Aquest matí he hagut de desplaçar-me a Gandia per tal de renovar la baixa laboral. Abans he passat per on solem fer un mosset els meus companys i jo. Hem xerrat durant la seua estona d'esbarjo i ja després m'he desplaçat fins a la consulta de les metgesses de capçalera perquè em feren algunes receptes i em prorrogaren la baixa. I que em posaren la pressió arterial (14/8,5). Quan he acabat m'he adreçat a l'ies on he pogut saludar el personal administratiu, els conserges i uns quants companys i amics de treball (entre altres el Director del centre). Els he fet cinc cèntims de com va la meua recuperació. I cap a casa.
Aquesta nit tinc previst tornar-me a desplaçar al concert del BLOC JOVE de la Safor i ja us contaré demà com ha anat. No crec que puga aguantar molt per les dificultats de la cama.
Com que ja és una miqueta tardet, us deixe avui dos articles (juntament amb l'apunt).
En algun post he fet referència a un amic i monjo de Montserrat. A qui he conegut perquè em segueix al bloc en la mesura que les seues obligacions a la comunitat li ho permeten. I avui acabe de llegir un article seu al diari Levante-EMV. Com que sé que el cardenal Tarancon era un bon valencià i ara la Companyia de Jesús ha elegit com a General un jesuïta castellà, dels bons, ací us deixe l'article. Perquè en gaudiu del toc humorístic i també de la qualitat humana de tots quatre (Tarancon, Nicolàs, Bausset i donya Modesta, mare del General de la Companyia). Bon dia.
Tarancón i la mare del nou superior
dels jesuïtes
JOSEP MIQUEL BAUSSET *
Degut al pas de sant Ignasi per
Montserrat, com a pelegrí de santa Maria (1522) sempre hi ha hagut una
relació especial entre els monjos i la Companyia de Jesús. Per això,
amb motiu de l´elecció del P. Adolfo Nicolás com a nou Prepòsit dels
jesuïtes, m´agradaria recordar una anècdota que té per protagonistes al
cardenal Tarancón (ara que està a punt d´acabar-se el centenari del seu
naixement) i a la mare del P. Adolfo, que tenia per nom, Modesta. Aquesta
senyora, un dia, va agarrar el telèfon i sentí una veu que deia : «li
parla el cardenal Tarancón» a la qual cosa ella, amb bon humor,
respongué : «i jo la princesa d´Astúries». Tarancón li contestà : «No,
senyora, que no és una broma, que sóc jo, Vicent Tarancón, que vinc de
Manila i he estat amb el seu fill Adolfo, i li porte un regal de la
seua part». Dª Modesta tota nerviosa respongué : «Ah, perdó, senyor....
és a dir, reverència.. vull dir... bé, no sé si és reverència o
excel·lència, o allò que siga...». «Tranquil·la senyora, el seu fill em
diu D. Vicent i així està bé. Allò important és que vostè ha donat un
fill a l´Església, que és el que necessitem. Vinc encantat d´estar amb
ell a Filipines». Crec que l´humor que destil·la aquesta anècdota de
Tarancón, amb la mare del nou superior dels jesuïtes, revela el
caràcter dels dos personatges i de segur, que també del fill de la
senyora Modesta, un home que, els qui el coneixen bé, han destacat el
seu esperit de servei i de disponibilitat, així com el fet de ser una
persona senzilla i oberta, profètica i alhora obedient i audaç.
Tarancon era un home que sabia captar, de seguida, la vàlua de les
persones. Per això no m´ha estranyat gens, que els jesuïtes hagen
escollit al P. Adolfo com a nou superior general. Si Tarancon va quedar
«encantat d´estar amb ell» volia dir que era un home amable i afable,
un home de Déu, com ho va ser el P. Arrupe. Crec que l´Església del
nostre temps, necessita hòmens i dones amb sentit de l´humor, tal i com
el tenien el cardenal Tarancón i la mare del nou superior dels
jesuïtes. Perquè l´humor fa desaparèixer la crispació i el pessimisme.
I a més, l´humor fa vore les coses i els esdeveniments, amb esperança i
amb alegria. Dos elements dels quals avui, la nostra Església està tan
i tan necessitada.
Avui em toca felicitar el gran bisbe i català, digne (encara que no se li ha concedit encara i ho veig difícil) Premi Nobel de la Pau, Pere Casaldàliga. Com sabreu, vaig passar tres anys amb els claretians de Xàtiva i realment en guarde un bon record. A En Pere no el conec personalment, però sí pels seus textos. I de veritat és un bisbe com cal. Per això avui l'haig de felicitar des d'aquest raconet del PV. ENHORABONA I VIU MOLTS ANYS MÉS!!!!
PD: Si voleu més informació, la trobareu a http://paper.avui.cat/article/societat/115884/pere/casaldaliga/anys/são/felix/do/araguaia.html
Com recordareu, dissabte vaig tenir una visita que he qualificat de pastoral, i us explicava diumenge. Com que en aquell moment no tenia la fotografia a mà no us la vaig poder afegir. Avui ja li ha tocat. Sols diré una cosa: el fotògraf no ix a la foto. Però qui va ser el fotògraf? Formava part de la visita "pastoral".
Quan dissabte passat vaig rebre la visita "pastoral" dels blocaires soparistes amb motiu de la meua convalescència, vam parlar de la meua experiència a l'hospital i d'altres coses. I arran dels temes mèdics que eixiren a la conversa, els faig fer saber que tinc diagnosticada una "malrotació axial". O el que Toni de L'Hostal diu papiroflèxia estomacal. Us ho explique: fa uns quinze anys tenia algun que altre símptoma d'hèrnia de iat, em feren moltíssimes proves (endoscòpia, colonoscòpia, radiografies, etc.) però cada vegada jo estava més confòs. Cada metge (en vaig consultar uns quants) em deia una cosa: això sí cap d'elles greu. Fins que un de tants em digué que m'havia d'operar i que prenguera omeprazol. Quan vaig sentir la paraula OPERACIÓ, vaig alçar les orelles i no ho tenia clar. De fet, avui dia encara no m'he operat del que en aquell moment em deien que ho fera. I un dia parlant amb la responsable d'ADESLAS a Gandia em digué que hi havia un metge (no en recorde el nom) que feia classes a la Facultat i passava consulta a Gandia. I vaig demanar cita. I aleshores em féu fer-me una sèrie de proves a l'Hospital de la Verge del Consol de València.
Una vegada tenia les proves, aleshores el metge em digué que efectivament era el que pensava (perquè no tenia símptomes per a tot allò que m'havien diagnosticat) i que d'operació res. I ara ve "lo bo": jo era uns cas de cada (no recorde exactament la dada) 100.000 persones que tenia una malrotació axial (l'estómac fora de lloc) i que, si havia estat uns 40 anys i no ho havia sabut, que podia estar 40 més i amb total tranquil.litat.
I finalment, em demanà, si no tenia inconvenien, que li deixara les radiografies per a les classes de la Facultat de Medicina de la Universitat de València. I així h vaig fer. Passà més de mig any. I un dia vaig passar per la consulta i li les vaig demanar (si ja no li feien falta) i me les va tornar. I així fins avui. I el que és més: hi ha gent que morirà i no sabrà mai que té aquesta malrotació axial. Coses d'aquesta vida terrenal...
Bon dia.
Després d’uns dies d’estada a casa i pensant, segons m’havia dit Toni de L’Hostal (nét) per correu electrònic, que no haguera tingut ahir la visita a casa que em feren un grup d’amics (alguns pertanyents a blocaires soparistes), divendres vaig rebre un correu en què se’m deia (per part d’Adrià, de Banyeres de Mariola, a mi i a tota la resta d’amics) que podrien passar-se per casa el dia següent. I així fou, però tardet (perquè així aprofitaven per a una altra jornada de treball dels grup d'amics dels blocs soparistes) i no hi havia millor dia que el de la celebració del 800 aniversari del naixement del nostre estimat Rei Jaume I.
Cap a les 10h00 rebí una telefonada de l’Adrià en què se’m deia que vindrien a mitjan vesprada. Ell, com després ens deia al seu bloc, aprofitaria el matí per escoltar a la Catedral de València el Cor i, de pas, saludar el cardenal (blaüra) i els camps, consellers, etc. A les 19h00 havien quedat a L’Olleria per trobar-se i ja enfilar cap a Benicolet.
Arribaren en tres tongades: ja se sap que la família reial viatja sempre en diversos cotxes, avions, etc. i els blocaires soparistes ni són més ni són menys. En el primer cotxe arribaren Adrià, Toni, Jordi i Pep (ara he sabut per l'Adrià que són bessons). Arribaren cap a les 8h00. En el segon els amics Pep, Joan i Vicent. I finalment, després de passar per Bocairent, Sergi Gómez.
La trobada fou entretinguda, intercanviàrem opinions sobre allò diví i humà, i els vaig explicar amb pèls i senyals com han estat aquests darrers 15 dies en la meua vida: sobretot l’estada a l’hospital i la incomoditat d’haver d’estar gran part dels temps “pixant” per allò que m’hagueren de sondar tres vegades, com sabreu qui seguiu el bloc.
Tot haguera estat complet si els haguera pogut acompanyar al sopar a Llutxent. Però no m’hi vaig atrevir perquè encara estic convalescent i prenc molts medicaments. Però ja hem quedat (sense data) que la pròxima no puc fallar.
Comentàrem per quin motiu la malaltia del trencament del menisc s’anomena “MALALTIA DE LES BEATES”, però no ho vaig a explicar ací, qui vulga saber-ho… que s’òbriga un bloc i demane l’admissió al grup de Blocaires Soparistes (el nom està patentat per Sergi (Can Carrasca)… i un cop siga admés/a ja se li podran explicar moltes i ben “substancioses” (per allò dels sopars) coses. I així, després d’haver passat unes hores amb un grup d’amics que, si alguna cosa fem, és saber buscar el costat positiu de les coses i estimar el nostre país, la nostra cultura, la nostra terra, etc., arribà l’hora del comiat. Aquest tingué lloc al carrer, amb presència de Kira (la meua gosseta) i amb unes fotografies davall la senyera que, atenent la petició del Sergi, havia desplegat i onejava en un balcó de casa.
PD: Sols vull afegir que penjaré una fotografia de l’esdeveniment només en dispose, que torne a agrair la visita (alguns hagueren de fer més de 80 km i no condueixen), que lamente no haver pogut acompanyar-vos en el sopar de treball (blocaires) i que en tenim un de pendent a Benicolet i/o molt propet. Bon dia.
Avui sembla que ja comence a notar una certa milloria en el que em va sorgir arran del postoperatori: infecció de les vies urinàries per la sonda que m'hagueren de ficar. I és que no podia fer res amb aqueix malestar i sempre anant al servei. Això és capaç d'acabar amb el més plantat. El Dr Mut em digué que podria durar-me una setmana i així ha sigut més o menys. Perquè encara no estic bé del tot però, almenys, ja puc estar un poquet més relaxat i llegir amb més atenció, veure alguna pel.lícula, etc. Espere que dimarts, quan vaja a la consulta, ja em lleve les grapes de l'operació... i a poc a poquet, amb molta tranquil.litat encete la rehabilitació. Sols lamene una cosa: no podré assistir als actes del 2 de febrer a València amb motiu del 8é centenari del naixement del rei Jaume I.
No em pensava que operant-me del menisc allò que em provocara el "problema" postoperatori fóra les vies urinàries. Encara que el cirurgià em va dir que aquesta mena d'infecció podia trigar una setmana a anar-se'm, no podeu pensar la molèstia que comporta. Anit l'he passada bastant bé, però la nit anterior va ser d'aqueixes que no pegues ull, perquè tota la nit estàs amb les ganes d'orinar i fas cada vegada unes poques gotetes. M'he medicat per aquest problema i la metgessa de capçalera m'ha dit que si no em passa dilluns em faré una analítica d'orina i així sabrem quin tipus de bactèria m'ha provocat la infecció i m'ho podran tractar millor. Espere que no faça falta arribar ahí perquè és bastant "emprenyador" aquest tipus d'infecció.
I pel que fa a textos que tinc desats perquè els considere molt valuosos, avui us deixe el de Susana Fortes, El cofre del tesoro,us agradarà. Fou publicat fa uns dies a EL PAÍS.
Avui he tingut la primera consulta amb el metge que m'operà del menisc per tal de veure com va la cosa. I he eixit content: va bé. Haig de dir que la confusió de les autoritzacions ha estat cosa de posar-la als diaris (perquè resulta que eren per a tornar-li-les al cirurgià). Ja me les faran un dia d'aquests.
Estava un poquet preocupat perquè he dut tres dies amb una inflamació de les vies urinàries (per motiu de la sonda que m'hagueren de col.locar després de l'operació), i pensava que ara estava pitjor que abans. Però ja sembla que tot torna a la normalitat. La molèstia va desapareixent a poc a poquet.
Bé, i també volia dir-vos que ahir tinguí una visita (d'una cosina germana) que em féu saber que tota la vida s'ha dit que tenir el menisc "fotut" és la MALALTIA DE LES BEATES... sí, heu llegit bé... jo no ho havia escoltat mai fins ahir, però sí que té raó la forma d'anomenar-la. Sabreu per què, espere. I si no, admet propostes...`
Dissabte a les 9h00 arribava a les portes de l'hospital. Vaig anar a recepció per tal de comunicar-los que tenia prevista una artroscòpia del menisc esquerre aqueix mateix matí. Comprovaren les dades i em demanaren les autoritzacions de la companyia. Aleshores els mostre un volant que duia i em duien que això no era, que amb el volant es demana l'autorització. I de seguida em cau el món al peus perquè pensava que no em podrien operar aqueix mateix dia. Al costat de l'aparador es trobava l'anestesista (jo no sabia qui era aquell senyor, pensava que esperava el torn per fer alguna pregunta) i em diu que les podria demanar després, que l'operació es faria igual. Quin descans! Em fan passar a una sala d'espera i al cap d'uns minuts em criden per tal de fer-me una breu entrevista i assignar-me l'habitació i fer-me l'ingrés. Em faciliten el número de cambra (540) i en el moment d'agafar l'ascensor m'hi trobe el Dr Mut (cirurgià-traumatòleg) i el Dr Santacatalina (anestesista). Ens saludem i el Dr Mut ens acompanya al pis 5é. L'anestesista s'endú tots els informes i analítica que duia per tal de procedir-ne a la preparació. El Dr. Mut em diu que en no res ens veurem al quiròfan i que m'administraren un Valium 10. Una vegada a l'habitació, si em pose el pijama, si no me'l pose, etc. I ve un infermer de Jaén i e duu el "camisó" d'hospital (aqueixa mena de bata tancada pel davant i oberta pel darrere). I espere uns 15 minuts i arriba un altre infermer per tal de baixar-me al quiròfan. Em diu que em lleve el rellotge, les ulleres i si duia alguna cosa més metàl.lica i que em gite al llit. Agafa el llit i ens adrecem pel corredor a l'ascensor. Baixem a la zona de quiròfans. I allí de seguida ve l'anestesista per tal de punxar-me la vena per tal de poder administar-me els components farmacològics durant i després de l'operació. Aleshores entrem al quiròfan. I m'administren l'anestèsia local (epidural), cosa que no és molesta però sí (i molt) la postura en què has de col.locar-t'hi. I comença la intervenció. Bé, millor dit els preparatius, m'afeiten part de la cama, em col.loquen una mena de màquina (jo no ho veia bé) per tal que la coma no es moguera i pogueren col.locar la càmera i la resta d'elements a fer servir durant l'operació.
I el Dr Santacatalina em diu si vull veure l'operació. Li dic que no inicialment perquè sense ulleres i un poquet marejat que em trobava no estava per a veure imatges d'aqueix tipus. Però només engeguen la pantalla de la càmera, em pose a mirar i parlava amb l'anestesista que el tenia l meu capçal i anava explicant-me el que veia. Si no arriba a ser perquè era una intervenció quirúrgica haguera pogut passar per un documental. La imatge del menisc és com les natges d'un xiquet de poquets mesos. I així i amb música (sí, escoltant música d'uns altaveus del mateix quiròfan) vaig passar l'estona de l'operació. I quan acabà el Dr Mut m'ensenyà (a petició meua) el bisturí (o com s'anomene) que jo veia com un ganivet de cuina i que li servia per tallar la part del menisc trencada.
El mateix infermer que em baixà em tornà pujar a l'habitació i així fins a les 15h00 en què ja poguí prendre un poquet d'aigua.
Tots dos doctors (anestesista i traumatòleg) pujaren a l'habitació per veure com em trobava i donar-me alguna indicació i ja s'acomiadaren fins l'endemà.
Aleshores vingué la part pitjor de tota la intervenció... treure l'anestésia. Les infermeres em digueren que havia d'orinar i si ho feia que els ho diguera. Però no podia. Notava tota la part aqueixa adormida i no hi havia manera. I jo vinga ded beure, fins i tot ja em duguren berenar, per tal de veure si orinava. Però no. Fins que cap a les 18h30 m'hagueren de sondar perquè el dolor era irresistible. Cap a les 00h30 em tornaren a sondar perquè jo sols havia orinat uns 100 ml per mi mateix. I ja em digueren que tot devia anar bé. La primera vaig treure 700 ml i la segona vegada uns altres 700. Però no anava a acabar ahí la història. Cap a les 2h00 em dolor era persistent i seguia sense poder orinar. Em digueren que si me la tornaven a col.locar ja me la deixaven posada fins que vinguera el metge l'endemà. I és el que van fer: al matí havia evacuat quasi 2 l de líquid.
Al matí següent em donà l'alta però fins que no estigueren segurs que la cosa de l'orina anava bé era millor no anar-me'n a casa. I així ho férem. Però duc dos dies en què cada mitja hora haig d'orinar... cosa que és "normal" per haver hagut de recórrer a la sonda diumenge.
I demà, si tot va com ha d'anar, el metge em treurà l'embenat que duc a la cama. I això és tot (de moment).
PD: He intentat explicar com va anar la intervenció i he prescidit d'algun detallet (com podreu pensar).
El fartet és un peix autòcton amenaçat pel deteriorament del medi ambient i la presència d'espècies invasores com el peix mòmia, que altres anomenen pez pirañita. Salvem el fartet del PP! Fem fora de la Generalitat mòmies i piranyes!
Pren una forma anual, en el temps, i nòmada, en l'espai, sent l'objectiu trobar-se una volta a l'any en un barri diferent de la ciutat de València, establint un diàleg entre els col·lectius culturals del barri i altres d'arreu del món, mostrant les diferents formes en què trobem la cultura oberta, enriquint-la, enriquint-nos, i repensant-nos.
A petició de Toni de L'Hostal 
