Una companya i amiga, ja jubilada, escoltà en una recent estada en un poble de parla castellana del PV aquesta frase: "ENDE ESTÉS MEJOR QUE ENDE ESTÀS". No acabava de creure allò que escoltava al bar on es trobava per fer-se un café. Però sí. L'home gran que ho deia ho va repetir tres vegades. I quanta raó que tenia aquest sant home! Ací al PV, si no ho remeia ningú -i està molt difícil que açò passe en algun temps-, podem cridar ben fort aquest frase: Ende estés mejor que ende estàs... perquè ausades vida que ens està fent passar el govern que ens ha tocat en la tómbola. I si no en vam tenir prou amb les referències d'ahir ací us en deixe unes quantes més:
Els anteriors titulars no necessiten cap comentaris. Sols cal mirar un poquet a prop teu i és suficient...
Arran dels dos darrers post de Café en gra i del comentari que li vaig deixar anit he trobat aquesta carta al director que, trobe, pot afegir un poquet més de llum al que realment passa al món de l'ensenyament i/o educació. I amb això no vull fugir de les responsabilitats que tenim els docents. Bon dia.
Crec que açò de l'assignatura d'Educació per a la ciutadania donarà molt de joc. Només acaba de començar. Ací teniu titulars de la premsa on podreu fer-vos una idea de què passa i què pot passar... si el TSJV no dicta prompte sentència...
I perquè tot no siga informació sobre el que, en una setmaneta, ha estat passant als ies del PV, us deixe a continuació dos articles per a l'arxiu: són clars i deixen les coses al seu lloc. Bon dia.
MENOS QUE DIOS, PERO MÁS QUE LOS HOMBRES (PUBLICO)
ANTONIO AVENDAÑO
Deberíamos estar hablando de lengua, de matemáticas y de fracaso
escolar, pero estamos hablando de Educación para la Ciudadanía. Y lo
estamos haciendo porque la derecha española de la misma España arropa,
alienta y respalda a una extravagante minoría de católicos integristas
y jerarcas eclesiásticos derrotados por la Historia que piensan de sí
mismos lo que pensaba el papa Inocencio III, defensor de la idea de que
un papa es menos que Dios, pero más que los hombres. Naturalmente,
Inocencio III simulaba estar haciendo teología pero el muy cuco estaba,
en realidad, haciendo política. Eso les ocurre a los objetores de EpC
cuando desafían las leyes aprobadas por los hombres: que creen estar
defendiendo los derechos de Dios, pero en verdad están defendiendo
anacrónicos privilegios arrasados hace largo tiempo en toda la Europa
moderna. Pero no ganarán. Esta vez no, pues incluso en España, esta
vez, la mayoría de los católicos son gente normal, gente preocupada por
la Lengua y las Matemáticas.
Quan estudiava, fa ja molts anys, Religió a l'INB -era el nom
d'aleshores- José Segrelles d'Albaida (la Vall d'Albaida), En Francisco
Cervera Martínez, sacerdot natural de Rafelcofer (la Safor) -el poble
de la meua iaia materna- i avui secularitzat, ens va ensenyar que
l'orde sacerdotal era un sacrament que imprimia caràcter, com d'altres,
i això vol dir que es tracta d'un senyal indeleble. Per tant, els que
abandonen el ministeri o són suspesos no perden aquest caràcter. Us
deveu preguntar a què ve aquesta referència i què té a veure amb el
titular de l'apunt. Molt senzill. Els nostres representants a les Corts
Valencianes -uns més que altres- han estat "ordenats" polítics perquè
ausades que en fan. A part d'estar-se des del 26 de juny en vacances
parlamentàris -no hi ha hagut cap ple des d'aqueix dia-, ara ens
assabentem que la SUBVENCIÓ DEL MENÚ DELS DIPUTATS COSTARÀ A L'ERARI
FINS 120.000 € anuals. I és que la poca vergonya no pot ser més gran
ja. En aquest moment paguen 50.400€ anuals perquè les "nostres"
senyories puguen desdejunar, esmorzar i dinar a preus "econòmics",
preus que ni tu ni jo trobarem en cap bar i/o restaurant del PV. I
aquesta "subvenció" apujarà a partir de l'1 de gener a 120.000€
anuals, euros que eixiran de les teues i les meues butxaques. I tot
això en temps de crisi.
No sé què pensar ja d'aquestes actuacions. Però sí sé una cosa: cada
dia entenc més a aquelles persones que em diuen que no voten, que tots
són iguals, que únicament cerquen el bé "personal" els polítics, etc. I és que és
difícil no donar-los la raó després de saber que, a més de l'aforament
-no entendré mai el perquè- tenen aquest tipus de "prebendes".
Sols com a curiositat us deixe els preus que "pagaran" les diputades i diputats valencians a la cafeteria i restaurant de luxe: ENTREPANS CAFETERIA MENJADOR
MENJADOR RESTAURANT
Llom 1,10 1,50
Pernil 1,10 1,50
Truita espanyola 0,85 1,20
Sobrassada 0,80 1,10
TAPES
Formatge 1,00 1,40
DESDEJUNI
Sense Suc de
Taronja 0,95 1,30
Amb Suc Natural 1,65 2,30
MENÚ DEL DIA
Ordinari 4,50
Dietètic 4,50
Menú especial 12,00
Carta 24,00
PD: No Vull ser més que ells però tampoc menys. Qui sàpia d'un altre
bar i/o restaurant amb aquests preus que ho comunique. Gràcies.
Aquests mots els deia Andrés Quijada, alumne de 2n d'ESO de l'IES Cavanilles d'Alacant -segons un titular d'EL PAÍS de dimarts-. I ho deia, ja deveu saber-ho, per l'ocurrència -per dir una parauleta suau- del nostre conseller d'Educació de fer les classes d'Educació per a la ciutadania en anglés, cosa que ve a ser continuació del boicot "constant i persistent" al govern de Madrid -no és sant de la meua devocació tampoc- i a l'educació pública del nostre País. Al meu centre encara no sé com anirà la cosa. Sí sé que li havien "promés" a la direcció un professor itinerant, professor que no hi arribarà, cosa que saberen dimarts mateix, dia en què els cinc grups de 2n d'ESO tenen aquesta hora de classe. Així que fins la setmana que ve...
Ara al País Valencià ja no serem ni MONOLINGÜES, NI BILINGÜES, SINÓ TRILINGÜES. Dimarts, mentre em desplaçava del poble a l'institut, vaig escoltar la propaganda de la conselleria sobre el pla del trilingüisme. No m'ho podia creure. Però sí. Té un nom, com a mínim, curiós, el PETRIX. Però em pregunte, si ni el govern valencià fa servir la llengua pròpia del País encara -bé, sí, alguna cosa diuen i algun text els escriuen-, com volen passar al trilingüisme? A mi, des de xicotet m'ensenyaren que el 2 va davant del 3, per tant si encara no "som bilingües", com volem fer que passem a ser trilingües? Deu ser una ocurrència més del nostre conseller...
Si voleu alguna informació més sobre com va la destraduïda assignatura d'Educació per a la ciutadania, podeu trobar-la ací i ací. I a continuació podreu trobar l'article d'Adolf Beltrán, La sinrazón instrumental, d'EL PAÍS, al voltant de l'anglés en aquesta assignatura. Bona vesprada.
N'hi ha que neguen el caràcter ideològic de les posicions
lingüístiques i diuen que defensar el català o el castellà és una cosa
neutra, com ara preferir estiuejar a la vora del mar o a la muntanya.
Mentida. N'hi ha que diuen que la ideologia lingüística ens ve
determinada, com el color dels ulls: si la primera llengua apresa és el
català, pertanys al grup etnolingüístic català durant tota la vida i un
dia més (el de l'esquela), però si és el castellà, llavors la cosa es
capgira i et toca defensar sempre el castellà. Mentida. N'hi ha que
diuen que no hi ha res a dir ni res a debatre perquè tenim una "lengua común" de fama mundial i el que hem de fer és deixar-nos de romanços minoritaris. Mentida.
Hauríem d'acostumar-nos a parlar d'ideologies lingüístiques, de la
mateixa manera que parlem d'ideologies polítiques o socials. La veritat
és que les nostres posicions lingüístiques tenen sempre una dimensió
ideològica, que tenim la llibertat de construir la nostra pròpia
ideologia lingüística i que el fet lingüístic no és axiomàtic, sinó que
es pot debatre.
I quina és la ideologia lingüística del PP? Pregunta oportuna ara
que Esteban González Pons ha anunciat que al setembre el PP presentarà
al Congrés un projecte de llei per minoritzar, encara més, les llengües
diferents del castellà. La meva resposta és que la ideologia
lingüística del PP s'assembla perillosament a les ideologies polítiques
totalitàries i, alhora, és equivalent a la ideologia del darwinisme
social, que és una concepció classista i insolidària de la societat.
Malignitat ideològica pura i dura.
Ja sabeu que m'agrada penjar algun article d'opinió i/o carta al director perquè solen dir allò que pense, encara que no siga al 100%. Avui us deixe tot seguit aquests textos:
És la festivitat d'avui. L'Església celebra, després de la festa de l'Exaltació de la Santa Creu -ahir-, també coneguda com la Santa Creu de setembre, la Mare de Déu dels Dolors. La pietat cristiana ha meditat amb insistència sobre les escenes en què la Mare de Déu, al costat de la creu, pateix pel seu Fill que mor... i així apareix l'Stabat Mater i la devoció dels Papes Pius VII i X. Aquesta xicoteta referència ve, i que ningú no veja un falta de respecte, arran del començament del curs escolar 2008-09 -almenys pel que fa a l'ensenyament públic i al País Valencià-. El curs escolar ha començat avui. Ha estat el dia de l'acollida als diversos grups dels cursos de l'ESO i el Batxillerat. Demà ja farem classe amb normalitat.
I mentrestant ahir podíem llegir que "la xarxa pública assumeix quatre vegades més estrangers que la privada. Les escoles públiques acullen 560.000 immigrants front als 120.000 de la concertada. Els estudiants estrangers són el 9,4%" (EL PAÍS). Si ho volem més clar: a l'ESO tenim un 13,2% (públics) i un 6,0% (concertats) d'alumnes procedents de la immigració que representen un 1,8% sobre el total del sistema educatiu. I al batxillerat tenim un 5,0% (públics) i un 2,6 (concertats) d'alumnes estrangers, cosa que significa un 4,4% sobre el total d'alumnat estrangers que cursa ensenyaments no universitaris.
Si les dades anteriors ja són preocupants, més ho són les d'abandó educatiu. L'estat és l'únic país de l'UE on creix l'abandó escolar. Mentre que a països com Alemanya, Bélgica, Finlàndia, Polònia, Suècia, etc va a menys, al nostre territori va a més. Així de l'any 2006 al 2007 hem passat d'un abandó del 29,9% al 31,0%. Portugal, que té unes dades d'abandó superiors a les nostres, ha baixat d'un 39,2% a un 36,3%. Per tant, cal fer alguna cosa perquè la tendència canvie. I no veig cap signe que això es faça (almenys fins al dia d'avui)
Si voleu llegir la informació en què he basat el post ací ho podeu fer.
Aquest ha estat una de les frases amb què es rebé a València el GP de Fórmula 1 per al circuit urbà. Més o menys. I l'altre dia -dimarts, 9 de setembre- podíem llegir al Levante-EMV el titular següent: "Más de 842.000 valencianos son pobres. El 16,8% de la población subsiste con menos de 18 € al día, frente al 19,9% de la media estatal". En llegir aquest titular, vaig pensar que alguna cosa fallava. No pot ser que el territori governat pel "millor partit del món" tinga aquestes dades de pobresa i un circuit de F1, dissenyat i posat en marxa en nou mesos. Però així és. Però és que el que de veritat és més cridaner és l'anàlisi de les dades perquè, encara que siga veritat que estem per davall de la mitjana estatal, cosa que no ens ha de "tranquil.litzar", tenim un 16,8% que podem qualificar de pobresa MODERADA, però un 6,8% de pobresa ALTA i un 3,1% de pobresa SEVERA. Les dades són les dades. A mi em cauria la cara de vergonya ser president d'un país amb aquestes dades de POBRESA i dir que tenim la Fórmula. I més encara si fóra l'alcade/ssa d'aquesta ciutat. Però si mirem de més a prop les dades, observem que aquest 16,8% MALVIU amb menys de 6.810 € a l'any, uns 18,6€ al dia. I sols Astúries i Cantàbria tenen dades iguals o inferiors a les nostres. Les altres 14 comunitats autònomes tenen dades pitjors. I qui s'emporta la palma són Múrcia (21,2%) i Castella-Lleó (21,1%). I encara hi ha una dada més preocupant: L'estudi alerta de l'elevat índex de pobresa infantil pels dèficits de protecció oficial. I si ens fixem en la immigració ja és per deixar de llegir: un 17% són pobres nascuts a l'Estat i un 26% arribats de fora de la UE. I després d'aquestes dades el "millor govern del món" -del PP, per descomptat- segueix sense aplicar la Llei de Dependència al PV. Us deixe l'article d'Adela Cortina, Ética de la dependencia tot seguit.
En aquest recorregut que fem pels nostres pobles i
parròquies de l'Arquebisbat de València -gràcies a l'aportació de ALlCh, a
partir del fullet ALELUYA-, li ha tocat el torn al meu poble: BENICOLET.
Benicolet és un municipi situat al sector est de la Vall d'Albaida. La superfície
del terme és ondulada i muntanyosa. Les altures principals són la Lloma, 449 metres, la Lloma Requena, 353 metres; i el Cantal
del Caçador. D'oest a est passa el barranc de Xetà, que serveix de límit
amb Montitxelvo; s'uneix després al barranc d'Aielo, que arriba pel sud,
prenent la unió d'ambdós el nom de riu Nassiu, que més avant pren el nom de
Vernissa. El poble està situat en una planura, al marge dret del riu Vernissa,
al peu d'un turó. Durant els segles XVIII i XIX, la població augmentà, des del
començament del segle XX està en regressió, en emigar a altres parts cercant
millors mitjans de vida. Actualment té prop de 500 habitants. La parròquia té
per titulat Sant Joan Baptista i pertany a l'Arxiprestat de la Vall d'Albaida.
L'etimologia del seu nom indica un origen musulmà. Després de la fundació del
Regne de València l'indret fou donat al cavaller Joan de Bardagí. En 1367
figura com un poblat les terres del qual les ven Ramon Castelló a Maimon Gil; a
mitjan segle XVI el formaven 19 cases habitades per moriscos, que l'anomenaven
Benicolech. En 1609 eren 35 famílies morisques les que hi vivien. Era un dels
quatre pobles que formaven la baronia de Llutxent, que pertanyeren a la família
de Maza de Lizana, després al senyor de Costralba i duc de Mandas i per últim
al senyoriu de Dues Aigües.
En 1535 es disposà que la seua església continuara annexionada a la de
Llutxent, i el servei religiós era encarregat al convent de l'ordre de
Predicadors que hi havia en aqueix poble, el qual enviava un religiós cada
diumenge i dies de festa per tal que celebrara una missa i instruira els
moriscos. L'església es construí en 1530, la façana i el campanar
posteriorment; posseeix un retaule del segle XVII. Va ser vicaria de Llutxent
fins el 29 de desembre de 1953, data en què es constutuí com a parròquia
independent. Celebra festes al seu titular, Sant Joan Baptista, el 24 de juny,
i a la Maria
Immaculada, la Divina Aurora i el Crist de la Fe el primer cap de setmana
d'agost.
En primer lloc, vull agrair de nou a totes i tots els que d'alguna manera m'he upreguntat per ma mare, m'heu seguit en els posts que he escrit al voltant de la seua intervenció quirúrgica, etc. També us vull dir que aquests primers dies de curs -comencem dilluns- i l'operació de ma mare poden fer que algun dia no escriga ací. Espere que si passa siga passatgera la situació. Avui ja l'he vista ( a ma mare) moure's per casa sense caminador. Sé que és un perill però, quan ens despistem, ja està.
I aquests dies d'hospital he tingut temps per llegir -poquet- perquè no podia dormir a les nits (quan m'hi havia de quedar jo). Si hi heu estat a la sanitat pública sabreu de què parle: dos malalts per habitació -quan no tres- i una mena de cadira de braços incomodíssima per a l'acompanyant... ja us imagineu com són les nits. I si el malalt té dolor i/o se'n queixa... doncs res de res. Però és la nostra obligació amb qui ens ho ha donat tot: els pares.
Us vull parlar breument del llibre de Josep Cornellà, Parlem de l'adolescència, CCG Edicions. Josep Cornellà i Canals és de Girona. Té 58 anys i és doctor en medicina i especialista en pediatria. Té un màster en psiquiatria infanto-juvenil i va ser fundador de la Societat Espanyola de Medicina d'Adolescència. El llibre té un pròleg de Manuel Cruz Hernández. El llibre consta de 8b capítols i una introdicció. Els capítols tracten de: L'adolescent, un desconegut?. Educar, tasca de pares (aquest és de lectura obligatòria per als pares "moders"). La comunicació entre pares i fills. Sobre l'escola i els estudis. Sobre menjar i no menjar. Sobre els valors.
I acaba amb unes CARTES A UN ADOLESCENT, paraules escrites pensant que poden ser d'utilitat a qui les llegeixi i que, tanmateix, poden servir per estimular la reflexió i el diàleg. (pàg. 16). A més a més, a qui ens dediquem a la tasca de l'ensenyament i l'educació no ens ve mai malament llegir propostes que poden servir per "obrir nous camins" a la forma d'enfocar l'ensenyament. I molt més ara que la conselleria d'Educació té tantes ocurrències.
PD: En tenir una miqueta de temps, us en penjaré alguna (les haig de picar primer)
El fartet és un peix autòcton amenaçat pel deteriorament del medi ambient i la presència d'espècies invasores com el peix mòmia, que altres anomenen pez pirañita. Salvem el fartet del PP! Fem fora de la Generalitat mòmies i piranyes!
