Avui fa dos d'aquell fatídic matí en què unes bones persones trobaren la mort a la línia 1 del metro de València. Aqueixa ciutat en què governa la gran rita i el "beat" camps i que, a dia d'avui, no s'han dignat a rebre l'associació de Familiars dels Morts i Ferits aquell dia. I encara més, la gran rita els va fer treure's les samarretes en un ple als familiars de les víctimes innocents. Ai... quantes en veurem encara! Aquesta associació té un bloc que trobareu ací. Avui sols vull tornar a manifestar la meua solidaritat amb aquests familiars una vegada més. I que seguesquen insistint-hi... i ja saben que la constant insistència de l'aigua desfà una pedra... venia a dir un poeta clàssic.
Bon dia.
PD: Acabat de redactar el post, m'arriba aquesta informació.
InfoTV evoca
el segon aniversari del 3J amb programes especials i una web
temàtica
Este dijous farà dos anys de laccident de metro de València,
el més greu en la historia deste transport a tot el continent europeu,
amb 43 morts i 47 ferits. Amb eixe motiu, InfoTV ha obert un nou canal
temàtic en la seua web, www.infotelevisio.com. En esta nova
secció, que du el nom de 3j laniversari, linternauta trobarà una
cinquantena de vídeos, amb totes les notícies, reportatges i audiovisuals que
esta casa ha elaborat en els dos anys transcorreguts des daquell fatídic 3 de
juliol del 2006.
La llista comença amb les cròniques dedicades a laccident,
latenció als ferits i els funerals; i continua amb les conseqüències polítiques
del desastre, amb els treballs de la comissió dinvestigació i la petició,
intensa però no atesa, de dimissions i destitucions. Moltes de les peces
corresponen a les mobilitzacions dels familiars de les víctimes, que no han
faltat ni una sola volta a la cita mensual del dia 3 per recordar que ni la
justícia ni ladministració han dirimit cap responsabilitat ni penal ni
política.
Els espectadors internautes tindran també accés a dos curts
elaborats per InfoTV i que van formar part del llargmetratge coral Ja en
tenim prou.
A més de tot eixe material, InfoTV prepara una programació
especial per a este dijous 3 de juliol, amb reportatges elaborats per a
locasió, entrevistes i un seguiment intens dels actes commemoratius que shan
convocat. Eixes peces podran vores a la web al llarg del dia i semetran també
en linformatiu de les 21.30 i posteriors. La programació especial culimna amb
el documental Després de les absències, programat per a les 10 de la nit
deste dijous i que també podrà vores diumenge a la mateixa
hora.
Després d'haver intentat penjar aquest apunt més d'una
vegada i haver-me'n desaparegut la redacció una altra, intentaré fer-vos-en
cinc cèntims. Com ja havíem anunciat feia quasi un mes, dissabte passat tingué
lloc un sopar de blocaires (alguns, de moment, sols en lligen) a l'Heretat de
Pere. Havíem quedat sobre les 21h30 a la Pobla del Duc per tal de desplaçar-nos a
l'Heretat des d'aquest poble de la
Vall (d'Albaida). Fórem puntuals. Després de les salutacions
i retrobaments (encara que alguns no s'havien vist mai), enfilàrem el camí cap
a la casa rural-restaurant. Aleshores entràrem al que era l’entrada de l’antic
mas, lloc on soparíem i molt bé (sense aire condicinat… però no en féu falta).
El sopar constava d’uns bons entrants a base de formatge,
elaborat pels amos de l’Heretat. Tot molt bo… I el plat de la nis era una
barreja (però al plat de cada u) entre xulles de corder a la brasa i corder al
forn. Quin plaer poder assaborir els gustos d’abans (perduts ja moltes
vegades). Les postres eren també d’elaboració casolana. Jo prenguí una crema de
xocolata (boníssima). I després poguérem prendre els cafés o infusions que ens
prepararen. També s’ha de dir que la cervesa féu jas al llarg de la nit. Era
una nit de calor, encara que allí no en passàrem. I el vi negre també féu “lo
seu” per tal de pair la carn que anàvem menjant.
La resta del sopar anà sobre anècdotes pasadse, records de
moments viscuts ja feia temps, alguna que altra “brometa” del Natzari, etc. I d’un
dels fets que més esperàvem que ens comentaren (la presentació de la novel.la
Pell de pruna, de Joan Olivares i il.lustracions de Jordi Albinyana al Festival
Eròtic de Barcelona) poc volgueren dir els quatre assistents. En fi, ells
sabran…
I així anaren passant les més de 3 hores llargues en què
estiguérem compartint taula i menjar les 12+1 persones assistents a aquesta
trobada. Inicialment havien de venir unes persones però obligacions
inel.ludibles els van impedir la seua asistencia. Altres sí ho pogueren fer.
I ací teniu la relació dels assistents (d’esquerra a dreta
meua asseguts a la taula):
Avui, diumenge d'estiu i de calor, me'n vaig cap a les 13h00 a un bateig. Bategem el Jaume, fill d'un cosí germà i la seua parella. En aquest any en què celebrem el 800 aniversari del nostre Jaume I, i aprofitant també que el pare duu ja aquest nom, el que han triat per al xiquet és el bonic de Jaume. Felicitats a la mare i pare i al Jaume.
A una setmana (pràcticament) de la trobada a l'Heretat de Pere (Quatretonda, la Vall d'Albaida) per tal prendre part en el sopar de començament d'estiu entre aquelles i aquells que escriuen algun bloc o blog i/o en lligen, us recorde tres coses:
1. La taula ja està reservada. El nombre de comensals no el tenim encara concretat. Anirem perfilant-lo al llarg de la setmana que ve. De tota manera, recordeu que fins el dia 26 podrem admetre peticions.
2. El menú constarà d'uns entrants de la terra (volem dir de l'Heretat de Pere) i un plat a triar entre aquests:
A: XULLES DE CORDER A LA BRASA. B: XULLES DE CABRIT AMB ALLETS. C: CORDER AL FORN. D: CABRIT AL FORN.
3. De moment ja comptem amb la presència de:
Adrià Garcia, banyerí i filosantjordienc (o jordià). Jordi i Pep Albinyana (acompanyats del lobby de l'Olleria) Juli Fenollar (i dues persones més) Marc Cerdà, Morrison -Templari-. i qui escriu (amb dues persones més -probablememt-)
Ha excusat la seua assistència Toni de l'Hostal (nét) per força major -crec que aquells dies haurà de ballar a Euskal Herria).
I esperem encara que algú més s'hi afija.
PD: RECORDEU QUE HEU DE COMUNICAR QUIN DELS QUATRE PLATS PER A SOPAR I/O COMUNICAR SI VOLEU PRENDRE-HI PART (EN CAS QUE NO HO HÀGEU FET ENCARA) AL CORREU acanetcatala@gmail.com
Em sembla que la sèrie "A qui corresponga" durà faeneta. M'explique. Avui, com faig darrerament, m'he desplaçat des de Benicolet a Gandia per tal de "rehabilitar-me". Sembla que estic fent ja les últimes sessions. Per començar, amb açò de la vaga de transports he hagut de "visitar" tres gasolineres per tal de poder repostar. Finalment, ho he aconseguit. Una vegada he arribat a Gandia, buscar aparcament (sort que ja tinc la tarja per poder aparcar en zones reservades) i n'he trobat, com sempre, però lluny de FER SALUD, on realitze les sessions de rehabilitació.
Quan he acabat havia de fer receptes I m'he hagut de desplaçar a l'altra part de Gandia. He hagut d'agafar el cotxe: abans haguera anat a peu, però ara no ho faig (per la lesió de menisc). He vist una mare d'un exalumne, hem parlat un poquet, m'han fet les receptes, he fet una compra que no podia esperar. Fins i tot ara PUC DIR QUE LA GENT DE L'OLLERIA TE LA POTS TROBAR ON MENYS T'ESPERES. I és que he pogut saludar Raül (de l'Estanc) al carrer Major de Gandia. No hem pogut fer un café perquè tenia (jo) una miqueta de pressa. Com que aquesta vesprada tenia consulta amb l'orftalmòleg (i és que quan u té ja certa edat... ja sabeu com segueix la frase), m'he quedat a ca la meua germana (per no anar i tornar i aprofitar per tenir servei de xarxa com cal). Però ni així, quan m'hi he connectat després de dinar, es veu que la tarifa za(PLANA) ha dit que no, i no he pogut fer res. Sort que m'he dut el llibre de Josep M. Espinàs, L'ofici d'escriptor, i he pogut entretenir-me fins l'hora de la consulta. La consulta era una revisió rutinària i hem quedat per a d'ací mig any. Després he volgut estrenar l'aparcament de la Plaça del Prado i he hagut de preguntar on eren les màquines de pagament. No hi havia forma de trobar-les. He clavat 2€ i eren 1,95€. M'ha tornat bé. Però el tiquet no hi havia forma humana de recuperar-lo. Ha hagut de venir una treballadora per tal de poder retirar-lo. En fi, com podeu veure, hi ha dies que paga la pena de eixir de casa. He passat per Consum a comprar: ací no he tingut cap problema (fint i tot he trobat tot allò que volia). I ja de tornada a casa, he vist un camió davant meu i a l'altura d'una rotonda abans d'agafar l'autovia de Rótova al Morquí, hi havia un piquet que l'han fet aturar-se al polígon de Palma de Gandia-Ador. El camió anava buit. Allí estava la Guàrdia Civil i he arribat a pensar que igual em veia dins d'un "embolic" per acabar la vesprada. No ha estat així. He pogut tornar a casa sa i estalvi.
Avui volia parlar de la vaga però ho deixe per demà. Bona vesprada.
Bé, avui ha estat un dilluns d'aqueixos en què, tret que al meu poble ja duu més de 24 hores plovent, cosa que m'alegra moltíssim -AGUA PARA TODOS!!!!, camps, rita, gonzález pons, etc-, la resta ha estat per oblidar: he anat aquest matí a la sessió de rehabilitació -sembla que ja vaig acabat i jo em trobe "quasi" bé, i ha hagut d'agafar paraigua i gaiaito -per si de cas, no vull que em passe com a mossén Gàlim-, i si tenim en compte que a Gandia cada dia és més difícil d'aparcar... doncs imagineu el que vulgueu.
Després he hagut de fer temps per tal de dur al poble un oncle que està pendent d’una operació en un ull i ara, abans de marxar de nou al dermatòleg –una revisió rutinària- m’he posat a redactat el post, però m’he quedat sense per la boníssima connexió que tenim al poble –tarifa (za)PLANA-. Total que del que us havia escrit… res de res. Espere que la resta del dia no haja de lamentar cap entrebanc més greu i ací us deixe l’article del Gran Wyoming, Criminales, de Público d’ahir. CRIMINALES, GRAN WYOMING (PUBLICO)
En eso se convierten el presidente Bush, su camarilla y los que le apoyaron desde Europa, al saberse que las razones que se alegaron para la invasión de Irak fueron inventadas.
A no ser que los engañados, ante esta revelación, ahora oficial, se desmarquen, ofendidos, indignados. No es suficiente alegar entre risas, como hizo el señor Aznar, que su error es no ser tan listo como otros y darse cuenta de las cosas más tarde que los demás. Aunque lo niegue, en diferentes ocasiones hizo de portavoz de las mentiras de Bush y su gente, que ahora se reconocen falsas.
Si no es cómplice de este genocidio, si es cierto que se tragó las mentiras porque, como él afirma con cinismo, es más cortito que los demás, lo tiene muy fácil para proclamar su inocencia y recuperar su condición de hombre decente. Le basta con descolgar el teléfono, llamar a su amigo el presidente de los Estados Unidos de América, democráticamente elegido, y decirle: “George, me engañaste, creí tus mentiras de buena fe, hiciste que estafara a mi pueblo, parte del cual confiaba en mí, hiciste que fulmináramos la legalidad internacional, y todo, para provocar un despiadado genocidio. George, quiero manifestarte mi desprecio por haberme utilizado, por abusar de mi ingenuidad, deslumbrado ante la posibilidad de que aquella foto que ha provocado tanta muerte, tanto derramamiento de sangre inocente, tanto terrorismo, tanto dolor, tanta crueldad innecesaria, estuviera en todos los libros de historia con un pie en el que se nos reconociera como apóstoles de la libertad y no de la muerte. George, tú has hecho de mí un genocida, por eso te desprecio y tengo que decirte que tú, y no yo, eres un criminal despiadado”.
De otro modo, será cómplice y tendrá que pagar por ello.
Ahir tingué lloc a la parròquia de Sant Joan Baptista el bateig del fill d'uns amics, Pepe i Hermínia. La ceremònia començà a les 13h30 (puntualíssims totes i tots). Jo vaig arribar uns cinc minuts tard perquè, quan anava a eixir de casa, el meu cunyat em demanà que el duguera a Llutxent, on tenia el cotxe, i clar no m'hi vaig poder negar. Bé, `vaig arribar a les portes de l'església, vaig saludar, sobretot, Imma (operada del peu fa tres setmanes i que encara es desplaça amb cadira de rodes), i vaig entrar a l'església. En Víctor Arias Prats, capellà i oncle-iaio del xiquet, oficià la cerimònia. Explicà què volia dir cada un dels diversos riutals del Batisme i batejà en Josep. Quan acabà el ritual del Baptisme, al meu poble hi ha el costum d'oferir el recentment batejat a la Puríssima Concepció. I es canta una Salve en llatí i es resa una breu oració. I ja ens dirígirem cap al carrer on tingué lloc el tradicional llençament de caramels i llepolies. I férem una miqueta de temps fins l'hora de dinar. El dinar tingué lloc en una mena de sala al mateix poble i tot allò que ens oferiren estigué per xuplar-se els dits... així anà transcorrent la vesprada, i cap a les 21h00 encenguérem foc i férem una torrada de xulles, llonganisses, etc. i `prenguérem alguna coseta. I a poc a poc la gent anàrem acomiadant-nos i cap a casa. El dia havia donat per a molt. Vérem amics i amigues que feia algu temps amb qui no coincidíem, cosa que sempre alegra.
I per acabar el redactat d'aquest apunt us deixe un carta al director del periòdic LEVANTE-EMV:
EM QUEDARÀ LA MAR
Encara que s’obstineu en carregar-se el queda de Cullera. Encara que s’obstineu en carregar-se el que queda de Torrenostra-Torreblanca. Encara que s’obstineu en carregar-se el que queda de tants i tants pobles i de tants i tants quilometres de costa; em quedarà la mar. Encara que s’obstineu en voler carregar-se el meu CABANYAL, em quedarà i em reconfortarà sempre la mar. Contra ella no podreu fer res. Encara que s’obstineu en acabar per carregar-se el que queda de les platges i dels pobles d’Alcossebre, o de Peníscola o de Benidorm o d’El Puig; sempre em quedarà la mar. La mar infinita contra la que no podreu mai fer res. Ella és més intel.ligent que vosaltres. Ella és més immensa que la vostra existència i us superarà a tots. A mi també em superarà. Ella sí. Ella ens superarà a tots perquè no podreu fer res contra la seua força. Estiguem on estiguem, inclús des de dalt de l’edifici més alt construit amb la vostra avarícia, sempre la veurem tranquil.la i aguaitant-nos com una mare que no tem pels seus fills. Em quedarà la mar infinita i potent. La mar dels nostres pares. La mar sempre contra la manca d’inspiració i contra la maldat d’alguns. Contra la ceguesa dels que volen fer diners invertint en construir o comprant, i al final perden el més important: La seua terra, el seu caràcter, la seua llengua i, la seua dignitat. Em quedarà la mar. I em quedaran les suficients forces per a contar a les generacions venidores que va haver una època en que els meus companys es varen tornar folls i varen destruir el que havien heretat de sons pares. Només la mar no la poguéren dominar. Ni amb totes les forces ni amb tots els diners la poguéren dominar i destruir. Teniu-lo per segur. Em quedarà sempre mar.
Carles Enguix i Borràs (Publicat al LEVANTE-EMV, el 6-6-08)
Arran de la presentació del llibre Uendos, de Francesc Mompó i Valls a l’Olleria, i
una vegada asseguts en una bona taula a Ca les Senyoretes, quan ens disposàvem
a sopar, li vaig recordar a mossén Gàlim que jo encara no havia pogut ni dinar
ni sopar a l’Heretat de Pere. Aleshores, així com és ell (els amics, coneguts o
saludats ja sabeu què vull dir), em donà un número de telèfon i em digué “organitza-ho…”
I ací estic jo organitzant aquest imprevist social, cultural, gastronòmic o,
potser, simplement amical i/o amistós.
Com que les agendes de segons quines
persones solen estar molt plenes (ja ho sabreu prompte… per quin motiu ho afirme
–i no ho dic per mi-), és difícil decidir un dia i que tot el món estiga
disponible, així que, aquesta vegada i sense que servisca de precedent, li ho
vaig comunicar a l'amic filosantjordista, de Banyeres de Mariola, i em digué una data que no
podia ser – no era dissabte-, rectificà la data i, com que els membres de l’expedició
literària –ja sabreu per quin motiu els he anomenat així- sí podien, doncs ja
tenim data i, com ja sabeu, el lloc estava decidit prèviament.
Així que a totes aquelles i tots
aquells que lligen açò i tinguen a bé acompanyar-nos al sopar d’inici d’estiu,
us comuniquem que aquest tindrà lloc el pròxim dissabte, 28 de juny, sobre les
22h00 a l’Heretat de Pere, a Quatretonda (la Vall d’Albaida). Els comensals han de complir sols
una condició: tindre relació amb el món dels blocs ( perquè en siguem autors o
perquè en llegim).
DIA: 28 de juny, dissabte
LLOC: HERETAT DE PERE (QUATRETONDA)
Per tal de poder fer el recompte dels
assistents i que ningú no es quede davall taula, envieu un correu electrònic a acanetcatala@wanadoo.es
Començaré el post parlant-vos
breument del llibre que acabe de llegir. Es tracta de Cartes marcades, de Pere Casaldàliga (editorial Claret). Un llibre
d’aquells que et fa el pes. No és literatura sinó, el que diu el títol, unes
cartes, escrites pel bisbe emèrit de Sao Félix do Araguaia (Brasil) des del 22
de Febrer de 1986 fins al maig de 2005. Pere Casaldàliga, com molts sabreu, és
claretià. I és cert que per aquest orde religiós tinc una especial estima: hi vaig
estudiar tres cursos del batxillerat (quan eren quatre el batxillerat elemental
i dos el superior, més el COU… quins temps aquells!). Al llarg d’aquestes cartes
marcades vas veient quina ha estat la lluita pel germà pobre, aquell que
sofreix, com ha passat de ser bisbe titular a emèrit (per passar l’edat de 75
anys), els inicis del seu successor, etc. En fi, un llibre per a les i els que volem
una Església diferent del que és la
CEE (Conferència Episcopal Espanyola) i la
COPE. I aquesta Església existeix: sols cal
saber cercar-la. Com també sabreu, al llarg d’aquests darrers anys, a Amèrica
Llatina han mort molts preveres i algun bisbe pel seu valor cristià. Ací
trobareu la llista dels màrtirs llatinoamericans.
Que hi ha crisi (elles i ells diuen desacceleració)
és conegut ja i el que és més “fort” experimentat per, crec, la major part de
nosaltres. La crisi que més mal ens fa i farà és la crisi de valors socials (i
no vull que em malinterpreteu… no em referesc als valors de la dreta
tradicional i ultramuntana, sinó als valors que hauria d’haver en una societat
lliure, democràtica, afavoridora del més feble, etc.) Però no us vull parlar d’aquesta
crisi sinó de l’econòmica (que és la que més visible sol ser). Ahir vaig omplir
el dipòsit del cotxe i em costà 58,00€ (gasolina de 95)… i el cotxe em fa falta
per tal de desplaçar-me al treball. M’explique: els que som funcionaris (per
tal d’entendre’ns) podem residir a una distància màxima de 25 km del lloc de treball (és
una llei de fa molt de temps i que ningú no coneix i per tant…), això vol dir
que, si no tinc un mitjà de transport públic (en el meu cas… hi ha un autobús
sobre les 10:00 d’anada a Gandia i un altre de tornada cap a les 16:30, cosa
que no em permet arribar a hora a la feina), i les coses van con van –i no crec
que milloren… quantes vegades recorde la senyora del meu poble que deia que la
guerra d’Iraq abarataria el petroli i, consegüentment, ens convenia anar-hi;
sort que l’abarataria que sinó…), hauria de ser l’Estat qui ens “subvencionara”
el transport… ja ho fa en moltes activitats… i, segons la Constitució, tant
reclamada per a segons què i tant oblidada altres vegada, tots som iguals. I
per què dic el que dic? Perquè ahir vaig poder llegir que els portaveus parlamentaris (Corts Valencianes) s’apugen
de 600 a
1.000 € l’ajut de gasolina per als seus cotxes. Ací podeu llegir la informació.
¿No penseu que, com en molts altres camps, aquests polítics que ens han “tocat
en sort” sols miren per ells mateixos? A mi cada vegada m’ho sembla més.
PD: Evidentment, hi ha gent que ho està passant molt malament, cosa que reconec. I el que tampoc té nom és el preu de les coses: ahir, en una cafeteria em cobraren 4,90€ per un (cite textual) rombo variado, una àguila i un blend casa (i el trosset de pa era invisible i el que hi havia dins no us dic res). Va ser a la ciutat de la Fórmula 1 i la gran rita...
El fartet és un peix autòcton amenaçat pel deteriorament del medi ambient i la presència d'espècies invasores com el peix mòmia, que altres anomenen pez pirañita. Salvem el fartet del PP! Fem fora de la Generalitat mòmies i piranyes!
Pren una forma anual, en el temps, i nòmada, en l'espai, sent l'objectiu trobar-se una volta a l'any en un barri diferent de la ciutat de València, establint un diàleg entre els col·lectius culturals del barri i altres d'arreu del món, mostrant les diferents formes en què trobem la cultura oberta, enriquint-la, enriquint-nos, i repensant-nos.
