Passat el dia de la intervenció quirúrgica (dissabte) i el dia de tornada a casa (amb dolor, però), de nou estic amb el meu bloc que també és el vostre. Faré un apunt breu avui per tal de fer-vos saber que l'operació anà bé. Tant l'anestesista com el cirurgià-traumatòleg i persones que m'atengueren els dos dies que estiguí a l'Hospital 9 d'Octubre s'han portat meravellosament. I sols puc dir que gràcies. Perquè han fet la seua feina i així podré a tornar a fer vida "normal" en un poquet de temps. El postoperatori ha estat un poquet dificultós perquè m'hagueren de sondar (ficar-me una sonda per poder evacuar el pis). Però tret d'aquest fet puntual, la resta ha estat massa bé. Aquesta setmana haig de moure sense doblegar el genoll i això és dificultós però la resta va, i espere que seguesca cada millor, bé. I de moment és tot. Gràcies de nou a totes i tots aquelles i aquells que m'heu escrit, telefonat, preguntat, etc. per com anava l'operació i m'heu donat ànims per continuar endavant. De tot cor, moltíssims gràcies. I com deia, també a aquelles i aquells que heu estat i esteu ahí silenciosament.
Aquest és l'apunt que escric abans de posar-me en les mans dels metges i infermers de l'Hospital 9 d'Octubre de València. Demà a les 9h00 haig d'ingressar i m'han de realitzar el que tècnicament s'anomena ARTROSCÒPIA del menisc del genoll esquerre. No sé encara sobre quina hora m'operaran (espere que siga prompte i durant el matí). Després de l'operació hauré de romandre a l'hospital aqueixa nit (la nit de dissabte), i si tot va bé, diumenge em donaran l'alta per tornar a casa. Això és el que hi ha de moment. Mentre tot això es desenvolupe no podré estar amb vosaltres. Però dilluns, de nou, com diuen els joves d'avui dia, altra vegada a "donar la vara".
De moment és tot. Des d'ací vull agrair les mostres d'estima que he rebut (algunes a través del bloc), altres, per telèfon i/o correu electrònic, etc.
Bona vesprada. I ens retrobem, si Déu vol, dilluns.
I us vull deixar un tema que canta Ana Belén i que sempre m'ha agradat:
Tal dia com avui de fa dos anys posava en marxa aquest bloc. Com passa el temps! Qui m'anava a dir a mi que, al llarg de més de 730 dies estaria (quasi cada dia) amb vosaltres. Així ha estat. I hem quedat molta "marxa" encara. Així que avise. A part d'exposar idees, sentiments, referències de llibres i/o pel.lícules vistes, opinions polítiques, anècdotes, recordar persones que ens han deixat ja, etc. he pogut fer molts amics "virtuals", cosa que no es paga amb tots els diners del món.
I vull afegir que, si no fóra per vosaltres, em llegiu "quasi" cada dia (sé que tots els dies no pots fer el que vols i/o t'abelleix), aquest bloc no tindria cap sentit. Per tant si alguna cosa em toca fer és donar-vos 65.675 (a les 18:42 h) de gràcies per la paciència que heu tingut per llegir-me i "aguantyar-me". Sé que tinc alguns temes que toque sempre. Però és que és la meua vida: la cultura, la llengua i la terra. Sense ells no seria res. I això és tot.
Si en voleu mé, us penge el que diu la pàgina d'Estadístiques del meu bloc. No sé quina "fiabilitat" tindrà açò però sols per curiositat...
PD: Il.lustre el post d'avui amb una fotografia de Kira quan era més xicoteta.
Ahir vaig tenir consulta amb el traumatòleg que m'ha d'operar. Demà m'haig de fer una analítica de sang. Divendres, si tot va com espere, li duré els resultats a la consulta. I si no hi ha cap cosa que ho impedesca, dissabte 19 de gener seré intervingut quirúrgicament pel Dr Tomàs Mut a l'Hospital 9 d'Octubre de València. Si tot va bé, diumenge 20 tornaré a casa. Estaré una setmana sense poder doblar el genoll a l'hora de caminar. I després iniciaré la rehabilitació, cosa que em "costarà" un mes més o menys. Així que la setmana que ve, cap a dijous, demanaré la baixa de la feina i us tindré al dia de com van les coses.
És una intervenció que he pogut retardar fins a haver realitzat la 1a avaluació i ara, una vegada passades les festes de Nadal, Reis i Cap d'Any, ja puc tirar endavant l'operació de menisc.
PD: Espere que siguen pocs els dies que no puga estar amb totes i tots les i els que em seguiu habitualment.
Aprofite un moment en què puc fer-ho per dir-vos que això d'ahir no podia ser sols el dolor del genoll (Adrià, tranquil que no em feres estar massa temps "parat"), i avui, aprofitant que havia d'anar a Gandia pel tema de la barnilla de les ulleres, he passat per la consulta de les metgesses de capçalera. Ahir vaig acabar el dia gitant-me molt prompte i sense "quasi" sopar. I és que notava un malestar general, tenia unes dècimes de febre, etc. I així ha estat: virus gripal. Total que Teresa, la metgessa, m'ha receptat paracetamol i Motilium (per a la sensació de malestar a l'estómac), i quan he tornat a casa m'he gitat fins ara pràcticament. És un virus estomacal que fa que tingues més o menys els mateixos símptomes de la grip (sense febre o amb poques dècimes). I així estic... espere que em passe ràpidament perquè no tinc ganes ni de llegir (cosa raríssima em mi).
PD: Lamente també que m'he perdut la representació del Betlem de Tirisiti. Havia d'haver anat amb Sergi, Marc, etc. Però així no estic en condicions. I també la presentació del darrer llibre de Vicent Belda a Agullent. En fi... les coses s'han d'agafar com vénen. Bona vesprada
El primer apunt d'avui (per si tinc temps de fer-ne algun més) el vull dedicar a desitjar-vos a totes i tots els que habitualment (o de tant en tant) heu fixat els vostres ulls en aquestes humils lletres "BON NADAL". Crec que, com diu la dita popular, és de ben nascuts ser agraït, i jo estic en deute amb totes i tots vosaltres per haver-me "llegit" durant quasi dos anys. Per tant, i sense fer-ho més llarg "BON NADAL".
I avui, després d'un llarg trimestre, n'hem arribat a la fi. Hem explicat, hem corregit, hem passat llista, hem omplit paperassa, hem atés pares i mares, i també, com no, alumnes, hem "fet" llegir llibres, hem (alguns) fet excursions a diversos llocs, hem... en fi, podria seguir més. I ja s'ha acabat el primer trimestre. Hem repartit els butlletins (els que som tutors) al nostre grup d'alumnes (en el cas de l'ESO ha estat als pares). I a partir de quasi migdia ens trobem de "vacances". Sé que algú/na ho trobarà excesiu. Sé que la nostra faena no és quasi valorada avui dia per la societat. Sé que hi ha pares i mares (pocs i jo, gràcies a Déu, me n'he trobat molts pocs en la meua llarga trajectòria d'ensenyant) molt maleducats. Sé que la conselleria té encara un milers de barracons on fan classes alumnes valencians. Sé que hi ha un decret de Deures i Drets de l'Alumne/a que no vol pactar amb sindicats. Sé... moltes més coses. Però, de veritat, m'agrada açò que faig. En tornar el dia 7 estaré uns dies i vindrà la intervenció quirúrgica i hauré d'agafar la baixa. Però això ja són coses que han de venir. Aprofitaré aquests dies per dormir, llegir, parlar, veure algunes amistats i, si el meu menisc m'ho permet, desplaçar-me a València per tal de veure alguna que altra exposició. Ah, i un poquet de cinema. I això és tot (de moment). Gràcies a totes i tots per estar ahí.
Avui, cap a les 12:30 h ha fet dos anys que mon pare ens deixà. Abandonà aquest món després d’estar quasi set anys amb un ictus cerebral. Sé que va ser molt dolorós (sobretot per a ell) perquè era un home amb molta vitalitat, que li agradava i volia viure. Moria als 80 anys. I deixava desconsolats la seua esposa, els seus fills, les seues nétes i vull pensar que moltes persones que el van conéixer. Allà on estiga que ens ajude a seguir lluitant pels valors humans, per la pau al món, per l’amistat i totes aquelles cosetes que fan que el món siga un poquet més habitable. Sé que ja descansa en pau.
Continuant amb aquests apunts que escric sobre els sacerdots coneguts i/o "patits" per mi, arribe avui a un dels que més ganes tenia de fer-vos: el que dedicaré a En Vicent Ribes i Palmero (DEP) i En Xavier Salinas i Vinyals, actual bisbe de Tortosa.
Com van aparéixer al meu poble i com els vaig conéixer, crec, en algun post ja ho he dit. Però reprenc de nou la història (almenys la meua).
Don Julián Prats Martínez (DEP) era el pàrroc del poble i de Quatretonda, fill de Benicolet. Va tenir un accident de cotxe i fou denunciat per la víctima; li llevaren el carnet de conduir uns tres mesos, cosa que li impediria atendre les obligacions de la parròquia del poble. Per aquells moments, qui feia i desfeia a l'Arquebisbat era don Jesús Pla (DEP), bisbe auxiliar i nascut a Agullent (La Vall d'Albaida), i va pensar que, mentre acondicionaven l'antic convent de franciscans de Benigànim -lloc que anaven a ocupar Vicent i Xavier- podien residir en l'abadia del poble i atendre la parròquia. Tots dos acceptaren i així en un mes de febrer de 1977 (crec) arribaren al poble dos capellans, Vicent, amb barba i una veu celestial, i Xavier, amb un toc d'humor envejable.
Vicent i Xavier havien estat al Monestir de Montserrat per tal de preparar-se i instituir un oratori i/o monestir semblant a Montserrat (almenys pel temps), que hauria estat ubicat a Benigànim (La Vall d'Albaida) si tot haguera anat com calia.
Jo estudiava aleshores Filologia a València. I en un descans de classes, qui avui és regidor del PP al meu poble, En Salvador Ferrando o el seu bessó -no ho recorde- em va dir que havien arribat al poble dos frarets que tot ho feien en valencià -crec que és quasi textual-.
Un cap de setmana que vaig vindre al poble, m'hi presentí i m'hi oferí per al que calguera. M'explicaren breument que estaven de pas i quin era el seu objectiu. Em va cridar l'atenció la frase que tenien a l'entrada de casa: "L'hoste és Déu que passa, el monjo és Déu que roman", frase benedictina -pel que sé-. Bé, i després d'aquesta trobada de coneixement inicial, me'n vaig tornar a València a seguir amb les classes del dilluns següent.
Les obres de Benigànim no avançaven -crec que sols començaren perquè, en aquells moments, hi havia una comunitat d'El Patriarca i no sé com estaven les coses per tal que deixaren lliures les dependències-. En definitiva, que aquelles estada d'uns mesos es convertí en un any i tres mesos al poble. Clar això ens va permetre "gaudir" d'una litúrgia renovada, en la llengua del poble, duta a cap per uns sacerdots que es creien el que feien. En el temps que solia passar al poble -per vacances o per algun altre motiu- solia anar a la Missa de cada dia i a Vespres. Alguna vegada a la pregària del migdia. I poquetes, a Maitines. Quan arribà la Setmana Santa els vaig ajudar en tot el que vaig poder. Fou una Setmana Santa diferent, viscuda a fons, etc.
Recorde també que es llogaren a algun senyor del poble per a la recollida de l'albercoc, vull dir que integrats al poble i totalment acceptats ho estaven. Mentre van residir a Benicolet van passar molts amics sacerdots, alguna monja i algun capellà que avui és bisbe (i no ho dic per En Xavier Salinas) per aquesta casa d'oració i trobada.
Anava passant el temps, i un dia En Xavier decideix abandonar la comunitat... crec que per fer estudis a Roma. I Vicent continuà fidel al plantejament inicial. Com que el tema de Benigànim no se solucionava, decidí demanar permís i traslladar-se a Cortitxelles, al costat de Torís, el seu poble de naixement, per continuar la tasca. Allí recorde el dia 11 de juliol de l'any 1978, festa de Sant Benet, que celebrà acompanyat d'algunes persones de Benicolet i d'altres capellans i coneguts l'inici i/o continuació d'allò iniciat al meu poble. Allí, com que jo encara no tenia carnet de conduir, el vaig veure molt menys. Però seguírem en contacte. D'aquesta època podrien parlar millor altres preveres i/o religiosos.
I com que la cosa no arribava a quallar, un dia demanà que se li assignara una parròquia. Fou destinat a Santa Maria d'Alcoi. Allí el visitàrem alguna vegada. Una de tantes ens féu concert d'orgue a l'ermita de Sant Jordi per a cinc persones. No he dit que tenia la carrera de música, el seu instrument fou l'orgue -sonava com els àngels- i tenia una veu privilegiada (tot i que fumava tabac negre). Després d'Alcoi, fou destinat al seu poble, Torís, perquè volia ocupar-se dels pares -sobretot de sa mare- i mireu com són les coses: els seus pares i la seua parròquia el soterraren. No recorde les dates. Però fou per febrer, uns dies abans En Toni Ferrando ens digué que es trobava molt malament, ingressat a l'Hospital Clínic i que el matalap -sols és un detall- era d'aigua pels forts dolors que tenia.
Morí un dissabte i se celebrà la missa del soterrar el diumenge. Hi assistírem. Li diguérem unes flors -no podíem fer menys-. Ploràrem i, com he dit en un altre moment, lamentàrem que sols es permetera a En Rafael Sanus predicar en valencià, que qui és avui bisbe de Mallorca, En Jesús Murgui, no accedira que el darrer respons (ja al cementeri) fóra en valencià. Aquesta és l'església que continuem patint els valencians.
Se m'ha passat per alt que també estigué una temporada a Turballos, on hi ha una comunicat presidida per En Vicent Micó, sacerdot nascut a L'Olleria, però el que volia En Vicent no era aquest tipus de comunitat. Volia, i és que no el tenim, fins ací ens arriba la mala sort, un centre de pregària, monestir, etc. en què els valencians i les valencianes ens identifiquem i parle a Déu en la llengua que hem mamat dels mugrons materns (com deia el poeta).
Sols em queda dir-vos que capellans com Vicent Ribes i Palmero n'he conegut ben pocs -millor dit, m'atrevesc a dir que cap-. Al cel sia.
Avui continuaré la sèrie amb els tres capellans que s'han fet càrrec de la Parròquia del poble i han estat pàrrocs també de Quatretonda. Han estat per ordre cronològic Don José Camps, Don Salvador Valls i Don Joaquín Espí.
De Don José Camps, nascut al poble de Vinalesa, sols diré que fou qui va "TRENCAR" amb una parròquia normalitzada en valencià. De la nit al matí, passà a fer-ho tot en castellà, sols el sermó dominical i els avisos els feia en la llengua del poble. S'ha de dir que això fou en contra de la gent (en compte entre ells, en aquell moment) més arrimada a la parròquia: lectors, cantors, senyores que anaven cada dia a la pregària del migdia i a la missa vespertina, etc.) Dic que érem una parròquia normalitzada en la llengua del poble gràcies a En Vicent Ribes i Palmero (DEP) i en Xavier Salinas Vinyals, actual bisbe de Tortosa. Tots dos, a qui dedicaré un post ben merescut, romangueren al poble un any i tres mesos i, a més d'apropar-nos el Crist de veritat, no el de la jerarquia, normalitzaren tota la litúrgia de la parròquia (cants, pregàries, etc. fins i tot una missa cantada de difunts), i el que és més important: sense cap tipus de problema.
Doncs, com us deia, de Don José Camps sols recorde aquest fet: passà al castellà sense donar cap explicació. Mireu si la cosa va ser "contra natura" (i passeu-me l'expressió) que, juntament amb unes altres persones, jo duia un grup de Confirmació. I la vespra preparant les lectures, pregàries i cants, li vaig demanar que, per favor, deixara que els confirmands feren alguna lectura en la llengua del poble. NO ENS HO VA PERMETRE. Al dia següent, tot en la llengua de l'imperi, aqueixa que no ha estat mai imposada, segons algunes i alguns. A partir d'ahí vaig trencar amb la parròquia (i cada u que entenga el que vulga). De coses bones en faria Don José, no ho vaig a negar. Però recorde que, durant les festes de l'estiu del 91, amb majoria absoluta del PSOE (i a petició del regidor de Cultura i Festes d'aquell moment, i coneixedor el Sr. Alcalde) vam intentar una negociació perquè el P. Vicent Faus, en aquell moment Director de l'Escolapia de Gandia i descendent del poble, predicara la missa i es fera en valencià. No ho va permetre. Sols ens deixà que duguérem el P. Vicent Faus a predicar. Però no tingué la deferència d'esperar cinc minuts perquè aquest frare escolapi arribara i es revestira, començà la missa sense el P. Faus a l'altar.
De Don Salvador Valls, poc puc dir: una vegada me'l vaig trobar a Casa Clareta dinant amb uns familiars. El veia pel poble, en alguna celebració litúrgica, etc. El tema lingüístic continuà igual: sols es fa en valencià el sermó i els avisos. Perquè us feu una idea del tipus de personatge que és us diré que la major part dels quasi set anys que mon pare estigué impedit a casa per l'ictus cerebral, sols vingué una vegada a veure'l i donar-li la comunió. Una sola vegada. I no era perquè la gent més apropada a l'església no li ho deia. Però preferia fer altres coses. Sols us haig de dir que Don Víctor Arias, rector fill del poble, vingué a veure'l quasi cada vegada que feia una estada d'hores i/o dies al poble. Que una vegada vingué acompanyat de Monsenyor Rafael Sanus a casa. I que fins i tot N'Enrique Benavent Vidal, bisbe auxiliar de València i amic, també féu les visites que pogué, com a rector i després com a bisbe a mon pare, mentre mon pare estigué impedit, Però el capellà del poble sols una vegada.
Aquesta vegada fou "històrica" (ho dic a l'estil de Canal 9). I us diré per quin motiu. Mon pare, per la malaltia tenia estones impossibles, però alguna vegada, i sobretot si tenia visita recobrava la lucidesa de manera meravellosa, i el dia que Don Salvador Valls, de Cocentaina -per cert-, es dignà a fer-li la visita. Mon pare es comportà correctament, parlàren, etc. I quan ja se n'anava, li digué: "Espere que la pròxima visita que em faça, com que ja sap on visc, no es faça tant d'esperar". No hi hagué pròxima.
I de Don Joaquín Espí, d'Agullent, poc puc dir. Fa uns dos anys que està entre nosaltres. Celebrà el soterrar de mon pare, ha continuat la litúrgia igual que els dos anteriors: valencià per a sermons i avisos. Com si Crist no entenguera la nostra llengua. I ens n'ha fet alguna de les seues. Per exemple, un dia es deixen una estufa de gas tota la nit apagada però eixint-se'n el gas, eren dies de Nadal, quan al dia següent ve a celebrar missa -i ho sé bé perquè feia uns dies que mon pare havia mort i la intenció de la missa era per ell-, ens trobem que, amb l'olor a gas que feia, no podia celebrar, que demà ja veuríem -era dissabte-, i tancà l'església i se n'anà. A l'endemà, diumenge, com que seguia fent olor, tampoc no hi hagué missa. En fi, que Déu ens done paciència per "aguantar" més del que podem, com sol dir la gent gran.
El fartet és un peix autòcton amenaçat pel deteriorament del medi ambient i la presència d'espècies invasores com el peix mòmia, que altres anomenen pez pirañita. Salvem el fartet del PP! Fem fora de la Generalitat mòmies i piranyes!
Pren una forma anual, en el temps, i nòmada, en l'espai, sent l'objectiu trobar-se una volta a l'any en un barri diferent de la ciutat de València, establint un diàleg entre els col·lectius culturals del barri i altres d'arreu del món, mostrant les diferents formes en què trobem la cultura oberta, enriquint-la, enriquint-nos, i repensant-nos.
