiento de su unidad indivisible. En
cambio, los grupos de extrema derecha que mancillan símbolos catalanes o vascos,
a menudo de forma disruptiva, rara vez suelen tener problemas con la
justicia.
La asimetría es evidente y la propia ley la refuerza. En 2002, el Partido
Popular impulsó un pacto con el PSOE que asegurara la presencia en la Plaza
Colón de Madrid de una enseña española de casi trescientos metros cuadrados en
un mástil de cincuenta metros de altura. El propósito era que el ejército la
izara, entre otros actos, durante el onomástico de Juan Carlos I y el día de la
Hispanidad, hasta hace poco conocido como Día de la Raza. De esa manera, se
intentaba reflejar el “lugar preferente y de honor” que la ley de 1981 reserva a
la española respecto con cualquier otra autonómica.
Los intentos de minimización de los símbolos autonómicos se extienden
igualmente a otros de importante carga político-histórica, como los
republicanos. El republicanismo, como el independentismo, son idearios políticos
considerados legítimos por el propio sistema constitucional español. A pesar de
ello, el Ministerio Fiscal solicitó recientemente una severa pena de prisión
para el activista madrileño Jaume d’Urgell, quien, en un acto simbólico de
“restitución democrática”, sustituyó en un edificio público la bandera
rojigualda por una tricolor. Hace poco, también, la Guardia Civil irrumpió en un
local de Izquierda Unida en Medina Sidonia, Cádiz, para incautar una bandera
republicana por su supuesta “inconstitucionalidad”. Todo esto mientras la
bandera franquista –la del escudo con águila de San Juan incluida– ondea sin
mayores molestias en manifestaciones de la Iglesia o de la derecha política, así
como en la fachada de locales regentados por nostálgicos de la dictadura.
En un contexto así, presentar las críticas a lo que la bandera española
simboliza como gratuitos desahogos fanáticos que quebrantan gravemente la paz
pública resulta un reduccionismo pueril. Más bien, suelen ser la reacción al uso
prepotente y no pocas veces intemperante de un emblema que, aunque remozado,
sigue representando para muchos una herencia del régimen franquista. La
utilización de la bandera como arma arrojadiza por parte de la derecha más
recalcitrante no hace sino confirmar esta percepción. Basta con recordar la
ostentación patriotera del peñón de Perejil o las arengas inflamadas de Mariano
Rajoy, cuando pedía “sin aspavientos, pero con orgullo” sacar a las calles las
rojigualdas para “celebrar” el 12 de octubre.
En 1989, el Tribunal Supremo de los Estados Unidos, en el caso Johnson versus
Texas, consideró que la quema de la bandera por razones políticas debía
entenderse como un ejercicio simbólico de libertad de expresión y no como un
acto de instigación a la violencia. Hasta el muy conservador juez Antoni Scalia
suscribió el fallo, motivado con un argumento decisivo: las invectivas contra la
bandera, incluida su quema, deben admitirse precisamente porque la enseña
norteamericana pretende, ante todo, ser un símbolo de libertad. Cuando se coteja
esta realidad con la española, los interrogantes son ineludibles: ¿qué simboliza
una bandera que necesita armarse con una coraza institucional y penal tan
desmesurada? ¿Qué vuelve tan grave, como cantaba Brassens, el pecado de no
“seguir al abanderado”?
Si haig de ser sincer, no ho sé. Em pregunte i pregunte moltes vegades com hem arribat a ser com som i tenir el govern que tenim. Però cap resposta, quan les obtinc, em fa el pes. I si no mireu:
Educació aparta del seu càrrec el director d'un col.legi d'Almoines a pesar dels seus èxits (EL PAÍS, 23 de maig). Ací teniu la notícia. Em solidaritze amb Joan Baptista Malonda, l'actual director. I passa això i com si ploguera... Igual l'aparten perquè el CP funciona i això no s'ho poden permetre.
FAPA considera una "burla que Ciutadania s'impartesca en anglés (EL PAÍS, 23 de maig). Tot el que he dit per a l'anterior notícia val per a aquesta. I en van... Ací teniu la resta d'informació.
L'article d'opinió de n'Andreu Pasqual a LEVANTE-EMV fa el ple. Ací us el deixe perquè en gaudiu (i que conste que no voldria que aquesta fóra la nostra realitat). Bon dia.
ANDREU PASQUAL
BENVINGUDA PER ALS NOUVINGUTS
Benvinguts, aquest és el meu govern valencià. Això de valencià sols és un adjectiu, perquè no és valencià qui no governa en valencià per als valencians. Sí, vesteixen d´etiqueta a tothora, mengen als millors restaurants i, com la Ventafocs, tenen xòfers que els passegen en carrosses-carabassa; coneixen els bitllets de cinc-cents euros i, amb ells, es compren luxoses vestimentes de teles importades -és a dir, no valencianes. Sempre parlen de crisis, però mai han conegut una cartella de racionament. Des de l´autarquia franquista, fins a qualsevol crisi del dòlar. La majoria veniu per a treballar més que per a fer turisme. Doncs bé, aquest és el vostre govern valencià. Jo no l´he volgut i, pel que sé, alguns de vosaltres tampoc. Però és el que hi ha, com tot el que ens trobem a la vorera fora de lloc. Els podeu veure constantment a la televisió valenciana -també és un altre adjectiu-, ja que sols apareixen ells. Apareixen amb els millors somriures, inaugurant obres faraòniques i demés, de la mateixa manera que abans s´inauguraven pantans. Aquell que talla la cinta roja i confon el discurs polític per l´empresarial és el nostre president. Què voleu que hi faça? Jo no l´he votat i, si pregunteu, ningú l´ha votat. I sense que ningú l´haja votat, mana com el més votat. Això és bo per al seu ofici, però perjudicial per a la seua autoestima. Imaginem veritats: «Cariño, ¿tú me has votado?», al que ella respon amb un «te quiero». En fi, volem creure que ho superarà -no sigueu bàrbars, hem de desitjar el millor per al nostre president. Alguns vos queixeu de què són polítics mediocres. Potser. Ràpidament, tracteu de trobar alguna alternativa i observeu el principal partit de l´oposició. Ràpidament, també, i doloridament, aparteu la vista i sols hi resten set diputats que fan més mel que política. És una bresca, més bé, però de productivitat baixa. Però de productivitat, al cap i a la fi. Pel temps, també s´han guanyat que ningú diga alt i clar que els ha votat. Una de dues: aquesta societat és vergonyosa o és que té molta vergonya de la classe política a la que vota. Tant se´ns fot, perquè allò cert és que la vergonya social fa diners ronyosos, i això és l´atractiu sublim perquè aquest govern que ningú ha votat vaja perpetuant-se en el poder i l´oposició en l´oposició. No hi ha altra integració per als nouvinguts que els valencians ens integrem també en un front comú per véncer aquesta vergonya. Superar-la en valencià. Eixa és l´única integració que ens pot valdre.
El fartet és un peix autòcton amenaçat pel deteriorament del medi ambient i la presència d'espècies invasores com el peix mòmia, que altres anomenen pez pirañita. Salvem el fartet del PP! Fem fora de la Generalitat mòmies i piranyes!
Pren una forma anual, en el temps, i nòmada, en l'espai, sent l'objectiu trobar-se una volta a l'any en un barri diferent de la ciutat de València, establint un diàleg entre els col·lectius culturals del barri i altres d'arreu del món, mostrant les diferents formes en què trobem la cultura oberta, enriquint-la, enriquint-nos, i repensant-nos.
que no podia ser tant ¿com ens volen fer creure?:
I PERQUÈ ES DEPUREN TOTES LES RESPONSABILITATS POLÍTIQUES, EMPRESARIALS I NO TORNE A PASSAR MAI MÉS!!!!
