"Me apetecía ver un mercado"

"Bueno, ¿Y qué tal dan los sondeos?"

"Bien, bien". "Lo que pasa es que nos conviene que haya tensión".

"Usted ha sido un buen ministro".

"Se busca a una niña, lleva un bonobús, le acompaña un abuelito jubilado de Endesa con una pequeña pensión. Ella responde al nombre de Esperanza, y a él le llaman Globo Pinchado. Sus padres, Mariano y José Mari, ruegan que quien la vea llame a su casa, domicilio en la calle Conferencia Episcopal, número 1. Amén".

"La niña de Rajoy es una niña pija que ha nacido y vive entre algodones, que estudia en universidad privada y que no tiene dificultades para encontrar un empleo. El resto de las niñas, sin embargo, serán las discriminadas por Rajoy".

"La niña de Rajoy nacerá el 9 de marzo y se llamará ¡Victoria!, ¡Victoria! ¡Victoria!".

"Yo deseo que la niña de Rajoy sea feliz".

"Tengo a una niña en la cabeza, en el sentimiento y en el corazón".

"Todos no cabemos".

"Cuánta alegría nos ha traído José Luis Rodríguez Zapatero ¡Algunos no hemos terminado de tener un orgasmo detrás de otro. Nunca habíamos tenido tantos: primero los que me da mi marido y luego los que me da Zapatero, ¡orgasmos democráticos!".

PD: A continuació teniu les respostes. La informació l'he poguda extreure d'un article d'Antonio Jiménez Barca, d'EL PAÍS (09-03-2008)

Escrutado 99,99%

Aquestes són les dades oficials. Anem a jugar a un repartiment d’escons equitatiu i equilibrat. Per començar, dels 350 escons en disputa tenint en compte que hi ha hagut una abstenció de 8.360.597 (un 24,68%) del cens, hauríem de restar aquesta part proporcional dels 350 diputats a elegir. És a dir 86,38 escons haurien de quedar-se buits. Sí, senyores i senyors legisladors, BUITS.

Si restem els 86 (corresponents a l’abstenció) escons als 350, tenim per a repartir sols 264 escons. D’entrada, quants euros ens estalviaríem i, segurament, per i per a fer la mateixa feina.

Anem a procedir al repartiment de l’altre 75,32% de vots emesos:

PSOE:

No. En absolut. Li’n corresponen SOLS 115,20. Li n’hauríem de restar 54.

PP:

No. Què s’han cregut aquests! Li’n corresponen SOLS 105,09. Li’n restaríem 48.

CIU:

No. Li’n corresponen sols 8,05. Li’n restaríem 3 escons.

EAJ-PNB:

No. Li’n corresponen 3,16. Minva en 3 escons.

ERC:

Li’n corresponen 3,08. Ací es queda igual.

IU:

No. Li’n corresponen 10,03. Ací augmenten 8 escons.

BNG:

Li’n corresponen: 2,16. Ací queda igual.

CC-PNC

No. Li’n corresponen 1,71. Pràcticament romandria igual.

UPyD

No. Li’n corresponen 3,1. N’augmentaria 2.

NABAI

No. Li’n corresoponen 0,63. Per tant 1 escó. Es quedaria igual.

Jutgeu vosaltres mateixos. Però si volem fer el repartiment, sense tenir en compte l’abstenció, aquestes són les dades:

PSOE: 43,64%: 152,7: 153 escons. I no 169.

PP: 40,11%: 140,3: 140 escons. I no 153.

CIU: 3,05%: 10,6: 11 escons. IGUAL

EAJ-PNB: 1,20%: 4,2: 4 escons. I no 6

ERC: 1,17%: 4,09: 4 escons. I no 3.

IU: 3,8%: 13,3: 13 escons. I no 2

BNG: 0,82%: 2,87. 3 escons. I no 2

CC-PNC: 0,65%: 2,27. 2 escons. IGUAL

UPyD: 1,20%: 4,2. 4 escons I no 1.

NA-BAI: 0,24%: 0,84. 1 escó. IGUAL

I ara què fem? La Llei Electoral, com deia ja fa temps, hauria de tenir dos articles, com mínim,i caldria que digueren (si fa no fa) açò:

1. Ningú no podrà presentar-se, i lògicament ser elegit més de dues vegades per a càrrec polític: 8 anys màxim.
2. Abans de rebre l’acta de diputat, regidor, etc. haurà de passar un examen i/o proves sobre la seua salut mental i la finalitat per la qual vol fer-se càrrec de l’escó. I afegiria un tercer article.
   
3. Els sous i el calendari laboral hauria d'ésser aprovat en referèndum per la ciutadania -o siga qui paguem els seus sous-.

Ja sé que no vaig a guanyar les eleccions. Ho tinc clar, perquè no m’hi presente i amb aquest programa…!

Ahir em van deixar dos comentaris dos fidels seguidors del meu bloc (i jo del seu… moltes gràcies, amics Colata i Banyerí), i a petició de l’amic Banyerí vaig a redactar aquest apunt. No sé si faré allò que em demana i com m’eixirà però ho intente. Trobe que l’article de Joan Francesc Mira, Un país sense futur, publicat ahir a EL PAÍS i pengat aquest matí davall recull molt bé el que em demanava l’amic banyerí. Per tant, vaig a fer una darrera reflexió en veu alta per si de cas algú/na encara no s’ho ha pensat i el/la puc ajudar per a les “votaes” de diumenge.

Ahir algú em féu pensar que anava a votar a qui apuge els impostos perquè honestament quant més paguem els que més tenim, millors serveis hi haurà. M’imagine que gran part de les persones no pensen així. Doncs en aquesta línia jo em vull llençar no al rogle de les eleccions sinó de l’opinió. Potser tinga poquets vots d’aprovació. Però ací teniu unes propostes:

-Demaneu-me a mi i a la resta esforç. Sí. Per tal d’aconseguir les nostres metes no vaig a jugar a la loteria ni a encendre un ciri a un sant, ni vaig a demanar subvencions. Ni vaig a demanar ajuda als del meu partit. Propose esforç, treball i responsabilitat.

-Viure feliç sense grans riqueses. Disfrutar d’allò que és senzill, xicotet, normal. No vaig a aconseguir grans èxits. Potser, a la fi de la legislatura, no puga mostrar grans obres que hem fet.

-Acollir al diferent, a l’immigrant, que té una altra ideologia i tractar d’enriquir-nos mútuament. Acollir encara que no m’aporte res, encara que no em donen res a canvi.

-Afavorir el diàleg, la trobada, la comunicació. En els meus mitjans de comunicació no hi haurà fotografies meues, ni contaré els meus èxits, sinó els èxits dels altres.

-Vetlar, conservar i disfrutar de la natura en totes les seues formes. Des de no comprar productes amb molt d’embolcall a fer servir menys el cotxe.

-Els grans són la saviesa. Anem a comptar amb les seues experiències. I farem més residències que hotels, cellers i camps de golf.

-La velocitat de la societat la van a marcar els malalts, els febles, els empobrits i marginats. En caminar al seu pas, anem tots a valorar més la vida.

-No queixar-me de les dificultats de la vida. Veuré per la finestra del món la fam, la misèria, la mort. Sóc un privilegiat i tractaré de treure la mort i sembrar la vida. Almenys aportarem no el 0,7%, sinó el 7,0%.

-No coneixeré cap vida dels famosos a l’ús, sinó intentaré apropar-me a tantíssims artistes en la vida normal, que viuen amb serenitat i senzillesa.

Estic segur que aquestes propostes les aproveu moltes persones, encara que no ens hàgem presentat amb papereta. Però m’alegra saber que hi ha moltes persones que senten com jo. I formem el partit polític de l’alternativa humanitzadora. Ens votes?

La major part de les propostes anteriors han eixit de la mà de Gerardo Vilar i m’han arribat a mi i jo us les done a conéixer per tal que hi reflexionem totes i totes sobre què ens juguem diumenge quan anem al col.legi electoral a dipositar les nostres paperetes. Ens juguem continuar com fins ara o poder començar a caminar com a valencianes i valencians d’una vegada. No em serveix per a res que em diguen que PP=SOE representa la veu valenciana. En absolut. Ni la representen ni l’han representada ni la representaran mai. O no heu vist qui us ha escrit la carta demanant-vos el vot? Per al PP (en castellà) Rajoy, per al PSOE (en bilingüe, això sí!!!!) Rodríguez Zapatero i per a EU (en castellà) Llamazares. De la resta no en parle. Els senyors que es presenten per la circumscripció de Madrid ens demanen els vots als valencians. Quina gràcia!!!! I on són MTFDLV, EGP o AMG? Despareguts en combat.

Però si mirem la petició del BLOC+INICIATIVA+VERDS veurem que qui ens demana el vot és Isaura Navarro, Diputada i Candidata de nou al Congrés per aquesta coalició. Ho volem més clar? La resta vota en clau madrilenya, nosaltres votem en clau valenciana. I és el que hem de fer, si no volem passar quatre anys més sense pena ni glòria (com el burro Victòria, diuen per aquestes terres). Sols us recordaré la feina ingent que ha estat capaç de fer José Antonio Laborteda (CHA) per l’Aragó. Un sol diputat i ausades que ha parlat i ha millorat la seua terra. Més clar: aigua.

Totes les mesures que propasa la coalició van en la direcció d’aconseguir millores per a la nostra terra i la nostra gent. Us en deixe sols dues:

GARANTIR LA PROTECCIÓ, ATENCIÓ O REGENERACIÓ DELS NOSTRES RIUS I AIGUAMOLLS I EL NOSTRE LITORAL.

ESTABLIR PREUS JUSTOS EN ORIGEN I DESTÍ PER A AGRICULTORS I RAMADERS. INVERSIÓ PÚBLICA PER AL DESENVOLUPAMENT RURAL.

I què diuen els altres?

PP: Tengo una confianza plena en España y en su futuro. (Rajoy)

PSOE: Hace cuatro años, los ciudadanos  me confiaron la tarea de gobernar España. (Zapatero)

IU: Cierre bases OTAN en España. (Llamazares)

Doncs això mateix: tots tres fan servir el mot Espanya. Així sí que defensaran bé els nostres interessos com a valencians.

Bona nit.

Més enllà de l’agressivitat i la crispació

Què és el que decidirem amb els nostres vots?: els governants dels pròxims quatre anys. Es tracta de persones i també de programes, encara que a aquestes altures, fins els més babau sap que una cosa són les promeses en campanya i una altra els fets quan arriben al poder. Hi ha dues forces majoritàries que, si les analitzem en profunditat no difereixen substancialment una de l’altra. I això és així, perquè per damunt d’ideologies originàries, el seu objectiu maxim és la conquesta del poder i saben que la major pedrera de vots es troba al sector majoritari de la societat actual, anomenat centre, conservador i pacífic, que per damunt de tot ansia que el deixen gaudir apaciblement del seu actual nivell de vida, amb seguretat i sense extremismes. Així que uns juguen a definir-se com centre-dreta i altres centre-esquerra. D’ahí, l’esforç energètic que es veuen obligats a fer per tal de subratllar les seues diferències accidentals de manera que els votants es decidisquen a prendre partit entre ells i els rivals. Açò ho podem observar en el temes que segurament van a ser estrella a la campanya electoral que mai ha cesat.

El primer consisteix en el joc ja iniciat de jo sóc més patriota que tu. No és un secret el rebrotar del nacionalisme espanyol, que la transició adormí després dels excesos del franquisme. A aquest renàixer, han contribuït en primer lloc l’envalentonament dels nacionalismes perifèrics, català i basc. L’Estatut de Catalunya, aprovat al seu Parlament i rebaixat a les Corts Generals i recorregut pel PP davant el Tribunal Constitucional. La proposta sobiranista i d’exigència d’autodeterminació del lendakari Ibarretxe. La guerra de les banderes i la crema de fotos del rei són la lluïssor superficial d’aquesta contesa més pregona. El PP ha embestit rabent en aquesta lliça. Amb ella s’assegura, a més, la continuïtat d’aqueixos vots que tenen manllevats de l’extrema dreta. Però esdevé a més, les onades d’immigrants que estan arribant al nostre país, legals o sense papers. La xenofòbia creixent és un dels al.licients d’aqueix fervor neoespanyolista. I suïcidament, un partit que s’anomena democràtic, no dubta a alimentar-la subliminalment, en fer servir aquest tema contra el govern de ZP, fent-lo responsable per l’efecte crida –diuen- d’aquesta arribada massiva d’immigrants. La cerca desesperada de lletra per a l’himne nacional, els gestos governamentals d’afirmacions patriòtiques, la visita dels reis a Ceuta i Melilla, s’emmarquen en aquesta batussa. Per llençar més llenya al foc, el fracàs de negociació amb ETA i la reanudació per part d’aquesta de les seues activitats terroristes i la manipulació política d’associacions de víctimes del terrorisme contribueixen que el clima electoral que es deia de patriotisme constitucional de la transició s’haja evaporat quasi per complet.

El segon tema que ha començat a ser constant a les conteses electorals és l’econòmic. Hem tingut uns anys d’accelerat desenvolupament macroeconòmic. Els indicadors que solen usar-se per a mesurar-lo ens ho assenyalava així. La bona coiuntura d’un món globalitzat, el diner barat, la massiva incorporació de la dona al món laboral i l’arribada d’immigrants, que ocupen llocs de treball rebutjats pels espanyols, afavoreixen aquest creixement. Una bona part de la societat assolí nivells de confort material desconeguts anteriorment. La resta s’ha depauperat en termes absoluts i relatius. Aquest indubtable avanç econòmic ha tingut els seus talons d’Aquiles: la seua base ha estat la indústria de la rajola, amb un desmesurat augment del parc d’habitatges i una feroç especulació urbanística; l’endeutament de compradors de pisos en hipoteques a terminis cada vegada més llargs; les condicions indignes del treball: la pràctica congelació de salaris, l’augment de la temporalitat i els sinistres laborals, l’increment forçat de la contractació autónoma de treballadors que segueixen al servei del mateix empresari, l’escassa investigació i formació, l’amenaça constant de la deslocalització de les indústries cap a països més endarrerits. Però han arribat ja les vaques flaques: el petroli pels núvols; la crisi del mercat hipotecari; l’encariment del diner; la desacceleració de la construcció; el rebrot de la inflació sobretot en els preus de la cistella de la compra.. En aquest marc ja tenim la demagògia electoral servida: el govern n’és el responsable. Cal reduir els impostos, proclamen tots, encara que en divers grau. La veritat és que tots dos accepten dòcilment els dogmes del liberalisme econòmic i es neguen a intervenir el mercat regulat per oligopolis creixents i a més, dins del marc globalitzador de la UE, de la moneda única i del BCE les possibilitats del govern són més bé reduïdes.

L’altre gran tema que fan servir, almenys els seus portaveus més agressius, per tal d’encendre l’opinió pública és el de l’atemptat de l’11-M a Madrid. La sentència del macrojuí no ha apagat la discussió. Qui es negava a acceptar que no hi haja inductors intel.lectuals a l’atemptat s’enfronten a qui considera que si actuaren a Espanya els terroristes islàmics fou com a conseqüència directa del suport incondicional del govern Aznar a la guerra d’Iraq. Uns obliden que la sentència no diu que l’imputat com a inductor no ho haja estat, sinó que no hi ha proves suficients per tal de condemnar-lo i, per tant, l’han absolt d’aquest delicte. I la guerra d’Iraq pot hacer acreixentat les ganes terroristes contra nosaltres, però la causa principal és que som un país occidental i damunt la nostra preparació per tal de previndre aquest terrorisme internacional era mínima. En realitat, el que passa és, al meu entendre, que no s’han digerit bé els resultats de les darreres eleccions generals. Uns perquè no esperaven guanyar-les i sols la bestiesa o la mala intenció dels governants anteriors en atribuir l’atemptat a ETA semblà propiciar-los el seu triomf. I els altres, perquè el creien segur i van veure com se’ls esfumava de les mans.

L’agressivitat i les desqualificacions recíproques han estat el to habitual aquests quatre anys. I és de preveure que el calor de la proximitat electoral els encenga encara més. Em tem que la diatriba dialèctica per tal de suscitar emocions irracionals, substituesca una argumentació serena que expose a la ciutadania els seus projectes de govern. Lògicament, han de partir d’anàlisis dispars de la situació i amb arguments derivats de la seua ideologia originària.

Una vegada més es posaran de manifest els mals d’un sistema electoral, projectat des de la por de la transició cap al futur. La llei d’Hont seguirà afavorint els partits majoritaris en detriment dels xicotets com EU, BLOC, BNG, CIU, etc. Alguns envegen el sistema francés a dues voltes. Confessaré que preferesc l’anglés de districtes personals (en cada circumscripció electoral es vota un sol candidat) on la connexió entre elector i elegit és màxima. Ací, la prohibiciçó constitucional del mandat imperatiu es defrauda en profit de l’estructura jeràrquica i antidemocràtica dels partits polítics.

Espere que aquestes reflexions ajuden a discernir la decisió a prendre de cara a les eleccions; aquestes o altres, potser més informades i atinades. I després de meditar, podrem elegir la candidatura que ens semble millor o la menys mala. Clar que caben altres opcions: la del vot en blanc de qui són demòcrates, però volen manifestar el seu rebuig a les opcions ofertades. Perquè l’altra, abstenir-se, a mi no em sembla digna d’un ciutadà responsable.

PD: Aquest text me'l publicà la revista CRÒNICA (d'Ontinyent per a la Vall d'Albaida) la setmana passada. Considere que és bo penjar-lo per a totes i tots els lector de la xarxa blocaire. I vull deixar clar que l'he escrit des de l'òptica valenciana. Gràcies.