Dilluns de Pasqua va ser el dia de
l’excursió, costum que venim duent a cap ja fa alguns anys. Enguany li ha tocat
la visita a la població de Novelda i l’indret d’Orito. Isquérem cap a les 10h00
d’Atzeneta. Anàvem en dos cotxes: érem vuit persones.
Arribàrem cap a les 11h15 al Santuari
de Santa Maria Magdalena. La primera cosa que férem és menjar-nos una boníssima
coca de llanda feta per l’amiga Tere. I una vegada havíem agafat forces
visitàrem el Santuari. És un edifici religiós fet a partir d’un projecte de
l’enginyer noveler Joseph Sala Sala, imitant l’estil modernista català. Redorda
moltíssim el Temple Expiatori de la Sagrada
Familia. Començat a construir en 1918, fou acabat en 1946.
Com que al costat mateix es troba el Castell de la Mola, aquesta fou la parada
següent. Com que la meua situació (menisc…) no m’ho permeteia sols el vaig
veure dins, sense pujar a cap torre. I un cop feta aquesta primera parada amb
les fotografies corresponents, ja baixàrem al poble.
El poble pertany a la comarca del
Vinalopó Mitjà i té una població d’uns 27.000 hab. En aquest moment l’alcalde
és Mariano Beltrá Alted, del PSOE. Allí nasqué Jorge Juan. Poguérem admirar per
fora –era dilluns i festa- l’Ajuntament, arquitectura civil valenciana del XVII.
Hi ha una estatua de bornze dedicada a Jorge Juan. Fou una de les imatges que
il.lustrà un dels bitllets de 10.000 pta.
La Parroquia
Arxiprestal de Sant Pere Apóstol, començada a construir en 1553, ha patit al llarg
dels anys importants canvis. No poguérem veure-la per dins. I el que va ser un
gran descobriment: la Casa Museu
Modernista, del carrer Major, avui en mans de la
CAM. Era en principi uns mansió unifamiliar
de l’alta burguesía, construïda entre 1900 i 1903. Avui és considerat un
excel.lent exemple d’arquitectura eclecticomodernista. Una bellesa als ulls.
Després i abans d’anar a dinar,
buscàrem el Casino, obra arquitectònica digna de ser admirada. Allí poguérem
admirar unes pintures que es van cremar per l’any 90 del segle passat i s’han
restaurant amb molt bona fe però poc bon resultat. De tota manera l’edifici
paga la pena.
Dinàrem en un restaurant camí
d’Orito, La Coca.Menjarém plats típics del terreny: boníssims tots ells. Alguns
demanaren gaspatxos, alters el que ells anomenen fassegures (és la nostra
pilota de putxero i brou), etc.
I després del corresponent cafenet
(sense copa ni puro), enfilàrem cap a Orito, ací el que volíem veure era el
convent de Caputxins i la Cova
on pregava i s’hi refugiava del sol i de la pluja sant Pasqual Baylon Yubera,
nascut a Torrehermosa, Saragossa. Vestí l’hàbit de caputxí a Elx, professà a
Orito i morí a Vila-real en 1592. Fou
beatificat per Pau
V i canonitzat per Alexandre VIII durant el segle XVII.
I per acabar el dia passejàrem una
estoneta per Monfort(e) del Cid. El segle XIII era coneguda com a Nompot, després
passà a Monfort, i a partir de 1910 se li afegí del Cid, per ser el nom se la
serra que té als seus voltants.
Com ja és costum de fa uns anys, cada diumenge de Pasqua ens mengem una paella un grup d'amics al poble de Benimarfull. Enguany, encara que la Pasqua ha vingut tan baixeta, ho hem fet igualment. Així diumenge 23 de març, eixiren camí de Benimarfull els amics Anna i Juli (eren enguanys els encarregats de cuinar el plat i havien de fer una xicoeta matinadeta). La resta de comensals anaràrem arribant pausadament. Jo havia quedat a Salem cap a les 12h00. I un cop allí, l'amic Rafael, regidor del BNV, em digué que anara fent camí davant -perquè la resta de salemeres i salemers encara tenien alguna coseta a fer- i que passara per Atzeneta i recollira la veu, Rosa Calatayud, i cap a Benimarfull. Arribàrem cap a les 13h00. Saludàrem els amfitrions, Rafel, la sra. Angelita i el sr. Pepe, i ajudàrem en allò que ens digueren. Com sempre passa la resta arribà enguany tard però relativament prompte per al que tenen acostumat: cap a les 14h30. I ja pràcticament tot era a taula. Prenguérem lloc i començàrem a degustar tot allò que amorosament els havien preparat. Enguany teníem un al.licient al dinar: celebràvem els 94 anys del sr. Pepe Vilaplana. Per molts anys! Xerràrem, menjàrem, riguérem, férem fotografies, cantàrem, etc. fins a les 20h00. Fou una vesprada d'aquelles que dius: Mira que bé que m'ho he passat i que ben acompanyat he estat. Se m'ha oblidat que enguany hi ha hagut algú que per motius familiars no ha pogut estar amb nosaltres (Cristina i Reme). Des d'ací els envie un salut. I afegir la resta de comensals salemeres i salemers: Loli, Edgar i Rafael.
I això fou tot. El post l'il.lustra una fotografia del dia.
PD: Haig d'afegir que feia fresquet al carrer, haguérem de dinar dins de casa i que veiérem caure volves de neu... llàstima que no quallà. El bon "conyac" i l'alegria de l'amistat compartida va fer la resta. Bon dia.
És tard i no tinc temps per tal de redactar aquest apunt. A més a més, demà també me'n vaig d'"excursió" i tornaré tard. Dimarts redactaré el post al voltant de la celebració de la Pasqua i la paella a Benimarfull. Però us deixe unes pensaments d'Antoni Bolinches, recollits al seu llibre Els colors de la vida. Recull de petits pensaments personals, Mina.
A la vida és més útil l'esforç que la força.
La mort és l'última experiència de la vida.
La vida és l'única escola on no es pot repetir curs.
Somos conscientes del alcance reducido de nuestra audiencia social. Sabemos bien que somos en Europa una Iglesia debilitada en una sociedad poderosa. Pero no nos engañamos al afirmar que esta Iglesia nuestra mantiene un crédito moral nada desdeñable incluso más allá de los confines de la explícita comunidad diocesana. No podemos renunciar a este crédito moral, porque estamos convencidos de que, a través de él, la Iglesia enriquece a la sociedad con el humanismo del Evangelio. No queremos imaginarnos una sociedad en la que la adoración de la técnica, la obsesión del bienestar, la idolatría del dinero, la banalización de la sexualidad, la exaltación de la fuerza bruta y violenta, la desintegración de los vínculos comunitarios, le privaran del oxígeno que puede insuflarle una Iglesia que se lo ofrece con humildad, desinterés y convicción.
Ja feia dies que us volia penjar aquesta entrevista feta a José María Setién, bisbe emèrit de Donosti. Avui l'he vista de casualitat i ací la teniu. Vull afegir que, coses de la xarxa, m'ha desaparegut la imatge de Sant Josep del post anterior i m'ha aparegut la del bisbe Setién. Ací, espere, us apareixerà la de Sant Josep.
Pregunta. ¿Qué le ha movido a escribir este libro?
Respuesta. Vi en la propuesta de escribirlo la oportunidad de
reencontrarme con el espíritu que me llevó a actuar como lo hice y también la
posibilidad de dar a conocer mi verdad.
P. ¿Hasta
qué punto la presencia de la
Iglesia en el nacionalismo, y en el origen mismo de ETA,
permite explicar la actuación del clero vasco en estas últimas décadas?
R. Conviene
aclarar que lo que el clero vasco ha apoyado es, fundamentalmente, un
nacionalismo sociocultural. Más que declaraciones de nacionalismo político, lo
que se produce a finales del franquismo son denuncias de la iglesia vasca por
la falta de libertades y derechos ciudadanos.
P. Escribe
usted que entre la Iglesia
vasca y ETA hay una interrelación que no puede ignorarse, como dos poderes
influyentes que se observan.
R. Lo que
digo es que la Iglesia
no puede ignorar la existencia de ETA y que ante la existencia de ETA la Iglesia tiene que tomar
postura. Hablar de poderes no me parece procedente.
P. Dos poderes
o dos polos de influencia no exactamente antagónicos porque ETA nunca ha matado
a un sacerdote.
R. Pero ha
habido curas que han tenido que emigrar.
Ahir vam dinar dos exalumnes i jo. Ja feia dies que ho teníem previst però ho havíem anat ajornant per la meua rehabilitació de l'operació de menisc que he tingut. Amb aquests dos exalumnes tinc confiança i sempre m'han contestat tot allò que els he preguntat. I ahir no podria ser d'una altra manera. Vam parlar de com els anava el curs, de la meua operació i rehabilitació, de coneguts, etc. I si us en parle és pel que vaig a contar-vos ara. Quan els vaig preguntar pel seu vot de diumenge, m'ho digueren. N'havíem parlat per telèfon ja. I un de tots dos, més preocupat per aquest fet que l'altre, fins i tot m'havia preguntat per una qüestió concreta durant la campanya electoral. Vinc a dir que no era un vot llençat a l'urna perquè calia i ja està. Tots dos votaren PP, cosa no gens estranya vistos els "fantàstics" resultats que ha obtingut la gavina al PV. A mi tampoc m'estranyà. Fins i tot ho sabia, encara que em quedava el xicotet dubte que no haguera estat així. Però, tranquils, sé que no votaran sempre pepeïna. I quan vam anar al perquè del seu vot, la resposta fou: pel contracte als immigrants que defensa el Rajoy. És el que menys em podia esperar. Si m'hagueren donat una altra raó... però aquesta, no ho acabava d'entendre. Em donaren dues raons més: u, perquè la seua família vota PP (l'altre també em va dir açò però aquest fet no el féu inclinar-s'hi); i el segon, perquè els 20.000 radars que pensava col.locar el PSOE estaven molt bé (si els instal.lava en punts negres), però no creia que fóra així...
Arribats ací i reflexionat el que us acabe de contar, vull afegir que allò que conta a l'hora de votar és captar l'atenció amb alguna mesura d'impacte (immigració, 400€, la "niña", etc) i la resta ja tant fa. I així ens va, almenys per aquestes terres. No sé si és així o no. Però és el que, de moment, he pogut captar.
També vull afegir que ens vam quedar esperant un amic per tal de parlar d'independència, però no hi aparegué. Des d'ací li faig una crida per a la pròxima "trobada", ja que el partit va País Valencià SÍ 1- Comodidad Valenciana NO 0.
Hi
ha algú que aporta aquestes dades: encara es maltracten cada any 60.000 animals
en les nostres festes; la major part són bous, encara que també hi ha cavalls,
galls, moltons, etc. La majoria són bous; els més coneguts són: el
llancejament i mort del bou a Tordesillas, el de Medinaceli al que s’acaba
quasi abrasant, el de Benavente a Samora que és emmaromat i li produeixen forts
traumatismes, el de Còria a Càceres al qual se li llancen grosses agulles de cap que
es claven a la seua pell. Tot un festival, com podeu comprovar, de sang i mort.
Si
provoquem algun tipus de discussió sobre aquest tema, veurem que de seguida ens
diuen:
L’ús d’animals en
festes està regulat d’una manera distinta en cada una de les diverses
comunitats autònomes, en algunes pitjor que en altres. Ara bé, s’arriba a
fer complir la llei?
Encara que el
maltractament d’animals ja no és d’INTERÉS TURÍSTIC, de fet, com passa amb
els sanfermins d’Iruña i tantes altres localitats, no hi ha qui qüestione
els tancaments i les corregudes perquè això vindria a ser un minvament en
l’atractiu turístic.
El Codi Penal des
d’octubre de 2004 castiga amb sancions de tres mesos a un any de presó el
maltractament d’animals domèstics, ací no s’inclouen els bous, les aus de
falconeria ni els animals exòtics o silvestres.
Potser siga més
qüestió de sensibilitat i de manera d’entendre la vida: percebre que tota
criatura fa part i viu a la mateixa casa. Més encara, quan els humans
vinguérem a esta casa de la història, el món duia milions d’anys habitat
per animals. Són inquilins abans que nosaltres. Hauríem de pensar-ho.
Diu
alguna cosa l’Evangeli? No, no hi ha res específic sobre aquest tema. Però en
Mt 12, 11 diu Jesús, per tal d’animar a la compassió del feble. que si u té una
ovella i se li cau en un xanca en dissabte, dia en què es prohibeix treballar,
a pesar d’això, la trau de la xanca. Quant més a una persona!. És a dir, animals
i persones han de ser objecte de la mateixa pietat, aquella que brota d’un cor
compasiu que entén la vida en modes d’amistat i de respecte.
Hi
ha un llibre de l’escriptor jueu Amos Oz, De
repente en lo profundo del bosque, que pot ajudar i molt a veure aquest
tema des d’una altra perspectiva més humana. Perquè una vida sense animals és
menys humana. I també podem recordar aquella cançó de Roberto Carlos que deia
que volia ser “civilizado como los animales”.
Nasqué prop de Torí. De xiquet era molt piadós. Als dotze anys ingressà al col.legi "Oratori" de Don Bosco, a qui li escoltà dir: "és voluntat de Déu que tots siguem sants i és fàcil aconseguir-ho, perquè Ell ens ajuda i ens dóna grans premis". Domenico decidí far-se sant. Don Bosco, el seu confessor, li ensenyà que per a això no feien falta grans penitències, sinó fer amb perfecció la voluntat de Déu i servir-lo amb alegria. Domenico tenia geni i aprengué a dominar-lo. També passà la crisi de l'edat. Sant Joan Bosco li proposava: tin alegria, fes el teu deure, encara que coste; entossudeix-te a ser estudiós i piadós; participa amb goig en els esplais.
Domenico era molt amant de l'esport i del cant; tenia una bonica veu. Per això en canonitzar-lo, el nomenaren patró dels Pueri Cantorum. Es desvivia pels seus companys: els aconsellava, corregia, consolava... Però era valent en la professió de fe i no tolerava paraules malsonants ni blesfèmies. Practicà una profunda devoció a la Mare de Déu. El seu amor a Jesús Sacramenat era extraordinari: gaudia ajudant en la Santa Missa i feia freqüents visites al sagrari. Allí li explicava al Senyor que desitjava ser sacerdot per salvar moltes ànimes en les missions. Però, de sobte se li presentà una misteriosa malaltia, que els metges no pogueren sanar. I estant en un profund sopor, obrí els ulls i digué: "Mireu el que veig: la Santíssima Verge ve a endur-se'm! Era el 9 de març de 1857, i tenia 15 anys.
Ahir vaig tenir un dia bastant ocupadet. Al matí, intervenció quirúrgica a Kira per tal d'esterelitzar-la. M'ho van recomar i finalment he pogut aprofitar un dia en què havia de traslladar-me a fer els exercicis de rehabilitació i deixar-la perquè procediren els veterinaris a realitzar-li l'operació. Després, cap a les 11h00 vaig realitzar la rahabilitació. I finalment, cap a les 13h45 vam anar al poblet de Benirrama al restaurant LA ROCA per tal de fer-nos un bon blat picat. Allí l'he menjat més d'una vegada i el fan deliciós. Vam anar un grup de companys i amics de l'ies. Allí poguí fer alguna fotografia al poblet. Us en penjaré alguna. Cap a les 17h30 tornàrem cap a Gandia. Aleshores vaig anar a arreplegar Kira de la clínica veterinària. Pobreta! Quan la vaig veure amb una mena de còfia perquè no es llepe la ferida i/o s'ho arrenque, em vaig quedar bocabadat. I ja amb Kira, cap a casa. Quan arribàrem no volia baixar del cotxe. De cap manera. Ni amb llepolies (per a gossos) ni amb enganyifes per tal d'anar a passejar. Finalment, l'enganyàrem i en baixà. Mentre dinàvem em vaig assabentar de l'atemptat a l'exregidor del PSOE a Euskadi. Lamentable. Però haig de dir una cosa: els "nostres" polítics reben uns sucosos sous per tal que cerquen una solució al terrorisme. Ja vam veure quina era la "solució" del PP, ara hem pogut veure qui ha estat la del PSOE. Per tant concloc que ni una ni l'altra serveixen i/o, de moment i malauradament, han donat els resultats que desitjàvem.
Com sabeu m'he fet ressò del cas de l'Hospital ·SEVERO OCHOA" de Leganés més d'una vegada als meus apunts del bloc. I és que trobe que cal que, a més del fallo de l'Audiència de Madrid, cal que s'hi faça justícia. El passat diumenge a les pàgines d'EL PAÍS es presentava l'Associació per a la defensa de l'Hospital Severo Ochoa. Ací teniu l'adreça i el núm. de compte on podeu contactar i aportar els vostre ajut econòmic a fi que, com deia l'anunci, puguen portar a terme accions judicials contra els responsables dels injustos i greus danys ocasionats als professionals, mèdics i d'infermeria d'aquest Hospital.
http://www.severoenlucha.org
Núm. compte corrent: 2100 1745 56 0200090640
PD: Agraït en nom dels doctors i personal d'infermeria d'aquest Hospital
El fartet és un peix autòcton amenaçat pel deteriorament del medi ambient i la presència d'espècies invasores com el peix mòmia, que altres anomenen pez pirañita. Salvem el fartet del PP! Fem fora de la Generalitat mòmies i piranyes!
Pren una forma anual, en el temps, i nòmada, en l'espai, sent l'objectiu trobar-se una volta a l'any en un barri diferent de la ciutat de València, establint un diàleg entre els col·lectius culturals del barri i altres d'arreu del món, mostrant les diferents formes en què trobem la cultura oberta, enriquint-la, enriquint-nos, i repensant-nos.
